Ahir enterraven a Mataró Francisco Melero Navarro, que va ser regidor socialista, president de club esportiu i dirigent veïnal del barri de Cirera. Melero era immigrat i tenia una sabateria. No era pas un personatge de primera línia, més aviat era poc conegut fora de la seva ciutat, però en parlo per reivindicar la figura dels molts Franciscos Meleros que han tingut les viles i ciutats d'aquest país des que el 1979 la democràcia va arribar als ajuntaments. Era gent molt vinculada a la seva comunitat, que provenia de la lluita veïnal contra el pitjor dels governs locals franquistes. Estaven poc formats, però tenien profundes conviccions i un gran compromís polític. Suplien amb entrega i dedicació la manca d'estructures administratives fortes. Avui, en canvi, qualsevol regidor de govern disposa de serveis tècnics especialitzats i les administracions s'han anat professionalitzant. Els ajuntaments d'ara no tenen res a veure amb els de fa trenta anys.

Aquests dies, però, alguns alcaldes i alcaldesses estan d'actualitat per immigració, prostitució i altres conflictes com la inseguretat. Salt, el Vendrell, Vic, la Jonquera, Mataró, Barcelona... Amb l'arribada de la democràcia, els governs locals havien de construir físicament les ciutats atrotinades que heretaven del franquisme. Tres dècades després, la feina dels alcaldes és encara més complexa en època de crisi econòmica. Han de construir les seves comunitats socialment, cohesionant-les i fent encaixar realitats molt diverses.

Hem tingut alcaldes i regidors com Melero. Fins i tot tenim un president de la Generalitat d'origen andalús, José Montilla. Però tot es complicarà si no integrem plenament la nova immigració i, havent assumit els seus deures, poden exercir el dret a vot. El repte, però, serà superar la barrera mental i incorporar-los no només a l'urna sinó als governs. Perquè en la construcció de la Catalunya actual hi ha hagut molts nous catalans, i cal treballar perquè les persones immigrades s'incorporin al projecte de país de futur. Un país d'acollida on casos com els de Vic, el Vendrell i Salt no donin peu a episodis conflictius com els de les banlieues parisenques.

El programa de TV3 30 Minuts d’aquest diumenge, I tu quin diari compres?, va ser intensament comentat en temps real a Twitter i debatut a les xarxes socials d’Internet. Diumenge era pràcticament impossible veure’l per l’ordinador a TV3 a la carta, a causa de l’augment de les visualitzacions habituals del programa la mateixa nit. El trànsit es va disparar, sense arribar a les xifres escandaloses de l’estrena del web personal de Joan Laporta (140.000 visites en sis hores). El 30 Minuts planteja un interessant debat sobre la crisi de la premsa tradicional i del periodisme en general, i això apassiona part de la comunitat internauta que anava retransmetent l’emissió en directe. L’interès per la crisi que ens afecta als periodistes i al sector de la comunicació demostra la importància del nostre ofici i el paper que encara juguem en una societat complexa com l’actual, subjecta a una profunda transformació. Els mitjans són importants en un sistema democràtic, una garantia del mateix com deia Obama en el reportatge. Però al marge d’això, ara del que es tracta és de trobar l’encaix entre el sentit del periodisme, la viabilitat dels negocis de la comunicació i l’adaptabilitat als nous formats, suports i llenguatges. D’acord que els diaris en paper potser moriran algun dia, com deia un testimoni en el reportatge, i que l’únic que no morirà serà el periodisme. Però cal reivindicar el periodisme professional en una època en què la ciutadania ens qüestiona a la xarxa, i els professionals al capdavall necessitem empreses al darrere.

L'agenda de Jordi Pujol és impròpia d'un president retirat. Dimarts passava la mitjanit i encara durava la sobretaula a Premià de Dalt, vila natal de Pujol, on l'expresident compartia conversa amb un grup de joves del Maresme interessats a fer lobby comarcal. En petit comitè es fan dir Generació Maresme, i pretenen teixir complicitats més enllà dels partits i del tacticisme predominant. Són alcaldes i regidors de CDC, PSC i ERC, emprenedors, gent d'empresa i algun periodista interessats a situar la comarca en el mapa, a competir amb altres territoris espavilats que han demostrat més musculatura. Al Maresme s'hi viu molt bé. La proximitat amb Barcelona fa d'aquesta comarca un satèl·lit residencial, però com que els monocultius mai són bons alguns pedalen en la direcció contrària: que s'hi pugui viure i treballar, i més encara si es fa del Maresme una mena de Silicon Valley referent en innovació, ja que sempre s'havia dit que és la Califòrnia catalana. És una aspiració, no pas l'única, perquè en aquests sopars -dimarts amb Jordi Pujol i fa unes setmanes amb Ramon Bagó- sempre acaben sortint pedaços del sobiranisme creixent. Comarca i país van lligats.

Aquests dies Mataró s'ha abraçat a la Jonquera en l'actualitat periodística per uns prostíbuls que, mentre guanyi la dilació municipal, no ens construiran. Prostitució i Maresme no lliguen, i menys amb establiments en el polígon on s'alça el projecte del Tecnocampus, que és la joia de la corona del Silicon Valley amb la fusió universitària aconseguida. Haver trencat les velles estructures de les dues universitats, símbol d'una comarca anacrònica fruit dels poders (socialisme mataroní) i contrapoders (Consell Comarcal convergent), és un dels èxits d'alguns membres de la Generació Maresme. Existeix una fornada de joves polítics que està disposada a canviar algunes coses. A la comarca, afortunadament no tot són projectes de macroprostíbuls com a arma d'agressió política. També hi ha, i això cal que la gent ho sàpiga, sensibilitats al servei de la transversalitat en clau territorial. Hi ha gent que, com diu Jordi Pujol, aposta per la mentalitat de l'escandall i el compromís pel país.

Anys enrere, els ajuntaments posaven enllumenat en els racons insegurs de les ciutats. Ara que tot és il·luminat, els consistoris es dediquen a instal·lar càmeres pertot. Càmeres de trànsit i de seguretat. Ulls que ens observen en l'espai públic més enllà de les càmeres d'entitats privades, començant per les sucursals bancàries i gràcies a les quals s'ha pogut resoldre algun crim. Més càmeres hauria de ser sinònim de més seguretat i prevenció. Aquesta setmana l'Ajuntament de Barcelona ha anunciat que les càmeres de trànsit seran més precises per enxampar els motoristes infractors. A les xarxes socials d'internet els menors van pràcticament despullats, i als aeroports hi anirem tots amb els nous escàners de cos sencer. Els Estats Units ens espien els comptes bancaris des que van caure les Torres Bessones. Anem, inevitablement, cap a la conversió de l'espai públic en gran plató de circuit tancat i de les dades personals en transferibles. Evitarà això els delictes? Està per veure. D'entrada, el que es produeix és un retrocés de la privacitat, un atemptat a la intimitat que els ciutadans teníem al carrer i en l'esfera personal. Cada passa en favor de la seguretat pot ser una reculada de la privacitat.

A Catalunya les propostes extraparlamentàries es basen en la criminalització de l'immigrant (Anglada), en l'independentisme (Carretero i/o Laporta) i en el "liberalisme responsable" (Nebrera). A Suècia la irrupció de noves forces com el Partit Pirata, amb representació al Parlament Europeu i clau a Estocolm, es basa en la defensa de drets individuals i en els nous paradigmes socials (internet, propietat intel·lectual, etc.). Dic això perquè el debat sobre la privacitat i la seguretat arran de la videovigilància és profund, i mentre a Suècia l'administració ha de respondre per l'ús i la gestió de les imatges aquí anem plantant càmeres amb una certa alegria. En un país on pràcticament tots els edificis públics estan custodiats per empreses privades i en què l'espai públic esdevé frame contínuament, em pregunto com es vigila el vigilant. El Rickard Falkvinge del Partit Pirata suec tindria molta feina a Catalunya.

La Fundació Vicenç Ferrer aspira al premi Nobel de la pau 2010, a partir d'una plataforma que promou la seva candidatura i d'un moviment que a Facebook ha recollit en pocs dies de manera espontània milers d'adhesions. No serà el missioner català desaparegut, sinó el seu projecte el que es presentarà davant del comitè noruec. Un model de desenvolupament integral a l'Índia que ha millorat les condicions de vida de dos milions i mig de persones. I ho ha fet al llarg de quatre dècades amb l'arrelament de la gent de l'Índia, amb una entesa Orient-Occident exemplar. Estem davant d'un cas d'èxit que va més enllà de la idea clàssica d'apadrinament d'infants. És la revolució silenciosa de Ferrer, que ha aconseguit construir fins a 5 hospitals, que ha combatut la fam, però que també ha assolit la plena escolarització entre els infants. Aconseguir que el projecte obtingui el Nobel i teoritzar un cas pràctic com aquest és el propòsit dels impulsors de la candidatura. Exportar-lo a altres països seria el millor llegat del missioner.

En vida, Ferrer va ser nominat dues vegades al Nobel. Ara hi aspira la seva fundació. Diuen que a la tercera va la vençuda. Els promotors tenen moral de victòria i estan treballant amb la fermesa i la subtilitat necessàries. El seu modus operandi em recorda la candidatura catalana del domini propi a internet. No sortia com a favorita, però va fer tan bé les coses que va aconseguir el .cat a la primera. Discreció, professionalitat i confiança en la causa. Aquesta és la revolució silenciosa que pot concloure amb el primer Nobel de la pau català.