bloc sense fulls

14 de juliol de 2005

Caramels mortals a Bagdad.

Cotxe bomba a Bagdad. 26 morts, 24 dels quals eren nens. 28 ferits. L'atac anava dirigit a una patrulla militar nordamericana. Per què tants nens iraquians morts? Perquè els soldats dels Estats Units estaven repartint caramels. Un soldat americà ha mort. També el terrorista suïcida que conduïa el cotxe bomba. Atemptat terrorista o un atac més de la postguerra iraquiana? Ja no ho sé. Tant li fa.

Els nens tampoc sabien si vivien en un país en guerra, postguerra o "normalitzat" pel totpoderós Bush que ha desbancat un malvat anomenat Saddam Hussein. Per als nens morts mentre rebien caramels, el conte no ha acabat tan bé. Els innocents sempre reben.


       

13 de juliol de 2005

La més gran capital del món.

Tony Blair ha signat en el llibre de condol de l'Ajuntament de Londres, a disposició del públic perquè els ciutadans puguin expressar la seva solidaritat amb les víctimes dels atemptats del 7J. Blair hi ha escrit: "Amb profundes condolències pels que van perdre la vida i per les famílies que els ploren, i amb una admiració, de tot cor, per Londres, la més gran capital del món."

Una capital que estava advertida de l'amenaça islamista radical, però que no ha pogut fer res per evitar l'atac de terroristes suïcides, segons es comença a saber de les investigacions policials. Quatre terroristes suïcides que es van trobar a l'estació de King's Cross i des d'allà van anar carregats amb motxilles plenes d'explosius a fer el seu viatge mortal.

Aquest dimarts ha estat dia d'atemptats: a Israel, al País Basc, a Barcelona...


       

12 de juliol de 2005

Livingstone, en metro.

L'alcalde de Londres, Ken Livingstone, àlies Livingstone el roig, es va desplaçar ahir en metro per la ciutat, en un intent de predicar amb l'exemple i d'afegir-se als ciutadans londinencs que han tret forces per mantenir la normalitat de les seves vides malgrat la brutalitat terrorista d'al-Qaida. Livingstone va advertir, després de l'atemptat, que Londres recuperaria la normalitat ràpid i que els terroristes no aconseguirien atemorir els seus conciutadans. L'alcalde s'ha fet la foto, com és lògic.

Però avui m'ha recordat l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, que és l'antítesi de Livingstone. Clos és aquell alcalde que el dia mundial sense cotxes va a la ràdio amb cotxe oficial i ho explica com si res. No vull ni pensar què faria l'alcalde Clos si Barcelona fos víctima d'una desgràcia com la de l'11M o la del 7J. No vull ni pensar-ho...


       

11 de juliol de 2005

N'hi ha per tothom.

L'atemptat de Londres ha estat brutal. Ens ha retornat al record encara recent de l'11M de Madrid. Ens espanta perquè confirma la capacitat operativa a escala internacional d'Al-Qaida, un moviment terrorista d'escala mundial que treballa en xarxa. El terrorisme fet globalització. Ningú queda al marge de l'amenaça. Per molt que els primers de la llista criminal siguin els italians i els danesos. De moment, a l'Estat espanyol hi ha una alerta màxima que Rodríguez Zapatero va ordenar el mateix dia del 7J londinenc. Però ahir a Bagdad i Kirkuk van morir 30 persones en atemptats amb terroristes suïcides. Quantes pàgines sortiran avui als diaris parlant de Londres i quin espai dedicaran a una onada d'atemptats a l'Iraq a la qual el públic i els periodistes ja ens havíem acostumat? Mentrestant, a Londres s'escampen cartells que reclamen la identificació de persones desaparegudes. Com en aquesta imatge: "Karolina is still missing." Quantes Karolines hi ha sota el metro, encara per identificar?
       

11 de juliol de 2005

De la censura a la retallada de llibertats?

El ministre de l'Interior britànic Charles Clarke (a la foto) ha advertit que a partir d'ara el seu govern es planteja controlar trucades telefòniques, SMS i correus electrònics, en un intent de reforçar les mesures de seguretat. Clarke buscarà la complicitat d'altres governs, ara que Tony Blair és el president de torn de la Unió Europea, per extendre aquestes mesures a nivell internacional. Després de la política informativa, l'anunci del ministre de l'Interior britànic no fa res més que confirmar les pitjors sospites. Després de l'11S Bush va fer el mateix que ara volen fer els britànics, en un intent d'afrontar el problema únicament des de l'òptica policial i no anant al fons de la qüestió. De fet, Blair ha dit que l'atac era "inevitable". I l'oposició parlamentària no ha intentat comprometre el primer ministre britànic en aquesta crisi. La reacció ciutadana sembla que hagi estat de comprensió. Però no sé si tot plegat (per molta maduresa que vulgui demostrar Londres i la Gran Bretanya) ha de voler dir que el govern té barra lliure per fer el que vulgui. Com començar a controlar indiscriminadament les telecomunicacions. De sospitosos i no sospitosos.
       

9 de juliol de 2005

Espantats.

Al-Qaida ha amenaçat Itàlia i Dinamarca. Els terroristes islamistes demanen que les forces d'ocupació abandonin l'Iraq. Berlusconi no hi va anar a les Açores per fer-se la maleïda foto. Però Itàlia hi va enviar soldats a la guerra. Ja veieu la cara de Berlusconi, durant la cimera del G8. Els líders mundials estan espantats. Jo crec que ho haurien d'estar. Jo ho estaria.

Per moltes mesures de seguretat, com pots evitar que uns fanàtics t'ataquin allà on més mal fa, d'una manera tan massiva i indiscriminada? Al matí, en el transport públic, en el cor d'una gran ciutat.


       

9 de juliol de 2005

Nota.

Un missatge d'ahir (el de la foto) deixat en el lloc on dimecres va esclatar una bomba en un autobús del centre de Londres: "Ahir vam fugir d'aquesta gran ciutat, però avui hi hem tornat, més forts, a una ciutat més gran. La gent que va fer això haurien de saber que han fracassat escollint la ciutat equivocada per atacar. Londres seguirà endavant."

Totes les ciutats són ciutats equivocades per atemptar-hi. Fins i tot Bagdad.


       

9 de juliol de 2005

Censura a Londres.

Tinc dubtes raonables que la censura que s'està aplicant al cobriment gràfic de la cadena d'atemptats a Londres representi un plus respecte l'11M. No crec que impedir als professionals que prenguin imatges (muntat barreres i tallant els carrers per evitar que els fotògrafs hi entrin) o obligar les agències d'informació a retirar determinades imatges suposadament dures sigui més madur i avançat, més correcte deontològicament parlant, que el cas de Madrid. El nas (des de la distància) em diu que s'està minimitzant d'entrada el número de víctimes. Que si 2. Que si 32. Que si 37. Ara unes 50. Ara més de 50. Que potser arribaran al centenar... El nas em diu que hi ha un pacte (potser d'avantmà, perquè Gran Bretanya figurava feia temps en el punt de mira dels islamistes radicals) en què la premsa anglosaxona hi està implicada, per evitar la difusió d'imatges sagnants. En part, puc estar-hi d'acord. Però tot plegat em fa malpensar, i com a periodista m'inquieta.

També pot ser que estigui encostipat, i el nas em falli. Però com a mostra un botó: Una imatge (la de dalt) que han col·locat els de l'agència AP Photo per reemplaçar una imatge de Takayki Kawashima del lloc dels atemptats que ja s'havia penjat i enviat als mitjans. I el terme "Photo Kill", que en l'argot periodístic deu voler dir "foto aixecada", és especialment desafortunat en aquest cas. Kill és assassinar oi?


       

8 de juliol de 2005

7J versus 11M.

La cadena d'atemptats de Londres no es pot desvincular, de cap manera, de les accions d'Al-Qaida a Nova York (11S) i a Madrid (11M). És la factura de l'ocupació de l'Iraq i de la foto de les Açores. I l'han fet coincidir amb la cimera del G8 a Escòcia. No crec, per tant, que tingui sentit la hipòtesi que l'atemptat d'ahir respongués a l'elecció de Londres com a seu olímpica pel 2012. La coincidència, en tot cas, ja els deu haver anat bé, als terroristes. Major cop d'efecte i impacte mediàtic. Major crueldat emocional amb la ciutadania que castiguen.

De la jornada d'ahir m'ha cridat l'atenció el tractament gràfic. Molt més respectuós amb les víctimes que no pas l'11M. És cert que les característiques dels atemptats permetien captar imatges més dures a Madrid que a Londres. Però el debat deontològic que es va originar a l'Estat espanyol després dels primers dies d'informació sobre l'11M segurament no es produirà entre els anglesos. No he trobat fotos sagnants, repugnants. Les imatges no tenen la càrrega que tenien les fotos captades de les víctimes madrilenyes.

També cal comparar la comunicació i la gestió de la crisi. Del cas espanyol, se n'ha parlat i escrit molt. Les compareixences d'Acebes, l'aparició del Rei, les trucades d'Aznar a directors de diari. La politització de la desgràcia (manifestacions el mateix dia, pancartes apel·lant a la Constitució espanyola) i la proximitat de les eleccions generals van configurar un escenari que no té res a veure amb el de Londres d'ahir. Les rodes de premsa d'ahir eren de tècnics, no de polítics. Qui dóna la informació és el policia, no el polític. I l'aparició institucional dels dirigents (des de Blair fins a Livingstone) no tenen res a veure amb els Aznar i Acebes. Crec, o potser és la distància, que la societat i les institucions angleses han respost amb més serenitat i fredor.


       

7 de juliol de 2005

Ràbia.

Estic trist, indignat, rabiós... Avui em ve a la memòria aquesta foto, la del trio de les Açores. La recordeu, oi? Avui han rebut els súbdits d'un dels tres líders que faltava per rebre, és a dir, Tony Blair.
       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits