Confessions de Laporta

Llegit. És un llibre interessant si vols conèixer un personatge que tindrà (més) coses a dir o a fer. Hi ha confessions, interioritats i detalls d'unes relacions difícils a la junta del Barça, a les juntes que ha presidit Joan Laporta. Per als que no som lectors habituals de premsa esportiva i no som malalts del Barça i del seu entorn, però, al mateix, ens interessa què han fet, fan i faran aquests catalanistes atrevits que han transformat el millor club de futbol del món, el llibre d'Anton Maria Espadaler que ha editat Ton Barnils és necessari ["Joan Laporta. Passió absoluta"]. L'Espadaler escriu molt bé, és una mena de Ramon Besa, i m'explico. Parla de futbol, però no escriu com alguns periodistes de la premsa esportiva casposa. Fa goig llegir-lo. El llibre té la virtut que arriba dies després de tancar una temporada gloriosa: copa, lliga i champions. I, al mateix temps, ofereix claus per entendre els personatges que tindran a veure en l'era postlaporta. O, dit d'una altra manera, com Laporta veu i presenta els Sandro Rossell, Ferran Soriano, etcètera. Es despatxa a gust, i això que em pensava que el llibre no seria prou valent i sincer. Dit això, el retrat que fa l'Espadaler d'en Jan és, inevitablement, un relat de part. Com Laporta explica els seus anys a la presidència del Barça. I qui és aquest home de caràcter. És a dir, que als no malalts de futbol ens entra bé. Inclús diria que és un llibre per als malalts de política. En el sentit més ampli, però política al capdavall.