Crits de botiflers
Entre 2.000 i 3.000 persones, més de 3.000 o unes 5.000, aquesta última xifra segons els organitzadors, però 1.400 segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar dissabte a Barcelona reclamant un Acte de Sobirania al Parlament de Catalunya [vídeo de Vilaweb i vídeo de l'Avui.cat]. Les plataformes independentistes que han sorgit els últims anys i mesos es van posant d'acord a l'hora de sortir al carrer. Els mitjans han destacat que els manifestants van escridassar els 8 diputats d'ERC i els 2 de CiU (Josep Rull i Jordi Turull) que els esparaven a les portes del Parlament, al parc de la Ciutadella. Crits de botiflers. Com tothom sap, botifler és un insult. Especialment per als 10 diputats allà reunits, ja que militen en un partit independentista i en un de nacionalista. Si els cridaven botiflers, deu voler dir que els manifestants eren maulets? No. Vol dir que els titllaven de traïdors a la causa sobiranista. Deu diputats de 135 escons, i els escridassen. D'aquests, només els diputats d'ERC van signar en favor de l'Acte de Sobirania. I els escridassen. Aquest és el context de la política catalana en general i del sobiranisme en particular. D'un gran divorci entre els representants electes i determinada societat organitzada i publicada. El malestar creix, l'abstenció de les darreres europees així ho certifica, i en una manifestació sobiranista es crida botilfers als diputats d'ERC i de CiU. És una anècdota? Potser sí. Però indica que alguna cosa va realment malament. Hi ha una desconnexió enorme entre els representants institucionals i els ciutadans més mobilitzats. També una certa manca de respecte, de sentit d'estat. Algú diria que un cert infantilisme, però això aplicat a un moviment de llarg recorregut com l'independentisme seria molt injust.
No sé. Estic un pèl despistat. Perquè si aquest punt d'irreverència, d'atreviment, de ruptura fins i tot, fos sinònim d'un creixement social (també polític?) del sobiranisme encara es podria entendre. Però ja veurem com acaba tot plegat, especialment en el tram final d'una legislatura marcada pel desplegament interruptus de l'Estatut, amb culebrots com el del finançament i la sentència fantasma del Tribunal Constitucional espanyol. Si el moviment social va per una banda i la política tradicional per l'altra, el divorci es mantindrà. En aquest sentit també em desconcerten alguns moviments en l'àmbit del nacionalisme. Per exemple, la insistència del President Jordi Pujol a rebaixar qualsevol possibilitat d'èxit de l'independentisme. Aquesta setmana passada mateix hi ha tornat. Realisme? Potser sí. Però llavors no entenc com es pot conviure a la Casa Gran del Catalanisme amb un Alfons López Tena que publica articles interessants com el d'aquest diumenge a l'Avui, mentre Pujol diu el que diu, per a sorpresa d'alguns encara més despistats que jo. O mentre Artur Mas sosté que un referèndum d'autodeterminació encara empitjoraria les coses, però al mateix temps afirma que si el finançament fracassa Catalunya haurà de superar el marc constitucional. Contradictori en els termes, oi? Però les coses no estan gaire clares, perquè Isabel Clara-Simó va escriure que Convergència ha neutralitzat López Tena i Ramon Tremosa oferint-los càrrecs institucionals. (Als que no ofereix càrrecs també els neutralitzaria o perd.) El notari la respon amb elegància i encert en aquesta carta al director. Una altra vegada el plantejament segons el qual càrrec institucional és incompatible amb acció política decidida. Com si la independència s'aconseguís només a cop de manifestació. O a cop de crit de botifler.
No sé. Estic un pèl despistat. Perquè si aquest punt d'irreverència, d'atreviment, de ruptura fins i tot, fos sinònim d'un creixement social (també polític?) del sobiranisme encara es podria entendre. Però ja veurem com acaba tot plegat, especialment en el tram final d'una legislatura marcada pel desplegament interruptus de l'Estatut, amb culebrots com el del finançament i la sentència fantasma del Tribunal Constitucional espanyol. Si el moviment social va per una banda i la política tradicional per l'altra, el divorci es mantindrà. En aquest sentit també em desconcerten alguns moviments en l'àmbit del nacionalisme. Per exemple, la insistència del President Jordi Pujol a rebaixar qualsevol possibilitat d'èxit de l'independentisme. Aquesta setmana passada mateix hi ha tornat. Realisme? Potser sí. Però llavors no entenc com es pot conviure a la Casa Gran del Catalanisme amb un Alfons López Tena que publica articles interessants com el d'aquest diumenge a l'Avui, mentre Pujol diu el que diu, per a sorpresa d'alguns encara més despistats que jo. O mentre Artur Mas sosté que un referèndum d'autodeterminació encara empitjoraria les coses, però al mateix temps afirma que si el finançament fracassa Catalunya haurà de superar el marc constitucional. Contradictori en els termes, oi? Però les coses no estan gaire clares, perquè Isabel Clara-Simó va escriure que Convergència ha neutralitzat López Tena i Ramon Tremosa oferint-los càrrecs institucionals. (Als que no ofereix càrrecs també els neutralitzaria o perd.) El notari la respon amb elegància i encert en aquesta carta al director. Una altra vegada el plantejament segons el qual càrrec institucional és incompatible amb acció política decidida. Com si la independència s'aconseguís només a cop de manifestació. O a cop de crit de botifler.