bloc sense fulls

4 d'agost de 2005

Han après la lliçó.

Mentre a Catalunya vivim, políticament parlant, aquest estrany mes d'agost empantanegats amb el nou Estatut (tot just ahir arribava la proposició de llei al Consell Consultiu), a Galícia avui el nou govern ha celebrat el seu primer consell presidit per Pérez Touriño. Han de posar-se a treballar de valent per tenir enllestits a l'octubre els propers pressupostos de la Xunta, els primers de l'executiu format per socialistes i nacionalistes. Mentre aquí estem com estem, allà sembla que han après la lliçó. Segons l'editorial de la revista Tempos Novos, la reforma estatutària no ha d'obstaculitzar les primeres mesures de xoc. Que el nou estatut no frustri la visualització, el més immediata possible, del canvi cap a l'esquerra que ha experimentat la Xunta. És com si s'haguéssin inspirat en el tripartit i en Catalunya per fixar-se bons propòsits i per saber quins errors no han de cometre. La decepció de l'embolic estatutari català va lligada a una decepció prèvia de l'acció d'un govern que teòricament feia temps que ja treballava des de l'ombra. Quan l'han posat al sol, aquest govern no ha donat la talla en molts aspectes en què calia esperar i exigir un veritable gir progressista. És per això que trobo injusta la crítica (cada cop més notòria i indissimulada) dels socialistes cap a Esquerra i Iniciativa en el sentit de dir: "Amb tant debat identitari, no anem enlloc. Cal més política social." En el fons hi estic d'acord, amb aquest plantejament. Però que no serveixi com a coartada per retallar ambició nacional i estatutària. Però que no serveixi per malparlar dels socis de govern, quan el partit majoritari és el primer que encara ha de donar el to en conselleries i matèries que li són pròpies i de les quals havia fet una gran campanya de desgast contra els governs pujolistes. Però que no serveixi per fer escampar la idea que cal un govern socialista amb majoria absoluta perquè el país vagi endavant, com si el fre i els culpables de tots els mals fossin els rars d'Esquerra i d'Iniciativa. Que cadascú, al tripartit, s'apliqui l'autocrítica i deixi d'empastifar els socis de govern. Tothom s'ha de mirar a casa seva (i Iniciativa i Esquerra tampoc s'escapen, perquè han caigut en contradiccions i incompliments electorals gens secundaris) i qui estigui lliure de culpa que llençi la primera pedra. Són els mateixos socialistes els que diuen que Maragall pujoleja, no?
       

3 d'agost de 2005

Posada en escena gallega.

He llegit crítiques per la cerimònia de presa de possessió d'Emilio Pérez Touriño. La moqueta a la plaça do Obradoiro i que només hi hagués un gaiteiro són els principals retrets. També lamenten que hi hagués una separació protocolaria tan marcada entre les autoritats convidades (Maragall entre elles) i el públic en general. L'Obradoiro ha estat una plaça emblemàtica en les últimes protestes contra el PP i contra Fraga. Espai conquerit per Nunca Máis, icona del rebuig popular pel cas Prestige en l'última etapa fragairibarniana. Jo crec que cal oferir una nova imatge de Galícia, més enllà de les gaites. Cal presentar una Galícia moderna, i el discurs de Pérez Touriño, que avui ja ha començat a caminar reunint-se amb sindicats i patronal, va en aquesta línia. Ni el nacionalisme ni el socialisme galleguista poden caure en la trampa del folklore que fins ara s'havien apropiat els cacics del PP. Touriño i Quintana estan avui encara més en l'ull de l'huracà de la premsa conservadora espanyola.
       

2 d'agost de 2005

Nou temps per a Galícia.

Avui el socialista Pérez Touriño ha pres possessió com a president de la Xunta de Galícia. És un gran dia. El bipartit entre socialistes i nacionalistes ha desbancat Fraga del poder després de 15 anys, i ha permès que per primer cop des del restabliment democràtic el PP perdés el govern gallec. Només per això, ja valia la pena. L'alternança és fonamental, en democràcia. Les últimes adjudicacions i nomenaments del govern en funcions de Fraga i la seva gent així ho demostren. Amb quin pa amb tomàquet es trobarà l'executiu de Touriño i Quintana? L'altre motiu de satisfacció, avui que a la plaça de l'Obradoiro fan la celebració de la presa de possessió, és la foto que deixa una Xunta governada per socialistes i nacionalistes. És la foto d'un Estat en què les seves diferents realitats nacionals són cada cop més marcades, i no es poden menysprear. Fins fa poc temps, eren Arzalluz i Pujol els "rara avis" de la política espanyola. Els accidents d'una Espanya uniformadora. Ara ja no s'hi val, aquesta etiqueta. Els bascos es mantenen ferms, amb un PNB que s'ha renovat i conserva el govern, encara que en minoria i amb maldecaps. Els catalans descobrim que hi ha vida (potser massa animada i dispersa!) més enllà de Pujol. Els gallecs s'afegeixen avui al club, perquè vull pensar que, en tractar-se d'un bipartit, el pes del BNG i d'Anxo Quintana es notarà. Felicitats, Galiza! Per cert, la imatge d'Efe que acompanya aquest comentari no és del dia, òbviament. És de l'exministre franquista Fraga Iribarne, que ha tingut a les urnes el millor comiat polític que podia rebre un demòcrata convençut com ell.
       

31 de juliol de 2005

Crisi oberta per l'Estatut.

Ja ho deia jo el 22 de juliol que això del nou Estatut pintava molt malament. Un cop certificada la profunda divisió que pateix el tripartit amb el nou Estatut, ara estem en aquella fase típica de veure a qui li encolomem el mort. I és quan entren en joc els mitjans de comunicació. La política de la confusió està (encara més) servida. Ja s'hi valen les intoxicacions i filtracions interessades. Mentre a l'Avui Manuela de Madre diu que el text és inconstitucional i s'allunya del desig popular, El Periódico opta per una portada gairebé exclusiva a l'entrevista al President Maragall, que adverteix ERC: "Que tingui clara la seva importància i els seus límits" La ferida està més oberta que mai, i CiU es deu fregar les mans veient el tripartit enfrontat. Fa quatre dies els socialistes acusaven els nacionalistes de boicotejar l'Estatut. Ara la truita ha canviat, i sembla que és als socialistes a qui els fa basarda. Fins i tot El País admet que el govern català està dividit i que el PSC i ERC viuen un enfrontament evident. El Punt aposta per recollir l'altre advertiment, però en aquest cas no de Maragall cap a Carod sinó de Carod a Maragall: "ERC només serà lleial a Catalunya i pactarà amb qui vulgui." Més clar, l'aigua. I això que deien que des del viatge de la corona d'espines s'havien fet tant amics. En canvi, La Vanguardia destaca el malestar de socialistes i ecosocialistes amb els republicans per atribuir-se la paternitat i la maternitat (un 90% del text, diu Carod) del nou Estatut. Els d'El Temps ja van més enllà, i avisen que els autèntics obstacles per al nou Estatut de Catalunya són a 600 quilòmetres, és a dir, a Madrid. Com escriu avui Jordi Barbeta a La Vanguardia, aquest estiu promet. Mentrestant, em quedo amb el mail obert de Vicent Partal, que fa deu dies ja es posicionava i qualificava d'"error" haver obert el meló estatutari. La foto, de Quim Puig, és de Miravet II. La reunió al Parlament setmanes enrere, quan la posada en escena era més important que els continguts. Ara, que compten els continguts, s'ha liquidat l'excés protocolari i les coses es fan en despatxos, per telèfon o a través de globus sonda i intoxicacions diverses. La política és així.
       

28 de juliol de 2005

Cursa de Santes.

Primer dia de vacances. Aquest matí he fet la cursa popular de Les Santes, amb en Jordi i en Marc. Hem patit en el tram final. La pujada del carrer Hospital és criminal. I quan ja ets al nou parc Central de Mataró, i comences a sentir el locutor que crida que falten pocs metres també pateixes.

Poc més de cinc quilòmetres. Els he fet en vint-i-vuit minuts, i encara estic sencer. El guanyador de la nostra categoria, d'entre 20 i 40 anys, l'ha feta en disset minuts. Però jo crec que anava en moto!

És divertit trobar-te gent amb qui has compartit barra les nits anteriors. I aquells que només veus d'any en any. És un clàssic que hagis quedat amb gent per fer la cursa i que no es presentin. En Xevi, en Joan, en Joaquim, l'Albert...

També és un clàssic que en Quim Puig (amic que m'ha fet la foto, i fotògraf d'El Punt) no faci la cursa, però després anem a esmorzar. És la segona part de la cursa. I fonamental. Un bon esmorzar. Avui hem canviat Can Laru per un pragmàtic Isaac.

Havent esmorzat, hem anat amb en Quim i en Marc a veure l'exposició fotogràfica de Les Santes, de l'Olga Boix. Està força bé. Funciona.

Aquesta nit, Requisits. M'havia fet el propòsit de no escriure aquests dies, però em traeixo a mi mateix. L'any que ve haurem de fer un bloc només de Santes. Amb amics i gent que expliqui com viuen ells la festa.


       

25 de juliol de 2005

Descans per Santes.

Perdoneu, però aquests dies estic de Santes. Seguiu l'actualitat de la festa major de Mataró a través de Capgròs, de Portal Mataró o d'El Punt.
       

22 de juliol de 2005

L'Estatut està fotut.

Si alguna cosa no s'arregla, anem a eleccions anticipades. Amb el clima i la situació d'avui, això del tripartit no va ni en rodes i el seu principal projecte, el nou Estatut, fa aigües per tots costats. Ara passarà allò típic que en quatre dies fa un gir inesperat, i quedo malament. Hi ha les vacances pel mig, i els nostres polítics potser hi posen més seny. Però avui és un autèntic desastre, no ens enganyem. En quin embolic ens han ficat? Quina necessitat hi havia d'arribar a un nivell d'autoflagel·lació nacional tan lamentable?

Si alguna cosa no s'arregla, tenim unes relacions PSC-ERC que estan més deteriorades que mai. Deixem de banda les fotos entre Carod i ZP a La Moncloa, perquè ni Carod mana el que hauria de manar a Esquerra ni ZP ha pogut fer callar els barons del PSOE que tot ho rebenten, començant pel president del seu partit que és un tal Chaves. Aquella foto és ficció. No és la icona de cap via d'entesa, de cap lleialtat ni pacte, perquè aquí i allà les ganivetades són diàries i en tots els sentits.

Si alguna cosa no s'arregla, el projecte de l'Estatut està tocat i enfonsat, i la legislatura se'n va a fer punyetes, però no pel 3% ni pel Carmel sinó pel propi fracàs parlamentari. Tripartit dividit. Oposició també dividida, uns a l'extrem sobiranista i els altres a l'extrem centralista. Carod i Pujol han de dinar plegats perquè el líder d'ERC confirmi a CiU que el seu partit no acceptarà més rebaixes estatutàries. Quina ironia. Carod dinant amb Pujol. Carod on t'has fotut? On ens has fotut?

Hi ha desconcert. Entre la ciutadania predomina el menyspreu, la ignorància. Un estat admirable i saludable, a la vista dels èxits. Entre les bases dels partits, no en parlem. Els republicans comencen a creure que els seus dirigents estan cometent un error històric pitjor que el pacte de CiU amb el PP, que tants vots els van reportar. Els nacionalistes no saben com moure's i mentre Pujol ja ha dit que ell no hauria obert el meló, Mas i Duran van en direccions oposades. Un va més enllà que ERC, però té un problema de credibilitat per la llosa de tants anys de govern, especialment pel tram final de submissió innecessària a Aznar i els seus. L'altre, que no alci gaire la veu perquè des de Madrid ara s'ho mira tot d'una altra manera.

Eleccions anticipades seria traspassar als ciutadans la resolució d'un conflicte que han generat els polítics. Després de fer riure a la resta de l'Estat, la cosa tampoc se solucionaria fàcilment. O els socialistes surten reforçats amb una majoria absoluta o gairebé i s'hauria acabat aixecar el llistó nacional, o el victimisme d'ERC aniria en detriment (un cop més) de l'espai de CiU, o ERC patiria un càstig en favor de socialistes i nacionalistes que deixaria un escenari de gestió complicada. Tornarien a sortir els fantasmes del gran acord PSC-CiU, en la línia de dir: "Deixem-nos d'aventures i anem a tirar el país endavant els de tota la vida!"

Després de disset mesos de debat al Parlament, 580 esmenes entre els propis grups parlamentaris. I a Madrid un rebuig frontal més enllà del somriure i del posat federalista de ZP. No anem pas bé.

Els de la foto són els del tripartit, el desembre del 2003, després de firmar el pacte del Tinell. Un pacte que, per molt que la maquinària del govern s'esforci en fer-nos creure que es compleix amb un percentatge satisfactori, no para de ser vulnerat cada dos per tres. Recordeu l'alegria d'aquells dies?


       

22 de juliol de 2005

El trio Portabella-Mayol-Trias i les misèries de Clos.

El nou baròmetre trimestral de l'Ajuntament de Barcelona (no disponible a Internet, encara) ens presenta una foto molt semblant a l'anterior. Clos queda per darrere, en valoració, dels seus socis de govern el republicà Portabella (5,8) i l'ecosocialista Mayol (5,8) i també de l'opositor nacionalista Trias (5,5). Treu una nota una dècima superior a l'anterior (5,2), però no li serveix per atrapar-los. A la cua, hi ha el conservador Fernández Díaz (3,8). En intenció de vot, el PSC obté un 26,5%, un coixí molt còmode per a l'alcalde i candidat a la reelecció.

La marca del partit és una garantia, a Barcelona. Però que Joan Clos vagi en compte perquè el juny del 2004 la intenció de vot dels socialistes era del 36,4%. Perdre deu punts en un any de temps no és cap motiu de satisfacció. La gràcia és que ERC atrapa i iguala CiU en intenció de vot (12% tots dos) i que ICV manté la tendència alcista (9,2%). O sigui, que tant els socis de govern com la principal força de l'oposició milloren en els baròmetres a costa del desgast de 26 anys de govern socialista a la capital i els anys de Clos a l'alcaldia (amb un Fòrum i un Carmel que el baròmetre intenta esborrar).

Ahir dijous, mentre es presentava el baròmetre, Clos seguia fent de les seves. La foto d'Andreu Puig, d'El Punt, així ho confirma. L'alcalde es va presentar per sorpresa en un acte de rellevància menor que feia Imma Mayol i, sense cap escrúpol, es va posar una gorra i va pujar a un cotxet elèctric destinat a repartir paquets per la ciutat. Va conduir-lo per la plaça Sant Jaume, com si d'un nen es tractés. Tot molt sostenible. Tot molt ridícul, també.


       

21 de juliol de 2005

El PSC s'ho juga tot a la carta Clos.

Josep Zaragoza, secretari d'organització del PSC, ja ha confirmat que Joan Clos repetirà (i serà la tercera vegada) com a cap de llista a l'Ajuntament de Barcelona. Les municipals del 2007 seran de les més interessants, perquè últimament Clos ha patit un desgast notable mentre els seus socis de govern milloraven la imatge entre la ciutadania. Almenys això es desprèn dels baròmetres que va fent l'Ajuntament.

Fòrum i Carmel han estat letals per als interessos electorals dels socialistes. Aquesta pèrdua de popularitat havia obert un debat intern seriós sobre la continuïtat de l'alcalde barceloní. A can PSC es movien entre un canvi forçat ja, per llençar un candidat nou, o tancar files al voltant de l'alcalde. Finalment, s'ha imposat l'opció més conservadora. I arriscada, perquè mentre ZP obté grans quotes de popularitat entre els barcelonins el tàndem Maragall-Clos no acaba d'anar del tot.

Caldrà veure, però, si la situació política catalana obliga Maragall a convocar eleccions anticipades, amb la qual cosa les municipals del 2007 no serien les més immediates, sinó que passarien a un segon terme. Que la marca ZP funciona, ho tenen clar els socialistes. Però cada cop són més els alcaldes del PSC que es mostren preocupats pel fet que el balanç escàs del govern tripartit a la Generalitat (i ja veurem com acaba tot, un cop obert el meló del nou Estatut) els repercuteixi negativament a ells a les municipals. Estan, alguns d'ells, una mica acollonits.

I Clos (a la foto d'Andreu Puig, en una imatge que fa riure sobre neteja de pintades al carrer), en canvi, s'ha convençut que li pot donar la volta a la truita i fer oblidar les seves relliscades. Té més empenta, i sembla que nous assessors. Diuen que l'alcalde ara va "amb sense" aturador. Com una moto.


       

21 de juliol de 2005

Foc polític.

Rodríguez Zapatero ha sortit avui, finalment, a donar la cara. Diumenge onze bombers morien pel foc a Guadalajara. Fernández de la Vega, la vicepresidenta del govern estatal, va anar-hi, aquella mateixa nit. Va rebre una esbroncada, però va aguantar-la estoïcament. La ministra Narbona hi va anar al tanatori, acompanyada del president de Castilla-la Manxa. Avui li ha tocat al president del govern espanyol perquè l'incendi (millor dit, la gestió de l'incendi) està agafant un caràcter greu.

El PP està ficant el dit a la nafra, i, almenys aparentment, sembla que tocarà os. Algunes coses no es van fer prou bé. Hi va haver descoordinació entre administracions. No s'entén que, amb la sequera que hi ha a tota la península, no es prohibís rotundament fer-hi foc al bosc. Que Zapatero anunciï avui un paquet de mesures per "coordinar" les diferents institucions públiques (govern cental i autonomies, bàsicament) demostra que hi ha hagut errors greus, més enllà de la imprudència temerària dels autors de la barbacoa mortal.

Si no plega algun responsable polític durant les properes hores, l'incendi de Guadalajara es tornarà a encendre, però políticament parlant, i pot cremar algú del govern autonòmic o del central. La consellera de Medi Ambient de Castella-la Manxa no deu dormir gaire tranquila, aquests dies...

La foto, d'Efe, és de familiars i amics de Julio Ramos, una de les onze víctimes de l'incendi, després del funeral. Un desastre així no pot quedar impune, no només en l'àmbit tècnic sinó en el polític. Temps al temps.


       


fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits