bloc sense fulls

8 de juny de 2005

Intel·lectuals i bufons taxidermistes.

Aquesta sí que és bona! Ara resulta que tots els partits catalans, fins i tot els d'obediència directament espanyola, són tant i tant nacionalistes catalans que resulta que aquest país necessita el naixement d'una força política espanyolista o anticatalanista, tant li fa. Però, és clar, ho diuen quinze intel·lectuals i el partit que el creï sa mare, no? És una autèntica llàstima que el projecte no tiri endavant, perquè l'existència d'un suposat partit d'esquerres situat fora de l'òrbita nacionalista (el PSC ho està?) serviria per evidenciar amb el pes de les urnes el despropòsit d'aquests intel·lectuals i bufons "taxidermistes".

Sempre s'ha dit que si algun dia PSC o PSOE anessin per separat a Catalunya, ens enduríem una gran sorpresa en veure qui recull més vots. Certament la marca estatal pesa, i els Felipes i els Rodríguez Zapateros arrosseguen molt i molt en determinats sectors tradicionalment obrers, si fos aquest un terme que es pogués aplicar a la societat catalana del segle XXI. El grup dels quinze segur que no són obrers, però s'aferren a l'ideari esquerranós per justificar l'injustificable. Quines barbaritats.

Aquesta colla (a la foto, d'Andreu Puig) té un problema damunt la taula. Després de 23 anys de criticar el govern de la Generalitat per massa nacionalista, ara descobreixen que manen els que hipotèticament són (o eren) els seus, és a dir, els socialistes o ecosocialistes. I ara descobreixen que per fer una política d'esquerres calen recursos i poder polític, i això enfront d'Espanya només s'aconsegueix a base de reclamar i reclamar. Qui no plora no mama! Un nou Estatut amb quin objectiu, senyors? Amb l'únic objectiu de fer prosperar, progressar, millorar i solucionar els problemes i necessitats de la societat catalana. Això és ser d'esquerres, progressista, o digueu-ne com vulgueu. Aquí ningú reivindica per infeliçitat permanent, sinó com a única escapatòria en una Espanya que inclús quan es declara federal no se'n sent.

La mare dels ous és que alguns d'aquests quinze intel·lectuals s'havien instal·lat en un discurs que els funcionava molt bé fins a l'arribada del tripartit. No han sabut pair-ho, i no entenen que el PSC necessiti (encara que sigui escassa i poc eficient) la influència i suport d'ERC en l'aspecte nacionalista. N'hi ha que es queixen que aquest tripartiit governa com ho faria el PSC en solitari. Aquests, en canvi, propugnen un partit que no tindran nassos de crear (també perquè deuen pensar que això dels partits és de massa poc nivell per a ells!) per intentar generar alguna mala consciència a can PSC. O per donar ales al sector més espanyolista dels socialistes catalans, que també hi és.

En definitiva, contra Pujol i el pujolisme vivien millor. Ahir fullejava el llibre d'Arcadi Espada "Contra Catalunya", del 1993. Jo ja ho entenc, perquè el panorama que dibuixava Espada estava basat en una lògica que se li ha enfonsat com el túnel del Carmel. Es pensaven que els seus amics de l'esquerra pija i urbana barcelonina els posaria Catalunya i les seves institucions en el lloc de l'encaix espanyol que es mereixia. Doncs no ha anat així la cosa.


       

8 de juny de 2005

El "caldiño" i la llet amb castanyes de Fraga.

Quan Ángel Acebes es dedica a reclamar el vot de la por per al PP de Don Manuel davant de l'amenaça d'una aliança postelectoral entre socialistes i nacionalistes gallecs (Acebes ho compara amb el tripartit català, com si d'un càncer es tractés), és que la campanya no va com hauria d'anar per als interessos del caciquisme i del fraguisme. Que el president de la Xunta perdrà la majoria absoluta és una coincidència entre les enquestes publicades fins ara. Que l'aritmètica permetria un govern entre PSdG i el BNG, sembla que també. Però quan el PP demostra el nerviosisme advertint d'aquesta hipòtesi, és que les coses pinten malament per a la dreta més ancestral de la península, que és, sense cap mena de dubte, la gallega.

Fraga deia ahir -en un intent de fer-se el xuloque ell ha tret els camperols gallecs de "comer caldiño y leche con castañas". Menteix vilment, Fraga. Jo he menjat brou gallec (que és molt potent nutritivament, per cert) i la meva àvia m'havia donat llet amb castanyes, molts anys després d'haver marxat del seu poblet de Pontevedra i d'haver-se instal·lat a Catalunya, al Maresme. De fet, quan hi vaig de vacances a la meva Galícia maternal (un país rural, sofert i que ha hagut de veure com els fills l'abandonaven a la recerca d'un futur millor, ja sigui a la Galícia urbana, a la resta de l'Estat o directament a l'estranger) , encara menjo el "caldiño" i la llet de les vaques de la tia Carmucha, però sense castanyes, que les trobo indigestes.

Per tant, que Fraga no pretengui vendre una Galícia que no és, perquè els que la coneixem sabem com governa el PP en molts ajuntaments on les regles més fonamentals de l'ètica, la transparència i la legalitat brillen per la seva absència. Només cal que recordem el cas Prestige per saber què és Fraga i què va fer la Xunta, absolutament sotmesa a un govern estatal del PP, de l'època d'Ángel Acebes ministre. Que no ens venguin més ficcions, precisament aquells que tenen una TVG sotmesa a la censura. Fraga d'això hi entén un munt. Va ser el ministre d'Información y Turismo, de la censura als mitjans de comunicació.

Davant d'aquest panorama, més val una aliança entre Pérez Touriño i Anxo Quintana, l'única esperança que entri aire fresc a les institucions gallegues. Però jo sóc molt especial i a Pérez Touriño no el votaria, però per raons molt personals i peculiars. Resulta que el candidat socialista a la Xunta era secretari d'Estat quan Josep Borrell era ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient, en l'època de Felipe González. Doncs la primera imatge que recordo de Pérez Touriño és en la inauguració de la prolongació de l'autopista del Maresme, en una carpa amb canapès instal·lada al peatge d'Arenys de Mar. Cada dia hi passo, pel peatge. I no és que me'n recordi de Pérez Touriño, però és el secretari d'Estat que ens va posar el peatge als altmaresmencs.

Com que no hi ha més opció, la meva és Anxo Quintana (a la foto), del BNG, encara que en el nacionalisme gallec d'esquerres hi hagi hagut recentment una certa crisi per la marxa de Beiras de la direcció política.


       

7 de juny de 2005

Ruixada i xeringada sense aigua?

A la ciutat del conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, Salvador Milà, tindran problemes aquest juliol per celebrar dos dels actes més emblemàtics de la festa major de Mataró, les Santes. Tant la ruixada (una pluja d'aigua amb aspersors i música a tot drap, punxada per l'Espartac Peran, després del gran correfoc) i la xeringada (camions amb mànegues que mullen la canalla amb escuma) estan en perill per les mesures restrictives aplicades pel Govern arran de la sequera que patim. No es pot fer servir aigua dolça per a aquestes activitats festives, que apleguen milers de mataronins. I ara el govern municipal (l'àrea de Cultura és en mans del successor de Milà a ICV de Mataró, Jaume Graupera) es planteja fer-ho amb aigua de mar, és a dir salada. Perfecte! Estalviarem aigua d'ús de boca, però ens carregarem les plantes i arbres del cor històric del Parc Central i retornarem la canalla a casa amb una picor d'ulls que encatarà a les mares i pares. La qüestió és que un arriba a la conclusió que el tripartit catalanista i d'esquerres, tant ecosocialista com és, ens posa en crisi fins i tot els actes de festa major. Ja veurem què passa amb la seguretat (Déu no vulgui que es repeteixin els fets de Berga!), però de moment el govern mataroní ja té problemes amb l'aigua de la ruixada i la xeringada. Esperem que el rom cremat d'abaix a mar i la xindriada no pateixin també alguna restricció d'aquestes.
       

5 de juny de 2005

Dialogar amb ETA.

És increïble la doble moral del Partit Popular amb el procés obert pel govern socialista espanyol per intentar arribar a una solució al conflicte d'Euskadi. Els dirigents del PP, amb l'expresident José María Aznar al capdavant (li deien "presidente, presidente" enmig d'una gran aclamació popular), van manipular el dolor de les víctimes del terrorisme d'ETA per posar pals a les rodes a l'executiu de Rodríguez Zapatero en una etapa més esperançadora per al futur del País Basc i els seus desitjos de pau. Em sap greu coincidir amb el ministre del PSOE José Bono, que ha recordat que mentre ahir Aznar es manifestava contra el diàleg amb ETA, ell va obrir una negociació amb els terroristes sense haver-ho consultat a les Corts i sense haver-ho reconegut públicament. Quina barra el portaveu del PP Gabriel Elorriaga, que ha dit que el govern de l'Estat només té dues opcions: escoltar els manifestants d'ahir de Batasuna pels carrers de Bilbao o els centenars de milers de persones que reclamaven "no em en mi nombre" a la negociació, pels carrers de Madrid, convocats per l'Associació de Víctimes del Terrorisme i manipulats pel PP. Sempre el blanc o negre en el plantejament del PP. Una manera més de preure profit electoral per les Espanyes amb el conflicte polític basc, un conflicte que ha causat víctimes a banda i banda i que només des de la generositat i des de l'altura moral i política es pot intentar resoldre. Un intent en el qual paga la pena confiar. Digueu-me ingenu.
       

3 de juny de 2005

Divorci a can Barça.

La sortida de la directiva del Barça del vicepresident esportiu, Sandro Rosell, juntament amb Bartomeu, Moix i Monés, és la crònica d'un divorci anunciat. Joan Laporta perd un dels puntals del club que ha guanyat la Lliga. No oblidem que Ronaldinho és blaugrana gràcies a Rosell, i ja veurem com anirà en el futur la política de fixatges. A Jan Laporta li retreuen deslleialtat al "projecte inicial", i aquest acusa Rosell de personalisme i de deixar-se utilitzar pel sector perdedor a les eleccions presidencials per dividir la directiva. Tot plegat una mica trist. És ben bé que als culés les alegries ens duren ben poc, perquè en el fons l'episodi d'ahir (dimissions en cadena, junta directiva extraordinària i roda de premsa d'una hora del president) és decepcionant.

No hi ha hagut manera de mantenir unida una junta directiva que era referència més enllà de l'esport. A nivell de país, la victòria de Laporta i el seu entorn suposava una alenada d'aire fresc en un país que esperava amb delit els canvis a les institucions. I el Barça n'és una, i ben important. Ara, de cop, tant d'aire ha deixat encostipada la directiva i l'afició. La joventut i l'empenta que desprenien al principi el tàndem Laporta-Rosell, amb aquella gent amb cara de bons nanos aplicats com Soriano o Ingla, és una imatge que s'esvaeix quan encara estem assaborint els primers èxits d'un canvi de cicle que esperem històric a can Barça.

No sé. Però tant de bo no siguin certes les coses que m'expliquen segons les quals Laporta comença a tenir tics presidencialistes al més pur estil Núñez, i que només es fa cas del seu cunyat, aquell tal Echevarría que era membre de la Fundación Francisco Franco. Que l'impuls catalanista sigui irreversible, que la gestió de l'entitat segueixi per bon camí i que la plantilla s'ajusti a les necessitats de la propera temporada. Si tot segueix com fins ara, Laporta sortirà reforçat de la crisi. Si no és així, caldrà veure per on tornen a treure el cap Sandro Rosell i els de la seva corda.


       

1 de juny de 2005

Violència, joves i carrer.

Em preocupen els fets de Berga, Perpinyà i ahir l'Hospitalet de Llobregat. Violència al carrer protagonitzada per joves. En el cas de l'Hospitalet, a les portes d'un institut. A Berga, en plena festa major. I a Perpinyà la cosa sembla que es complica pel fet racial. Aquí hi entren altres derivades. El comú denominador, però, és la violència al carrer. Com es pot posar fre a tot plegat? Més agressions com les d'aquests dies poden generar una sensació d'inseguretat ciutadana molt preocupant. De fet, la seguretat ciutadana i la immigració ja figuren avui entre les principals preocupacions dels catalans, sigui l'enquesta que sigui la que consultem. Els ajuntaments hi tenen molt a fer, però les administracions superiors (Generalitat i Estat) no s'ho poden mirar des de la distància. Cal que hi hagi una reflexió profunda i una resposta eficaç a una creixent expressió de violència juvenil, amb arrel ideològica o no, per evitar que les agressions de Berga, Perpinyà i l'Hospitalet proliferin per qualsevol vila o ciutat del país. Quina resposta ha de donar l'esquerra sense caure en el recurs fàcil de la dreta d'una suposada mà dura que després resulta ineficaç? Aquesta és la mare dels ous. Tony Blair ha iniciat el seu tercer (i possiblement últim) mandat agafant la bandera de l'ordre i les bones maneres com un dels eixos de la seva política. Una cosa considerada tradicionalment tant de dretes i conservadora és, per a Blair, un pilar fonamental del laborisme. A veure si els grans admiradors de Blair a Catalunya, començant pel president Maragall, en prenen nota, i adapten a la nostra complexa realitat el fons de la qüestió que planteja el líder laborista i pare de "la tercera via". S'acosta l'estiu, les festes majors, la situació econòmica no és per llençar coets i molts sectors de la població (els més febles econòmicament i formativament) joves i no tant joves se senten amenaçats per un context social i cultural que no el viuen com una oportunitat sinó a l'inrevés. Tant de bo no hi hagi més Bergues, Perpinyans i Hospitalets.
       

30 de maig de 2005

Festes majors i llibertat.

Durant l'agonia de la dictadura franquista, les festes majors del país van esdevenir un aparador excepcional per als sectors de la societat civil més desitjosos de llibertat. A finals dels setanta, el model de festa major tradicionalment conservador i amb olor de naftalina va fer un tomb i va donar pas a una imparable participació ciutadana que posteriorment va marcar l'arrencada dels ajuntaments democràtics, el 1979. Les festes majors, per tant, van ser la palanca que les entitats i els ciutadans inequívocament democràtics van fer servir per influir en el futur de les seves viles i ciutats. Més participació ciutadana va voler dir més crítica al poder antidemocràticament establert i una nova concepció de la proposta lúdica i festiva. La rauxa va ser la millor aliada de la llibertat enfront d'un seny gens oberturista, i sovint s'aprofitaven actes de festa major per plantejar reivindicacions veïnals a les quals els alcaldes del franquisme més tardà li havien donat l'esquena. Vint-i-cinc o trenta anys després de tot això que explico, faig aquesta reflexió arran dels fets de Berga, arran de l'agressió violenta en un concert de la Patum que ha acabat amb la vida del jove Josep Maria Isanta. La realitat del país que ens ha tocat viure en l'inici del segon mil·lenni no té res a veure amb les festes majors de la transició cap a la democràcia. És una realitat social, cultural i econòmica més diversa i complexa de gestionar. Els alcaldes de la democràcia (molts d'ells, segurament fa dues o tres dècades eren els agitadors i activistes que promovien la participació ciutadana com a resposta a una administració local inoperant i allunyada del carrer) tenen ara un repte sobre la taula: garantir seny i rauxa, respecte a la tradició i noves expressions socials i culturals, amb una garantia de seguretat que en el cas de la Patum sembla que l'autoritat policial no ha sabut o pogut aportar.
       

27 de maig de 2005

Milà i la vida familiar.

Ja se n'ha parlat prou, del polèmic vol en helicòpter del conseller de Medi Ambient i Habitatge acompanyat de dona i dos fills menors. Salvador Milà es va equivocar i punt. No hi ha més a parlar. No pot ser que un conseller de la Generalitat (i més sent d'Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa) pugi la família a un vol d'inspecció forestal en helicòpter. Ningú s'hauria queixat si l'intent de conciliació entre la vida familiar del conseller i la feina d'un membre del Consell Executiu de la Generalitat hagués consistit en una bicicletada o una passejada a peu per la natura, encara que fos en acte oficial. Però les coses són com són, i ni Milà ni el seu partit es poden permetre gaire "excentricitats" maragallistes. De Maragall i corona d'espines ja n'hi ha prou, al govern. Faig aquest comentari perquè m'ha fet gràcia trobar un retall d'un escrit meu a El Punt publicat el 21 de desembre de 2003, l'endemà de la presa de possessió de Pasqual Maragall. En un petit perfil dedicat a Salvador Milà (a qui conec de l'època de regidor a Mataró), afirmava en l'última frase: "Exalcaldable d'Iniciativa, Milà pretén conciliar la vida familiar amb el nou càrrec de conseller." La pretensió és absolutament legítima (i això ho sabem força bé els que coneixem el conseller i les seves circumstàncies familiars), però en aquest cas la relliscada ha estat notòria. Més val que el vol en helicòpter no l'obligui a fer un aterratge d'emergència, políticament parlant.
       

24 de maig de 2005

Ara, torna Alfonso Guerra.

En la línia del que fa setmanes deia del retorn de Narcís Serra, ara ens trobem (segons publicava diumenge la premsa madrilenya antigovernamental) que serà l'exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerrra (això va d'exvicepresidents!) qui tutelarà la reforma estatutària catalana a Madrid. Que Déu ens agafi confessats. Mentre arriba aquesta informació, símptoma inequívoc que els mals auguris de Salvador Cardús es confirmen, a Catalunya es mouen peces en el tauler polític. No sabem encara si les peces es mouen a curta distància, amb un interès estrictament conjuntural, o si tot plegat pot adquirir un caire de certa rellevància. Em refereixo a la trobada entre Carod-Rovira i Artur Mas per afrontar el nou finançament del país, una qüestió en què hi ha més punts de trobada entre ERC i CiU que no pas entre els republicans i els seus socis de govern socialistes. Serà aquesta una entrevista de cara a la foto o podem arribar a pensar que el gest promogut de Carod té segones i terceres intencions? El temps dirà. Mentrestant i a tall d'anècdota, reprodueixo un fragment del llibre "La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall", dels periodistes Luis Mauri i Lluís Uría, referida a una topada entre el llavors alcalde de Barcelona i el seu company socialista Alfonso Guerra: "Des de l'alcaldia de Barcelona, i en clau municipalista, Maragall va fer bandera des de ben aviat de la descentralització de la despesa pública, un objectiu que solia resumir apel·lant al màgic guarisme del 50/25/25. Un afany [50% per a l'Estat, 25% per a les autonomies i 25% per als ajuntaments] difícil el de convertir en bandera el que més aviat sembla una fórmula cabalística... A còpia d'instistència -tanta insistència que es va acabar trobant embrancat en una acalorada discussió amb el vicepresident general Alfonso Guerra-, va aconseguir que el Congrés del PSOE adoptés el 1991 el 50/25/25 com a objectiu que calia aconseguir abans de final de segle [passat]. Tanmateix, la dinàmica dels anys següents no havia d'acostar, ni amb els socialistes al Govern ni amb els conservadors, aquest objectiu: el procés de descentralització de l'Estat va tendir a engrossir el pes de les comunitats autònomes, deixant els ajuntaments com estaven." La dura realitat.
       

21 de maig de 2005

País de fireta.

El president de la Generalitat apareix avui dissabte a les portades de tots els diaris fent una foto (amb una càmera que fa riure) al seu exconseller en cap i líder d'ERC, que l'acompanya en viatge oficial a Israel i Palestina, mentre Carod s'aguanta sobre el seu cap una corona d'espines que li ha donat Maragall en ple carrer de Jerusalem. Una imatge patètica, especialment quan tothom sap que el dia abans Carod va plantar Maragall en un acte oficial en el lloc on van assassinar Isaac Rabin perquè només hi onejaven les banderes israeliana i espanyola. No hi era la senyera.
He llegit l'article de divendres de Salvador Cardús a l'Avui. Es titula "El pessimisme de l'experiència", i acaba dient: "Només podré recuperar una certa confiança en la capacitat política de les nostres institucions de govern si l'Estatut i el finançament es resolen amb la mínima gradualitat sobiranista exigible i promesa. Ara com ara, no em puc moure del pessimisme de l'experiència, que és llarga i ben fonamentada."
La foto patètica de Maragall i Carod i el pessimisme de Cardús barrejats em causen una sensació desagradable. El país es mereix aquests polítics? Ens hi hem de ressignar?


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits