bloc sense fulls

28 de febrer de 2005

Clamors.

L'argument del clamor popular (Nadal dixit) com a justificació de la relliscada parlamentària de Maragall no s'aguanta per enlloc. Ho sostenen ara a l'Àgora del 33 els periodistes convidats al debat, entre ells Manuel Cuyàs d'El Punt. Si les comissions que hauria cobrat CiU (durant 23 anys?) eren un secret a veus, per què no ho va publicar cap mitjà de comunicació? Per la senzilla raó que calen proves, i aquestes no les té ni tan sols l'actual president de la Generalitat, que és qui ha obert aquesta caixa dels trons.

El problema no és que la política catalana estigui oferint la seva pitjor imatge (això deu encantar als tertulians madrilenys). El problema és que la legislatura està tocada de mort i que la desconfiança popular en la política i en els polítics és cada cop més insostenible.

És un clamor que tots els polítics són uns xoriços (els debatents de l'Àgora així ho diuen), és un clamor que el Fòrum va ser un fracàs, que Clos és un alcalde de fireta, que...

Però moure'ns per clamors no és la millor manera d'anar pel món. I molt menys de governar una institució com la Generalitat i un país com Catalunya.


       

28 de febrer de 2005

Declaració de Jordi Pujol.

L'expresident Pujol ha llegit aquesta tarda una declaració sobre la crisi política a Catalunya. Ha convocat la premsa per afirmar -amb solemnitat institucional en qualitat de "Molt Honorable"que l'"incident que s'ha produït aquests dies és d'una extrema gravetat, precisament per la persona que l'ha provocat i pel lloc on l'ha provocat, és a dir, en el Parlament". Jordi Pujol es refereix al president Maragall i a la polèmica acusació del 3%. "És d'una extrema gravetat perquè provoca una ruptura profunda en el país. Això és especialment negatiu en un país com el nostre que necessita el màxim possible de cohesió i de convivència (...) El que farà mal, molt mal, és tot l'estrèpit que l'actuació del President ha desencadenat. I la ferida que deixarà. I la ruptura que tot plegat produeix, no ja entre les forces polítiques, sinó en el propi país".

La declaració de l'expresident de la Generalitat és una defensa aferrissada de la gestió de CiU. Pujol recorda que en 23 anys "no es va produir cap accident que de molt tingués la magnitud del del Carmel. Un accident molt greu en ell mateix, i greu en la forma com s'ha portat."

Finalment, Maragall ha retardat un dia el seu viatge oficial a l'Uruguai per intentar apagar el foc. D'entrada, l'executiva del PSC a la qual hi ha assistit el seu president ha ofert una compareixença posterior de Josep Montilla per negar l'evidència: Maragall no va fer cap acusació i, a més, no rectificarà.

Això es complica. Dia a dia.


       

25 de febrer de 2005

L'oasi, de potes enlaire.

No deixa de ser curiós que el parlamentari més ben parat després del ple extraordinari del Carmel sigui Josep Piqué, que avui s'ha afanyat a demanar la dimissió a Pasqual Maragall. Si el president ho sabia (parlem del famós 3% de CiU) ha de plegar, segons el líderl del PP català, perquè no ho va denunciar en el seu moment i forma. I si no en té proves per denunciar-ho, per què espera Maragall la sessió per la crisi del Carmel per llençar una bomba parlamentària de destrucció massiva?

Diuen que avui hi ha hagut trucades entre Maragall-Mas i Maragall-Piqué, però sembla que la cosa lluny d'arreglar-se s'ha espatllat més. O sigui, que tenim l'oasi català de potes enlaire, pitjor que el túnel de maniobra del Carmel. Ja té raó Manuel Cuyàs quan afirma avui a El Punt que Maragall porta uns quants dies malhumorat, i això se li nota a la cara. Les coses no li surten.

A més, ara acaben d'anunciar que Joaquim Nadal mantindrà el càrrec de portaveu del govern, però que el treuen de sortir a fer les rodes de premsa dels dimarts posteriors al Consell Executiu. La cara del tripartit serà Josep Bargalló, el conseller en cap de qui es va dir que estava desaparegut durant la crisi del Carmel. Si paguen justos per pecadors, potser també cobren justos per pecadors.


       

24 de febrer de 2005

Llum després del túnel?

El tripartit ha superat el primer any al poder. Ha hagut de caure el túnel de maniobra de la L5 al Carmel per descobrir que l'externalització, l'abús de la subcontractació i l'escassa intervenció de l'empresa pública en les adjudicacions de grans infraestructures eren un desastre. Si el caos a GISA era tal, per què el govern catalanista i d'esquerres ha trigat 14 mesos a denunciar-ho? Per què no hi han intervingut abans? Ho haurien denunciat i ho haurien canviat si no s'hagués enfonsat el túnel del Carmel?

D'altra banda, amb dos caps de turc sobre la taula (l'expressió respon al plantejament de "justos per pecadors" de Maragall ahir i de Nadal avui) com són els dimissionaris director general de Ports i Transports, Jordi Julià, i el president de GISA, Ramon Serra, s'assoleix el llistó de responsabilitat política en aquest lamentable episodi. Encara que sigui responsabilitat política de baixa intensitat, atès que l'oposició parlamentària volia el cap del conseller Nadal. Té raó Artur Mas quan diu que el cap de Nadal (no el del seu germà Manel, que és el "viceconseller" de Política Territorial) no es podia servir en safata perquè és un dels pesos pesants del govern tripartit. Una altra cosa és que Nadal pugui seguir compatibilitzant els càrrecs de conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el de portaveu del govern.

Per cert, i a tall d'anècdota, he rebut un SMS que diu: "Primícia: el gol d'en Belletti també és culpa de CiU."


       

24 de febrer de 2005

Un ple que genera més desconfiança.

Maragall rebenta el debat parlamentari del Carmel amb una acusació fora de lloc: "3%". Mai una sola xifra -la de les comissions que hauria cobrat CiU en les obres públiques de la Generalitat durant l'època pujolistahavia provocat tant rebombori. El president Maragall, que no havia de parlar, cau en la trampa del cap de l'oposició, Artur Mas, i fa una de les seves maragallades més sonades. Acusa els anteriors governants de cobrar comissions, com si aquest fos el rovell de l'ou del debat parlamentari. Posa en crisi la relació amb el principal grup parlamentari (Estatut "in albis") i desvia l'atenció de l'opinió pública i dels veïns afectats, que hores abans al matí, a les portes del Parlament, ja clamaven la seva desconfiança en els polítics a cop de pancarta.


       

22 de febrer de 2005

CMT i Renfe.

El president de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), Carlos Bustelo, desafia la decisió política del ministre d'Indústria, José Montilla, de traslladar a Barcelona aquesta institució. Bustelo -nomenat per l'anterior executiu del PPs'oposa a deixar manxar de Madrid les dependències de la CMT, i el ministre del PSC s'ha vist obligat a amenaçar amb destituir Bustelo. Això de l'Espanya plural i descentralitzada és més difícil del que els propis socialistes catalans es pensaven.

Ahir, precisament, el secretari d'Estat d'Infraestructures, Antonio Monfort, ha avançat al Congrés dels Diputats que el traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat (un dels acords del famós pacte del Tinell) no serà cosa fàcil ni ràpida. Resulta que el secretari d'Estat creu que cal una reflexió prèvia i profunda abans de decidir trossejar, segons ell, el servei de rodalies en qüestió. En definitiva, que entre Bustelos i Monforts, a can PSC deuen tenir més d'un maldecap.


       

21 de febrer de 2005

Comissió d'investigació.

Dijous el conseller Nadal anirà al Parlament a donar explicacions, i amb alguna decisió presa. Avui, de moment, el seu company de govern Joan Saura (que no és socialista, però sí ecosocialista) ja ha avançat que Iniciativa no descarta que s'hagi de crear una comissió d'investigació pel cas Carmel. Dependrà, diu Saura, de la satisfacció que generi la intervenció del titular de Política Territorial. Iniciativa es comença a desmarcar d'una gestió pèssima de la crisi, en què, tot sigui dit de passada, Esquerra ha estat absolutament desapareguda. Els republicans deuen haver pensat aquests dies en el companyerisme que els socialistes li van mostrar a Carod quan des de Madrid van fer esclatar l'escàndol de la seva entrevista a la Catalunya Nord amb ETA.

Parlant de comissions d'investigació, l'altre dia un mitjà electrònic recordava que Joaquim Nadal va arribar a demanar sis comissions d'investigació durant l'anterior legislatura. Pels casos Lear, Turisme, Olé, Nevades, Pallerols i Baix Llobregat. El 19 de març del 2002 Nadal (que llavors era el fuet del govern nacionalista des de l'oposició) va lamentar que CiU i PP encallessin els tràmits per a la creació de les comissions d'investigació a la Mesa del Parlament.


       

21 de febrer de 2005

Viatges inoportuns de Clos i Portabella.

En plena crisi del cas Carmel (dijous el conseller Nadal compareixerà al Parlament amb alguna dimissió sota el braç, i un miler de barcelonins pateixen una situació dramàtica en què encara desconeixen si poden tornar a casa -unsi quina indemnització en rebran per haver-la perduda -d'altres-) resulta que l'alcalde de la ciutat, Joan Clos, marxa de viatge oficial a Egipte i el seu tinent d'alcalde Jordi Portabella l'imita anant a la Xina. Els caps de llista del PSC i d'ERC a les eleccions del 2007 s'han pres això a broma? Qui els assessora? Si us plau, no fitxin mai els seus respectius caps de gabinet!

Per molt que diguin que són viatges llampec, hi ha compromisos que s'han d'esborrar de les agendes. Quin tema és més prioritari per a un governant de la Barcelona d'avui que el cas Carmel? Conferències, seminaris, jornades, expedicions o missions empresarials a Egipte o a la Xina? No facin riure. Els barcelonins segurament es mereixen uns governants millors. Per molt que es digui: "El poble té els polítics que es mereix." Recordin que cada quatre anys (i ja falta menys) això es revisa.


       

18 de febrer de 2005

La justícia és lenta, també amb el Carmel

Tres setmanes després de l'esvoranc al túnel de maniobra de la línia 5 de metro, la fiscalia apareix per anunciar que investigarà el cas del Carmel. Un accident -o una imprudència, en funció del resultat judicialque ha deixat un miler de persones fora de casa o sense casa directament. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, que fins fa poc temps era un autèntic càstig per al fetge de l'administració pujolista, ha aparegut públicament avui per anunciar que un parell de fiscals coordinats personalment per ell es dedicaran a investigar aquest escàndol. Mena demana col·laboració a la Generalitat perquè disposi de recursos i facilitats per investigar el cas. Quina ironia.

Felip Puig, l'exconseller de Política Territorial de la Generalitat convergent, ha dit aquests dies que la crisi del Carmel amb CiU al poder hauria comportat una acció àgil i contundent de la fiscalia. No ho sabrem mai, però la veritat és que al fiscal en cap Mena li han faltat reflexos. Tres setmanes, amb un miler de persones fora de casa, un accident que hauria pogut ser tràgic, una confusió tècnica, executiva de l'obra i informativa sense precedents, i la fiscalia tarda tres setmanes a donar la cara. A veure què fa ara.

Pasqual Maragall ha anunciat avui que el conseller Nadal donarà explicacions al Parlament abans del previst. El titular de Política Territorial es va comprometre a una segona compareixença parlamentària tres setmanes després de la primera. Finalment el president Maragall ha forçat l'avançament. La pressió política i social és cada cop més insuportable. Per al govern, diríem que és incòmode. El ple extraordinari de la setmana vinent es farà un mes després de l'accident, de l'ensorrament de l'edifici de pisos. A Pujol li ho hauria consentit, això, l'oposició progressista que ara ocupa el poder?

Finalment, avui ha aparegut Enric Marín, el secretari de Comunicació del Govern, un càrrec certament maleït. Va haver de dimitir Miquel Sellarès, i la setmana passada l'oposició demanava la dimissió de Marín. Mai accepteu aquest càrrec amb el tripartit! La qüestió és que Marín no s'ha plantejat mai dimitir, tot i que de la seva oficina va sortir una nota que limitava perillosament la llibertat dels periodistes. Aquest episodi -en el context del cas Carmelés una anècdota, tot i la greu equivocació de Marín i de la colla que va intentar limitar la llibertat d'informació a l'inici de la crisi. Què hauria passat si en lloc de Marín es digués Madí, el secretari de Comunicació del Govern?

No deixa de ser curiós -per no dir lamentableque hagi de ser la premsa espanyola (l'altre dia escoltava una tertúlia nocturna de la SER que no estalviava atacs i crítiques al govern català per la gestió de la crisi) qui defensi plantejaments inequívocs de transparència informativa, d'assumpció de responsabilitats tècniques i polítiques i de major eficàcia en la resposta de l'administració a un problema creat per la pròpia administració. No cauré en el joc fàcil de tancar files pel simple fet que siguin els mitjans madrilenys els que posen en entredit el govern del meu país. No hi cauré només per un motiu; perquè tinc dubtes raonables que el carmel mediàticament dolç que mossega aquest tripartit seria incomestible i agre a la boca d'un govern convergent amb el suport parlamentari dels conservadors espanyols.

Per tant, el posicionament dels mitjans catalans davant la manifestament millorable gestió del Govern no és amable en tant que govern de Catalunya sinó perquè qui l'ostenta té els colors que té. I lamentablement haig d'escoltar la SER per tenir la sensació que no ens begut l'enteniment tots plegats. Sovint, això de l'oasi català provoca una sequera de gola preocupant.


       

17 de febrer de 2005

El publicista de ZP critica Joan Clos

Juan Campmany, creatiu que presideix Tandem DDB, és l'autor de la marca ZP i va dirigir la campanya publicitària del llavors candidat socialista a la Moncloa José Luis Rodríguez Zapatero. Acaba de publicar un llibre -«El efecto ZP» (Planeta)en què explica l'estratègia que va dur el PSOE al poder, contra tot pronòstic. Campmany (Barcelona, 1944) afirma avui en una entrevista a El Periódico que «Aznar va ser millor publicista de Zapatero que jo». En la mateixa entrevista, i arran de l'a crisi del Carmel, sosté que l'alcalde de Barcelona, Joan Clos (del mateix partit que el seu client Zapatero), s'ha equivocat en la gestió del Carmel. «Clos hauria d'haver passat el dia a dia (de l'Ajuntament) al tinent d'alcalde i haver muntat una oficina permanent al Carmel. Havia d'atendre la gent. Salvant les distàncies, recorda el que va passar l'11-M, quan el Govern es va quedar al despatx, donant explicacions a distància. ¿Què va fer Giulianni (llavors alcalde de Nova York) l'11-S? Posar-se el casc de bomber i anar a les Torres Bessones. Perquè la gent confiï en tu, has d'estar amb la gent. O hi ets o no hi ets.» Jo no hi afegiria res més.
       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits