ERC i el finançament: una lliçó de Realpolitik
ERC ha donat el seu sí i ha facilitat que el Govern de Catalunya
accedeixi al nou model de finançament llargament negociat amb
l'executiu espanyol. Aquest dilluns Castells ha avalat la xifra de Puigcercós (3.855 milions d'euros l'últim any) i el tripartit ha ofert una imatge d'unitat (aparició Castells-Huguet-Saura) mentre el cap de l'oposició i exconseller d'Economia Mas assumia incòmodament un paper que no semblava que preveiés [ACN: El Govern escenifica la unitat amb l'acord mentre Mas justifica el no per "patriotisme"].
Dir que no a un acord que millora de lluny anteriors finançaments i
quedar-ne al marge quan els agents socials es posicionen al costat del
tripartit en temps de crisi econòmica no ha de ser fàcil d'assumir si
s'està a l'oposició i s'hi està en una posició de certa força. La
setmana passada CiU contemplava la possibilitat que els republicans es
plantessin, marxessin del govern i forcessin Montilla a convocar eleccions anticipades per al setembre si finalment l'executiu Zapatero no
cedia en la negociació. Però aquest guió no ha sortit, i s'ha produït
el segon escenari que tothom ja havia prèviament apuntat: que el
tripartit s'entendria amb Salgado, hi hauria pacte i aquí pau i
després glòria. Però no per previst, aquest altre escenari, ha deixat
de generar certa indignació. A l'oposició nacionalista, a l'oposició
espanyolista, a la resta de l'Estat i, lògicament, entre els crítics
republicans i els reagrupats a l'intempèrie. Per als espanyolistes,
Espanya novament es trenca. En aquesta ocasió, la caixa d'Espanya. Per
als nacionalistes, hi ha hagut manca de "patriotisme" i il·legalitats
diverses. Per als independentistes dolguts amb ERC per l'aposta
Montilla, simplement es tracta d'una "traïció" més. No ve d'un pam.
Així les coses, sembla evident que l'acceptació del menys dolent dels acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat és de pràcticament un any) ha estat un punt d'inflexió en el transcurs de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d'esperar fins que la legislatura s'esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al Govern. Estem parlant de l'Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU, PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).
Aquesta és la mare dels ous. L'Estatut del 30-S apuntava bilateralitats i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i navarresos. Però l'Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora, sí, però miracles a Lourdes. Amb l'Estatutet, ple de trampes i dobles interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de l'Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el qual aquest model que s'aprovarà dimecres al CPFF és "més just" que els anteriors (és a dir, menys injust des de l'òptica catalana).
El millor finançament seria el concert econòmic, o directament l'autogestió fruit d'un procés sobiranista de resultat positiu: digui's independència. Però amb l'Estat de les Autonomies, amb l'Estatutet, i l'actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha hagut d'acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria (3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l'Estat compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se'ls pot demanar.
Que la propaganda i l'excés d'eufòria generen un efecte contraproduent és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan els republicans donen una lliçó de Realpolitik i sorprenen en positiu (l'estabilitat en temps de crisi, si ets al Govern, en principi es valora), també se'ls critiqui perquè no han sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat insuportable per a un partit contra el qual tothom s'hi atreveix. De l'exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l'heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el titllen de traïdor, no l'haurien reconegut pas com a heroi. És així. Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què era?
Així les coses, sembla evident que l'acceptació del menys dolent dels acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat és de pràcticament un any) ha estat un punt d'inflexió en el transcurs de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d'esperar fins que la legislatura s'esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al Govern. Estem parlant de l'Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU, PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).
Aquesta és la mare dels ous. L'Estatut del 30-S apuntava bilateralitats i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i navarresos. Però l'Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora, sí, però miracles a Lourdes. Amb l'Estatutet, ple de trampes i dobles interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de l'Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el qual aquest model que s'aprovarà dimecres al CPFF és "més just" que els anteriors (és a dir, menys injust des de l'òptica catalana).
El millor finançament seria el concert econòmic, o directament l'autogestió fruit d'un procés sobiranista de resultat positiu: digui's independència. Però amb l'Estat de les Autonomies, amb l'Estatutet, i l'actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha hagut d'acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria (3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l'Estat compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se'ls pot demanar.
Que la propaganda i l'excés d'eufòria generen un efecte contraproduent és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan els republicans donen una lliçó de Realpolitik i sorprenen en positiu (l'estabilitat en temps de crisi, si ets al Govern, en principi es valora), també se'ls critiqui perquè no han sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat insuportable per a un partit contra el qual tothom s'hi atreveix. De l'exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l'heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el titllen de traïdor, no l'haurien reconegut pas com a heroi. És així. Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què era?