bloc sense fulls

19 de juliol de 2005

Duran i l'estelada.

Us asseguro que no és cap fotomuntatge. És una imatge de l'agència Efe del líder d'Unió Democràtica de Catalunya, aquest cap de setmana, a Tiana, en un acte organitzat per la branca juvenil del seu partit, la Unió de Joves. No deixa de ser curiós que els d'Unió vagin ara d'independentistes, per molt que l'acte l'organitzin els jovenets del partit.

Qui t'ha vist i qui et veu, Duran.


       

18 de juliol de 2005

La síndrome del músic del Titanic.

Un diputat del Congrés m'explica això de la paritat i de la regeneració política en clau divertida. Diu que ell se sent com un músic del Titanic, que mentre el vaixell es va enfonsant segueix tocant com si res no passés, mentre els nens i les dones són les primeres i els primers a marxar del barco. "Las mujeres y los niños, primero!" Doncs, amb la política actual passa una mica el mateix. Ser dona o ser jove (i ser dona i jove és bingo) suposa un plus per ocupar càrrecs de responsabilitat política i institucional. Fins ara, a les candidatures electorals hi havia les quotes en funció dels partits (en cas de ser coalició), dels independents i, si molt m'apretes, de les famílies i corrents dins de cada partit. Ara, a l'hora de fer llistes, tenen en compte quants són homes i quants són dones, quants són joves i quants són grans. El mateix diputat ho resumeix també simpàticament parlant de l'"efecte cremallera", que no és res més que el chico-chica-chico-chica...

A què treu cap això? Doncs al fet que el PSdG ha anunciat avui que la presidenta del Parlament de Galícia serà una dona socialista, Dolores Villarino (a la foto). La primera dona que presidirà la cambra gallega. L'homòloga d'Izaskun Bilbao, per entendre'ns. El perfil de Villarino és potent, segons he pogut llegir. Per tant, que no s'entengui que dubto de la seva capacitat. I molt menys, que em sàpiga greu la paritat home-dona a les llistes electorals i en els càrrecs de responsabilitat institucional.


       

17 de juliol de 2005

Recompte (encara més) criminal.

El nombre de víctimes de l'atemptat de l'Iraq no és de 56, com escrivia ahir. Avui ja ascendeix a 98 persones mortes i 152 ferides. Els suïcides segueixen generant caos al país. Dissabte més d'un centenar de persones morien després d'una onada d'atacs en diversos llocs de l'Iraq. Un autèntic desastre. Aquesta era la pacificació, normalització i democratització que volien Bush i els seus aliats? La postguerra és molt pitjor (quant a víctimes, em refereixo) que la pròpia guerra.


       

17 de juliol de 2005

Recompte criminal.

Lee Harris, de 30 anys i arquitecte de professió, ha mort. Era un dels ferits del 7J. El dia de l'atemptat era al comboi que va esclatar a l'estació de King's Cross, amb la seva companya, Samantha Badham, que és desapareguda. Per tant, avui oficialment el número de víctimes pels atemptats de Londres ascendeix a 55.

Avui també hi ha hagut un dels pitjors atemptats contra civils a l'Iraq. Almenys 56 morts i 90 ferits, per la detonació d'una càrrega explosiva que un terrorista duia al costat d'una benzinera situada a tocar d'una mesquita sunita.

A Londres 55. A El Messeb, 56. Un recompte que evidencia que el terrorisme és global i que no té aturador.

Ja veurem, tot llegint la premsa de diumenge, quin espai ocupa l'atemptat d'Iraq i quin espai ocupa la informació de Londres, ara que la policia britànica ha difós la imatge dels quatre terroristes suïcides a l'estació de Luton (al nord de la capital) captada per una càmera de vigilància. Carregats amb els explosius, i en filera entren a l'estació. Segons la informació policial són Hasib Hussain, Germaine Lindsay (amb gorra fosca), Mohammad Sidique Khan (amb una de color clar) i, al darrere, Shehzad Tanweer.

Que sortirien aquestes imatges era evident, sobretot perquè a Londres tot és ple de càmeres de vigilància. Arreu. Allà deuen haver superat el debat de l'agressió a la privacitat que suposa tanta càmera policial. Un debat que aquí encara no hem sabut, pogut o volgut superar.


       

17 de juliol de 2005

L'alegria gallega.

Almenys una alegria. Avui Pérez Touriño i Anxo Quintana s'han posat d'acord en el pacte de govern i en el cartipàs. Queden quatre serrells, però les comissions negociadores dels socialistes i dels nacionalistes gallecs ja s'encarregaran d'enllestir-los. La foto final és que Pérez Touriño (PSdG) tindrà d'únic vicepresident de la Xunta a Anxo Quintana (BNG). Els socialistes, vuit carteres. Els nacionalistes, cinc. Un bipartit, d'entrada, força equilibrat, almenys tenint en compte els resultats electorals.

A la imatge d'Efe, Anxo Quintana saluda antics coneguts a la plaça de Froufe, a Baños de Molgas (Ourense), on el líder del BNG ja celebrat avui un acte polític de commemoració del 25 de juliol (Dia de la Pàtria Gallega) i va recordar el seu primer míting, amb 18 anys acabats de fer. Avui feia 28 anys d'allò, en el mateix lloc. La diferència és que Quintana, 28 anys després, serà vicepresident de la Xunta i pot convertir-se en el motor polític perquè Galícia tingui un nou Estatut que l'equipari més a les comunitats nacionals de l'Estat com Catalunya i Euskadi que no pas a comunitats com La Rioja, amb tots els respecte per La Rioja.


       

16 de juliol de 2005

Sense comentaris.

L'endemà de la visita a La Moncloa per reunir-se amb Zapatero, Carod assisteix a l'acampada que organitza la branca juvenil del seu partit a Sant Celoni. La foto de Gabriel Massana, d'El Punt, val més que mil paraules. Carod, en primer terme, i un gran rètol al darrere que hi diu "rebaixes". No sé si el rètol es refereix a les rebaixes estatutàries en nom del "marc constitucional" que ara ERC tant s'afanya a preservar...


       

16 de juliol de 2005

Cada dia hi entenc menys.

Carod ha anat a La Moncloa. Zapatero no ha sortit a la porta a rebre'l, com sí va fer el 25 de febrer passat. La foto (a l'esquerra) ha estat Carod entrant sol. La segona foto ha estat Carod i Zapatero als sofàs, cara a cara. La tercera foto ha estat Carod, en roda de premsa amb el rètol de La Moncloa darrere seu.

Carod ha anat a La Moncloa. La reunió ha durat dues hores i mitja. Han parlat del nou Estatut de Catalunya amb el president espanyol. No han tancat cap pacte entre ERC i PSOE per l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat del proper any. Zapatero no ha sortit a parlar, després de la reunió. Ho ha fet el ministre Montilla des de la seu del PSC. Per què no parla ZP?

Carod ha anat a La Moncloa. Diu que el nou Estatut respectarà el marc constitucional espanyol. Ho diu ell, el líder de l'independentisme català. Líder d'un partit decisiu a Catalunya i a Madrid. Ho diu ell, que s'havia caracteritzat per les lectures obertes de les coses. La Constitució és evolució permanent, no està tancada ni té lectures restrictives, havia arribat a dir. Estatut, el nou, que no estarà "fora" de la Constitució actual, però tampoc "per sota de les seves possibilitats", ha manifestat el dirigent d'ERC.

Carod ha anat a La Moncloa. Ha coincidit amb Zapatero (segons ens volen fer saber) en què el calendari no importa. "Si hem esperat 25 anys podem esperar 25 anys i un mes." Hi estic d'acord. Montilla ha llençat avui un missatge de cordialitat perquè CiU s'hi afegeixi, al nou text estatutari. Tot lliga. Ara va de treure pressió a CiU i de buscar complicitats.

Carod ha anat a La Moncloa. La gran notícia que ens transmet és el que ja sabíem, o donàvem per fet: que Rodríguez Zapatero respectarà l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya. Però avui ja hi han afegit: sempre que respecti "el marc constitucional". La notícia no és cap notícia, diríem.

Carod ha anat a La Moncloa. Montilla diu que la reunió d'avui prova la bona entesa entre socialistes i republicans. Una entesa fingida, forçada. Però entesa, al cap i a la fi.

Carod ha anat a La Moncloa. Però jo no hi entenc res. Hi ha anat el mateix dia que PSOE i PP acordaven un nou reglament per al Congrés dels Diputats que impedirà la possibilitat de parlar en català a la cambra. Només en castellà. Cap de les llengües oficials al marge de l'espanyol. Pacte entre socialistes i conservadors. Manuel Marín cridava l'ordre els diputats d'ERC cada cop que deien quatre mots en la llengua de Pompeu Fabra. Joan Tardà ha rebut més d'una esbroncada del president del Congrés. L'excusa era el reglament. Ara, amb el nou reglament, ja no hi haurà excusa. Directament s'evitarà que els diputats parlin en català. La misèria d'aquest capítol tant trist (avui coincidint amb la foto Carod-ZP) és la reacció política catalana: CiU convida el tripartit a fer un front comú per evitar-ho (missió impossible!) i ERC respon que encara hi té esperances.

Resum: O no hi entenc d'alta política o algú ens ven una moto. Temps al temps.


       

15 de juliol de 2005

L'autogol del nou Estatut.

Què és el nou Estatut? Un embolic de tres nassos que no satisfà ningú i ajuda a omplir les pàgines de les seccions de política dels diaris. I, a més, que no interessa els ciutadans, segons el baròmetre semestral del govern.

Saura-Piqué es reuneixen.Maragall-Saura-Carretero es troben amb els alcaldes de les capitals de comarca catalanes. Resum: avui El País titula a portada: "Piqué, abierto a apoyar el Estatuto si el PSC logra imponer su criterio".

Lectura política 1: Piqué és molt nacionalista (català), i s'ha tornat boig. El PSC és tan catalanista que proposa un Estatut a l'alça i aconsegueix enganyar Piqué perquè hi doni el seu suport. Amb aquesta lectura no anem bé.

Lectura política 2: Si Piqué hi està disposat, és que les rebaixes del PSC són molt notables. Si Piqué i PSC coincideixen, pensa malament i l'encertaràs. Em refereixo a un Estatut descafeïnat, s'entén! Aquesta és la prova del nou.

Lectura política 3: El PSC té un problema gros. En la reunió amb els alcaldes, aquests han posat una mica el crit al cel. No s'hi troben reflectits en el nou Estatut. Havíem quedat que l'exalcalde Maragall seria un President molt sensible amb els municipis, i això no es capta per enlloc del nou Estatut. I aquí la tenim muntada. Alcaldes normals molt escèptics. Alcaldes convergents molt crítics (guió oficial de CiU, ara sí que toca!). Alcaldes del PSC també emprenyats. Uns perquè no se'ls ha tingut en compte. Els petits. Els altres, els més grossos (i algun d'ells molt ben connectat amb el PSOE), perquè volen més poder, competències i recursos per als ajuntaments al text estatutari. La qüestió és que els alcaldes socialistes, aquests últims, han arribat a fer pressió per veure's reflectits en el nou Estatut a través del PSOE. Increïble. Han d'anar via Ferraz.

Lectura política 4: Pujol té més raó que un Sant. Ha dit que això del nou Estatut serà un "autogol" de Catalunya i per a Catalunya. Ell no va voler obrir el meló de l'Estatut i preferia anar esgarrapant. Ara correm el risc, com a país, d'aprovar un Estatut rebaixat i aprimat que serà una arma de doble tall: no ens solucionarà els problemes del país i serà l'excusa que tindran per fer-nos callar cada vegada que reclamem i ens queixem. O sigui, que ni peix al cove ni Estatut ambiciós.

Desig polític: Esperem que s'hi posi una mica de seny i tot aquest disbarat acabi bé. Però últimament no parem de tenir ensurts. Entre Sevilla i Piqué...

PD: Els de la foto són Joan Saura (que hi surt molt, a les fotos, per tema Estatut) i Josep Piqué (que ja no critica ni a Acebes ni a Zaplana, i que espera quedar un dia amb Rajoy, però l'home ahir es manifestava a Múrcia contra la paralització del transvasament de l'Ebre i reclamava més aigua per als murcians; la culpa de la sequera també és dels catalans). Els del fons, són els Mossos d'Esquadra que Montse Tura hi té destinats a protegir la institució, que és la Generalitat, i que ja veurem com queda al final de tot.


       


14 de juliol de 2005

Les rebaixes d'estiu del govern Zapatero.

El tiet Sevilla ja ha vingut a Barcelona amb les rebaixes d'estiu del govern Zapatero. El ministre diu que el nou Estatut de Catalunya es retallarà encara més al Congrés dels Diputats de Madrid i, llavors, un cop feta tota la garbellada, tindrem un text que serà molt "sensat" per a tothom, segons ell. Sevilla confia en el "seny català" (quan et diuen això, rai!) perquè el nou Estatut sigui respectuós amb la Constitució espanyola i s'ajusti a l'escàs marge de tolerància que les últimes setmanes han expressat els que manen a can POSE.

La qüestió és que la trobada entre Sevilla i el President Maragall (a la foto: el que adverteix amb el dit és el ministre) deixa en entredit el compromís que Rodríguez Zapatero va adoptar al Palau Sant Jordi de Barcelona en campanya electoral, quan ni tan sols ell s'imaginava que acabaria d'inquil·lí a La Moncloa. El ministre Sevilla esmena la plana al propi president espanyol? Avui ja veurem quina versió en donen, els mitjans. Uns diran que la trobada Sevilla-Maragall ha estat un èxit. D'altres, que ha estat un fracàs.

Al final, potser sí que tindrà raó Puigcercós quan denuncia que al carrer Ferraz hi ha massa galls, i que Esquerra vol un gall que mani en el galliner socialista per poder interlocutar. El problema és que a la seu del PSOE han decidit repartir-se els papers: un farà de poli bo i els altres, de polis dolents. Sevilla és el més dolent dels dolents, pel que es veu. (Això sense esmentar Alfonso Guerra, que és del passat però retorna al present en format ensurt.) Puigcercós segur que ho sap, això del paper de bons i dolents. Ara només cal que ell, que els té agafats per allà mateix, apreti una mica més. Sense acabar de trencar cap ou, és clar!


       

14 de juliol de 2005

Blocs en temps de crisi.

L'article de Miquel Pairolí a El Punt planteja un debat molt interessant. Fins a quin punt, davant d'una apagada informativa com la que s'ha viscut aquests dies arran dels atemptats de Londres, es pot donar credibilitat als blocs d'Internet? És evident que un públic més selectiu i segurament exigent s'acosta a la navegació dels blocs per tenir una versió i una opinó més plural.

El lector de blocs fa un pas més enllà, perquè no es conforma amb els mitjans de comunicació convencionals, especialment quan aquests participen d'una censura (autocensura, potser pactada amb anterioritat al 7J amb el propi govern britànic) que sota una suposada crida de responsabilitat d'Estat deixa els seus ciutadans orfes d'informació. A falta d'informació extensa i rigorosa, crítica si cal, no ens estranyem que determinades persones busquin en els blocs el que no troben en altres espais d'Internet o en els mitjans clàssics de premsa, ràdio i televisió. Una altra cosa, i amb això hi estic d'acord amb Pairolí, és que de blocs, n'hi deu haver de tota mena. Per remenar i triar. Però això ja depèn de la confiança i complicitat entre l'autor o autors del bloc i els seus lectors.


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits