El dia que es va decretar l’embargament dels béns d’ Urdangarin , ell i la infanta Cristina sopaven al restaurant Via Veneto. A Barcelona som més respectuosos amb la vida privada dels famosos que en altres ciutats. Moltes estrelles visiten Barcelona per refugiar-se de la pressió dels paparazzis. El sopar del duc i la filla dels Reis no hauria estat notícia si no hagués estat perquè es va produir hores després d’iniciar-se l’embargament a Urdangarin i el seu soci, Diego Torres, per cobrir la fiança de 8,1 milions, allò que el duc va denominar «empobriment injust».
Doncs aquí el teniu. Jordi Ballart, 32 anys i amb entrada a la Viquipèdia. És l'alcalde de la quarta ciutat més habitada de Catalunya, i el més jove d'una gran ciutat a Espanya. Té el seu Twitter i el seu Facebook, comptes que gestiona personalment diverses hores cada nit abans d'anar-se'n al sobre, i no em refereixo als sobres de Bárcenas. Ballart ha estat elegit fa unes setmanes alcalde de Terrassa en substitució de Pere Navarro, líder dels socialistes catalans que ha projectat una imatge antagònica a la seva popularitat local. 'En Pere' de Terrassa ha aparegut com un dirigent insuls d'aquest PSC desdibuixat. Diuen que poc té a veure amb el seu mandat d'alcalde.
No llegeixi aquest article perquè no es correspon amb la dura realitat mediàtica, la dels escàndols de corrupció i els polítics que roben. No llegeixi res més perquè parla de dos regidors de l'Hospitalet de Llobregat que viuen pendents dels seus veïns i s'esforcen per acostar els problemes de la comunitat a les possibles respostes municipals. No va de paradisos fiscals a Suïssa ni de cal·ligrafia corrupta, va de dos militants socialistes que van entrar de regidors el 2011 i atenen els districtes més densos d'una ciutat molt poblada. Potser la densitat urbana més alta d'Europa, al Brooklyn de la Gran Barcelona.
A la secció Xarxa.Cat al Directe 4.0 de Xantal Llavina a Ràdio 4 d'aquesta setmana [escolteu l'àudio] hem parlat d'EyeEm, l'aplicació que competeix amb Instagram, d'Scoop.it, molt útil per compartir enllaços en diverses xarxes, de la popularització de Verkami, que a Polònia és Berkami, i del cap de setmana intens políticament amb els escàndols de corrupció i la mobilització social.
Avui fa un any que em vaig incorporar a El Periódico de Catalunya com a cap de continguts digitals. Ha estat un any molt intens periodísticament, amb eleccions, crisi i casos colpidors per a la societat. Durant aquest període, hem potenciat la integració digital de la redacció, de tal manera que tots els periodistes i seccions publiquen i participen a la web. Formació amb un centenar de professionals i reorganització interna per afavorir que l'edició digital formi part de la redacció transversalment. Potenciació de la presència del diari a les xarxes socials, amb creixements superiors al 200% en el tràfic, i encara més en les visites provinents de dispositius mòbils. La gestió de les xarxes socials també s'ha integrat a la redacció, així com la monitorització de la conversa social, una nova font per a informacions a la web i el suport tradicional. A les agències tradicionals hi hem afegit l'agència 'social' de Twitter i altres eines 2.0. L'agenda informativa es complementa amb continguts dels mitjans socials i viceversa, les apostes periodístiques pròpies i l'opinió del diari i els seus col·laboradors es distribueixen més enllà de la web a l'ús, a través dels canals 2.0.
Integrats i més 2.0, l'altra canvi d'aquest any ha estat l'analítica i la monitorització de l'audiència en temps real. La immediatesa, per una banda, i l'equilibri entre aposta editorial i comportament de la comunitat en temps real. Un canvi de xip que recorre la organització durant aquest any i que enllaça perfectament amb la proximitat i compromís social del mitjà. En aquest sentit, el diari ha apostat per una participació de qualitat aprofitant el suport digital i un activisme ben entès amb campanyes com l'alliberament de la presó de Nàpols del rentacotxes de Montgat, la moratòria dels desnonaments i la fi del llimb legal als centres d'internament d'estrangers. El Periódico, a més, ha apostat per una plantilla de col·laboradors de primer nivell i gran popularitat amb la campanya #ensmullem i l'enfortiment de l'oferta editorial amb la incorporació de publicacions com Time Out.
El periodisme com a ofici i la comunicació com a sector travessen una etapa duríssima, convulsa i a la baixa en influència. La crisi econòmica, amb les caigudes de la publicitat i les vendes, està sent implacable. No obstant, una redacció amb grans professionals i una marca potent com la d'El Periódico són energia per fer-hi front i una invitació permanent a l'optimisme necessari per a la reinvenció. Seguim!
Calella ha viscut durant anys en la comparació amb Lloret de Mar. Ambdues poblacions van ser pioneres en el sector turístic, i la fortalesa de Calella i Lloret entraven en pugna recurrentment. Primer pels llits d'hotel, després per l'oci nocturn i la seguretat pública i, finalment, per la reinvenció i la qualitat. Calella i Lloret són escenaris habituals per als mitjans que a l'estiu volen turisme de sol i platja per omplir minuts de televisió o pàgines de diari. Malgrat estar estigmatitzades, Calella envejava la musculatura de Lloret. Després va venir l'explosió del bolet turístic de Santa Susanna, que va acabar de dinamitar la moral calellenca i un cert complex ciutadà. Vam arribar a acusar els nostres empresaris de fer-nos el salt invertint a Santa Susanna i Salou. D'obrir hotels fora de la ciutat, com si el terreny fos il·limitat a Calella.
Aquests dies Lloret de Mar surt a per tot per l'escàndol de corrupció de la màfia russa que esquitxa el diputat i exalcalde Xavier Crespo, de CiU. Anys enrere, no fa pas massa temps, Santa Suanna i el seu alcalde, Joan Campolier, també de CiU, van situar el nom del municipi en el mapa per irregularitats urbanístiques. Avui Santa Susanna és un consistori en pràctica fallida, com la majoria que han estirat més el braç que la màniga. Passejos marítims, poliesportius de luxe, escoles de primera, abaixadors de tren fets a mida i tants altres projectes han estat motiu d'enveja els últims anys, però ara són una hipoteca pesada i dolorosa que ningú no voldria per al seu ajuntament.
La Calella feta i tancada urbanísticament, amb una quadrícula perfecta, que no podia créixer gaire, de sòl escàs, aparentment estancada i decadent, aquella Calella que va ser capital de l'Alt Maresme i que durant anys hem criticat per comparació amb els Llorets que cobrien la seva riera i amb els Santes Susannes que feien zones hoteleres noves de trinca a primera línia de mar, aquella Calella, dic, és avui una ciutat que supera la crisi amb dignitat i que no ha pas posat en perill la seva marca. Ni els alcaldes Ramon Bagó, Joaquim Rey, Josep Basart, Josep Maria Juhé i Montserrat Candini han estat motiu d'escàndol polític ni la ciutat ha donat peu a tanta especulació de corrupció com les citades.
Aquesta és una defensa d'una manera de fer política local i de ciutadania. Alcaldes de CiU, ERC i PSC han estat prou dignes com per no ficar la mà al calaix ni especular. Mentre altres alcaldes eren admirats per projectes faraònics, convenis miraculosos i inversions supramunicipals, a la Calella definida i orientada a turisme i serveis, a la pionera de l'illa de vianants comercial més potent de l'Alt Maresme, la de l'Hospital Sant Jaume, la de la primera piscina municipal i equipaments esportius públics, per no parlar d'institut de secundària comarcal o l'FP de l'antiga fàbrica Llobet, ni de l'oferta noctura més potent de l'entorn, aquella Calella caricaturitzada pels de fora pels mitjons amb xancletes dels turistes alemanys, anava fent sense ressò mediàtic el seu camí.
Calella ha perdut capitalitat perquè la transformació i el creixement dels municipis veïns obligava. El que no ha perdut Calella, tot i les crítiques que puguem fer els calellencs en clau local, és una certa exigència per les coses parlades i fetes dignament. Ara que Lloret és focus mediàtic per escàndols de corrupció –ja veurem com acaba tot plegat– i que Santa Suanna les passa molt i molt magres, la Calella que ha estat governada per la dreta i per l'esquerra afronta amb finances sanejades i pilars forts la sortida d'una llarga crisi que haurà servit per punxar molts globus. No pas el nostre.
Si el periodisme està en crisi, la política institucional no cal dir-ho. Avui hem assistit a la descomposició del PSC en temps real, com el periodisme que ara fem, amb encerts i errors. El primer secretari dels socialistes, Pere Navarro, afirmava a Catalunya Ràdio que el PSC es "trenca" per, tot seguit, corregir-se a si mateix dient que trencar-se no és la paraula, encara que això de les discrepàncies sí que és innegable. A aquella mateixa hora, el líder socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, afirmava en el fòrum Primera Plana d'EL PERIÓDICO que ell hauria votat a favor de la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Ja hi tornem a ser.
Potser és casual que 4 dels 5 diputats díscols del PSC siguin o hagin estat alcaldes. Si la política municipal es basa en la proximitat, no deixa de ser interessant el perfil dels socialistes anomenats «catalanistes» que es van negar a votar contra la declaració sobiranista del Parlament. Hi ha molts pe-ese-cés dins del PSC. La capa municipalista, la que vol conservar les alcaldies que ostenta, la del territori que va en tren perquè no els arriba el metro, no digereix la submissió de l’ànima catalanista davant la suposadament «federalista». La pressió sobiranista de bases i electors sobre els quadros socialistes és directament proporcional al distanciament de l’àrea metropolitana, amb l’excepció del maragallisme de Pasqual i les bones famílies del socialisme barceloní.
Amb motiu de Francesc de Sales, patró dels periodistes, els professionals del Maresme ens trobem anualment per sopar plegats a Mataró. Enguany, una quarantena d'assistents tot i els temps difícils per a la professió i el sector. Tancament de mitjans i reduccions de plantilles, major precarització laboral i un desconcert absolut regnen en la conversa d'un àpat que, a mesura que evoluciona, serveix per donar-li la volta. Parlem dels polítics de la comarca, i concloem que si nosaltres estem fotuts, ells encara estan pitjor. S'imaginen vostès un sopar de polítics de tots els colors i tendència i una copeta amb ballaruga posterior? Doncs entre periodistes això és possible, malgrat la competitivitat del dia a dia i els enfrontaments que puguin tenir les empreses per a les quals, els afortunats, treballem.
Convocats per la companya Toni de la Fuente, una alegria abans, durant i després de la crisi, el sopar d'aquest 2013 va escenificar un relleu generacional. Manel Roca Cuadrada va cedir el torn de paraula a Jaume Puig, ambdós puntals de la televisió comarcal. El degà no va dir les quatre paraules de rigor en acabar l'àpat, i Puig va agafar el seu testimoni improvisadament abans de fer un 'xupito' i anar a ballar als locals propers del Pla d'en Boet. Tenim una edat, però no perdem un cert atreviment per seguir ballant com quan teníem vint o trenta anys. Compartir pista, gintònic en mà, amb companys més joves, que has tingut a les redaccions i amb qui has pencat de valent sempre és un estímul i una pressió per fer els quatre estiraments i demostrar que el moviment de canell són vigents i, alhora, distracció per amagar la manca de flexibilitat en el ball tradicional.
No van poder venir els companys Ivan Llensa, la veu més desperta de la ràdio mataronina, i Manuel Cusachs, cronista local de llarg recorregut, que esperem es recuperin aviat. Vam recordar, en el nostre tros de taula, perquè la conversa ens hi va portar, companys i amics que ja ens han deixat com Lluís Lligonya i Anna Palà. El seu record ens obliga a continuar pedalant, exigir-nos al màxim i no rendir-nos. Seguim!
393 lectures
Cap comentari
imprimir
enviar a un/a amic/ga
Google Reader
Delicious
Facebook
Flickr
Linkedin
MySpace
Netvibes
Plurk
Twitter
Twitxr
Youtube
Instagram
Foursquare
Vimeo
Storify
Tumblr
Pinterest