bloc sense fulls

14 de desembre de 2013

Redisseny de la web d'El Periódico




EL PERIÓDICO és el primer gran diari d'Espanya que redissenya la seva web tenint en compte l'opinió dels lectors. Una web més neta i visual, més ben ordenada, que mostri les informacions minut a minut, que destaqui els continguts audiovisuals i que concedeixi més protagonisme a la participació. Aquest és el resum de les peticions dels centenars de lectors que han respost a la crida d'Entre tots perquè ens ajudin a canviar la web. El diari ha llançat aquest dijous el redisseny de la pàgina, amb bona part dels suggeriments rebuts -d'un alt nivell-, i ha pres bona nota dels que queden pendents en aquest procés dinàmic de millora. Els lectors que han formulat les seves propostes tindran una subscripció gratuïta de tres mesos a e-Periódico. I, com que la transformació tot just ha començat, els usuaris que en el futur ens aportin les seves idees rebran el mateix obsequi.

(Llegeix l'article sencer publicat a El Periódico de Catalunya, també en castellà)

       

11 de desembre de 2013

Deontologia periodística a l'espai digital

Deontologia periodística a l'espai digital

Dimarts es va celebrar una jornada del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) al Col·legi de Periodistes de Catalunya sobre D+D: Deontologia periodística a l'espai digital, en què vaig participar amb Salvador Alsius, professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra; Manuel Núñez Encabo, president de la Comisión de Arbitraje, Quejas y Deontología de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE); i Albert Cuesta, periodista i analista. Vaig explicar l'experiència de la integració digital a la redacció d'El Periódico, els reptes que genera el periodisme digital en temps real i vam debatre sobre aspectes delicats com el dret a l'oblit, les identitats individuals dels periodistes i els problemes amb els comentaris dels lectors a les notícies. Queda pendent un apunt per aprofundir-hi.

Deontologia periodística a l'espai digital
Fotos: Ignasi Renom


       

8 de desembre de 2013

30 anys de Ràdio Marina

Antoni Subirà a Calella 1992

Els companys de Ràdio Marina m'han demanat una píndola [aquí podeu escoltar l'àudio] amb motiu del 30è aniversari de l'emissora, on hi vaig col·laborar i treballar com a corresponsal i redactor d'informatius. L'Alt Maresme i la Selva Marítima formen un territori amb un paisatge sonor comú vertebrat a l'entorn de Ràdio Marina. Emissora comercial, musical, informativa i de servei que ha estat referent per a la proximitat. Antena de dues subcomarques unides per la Tordera com a fenomen natural, i cohesionades mediàticament per Ràdio Marina i, ara ja no, per l'edició d'El Punt que abastava el bisbat de Girona. La foto és del 1992, entrevistant per a Ràdio Marina i El Punt el llavors conseller Antoni Subirà a l'antiga fàbrica Llobet Guri de Calella.

       

6 de desembre de 2013

Reptes de les organitzacions no lucratives

IV Congrés del Tercer Sector Social

Tota ONL ha de tenir un pla estratègic perquè una bona gestió i transparència també forma part de la seva responsabilitat social. I més, tenint en compte que els recursos són limitats i que gràcies a aquesta eina podrem decidir com optimitzar-los tot decidint com es prioritzen els objectius, en base a un anàlisi de la situació actual intern i extern, així com el mètode que utilitzarem per acomplir-los.

La planificació estratègica dóna l'oportunitat de les ONL d'expressar la seva visió de com ha de ser el món i presentar les seves idees de com s'hi ha d'arribar. Representa, doncs, un compromís de l'entitat cap a la societat sobre el que es vol aconseguir en un futur. A més, la planificació estratègica ha de ser un marc que guiï les organitzacions pel que fa als objectius, les línies i accions per tal d'acomplir-los i poder donar resposta als canvis de l'entorn. Creiem que és una molt bona eina, a més, per qüestionar i analitzar l''statu quo' de l'organització, per desenvolupar i explorar alternatives.

