Com deia ahir, Piqué no tindria cap inconvenient a desdir-se o a matisar les seves paraules. Ho ha fet. Ha demanat disculpes, però segueix sense baixar del burro en el sentit que el PP necessita ampliar el seu ventall i mirar més de cara al futur que no pas al passat. Piqué inclús a tret pit dient que està disposat a dimitir si Rajoy li ho demanés. El líder català del PP fa allò tan propi dels executius o empresaris agressius que es fiquen en política. Va de perdonavides. Sempre et recorden que estan fent un sacrifici pel bé comú, i que ficats en política estan perdent diners.
Doncs, si Piqué (a la foto d'Efe, amb Acebes el 2001 quan eren ministres) realment se sent incòmode amb el PP caspós que ha heretat del seu amic i antic cap d'executiu José María Aznar, només ha de fer una cosa: plegar. Anar-se'n a casa, és a dir, a l'empresa privada a guanyar molts diners i més qualitat de vida. Sempre la mateixa cantarella.
Una altra cosa és que el dirigent català del PP pretengués un cop d'efecte amb segones intencions. Tira la pedra, amaga la mà, demana disculpes, treu una mica de pit per no quedar del tot malament, genera mal rotllo al carrer Génova i a esperar... Com a estratègia, només em falla pel context català, ja que possiblement Piqué necessitarà algun suport intern al partit per defensar una postura del PP més favorable a la reforma estatutària a Catalunya que la que tindrien els seus amics Acebes i Zaplana des de Madrid. Temps al temps.
Josep Piqué, l'exministre d'Aznar i exportaveu del govern del PP, ha fet una gran descoberta. Ha dit que Acebes i Zaplana són el passat del partit i que cal una nova etapa al PP. Aquesta obvietat es veu que ha aixecat una gran polseguera a Madrid, i ha hagut de sortir el propi afectat (Acebes, que és secretari general del PP) i fins i tot el màxim dirigent del partit, Mariano Rajoy, per parar-li els peus al dirigent català del PP. L'han acusat de ballar-li l'aigua al PSOE i de fomentar els personalismes per posar en crisi la unitat del partit.
Una afirmació tan innocent com aquesta (tan innocent que avui mateix Piqué se'n pot desdir o matisar-la dient que se l'ha malinterpretat o que no ho volia dir així ben bé) ha provocat que al carrer Génova se n'enrecordessin de la família més directa de l'exministre català (a la foto d'Alberto Estévez, en una intervenció al Parlament de Catalunya). És evident que amb Zaplana, Acebes, Trillo, etc, el PP no anirà enlloc. De fet, després del fracàs a Galícia ni tan sols Rajoy té el càrrec de presidenciable conservador assegurat. Perquè si el PP no fa una bona bugada i intenta recuperar el centre (encara que sigui de manera poc espontània i voluntària) no se'n sortirà davant d'un ZP que no para de somriure i a qui totes li ponen. I més si inclús els seus adversaris es comencen a llençar en públic els plats pel cap.
Mentre a Catalunya els dirigents del PSC i d'ERC es van a reunir diumenge a la nit per pactar el nou Estatut, en un pis de la Via Augusta de Barcelona propietat d'una amiga de Maragall, la capital de l'Estat i tot el poder espanyol es bolca en la candidatura olímpica de Madrid 2012. La imatge dels nostres governants i líders de les dues grans forces del tripartit (Maragall, Montilla, Iceta, Carod, Puigcercós i Ridao) quedant en un domicili barceloní per polir les seves disavinences sobre el text estatutari és realment d'estar per casa. Cutre, gairebé. Tant Miravet i tant Miravet II (Parlament de Catalunya), tanta posada en escena i foto institucional promoguda pel President de la Generalitat, per acabar d'aquesta manera, enmig d'una confusió mediàtica notabilíssima. Uns mitjans diuen que el tripartit aprovarà el nou Estatut en bloc. D'altres, que no se'n sortirà. Tothom dóna una versió diferent, en funció de les intoxicacions i les filtracions interessades. Un espectacle que confón el ciutadà, almenys aquell que encara té ànims de seguir llegint sobre el procés de discussió del nou Estatut.
La qüestió, deia, és que Madrid 2012 va fort. La capital espanyola va seriosament a Singapur amb l'esperança de sortir ben parada de la picabaralla entre París i Londres, les dues grans aspirants. Amb Madrid 2012 i el seu alcalde, s'hi han abocat tots els poders de veritat. Des de la Corona espanyola (la reina hi ha anat a Singapur) fins al president de l'Estat ZP, passant per líders polítics com el cap de l'oposició Rajoy i una gran caravana d'esportistes d'elit triomfadors i mediàtics. (A la foto, l'alcalde de Madrid Ruiz-Gallardón, del PP, amb el futbolista Raúl, el ciclista Indurain i el jugador de bàsquet Gasol.)
No sé si ens convé que els hi donin els Jocs Olímpics, la veritat. Per una banda penso que si Madrid organitza els Jocs, tindrem la capital espanyola distreta (i seguirà invertint part dels nostres ingressos a les arques de l'Estat, per no perdre el costum!) fins al 2012 i potser menys agressiva i violenta amb els territoris indomables com Catalunya, Euskadi i ara també Galícia. Per altra banda, penso que a Catalunya tant li fa si és Madrid o París la futura seu olímpica, perquè Barcelona està a 600 quilòmetres de la capital de l'Estat espanyol i a 1.000 de la capital de l'Estat francès. Poca cosa n'obtindrem. D'altra banda, si el COI aposta per Madrid, sempre podrem dir que Barcelona va fer els millors Jocs de la història, el 1992. Una injecció més d'autocomplaença per als catalans.
Més enllà de la picabaralla entre els senadors catalans, em quedo amb el titular que el Senat aprova una reforma (de mínims) perquè s'hi pugui utilitzar el català, el basc i el gallec, és a dir, les llengües oficials a l'Estat a part del castellà o espanyol. La porta s'ha obert, i cal aprofitar-ho perquè al Congrés dels Diputats no hi ha manera que es parli en català sense que el president de la cambra, Manuel Marín, li talli el micròfon a l'agosarat parlamentari d'ERC que s'atreveixi.
Al Senat, ahir es va aprovar la reforma. Té lògica que sigui primer la cambra alta (que presideix el socialista basc Javier Rojo, a la foto) la que tingui la deferència de permetre l'ús de totes les llengües oficials a l'Estat. Llàstima que el Senat tingui menys impacte mediàtic i pes polític. Però tot arribarà. L'Espanya plurinacional que ens va prometre Zapatero va lenta, però va. Amb Aznar hauria estat impossible.
Els retrets entre senadors de l'Entesa (el tripartit català) i els de CiU no mereix grans comentaris. Els convergents critiquen que l'Entesa s'hagi posat al costat del PSOE i del PP en la votació de la reforma reglamentària. L'Entesa Catalana de Progrés, inicialment, s'havia alineat amb CiU, el BNG i el PNB, però finalment els senadors del tripartit s'han conformat amb una reforma modesta. El senador de CiU Pere Macias se les ha tingut amb el republicà Carles Bonet, però com que això del Senat no trascendeix, aquí pau i després glòria. El català es podrà parlar i fer servir en alguns moments i espais de la cambra alta. Fins ara, només es permetia pel debat de les autonomies. Els senadors del tripartit han preferit el "peix al cove", una política que a CiU tampoc li hauria de sorprendre tant perquè el pare d'aquest "modus operandi" és Jordi Pujol i Soley. O és que no ho recorden?
En el PSOE, i també en alguns sectors del PSC, hi ha instal·lada l'opinió que Pasqual Maragall ha posat més pa que formatge en els aspectes identitaris, com si el fantasma del nacionalista Jordi Pujol encara remenés la cua pel Palau de la Generalitat. Des del carrer Ferraz veuen Maragall massa pendent de les reivindicacions nacionals, amb una reforma de l'Estatut que està per veure com acabarà (s'ha obert el meló i no sabem com sortirà!) i provocant l'odi més visceral per part de la dreta espanyola, la mediàtica i la política.
Com que Galícia serà ara socialista i al líder del BNG Anxo Quintana ja el veuen com el Carod-Rovira gallec, el PSOE s'ha afanyat a evitar comparacions entre el govern tripartit català i el bipartit gallec. De fet, Emilio Pérez Touriño (a la foto, celebrant el resultat electoral la nit del 19J) ja ha manifestat que ell pretén posar l'accent més en el progrés que en la identitat. Ho fa per intentar aturar l'escàndol que ha provocat la primera exigència del BNG, que ha advertit que Galícia "no sortirà barata" i que es mereix reconeixement de nació. "No trencarem la cohesió d'Espanya", s'han dedicat a dir els socialistes gallecs.
Pérez Touriño havia estat secretari d'Estat d'Infraestructures en l'època de Josep Borrell com a ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient. El seu pas pel ministeri, per tant, es notarà en l'acció de govern del futur president de la Xunta, que té molt clar que cal prioritzar infraestructures i inversió, a part d'una política d'ocupació convençuda. Galícia pateix un retard històric, i l'arribada de l'esquerra i el nacionalisme a la Xunta hauria de servir per acabar amb aquest dèficit. Les negociacions per formar govern i les primeres passes del futur govern ens indicaran si hi ha equilibri entre l'accent d'esquerres o l'accent nacional. En tot cas, Pérez Touriño no vol que el vegin com el "Pasqual Maragall gallec".