La sortida de la directiva del Barça del vicepresident esportiu, Sandro Rosell, juntament amb Bartomeu, Moix i Monés, és la crònica d'un divorci anunciat. Joan Laporta perd un dels puntals del club que ha guanyat la Lliga. No oblidem que Ronaldinho és blaugrana gràcies a Rosell, i ja veurem com anirà en el futur la política de fixatges. A Jan Laporta li retreuen deslleialtat al "projecte inicial", i aquest acusa Rosell de personalisme i de deixar-se utilitzar pel sector perdedor a les eleccions presidencials per dividir la directiva. Tot plegat una mica trist. És ben bé que als culés les alegries ens duren ben poc, perquè en el fons l'episodi d'ahir (dimissions en cadena, junta directiva extraordinària i roda de premsa d'una hora del president) és decepcionant.

No hi ha hagut manera de mantenir unida una junta directiva que era referència més enllà de l'esport. A nivell de país, la victòria de Laporta i el seu entorn suposava una alenada d'aire fresc en un país que esperava amb delit els canvis a les institucions. I el Barça n'és una, i ben important. Ara, de cop, tant d'aire ha deixat encostipada la directiva i l'afició. La joventut i l'empenta que desprenien al principi el tàndem Laporta-Rosell, amb aquella gent amb cara de bons nanos aplicats com Soriano o Ingla, és una imatge que s'esvaeix quan encara estem assaborint els primers èxits d'un canvi de cicle que esperem històric a can Barça.

No sé. Però tant de bo no siguin certes les coses que m'expliquen segons les quals Laporta comença a tenir tics presidencialistes al més pur estil Núñez, i que només es fa cas del seu cunyat, aquell tal Echevarría que era membre de la Fundación Francisco Franco. Que l'impuls catalanista sigui irreversible, que la gestió de l'entitat segueixi per bon camí i que la plantilla s'ajusti a les necessitats de la propera temporada. Si tot segueix com fins ara, Laporta sortirà reforçat de la crisi. Si no és així, caldrà veure per on tornen a treure el cap Sandro Rosell i els de la seva corda.

El president de la Generalitat apareix avui dissabte a les portades de tots els diaris fent una foto (amb una càmera que fa riure) al seu exconseller en cap i líder d'ERC, que l'acompanya en viatge oficial a Israel i Palestina, mentre Carod s'aguanta sobre el seu cap una corona d'espines que li ha donat Maragall en ple carrer de Jerusalem. Una imatge patètica, especialment quan tothom sap que el dia abans Carod va plantar Maragall en un acte oficial en el lloc on van assassinar Isaac Rabin perquè només hi onejaven les banderes israeliana i espanyola. No hi era la senyera.
He llegit l'article de divendres de Salvador Cardús a l'Avui. Es titula "El pessimisme de l'experiència", i acaba dient: "Només podré recuperar una certa confiança en la capacitat política de les nostres institucions de govern si l'Estatut i el finançament es resolen amb la mínima gradualitat sobiranista exigible i promesa. Ara com ara, no em puc moure del pessimisme de l'experiència, que és llarga i ben fonamentada."
La foto patètica de Maragall i Carod i el pessimisme de Cardús barrejats em causen una sensació desagradable. El país es mereix aquests polítics? Ens hi hem de ressignar?

A Manuel Bustos, l'alcalde de Sabadell ara conegut perquè li plora el germà, té policies locals que detenen nois de 14 anys per enganxar cartells en contra del seu "estil", i els socis del govern municipal (CiU, ICV i ERC) li fugen cap a l'oposició, li està passant factura l'ambició mal entesa. Bustos és un animal polític que ambiciona càrrecs i càrrecs de manera compulsiva.

Té la virtut de formar part de l'ala PSOE del PSC, o (com diria algun alt dirigent republicà) del sector Tele-Taxi dels socialistes. Diuen les males llengües que el dia que José Blanco, el del carrer Ferraz, va trucar gent del PSC pel neguit que li generava al PSOE les aventures de Carod-Rovira a Perpinyà (amb aquella crisi de govern de la Generalitat que recordaran, quina ironia ara que Zapatero es va aprovar l'aval del Congrés per dialogar amb ETA) un dels primers a rebre la trucada per l'hipotètic cas de muntar un PSOE a Catalunya al marge del PSC va ser precisament l'amic Bustos.

A part d'alcalde de Sabadell (on va tenir l'habilitat de comprometre en el govern de la ciutat tot l'arc municipal a excepció dels extrems: PP i Entesa) amb majoria absolutíssima socialista, Manuel Bustos és president de la Federació de Municipis de Catalunya (la guerra que va donar per aconseguir el càrrec!), diputat amb responsabilitat de govern a la Diputació de Barcelona fent triumvirat amb Celestino Corbacho, el president, i Bartomeu Muñoz, el vicepresident i home fort de la federació socialista del Barcelonès Nord.

Corbacho-Muñoz-Bustos són els pesos pesants del municipalisme metropolità del PSC, un lobby que no dóna cap poltrona per perduda, cap parcel·la o quota de poder pels companys de l'ala més catalanista o simplement a membres d'altres federacions comarcals. Bustos també és membre de l'executiva federal del PSOE, i això no és cap broma perquè allà hi coincideix amb la flor i la nata del socialisme espanyol, en una època en què el socialisme ho controla tot i més. Estat, "autonomies" vàries inclosa la nostra "nació" (ara sí que ho reconeixen), diputacions, consells comarcals, ajuntaments... i, el que és més important, empreses públiques i institucions diverses. Bustos també forma part, lògicament, del consell nacional del PSC. Etcètera.

La qüestió és que la crisi que viu Sabadell (pel que expliquen) i el seu consistori és una gran pedra a la sabata de l'alcalde omnipotent i omnipresent. Ja veurem què passa a les eleccions del 2007. La vida dóna grans sorpreses, i encara resultarà que amb una mica de victimisme li pot sortir bé la jugada. Però el que és innegable és que a dia d'avui hi ha molts companys de partit de Manuel Bustos que s'alegren (en petit comitè) de les desgràcies que pateix el rei dels càrrecs.

Només cal fer un repàs a la premsa del dia i llegir les opinions dels columnistes per veure que el baròmetre trimestral de Barcelona (el primer que fa públic l'Ajuntament després de la crisi del Carmel) tindrà repercussions serioses. No caurà pas en sac foradat, aquesta enquesta municipal. Els mitjans afins al govern municipal no s'han tallat un pèl, i han anat a la caça de Joan Clos. "El Carmel castiga la imatge de Clos" titula El Periódico, obrint la seva portada. Fins i tot els creadors d'opinió de l'òrbita socialista apunten que urgeix un cop de timó a l'alcaldia de Barcelona.

De la mateixa manera que ahir deia el que deia, avui m'apunto a la tesi expressada pel conseller Joaquim Nadal en seu parlamentària el dia que va servir en safata els caps de Jordi Julià i Ramon Serra: "Pagaran justos per pecadors." Ja tenia raó el conseller d'Obres Públiques i Política Territorial. Amb l'esvoranc del Carmel i la gestió de la crisi, pagarà un altre "just" per pecadors. Em refereixo a Joan Clos, que ingènuament ha dit que és "relativament just" que sigui ell, com a alcalde, qui capitalitzi el desgast del govern de la ciutat. Aquest home no se n'adona que ara, finalment, són els seus els que li preparen el llit.

El baròmetre no ha tingut l'escàs impacte mediàtic que els cervells municipals es deurien pensar que tindria la seva publicació en dates festives com aquestes. Ha tingut un efecte boomerang, perquè l'escassedat de notícies ha elevat l'enquesta barcelonina a categoria de notícia política de primer ordre a nivell nacional. Avui els socialistes, els de l'aparell de la federació barcelonina del PSC, han acusat els socis del tripartit municipal (ERC i ICV-EUiA) d'amagar el cap sota l'ala quan hi ha problemes. Certament al republicà Portabella i a l'ecosocialista Mayol els surt bé la jugada de deixar solet l'alcalde en temps de tempesta. Una manera d'entendre la corresponsabilitat de govern que comença a irritar el PSC. La rèplica d'ERC és que les acusacions de deslleialtat responen a una maquiavèl·lica operació dels socialistes per desestabilitzar el govern a les portes d'un hipotètic relleu de Clos a l'alcaldia.

La festa està servida. Només vull saber què en faran de Clos (sembla que no arriba el ministeri que desitjava) i qui dels tres aspirants a rellevar-lo (Mascarell, Martí i Hereu) se'n surt amb la seva. Ferran Mascarell té un problema. És poca dosi renovadora i, a més, s'assembla massa físicament al propi Clos. (No fem broma amb això, perquè tots dos tenen el cabell blanc i una estètica massa tocada i posada. Això en una campanya de llançament influeix molt!) En canvi, Carles Martí i Jordi Hereu són joves i presenten (el primer més que el segon) una imatge més progre sense afaitar, menys buròcrata encorbatat. Martí recull elogis sobre la seva gestió a Ciutat Vella, mentre Hereu és l'home de la Guàrdia Urbana, dels problemes del trànsit i la mobilitat. Temps al temps.