bloc sense fulls

2 de juliol de 2005

TV3 i Catalunya Ràdio, massa nacionalistes segons Maragall.

Ara resulta que Josep Piqué li fa una pregunta al President Maragall al Parlament de Catalunya indignat perquè els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió tenen la mania de parlar de "Països Catalans" i d'"Estat espanyol" i considera, el dirigent conservador, que tant TV3 com Catalunya Ràdio presenten una realitat massa "nacionalista", una visió massa esbiaixada del país en què vivim. A la pregunta de Piqué en la sessió de control, el més lògic seria esperar del President una resposta defensant la Corporació, els mitjans, els seus directius i els seus professionals, ja que estem parlant d'un organisme públic. Doncs, no. Amb Maragall, el previsible resulta imprevisible, i a l'inrevés. El President va venir a dir que ell també troba manca de pluralisme a TV3 i Catalunya Ràdio. De fet, recentment també al Parlament Pasqual Maragall va criticar com TV3 va donar la notícia del reconeixement del català a les institucions europees. Maragall creu que la notícia era massa negativa, i que la fita del reconeixement del català com a llengua de treball havia de ser digne d'un homenatge a la televisió pública catalana. Aquest govern està obsessionat amb els mitjans de comunicació, i curiosament ho està més amb els públics que amb els privats. I això que una de les promeses del tripartit era la "independència" dels mitjans públics. Maragall primer es va comprometre a dotar Catalunya d'uns mitjans públics "independents", després va matisar-ho dient que serien "no dependents" (del govern, s'entén), després va nomenar un exministre socialista (Joan Majó) com a director general i ara es dedica a criticar els criteris professionals d'uns equips que estan manats per directius nomenats directament pel govern. El fantasma de CiU i l'herència pujolista pesa massa en les inèrcies de TV3 i Catalunya Ràdio, sostenen des de Presidència de la Generalitat. Maragall no amaga aquesta opinió, perquè quan diu que manca pluralitat es refereix al fet que el posicionament suposadament convergent influeix més del compte. La qüestió és que el Govern viu una certa paranoia, al respecte. Tenen el convenciment que l'obra de govern és encertada i voluminosa, però que el ressò al carrer és inexistent perquè el missatge no arriba. Culpen els mitjans de la casa (és a dir, de la Generalitat) d'aquesta manca d'eufòria a l'hora de vendre el producte governamental. El Govern està equivocat sobre la influència dels mitjans. No hi ha una acció-reacció tan immediata com es pensen. A més, fer aquesta crítica és reconèixer tres coses realment preocupants. Una: que no era sincera la promesa d"independència". Dues: que tenen la voluntat de canviar la visió de país que presenten TV3 i Catalunya Ràdio amb una orientació menys "nacionalista". I tres: que des que governa el tripartit, han fracassat en l'intent. Xavier Vendrell, secretari general del conseller primer de la Generalitat i secretari d'organització d'ERC alhora (en un clar incompliment dels reglaments interns del partit que pretenien originàriament evitar l'acumulació de càrrecs i per això han modificat la seva literalitat), afirmava aquesta setmana a La Vanguardia per justificar el seu nomenament: "Jo entro perquè es noti més el bon treball que fan els departaments del Govern de Catalunya, siguin del color que siguin. S'està fent una gran tasca i no es percep en la magnitud que s'està produint." Per tant, molta feina té per davant Xavier Vendrell. El problema és que mentre ell vol vendre una suposada acció conjunta del tripartit, l'equip que envolta el President només es preocupa per vendre Maragall. Qui coneix Bargalló? Qui percep que Bargalló és el Carod-Rovira d'ara? Qui entén que el segell d'ERC és determinant en aquest Govern? Em quedo, però, amb les paraules de Mònica Terribas, conductora i presentadora de "La Nit al dia", del C33. Terribas (a la foto, de TVC) és un referent d'estil propi, de pluralitat i d'independència en aquest oceà de "manca de pluralisme" i manipulació "nacionalista" que denuncien Maragall i Piqué. Terribas afirmava en una entrevista recent a l'Avui: "Els mitjans de comunicació continuen sent material molt sensible i hi ha molta tendència a pensar que allò que diuen té transcendència immediata sobre la societat. Hi ha molta recerca que avala que això no és així, tot i el que creguin els polítics o els seus assessors. Aquest rerefons priva que es doni als mitjans la seva dimensió exacta i se'ls deixi treballar." Terribas dixit.
       

30 de juny de 2005

El Senat obre la porta al català, basc i gallec.

Més enllà de la picabaralla entre els senadors catalans, em quedo amb el titular que el Senat aprova una reforma (de mínims) perquè s'hi pugui utilitzar el català, el basc i el gallec, és a dir, les llengües oficials a l'Estat a part del castellà o espanyol. La porta s'ha obert, i cal aprofitar-ho perquè al Congrés dels Diputats no hi ha manera que es parli en català sense que el president de la cambra, Manuel Marín, li talli el micròfon a l'agosarat parlamentari d'ERC que s'atreveixi.

Al Senat, ahir es va aprovar la reforma. Té lògica que sigui primer la cambra alta (que presideix el socialista basc Javier Rojo, a la foto) la que tingui la deferència de permetre l'ús de totes les llengües oficials a l'Estat. Llàstima que el Senat tingui menys impacte mediàtic i pes polític. Però tot arribarà. L'Espanya plurinacional que ens va prometre Zapatero va lenta, però va. Amb Aznar hauria estat impossible.

Els retrets entre senadors de l'Entesa (el tripartit català) i els de CiU no mereix grans comentaris. Els convergents critiquen que l'Entesa s'hagi posat al costat del PSOE i del PP en la votació de la reforma reglamentària. L'Entesa Catalana de Progrés, inicialment, s'havia alineat amb CiU, el BNG i el PNB, però finalment els senadors del tripartit s'han conformat amb una reforma modesta. El senador de CiU Pere Macias se les ha tingut amb el republicà Carles Bonet, però com que això del Senat no trascendeix, aquí pau i després glòria. El català es podrà parlar i fer servir en alguns moments i espais de la cambra alta. Fins ara, només es permetia pel debat de les autonomies. Els senadors del tripartit han preferit el "peix al cove", una política que a CiU tampoc li hauria de sorprendre tant perquè el pare d'aquest "modus operandi" és Jordi Pujol i Soley. O és que no ho recorden?


       

30 de juny de 2005

Pérez Touriño evita ser el "Maragall gallec".

En el PSOE, i també en alguns sectors del PSC, hi ha instal·lada l'opinió que Pasqual Maragall ha posat més pa que formatge en els aspectes identitaris, com si el fantasma del nacionalista Jordi Pujol encara remenés la cua pel Palau de la Generalitat. Des del carrer Ferraz veuen Maragall massa pendent de les reivindicacions nacionals, amb una reforma de l'Estatut que està per veure com acabarà (s'ha obert el meló i no sabem com sortirà!) i provocant l'odi més visceral per part de la dreta espanyola, la mediàtica i la política.

Com que Galícia serà ara socialista i al líder del BNG Anxo Quintana ja el veuen com el Carod-Rovira gallec, el PSOE s'ha afanyat a evitar comparacions entre el govern tripartit català i el bipartit gallec. De fet, Emilio Pérez Touriño (a la foto, celebrant el resultat electoral la nit del 19J) ja ha manifestat que ell pretén posar l'accent més en el progrés que en la identitat. Ho fa per intentar aturar l'escàndol que ha provocat la primera exigència del BNG, que ha advertit que Galícia "no sortirà barata" i que es mereix reconeixement de nació. "No trencarem la cohesió d'Espanya", s'han dedicat a dir els socialistes gallecs.

Pérez Touriño havia estat secretari d'Estat d'Infraestructures en l'època de Josep Borrell com a ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient. El seu pas pel ministeri, per tant, es notarà en l'acció de govern del futur president de la Xunta, que té molt clar que cal prioritzar infraestructures i inversió, a part d'una política d'ocupació convençuda. Galícia pateix un retard històric, i l'arribada de l'esquerra i el nacionalisme a la Xunta hauria de servir per acabar amb aquest dèficit. Les negociacions per formar govern i les primeres passes del futur govern ens indicaran si hi ha equilibri entre l'accent d'esquerres o l'accent nacional. En tot cas, Pérez Touriño no vol que el vegin com el "Pasqual Maragall gallec".


       

29 de juny de 2005

Que s'ho faci mirar.

Maragall s'ho ha de fer mirar, la veritat. Resulta que els polítics catalans a Madrid (Montilla, Puigcercós, Duran i Herrera) obtenen millor valoració dels ciutadans que el President Maragall, segons el baròmetre semestral de la Generalitat, presentat ahir pel director del Centre d'Estudis d'Opinió. Els socialistes, això sí, tornarien a guanyar les eleccions catalanes si es fessin demà. Però resulta que CiU (que té més escons al Parlament que el PSC) li retalla cinc punts la diferència electoral. Una dada que hauria de preocupar Maragall i el seu gran equip d'assessors. El PSC baixa respecte l'octubre passat, CiU puja una mica, mentre ERC i PP es quedarien com estan, i l'única formació política que milloraria és ICV (1,4 punts). Dues dades preocupants, més enllà dels interessos partidistes i electoralistes a curt termini. El baròmetre en qüestió posa de manifest que s'agreuja el divorci entre ciutadans i polítics (set de cada deu enquestats diu no creure que els polítics escoltin la gent) i apunta a un increment de l'abstenció, que es duplica. Per tant, el baròmetre ens ve a dir que la gent està decebuda, desconfiada i una mica cabrejada. No és un panorama gaire positiu per a un govern que encara ha d'arribar a l'equador del seu primer mandat. Per cert, la majoria d'enquestats vol un nou Estatut per a Catalunya, però no li preocupa gens ni mica. O sigui, que l'Estatut no li treu la son a la majoria d'enquestats.
       

29 de juny de 2005

Plega l'alcalde de Vilanova i la Geltrú.

Avui ho farà públic en roda de premsa, tot i que ahir va trascendir. Sixte Moral abandona l'alcaldia de Vilanova i la Geltrú (Garraf) després de sis anys en el càrrec. Va accedir-hi el 1999, i tant llavors com a les següents eleccions, les del 2003, va apostar per un govern tripartit entre PSC (el seu partit), ERC I ICV. Sixte Moral és un alcalde atípic perquè només haurà estat un mandat i mig, mentre els seus homòlegs es perpetuen en el càrrec i, quan tenen problemes, s'aferren a la poltrona fent de la política municipal el seu únic "modus vivendi". Moral és més honest, en aquest sentit. Quan va arribar a l'alcaldia es va posar el mateix sou que percebia fent de mestre, i ara (cap al setembre) es reincorporarà a les aules. El problema (amb el sou de l'alcalde) el tindrà ara el seu substitut, que potser una de les primeres decisions que haurà de prendre és apujar-se'l. El substituirà el regidor de Cultura Joan Ignasi Elena, membre de l'executiva nacional del PSC, articulista habitual a l'Avui i antigament considerat del sector obiolista. Ara ja no deu existir, aquest sector. Però Elena forma part orgànica de la direcció del PSC, tot el contrari que Sixte Moral, que és un autèntic "outsider". El carisme de Moral no el té Elena. La disciplina d'Elena no la té Moral. Desafortunadament, pesarà més la disciplina a unes sigles i a una organització política que no pas l'afecte i valoració de l'electorat. (De fet, amb gairebé dos anys es pot construir i llençar la imatge d'un alcalde nou i futur alcaldable.) Moral és un dels alcaldes socialistes de l'entorn metropolità que s'ha sentit un pèl decebut amb el tripartit de la Generalitat i amb alguns posicionaments del seu propi partit. Però d'això en parlarem un altre dia.
       

29 de juny de 2005

Les males relacions entre Rangel i Tura.

Ho comentava dilluns Jordi Juan a La Vanguardia: "Joan Rangel manté distants relacions amb la consellera d'Interior, Montserrat Tura. La fredor entre els dos es produeix tot i que ambdós són membres de l'executiva del PSC i s'asseuen colze a colze en les reunions del carrer Nicaragua." No és cap novetat que el delegat de l'Estat a Catalunya (a la foto) i la consellera d'Interior de la Generalitat no es poden ni veure. Mantenen fortes discrepàncies, i una competència diària en matèria de seguretat. La diferència és que mentre Montserrat Tura és la consellera més mediàtica del govern Maragall, el delegat de l'Estat a Catalunya ocupa un càrrec que actualment li permet un reduït marge de maniobra política. Parlem de maniobra política, no de capacitat de gestió, perquè és cert que sota Joan Rangel hi ha milers de funcionaris estatals que treballen a Catalunya. Una xifra molt important, però qui surt a la foto en matèria de seguretat és Tura i no Rangel. En el fons, els dos polítics socialistes (exalcaldes tots dos) mantenen discrepàncies perquè a Tura li toca reclamar recursos i competències per a la Generalitat mentre que Rangel ha hagut de fer el boca a boca a uns cossos de seguretat de l'Estat heretats de l'època de García-Valdecasas i Susanna Bouis que realment estaven molt cremats i desamparats. El delegat de Rodríguez Zapatero a Catalunya, però, intenta marcar perfil per altres vies: netejar la imatge casposa i antiquada de la delegació de l'Estat, restituir l'honor i la memòria dels antics governadors civils republicans, millorar la interlocució de l'administració central amb institucions com els ajuntaments (una sensibilitat del Rangel exalcalde), dignificar l'atenció als immigrants i racionalitzar el funcionament de la maquinària administrativa, entre d'altres.

Però amb la Tura hi ha topat, i Tura més massa dura. Rangel és tossut i persistent, i la consellera li retreu un excés d'espanyolització i centralització quan l'arribada dels socialistes al poder de Madrid i Barcelona havia de traduir-se en tot el contrari. Un per l'altre, la relació sense refer.


       

29 de juny de 2005

Quintana, l'estatut i Galícia com a nació.

L'altra cara de la moneda avui és Anxo Quintana, líder del Bloque Nacionalista Galego, que permetrà que el socialista Emilio Pérez Touriño ocupi la presidència de la Xunta quan s'acabi de negociar un pacte i un programa de govern entre PSdG i BNG. L'endemà de l'esperat i polèmic recompte dels vots dels emigrants, Anxo Quintana ha advertit que ningú es pensi des de Madrid que el tomb a Galícia "sortirà barat". La frase no és la més apropiada, perquè ràpidament la premsa més conservadora i espanyolista s'ha afanyat a comparar el pacte bipartit de Galícia amb el tripartit català, que és presentat com una sangonera per a les finances i la integritat de l'Estat. La qüestió política d'avui és que Quintana ha ensenyat les dents des del primer moment. El líder del nacionalisme gallec ha fet un gest per marcar l'inici formal de negociacions amb Pérez Touriño.

D'entrada, el BNG vol el tractament de "nació" per al seu país. I una reforma de l'estatut per aixecar el sostre competencial. Tot plegat, perquè el canvi de govern i el fet d'enviar Fraga i el PP a l'oposició no pot convertir-se en un simple canvi de cromos ni en una medalla més per a Rodríguez Zapatero. Aquesta medalla té preu, i el preu (ara sóc jo qui fa servir un terme manipulable) és admetre d'una vegada per totes la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, sense marginar Galícia. Posar Galícia en peu d'igualtat nacional amb Catalunya i Euskadi, en definitiva.

Aquest dimarts ha coincidit precisament amb el 69è aniversari del plebiscit del primer Estatut de Galícia. El 28 de juny de 1936 la població gallega va donar suport majoritari al seu primer Estatut d'Autonomia, en el marc de la II República. Quedaven poc més de quinze dies perquè el cop d'Estat del general Franco acabés amb el projecte nacional gallec i els seus promotors. Una coincidència històrica que esperem que no sigui premonitòria de res dolent, sinó de tot el contrari.


       

29 de juny de 2005

Fraga, un "demòcrata" derrotat a les urnes.

La imatge de Fraga Iribarne amb els ulls plorosos, la mirada perduda, pensatiu i trist és molt suggerent avui. Un "demòcrata" convençut i militant com Don Manuel (aquell de "la calle es mía") acaba la seva carrera política castigat a les urnes, víctima d'un sistema democràtic al qual ell s'hi va afegir després d'anys d'ocupar el poder com a ministre franquista. Fraga té a les urnes la retirada política que es mereix, és a dir, la pèrdua del govern de la Xunta de Galícia i el seu pas a l'oposició. De fet, ja en sap de fer oposició, perquè com a president fundador d'Alianza Popular va ser el líder de l'oposició que la dreta exercia al Congrés dels Diputats després de la transició. D'opositor estatal, ara passarà a ser opositor a la seva terra, on ell sí que ha estat profeta. Fins a quatre majories absolutes, però la cinquena se li ha resistit per només un escó. I aquest escó és el que permetrà el pacte entre socialistes i nacionalistes i la formació d'un nou govern que regeneri les institucions gallegues.

La foto és brutal. Don Manuel és el nou símbol de la decadència del PP de Mariano Rajoy.


       

28 de juny de 2005

Fraga al carrer.

El PP ha guanyat les eleccions, també en el vot dels emigrants. Però el resultat ha estat tant ajustat que els emigrants no li donen a Fraga la majoria absoluta perduda en el recompte provisional del 19J. Per tant, el PP perd la majoria absoluta i el socialista Emilio Pérez Touriño serà el nou president de la Xunta de Galícia un cop formalitzi un pacte de govern amb el Bloque Nacionalista Galego d'Anxo Quintana. Fraga ha guanyat les eleccions, però s'ha quedat sol a les portes d'una cinquena majoria absoluta i sense cap possibilitat de conservar el govern gallec. Galícia, per tant, serà la rèplica d'un govern nacionalista i d'esquerres català. La situació és molt diferent, per les característiques d'ambdós països. Però l'obtenció d'aquesta peça, en el puzzle socialista de Rodríguez Zapatero (així com la millora del clima polític a Euskadi) pot afavorir una predisposició estatal a les aspiracions nacionals catalanes.

Com ja era previsible, el recompte no ha estat exempt de polèmica. El PP ha demanat la suspensió del recompte en qüestionar la validesa d'alguns sufragis. Les juntes electorals, sobretot la de Pontevedra, han anat de bòlit, i segurament la batalla legal s'allargarà uns dies. Però la voluntat de canvi a Galícia és imparable. Afortunadament ha passat el que jo demanava fa una setmana en aquest bloc: que tant de bo el vot dels "residents absents" no desvirtués el resultat dels sufragis emesos el 19J pels gallecs presents.

Estic content pel canvi, i perquè la regeneració democràtica és necessària per a la Xunta i per a Galícia en general. Només cal esperar que les il·lusions dels sectors progressistes i nacionalistes no quedin defraudades amb la velocitat que altres governs han estat capaços de demostrar. I penso en el d'aquí, per no anar més lluny.


       

27 de juny de 2005

Segones eleccions gallegues.

Avui se celebren les segones eleccions gallegues, és a dir, el recompte dels 123.000 vots dels "residents absents" que van votar pels comicis de Galícia a través del correu i des de l'estranger. Els analistes diuen que és molt difícil que aquest vot (el de l'anomenada cinquena província, l'Argentina) canviï els resultats provisionals del 19J perquè el PP només pot aconseguir el vint-i-dosè escó de Pontevedra (ara en mans del PSdG momentàniament) si Fraga rep 4 vots per cada 3 que vagin a parar a Pérez Touriño. És a dir, el PP hauria de rebre més del 65% del vot dels emigrants per donar-li el tomb a la situació i recuperar la majoria absoluta perduda, que seria la cinquena de Don Manuel.

Aquesta setmana s'ha evidenciat que hi ha nerviosisme al PP. Fraga va insinuar que no arribaven per correu tots els vots emesos pels "residents absents" des de Veneçuela. La vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa de la Vega, va respondre que tot s'estava fent amb transparència. Avui i demà serà un recompte al més pur estil Florida en la batalla Bush-Gore. Dono per descomptat que hi haurà impugnacions, perquè la cosa va molt justa a Pontevedra.

En tot cas, alguna cosa es mou a Galícia si les eleccions més participatives de la història serveixen per castigar al PP i propiciar un escenari d'entesa (i de molt probable govern a la Xunta) entre els socialistes i els nacionalistes. Una altra cosa serà que el nou govern ho faci bé, superi les moltes diferències que té d'entrada, i, de retruc, si pot afavorir un clima més positiu per a l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, millor.


       


fotos

Maresme

Dilluns, 27 jun.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits