Montserrat Minobis, la directora que ha aconseguit que Catalunya Ràdio s'assembli més a una gran emissora municipal que a un mitjà d'abast nacional, té els dies comptats. Finalment, el govern s'ha decidit a tallar-li el coll. Ho ha fet per via de Joan Majó, el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Minobis ha estat de vacances mentre l'ens públic tancava el conflicte laboral amb els treballadors. Ha estat desapareguda i s'ha fet la boja davant de les informacions que ahir ja apostaven (en portada a l'Avui) pel seu substitut, Oleguer Sarsanedas. Diu que la fan fora (perquè ella no vol tenir la dignitat de plegar) per ser dona. Diu que si fos home, no se l'haurien carregat. Què hi té a veure, una cosa com el sexe amb la desastrosa gestió que ha aconseguit implantar a les emissores de la Generalitat? Ser dona i que et nomeni directament Maragall no t'ha de permetre fer el que vulguis.

No conec Minobis i no li desitjo cap mal. Però era tan evident que Catalunya Ràdio no anava bé, que interpreto la seva destitució com una bona notícia. L'emissora ha perdut audiència, ha perdut estrelles (Grasset, ara reconduït; Basté que triomfa a Rac-1, i Clapés que acaba d'anunciar que també marxa), ha perdut referents (ja no era la Ràdio Nacional de Catalunya, sinó una ràdio més), estil propi (Països Catalans, no gràcies; Estat espanyol, tampoc si us plau) i ha experimentat una pèrdua notable de qualitat. Hi ha programes que no desentonarien en una ràdio local.

I com que això de la paritat home-dona l'obsessiona, Montserrat Minobis s'ha dedicat a posar dones pel simple fet de ser dones i no per la seva qualitat professional. Ho feia pitjor Xavier Grasset que Núria Ribó? No hi ha dubte. I no m'estranya que programes de la competència privada com Minoria absoluta vagin captant oients a Catalunya Ràdio. Contra l'avorriment i mediocritat de l'emissora pública en determinades franges horàries, més val l'alegria, frescor i atreviment d'altres propostes, encara que siguin del Conde Godó.

Amb aquest panorama, Oleguer Sarsanedas haurà de pacificar el clima de conflictivitat laboral, reconduir algunes barbaritats, posar-hi seny i aixecar la moral de la tropa. Un altre tema, que ja el tocarem, és si el perfil clarament nacionalista de Sarsanedas és una taca negra en el seu expedient, si el que volia el govern era desnaturalitzar més l'emissora, en la línia de desnacionalitzar-la i minimitzar-la. Però ja en parlarem...

El ministre Sevilla no para de fer servir el seu dit per advertir, amenaçar o, directament, aigualir-nos la festa, a nosaltres i al seu propi cap de files, que es diu ZP. Ahir va haver de sortir Zapatero per quadrar els seus, que no paren de dir pestes d'un nou Estatut català que no agrada ningú. Sevilla és molt procliu a l'abús del dit amenaçador. Les veleïtats dialèctiques de Bono, també són prou conegudes. I la mala llet i pitjor cara d'Alfonso Guerra mereixen un comentari propi.

La qüestió és que aquest dilluns Sevilla ha fet servir novament el seu dit amenaçant, a escassos centímetres de la cara de l'alcaldessa comunista de Córdoba, Rosa Aguilar, tal i com mostra la foto d'Efe, presa en un acte de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, que presideix l'únic i últim guerrista, que és Paco Vázquez, alcalde d'A Coruña.

Mentre el galliner socialista (com deia Puigcercós recentment) està esbalotat, a can PP les coses tampoc pinten gaire bé. Rajoy ho ha trencat tot, dient que el nou Estatut català forma part d'una estratègia maquiavèlica de Zapatero per anar-se carregant l'Estat espanyol i la seva Constitució, en connivència amb els malvats del tripartit, que aquest estiu (ara que els mitjans van fotuts de temes) seran objecte de pedregada diària a Copes, Mundos, Estrelles Digitals i altres òrgans de propaganda conservadora i nacionalista espanyola de l'estil més recalcitrant. Piqué, que tant valent es va mostrar per demanar el relleu d'Acebes i Zaplana, no ha reaccionat amb la mateixa seguretat davant les paraules forasenyades del seu cap nacional. És evident que el PP no s'hi sumarà, al nou Estatut.

El problema és que a CiU tampoc no li agrada el nou Estatut, i apareix en la foto al costat del PP (com a rondinaires opositors) encara que per motius radicalment oposats. Des de la federació nacionalista diuen que no tindran por de votar "no". Ho diuen per l'autogol nacional denunciat per Pujol? Ho diuen els mateixos que teoritzen contra la "cultura del no". En tot cas, tenen una bona patata calenta.

M'ha semblat molt encertat l'article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, perquè dies enrere jo deia coses semblants quan comentava la foto de Carod amb ZP. Tot apunta a un estiu molt divertit, amb l'Estatut amunt i avall. Comença a cansar la declaració i la gesticulació, però s'acosten temps interessants, decisius, per a la política catalana i per al país.

Tweet        

1353 lectures   Cap comentari

imprimir   enviar a un/a amic/ga  

Us asseguro que no és cap fotomuntatge. És una imatge de l'agència Efe del líder d'Unió Democràtica de Catalunya, aquest cap de setmana, a Tiana, en un acte organitzat per la branca juvenil del seu partit, la Unió de Joves. No deixa de ser curiós que els d'Unió vagin ara d'independentistes, per molt que l'acte l'organitzin els jovenets del partit.

Qui t'ha vist i qui et veu, Duran.

Un diputat del Congrés m'explica això de la paritat i de la regeneració política en clau divertida. Diu que ell se sent com un músic del Titanic, que mentre el vaixell es va enfonsant segueix tocant com si res no passés, mentre els nens i les dones són les primeres i els primers a marxar del barco. "Las mujeres y los niños, primero!" Doncs, amb la política actual passa una mica el mateix. Ser dona o ser jove (i ser dona i jove és bingo) suposa un plus per ocupar càrrecs de responsabilitat política i institucional. Fins ara, a les candidatures electorals hi havia les quotes en funció dels partits (en cas de ser coalició), dels independents i, si molt m'apretes, de les famílies i corrents dins de cada partit. Ara, a l'hora de fer llistes, tenen en compte quants són homes i quants són dones, quants són joves i quants són grans. El mateix diputat ho resumeix també simpàticament parlant de l'"efecte cremallera", que no és res més que el chico-chica-chico-chica...

A què treu cap això? Doncs al fet que el PSdG ha anunciat avui que la presidenta del Parlament de Galícia serà una dona socialista, Dolores Villarino (a la foto). La primera dona que presidirà la cambra gallega. L'homòloga d'Izaskun Bilbao, per entendre'ns. El perfil de Villarino és potent, segons he pogut llegir. Per tant, que no s'entengui que dubto de la seva capacitat. I molt menys, que em sàpiga greu la paritat home-dona a les llistes electorals i en els càrrecs de responsabilitat institucional.

El nombre de víctimes de l'atemptat de l'Iraq no és de 56, com escrivia ahir. Avui ja ascendeix a 98 persones mortes i 152 ferides. Els suïcides segueixen generant caos al país. Dissabte més d'un centenar de persones morien després d'una onada d'atacs en diversos llocs de l'Iraq. Un autèntic desastre. Aquesta era la pacificació, normalització i democratització que volien Bush i els seus aliats? La postguerra és molt pitjor (quant a víctimes, em refereixo) que la pròpia guerra.

Lee Harris, de 30 anys i arquitecte de professió, ha mort. Era un dels ferits del 7J. El dia de l'atemptat era al comboi que va esclatar a l'estació de King's Cross, amb la seva companya, Samantha Badham, que és desapareguda. Per tant, avui oficialment el número de víctimes pels atemptats de Londres ascendeix a 55.

Avui també hi ha hagut un dels pitjors atemptats contra civils a l'Iraq. Almenys 56 morts i 90 ferits, per la detonació d'una càrrega explosiva que un terrorista duia al costat d'una benzinera situada a tocar d'una mesquita sunita.

A Londres 55. A El Messeb, 56. Un recompte que evidencia que el terrorisme és global i que no té aturador.

Ja veurem, tot llegint la premsa de diumenge, quin espai ocupa l'atemptat d'Iraq i quin espai ocupa la informació de Londres, ara que la policia britànica ha difós la imatge dels quatre terroristes suïcides a l'estació de Luton (al nord de la capital) captada per una càmera de vigilància. Carregats amb els explosius, i en filera entren a l'estació. Segons la informació policial són Hasib Hussain, Germaine Lindsay (amb gorra fosca), Mohammad Sidique Khan (amb una de color clar) i, al darrere, Shehzad Tanweer.

Que sortirien aquestes imatges era evident, sobretot perquè a Londres tot és ple de càmeres de vigilància. Arreu. Allà deuen haver superat el debat de l'agressió a la privacitat que suposa tanta càmera policial. Un debat que aquí encara no hem sabut, pogut o volgut superar.

Almenys una alegria. Avui Pérez Touriño i Anxo Quintana s'han posat d'acord en el pacte de govern i en el cartipàs. Queden quatre serrells, però les comissions negociadores dels socialistes i dels nacionalistes gallecs ja s'encarregaran d'enllestir-los. La foto final és que Pérez Touriño (PSdG) tindrà d'únic vicepresident de la Xunta a Anxo Quintana (BNG). Els socialistes, vuit carteres. Els nacionalistes, cinc. Un bipartit, d'entrada, força equilibrat, almenys tenint en compte els resultats electorals.

A la imatge d'Efe, Anxo Quintana saluda antics coneguts a la plaça de Froufe, a Baños de Molgas (Ourense), on el líder del BNG ja celebrat avui un acte polític de commemoració del 25 de juliol (Dia de la Pàtria Gallega) i va recordar el seu primer míting, amb 18 anys acabats de fer. Avui feia 28 anys d'allò, en el mateix lloc. La diferència és que Quintana, 28 anys després, serà vicepresident de la Xunta i pot convertir-se en el motor polític perquè Galícia tingui un nou Estatut que l'equipari més a les comunitats nacionals de l'Estat com Catalunya i Euskadi que no pas a comunitats com La Rioja, amb tots els respecte per La Rioja.

L'endemà de la visita a La Moncloa per reunir-se amb Zapatero, Carod assisteix a l'acampada que organitza la branca juvenil del seu partit a Sant Celoni. La foto de Gabriel Massana, d'El Punt, val més que mil paraules. Carod, en primer terme, i un gran rètol al darrere que hi diu "rebaixes". No sé si el rètol es refereix a les rebaixes estatutàries en nom del "marc constitucional" que ara ERC tant s'afanya a preservar...

Carod ha anat a La Moncloa. Zapatero no ha sortit a la porta a rebre'l, com sí va fer el 25 de febrer passat. La foto (a l'esquerra) ha estat Carod entrant sol. La segona foto ha estat Carod i Zapatero als sofàs, cara a cara. La tercera foto ha estat Carod, en roda de premsa amb el rètol de La Moncloa darrere seu.

Carod ha anat a La Moncloa. La reunió ha durat dues hores i mitja. Han parlat del nou Estatut de Catalunya amb el president espanyol. No han tancat cap pacte entre ERC i PSOE per l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat del proper any. Zapatero no ha sortit a parlar, després de la reunió. Ho ha fet el ministre Montilla des de la seu del PSC. Per què no parla ZP?

Carod ha anat a La Moncloa. Diu que el nou Estatut respectarà el marc constitucional espanyol. Ho diu ell, el líder de l'independentisme català. Líder d'un partit decisiu a Catalunya i a Madrid. Ho diu ell, que s'havia caracteritzat per les lectures obertes de les coses. La Constitució és evolució permanent, no està tancada ni té lectures restrictives, havia arribat a dir. Estatut, el nou, que no estarà "fora" de la Constitució actual, però tampoc "per sota de les seves possibilitats", ha manifestat el dirigent d'ERC.

Carod ha anat a La Moncloa. Ha coincidit amb Zapatero (segons ens volen fer saber) en què el calendari no importa. "Si hem esperat 25 anys podem esperar 25 anys i un mes." Hi estic d'acord. Montilla ha llençat avui un missatge de cordialitat perquè CiU s'hi afegeixi, al nou text estatutari. Tot lliga. Ara va de treure pressió a CiU i de buscar complicitats.

Carod ha anat a La Moncloa. La gran notícia que ens transmet és el que ja sabíem, o donàvem per fet: que Rodríguez Zapatero respectarà l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya. Però avui ja hi han afegit: sempre que respecti "el marc constitucional". La notícia no és cap notícia, diríem.

Carod ha anat a La Moncloa. Montilla diu que la reunió d'avui prova la bona entesa entre socialistes i republicans. Una entesa fingida, forçada. Però entesa, al cap i a la fi.

Carod ha anat a La Moncloa. Però jo no hi entenc res. Hi ha anat el mateix dia que PSOE i PP acordaven un nou reglament per al Congrés dels Diputats que impedirà la possibilitat de parlar en català a la cambra. Només en castellà. Cap de les llengües oficials al marge de l'espanyol. Pacte entre socialistes i conservadors. Manuel Marín cridava l'ordre els diputats d'ERC cada cop que deien quatre mots en la llengua de Pompeu Fabra. Joan Tardà ha rebut més d'una esbroncada del president del Congrés. L'excusa era el reglament. Ara, amb el nou reglament, ja no hi haurà excusa. Directament s'evitarà que els diputats parlin en català. La misèria d'aquest capítol tant trist (avui coincidint amb la foto Carod-ZP) és la reacció política catalana: CiU convida el tripartit a fer un front comú per evitar-ho (missió impossible!) i ERC respon que encara hi té esperances.

Resum: O no hi entenc d'alta política o algú ens ven una moto. Temps al temps.

Què és el nou Estatut? Un embolic de tres nassos que no satisfà ningú i ajuda a omplir les pàgines de les seccions de política dels diaris. I, a més, que no interessa els ciutadans, segons el baròmetre semestral del govern.

Saura-Piqué es reuneixen.Maragall-Saura-Carretero es troben amb els alcaldes de les capitals de comarca catalanes. Resum: avui El País titula a portada: "Piqué, abierto a apoyar el Estatuto si el PSC logra imponer su criterio".

Lectura política 1: Piqué és molt nacionalista (català), i s'ha tornat boig. El PSC és tan catalanista que proposa un Estatut a l'alça i aconsegueix enganyar Piqué perquè hi doni el seu suport. Amb aquesta lectura no anem bé.

Lectura política 2: Si Piqué hi està disposat, és que les rebaixes del PSC són molt notables. Si Piqué i PSC coincideixen, pensa malament i l'encertaràs. Em refereixo a un Estatut descafeïnat, s'entén! Aquesta és la prova del nou.

Lectura política 3: El PSC té un problema gros. En la reunió amb els alcaldes, aquests han posat una mica el crit al cel. No s'hi troben reflectits en el nou Estatut. Havíem quedat que l'exalcalde Maragall seria un President molt sensible amb els municipis, i això no es capta per enlloc del nou Estatut. I aquí la tenim muntada. Alcaldes normals molt escèptics. Alcaldes convergents molt crítics (guió oficial de CiU, ara sí que toca!). Alcaldes del PSC també emprenyats. Uns perquè no se'ls ha tingut en compte. Els petits. Els altres, els més grossos (i algun d'ells molt ben connectat amb el PSOE), perquè volen més poder, competències i recursos per als ajuntaments al text estatutari. La qüestió és que els alcaldes socialistes, aquests últims, han arribat a fer pressió per veure's reflectits en el nou Estatut a través del PSOE. Increïble. Han d'anar via Ferraz.

Lectura política 4: Pujol té més raó que un Sant. Ha dit que això del nou Estatut serà un "autogol" de Catalunya i per a Catalunya. Ell no va voler obrir el meló de l'Estatut i preferia anar esgarrapant. Ara correm el risc, com a país, d'aprovar un Estatut rebaixat i aprimat que serà una arma de doble tall: no ens solucionarà els problemes del país i serà l'excusa que tindran per fer-nos callar cada vegada que reclamem i ens queixem. O sigui, que ni peix al cove ni Estatut ambiciós.

Desig polític: Esperem que s'hi posi una mica de seny i tot aquest disbarat acabi bé. Però últimament no parem de tenir ensurts. Entre Sevilla i Piqué...

PD: Els de la foto són Joan Saura (que hi surt molt, a les fotos, per tema Estatut) i Josep Piqué (que ja no critica ni a Acebes ni a Zaplana, i que espera quedar un dia amb Rajoy, però l'home ahir es manifestava a Múrcia contra la paralització del transvasament de l'Ebre i reclamava més aigua per als murcians; la culpa de la sequera també és dels catalans). Els del fons, són els Mossos d'Esquadra que Montse Tura hi té destinats a protegir la institució, que és la Generalitat, i que ja veurem com queda al final de tot.

Tweet        

1234 lectures   Cap comentari

imprimir   enviar a un/a amic/ga