Escòcia i Arenys de Munt
Mentre el primer ministre d'Escòcia Alex Salmond anunciava aquest matí davant del parlament escocès el projecte legislatiu del seu govern per al proper any, que inclou la llei del referèndum d'independència que figurava en el programa electoral de l'SNP, un jutge intenta prohibir el referèndum d'independència de Catalunya que s'ha de celebrar el dia 13 a Arenys de Munt. Simultàniament, en un mateix escenari, que és l'europeu, dues decisions en direccions ben oposades. Salmond tira endavant el referèndum d'independència d'Escòcia, mentre l'Estat espanyol obre una batalla per frustar la consulta ciutadana d'Arenys de Munt, que lògicament no és vinculant.
El parlament escocès, nou de trinca pràcticament, és obra d'un arquitecte català al cel sia, Enric Miralles, i de la seva companya Benedetta Tagliabue, catalana d'origen italià. Miralles va deixar com a llegat una seu parlamentària envejable, premiada i reconegudíssima com una obra arquitectònia de primer ordre. En aquell parlament s'haurà de votar el projecte de llei independentista escocès per a convocar el referèndum. Imagineu-vos de què estem parlant. Aquí, a Arenys de Munt, ni una consulta convocada per una entitat amb l'alè del govern municipal (un alcalde independent vinculat a ICV, per cert, en Carles Mora) pot prosperar. Quan no és la intimidació reaccionària dels falangistes (vells coneguts a Arenys de Munt) és la maquinària de l'Estat, que ja em diràs quina poca feina té amb la crisi econòmica que hi ha (on és l'agenda social, Zapatero?).
A Arenys de Munt no són nous en això dels referèndums, perquè no fa massa temps en van fer un sobre el projecte d'urbanització de la riera, una actuació, per cert, finançada per l'Estat, que no va dir ni piu sobre l'esmentada consulta popular. El problema, doncs, no és la consulta com a mecanisme democràtic, sinó la pregunta. I com que la pregunta pot produir una resposta incòmoda i inoportuna (ara mateix sentia Rubalcaba dient no sé què de "la nació catalana" que figura no sé on de l'últim Estatut nostre, com si la frase fos una concessió als catalans) del que es tracta és de frustrar l'artefacte. Podria tenir un efecte multiplicador, no fos cas que els municipis catalans es tornessin bojos (distraient-se de les solucions a la crisi, em refereixo) i volguessin preguntar massa als seus ciutadans.
I així van les coses. A Europa en un parlament, l'escocès, les coses serioses es poden plantejar, i el respecte del Regne Unit sí que és exquisit i democràtic de debò, mentre al Congrés dels Diputats, per posar un exemple, Bonotorna a barrar el pas aquesta mateixa setmana a qualsevol llengua que no sigui l'espanyola. Els nostres arquitectes construeixen parlaments on impera la llibertat, però els nostres representants polítics continuen segrestats per un comportament poc democràtic. Quan no és una llei contra la consulta arenyenca és el reglament del Congrés i si no serà la retallada de l'Estatut al Tribunal Constitucional i el que vingui. Això d'Arenys de Munt era un tema local fins avui. Ara, però, estem davant d'un assumpte de dimensió nacional.
El parlament escocès, nou de trinca pràcticament, és obra d'un arquitecte català al cel sia, Enric Miralles, i de la seva companya Benedetta Tagliabue, catalana d'origen italià. Miralles va deixar com a llegat una seu parlamentària envejable, premiada i reconegudíssima com una obra arquitectònia de primer ordre. En aquell parlament s'haurà de votar el projecte de llei independentista escocès per a convocar el referèndum. Imagineu-vos de què estem parlant. Aquí, a Arenys de Munt, ni una consulta convocada per una entitat amb l'alè del govern municipal (un alcalde independent vinculat a ICV, per cert, en Carles Mora) pot prosperar. Quan no és la intimidació reaccionària dels falangistes (vells coneguts a Arenys de Munt) és la maquinària de l'Estat, que ja em diràs quina poca feina té amb la crisi econòmica que hi ha (on és l'agenda social, Zapatero?).
A Arenys de Munt no són nous en això dels referèndums, perquè no fa massa temps en van fer un sobre el projecte d'urbanització de la riera, una actuació, per cert, finançada per l'Estat, que no va dir ni piu sobre l'esmentada consulta popular. El problema, doncs, no és la consulta com a mecanisme democràtic, sinó la pregunta. I com que la pregunta pot produir una resposta incòmoda i inoportuna (ara mateix sentia Rubalcaba dient no sé què de "la nació catalana" que figura no sé on de l'últim Estatut nostre, com si la frase fos una concessió als catalans) del que es tracta és de frustrar l'artefacte. Podria tenir un efecte multiplicador, no fos cas que els municipis catalans es tornessin bojos (distraient-se de les solucions a la crisi, em refereixo) i volguessin preguntar massa als seus ciutadans.
I així van les coses. A Europa en un parlament, l'escocès, les coses serioses es poden plantejar, i el respecte del Regne Unit sí que és exquisit i democràtic de debò, mentre al Congrés dels Diputats, per posar un exemple, Bonotorna a barrar el pas aquesta mateixa setmana a qualsevol llengua que no sigui l'espanyola. Els nostres arquitectes construeixen parlaments on impera la llibertat, però els nostres representants polítics continuen segrestats per un comportament poc democràtic. Quan no és una llei contra la consulta arenyenca és el reglament del Congrés i si no serà la retallada de l'Estatut al Tribunal Constitucional i el que vingui. Això d'Arenys de Munt era un tema local fins avui. Ara, però, estem davant d'un assumpte de dimensió nacional.