bloc sense fulls

15 de juny de 2005

"Carod al paredón".

L'actuació d'ERC segurament resultarà més gestual que efectiva. El fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, que tanta pressa té per investigar d'ofici els casos vinculats al País Basc i especialment a l'entorn abertzale, ha demostrat poques ganes d'estudiar si les pancartes amenaçadores de la manifestació de diumenge a Salamanca contra Josep-Lluís Carod-Rovira són constitutives de delicte. "Rovira al paredón" o la pancarta de l'home que apareix en la foto ("Carod, ésta es tu casa", i s'hi veu dibuixat un taüt) són algunes de les expressions populars que diumenge es van concentrar en la manifestació instigada pel PP i per les institucions en què governa a Castella-Lleó. Entre els dirigents conservadors hi era Ángel Acebes, que tant criticava els manifestants quan li anaven a la contra del govern d'Aznar i que ara tant s'ha afeccionat a sortir al carrer com un "pancartista" més. Acebes reprova la pancarta "Rovira al paredón", però aquí s'ha acabat la cosa.

¿Quin sentit té que la justícia i les autoritats es preocupin més de prohibir insults o expressions (sovint sons imitant un mico) que consideren racistes o xenòfobes en els camps de futbol, mentre es permet qualsevol injúria, calúmnia o directament l'amenaça de mort quan es tracta de manifestacions polítiques? Al final resultarà que als camps de futbol hi haurà més control, educació i respecte que no pas a les convocatòries de protesta promogudes pel principal partit de l'oposició, que és tant d'ordre i conservador.


       

14 de juny de 2005

Decepció europea.

El català no serà llengua oficial a la Unió Europea, tot i que s'hi podrà fer servir. Una enorme decepció, aquesta. Sort que ERC és influent i decisiva a Madrid, i sort que l'executiu de Rodríguez Zapatero s'hi havia compromès. El resultat final, que és el que realment compta, és un nou fracàs per a les aspiracions nacionals. Ara ja podem dir "nacionals" sense ser titllats d'independentistes ni radicals, perquè l'únic gran acord (amb l'excepció del PP català) sobre el nou Estatut és que Catalunya és una "nació". No hem dormit fins ara, però ironies a banda avui em sento un xic estafat.

El gran compromís de l'Estat (amb el ministre Moratinos, a la foto) i de la Generalitat de Catalunya, les grans fotos amb les autoritats comunitàries , el gran Josep Borell, el gran Vidal-Quadras, i tot el poder socialista europeu (amb Almunies, Solanas, etc) ha servit per a ben poca cosa. M'ha fet gràcia veure avui el conseller primer, aquest senyor que no es posa corbates i que es diu Josep Bargalló, dient que avui era un dia històric per a la llengua catalana i per Catalunya. Quina presa de pèl.

Afortunadament ha sortit en Jordi Porta, de l'Òmnium Cultural, que deu ser dels pocs que no s'ha cregut aquesta gran enganyifa del català a Europa. Si aquesta és l'Espanya plural i l'Europa dels pobles, finalment arribaré a la conclusió que haurem canviat pets per merda. I perdonin la sinceritat. Després, quan fan referèndums sobre la constitució europea, els mandataris s'escandalitzen perquè guanya el "no" a França i Holanda o perquè l'euroescepticisme té Toni Blair entre les cordes. De què s'estranyen?


       

11 de juny de 2005

Stand by.

