L'últim Estatut
El procés estatutari, pendent del desenllaç del culebró del Tribunal Constitucional i la "resposta catalana", és ple de perversions. La principal va ser fer-nos creure que allò que decidíssim a Catalunya, primer amb una majoria aclaparadora al Parlament i després en referèndum popular, aniria a missa. L'Estatut és una llei de lleis espanyola, aprovada al Congrés després del pacte Mas-Zapatero. Sobta que aquells que van aplaudir la ribotada a Madrid, una nit d'idil·li a la Moncloa i uns quants dies al Congrés amb el mestratge d'Alfonso Guerra, s'escandalitzin ara perquè l'alt tribunal espanyol pugui continuar la feina. Què n'esperaven? Són els que van votar sí a l'Estatut els primers que haurien de jugar-s'ho tot en la seva defensa.
No deixa de ser paradoxal que els sobiranistes que van votar-hi en contra en referèndum (això inclou independentistes i alguns nacionalistes) hagin de ser els primers a defensar-lo, caient en el parany del tacticisme electoralista. Al primer que hauria de preocupar la sentència dels magistrats espanyols és al PSOE, grup majoritari que va aprovar l'Estatut al Congrés. És a dir, el problema el té Zapatero, i si ens posem en pla estadista, Espanya. És Espanya qui tiba la corda amb el risc de trencar-la, i en aquest sentit m'apunto a la tesiMascarell. Si la trenquen, ells sabran. Jo deixaria passar les calors, evitaria discutir de pancartes abans d'hora i esperaria tranquil·lament que els magistrats retallin al seu gust. Quan vegem com ens queda l'Estatutet, ja decidirem què fem.
Com que una reforma de la Constitució espanyola favorable als interessos catalans, és a dir, que legitimi la reforma, és una hipòtesi rocambolesca, més val que els del sí considerin aquest com l'últim Estatut de Catalunya. I comencem-nos a plantejar seriosament una Constitució catalana. Aquells que diuen amb la boca petita que votarien sí a la independència en un referèndum que no pretenen convocar o els que advoquen per un govern de coalició PSOE-PSC a la Moncloa que s'arremanguin de debò. Que no esperin a ser ex com Pujol, Maragall, Rigol i Bassols per liderar manifestacions que haurien criticat estant en política activa.