A més, a l'hora de plantejar l'estratègia és important que es pugui comprendre, comunicar i compartir. Segurament un dels reptes més importants a què ha de respondre l'estratègia és com afrontar la gestió del canvi, com aconseguir que l'organització sigui més flexible per tal d'adaptar-se al context canviant per tal de sobreviure-hi. Cal, doncs, sistematitzar una estratègia que sigui la manera com l'organització es vol relacionar amb l'entorn per garantir la sostenibilitat de la seva missió i assolir la seva visió.

En definitiva, en els nous contextos socials (amb nous públics, donants i agents socials) són més necessaris que mai la transparència i la rendició de comptes, que es converteixen en un valor bàsic per aconseguir la confiança social. Explicar els elements organitzatius, la missió i els valors, les activitats i els seu impacte, el finançament, les polítiques de gestió, entre d'altres.

Fa un temps s'atorgava legitimitat a les organitzacions no lucratives simplement per la seva raó de ser i per l'ètica que se suposava de les seves actuacions. Però cada vegada tenen una major visibilitat, impacte social i reconeixement per part de la ciutadania, fet que també comporta més exigència cap a la seva intervenció i més responsabilitat.

Per aquest motiu, les ONL han de ser capaces d'explicar i de demostrar el que fan, que ho fan bé i d'acord amb la seva missió i valors. Cada vegada més es va consolidant com un valor bàsic l'explicació d'aspectes organitzatius com la raó de ser, els valors, les activitats i el seu impacte, el finançament, les polítiques de gestió, entre d'altres. Aquesta visió de transparència és coherent, alhora, amb els propis valors del sector en general.

La credibilitat de les entitats, depèn, en gran mesura, de la confiança social que siguin capaces de generar, molt difícil d'aconseguir i fàcil de perdre. La transparència i la rendició de comptes també esdevenen claus a l'hora d'obtenir recursos (nous públics, nous donants, col•laboracions amb empreses, ajudes de l'administració,...), involucrar les bases socials i tenir legitimitat per fer incidència política.

L'estratègia de comunicació va directament lligada amb el grau de transparència de l'organització, per això cal fer una reflexió estratègica sobre aquest aspecte. També és clau que les ONL siguin autocrítiques, reflexionin i aprenguin dels errors. Com a limitacions, cal destacar la competència pels recursos, les dificultats de finançament i l'esforç que suposa per a l'organització, que hi ha de destinar diners i recursos. Aconseguir una cultura de la transparència passa per ser capaços de tenir una visió estratègica de l'organització i del futur (i no tant del dia a dia) que permeti incorporar la transparència en la manera de fer i de ser habitual.

El treball en xarxa és una de les assignatures pendents del tercer sector, com s'afirma al mòdul 'Reptes per al futur'. Sovint es diu que les organitzacions no lucratives han de sumar per assolir els seus complexos objectius i els canvis que es produeixen a un ritme vertiginós. Però el treball en xarxa va més enllà que el fet de col•laborar amb altres entitats. Suposa pensar, comunicar, actuar conjuntament, compartir objectius i recursos, unificar capacitats i esforços i posar en relació les accions.

Segons el nostre parer, les entitats no lucratives han de sumar per tal d’assolir els seus objectius i, d’aquesta manera, fer front a la complexitat que es troben en el dia a dia. Així doncs, aquesta manera de treballar i d'entendre les relacions amb l'entorn implica un canvi en la cultura organitzativa de les entitats, que facilita l'obertura i la connexió amb les bases socials i les entitats de l'entorn o de l'àmbit d'actuació. El treball en xarxa fomentarà sumar capacitats i recursos i desenvolupar projectes amb un major abast i incidència.

Perquè el treball en xarxa sigui exitós, penso que cal que els objectius de la xarxa no siguin aliens a cadascuna de les organitzacions que la integren i que s'estableixin relacions horitzontals, entre 'iguals'. D'aquesta manera, s'aconseguirà la complementarietat de les parts i que les capacitats, habilitats i coneixement de cadascuna contribueixi a la seva multiplicació i a l'aprofitament dels recursos col•lectius a través de la cooperació i la comunicació. En aquest sentit, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) també tenen un paper fonamental ja que estan reorganitzant la forma en què les entitats es comuniquen i faciliten l'intercanvi de coneixement en xarxa. Per exemple, les tecnologies del web 2.0 ajuden a coordinar-se i a agrupar informació a la qual es pot accedir fàcilment, fet que ajuda a augmentar la col•laboració a través d'unes eines obertes i que permeten la participació a través d'un ús horitzontal d'aquestes.

El treball en xarxa ha de fomentar la participació, el diàleg permanent i l’intercanvi d’idees, que són essencials per al correcte funcionament. També és important la transparència entre les entitats, tenir una certa flexibilitat i intentar evitar caure en la burocratització inoperant ja que el treball en xarxa és un mitjà per aconseguir l’assoliment dels objectius concrets, no una finalitat en sí mateixa.

En el context d'una societat relacional penso que és necessari que el tercer sector sigui plural però també que estigui ben coordinat i cohesionat. Això permetrà sumar esforços i evitar la duplicació de recursos, una oferta poc diferenciada o una incoherència entre les diferents accions. La coordinació permetrà guanyar efectivitat, eficiència i per tant, confiança. Serà una oportunitat, doncs, per fer front a les exigències d'un entorn cada vegada més competitiu.

De l'informe 'Modelos europeos en la evolución del Tercer Sector Social', concretament l’apartat 'Tendencias del Tercer Sector Social en España', editat per la Fundació Luís Vives, es desprèn que durant els propers anys les ONL tendiran a professionalitzar els perfils tant dels seus treballadors tècnics com de l'àmbit de direcció o polític de les entitats. Es fomentarà una gestió basada en l'eficiència, la certificació de qualitat i la gestió de resultats, fins ara segurament més pròpia d'entitats lucratives. Això comportarà una nova cultura empresarial que anirà acompanyada de nous processos (com programes de control o auditories) i de nous perfils laborals.

Alhora es detecta una important mancança de comunicació interna però també externa, que propiciï una major confiança en la ciutadania, les possibles empreses inversores i les administracions. L'informe també destaca que segurament hi hauria d'haver una major participació interna que casés amb la cultura democràtica que les entitats defensen de portes enfora.

En el sector públic es preveu un augment de la subcontractació de serveis a les entitats no lucratives, que desbancarà el model de subvencions fins ara existent. Amb l'administració es potenciaran convenis a mitjà i a llarg termini per garantir una certa estabilitat i es requerirà al sector no lucratiu més garanties de qualitat.

Es preveu que sector no lucratiu també diversificarà les fonts de finançament amb aliances amb el sector privat i per aconseguir més crèdit, reinvertiran els seus recursos en una economia social, que tingui un retorn social. En aquest sentit, també es veuran fusions d'entitats per tal de garantir la seva supervivència i poder beneficiar-se d'una economia d'escala.

A nivell intern, la planificació estratègica comportarà un canvi de cultura d'organització que haurà d'anar acompanyada de formació interna en aquest àmbit i en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). També es potenciarà el desenvolupament de les carreres professionals, per fer front a la competència del sector privat en matèria de fitxatge de recursos humans.

Pel què fa al voluntariat, que està creixent d'edat com a reflex de l'envelliment de la població, és un repte per a les associacions fomentar el seu desenvolupament permetent-los especialitzar-se en àmbits concrets i no a través del voluntariat generalista, com fins ara s'acostumava a produir. D'aquesta manera, també es podran beneficiar dels perfils específics de cadascun dels voluntaris o voluntàries, un altre repte de les ONL.

Un dels grans objectius de les ONL és potenciar la incidència política, que es preveu que es produirà més en les administracions i no tant en els partits polítics. Per això és important que les associacions, sobretot les grans, teixeixin aliances entre elles i s'agrupin en federacions sectorials. Segurament, les grans ONL tendiran a especialitzar-se cadascuna en un àmbit a l'hora de fer lobby.

En canvi, a l'informe es constata que les organitzacions mitjanes i petites sí que acostumen a treballar en xarxa tot i que reconeixen que a vegades no són capaces de donar resposta a les bases. En un futur, aquestes ONL ampliaran el seu àmbit d'incidència a nivell regional ja que seran les administracions de cada regió les que tindran més recursos econòmics.

Pel què fa a la millora de la comunicació externa i l'ús de les TIC, dos aspectes que segons l'estudi cal millorar en la gestió de les entitats, ens agradaria fer algunes propostes concretes:

Els moviments socials han estat els primers en utilitzar les TIC en benefici propi, aconseguint tanta efectivitat en la mobilització que les grans ONL han hagut de reaccionar per evitar el seu distanciament amb la societat. Només cal recordar la famosa cadena d’SMS amb un ‘Pásalo’ després de l’11-M del 2004 o l’èxit de convocatòria de les manifestacions del moviment dels indignats el 2011 a través de les plataformes 2.0. Sovint moltes ONL continuen utilitzant, però, les noves tecnologies transmetent un missatge institucional i actuant amb una certa rigidesa molts cops perquè el pes de les seves estructures internes no sempre els permet la flexibilitat necessària. Això els fa perdre la seva capacitat de conscienciació i mobilització mentre creix l’activisme en línia: petits grups comencen a mobilitzar un gran nombre de persones utilitzant les xarxes socials a Internet, sempre amb un caràcter extremadament horitzontal.

Les ONL cerquen cada cop més noves estratègies per abastar un ventall de públic ampli i les xarxes socials haurien de ser un pilar important bàsic de la comunicació d’aquestes organitzacions, ja que les eines 2.0 els permet difondre els seus continguts d’una manera més personalitzada, directa i immediata. Per això, les campanyes de sensibilització i crides a la participació llançades des de diferents plataformes cada cop són més elaborades i aprofiten les especificitats d’Internet i el món virtual que afavoreixen la participació i la implicació més enllà de l’activitat concreta que proposen. Els blogs, la missatgeria instantània o les comunitats virtuals s’estan introduint amb força a les ONL, obligant-les a redefinir la seva manera d’actuar, la seva organització interna i la seva relació amb la societat.

Tot i que l’ús de les ONL d’algunes aplicacions 2.0 sigui alt, molts cops hi ha una absència de planificació estratègica. Hi ha un grup majoritari d’ONL format per aquelles que utilitzen d’una manera més o menys indiscriminada diferents eines 2.0 per fer la major difusió possible dels seus continguts (notícies, projectes, etc.) i augmentar la seva notorietat sense que puguin determinar en quina mesura aconsegueixen aquest objectiu. Per això pensem que caldria que fessin el salt a la planificació, els objectius, els resultats i l’avaluació.

(Article signat per Gemma Ustrell, consultora en comunicació, i Saül Gordillo, periodista, amb motiu del IV Congrés del Tercer Sector Social, celebrat a Barcelona el 28 de novembre de 2013.)

       

4 de desembre de 2013

Presentació del llibre d'Antoni Soy

DSC_0253

Amb dos exalcaldes carismàtics de la comarca, Antoni Soy, d'Argentona, i Manuel Mas, de Mataró, vam presentar dimarts a la llibreria Dòria l'últim llibre de Soy, un valent assaig sobre la crisi, l'euro i l'economia productiva: 'Sortir de l'euro per sortir de la crisi?'. Ambdós, economistes, van mantenir un interessant debat sobre hipòtesis per a la sortida de la crisi en base a una política monetària pròpia, un cop hi veu, l'autor, una enorme dificultat en el que, per a ell, hauria de ser la primera opció: que Europa fos de debò una unitat política. Soy i Mas són irreverents amb els seus propis partits, 'outsiders', ànimes lliures incòmodes per als aparells, però amb una solidesa intel·lectual que ha marcat les seves llargues trajectòries polítiques. Ambdós tenen una certa edat, estan de tornada de tot, però han estat inquiets des del primer moment amb les eines digitals (els blogs i ara Twitter), i han actuat i pensat en glocal: en la proximitat de Mataró i el Maresme, però sempre amb una visió catalana, espanyola i europea.

El llibre d'Antoni Soy, que a part d'alcalde i vicepresident del Consell Comarcal del Maresme i de la Federació de Municipis de Catalunya va ser secretari d'Indústria en l'ultim Govern d'esquerres, és valent, molt valent, i planteja un debat molt necessari. Enmig del debat sobiranista, posa damunt la taula la necessitat de tenir moneda pròpia, com altres països de la mateixa dimensió de Catalunya que estan dins de la Unió Europea. Una altra possibilitat que aquest catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona dibuixa en el seu 'Sortir de l'euro per sortir de la crisi?' és la de tenir dos euros, un de fort per als països més potents econòmicament i un altra per als més pobres. La presentació, amb un comentari del llibre molt acurat per part de Manuel Mas, va ser estimulant. Un goig en un entorn meravellós: una petita llibreria de Mataró que es presenta així: "Llibreria independent, no generalista, i on es poden tocar llibres."

targetosoy


       

3 de desembre de 2013

‘Moderates’ against the Referendum

By Restraint, that stalwart of Catalan ‘pactism’ and now also of Spanish immobility ought to be related to political centrality. This new centrality has been appearing since the Constitutional Court’s speedy ruling which overturned the reform of the Statute. The desire for independence which sets the political agenda and the seats which one election after another are won by CiU and ERC stir up Pujol’s centrist legacy. When Jordi Pujol was president, marginality used to be found in the Fossar de les Moreres. Nowadays, what is both ‘marginal’ and respectable is the 12-O [movement] in Plaça Catalunya. Faced with this political earthquake, brought about by the State’s refusal to be plurinational, the linguistic trick is to label as ‘moderate’ what was previously seen as ‘centre’ (the space occupied by CiU and PSC, the dual Catalonia) and label as radical what now emerges as centre (the post-Pujolist CDC, ERC, and at the other end of the political spectrum perhaps, Ciutadans). It is a means to combat the hegemonies emerging from the establishment.

Is Wert’s law ‘moderate’? Or recentralization, the systematic attack on Catalan self-rule and the fiscal asphyxiation of one of the Mediterranean’s economic motors? Denying democracy is not moderate either (what we call ‘the right to decide’, the referendum) in the name of a Constitution which has failed to evolve and if it were to be put to the vote would be rejected in Catalonia. What is the least moderate nowadays is standing still, doing nothing, in the style of Mariano Rajoy. There is nothing moderate about threatening Catalonia with the bogeyman in the guise of Europe and repeating a thousand times that ‘if you leave home we’ll do our utmost to make sure you don’t get a job and you lose all your friends’. Fear, threats and signs of foul play don’t sound ‘moderate’ to me.

(‘Moderates’ against the Referendum, publicat a Intransit. Traducció de Moderats contra la consulta)

       

2 de desembre de 2013

'Chapapote' audiovisual a València

Primer van perseguir les emissions de TV-3 a València i tot allò que feia olor de catalanisme. Després van saquejar la radiotelevisió pública valenciana mentre des de Madrid ens volien culpabilitzar, als catalans, per pagar uns mitjans públics dignes. La cantarella de la despesa a TV-3 només s'ha vist superada per l'obsessió que els provoca el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, un organisme que han equiparat -amb tota la mala intenció- a la Inquisició. Després de rebutjar, malgrat les seves falses bones paraules, el senyal de TV-3 a València, l'última acció ha estat tancar Canal 9 al més pur estil colpista. Els mateixos que critiquen els organismes que garanteixen la pluralitat dels mitjans catalans són els que saquegen i tanquen televisions a València i Ma­llorca, encara que això els deixi sense mitjans audiovisuals en llengua pròpia. Els importa ben poc.

(Llegiu l'article sencer publicat a El Periódico de Catalunya, també en castellà)

       

29 de novembre de 2013

Congrés del Tercer Sector i jornada Tweets & Votes

IV Congrés del Tercer Sector Social

IV Congrés del Tercer Sector Social

Dijous, 28 de novembre, vaig participar a la taula rodona 'El repte d'adaptar-nos a la xarxa' del IV Congrés del Tercer Sector Social amb Òscar Velasco (Creu Roja), Francesc Grau (IESE), moderada per Sebastià Jódar. Aquest és el PDF del guió en què vaig basar la intervenció. El més interessant va ser el debat posterior a la taula i amb els assistents. Aquest és el fil de Twitter #4Congres. Se n'ha fet ressò XarxaNet.org: 7 claus per adaptar les entitats del Tercer Sector a la societat digital

BaPLk94IIAAOU7d.jpg large

Aquest divendres, 29 de novembre, he participat a Tweets&Votes Jornada acadèmica sobre Política, periodisme i trending topics. Taula rodona 'Del gatekeeping a la tirania del retweet', amb els periodistes Clara Jordan (Catalunya Ràdio), Toni Aira (UPF) i Quico Sallés (Nació Digital), moderada per Carles Pont (UPF), l'Auditori del Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Aquest és el fil de la jornada a Twitter #tweetsnvotes. Se n'ha fet ressò TV3: Experts en comunicació dels partits i periodistes reflexionen sobre la influència de les xarxes socials en el debat polític


       

23 de novembre de 2013

Gràcies al tripartit

Aquests dies he rellegit el llibre de Vicenç Villatoro 'Catalunya després del tripartit', i els pronòstics de l’autor res no s’assemblen amb el que està vivint el país una dècada després de la formació del primer govern d’esquerres. Catalunya no només no ha dilapidat l’eix nacional en favor de l’eix esquerra-dreta, com advertia Villatoro que podria succeir després del primer tripartit, sinó que el catalanisme ha mutat a sobiranisme, i aquest s’ha desacomplexat com a independentista.

La malvada ERC que va fer Pasqual Maragall president podent haver apostat pel delfí Artur Mas va posar damunt de la taula una reforma estatutària en la primera legislatura postpujolista que ha acabat provocant l’efecte dominó Estatut-pacte fiscal-dret a decidir que ha revolucionat la relació Catalunya-Espanya i el mapa polític al Parlament actual i a totes les enquestes. La suma de forces sobiranistes ha pujat, de manera plural, perquè hi ha la CUP, i la independència, que és una solució al desencaix de sempre, s’ha apoderat de l’agenda política d’una manera impensable quan els nacionalistes confonien la seva sortida del poder, després de 23 anys, amb la catàstrofe del país.

ERC i ICV-EUiA, amb l’ajut de Maragall, van tibar del PSC fins a límits que només ara, amb el temps i amb el darrer gir perpetrat per la direcció de Pere Navarro, som capaços de comprovar. Aquell primer tripartit va fer tanta feina que ni el segon tripartit ni els dos governs posteriors d’Artur Mas estan sent capaços d’administrar el sacseig de les esquerres postpujolistes.

El segon tripartit, segurament més criticat que el primer per inesperat i per la comparativa Mas-Montilla (el convergent havia deixat de ser candidat de laboratori i s’havia humanitzat), va haver d’afrontar una millora del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut amb el segon govern de Zapatero a Madrid i amb una CDC que pràcticament s’havia convertit a l’independentisme en la seva travessia pel desert de l’oposició.

Montilla president i Mas cap de l’oposició van ser, vist amb perspectiva, un requisit necessari per arribar on som. Mas les ha vistes de tots colors, i l’ERC que havia fet Montilla president va pagar car a les urnes el pactisme. Aquella patacada també ha estat imprescindible pel relleu en els lideratges, forçat pel càstig a les urnes però també per l’aparició de l’independentisme més hiperventilat que aquests mesos es va recol•locant. Uns (Reagrupament) cap a CiU. Els altres (Solidaritat) cap a un destí més difuminat.

Si mirant enrere es pot concloure que totes les trencadisses van ser útils, amb visió històrica, caldria confiar que les ruptures i fracassos que estiguin per venir ho seran a fi de bé.

(Article per a Esguard, la primera revista en català nadiua per a iPad)

       

21 de novembre de 2013

Homenatge a Francesc Montero

La política està desprestigiada i la valoració dels polítics ha caigut en picat a les enquestes. Aquesta percepció és injusta en l’àmbit de la proximitat, perquè la majoria d’ajuntaments no funcionarien sense la contribució desinteressada de molts electes i ciutadans sensibilitzats per la cosa pública. No estem a l’època dels primers ajuntaments democràtics, i a mesura que han passat els anys les estructures polítiques i tècniques dels consistoris s’han anat professionalitzant. Per a bé (molt) i per a mal (també). No obstant, encara hi ha milers i milers de ciutadans que decideixen anar a unes llistes per dedicar hores del seu temps i de la seva família a la gestió dels interessos col•lectius. La proximitat és clau per entendre la dedicació i la passió que molts alcaldes i regidors li posen al seu consistori, al seu municipi, sense que això rebi a canvi cap gran reconeixement. Tot el contrari. La crítica, la queixa sistemàtica i la sospita són recurrents per part d’una ciutadania que se sent escaldada, que veu corrupció i robatoris a per tot. Injust, però és el que han llaurat algunes ovelles negres de la política, també del municipalisme.

Faig tota aquesta introducció per parlar de Francesc Montero, un regidor de l’època de l’alcalde Joaquim Rey que vaig conèixer pel Club de Futbol Calella, primer, i fent de periodista com a corresponsal d’El Punt a l’Alt Maresme, després. Montero és un home de futbol, un dels puntals del club que ha fet tots els papers de l’auca: jugador, entrenador, president… També ha fet de regidor, i en aquesta faceta seva recordo certa complicitat que teníem quan la meva feina no s’entenia per part dels seus companys de govern municipal. En Francesc Montero, en Francesc Arqués i en Xavier Pacheco van ser els regidors d’aquells anys amb qui millor em vaig entendre. Potser perquè eren els menys polítics, els menys sectaris, vaja. En Montero, com a home de futbol; l’Arqués com a metge que va haver de fer de regidor de Cultura; i en Pacheco com a metge, també, que va ser un gran regidor de Sanitat i representant municipal a l’Hospital Sant Jaume de Calella.

Hi ha regidors que quan acaben el seu mandat desapareixen. Alguns amb qui la relació és diferent mentre la persona ocupa el càrrec o quan l’ha abandonat. En el cas de Montero, Arqués i Pacheco, ha resultat igualment bona llavors com ara. Són els primers que et comenten aquells anys amb una certa nostàlgia, amb més complicitat encara. Són els primers que veuen que amb els anys hem tendit a una professionalització de la política local que a ells ja els agafa més lluny que a prop. I també són els primers que veuen que el paper dels mitjans i dels periodistes locals és tant poc reconegut com el dels alcaldes i regidors. Montero i Arqués patrullaven de matinada, camuflats en els seus cotxes, darrere dels camions d’escombraries, per fiscalitzar la feina de la companyia adjudicatària del servei. Una cosa que Ana Botella difícilment haurà fet mai.

Montero va ser cridat a la llista electoral i a les tasques de govern pel seu coneixement de l’esport local, perquè era un símbol d’una entitat de referència per a molts calellencs. A Calella, i suposo que també a molts altres municipis, els del bàsquet, començant per l’aleshores alcalde, eren els més espavilats, mentre que els del futbol sempre eren vistos com més bàsics. El club de futbol havia propiciat personatges curiosos, pintorescos. Presidències més marcades pel talonari que per una certa disciplina o obstinació. Futbolistes bons al camp, però nefastos als despatxos. Apassionats pel joc, però caòtics a l’hora de relacionar-se amb les institucions. En el cas de Montero, aquest perfil és absolutament allunyat de la realitat. Apassionat al camp, a dins o a la banqueta, era bo gestionant equips, vetllant per la bona marxa del club i, després, per la tasca municipal.

En el cas de Montero, hi ha un altre aspecte a destacar. El seu pas pel futbol i per l’Ajuntament no només no han servit per sortir-hi més ric, sinó que tota la dedicació ha estat feta a costa de la família i de la feina. Hi ha molts regidors que són penalitzats quan entren en política, o quan pretenen tornar a la seva feina després d’anys de dedicació pública. En Francesc Montero, i el tipus de persona que ell simbolitza, ha treballat per l’esport, per la ciutat i per la cosa pública en detriment de la seva activitat professional i empresarial. L’entrega, doncs, és doblement meritòria, i jo amb aquest article intimista i insignificant voldria retre-li homenatge i llençar el meu reconeixement. Als Montero, Arqués i Pachecos, amb els seus encerts i, potser, també amb algun error, però sobretot amb passió i honestedat, els hi devem molt del que avui tenim.

(Article publicat al portal Rebat.cat)

       
<1...34567...325>

darrers comentaris

fotos

El Punt

Diumenge, 13 feb.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2014, Saül Gordillo     Crèdits