El país i els seus ciutadans estem en stand by. A l'espera, incerta, d'un gran acord polític que ens permeti aconseguir un nou Estatut per a Catalunya. Avui s'han reunit per segon cop els líders polítics catalans al Parlament (a la foto, de Quim Puig). És l'anomenat Miravet-2, perquè la primera reunió al més alt nivell polític per afrontar els acords del nou Estatut es va fer a Miravet. No hi ha hagut grans acords perquè el PP es manté desmarcat de la resta de grups parlamentaris i no vol acceptar que en el text estatutari hi figuri una obvietat: que Catalunya és una nació. Com que hi ha eleccions gallegues el dia 18 i, a més, el PP està duent a terme una campanya d'agitació a nivell estatal (avui precisament amb una gran manifestació per Salamanca reclamant que l'arxiu no se l'enduguin els malvats dels catalans), Josep Piqué no ha pogut acceptar un acord unànim sobre la denominació "nació". Per tant, la cosa ha quedat 4 contra 1. Un clàssic. Tampoc s'han posat d'acord amb el nou finançament (pedra angular de la negociació, perquè sense més recursos financers no anirem enlloc) ni amb la necessitat de fixar un calendari que obligui els grups parlamentaris a posar-se d'acord abans de l'estiu. En aquest sentit, però, s'ha repetit el 4 contra 1, i sembla que abans del 31 de juliol hi haurà un Miravet-3 que permeti als polítics marxar de vacances havent fet els deures estatutaris. La proposta del PSC em sembla bé: aprovar el nou Estatut coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, l'Onze de Setembre. Però que les presses no ens facin perdre l'ambició. No per córrer més del compte acabarem amb les hostilitats de l'Espanya profunda. Avui a Salamanca reclamaven "unidad de archivo", amb Ángel Acebes al capdavant. Fa poc, s'oposaven a l'intent de diàleg amb ETA per part de l'executiu socialista, en una demostració de força de la dreta espanyola amb Rajoy i Aznar de promotors. D'aquí a quatre dies els mateixos, amb el suport de l'Església, treuran molta gent al carrer contra la llei que iguala els matrimonis entre persones del mateix sexe. I si aprovem l'Estatut, vés a saber de què es queixaran. De trencar Espanya, i ens acusaran d'insolidaris. Dia amb regust agredolç, avui. Dues imatges antagòniques. Una ofereix optimisme. Al Parlament s'asseuen per pactar el text que ha de regir el futur del país per les properes dècades. L'altra ens aboca a la decepció. A Salamanca protesten perquè no volen perdre el botí de guerra. Què hem de fer? Esperar. Els ciutadans de Catalunya seguim en stand by.
       

10 de juny de 2005

Tolerància zero amb la sospita i l'acusació governamental.

Si apliquem l'eslògan que més famosa ha fet a la consellera d'Interior, Montserrat Tura, ho apliquem a tot. Tolerància zero amb l'alcohol i les drogues al volant, amb les imprudències a la carretera, amb l'excés de velocitat, amb el que faci falta! Tenim el país empastifat de radars de velocitat i de vehicles camuflats que et filmen per enxampar-te a la mínima que et distreguis. Està molt bé, perquè els ha faltat temps (a la maquinària del Departament d'Interior encarregada de difondre mediàticament els seus èxits) per donar a conèixer les estadístiques, segons les quals ha baixat la sinistralitat i la mortalitat a les carreteres gràcies a la política de mà dura de la consellera Tura. Aquesta dona era fins ara de les poques, entre els seus companys del Consell Executiu, que havia enfilat el camí dels titulars del bon governant. Era l'única que generava teca cada setmana, que donava la sensació que feia feina i que el govern estava per la labor, com a mínim en la seva matèria, que és la de la seguretat ciutadana.

Però jugar-s'ho tot a la carta mediàtica també té riscos, i aquests dies la consellera ho està vivint en carn pròpia. La compareixença de dimarts al Parlament sobre l'assassinat de Josep Maria Isanta a Berga va servir per descobrir una consellera (a la foto de Gabriel Massana, en la sessió de control parlamentària) que prefereix tirar pel dret per rentar la seva imatge, malgrat que això contribueixi a la fractura social i agreugi la hostilitat d'una part no genys anecdòtica de la societat bergedana amb els Mossos d'Esquadra.

No és de rebut culpar, criminalitzar o corresponsabilitzar els casals independentistes, anarquistes o determinats col·lectius joves i ciutadans. Un governant responsable no pot fer-ho. Però m'imagino que Montserrat Tura deu tenir més d'un maldecap, aquests dies. I no s'ho deu haver rumiat gaire bé, això que va dir dimarts al Parlament. Resulta que s'havien robat exàmens per accedir al cos de Mossos d'Esquadra. Resulta que al magatzem d'unes dependències policials hi han trobat informació desordenada i deixada de qualsevol manera, amb cintes i proves sobre o contra ciutadans d'aquest país. Resulta que, finalment, Montserrat Tura ha descobert que governar comporta un cert desgast, i més quan ets qui té la porra a la mà i controla la policia d'un país. Cada vegada comença a ser més habitual que els membres del Govern (penso en Maragall i en la pròpia Tura) rebin xiulades. Maragall a Berga i a l'Hospitalet de Llobregat, casualment coincidint als pocs dies dels brots de violència al carrer.

Per tant, quan tens un pà amb tomàquet com el que té Montserrat Tura, no s'hi val a escampar la sospita entre els ciutadans. Perquè ciutadans ho són tots. Els independentistes, els anarquistes, els que duen el cabell llarg, els que el duen curt, els que porten corbata i els que ja van amb xancletes. O no?


       

10 de juny de 2005

Fraga embogeix.

Finalment ja sabem que el president en funcions de la Xunta i aspirant a la reelecció pel PP, Don Manuel, està en una fase preocupant per a la seva salut mental. Em sap greu parlar en aquests termes, per molt que sigui Fraga. No cal perdre-li el respecte a ningú, però també és cert que arriba un moment en què cal dir prou i fins aquí hem arribat. Manuel Fraga ha dit, a aquestes alçades de la campanya electoral gallega, que un pacte entre socialistes i nacionalistes (PSdG i BNG), podria facilitar l'arribada del terrorisme a Galícia. "Aquí hi va haver un intent de crear un moviment terrorista i, a més, si algú ho savia sóc jo perquè van fer voler la meva casa de Perbes. L'intent va fracassar, precisament perquè no té ambient, som molt galleguistes, som profundament regionalistes de l'escola del gran Alfredo Brañas, però no som nacionalistes ni antiespanyolistes", va afirmar el candidat del PP. És increïble el missatge de por que està llençant Fraga per intentar evitar una derrota a les urnes, que, en el fons, seria una gran lliçó per a un exministre franquista com ell. Un exmembre del règim dictatorial que ha gaudit de l'aval democràtic durant anys i anys, ara estaria molt bé que tanqués la seva carrera política amb una cura d'humilitat a les urnes. No serà així, perquè el PP tornarà a guanyar. Un altre tema és que governi, i és per això que estan tant espantats i es dediquen a dir les barbaritats que diuen.

Tothom sap que Fraga, si repeteix a la presidència de la Xunta, no acabarà el mandat. Ja sigui pel fet biològic o per l'imposició del carrer Gènova de Madrid, on volen resoldre el guirigall de la lluita successòria al PP gallec. Tant per tant, i amb govern socialista a l'Estat, més val el pacte PSdG-BNG, que és l'equivalent (salvant les moltes diferències!) al tripartit d'aquí.

Us imagineu que algú (en Piqué, per exemple) digués a Catalunya que amb un govern format per PSC, ERC i ICV es pogués "facilitar" l'arribada del terrorisme, adduint al passat de determinats membres d'ERC que en el seu temps havien militat en organitzacions vinculades a la lluita armada? O Exercito Guerrilleiro do Pobo Galego Ceibe (crec recordar que es deia el moviment terrorista gallec) va ser l'equivalent a Terra Lluire, però, afortunadament, ambdós van desaparèixer fa uns quants d'anys i van tenir una activitat ben limitada. Recuperar el fantasma del terrorisme -i que ho faci Fraga té encara més nassosen ple procés prenegociador amb ETA, equiparant la situació basca a la gallega o a la catalana, és un símptoma evident del deteriorament mental del personatge. És una manera d'embogir.


       

8 de juny de 2005

Intel·lectuals i bufons taxidermistes.

Aquesta sí que és bona! Ara resulta que tots els partits catalans, fins i tot els d'obediència directament espanyola, són tant i tant nacionalistes catalans que resulta que aquest país necessita el naixement d'una força política espanyolista o anticatalanista, tant li fa. Però, és clar, ho diuen quinze intel·lectuals i el partit que el creï sa mare, no? És una autèntica llàstima que el projecte no tiri endavant, perquè l'existència d'un suposat partit d'esquerres situat fora de l'òrbita nacionalista (el PSC ho està?) serviria per evidenciar amb el pes de les urnes el despropòsit d'aquests intel·lectuals i bufons "taxidermistes".

Sempre s'ha dit que si algun dia PSC o PSOE anessin per separat a Catalunya, ens enduríem una gran sorpresa en veure qui recull més vots. Certament la marca estatal pesa, i els Felipes i els Rodríguez Zapateros arrosseguen molt i molt en determinats sectors tradicionalment obrers, si fos aquest un terme que es pogués aplicar a la societat catalana del segle XXI. El grup dels quinze segur que no són obrers, però s'aferren a l'ideari esquerranós per justificar l'injustificable. Quines barbaritats.

Aquesta colla (a la foto, d'Andreu Puig) té un problema damunt la taula. Després de 23 anys de criticar el govern de la Generalitat per massa nacionalista, ara descobreixen que manen els que hipotèticament són (o eren) els seus, és a dir, els socialistes o ecosocialistes. I ara descobreixen que per fer una política d'esquerres calen recursos i poder polític, i això enfront d'Espanya només s'aconsegueix a base de reclamar i reclamar. Qui no plora no mama! Un nou Estatut amb quin objectiu, senyors? Amb l'únic objectiu de fer prosperar, progressar, millorar i solucionar els problemes i necessitats de la societat catalana. Això és ser d'esquerres, progressista, o digueu-ne com vulgueu. Aquí ningú reivindica per infeliçitat permanent, sinó com a única escapatòria en una Espanya que inclús quan es declara federal no se'n sent.

La mare dels ous és que alguns d'aquests quinze intel·lectuals s'havien instal·lat en un discurs que els funcionava molt bé fins a l'arribada del tripartit. No han sabut pair-ho, i no entenen que el PSC necessiti (encara que sigui escassa i poc eficient) la influència i suport d'ERC en l'aspecte nacionalista. N'hi ha que es queixen que aquest tripartiit governa com ho faria el PSC en solitari. Aquests, en canvi, propugnen un partit que no tindran nassos de crear (també perquè deuen pensar que això dels partits és de massa poc nivell per a ells!) per intentar generar alguna mala consciència a can PSC. O per donar ales al sector més espanyolista dels socialistes catalans, que també hi és.

En definitiva, contra Pujol i el pujolisme vivien millor. Ahir fullejava el llibre d'Arcadi Espada "Contra Catalunya", del 1993. Jo ja ho entenc, perquè el panorama que dibuixava Espada estava basat en una lògica que se li ha enfonsat com el túnel del Carmel. Es pensaven que els seus amics de l'esquerra pija i urbana barcelonina els posaria Catalunya i les seves institucions en el lloc de l'encaix espanyol que es mereixia. Doncs no ha anat així la cosa.


       

8 de juny de 2005

El "caldiño" i la llet amb castanyes de Fraga.

Quan Ángel Acebes es dedica a reclamar el vot de la por per al PP de Don Manuel davant de l'amenaça d'una aliança postelectoral entre socialistes i nacionalistes gallecs (Acebes ho compara amb el tripartit català, com si d'un càncer es tractés), és que la campanya no va com hauria d'anar per als interessos del caciquisme i del fraguisme. Que el president de la Xunta perdrà la majoria absoluta és una coincidència entre les enquestes publicades fins ara. Que l'aritmètica permetria un govern entre PSdG i el BNG, sembla que també. Però quan el PP demostra el nerviosisme advertint d'aquesta hipòtesi, és que les coses pinten malament per a la dreta més ancestral de la península, que és, sense cap mena de dubte, la gallega.

Fraga deia ahir -en un intent de fer-se el xuloque ell ha tret els camperols gallecs de "comer caldiño y leche con castañas". Menteix vilment, Fraga. Jo he menjat brou gallec (que és molt potent nutritivament, per cert) i la meva àvia m'havia donat llet amb castanyes, molts anys després d'haver marxat del seu poblet de Pontevedra i d'haver-se instal·lat a Catalunya, al Maresme. De fet, quan hi vaig de vacances a la meva Galícia maternal (un país rural, sofert i que ha hagut de veure com els fills l'abandonaven a la recerca d'un futur millor, ja sigui a la Galícia urbana, a la resta de l'Estat o directament a l'estranger) , encara menjo el "caldiño" i la llet de les vaques de la tia Carmucha, però sense castanyes, que les trobo indigestes.

Per tant, que Fraga no pretengui vendre una Galícia que no és, perquè els que la coneixem sabem com governa el PP en molts ajuntaments on les regles més fonamentals de l'ètica, la transparència i la legalitat brillen per la seva absència. Només cal que recordem el cas Prestige per saber què és Fraga i què va fer la Xunta, absolutament sotmesa a un govern estatal del PP, de l'època d'Ángel Acebes ministre. Que no ens venguin més ficcions, precisament aquells que tenen una TVG sotmesa a la censura. Fraga d'això hi entén un munt. Va ser el ministre d'Información y Turismo, de la censura als mitjans de comunicació.

Davant d'aquest panorama, més val una aliança entre Pérez Touriño i Anxo Quintana, l'única esperança que entri aire fresc a les institucions gallegues. Però jo sóc molt especial i a Pérez Touriño no el votaria, però per raons molt personals i peculiars. Resulta que el candidat socialista a la Xunta era secretari d'Estat quan Josep Borrell era ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient, en l'època de Felipe González. Doncs la primera imatge que recordo de Pérez Touriño és en la inauguració de la prolongació de l'autopista del Maresme, en una carpa amb canapès instal·lada al peatge d'Arenys de Mar. Cada dia hi passo, pel peatge. I no és que me'n recordi de Pérez Touriño, però és el secretari d'Estat que ens va posar el peatge als altmaresmencs.

Com que no hi ha més opció, la meva és Anxo Quintana (a la foto), del BNG, encara que en el nacionalisme gallec d'esquerres hi hagi hagut recentment una certa crisi per la marxa de Beiras de la direcció política.


       

7 de juny de 2005

Ruixada i xeringada sense aigua?

A la ciutat del conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, Salvador Milà, tindran problemes aquest juliol per celebrar dos dels actes més emblemàtics de la festa major de Mataró, les Santes. Tant la ruixada (una pluja d'aigua amb aspersors i música a tot drap, punxada per l'Espartac Peran, després del gran correfoc) i la xeringada (camions amb mànegues que mullen la canalla amb escuma) estan en perill per les mesures restrictives aplicades pel Govern arran de la sequera que patim. No es pot fer servir aigua dolça per a aquestes activitats festives, que apleguen milers de mataronins. I ara el govern municipal (l'àrea de Cultura és en mans del successor de Milà a ICV de Mataró, Jaume Graupera) es planteja fer-ho amb aigua de mar, és a dir salada. Perfecte! Estalviarem aigua d'ús de boca, però ens carregarem les plantes i arbres del cor històric del Parc Central i retornarem la canalla a casa amb una picor d'ulls que encatarà a les mares i pares. La qüestió és que un arriba a la conclusió que el tripartit catalanista i d'esquerres, tant ecosocialista com és, ens posa en crisi fins i tot els actes de festa major. Ja veurem què passa amb la seguretat (Déu no vulgui que es repeteixin els fets de Berga!), però de moment el govern mataroní ja té problemes amb l'aigua de la ruixada i la xeringada. Esperem que el rom cremat d'abaix a mar i la xindriada no pateixin també alguna restricció d'aquestes.
       

5 de juny de 2005

Dialogar amb ETA.

És increïble la doble moral del Partit Popular amb el procés obert pel govern socialista espanyol per intentar arribar a una solució al conflicte d'Euskadi. Els dirigents del PP, amb l'expresident José María Aznar al capdavant (li deien "presidente, presidente" enmig d'una gran aclamació popular), van manipular el dolor de les víctimes del terrorisme d'ETA per posar pals a les rodes a l'executiu de Rodríguez Zapatero en una etapa més esperançadora per al futur del País Basc i els seus desitjos de pau. Em sap greu coincidir amb el ministre del PSOE José Bono, que ha recordat que mentre ahir Aznar es manifestava contra el diàleg amb ETA, ell va obrir una negociació amb els terroristes sense haver-ho consultat a les Corts i sense haver-ho reconegut públicament. Quina barra el portaveu del PP Gabriel Elorriaga, que ha dit que el govern de l'Estat només té dues opcions: escoltar els manifestants d'ahir de Batasuna pels carrers de Bilbao o els centenars de milers de persones que reclamaven "no em en mi nombre" a la negociació, pels carrers de Madrid, convocats per l'Associació de Víctimes del Terrorisme i manipulats pel PP. Sempre el blanc o negre en el plantejament del PP. Una manera més de preure profit electoral per les Espanyes amb el conflicte polític basc, un conflicte que ha causat víctimes a banda i banda i que només des de la generositat i des de l'altura moral i política es pot intentar resoldre. Un intent en el qual paga la pena confiar. Digueu-me ingenu.
       

3 de juny de 2005

Divorci a can Barça.

La sortida de la directiva del Barça del vicepresident esportiu, Sandro Rosell, juntament amb Bartomeu, Moix i Monés, és la crònica d'un divorci anunciat. Joan Laporta perd un dels puntals del club que ha guanyat la Lliga. No oblidem que Ronaldinho és blaugrana gràcies a Rosell, i ja veurem com anirà en el futur la política de fixatges. A Jan Laporta li retreuen deslleialtat al "projecte inicial", i aquest acusa Rosell de personalisme i de deixar-se utilitzar pel sector perdedor a les eleccions presidencials per dividir la directiva. Tot plegat una mica trist. És ben bé que als culés les alegries ens duren ben poc, perquè en el fons l'episodi d'ahir (dimissions en cadena, junta directiva extraordinària i roda de premsa d'una hora del president) és decepcionant.

No hi ha hagut manera de mantenir unida una junta directiva que era referència més enllà de l'esport. A nivell de país, la victòria de Laporta i el seu entorn suposava una alenada d'aire fresc en un país que esperava amb delit els canvis a les institucions. I el Barça n'és una, i ben important. Ara, de cop, tant d'aire ha deixat encostipada la directiva i l'afició. La joventut i l'empenta que desprenien al principi el tàndem Laporta-Rosell, amb aquella gent amb cara de bons nanos aplicats com Soriano o Ingla, és una imatge que s'esvaeix quan encara estem assaborint els primers èxits d'un canvi de cicle que esperem històric a can Barça.

No sé. Però tant de bo no siguin certes les coses que m'expliquen segons les quals Laporta comença a tenir tics presidencialistes al més pur estil Núñez, i que només es fa cas del seu cunyat, aquell tal Echevarría que era membre de la Fundación Francisco Franco. Que l'impuls catalanista sigui irreversible, que la gestió de l'entitat segueixi per bon camí i que la plantilla s'ajusti a les necessitats de la propera temporada. Si tot segueix com fins ara, Laporta sortirà reforçat de la crisi. Si no és així, caldrà veure per on tornen a treure el cap Sandro Rosell i els de la seva corda.


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits