bloc sense fulls

1 de juny de 2005

Violència, joves i carrer.

Em preocupen els fets de Berga, Perpinyà i ahir l'Hospitalet de Llobregat. Violència al carrer protagonitzada per joves. En el cas de l'Hospitalet, a les portes d'un institut. A Berga, en plena festa major. I a Perpinyà la cosa sembla que es complica pel fet racial. Aquí hi entren altres derivades. El comú denominador, però, és la violència al carrer. Com es pot posar fre a tot plegat? Més agressions com les d'aquests dies poden generar una sensació d'inseguretat ciutadana molt preocupant. De fet, la seguretat ciutadana i la immigració ja figuren avui entre les principals preocupacions dels catalans, sigui l'enquesta que sigui la que consultem. Els ajuntaments hi tenen molt a fer, però les administracions superiors (Generalitat i Estat) no s'ho poden mirar des de la distància. Cal que hi hagi una reflexió profunda i una resposta eficaç a una creixent expressió de violència juvenil, amb arrel ideològica o no, per evitar que les agressions de Berga, Perpinyà i l'Hospitalet proliferin per qualsevol vila o ciutat del país. Quina resposta ha de donar l'esquerra sense caure en el recurs fàcil de la dreta d'una suposada mà dura que després resulta ineficaç? Aquesta és la mare dels ous. Tony Blair ha iniciat el seu tercer (i possiblement últim) mandat agafant la bandera de l'ordre i les bones maneres com un dels eixos de la seva política. Una cosa considerada tradicionalment tant de dretes i conservadora és, per a Blair, un pilar fonamental del laborisme. A veure si els grans admiradors de Blair a Catalunya, començant pel president Maragall, en prenen nota, i adapten a la nostra complexa realitat el fons de la qüestió que planteja el líder laborista i pare de "la tercera via". S'acosta l'estiu, les festes majors, la situació econòmica no és per llençar coets i molts sectors de la població (els més febles econòmicament i formativament) joves i no tant joves se senten amenaçats per un context social i cultural que no el viuen com una oportunitat sinó a l'inrevés. Tant de bo no hi hagi més Bergues, Perpinyans i Hospitalets.
       

30 de maig de 2005

Festes majors i llibertat.

Durant l'agonia de la dictadura franquista, les festes majors del país van esdevenir un aparador excepcional per als sectors de la societat civil més desitjosos de llibertat. A finals dels setanta, el model de festa major tradicionalment conservador i amb olor de naftalina va fer un tomb i va donar pas a una imparable participació ciutadana que posteriorment va marcar l'arrencada dels ajuntaments democràtics, el 1979. Les festes majors, per tant, van ser la palanca que les entitats i els ciutadans inequívocament democràtics van fer servir per influir en el futur de les seves viles i ciutats. Més participació ciutadana va voler dir més crítica al poder antidemocràticament establert i una nova concepció de la proposta lúdica i festiva. La rauxa va ser la millor aliada de la llibertat enfront d'un seny gens oberturista, i sovint s'aprofitaven actes de festa major per plantejar reivindicacions veïnals a les quals els alcaldes del franquisme més tardà li havien donat l'esquena. Vint-i-cinc o trenta anys després de tot això que explico, faig aquesta reflexió arran dels fets de Berga, arran de l'agressió violenta en un concert de la Patum que ha acabat amb la vida del jove Josep Maria Isanta. La realitat del país que ens ha tocat viure en l'inici del segon mil·lenni no té res a veure amb les festes majors de la transició cap a la democràcia. És una realitat social, cultural i econòmica més diversa i complexa de gestionar. Els alcaldes de la democràcia (molts d'ells, segurament fa dues o tres dècades eren els agitadors i activistes que promovien la participació ciutadana com a resposta a una administració local inoperant i allunyada del carrer) tenen ara un repte sobre la taula: garantir seny i rauxa, respecte a la tradició i noves expressions socials i culturals, amb una garantia de seguretat que en el cas de la Patum sembla que l'autoritat policial no ha sabut o pogut aportar.
       

27 de maig de 2005

Milà i la vida familiar.

Ja se n'ha parlat prou, del polèmic vol en helicòpter del conseller de Medi Ambient i Habitatge acompanyat de dona i dos fills menors. Salvador Milà es va equivocar i punt. No hi ha més a parlar. No pot ser que un conseller de la Generalitat (i més sent d'Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa) pugi la família a un vol d'inspecció forestal en helicòpter. Ningú s'hauria queixat si l'intent de conciliació entre la vida familiar del conseller i la feina d'un membre del Consell Executiu de la Generalitat hagués consistit en una bicicletada o una passejada a peu per la natura, encara que fos en acte oficial. Però les coses són com són, i ni Milà ni el seu partit es poden permetre gaire "excentricitats" maragallistes. De Maragall i corona d'espines ja n'hi ha prou, al govern. Faig aquest comentari perquè m'ha fet gràcia trobar un retall d'un escrit meu a El Punt publicat el 21 de desembre de 2003, l'endemà de la presa de possessió de Pasqual Maragall. En un petit perfil dedicat a Salvador Milà (a qui conec de l'època de regidor a Mataró), afirmava en l'última frase: "Exalcaldable d'Iniciativa, Milà pretén conciliar la vida familiar amb el nou càrrec de conseller." La pretensió és absolutament legítima (i això ho sabem força bé els que coneixem el conseller i les seves circumstàncies familiars), però en aquest cas la relliscada ha estat notòria. Més val que el vol en helicòpter no l'obligui a fer un aterratge d'emergència, políticament parlant.
       

24 de maig de 2005

Ara, torna Alfonso Guerra.

En la línia del que fa setmanes deia del retorn de Narcís Serra, ara ens trobem (segons publicava diumenge la premsa madrilenya antigovernamental) que serà l'exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerrra (això va d'exvicepresidents!) qui tutelarà la reforma estatutària catalana a Madrid. Que Déu ens agafi confessats. Mentre arriba aquesta informació, símptoma inequívoc que els mals auguris de Salvador Cardús es confirmen, a Catalunya es mouen peces en el tauler polític. No sabem encara si les peces es mouen a curta distància, amb un interès estrictament conjuntural, o si tot plegat pot adquirir un caire de certa rellevància. Em refereixo a la trobada entre Carod-Rovira i Artur Mas per afrontar el nou finançament del país, una qüestió en què hi ha més punts de trobada entre ERC i CiU que no pas entre els republicans i els seus socis de govern socialistes. Serà aquesta una entrevista de cara a la foto o podem arribar a pensar que el gest promogut de Carod té segones i terceres intencions? El temps dirà. Mentrestant i a tall d'anècdota, reprodueixo un fragment del llibre "La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall", dels periodistes Luis Mauri i Lluís Uría, referida a una topada entre el llavors alcalde de Barcelona i el seu company socialista Alfonso Guerra: "Des de l'alcaldia de Barcelona, i en clau municipalista, Maragall va fer bandera des de ben aviat de la descentralització de la despesa pública, un objectiu que solia resumir apel·lant al màgic guarisme del 50/25/25. Un afany [50% per a l'Estat, 25% per a les autonomies i 25% per als ajuntaments] difícil el de convertir en bandera el que més aviat sembla una fórmula cabalística... A còpia d'instistència -tanta insistència que es va acabar trobant embrancat en una acalorada discussió amb el vicepresident general Alfonso Guerra-, va aconseguir que el Congrés del PSOE adoptés el 1991 el 50/25/25 com a objectiu que calia aconseguir abans de final de segle [passat]. Tanmateix, la dinàmica dels anys següents no havia d'acostar, ni amb els socialistes al Govern ni amb els conservadors, aquest objectiu: el procés de descentralització de l'Estat va tendir a engrossir el pes de les comunitats autònomes, deixant els ajuntaments com estaven." La dura realitat.
       

21 de maig de 2005

País de fireta.

El president de la Generalitat apareix avui dissabte a les portades de tots els diaris fent una foto (amb una càmera que fa riure) al seu exconseller en cap i líder d'ERC, que l'acompanya en viatge oficial a Israel i Palestina, mentre Carod s'aguanta sobre el seu cap una corona d'espines que li ha donat Maragall en ple carrer de Jerusalem. Una imatge patètica, especialment quan tothom sap que el dia abans Carod va plantar Maragall en un acte oficial en el lloc on van assassinar Isaac Rabin perquè només hi onejaven les banderes israeliana i espanyola. No hi era la senyera.
He llegit l'article de divendres de Salvador Cardús a l'Avui. Es titula "El pessimisme de l'experiència", i acaba dient: "Només podré recuperar una certa confiança en la capacitat política de les nostres institucions de govern si l'Estatut i el finançament es resolen amb la mínima gradualitat sobiranista exigible i promesa. Ara com ara, no em puc moure del pessimisme de l'experiència, que és llarga i ben fonamentada."
La foto patètica de Maragall i Carod i el pessimisme de Cardús barrejats em causen una sensació desagradable. El país es mereix aquests polítics? Ens hi hem de ressignar?


       

20 de maig de 2005

Carod i la senyera.

José Antich al seu llibre "El Virrei" i Ramon Pedrós a "La volta al món amb Jordi Pujol" ho explicaven molt bé, això de les habilitats protocol·làries dels governs de CiU per presentar el President com a cap d'un Estat inexistent. Sergi Loughney, que era el cap de protocol de la Generalitat pujolista, havia de fer mans i mànigues perquè la senyera hi figurés en recepcions oficials a l'estranger, amb una enorme cintura enfront de les ambaixades i els aparells de l'Estat espanyol. Resulta curiós repassar aquests dos llibres, ara que hem sabut de l'episodi de Carod-Rovira i Maragall a Israel (en el primer viatge oficial a l'estranger dels dos dirigents del tripartit). Carod va plantar el President perquè la senyera no hi era a Israel, però, en canvi, no faltaven símbols i banderes espanyoles. Fa una mica de riure tot plegat, però cal felicitar el president d'ERC perquè almenys ha estat coherent. Carod ha de fer el paper de nacionalista militant que tenia l'anterior govern de Pujol, com a mínim en la política i la projecció internacional.
       

20 de maig de 2005

Bustos i l'efecte boomerang.

A Manuel Bustos, l'alcalde de Sabadell ara conegut perquè li plora el germà, té policies locals que detenen nois de 14 anys per enganxar cartells en contra del seu "estil", i els socis del govern municipal (CiU, ICV i ERC) li fugen cap a l'oposició, li està passant factura l'ambició mal entesa. Bustos és un animal polític que ambiciona càrrecs i càrrecs de manera compulsiva.

Té la virtut de formar part de l'ala PSOE del PSC, o (com diria algun alt dirigent republicà) del sector Tele-Taxi dels socialistes. Diuen les males llengües que el dia que José Blanco, el del carrer Ferraz, va trucar gent del PSC pel neguit que li generava al PSOE les aventures de Carod-Rovira a Perpinyà (amb aquella crisi de govern de la Generalitat que recordaran, quina ironia ara que Zapatero es va aprovar l'aval del Congrés per dialogar amb ETA) un dels primers a rebre la trucada per l'hipotètic cas de muntar un PSOE a Catalunya al marge del PSC va ser precisament l'amic Bustos.

A part d'alcalde de Sabadell (on va tenir l'habilitat de comprometre en el govern de la ciutat tot l'arc municipal a excepció dels extrems: PP i Entesa) amb majoria absolutíssima socialista, Manuel Bustos és president de la Federació de Municipis de Catalunya (la guerra que va donar per aconseguir el càrrec!), diputat amb responsabilitat de govern a la Diputació de Barcelona fent triumvirat amb Celestino Corbacho, el president, i Bartomeu Muñoz, el vicepresident i home fort de la federació socialista del Barcelonès Nord.

Corbacho-Muñoz-Bustos són els pesos pesants del municipalisme metropolità del PSC, un lobby que no dóna cap poltrona per perduda, cap parcel·la o quota de poder pels companys de l'ala més catalanista o simplement a membres d'altres federacions comarcals. Bustos també és membre de l'executiva federal del PSOE, i això no és cap broma perquè allà hi coincideix amb la flor i la nata del socialisme espanyol, en una època en què el socialisme ho controla tot i més. Estat, "autonomies" vàries inclosa la nostra "nació" (ara sí que ho reconeixen), diputacions, consells comarcals, ajuntaments... i, el que és més important, empreses públiques i institucions diverses. Bustos també forma part, lògicament, del consell nacional del PSC. Etcètera.

La qüestió és que la crisi que viu Sabadell (pel que expliquen) i el seu consistori és una gran pedra a la sabata de l'alcalde omnipotent i omnipresent. Ja veurem què passa a les eleccions del 2007. La vida dóna grans sorpreses, i encara resultarà que amb una mica de victimisme li pot sortir bé la jugada. Però el que és innegable és que a dia d'avui hi ha molts companys de partit de Manuel Bustos que s'alegren (en petit comitè) de les desgràcies que pateix el rei dels càrrecs.


       

23 de març de 2005

El baròmetre de Barcelona no cau en sac foradat.

Només cal fer un repàs a la premsa del dia i llegir les opinions dels columnistes per veure que el baròmetre trimestral de Barcelona (el primer que fa públic l'Ajuntament després de la crisi del Carmel) tindrà repercussions serioses. No caurà pas en sac foradat, aquesta enquesta municipal. Els mitjans afins al govern municipal no s'han tallat un pèl, i han anat a la caça de Joan Clos. "El Carmel castiga la imatge de Clos" titula El Periódico, obrint la seva portada. Fins i tot els creadors d'opinió de l'òrbita socialista apunten que urgeix un cop de timó a l'alcaldia de Barcelona.

De la mateixa manera que ahir deia el que deia, avui m'apunto a la tesi expressada pel conseller Joaquim Nadal en seu parlamentària el dia que va servir en safata els caps de Jordi Julià i Ramon Serra: "Pagaran justos per pecadors." Ja tenia raó el conseller d'Obres Públiques i Política Territorial. Amb l'esvoranc del Carmel i la gestió de la crisi, pagarà un altre "just" per pecadors. Em refereixo a Joan Clos, que ingènuament ha dit que és "relativament just" que sigui ell, com a alcalde, qui capitalitzi el desgast del govern de la ciutat. Aquest home no se n'adona que ara, finalment, són els seus els que li preparen el llit.

El baròmetre no ha tingut l'escàs impacte mediàtic que els cervells municipals es deurien pensar que tindria la seva publicació en dates festives com aquestes. Ha tingut un efecte boomerang, perquè l'escassedat de notícies ha elevat l'enquesta barcelonina a categoria de notícia política de primer ordre a nivell nacional. Avui els socialistes, els de l'aparell de la federació barcelonina del PSC, han acusat els socis del tripartit municipal (ERC i ICV-EUiA) d'amagar el cap sota l'ala quan hi ha problemes. Certament al republicà Portabella i a l'ecosocialista Mayol els surt bé la jugada de deixar solet l'alcalde en temps de tempesta. Una manera d'entendre la corresponsabilitat de govern que comença a irritar el PSC. La rèplica d'ERC és que les acusacions de deslleialtat responen a una maquiavèl·lica operació dels socialistes per desestabilitzar el govern a les portes d'un hipotètic relleu de Clos a l'alcaldia.

La festa està servida. Només vull saber què en faran de Clos (sembla que no arriba el ministeri que desitjava) i qui dels tres aspirants a rellevar-lo (Mascarell, Martí i Hereu) se'n surt amb la seva. Ferran Mascarell té un problema. És poca dosi renovadora i, a més, s'assembla massa físicament al propi Clos. (No fem broma amb això, perquè tots dos tenen el cabell blanc i una estètica massa tocada i posada. Això en una campanya de llançament influeix molt!) En canvi, Carles Martí i Jordi Hereu són joves i presenten (el primer més que el segon) una imatge més progre sense afaitar, menys buròcrata encorbatat. Martí recull elogis sobre la seva gestió a Ciutat Vella, mentre Hereu és l'home de la Guàrdia Urbana, dels problemes del trànsit i la mobilitat. Temps al temps.


       

22 de març de 2005

La patacada de Joan Clos.

El baròmetre trimestral de Barcelona (800 entrevistes telefòniques fetes per encàrrec municipal) evidencia que la popularitat i valoració de l'alcalde de la ciutat, Joan Clos, està per terra. Només hi té per sota Alberto Fernández Díaz, i per primera vegada el cap de l'oposició, Xavier Trias, supera l'alcalde en puntuació. Un autèntic desastre per als interessos del PSC, la força hegemònica al consistori, que observa com el desgast del seu cap de llista beneficia i reforça la imatge dels seus socis de govern Imma Mayol i Jordi Portabella. La novetat, però, és que la crisi del Carmel aguditza una davallada preocupant de l'alcalde fins al punt que el líder de CiU el supera.

El paper lamentable de Clos en la crisi del Carmel s'afegeix al desgast que ve acumulant des del Fòrum. L'alcalde és avui una caricatura de si mateix, i només cal sintonitzar els programes o espais humorístics de les emissores de ràdio del país. Clos apareix públicament com un ninot, víctima de les seves pròpies relliscades (recordin la ballaruga de samba amb Carlinhos Brown), de les dislèxies i incorreccions lingüístiques, i atrapat per una situació de submissió política i claudicació institucional davant de la Generalitat que governa el seu predecessor a l'alcaldia, Pasqual Maragall.

Clos (i no serà l'únic alcalde socialista) rebrà el càstig el 2007 per una situació inèdita al país. El PSC ho governa tot, i des de l'arribada del tripartit l'equilibri mar-muntanya a la plaça Sant Jaume s'ha trencat. El monopoli socialista del poder a les principals ciutats, la diputació barcelonina, la Generalitat i el govern de l'Estat amenaça l'hegemonia del PSC a les administracions de proximitat. Primer, perquè hi són al seu govern des de les primeres eleccions municipals, el 1979. Segon, perquè ni Maragall ni Zapatero han tingut encara temps de consumir el desgast que porten acumulat Clos i companyia.


       


21 de març de 2005

Tura i la successió de Maragall.

En una entrevista de Josep Maria Flores, publicada diumenge a El Punt, la consellera d'Interior, Montserrat Tura, afirmava que seria desitjable una dona a la presidència de la Generalitat després de Pasqual Maragall. Montserrat Tura i Antoni Castells, el seu homòleg d'Economia i Finances, apareixen ja en les travesses per la successió de Pasqual Maragall. No fa ni quinze mesos que va això del tripartit, i ja circulen especulacions sobre el futur cap de llista del PSC a les properes eleccions al Parlament.

La gràcia de l'entrevista a la consellera Tura és l'oportunitat de les seves paraules. Com a principi, està bé que una consellera defensi que una dona trenqui la tradició d'homes a la presidència del govern del país. Que ho faci en el moment en què la figura de Maragall està més en entredit (amb la ressaca encara de les crisis del Carmel i del tres per cent), és curiós. I que ho digui una de les principals implicades (potser l'única que hi ha avui en l'escenari socialista), és el millor de tot plegat.

Tura és dona, i la seva conselleria és de les poques que se salva de la crema. Ha sabut llençar una imatge de governant que intenta transformar la realitat. Amb mà dura i fermesa. Montserrat Tura és "la de la tolerància zero". En quinze mesos, s'ha format un perfil polític força consistent. Una sèrie d'ingredients que la situen en totes les travesses. Entre d'altres raons, perquè ella tampoc se n'amaga. No renuncia a res. I ho diu.


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits