bloc sense fulls

13 de març de 2005

Jordi Pujol en perspectiva.

Llegeixo a El Punt l'entrevista que Cuyàs i Riba li han fet a l'expresident de la Generalitat: "Un bon president ha de prestigiar la institució i Maragall no ho ha fet" O bé: "Un país amb uns dirigents que fan el ridícul és un país que no es fa respectar". Després de 23 anys al poder, a Pujol li toca veure els toros des de la barrera. I l'arena política catalana, la veritat és que està molt moguda. Pujol deu disfrutar i patir alhora, veient com van les coses, per quins tràngols passa el tripartit de Maragall. A l'entrevista, Pujol afirma de l'actual President: "El conec des que ell tenia 12 anys i el portava d'excursió. Quan té un problema sempre desvia l'atenció a còpia de crear-ne un altre de més gran." És aquella frase de Manuel Cuyàs -i citada sovint per Salvador Cardúsque diu de Maragall: "Per aprofitar una llimona fa un plat de crema." Amb la crisi del tres per cent (i la seva desafortunada insistència metafòrica), l'actual president n'ha donat proves.

Precisament ara que s'ha extès la sospita de corrupció sobre els governs de Pujol, m'estic llegit "Jordi Pujol. En nom de Catalunya", una biografia no autoritzada dels periodistes d'El Mundo Félix Martínez i Jordi Oliveres, acabada de publicar. La realitat és que el volum -poc amable amb el personatgeno aporta cap novetat espaterrant, però va bé per agafar perspectiva històrica. I cada dia que passa sense Pujol al poder, crec que el personatge és -en l'imaginari col·lectiucom més entranyable. No diré que se'l trobi a faltar (perquè tampoc és això!), però el temps matisa les valoracions dels dirigents i els balanços de la seva obra de govern.


       

10 de març de 2005

Dutxa escocesa.

Una de freda i una de calenta. Després d'una setmaneta crispada com poques, la política catalana sembla asserenar-se. El suflé, que deia Maragall, ha començat a baixar. Curiosament, ha hagut de ser en una sessió parlamentària de la importància d'una moció de censura. La tercera moció contra un president de la Generalitat des del restabliment democràtic. La primera que li presenten al President Maragall. Però en cap cas es podia comparar amb les que Benet i Maragall havien presentat a l'incombustible Pujol.

La moció de censura del PP, que es vota coincidint amb l'11-M, oferirà una foto poc edificant per a Piqué. Un 4 contra 1. És a dir, 120 diputats contra els 15 del PP. Artur Mas i Pasqual Maragall han visualitzat que posen pau. CiU retira la querella contra el President perquè aquest ha demanat disculpes, i ho ha fet allà on tocava: al Parlament. En política els gestos són capitals, i no és el mateix el sofà uruguaià que la tribuna d'oradors sobre la catifa vermella del Parlament. Com que Maragall ha rectificat formalment, la federació nacionalista té l'excusa perfecta per retirar l'acció judicial. Tots contents.

Però com que el mal ja està fet. Hi ha en marxa una comissió d'investigació de l'obra pública (cas Carmel inclòs) i el descrèdit de la política entre la ciutadania és ben palès. El "tots són iguals" ja ha quallat. Per molta vaselina que se li posi a la cosa.


       

9 de març de 2005

De Bustelo a Rubio Llorente.

Carlos Bustelo anuncia la seva dimissió com a president de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. Aquest és aquell home que va desafiar el govern tot qualificant d'expoli el trasllat a Barcelona d'aquesta institució pública. Va enfrontar-se al ministre Montilla, va posar tot tipus d'impediments tècnics (uns suposats problemes logístics que si fossin per traslladar la CMT de Barcelona cap a Madrid no existirien pas!), va fer la seva pataleta buscant la complicitat dels treballadors i funcionaris i, ara, finalment, ha decidit plegar. Una bona notícia.

L'altra bona notícia de la jornada prové també de Madrid, quines coses. El president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, que és un progre designat pel PSOE (no com Bustelo, que provenia de l'època Aznar), reitera la seva defensa del concepte "comunitats nacionals" en la reforma constitucional espanyola quan ens referim a les nacions que integren l'Espanya plural. Aquest home ha anat més enllà, tot dient que Catalunya és una comunitat nacional que abarca tres comunitats autònomes. Llàstima que s'hagi oblidat de la Catalunya Nord, que està situada en un altre Estat, i posats a demanar també podria haver reclamat l'Alguer. Bromes a part, l'afirmació de Rubio Llorente té un gran valor. La defensa dels Països Catalans que ha fet el president del Consell d'Estat em fa pensar que no tot està perdut.


       

8 de març de 2005

Un govern que governa.

La roda de premsa posterior al Consell Executiu pretén oferir la imatge d'un govern que governa, i que ho fa des de la unitat. La foto és Bargalló, Saura i Nadal. Els tres homes forts del govern després del President, que ha anul·lat tots els compromisos que tenia a l'agenda per preparar-se a fons per a la moció de censura que li presenta el PP i que li defensarà Piqué, un dels millors oradors de la cambra catalana. Si Maragall va ser capaç d'engegar-ho tot en deu segons, què pot passar dijous durant el llarg debat de la moció de censura. Els assessors i persones més properes a Maragall treballen per evitar una moció de censura amb més maragallades de les habituals els últims dies.

Del tripartit s'havia criticat l'escassa iniciativa legislativa. En la compareixença de premsa d'avui han presentat cinc avantprojectes de llei. Al final, encara resultarà que les crisis del Carmel i del tres per cent contribuiran a la "tensió creativa" del govern. Una manera peculiar de posar-se les piles.


       

7 de març de 2005

Què li passa al President?

L'article d'avui (dilluns) a La Vanguardia d'Antoni Puigverd és demolidor. Parlem d'un intel·lectual el nom del qual havia sonat com a candidat a conseller de Cultura de la Generalitat maragallista. Diu: "La dichosa frase del 3% que el president Maragall pronunció en el Parlament sin responder a un objectivo gubernamental, sino, simplemente, a una inquietud personal, es la guinda de un decepcionante pastel tacticista que ha frustrado enormes expectativas que el Govern tripartito generó entre un importante segmento de la ciudadanía catalana (...) Muchos se lamentan de la ocasión histórica que puede estar perdiéndose (nunca será, efectivamente, la coyuntura tan favorable a un encaje amable y justo entre Catalunya y España)."

Des de la relliscada parlamentària del President, no s'aturen les crítiques en sectors molt propers als socialistes i al canvi polític al país. No només el socis del PSC al tripartit (que són part implicada) es desmarquen de les últimes intervencions de Maragall. La sensació de desconcert, estupefacció i decepció comença a arrelar més enllà dels cercles polítics. Què li passa a Maragall?


       

4 de març de 2005

Maragall treu pit.

Finalment ha arribat la compareixença pública del President, després del periple uruguaià. Maragall no ha demanat disculpes ni ha rectificat. No només no ha intentat fer alguna concessió a l'oposició sinó que tot el contrari. Ha tret pit. I ha fet aquell joc típic seu d'intentar legitimar Piqué i castigar Mas menyspreant-lo. Ell sabrà, però a mesura que intenta afeblir els nacionalistes dóna ales als espanyolistes de dretes, que són (no ho oblidem) els que li disputen el vot als socialistes als barris de l'àrea metropolitana.

El President sosté que la moció de censura del PP és "legítima", però la querella per calúmnies i injúries (tan simbòlica com la moció de censura perquè cap de les dues accions prosperarà) que li ha presentat avui CiU no té perdó de Déu, segons Maragall. Amb la federació nacionalista, Maragall ha estat duríssim: "El President de la Generalitat no pot estar sota amenaça de cap querella." Maragall té raó, però obvia que ha estat ell qui ha obert la caixa dels trons. A més, amb la seva aparició institucional des del Palau de la Generalitat sense cap indici d'autocrítica (a Benach ningú no li fa cas), Maragall enforteix encara més una CiU envalentonada.

L'únic positiu de l'aparició del President és que ha defensat la continuïtat del pacte tripartit i s'ha compromès a esgotar una legislatura més difícil que mai: "Tots estarem a l'alçada". A veure si és veritat, President.


       

3 de març de 2005

Setge a un Maragall que va contrarrellotge.

Maragall aterra avui (dijous) a Catalunya, després del seu viatge oficial a l'Uruguai. A veure quants dies triga a arremangar-se per afrontar la crisi de veritat. La finta que va fer a Montevideo, en les seves declaracions televisives, no ha estat admesa per l'oposició. Piqué presenta una moció de censura, Mas força un ple extraordinari al Parlament sobre el tres per cent, encara s'ha de formalitzar la querella de CiU contra el President per injúries i calúmnies. El setge al president és evident, i cada dia que passi serà pitjor.

Aquest govern no aprèn dels errors. No va ser àgil amb el Carmel i tampoc ho és amb les acusacions/insinuacions de corrupció. Més val que Maragall surti ràpid en plan institucional a donar la cara i demanar disculpes. Una rectificació formal posaria una mica de pau en aquest escenari polític tan bèl·lic i, el que és pitjor, deconcertant.


       

2 de març de 2005

Reconducció de la crisi?

Maragall, des de Montevideo, intenta començar a fer marxa enrere per sortir de l'embolic en què s'ha ficat ell i ha ficat el seu govern i el país sencer. Fa unes declaracions a Canal 10, televisió de l'Uruguai, en què ve dir que potser no havia de dir el que va dir. Però no rectifica, no es mou ni un mil·límetre en el fons de la seva acusació de corrupció. Mas es fa fort, i demana una rectificació formal, en tota regla. És important veure com CiU està gestionant la crisi amb una actitud molt diferent a la CiU d'abans, a la CiU que governava. Aquesta CiU indignada, dolguda entre les seves bases, treu pit i ho fa a l'estil de l'Esquerra que era a l'oposició i aspirava a tot.

És com si s'hagués produït un canvi de papers. ERC intenta posar pau perquè la legislatura no se'n vagi en orris (recordin el paperot de Bargalló dient que en Maragall diu coses que el seu govern no té per què assumir), mentre CiU s'aferra a l'honor i a la gravetat de l'acusació presidencial (pel fet d'elevar un rumor a categoria de notícia) per insistir en un escenari polític que ho canvia tot. Mas es veia quatre anys (o més) a l'oposició, i ara té un futur immediat molt més interessant per als nacionalistes.


       

1 de març de 2005

Moguda a l'escena política.

Avui s'han mogut coses en la ja coneguda com la crisi del tres per cent. El president del Parlament, el republicà Ernest Benach, ha fet públic un comunicat institucional en què demana disculpes a la ciutadania per la lamentable sessió a la cambra catalana de dijous passat. La primera cosa sensata que sentim dir des que Maragall provoqués l'incendi de la "insinuació" o "acusació" (vostè tria la paraula, en funció de si és Josep Montilla o la resta del món) de corrupció contra els governs de CiU. Benach ha fet una crida a l'autocrítica a la classe política i ha demanat públicament disculpes per la polèmica. Un gest que honora el president del Parlament, que, tot sigui dit, ha fet una subtil estirada d'orelles a Pasqual Maragall.

Maragall, des de l'Uruguai, ha pretès rebaixar la tensió política a Catalunya. Ha de marxar tan lluny per intentar-ho? El president de la Generalitat ha dit textualment que cal "deixar reposar el suflé català" perquè l'actual crisi "no és bona per ningú i ens farem mal". No deixa de ser curiós que el piròman faci també el paper de bomber. Sobretot, per l'escàs èxit que tenen els mandamassos del PSC, que intenten negar l'evidència (tipus Montilla) o acollir-se a la literalitat de l'afirmació presidencial en seu parlamentària.

Mentrestant, aquí és el conseller en cap, el republicà Josep Bargalló, qui fa les funcions de president de la Generalitat, i l'home ha vingut a dir que el govern del país es desvincula de les paraules del president del mateix país. Inèdit. Com diu avui Rafael Jorba a La Vanguardia, s'imaginen un ministre espanyol demanant "responsabilitat" a Rodríguez Zapatero i Rajoy plegats? Fa riure que un conseller cridi "l'altu" al seu cap, al president. Aquets dies ho han fet tant Joan Saura (ICV-EUiA) com Josep Bargalló (ERC).

Avui també hem tingut una estampa sorprenent. Carod i Piqué reunits solets en un hotel per analitzar la crisi i, segons ells, intentar posar seny a la situació. (Diuen que no hi ha foto de la trobada. Aquesta foto no els interessa.) Recordem que és Josep Piqué (PP) qui ha demanat la dimissió de Maragall i eleccions anticipades, mentre el líder republicà ha intentat les últimes hores capitalitzar el paper d'home bo.

En definitiva, que avui tot això de l'oasi català ha estat molt entretingut. Més val que ens ho agafem amb humor, oi?


       

1 de març de 2005

Marín treu corda al català.

El president del Congrés, el socialista Manuel Marín, ha decidit treure la poca corda que havia donat al català a la cambra. Arran d'un incident amb el diputat d'ERC Joan Tardà, el president del Congrés ha anunciat que prohibirà que s'usi qualsevol llengua que no sigui l'espanyola, amb la qual cosa fa marxa enrere en la seva flexibilitat amb altres idiomes oficials de l'Estat com el català. Resulta que Marín es va emprenyar l'altre dia amb Tardà perquè el republicà va fer una intervenció en català més llarga del compte. El pacte tàcit preveia que els diputats fessin una intervenció curta en català i, a continuació, la traduïssin a l'espanyol. Però el paràgraf que va llegir Joan Tardà era més llarg que habitualment i, com que no li havia dit prèviament a Marín, aquest últim es va sentir "collonat" i el va expulsar de la tribuna d'una manera excessiva. Tardà va quedar molt parat, i va lamentar el "lamentable incident" (la redundància és seva). L'episodi d'aquesta topada parlamentària Marín-Tardà l'ha repetit TV3 vàries vegades. La imatge que queda és que l'abús d'ERC (ja se sap que no es pot tensar massa la corda) ha obligat el president de la cambra baixa ha plantar-se.

Em comenta un diputat socialista català que la topada respon a un malentès perquè si Tardà hagués advertit prèviament Marín aquí no hauria passat res. I com que el paràgraf del diputat republicà era més llarg, Marín es pensava que Tardà no volia fer la traducció a l'espanyol immediatament. Els socialistes catalans lamenten que el protagonisme mediàtic dels republicans (aquest Tardà es farà més conegut que cap altre!, deuen pensar) es basi en l'entremaliadura, en saltar-se el reglament del Congrés, i aquestes misèries.

Per desgràcia, aquesta és la qüestió de fons. Que mentre Rodríguez Zapatero i el seus correligonaris catalans farden de lluitar per reconeixement oficial del català a les institucions europees, a Madrid no hi ha manera que un electe català, gallec o basc s'expressi en la seva pròpia llengua. Oficialitat a Brusel·les i Estrasburg, sí. Oficialitat real a Madrid, això no. On és la coherència de l'Estat plurinacional que alguns prediquen?


       

fotos

Quiosc

Dimarts, 29 jun.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits