10-3-2010 La revista Walk in, publicació trimestral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), publica una entrevista amb motiu del desè aniversari de l'Agència Catalana de Notícies (ACN). La podeu llegir aquí. Explico que les històries de l'agència i de la UOC són paral·leles, perquè l'ACN es va inspirar en el model tecnològic i innovador de la universitat, que es va crear fa quinze anys. En l'entrevista, publicada en català, castellà i anglès, explico que un dels reptes de l'ACN és la internacionalització, és a dir, mantenir l'aposta per la informació de proximitat, però obrint-nos al món. La revista Walk in, publicació trimestral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), publica una entrevista amb motiu del desè aniversari de l'Agència Catalana de Notícies (ACN). La podeu llegir aquí. Explico que les històries de l'agència i de la UOC són paral·leles, perquè l'ACN es va inspirar en el model tecnològic i innovador de la universitat, que es va crear fa quinze anys. En l'entrevista, publicada en català, castellà i anglès, explico que un dels reptes de l'ACN és la internacionalització, és a dir, mantenir l'aposta per la informació de proximitat, però obrint-nos al món.
ACN a les xarxes socials
9-3-2010 L'Agència Catalana de Notícies (ACN) entra a les xarxes socials per potenciar el periodisme col·laboratiu. L'agència mantindrà un fil d'actualitat al seu compte de Twitter, on se segueixen institucions, clients i mitjans abonats a l'ACN, i a través del qual s'intentarà canalitzar la participació dels internautes. El canal de YouTube, ja existent, té ara disseny personalitzat gràcies a l'augment de visites pels vídeos que hi penja l'ACN. Una altra novetat és el compte de Flickr, on es penjaran una petita mostra (amb marca d'aigua) de les fotografies que l'agència ofereix als seus clients. L'Agència Catalana de Notícies (ACN) entra a les xarxes socials per potenciar el periodisme col·laboratiu. L'agència mantindrà un fil d'actualitat al seu compte de Twitter, on se segueixen institucions, clients i mitjans abonats a l'ACN, i a través del qual s'intentarà canalitzar la participació dels internautes. El canal de YouTube, ja existent, té ara disseny personalitzat gràcies a l'augment de visites pels vídeos que hi penja l'ACN. Una altra novetat és el compte de Flickr, on es penjaran una petita mostra (amb marca d'aigua) de les fotografies que l'agència ofereix als seus clients. A Facebook, l'agència s'apropa ara als 2.500 amics, que accedeixen a un mur on es van publicant els missatges curts de Twitter, els últims vídeos i les notes corporatives de l'agència, que disposa d'aquesta entrada a la Viquipèdia. L'ACN és de les agències europees més actives a les xarxes socials. El propòsit de ser-hi és, bàsicament, obrir finestres a la ciutadania que participa de les eines 2.0 perquè ens facin arribar material i informació que després és elaborada amb els filtres dels professionals de la casa.
Nevada 2.0
10-3-2010 Ha estat la primera gran nevada 2.0 a Catalunya. Viscuda i explicada pels ciutadans a través de les xarxes socials com cap altre fenomen meteorològic fins ara. Twitter ha triomfat perquè permet a la gent narrar i conversar en temps real des de qualsevol indret gràcies al mòbil. Des de primera hora del matí de dilluns, curiosament mentre Ernest Benach presentava el seu llibre de política 2.0 en una entrevista amb Jordi Basté a RAC1, els internautes anaven explicant les incidències de la neu. Ha estat la primera gran nevada 2.0 a Catalunya. Viscuda i explicada pels ciutadans a través de les xarxes socials com cap altre fenomen meteorològic fins ara. Twitter ha triomfat perquè permet a la gent narrar i conversar en temps real des de qualsevol indret gràcies al mòbil. Des de primera hora del matí de dilluns, curiosament mentre Ernest Benach presentava el seu llibre de política 2.0 en una entrevista amb Jordi Basté a RAC1, els internautes anaven explicant les incidències de la neu. La crònica ciutadana va durar tot el dia, i ahir ja se centrava en la polèmica habitual en aquestes ocasions sobre l'actuació de les administracions i la robustesa dels serveis públics (transport, xarxa viària, electricitat, telèfon...).
Han estat hores molt intenses a la tuitesfera catalana, però de retruc a totes les xarxes socials. Vídeos imaginatius i divertits com un de tres joves fent curling en un carrer de Barcelona penjat a YouTube. Vídeos que deixen testimoni d'una nevada sense precedents en les tres últimes dècades. Fotografies a dojo al Flickr i publicades pels mitjans digitals. I el Facebook que treia fum de la gent que deia què li passava pel cap en aquell moment. Recentment, el terratrèmol de Xile es va viure en directe a Twitter. Aquesta setmana a Catalunya ha estat el temporal de neu, vent i fred, de conseqüències molt diferents. Les eines 2.0, lluny de ser un simple divertiment o una manera de predre el temps, es reivindiquen enormement útils en casos com aquests.
Davant d'aquesta explosió participativa, què han fet els mitjans de comunicació? Doncs val a dir que els periodistes dels mitjans públics han donat una gran lliçó. TV3 va suspendre la programació habitual, i el 3/24 va fer el salt al primer canal de Televisió de Catalunya per oferir informació permanent amb un gran desplegament. El mateix van fer Catalunya Ràdio i COMRàdio. Prioritzar l'interés ciutadà pel temporal i les repercussions en la seva vida (mobilitat, comunicacions, usos domèstics, etc). Destaco especialment un altre mitjà públic, Barcelona Televisió, perquè la seva redacció es va abocar a la participació dels ciutadans a través del Twitter de BTVNotícies. Un exemple d'encaix de periodisme tradicional i de col·laboració ciutadana que es tradueix en molta i bona informació als telespectadors i internautes, perquè en el cas de BTV la convergència de la plataforma tradicional (TDT ara) i la d'Internet és una experiència que mereix atenció. Felicitats, doncs, als professionals i als mitjans que han estat a l'alçada d'uns nous ciutadans, més actius, informats i participatius que mai. Són els tuitaires, feisbuqueros, fliqueros, blocaires i internautes inquiets.
Ahir enterraven a Mataró Francisco Melero Navarro, que va ser regidor socialista, president de club esportiu i dirigent veïnal del barri de Cirera. Melero era immigrat i tenia una sabateria. No era pas un personatge de primera línia, més aviat era poc conegut fora de la seva ciutat, però en parlo per reivindicar la figura dels molts Franciscos Meleros que han tingut les viles i ciutats d'aquest país des que el 1979 la democràcia va arribar als ajuntaments. Era gent molt vinculada a la seva comunitat, que provenia de la lluita veïnal contra el pitjor dels governs locals franquistes.
Ahir enterraven a Mataró Francisco Melero Navarro, que va ser regidor socialista, president de club esportiu i dirigent veïnal del barri de Cirera. Melero era immigrat i tenia una sabateria. No era pas un personatge de primera línia, més aviat era poc conegut fora de la seva ciutat, però en parlo per reivindicar la figura dels molts Franciscos Meleros que han tingut les viles i ciutats d'aquest país des que el 1979 la democràcia va arribar als ajuntaments. Era gent molt vinculada a la seva comunitat, que provenia de la lluita veïnal contra el pitjor dels governs locals franquistes. Estaven poc formats, però tenien profundes conviccions i un gran compromís polític. Suplien amb entrega i dedicació la manca d'estructures administratives fortes. Avui, en canvi, qualsevol regidor de govern disposa de serveis tècnics especialitzats i les administracions s'han anat professionalitzant. Els ajuntaments d'ara no tenen res a veure amb els de fa trenta anys.
Aquests dies, però, alguns alcaldes i alcaldesses estan d'actualitat per immigració, prostitució i altres conflictes com la inseguretat. Salt, el Vendrell, Vic, la Jonquera, Mataró, Barcelona... Amb l'arribada de la democràcia, els governs locals havien de construir físicament les ciutats atrotinades que heretaven del franquisme. Tres dècades després, la feina dels alcaldes és encara més complexa en època de crisi econòmica. Han de construir les seves comunitats socialment, cohesionant-les i fent encaixar realitats molt diverses.
Hem tingut alcaldes i regidors com Melero. Fins i tot tenim un president de la Generalitat d'origen andalús, José Montilla. Però tot es complicarà si no integrem plenament la nova immigració i, havent assumit els seus deures, poden exercir el dret a vot. El repte, però, serà superar la barrera mental i incorporar-los no només a l'urna sinó als governs. Perquè en la construcció de la Catalunya actual hi ha hagut molts nous catalans, i cal treballar perquè les persones immigrades s'incorporin al projecte de país de futur. Un país d'acollida on casos com els de Vic, el Vendrell i Salt no donin peu a episodis conflictius com els de les banlieues parisenques.
30 Minuts
3-3-2010 El programa de TV3 30 Minuts d’aquest diumenge, I tu quin diari compres?, va ser intensament comentat en temps real a Twitter i debatut a les xarxes socials d’Internet. Diumenge era pràcticament impossible veure’l per l’ordinador a TV3 a la carta, a causa de l’augment de les visualitzacions habituals del programa la mateixa nit. El 30 Minuts planteja un interessant debat sobre la crisi de la premsa tradicional i del periodisme en general, i això apassiona part de la comunitat internauta que anava retransmetent l’emissió en directe.
El programa de TV330 Minuts d’aquest diumenge, I tu quin diari compres?, va ser intensament comentat en temps real a Twitter i debatut a les xarxes socials d’Internet. Diumenge era pràcticament impossible veure’l per l’ordinador a TV3 a la carta, a causa de l’augment de les visualitzacions habituals del programa la mateixa nit. El trànsit es va disparar, sense arribar a les xifres escandaloses de l’estrena del web personal de Joan Laporta (140.000 visites en sis hores). El 30 Minuts planteja un interessant debat sobre la crisi de la premsa tradicional i del periodisme en general, i això apassiona part de la comunitat internauta que anava retransmetent l’emissió en directe. L’interès per la crisi que ens afecta als periodistes i al sector de la comunicació demostra la importància del nostre ofici i el paper que encara juguem en una societat complexa com l’actual, subjecta a una profunda transformació. Els mitjans són importants en un sistema democràtic, una garantia del mateix com deia Obama en el reportatge. Però al marge d’això, ara del que es tracta és de trobar l’encaix entre el sentit del periodisme, la viabilitat dels negocis de la comunicació i l’adaptabilitat als nous formats, suports i llenguatges. D’acord que els diaris en paper potser moriran algun dia, com deia un testimoni en el reportatge, i que l’únic que no morirà serà el periodisme. Però cal reivindicar el periodisme professional en una època en què la ciutadania ens qüestiona a la xarxa, i els professionals al capdavall necessitem empreses al darrere.
El 30 Minuts agafa els casos dels Estats Units i de l’Estat espanyol i desaprofita l’oportunitat per fer lluir els projectes periodístics digitals més sòlids i innovadors que ha donat la Internet catalana. Porta un debat endogàmic del sector de la comunicació a les pantalles de moltes cases i ajuda a compartir la nostra preocupació. El programa permet als telespectadors d’entrar als despatxos, i allà a primer cop hi veiem una diferència abismal. Contra les grans sales i despatxos carregats de fusta fosca i mobles clàssics, unes redaccions de colors clars amb mobiliari d’Ikea i futbolins. Dels espais tancats als oberts. Del classicisme a la modernitat. Ara la clau és que les redaccions i les empreses amb futbolins siguin sostenibles.
Alcaldes
3-3-2010 A les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, els aspirants a alcalde es presentaven amb uns programes ben senzills. Simplement es tractava d'assumir les reivindicacions veïnals, moltes d'elles dirigides a la construcció física de les viles i ciutats. Els municipis heredats del franquisme estaven a mig fer o desfets del tot. Serveis bàsics com asfaltatge, clavegueram o places públiques eren l'eix central de la proposta electoral i posterior programa de govern dels primers alcaldes democràtics.A les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, els aspirants a alcalde es presentaven amb uns programes ben senzills. Simplement es tractava d'assumir les reivindicacions veïnals, moltes d'elles dirigides a la construcció física de les viles i ciutats. Els municipis heredats del franquisme estaven a mig fer o desfets del tot. Serveis bàsics com asfaltatge, clavegueram o places públiques eren l'eix central de la proposta electoral i posterior programa de govern dels primers alcaldes democràtics. Després incorporaven la participació, l'obertura de les festes majors, i llavors l'acció del govern local anava encarrilada.
Trenta anys després, els alcaldes ho tenen més magre. La construcció física està feta i refeta. L'urbanisme fins i tot ha estat massa cabdal en la gestió de la majoria d'ajuntaments. Ara, però, el problema és la construcció social. Els alcaldes d'avui han de fer front a realitats socials molt més complexes que les de la transició i la democràcia primerenca. Tenim societats més complexes, i ajuntaments que han fet front a massa serveis i obligacions impròpies. Han estirat més el braç que la màniga, i han hagut de suplir l'absència d'altres administracions caient en la perversió de recaptar més (l'IBI de la construcció ha estat l'estrella en els anys de la bombolla immobiliària) per prestar més serveis dels que legalment estaven obligats.
Aquests dies veiem Vic, El Vendrell, Salt, La Jonquera, Mataró, Barcelona... Un còctel d'immigració, inseguretat i prostitució que situa la figura d'alguns alcaldes en primera línia mediàtica. Són els primers a rebre les patacades d'una crisi econòmica i financera que lògicament supera els seus àmbits municipals. Són els primers a capitalitzar els conflictes originats per legislacions que els traspassen la patata calenta des de dalt. Són també els primers a qui els ciutadans que pateixen la crisi i se senten insegurs o amenaçats els aturen pel carrer o els increpen en els plens municipals. Tenen colors polítics de tota mena i es dediquen a la política en temps difícils. Com diria l'eslògan, Temps difícils, alcaldes sols.
Laporta no és Obama
2-3-2010 Molt soroll i... el web de Joan Laporta provoca una gran decepció. Les expectatives eren excessives, vist el resultat final. Es tracta d'una pàgina senzilla i de disseny manifestament millorable. Incorpora una sèrie d'eines 2.0 (YouTube, Facebook i Twitter) gens autèntiques, perquè ningú no es creu que sigui el propi (candidat?) Laporta qui se n'encarregui de mantenir la conversa amb els internautes. Però el que ningú no pot negar és que el ressò i el cop d'efecte han estat espectacular. Molt soroll i... el web de Joan Laporta provoca una gran decepció. Les expectatives eren excessives, vist el resultat final. Es tracta d'una pàgina senzilla i de disseny manifestament millorable. Incorpora una sèrie d'eines 2.0 (YouTube, Facebook i Twitter) gens autèntiques, perquè ningú no es creu que sigui el propi (candidat?) Laporta qui se n'encarregui de mantenir la conversa amb els internautes. Però el que ningú no pot negar és que el ressò i el cop d'efecte han estat espectaulars. Un èxit de visites. Morir d'èxit, de fet, perquè el servidor va petar. I la sensació que el món s'acabava ahir a les dotze del migdia, però la vida continua i ho fa amb la mateixa incertesa que abans. No coneixem, encara, el propòsit concret de l'encara president del Barça. Sabem que vol jugar, però està per veure si la samarreta per defensar els colors de Catalunya és pròpia (partit nou) o prestada (aliança amb algun moviment existent). Sabem que vol jugar, però està per veure l'equip. Qui fa de defensa, qui relliga el mig del camp i qui l'acompanya a l'atac. Massa dubtes i doble joc. Ni Laporta és Obama ni Catalunya és els Estats Units. No n'hi ha prou amb escalfar la parròquia virtual, en posar el focus sobre una pantalla d'ordinador i aixecar el teló 2.0 com si aquest fos en si mateix l'objectiu final. La política d'avui no es pot fer sense Internet, però el 2.0 no pot suplir en cap cas la política real o l'ideari o el programa electoral. Ahir vam certificar que això de Laporta provoca interès. Però ara manca tota la resta.
Generació Maresme
25-2-2010 L'agenda de Jordi Pujol és impròpia d'un president retirat. Dimarts passava la mitjanit i encara durava la sobretaula a Premià de Dalt, vila natal de Pujol, on l'expresident compartia conversa amb un grup de joves del Maresme interessats a fer lobby comarcal. En petit comitè es fan dir Generació Maresme, i pretenen teixir complicitats més enllà dels partits i del tacticisme predominant. Són alcaldes i regidors de CDC, PSC i ERC, emprenedors, gent d'empresa i algun periodista interessats a situar la comarca en el mapa, a competir amb altres territoris espavilats que han demostrat més musculatura.
L'agenda de Jordi Pujol és impròpia d'un president retirat. Dimarts passava la mitjanit i encara durava la sobretaula a Premià de Dalt, vila natal de Pujol, on l'expresident compartia conversa amb un grup de joves del Maresme interessats a fer lobby comarcal. En petit comitè es fan dir Generació Maresme, i pretenen teixir complicitats més enllà dels partits i del tacticisme predominant. Són alcaldes i regidors de CDC, PSC i ERC, emprenedors, gent d'empresa i algun periodista interessats a situar la comarca en el mapa, a competir amb altres territoris espavilats que han demostrat més musculatura. Al Maresme s'hi viu molt bé. La proximitat amb Barcelona fa d'aquesta comarca un satèl·lit residencial, però com que els monocultius mai són bons alguns pedalen en la direcció contrària: que s'hi pugui viure i treballar, i més encara si es fa del Maresme una mena de Silicon Valley referent en innovació, ja que sempre s'havia dit que és la Califòrnia catalana. És una aspiració, no pas l'única, perquè en aquests sopars -dimarts amb Jordi Pujol i fa unes setmanes amb Ramon Bagó- sempre acaben sortint pedaços del sobiranisme creixent. Comarca i país van lligats.
Aquests dies Mataró s'ha abraçat a la Jonquera en l'actualitat periodística per uns prostíbuls que, mentre guanyi la dilació municipal, no ens construiran. Prostitució i Maresme no lliguen, i menys amb establiments en el polígon on s'alça el projecte del Tecnocampus, que és la joia de la corona del Silicon Valley amb la fusió universitària aconseguida. Haver trencat les velles estructures de les dues universitats, símbol d'una comarca anacrònica fruit dels poders (socialisme mataroní) i contrapoders (Consell Comarcal convergent), és un dels èxits d'alguns membres de la Generació Maresme. Existeix una fornada de joves polítics que està disposada a canviar algunes coses. A la comarca, afortunadament no tot són projectes de macroprostíbuls com a arma d'agressió política. També hi ha, i això cal que la gent ho sàpiga, sensibilitats al servei de la transversalitat en clau territorial. Hi ha gent que, com diu Jordi Pujol, aposta per la mentalitat de l'escandall i el compromís pel país.
Neocentralistes
23-2-2010 "Europa, després d'haver estat amençada pels totalitarismes, ara està amenaçada pels particularismes." La frase és de l'escriptor italià Claudio Magris entrevistat diumenge a El País: "Somnio amb un Estat federal europeu". Prolifera la idea que les regions, autonomies i comunitats descentralitzades són un escull per a l'Europa idíl·lica que alguns albiren. En el cas de Magris, un estat federal continental. "Europa, després d'haver estat amençada pels totalitarismes, ara està amenaçada pels particularismes." La frase és de l'escriptor italià Claudio Magris entrevistat diumenge a El País: "Somnio amb un Estat federal europeu". Prolifera la idea que les regions, autonomies i comunitats descentralitzades són un escull per a l'Europa idíl·lica que alguns albiren. En el cas de Magris, un estat federal continental. Altres, en canvi, no se n'amaguen i advoquen per uns estats més forts que recuperin el terreny perdut davant de les autonomies o les nacions sense estat.
O sigui, que ens trobem davant d'una involució en la descentralització i regionalització d'Europa. Els estats s'han vist amenaçats per les regions. En el cas espanyol, pel model autonòmic del cafè per a tothom. I els mateixos estats han patit un buidatge competencial en favor de les institucions comunitàries, és a dir, que els Madrid, París, Lisboa i Berlín han hagut de cedir poder a Brussel·les i Estrasburg, havent afluixat i delegat als seus respectius territoris. Un autèntic drama per a la vella Europa de les nacions-estat.
El problema de fons no és només el debat sobre si la construcció europea s'ha de fer des dels pobles o des dels estats. La qüestió de fons és que la crisi econòmica i la sacsejada social serveix com a excusa per tancar files, posar el fre de mà i aturar qualsevol concessió descentralitzadora. La crisi actual és l'excusa per apaivagar els particularismes que diu Magris o el model autonòmic que dia sí dia també vilipendien opinadors mesetaris a través d'Intereconomia en la seva versió més dura o des de la majoria de mitjans espanyols en una edició suposadament lleugera d'aquest neocentralisme que ens ha tocat patir.
Ressò mediàtic de l'expansió de l'ACN
22-2-2010 L'expansió de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) amb l'obertura de la secció de Món i de quatre delegacions a l'estranger [L'Agència Catalana de Notícies s'obre al món] obté un ressò mediàtic destacat entre els mitjans digitals del país. Aquestes són algunes de les informacions aparegudes: L'expansió de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) amb l'obertura de la secció de Món i de quatre delegacions a l'estranger [L'Agència Catalana de Notícies s'obre al món] obté un ressò mediàtic destacat entre els mitjans digitals del país. Aquestes són algunes de les informacions aparegudes:
