L’agenda neoliberal del Govern de CiU encaixaria en un país normal amb plantejaments per fer front a la crisi econòmica. A Catalunya, però, aquesta política té una doble perversió. És un govern nacionalista, a qui alguns veuen tics sobiranistes, qui desmantella estructures d’estat construïdes llargament durant el pujolisme i també en els governs d’esquerres. L’agenda econòmica de l’executiu d’Artur Mas s’ha menjat la nacional, que no hi és, no se la veu, i alguns ja ni l’esperen. La crisi ha esdevingut coartada ideal per esvair qualsevol progrés sobiranista. No només això, sinó que es fa teoria i exhibició pública de tal desmantellament, de la retallada uniforme, de la dilapidació d’estructures d’estat aixecades amb sang, suor i llàgrimes des de la Generalitat i al seu entorn durant els mandats dels presidents Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. Desmuntar l’incipient estat propi que s’estava bastint amb la poca cobertura jurídico-política que suposa ser una autonomia espanyola és fer una passa enrere mentre els estats-nació amb dret a seure en les cadires de la Unió Europea i les Nacions Unides, com el Regne d’Espanya, no acaben de fer els deures de l’austeritat i no es plantegen pas ni tancar el Senat o les diputacions, ni eliminar ministeris que tenen les competències ja transferides a les comunitats autònomes. Es produeix la paradoxa, doncs, que desmantella qui havia construït des del restabliment democràtic cap a aquí, però que es manté, immobilista i ancorat en el passat, qui més hauria d’aprofitar la crisi per reduir i racionalitzar l’administració. El món al revés.

La diplomàcia de baix perfil nacional que Artur Mas ha acceptat tenir per imposició del PP i de Josep Antoni Duran Lleida, que darrere de cada delegat del Govern a l’estranger dels anteriors executius hi veu simples càrrecs on col·locar gent d’Unió, evita qualsevol mena de conflicte d’interessos polítics amb l’estat que ara presidirà Mariano Rajoy. Fer de comercials i poca cosa més, aquest és l’encàrrec que tenen els que abans la premsa espanyola anomenava “ambaixadors” de Josep Lluís Carod Rovira. Els antics “ambaixadors” i ara simples “delegats” es dediquen a explicar a tot arreu que Artur Mas, a diferència d’altres presidents de comunitats espanyoles,  sí que retalla i desmantella sector públic. Satisfer els mercats i generar complicitat amb les autoritats europees és una estratègia que, a curt termini, pot estar bé. Però trenca i posa en seriós perill el discurs més clàssic del catalanisme i del sobiranisme.

A l’era de la deslocalització de les sobiranies, és a dir, mentre les capitals de l’Europa unida es traslladen de Brussel·les i Estrasburg cap a París i Berlín -capitals de la nova Europa Merkozy-, un govern dit nacionalista perpetra una ruptura clara amb la idea de la construcció nacional d’inspiració pujolista. I, per acabar d’arrodonir la perversió, són els propis nacionalistes els que malparlen d’allò que és fruit del pujolisme. Ara em ve al cap TV3 i el sistema de mitjans públics de comunicació que tant han fet per vertebrar el país i normalitzar la llengua. Un despropòsit, vaja.

(Article publicat a Intocable Digital)
 

(Article publicat a Tribuna Maresme)

La diplomàcia catalana de baix perfil nacional s'ha dedicat a escampar-ho per totes les institucions europees. Els nostres ambaixadors, a manca d'ambició sobiranista, són els altaveus perquè a Europa s'assabentin que Catalunya no és com la resta de comunitats autònomes espanyoles. Però no pas perquè Catalunya sigui una nació sense estat amb desig d'esdevenir-ne, sinó perquè a casa nostra sí que es retalla amb fermesa. Res a veure amb la resta de comunitats, que van tard i malament. L'estadista que era Jordi Pujol, ànima de motors i regions europees, avui ha estat substituït per una figura de gestió rigorosa, Artur Mas, que quan va a Brussel·les s'afanya a dir que la Catalunya d'Andreu Mas-Colell al capdavant dels comptes no té gaire a veure amb l'Espanya que construïa estacions i vies de tren de gran velocitat d'enlloc cap a enlloc, amb zero passatgers, i aeroports fantasmagòrics amb més personal de terra que viatgers.

Catalonia is different, però no nacionalment com Escòcia sinó per l'austeritat i les retallades. Les autoritats europees comencen a captar el missatge, i veuen els catalans com a seriosos i solvents. Mentrestant, la tensió social i laboral augmenta al país i les empreses. I també el desprestigi de la cosa pública, ara que el govern ha decidit posar el funcionari en l'ull de l'huracà, amb una estratègia entre neoliberal salvatge i populista barata. Alguna cosa m'he perdut, perquè diria que aquesta crisi no l'han provocada ni les administracions ni els funcionaris.

Els governants, sobretot si volen esdevenir estadistes com Pujol, han de superar el recurs fàcil de la retallada i afrontar la reforma. Ara, afortunadament, el catalanisme en té una gran oportunitat. Govern, delegacions territorials, diputacions provincials, consells comarcals i ens supramunicipals i locals poden ser objecte d'una raonada racionalització administrativa i política. Això sí que seria Catalonia is different, and could be better.

(Article publicat ahir a El Punt Avui)