Saül Gordillo

#15M i economistes a Twitter

Wed, 16 May 2012 22:15:00 +0200

A la secció País en xarxa del programa l'Extraradi de COM Ràdio ham parlat dels vuits anys entre el passa-ho per sms de l'11-M i el moviment #15M a Twitter. També hem fet recomanacions d'economistes a Twitter que cal seguir per entendre la crisi des de diferents angles. Aquí trobareu l'àudio.

Informació i democràcia a Girona

Wed, 16 May 2012 22:00:00 +0200

Dimarts vaig participar a la biblioteca Ernest Lluch de Girona [Twitter] en una jornada del cicle Vies de diàleg que organitza periòdicament la Fundació Ernest Lluch. En aquesta ocasió, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Girona. Després de parlar de Xarxes socials: informació i democràcia, vam compartir taula rodona amb Mariona Ferrer, professora de la Universitat Pompeu Fabra, i l'escriptor i empresari Josep Campmajó [Twitter], moderats pel periodista d'El Punt Oriol Mas [Twitter]. La presentació va anar a càrrec del president de la fundació, l'exdiputat i exsenador Lluís Maria de Puig, i de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont [Twitter], que va recordar els inicis de l'Agència Catalana de Notícies i les experiències professionals que vam compartir durant els anys de la irrupció d'Internet. L'acte va coincidir amb el primer aniversari del moviment del 15-M, i va merèixer una conversa amb els companys de COM Ràdio Girona.

Xarxes socials: informació i democràcia on Prezi

L'oracle de Catalunya Ràdio

Wed, 16 May 2012 00:30:00 +0200

Aquest dimarts he participat a la tertúlia [àudio] de L'oracle, el programa que dirigeix i presenta Xavier Graset [Twitter] a Catalunya Ràdio. Avui la convidada ha estat la directora de la Fundació Projecte Aura, Glòria Canals, acompanyada de la rectora de la UOC, Imma Tubella, i de la periodista Carme Colomina [Twitter]. Hem parlat de les retallades a les entitats que lluiten per la integració laboral dels discapacitats, de la tercera tisorada del president Artur Mas i de l'avançament electoral a Grècia, entre d'altres assumptes d'actualitat.

Genís Carbó i la pena de Google

Mon, 14 May 2012 21:30:00 +0200

El periodisme de proximitat és duríssim. Enormement agraït, però duríssim. Escrius de gent que coneixes, que et coneixen. De gent que et creues diumenge pel carrer, amb qui et topes en plena festa major, de qui saps moltes més coses de les que hauries de saber. Però, malgrat aquesta proximitat perversa, és un periodisme necessari. De fet, és necessari practicar-ho amb la mateixa passió que tenen els corresponsals de guerra o els periodistes que pregunten a la sala de premsa de la Casa Blanca. Si fas periodisme de proximitat amb resignació, devaluant, d'entrada, l'ambició professional, en el fons traeixes els teus lectors. I a tu mateix. Aquesta reflexió ve a tomb de la necessitat que tinc d'escriure aquest apunt.

Els periodistes som, massa sovint, víctimes dels guions establerts. La judicialització de la política o la politització de la justícia, sumada a l'ego desmesurat d'algun superjutge, ha donat els episodis més lamentables per a la justícia, la política i el periodisme recent. Recorden el cas Pretòria? La pena del telediario, amb aquells pantalons, les bosses d'escombraries, i un cert afany vexatori en la posada en escena mediàtica? Un dels imputats del cas va ser l'exregidor de CiU de Mataró Genís Carbó, arquitecte que va ser cap de planificació territorial als últims governs de Jordi Pujol. Un home de confiança de Ramon Camp, l'home de CDC al Consell General del Poder Judicial i excandidat a l'alcaldia de Mataró.

S'acaba de conèixer l'arxivament de la imputació de Carbó en aquest cas, que tenia l'exdiputat socialista Luis Garcia Sáez, Luigi, com a principal protagonista. Com que el 12 de novembre de 2009 vaig publicar a l'Avui l'article Tot torna: els escrúpols de Luigi, en què parlava de Genís Carbó, ara tinc la necessitat de deixar escrit que les acusacions que Baltasar Garzón -un jutge que feia més de fiscal que de jutge instructor, amb pulcritud tècnica qüestionable- va llençar sobre l'exregidor mataroní de CiU han estat esvaïdes. Aquest apunt, doncs, queda escrit a mode d'arxiu. Perquè en quedi constància als arxius. Una altra qüestió és la pena de Google, que potser és pitjor que la pena del telediario.

Democràcia i periodisme en temps real

Mon, 14 May 2012 21:00:00 +0200

Primer aniversari del 15-M i partits i institucions donen mostres de no haver captat el missatge. Votar cada quatre anys i delegar tota representació en els electes no hauria de ser l’única fórmula de participació democràtica en plena revolució digital. La tecnologia permet compartir, canalitzar i comptabilitzar decisions col·lectives, però hi ha una determinada classe política que segueix instal·lada en la idea que els ciutadans votem perquè algú prengui decisions per nosaltres durant la legislatura. Els indignats del 15-M i la recent irrupció a Alemanya del Partit Pirata conviden a pensar que una combinació intel·ligent de tecnologia i radicalitat democràtica és possible. I necessària. L’assembleisme pot ser caricaturitzat en l’àmbit polític com al seu dia va passar amb internet en el món de la comunicació. Polítics i periodistes fets a l’antiga comparteixen, per por, una religió: democràcia i bon periodisme són incompatibles amb immediatesa, proximitat i col·laboració en ple vertigen de la societat organitzada en xarxa.

Sistemes electorals obsolets i institucions opaques són per a la política el mateix mal que pateix el periodisme amb mitjans dependents dels poders que pretenen construir relats interessadament desenfocats i injustos. Els ciutadans que mantenen viu el record del 15-M són esperança de canvi i símptoma que les eines tecnològiques formen part de la solució més que del problema. En contra del que alguns polítics i periodistes intenten demostrar. Han passat vuit anys des del «passa-ho» per SMS i ara vivim pendents dels trending topics . De l’11-M al #15M. Batecs de rebel·lia a disposició de la democràcia i del bon periodisme en temps real.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

El Debat de TVE amb Enric Millo

Fri, 11 May 2012 21:00:00 +0200

El cas Bankia i tertúlia amb el diputat al Parlament i dirigent del PP català Enric Millo, aquest dijous en El Debat de La 1 de Televisió Espanyola a Catalunya, amb un 7% de share i 100.000 espectadors. Aquest és el vídeo de la taula de debat, i el de la conversa amb Millo. Presentat per Cristina Puig [Twitter] i dirigit per Francesc Cruanyes [Twitter], el programa hereu del 59 Segons va comptar amb la participació de Martí Saballs, Jordi Barbeta, Gonzalo Bernardos, Gemma Calvet, Toni Aira i servidor.

Vies de Diàleg a Girona

Tue, 08 May 2012 14:00:00 +0200

Cartell de la jornada Vies de Diàleg de l'Ajuntament de Girona amb el títol "Xarxes socials: informació i democràcia", a la biblioteca Ernest Lluch, pel 15 de maig de 2012 a les 19.00 h. Hi participaré amb Carles Puigdemont [Twitter]; Mariona Ferrer, professora del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra; Josep Campmajó, escriptor i empresari vinculat a l'associacionisme gironí; i Oriol Mas, periodista.

L'oracle sobre l'Anuari Mèdia.cat

Mon, 07 May 2012 22:00:00 +0200

Aquest dilluns he participat en la tertúlia de L'oracle, el programa de Catalunya Ràdio que dirigeix i presenta Xavier Graset [Twitter], amb el periodista Manuel Cuyàs [Twitter] i la catedràtica d'Hisenda Pública Marta Espasa. El president del Grup Barnils, David Bassa [Twitter], ha estat el convidat i ens ha explicat l'Anuari de Mèdia.cat. Aquest és l'àudio del programa.

Rècord d'audiència del Debat de TVE

Fri, 04 May 2012 20:00:00 +0200

Aquest dijous he participat en el programa El Debat de La 1 de Televisió Espanyola, successor del 59 Segons, amb el mateix equip, director, Francesc Cruanyes, i presentadora, Cristina Puig. El convidat ha estat l'exconseller de Política Territorial i president del grup socialista al Parlament de Catalunya, Joaquim Nadal. Vegeu el vídeo. A part d'infraestructures, peatges i pacte fiscal, en la segona part del programa vam parlar de la cimera del BCE a Barcelona i el polèmic desplegament policial. Vegeu el vídeo. El programa [Twitter] va batre rècord d'audiència, amb un 9,7% de share i 104.000 espectadors.

La televisió de l'alcalde solitari?

Fri, 04 May 2012 11:30:00 +0200

El tancament de la televisió pública del nord del Maresme va acompanyat del desmantellament del projecte audiovisual per a Mataró i la resta de la comarca. Ha abandonat la direcció el periodista Joan Catà, amb una sortida molt digna que contrasta amb la indignitat d’alguns polítics. Catà ha hagut de gestionar un pressupost molt a la baixa, i l’agra digestió del model de televisió digital terrestre en temps de crisi. Se n’ha sortit fins allà on el nou president del consorci, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, ho ha permès. L’obsessió de Joan Mora ha estat, des de l’inici, dinamitar el projecte de televisió comarcal per dotar-se d’una televisió de mida estrictament local menys subjecte al pacte institucional amb altres ajuntaments. La crisi ha estat l’excusa per perpetrar l’operació, que es pot entendre des de la lògica econòmica però en cap cas per l’ambició de control polític. Un cop trencats, intencionadament, els ponts amb altres ajuntaments de la comarca (Calella i Premià de Mar, del mateix color polític) per assolir una única televisió comarcal, el govern minoritari de Mataró ha tirat pel dret amb acomiadaments i nomenaments sense informar ni consultar els òrgans existents a tal efecte. Aquest és l’estil de qui diu oferir diàleg i pacte. Aquest és el modus operandi de qui, des de la campanya electoral, combatia un model públic supramunicipal amb garanties de qualitat i pluralitat.

Els periodistes que formem part del consell consultiu no hem estat convocats a cap reunió des de l’arribada de Joan Mora a la presidència. Tampoc no hem rebut cap informació ni formal ni informal. Totes les novetats -la sortida del director, l’elecció del nou provisional, els acomiadaments, la fugida d’ajuntaments del consorci, etc.- els hem conegut com la resta de ciutadans. El consell consultiu ha estat liquidat per la via dels fets consumats, sense el més mínim pudor. Aquesta és la manera d’actuar de Joan Mora mentre clama per pactes de ciutat i s’omple la boca de paraules com consens, diàleg i participació. Un alcalde sol i en minoria l’últim que hauria de fer és imposar i trencar les regles del joc. L’alcaldia és un càrrec que mereix més dignitat pròpia i amb el conjunt d’actors públics.

(Article publicat a Tribuna Maresme)

Amb el peatge hem topat

Mon, 30 Apr 2012 21:00:00 +0200

La primera autopista de peatge de la Península es va construir a Catalunya fa més de 40 anys. Els dictats internacionals, assumits pel franquisme desarrollista, van comportar la construcció de l’autopista Montgat-Mataró. Des del 1969, els ciutadans del Maresme paguem religiosament el peatge per desplaçar-nos per la comarca i per anar a Barcelona o Girona. Abans ho fèiem a Acesa, ara a Abertis. Abans l’autopista era de titularitat estatal i el 1995 es va traspassar a la Generalitat. La concessió s’ha anat prolongant in eternum perquè quan s’esgotava sempre hi havia un tram nou per construir (avui arriba a Blanes) o alguna barrera per rebaixar.

En paral·lel, la N-II s’integrava en la trama urbana com una avinguda més, amb els seus semàfors i rotondes. Els alcaldes pensaven que absorbint la carretera N-II forçarien a l’alliberament del peatge de l’autopista o, més ingènuament, a la construcció d’una via paral·lela gratuïta. Avui, i va per llarg, no tenim ni carrils laterals ni autopista gratuïta. La carretera N-II del Maresme a Girona s’ha convertit en una vergonya que acumula punts negres estadístics i impactants rams de flors com a repugnant testimoni d’un abandonament inversor.

Les infraestructures han contribuït al creixement territorial, això és cert. Però en plena recessió i quan la paraula intervenció es converteix en un angoixant murmuri, el pagament per mobilitat obligada suposa un càstig, encara més quan es compensa concessionàries amb diner públic per la caiguda del trànsit a Madrid –amb el suport de CiU– o es perpetua el greuge respecte a la resta de l’Estat. En aquest context assistim a una campanya de conductors que es neguen a pagar als peatges. Aquest cap de setmana #novullpagar ha agitat Twitter. Les retallades en sanitat i educació han quedat eclipsades per la insubmissió al volant.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

Segona volta catalana

Tue, 24 Apr 2012 21:00:00 +0200

La victòria del socialista François Hollande en la primera volta de les presidencials franceses ha provocat eufòria en l’esquerra catalana. Mélenchon, del Front d’Esquerres, demana el suport del seu electorat a l’aspirant socialista en la segona volta davant el president conservador Nicolas Sarkozy. Quan els socialistes catalans se n’alegren ho fan pel que representa de canvi europeu i de revés als dictats alemanys, no perquè sembli raonable imaginar-se un front d’esquerres, una suma d’ Hollande, Mélenchon i l’ecologista Joly, a la catalana. L’experiència del tripartit va acabar en cataclisme electoral, i això va conduir el nostre particular Sarkozy a una victòria inapel·lable. L’entorn més pròxim d’Artur Mas aplaudeix les polítiques i la mà ferma de Sarko, encara que el president incorpora al seu lideratge algunes dosis més pròpies del moderat Bayrou. Si Pere Navarro no és Hollande, Mas tampoc és Sarkozy, encara que les retallades i l’obsessió per l’austeritat el situïn en la línia del pensament únic, el del directori europeu. Un discurs hegemònic a l’espera del canvi a l’Elisi que podria trencar l’eix francoalemany.

El paral·lelisme amb França és que a partir d’avui, amb el debat pressupostari a Madrid i el cop de porta del ministre Montoro a les súpliques financeres i estatutàries del conseller Mas-Colell, entrem en una segona volta de la legislatura de Mas. Es tanca una etapa, la de salvar equilibris amb el Partit Popular per passar la pàgina del tripartit, i sembla obrir-se una mena de segona volta pensant descaradament en les eleccions. Mas ho va dir ahir, i ja van tres advertències. Si Rajoy intervé l’administració catalana i atempta contra l’autogovern, CiU es llançarà a la convocatòria electoral per blindar-se amb una majoria absoluta i la bandera del pacte fiscal. En aquesta segona volta, Mas canviaria de soci preferent i jugaria la carta de l’independentista Oriol Junqueras, una coartada ideal per evitar el desgast a mesura que s’acosta la cita amb les urnes.

Canviar de parella de ball, ERC pel PP, i desmelenar-se per controlar encara més el missatge. Ahir mateix, CiU va anunciar la liquidació de Mònica Terribas i va posar el nom d’ Eugeni Sallent sobre la taula per rellevar la directora més exitosa de la televisió pública. I el mateix dia, al Palau de la Generalitat s’anunciava que el Govern català posa la directa per prioritzar la política davant la gestió. Per a exemple, el cas de Twitter, on la Generalitat passa a ser @govern i es creen pàgines web com president.cat i govern.cat. Potser sí que estem davant un intent d’afrancesar, amb una injecció de presidencialisme, el sistema institucional i polític català.

(Article publicat a e-Periódico.)

D'Arenys de Munt a Sant Pol de Mar

Wed, 11 Apr 2012 21:00:00 +0200

Sant Pol de Mar ha pres el relleu a Arenys de Munt en la iconografia del municipalisme independentista. Existeix un moviment d’alcaldes i regidors que es declaren obertament partidaris de la independència, liderats per Vic i Girona. El col·lectiu agrupa ajuntaments convergents, republicans i cupaires, segurament també d’altres partits, però molt en menor mesura. El municipalisme empeny les direccions nacionals dels partits -sobretot a Convergència i Unió- cap a l’independentisme institucionalitzat.

Tot aquest moviment prové de la consulta d’Arenys de Munt i, recentment, s’ha revifat amb la guerra de banderes al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar. El Maresme s’ha fet un lloc en el mapa de consistoris i poblacions que fan passes cap a l’estat propi. En totes dues ocasions (consulta i bandera), el ressò mediàtic i l’ajut sempre impagable de l’aparell de l’Estat han alimentat l’èxit i la seva popularització. L’actual delegada del govern del PP a Catalunya, María de los Llanos de Luna, acaba de situar la guerra de banderes entre les seves prioritats. S’ha proposat combatre i perseguir legalment els consistoris que no facin onejar la bandera espanyola, la qual cosa diu molt de la poca traça que té la nova delegada a decidir què és urgent i què important en els actuals temps de crisi econòmica.

Sant Pol, de la mateixa manera que en el seu dia Arenys de Munt, obre la via d’un desacatament legal en matèria de protocol i simbologia que compta amb la complicitat manifesta del govern de la Generalitat. El conflicte no resolt entre l’executiu espanyol i el català es trasllada a la trinxera dels ajuntaments, que prou feina tenen a pagar les nòmines a final de mes i quadrar els comptes.

Tant a Arenys de Munt com a Sant Pol de Mar, però, l’alcaldia ha tingut un paper secundari. Arenys de Munt va canviar d’alcalde després de la consulta, i el paper de l’alcaldessa de Sant Pol amb l’episodi de les banderes és més aviat discret. Ens trobem en un moment molt interessant per al municipalisme, però amb els lideratges més febles i menys carismàtics que es recordin des del restabliment democràtic. El Maresme no s’escapa de la pèrdua de referents en el món local. En el pitjor moment.

(Article publicat a Tribuna Maresme)

Violència, terrorisme i política a BCN

Tue, 03 Apr 2012 22:00:00 +0200

Posar la ciutat de cap per avall i calar-hi foc és inadmissible. Els disturbis han servit per desviar l’atenció d’una vaga general que mediàticament s’ha convertit en un nou culebró al voltant de la violència urbana organitzada. El fenomen no és nou a la ciutat de Barcelona. Potser ho és l’augment de l’agressivitat i la seva capacitat per deixar en evidència la ineficàcia del cos dels Mossos d’Esquadra. Lluny de donar resposta –que ningú ho esperava– a la convocatòria de vaga, el Govern que encapçala Mariano Rajoy ha aprofitat els actes vandàlics que es van produir a la ciutat per anunciar mà dura legislativa equiparant els disturbis amb els de la kale borroka . Endurir el Codi Penal és la resposta fàcil de la dreta. Li va bé a curt termini, li permet impregnar-se d’una fina capa de populisme i fingir que està per la feina. Però no afronta l’arrel del problema.

L’esquerra catalana va tenir un discret balanç en la gestió de la conflictivitat al carrer, però anem camí d’empitjorar les coses. Més llenya amb més desigualtats socials és una combinació perillosa. Els governs de Madrid i Barcelona haurien de reflexionar sobre la seva part de responsabilitat en aquest assumpte. ¿Algú s’ha preguntat per què es cremen més contenidors a Barcelona que a Madrid? A Catalunya hi ha més malestar que a la resta de l’Estat. Aquí les retallades i les polítiques d’austeritat fa més d’un any que estan en marxa.

Catalunya és un laboratori de polítiques neoliberals, un banc de proves on l’Estat del benestar comença a estar seriosament amenaçat. La falta de contrapoders polítics i institucionals homogeneïtza el laboratori català, i al president, Artur Mas, el satisfà presentar-se a Brussel·les davant les autoritats comunitàries com el primer i principal retallador de prestacions i drets en una Espanya sota sospita. Catalunya alçava des de feia mesos la bandera de la retallada mentre Rajoy especulava amb els 100 dies de gràcia i mantenia la seva mirada fixada en les andaluses. Ja se sap, el català sempre paga els plats trencats.

¿Encara es pregunten per què Barcelona és la imatge de la vaga a la premsa internacional? ¿Realment els preocupa als governants locals el perjudici a la marca Barcelona? Anem a les xifres. Els 58.214 desnonaments han marcat un rècord espanyol el 2011. A Barcelona, Càritas ha frenat 100 desnonaments en mig any. L’atur juvenil puja a Espanya al 50% i la mitjana europea se situa en el 22%. Als funcionaris se’ls ha abaixat el sou en tres ocasions, mentre que els seus homòlegs espanyols han anat esquivant amb més fortuna les tisorades. ¿Seguim amb la llista o preferim la simplificació de la kale borroka?

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

Una Convergència a la basca

Tue, 27 Mar 2012 21:00:00 +0200

El congrés de CDC d’aquest cap de setmana suposa, sens dubte, un punt d’inflexió per al partit i podria suposar-lo per al catalanisme polític. La família Pujol està en condicions de continuar fent-se un lloc en la història de Catalunya. Jordi Pujol ha virat del nacionalisme moderat cap al sobiranisme racional. Recordin la seva frase a Jordi Évole: «S’han radicalitzat les circumstàncies». El seu fill Oriol pretén convertir el «fracàs» autonomista (en expressió del Molt Honorable) en una oportunitat per prolongar el projecte de CDC més enllà del mandat presidencial d’Artur Mas.

El president assumeix com a propi el guió independentista del pinyo l, que acaba de prendre el poder a Reus, però haurà de combinar la construcció del seu relat amb una acció de govern en minoria en temps molt difícils. Mas pot ser l’últim president de la Catalunya autònoma o el primer d’un nou Estat independent de la Unió Europea. O cap de les dues coses. Per al pinyol, Mas seria el president de transició entre l’herència autonomista de Pujol Soley i el relleu de perfil independentista de Pujol Ferrusola –o de Francesc Homs, segons com s’acabi el pols–. Artur Mas queda com un parèntesi en aquesta història, i només depèn d’ell que el congrés de Reus sigui un caramel per a les bases convergents o una aposta sincera malgrat les adversitats i els equilibris d’una geometria variable tendent al pacte amb el PP.

Clarificació o més confusió, aquesta és la qüestió. Les declaracions posteriors al congrés no conviden a un excessiu optimisme, ens allunyen del caixa o faixa i apunten a un nou episodi de l’ambigüitat calculada. El text del conclave és contundent, com ho seria una aliança al Parlament de la nova CDC amb els diputats dels partits independentistes (ERC i SI). Sumaria una àmplia majoria absoluta. Però una cosa és tenir «actitud d’independència», com diu la ponència congressual, i una altra, molt diferent, el sacrifici independentista.
S’intueix una CDC a la basca, d’inspiració penabista. És a dir, un president lehendakari molt de l’ establishment, gent d’ordre, acompanyat d’un partit dirigit per un Arzalluz-Egibar, figura que avui és Pujol Ferrusola. La carta per seguir administrant les habituals, i molt acceptades, contradiccions de CDC serà la combinació del discurs institucional del Govern (Mas) amb l’alt voltatge dialèctic del partit (Pujol Ferrusola).

El temps dirà qui i per què passa a la història. Potser tot queda en una substitució del que anteriorment s’anomenaven «les coses d’en Felip» (per l’actual conseller d’Interior, Felip Puig) pel que seran, en el futur, les coses de l’Oriol.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)