Aquest migdia se serà on es faran els Jocs Olímpics del 20012. La veritat és que dormiré igualment, tot i el suspens mediàtic al qual ens han abocat. He passat de l'equidistància a una certa reticència a una eventual victòria madrilenya. I ara confesso que no és res més que pur egoïsme. Tant li fot si els Jocs de Madrid aportarien beneficis a Catalunya o no. El plantejament, poques hores abans que se sàpiga qui guanya la batalla olímpica, és pensar en el bombardeig mediàtic al qual estaríem sotmesos fins el 2012 si finalment els Jocs van a parar a la capital espanyola. Us imagineu cada dia haver de suportar els espais esportius dels informatius, l'allau d'impactes amb interessos econòmics, polítics i, de retruc, esportius. Inimaginable. Insuportable. Més val que tot plegat quedi en una foto ben maca com aquesta (amb ZP, Aguirre i Ruiz-Gallardón), que pretén visualitzar una unitat relativa entorn de la candidatura madrilenya. Aguirre i Ruiz-Gallardón no es poden ni veure, essent tots dos del mateix partit (PP). I Zapatero ha hagut d'anar a Singapur perquè, si perd Madrid, no sigui dit que el govern de l'Estat i ell en persona no hi han posat de la seva part. És a dir, hipocresia.
Com deia ahir, Piqué no tindria cap inconvenient a desdir-se o a matisar les seves paraules. Ho ha fet. Ha demanat disculpes, però segueix sense baixar del burro en el sentit que el PP necessita ampliar el seu ventall i mirar més de cara al futur que no pas al passat. Piqué inclús a tret pit dient que està disposat a dimitir si Rajoy li ho demanés. El líder català del PP fa allò tan propi dels executius o empresaris agressius que es fiquen en política. Va de perdonavides. Sempre et recorden que estan fent un sacrifici pel bé comú, i que ficats en política estan perdent diners.
Doncs, si Piqué (a la foto d'Efe, amb Acebes el 2001 quan eren ministres) realment se sent incòmode amb el PP caspós que ha heretat del seu amic i antic cap d'executiu José María Aznar, només ha de fer una cosa: plegar. Anar-se'n a casa, és a dir, a l'empresa privada a guanyar molts diners i més qualitat de vida. Sempre la mateixa cantarella.
Una altra cosa és que el dirigent català del PP pretengués un cop d'efecte amb segones intencions. Tira la pedra, amaga la mà, demana disculpes, treu una mica de pit per no quedar del tot malament, genera mal rotllo al carrer Génova i a esperar... Com a estratègia, només em falla pel context català, ja que possiblement Piqué necessitarà algun suport intern al partit per defensar una postura del PP més favorable a la reforma estatutària a Catalunya que la que tindrien els seus amics Acebes i Zaplana des de Madrid. Temps al temps.
Josep Piqué, l'exministre d'Aznar i exportaveu del govern del PP, ha fet una gran descoberta. Ha dit que Acebes i Zaplana són el passat del partit i que cal una nova etapa al PP. Aquesta obvietat es veu que ha aixecat una gran polseguera a Madrid, i ha hagut de sortir el propi afectat (Acebes, que és secretari general del PP) i fins i tot el màxim dirigent del partit, Mariano Rajoy, per parar-li els peus al dirigent català del PP. L'han acusat de ballar-li l'aigua al PSOE i de fomentar els personalismes per posar en crisi la unitat del partit.
Una afirmació tan innocent com aquesta (tan innocent que avui mateix Piqué se'n pot desdir o matisar-la dient que se l'ha malinterpretat o que no ho volia dir així ben bé) ha provocat que al carrer Génova se n'enrecordessin de la família més directa de l'exministre català (a la foto d'Alberto Estévez, en una intervenció al Parlament de Catalunya). És evident que amb Zaplana, Acebes, Trillo, etc, el PP no anirà enlloc. De fet, després del fracàs a Galícia ni tan sols Rajoy té el càrrec de presidenciable conservador assegurat. Perquè si el PP no fa una bona bugada i intenta recuperar el centre (encara que sigui de manera poc espontània i voluntària) no se'n sortirà davant d'un ZP que no para de somriure i a qui totes li ponen. I més si inclús els seus adversaris es comencen a llençar en públic els plats pel cap.
Mentre a Catalunya els dirigents del PSC i d'ERC es van a reunir diumenge a la nit per pactar el nou Estatut, en un pis de la Via Augusta de Barcelona propietat d'una amiga de Maragall, la capital de l'Estat i tot el poder espanyol es bolca en la candidatura olímpica de Madrid 2012. La imatge dels nostres governants i líders de les dues grans forces del tripartit (Maragall, Montilla, Iceta, Carod, Puigcercós i Ridao) quedant en un domicili barceloní per polir les seves disavinences sobre el text estatutari és realment d'estar per casa. Cutre, gairebé. Tant Miravet i tant Miravet II (Parlament de Catalunya), tanta posada en escena i foto institucional promoguda pel President de la Generalitat, per acabar d'aquesta manera, enmig d'una confusió mediàtica notabilíssima. Uns mitjans diuen que el tripartit aprovarà el nou Estatut en bloc. D'altres, que no se'n sortirà. Tothom dóna una versió diferent, en funció de les intoxicacions i les filtracions interessades. Un espectacle que confón el ciutadà, almenys aquell que encara té ànims de seguir llegint sobre el procés de discussió del nou Estatut.
La qüestió, deia, és que Madrid 2012 va fort. La capital espanyola va seriosament a Singapur amb l'esperança de sortir ben parada de la picabaralla entre París i Londres, les dues grans aspirants. Amb Madrid 2012 i el seu alcalde, s'hi han abocat tots els poders de veritat. Des de la Corona espanyola (la reina hi ha anat a Singapur) fins al president de l'Estat ZP, passant per líders polítics com el cap de l'oposició Rajoy i una gran caravana d'esportistes d'elit triomfadors i mediàtics. (A la foto, l'alcalde de Madrid Ruiz-Gallardón, del PP, amb el futbolista Raúl, el ciclista Indurain i el jugador de bàsquet Gasol.)
No sé si ens convé que els hi donin els Jocs Olímpics, la veritat. Per una banda penso que si Madrid organitza els Jocs, tindrem la capital espanyola distreta (i seguirà invertint part dels nostres ingressos a les arques de l'Estat, per no perdre el costum!) fins al 2012 i potser menys agressiva i violenta amb els territoris indomables com Catalunya, Euskadi i ara també Galícia. Per altra banda, penso que a Catalunya tant li fa si és Madrid o París la futura seu olímpica, perquè Barcelona està a 600 quilòmetres de la capital de l'Estat espanyol i a 1.000 de la capital de l'Estat francès. Poca cosa n'obtindrem. D'altra banda, si el COI aposta per Madrid, sempre podrem dir que Barcelona va fer els millors Jocs de la història, el 1992. Una injecció més d'autocomplaença per als catalans.
Ara resulta que Josep Piqué li fa una pregunta al President Maragall al Parlament de Catalunya indignat perquè els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió tenen la mania de parlar de "Països Catalans" i d'"Estat espanyol" i considera, el dirigent conservador, que tant TV3 com Catalunya Ràdio presenten una realitat massa "nacionalista", una visió massa esbiaixada del país en què vivim. A la pregunta de Piqué en la sessió de control, el més lògic seria esperar del President una resposta defensant la Corporació, els mitjans, els seus directius i els seus professionals, ja que estem parlant d'un organisme públic. Doncs, no. Amb Maragall, el previsible resulta imprevisible, i a l'inrevés. El President va venir a dir que ell també troba manca de pluralisme a TV3 i Catalunya Ràdio. De fet, recentment també al Parlament Pasqual Maragall va criticar com TV3 va donar la notícia del reconeixement del català a les institucions europees. Maragall creu que la notícia era massa negativa, i que la fita del reconeixement del català com a llengua de treball havia de ser digne d'un homenatge a la televisió pública catalana.
Aquest govern està obsessionat amb els mitjans de comunicació, i curiosament ho està més amb els públics que amb els privats. I això que una de les promeses del tripartit era la "independència" dels mitjans públics. Maragall primer es va comprometre a dotar Catalunya d'uns mitjans públics "independents", després va matisar-ho dient que serien "no dependents" (del govern, s'entén), després va nomenar un exministre socialista (Joan Majó) com a director general i ara es dedica a criticar els criteris professionals d'uns equips que estan manats per directius nomenats directament pel govern.
El fantasma de CiU i l'herència pujolista pesa massa en les inèrcies de TV3 i Catalunya Ràdio, sostenen des de Presidència de la Generalitat. Maragall no amaga aquesta opinió, perquè quan diu que manca pluralitat es refereix al fet que el posicionament suposadament convergent influeix més del compte. La qüestió és que el Govern viu una certa paranoia, al respecte. Tenen el convenciment que l'obra de govern és encertada i voluminosa, però que el ressò al carrer és inexistent perquè el missatge no arriba. Culpen els mitjans de la casa (és a dir, de la Generalitat) d'aquesta manca d'eufòria a l'hora de vendre el producte governamental.
El Govern està equivocat sobre la influència dels mitjans. No hi ha una acció-reacció tan immediata com es pensen. A més, fer aquesta crítica és reconèixer tres coses realment preocupants. Una: que no era sincera la promesa d"independència". Dues: que tenen la voluntat de canviar la visió de país que presenten TV3 i Catalunya Ràdio amb una orientació menys "nacionalista". I tres: que des que governa el tripartit, han fracassat en l'intent.
Xavier Vendrell, secretari general del conseller primer de la Generalitat i secretari d'organització d'ERC alhora (en un clar incompliment dels reglaments interns del partit que pretenien originàriament evitar l'acumulació de càrrecs i per això han modificat la seva literalitat), afirmava aquesta setmana a La Vanguardia per justificar el seu nomenament: "Jo entro perquè es noti més el bon treball que fan els departaments del Govern de Catalunya, siguin del color que siguin. S'està fent una gran tasca i no es percep en la magnitud que s'està produint." Per tant, molta feina té per davant Xavier Vendrell. El problema és que mentre ell vol vendre una suposada acció conjunta del tripartit, l'equip que envolta el President només es preocupa per vendre Maragall. Qui coneix Bargalló? Qui percep que Bargalló és el Carod-Rovira d'ara? Qui entén que el segell d'ERC és determinant en aquest Govern?
Em quedo, però, amb les paraules de Mònica Terribas, conductora i presentadora de "La Nit al dia", del C33. Terribas (a la foto, de TVC) és un referent d'estil propi, de pluralitat i d'independència en aquest oceà de "manca de pluralisme" i manipulació "nacionalista" que denuncien Maragall i Piqué. Terribas afirmava en una entrevista recent a l'Avui: "Els mitjans de comunicació continuen sent material molt sensible i hi ha molta tendència a pensar que allò que diuen té transcendència immediata sobre la societat. Hi ha molta recerca que avala que això no és així, tot i el que creguin els polítics o els seus assessors. Aquest rerefons priva que es doni als mitjans la seva dimensió exacta i se'ls deixi treballar." Terribas dixit.
Més enllà de la picabaralla entre els senadors catalans, em quedo amb el titular que el Senat aprova una reforma (de mínims) perquè s'hi pugui utilitzar el català, el basc i el gallec, és a dir, les llengües oficials a l'Estat a part del castellà o espanyol. La porta s'ha obert, i cal aprofitar-ho perquè al Congrés dels Diputats no hi ha manera que es parli en català sense que el president de la cambra, Manuel Marín, li talli el micròfon a l'agosarat parlamentari d'ERC que s'atreveixi.
Al Senat, ahir es va aprovar la reforma. Té lògica que sigui primer la cambra alta (que presideix el socialista basc Javier Rojo, a la foto) la que tingui la deferència de permetre l'ús de totes les llengües oficials a l'Estat. Llàstima que el Senat tingui menys impacte mediàtic i pes polític. Però tot arribarà. L'Espanya plurinacional que ens va prometre Zapatero va lenta, però va. Amb Aznar hauria estat impossible.
Els retrets entre senadors de l'Entesa (el tripartit català) i els de CiU no mereix grans comentaris. Els convergents critiquen que l'Entesa s'hagi posat al costat del PSOE i del PP en la votació de la reforma reglamentària. L'Entesa Catalana de Progrés, inicialment, s'havia alineat amb CiU, el BNG i el PNB, però finalment els senadors del tripartit s'han conformat amb una reforma modesta. El senador de CiU Pere Macias se les ha tingut amb el republicà Carles Bonet, però com que això del Senat no trascendeix, aquí pau i després glòria. El català es podrà parlar i fer servir en alguns moments i espais de la cambra alta. Fins ara, només es permetia pel debat de les autonomies. Els senadors del tripartit han preferit el "peix al cove", una política que a CiU tampoc li hauria de sorprendre tant perquè el pare d'aquest "modus operandi" és Jordi Pujol i Soley. O és que no ho recorden?
En el PSOE, i també en alguns sectors del PSC, hi ha instal·lada l'opinió que Pasqual Maragall ha posat més pa que formatge en els aspectes identitaris, com si el fantasma del nacionalista Jordi Pujol encara remenés la cua pel Palau de la Generalitat. Des del carrer Ferraz veuen Maragall massa pendent de les reivindicacions nacionals, amb una reforma de l'Estatut que està per veure com acabarà (s'ha obert el meló i no sabem com sortirà!) i provocant l'odi més visceral per part de la dreta espanyola, la mediàtica i la política.
Com que Galícia serà ara socialista i al líder del BNG Anxo Quintana ja el veuen com el Carod-Rovira gallec, el PSOE s'ha afanyat a evitar comparacions entre el govern tripartit català i el bipartit gallec. De fet, Emilio Pérez Touriño (a la foto, celebrant el resultat electoral la nit del 19J) ja ha manifestat que ell pretén posar l'accent més en el progrés que en la identitat. Ho fa per intentar aturar l'escàndol que ha provocat la primera exigència del BNG, que ha advertit que Galícia "no sortirà barata" i que es mereix reconeixement de nació. "No trencarem la cohesió d'Espanya", s'han dedicat a dir els socialistes gallecs.
Pérez Touriño havia estat secretari d'Estat d'Infraestructures en l'època de Josep Borrell com a ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient. El seu pas pel ministeri, per tant, es notarà en l'acció de govern del futur president de la Xunta, que té molt clar que cal prioritzar infraestructures i inversió, a part d'una política d'ocupació convençuda. Galícia pateix un retard històric, i l'arribada de l'esquerra i el nacionalisme a la Xunta hauria de servir per acabar amb aquest dèficit. Les negociacions per formar govern i les primeres passes del futur govern ens indicaran si hi ha equilibri entre l'accent d'esquerres o l'accent nacional. En tot cas, Pérez Touriño no vol que el vegin com el "Pasqual Maragall gallec".
Maragall s'ho ha de fer mirar, la veritat. Resulta que els polítics catalans a Madrid (Montilla, Puigcercós, Duran i Herrera) obtenen millor valoració dels ciutadans que el President Maragall, segons el baròmetre semestral de la Generalitat, presentat ahir pel director del Centre d'Estudis d'Opinió. Els socialistes, això sí, tornarien a guanyar les eleccions catalanes si es fessin demà. Però resulta que CiU (que té més escons al Parlament que el PSC) li retalla cinc punts la diferència electoral. Una dada que hauria de preocupar Maragall i el seu gran equip d'assessors. El PSC baixa respecte l'octubre passat, CiU puja una mica, mentre ERC i PP es quedarien com estan, i l'única formació política que milloraria és ICV (1,4 punts). Dues dades preocupants, més enllà dels interessos partidistes i electoralistes a curt termini. El baròmetre en qüestió posa de manifest que s'agreuja el divorci entre ciutadans i polítics (set de cada deu enquestats diu no creure que els polítics escoltin la gent) i apunta a un increment de l'abstenció, que es duplica. Per tant, el baròmetre ens ve a dir que la gent està decebuda, desconfiada i una mica cabrejada. No és un panorama gaire positiu per a un govern que encara ha d'arribar a l'equador del seu primer mandat. Per cert, la majoria d'enquestats vol un nou Estatut per a Catalunya, però no li preocupa gens ni mica. O sigui, que l'Estatut no li treu la son a la majoria d'enquestats.
1441 lectures
Cap comentari
imprimir
enviar a un/a amic/ga
Google Reader
Delicious
Facebook
Flickr
Linkedin
MySpace
Netvibes
Plurk
Twitter
Twitxr
Youtube
Instagram
Foursquare
Vimeo
Storify
Tumblr
Pinterest
about.me
Medium