bloc sense fulls

24 de febrer de 2005

Llum després del túnel?

El tripartit ha superat el primer any al poder. Ha hagut de caure el túnel de maniobra de la L5 al Carmel per descobrir que l'externalització, l'abús de la subcontractació i l'escassa intervenció de l'empresa pública en les adjudicacions de grans infraestructures eren un desastre. Si el caos a GISA era tal, per què el govern catalanista i d'esquerres ha trigat 14 mesos a denunciar-ho? Per què no hi han intervingut abans? Ho haurien denunciat i ho haurien canviat si no s'hagués enfonsat el túnel del Carmel?

D'altra banda, amb dos caps de turc sobre la taula (l'expressió respon al plantejament de "justos per pecadors" de Maragall ahir i de Nadal avui) com són els dimissionaris director general de Ports i Transports, Jordi Julià, i el president de GISA, Ramon Serra, s'assoleix el llistó de responsabilitat política en aquest lamentable episodi. Encara que sigui responsabilitat política de baixa intensitat, atès que l'oposició parlamentària volia el cap del conseller Nadal. Té raó Artur Mas quan diu que el cap de Nadal (no el del seu germà Manel, que és el "viceconseller" de Política Territorial) no es podia servir en safata perquè és un dels pesos pesants del govern tripartit. Una altra cosa és que Nadal pugui seguir compatibilitzant els càrrecs de conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el de portaveu del govern.

Per cert, i a tall d'anècdota, he rebut un SMS que diu: "Primícia: el gol d'en Belletti també és culpa de CiU."


       

24 de febrer de 2005

Un ple que genera més desconfiança.

Maragall rebenta el debat parlamentari del Carmel amb una acusació fora de lloc: "3%". Mai una sola xifra -la de les comissions que hauria cobrat CiU en les obres públiques de la Generalitat durant l'època pujolistahavia provocat tant rebombori. El president Maragall, que no havia de parlar, cau en la trampa del cap de l'oposició, Artur Mas, i fa una de les seves maragallades més sonades. Acusa els anteriors governants de cobrar comissions, com si aquest fos el rovell de l'ou del debat parlamentari. Posa en crisi la relació amb el principal grup parlamentari (Estatut "in albis") i desvia l'atenció de l'opinió pública i dels veïns afectats, que hores abans al matí, a les portes del Parlament, ja clamaven la seva desconfiança en els polítics a cop de pancarta.


       

22 de febrer de 2005

CMT i Renfe.

El president de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), Carlos Bustelo, desafia la decisió política del ministre d'Indústria, José Montilla, de traslladar a Barcelona aquesta institució. Bustelo -nomenat per l'anterior executiu del PPs'oposa a deixar manxar de Madrid les dependències de la CMT, i el ministre del PSC s'ha vist obligat a amenaçar amb destituir Bustelo. Això de l'Espanya plural i descentralitzada és més difícil del que els propis socialistes catalans es pensaven.

Ahir, precisament, el secretari d'Estat d'Infraestructures, Antonio Monfort, ha avançat al Congrés dels Diputats que el traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat (un dels acords del famós pacte del Tinell) no serà cosa fàcil ni ràpida. Resulta que el secretari d'Estat creu que cal una reflexió prèvia i profunda abans de decidir trossejar, segons ell, el servei de rodalies en qüestió. En definitiva, que entre Bustelos i Monforts, a can PSC deuen tenir més d'un maldecap.


       

21 de febrer de 2005

Comissió d'investigació.

Dijous el conseller Nadal anirà al Parlament a donar explicacions, i amb alguna decisió presa. Avui, de moment, el seu company de govern Joan Saura (que no és socialista, però sí ecosocialista) ja ha avançat que Iniciativa no descarta que s'hagi de crear una comissió d'investigació pel cas Carmel. Dependrà, diu Saura, de la satisfacció que generi la intervenció del titular de Política Territorial. Iniciativa es comença a desmarcar d'una gestió pèssima de la crisi, en què, tot sigui dit de passada, Esquerra ha estat absolutament desapareguda. Els republicans deuen haver pensat aquests dies en el companyerisme que els socialistes li van mostrar a Carod quan des de Madrid van fer esclatar l'escàndol de la seva entrevista a la Catalunya Nord amb ETA.

Parlant de comissions d'investigació, l'altre dia un mitjà electrònic recordava que Joaquim Nadal va arribar a demanar sis comissions d'investigació durant l'anterior legislatura. Pels casos Lear, Turisme, Olé, Nevades, Pallerols i Baix Llobregat. El 19 de març del 2002 Nadal (que llavors era el fuet del govern nacionalista des de l'oposició) va lamentar que CiU i PP encallessin els tràmits per a la creació de les comissions d'investigació a la Mesa del Parlament.


       

21 de febrer de 2005

Viatges inoportuns de Clos i Portabella.

En plena crisi del cas Carmel (dijous el conseller Nadal compareixerà al Parlament amb alguna dimissió sota el braç, i un miler de barcelonins pateixen una situació dramàtica en què encara desconeixen si poden tornar a casa -unsi quina indemnització en rebran per haver-la perduda -d'altres-) resulta que l'alcalde de la ciutat, Joan Clos, marxa de viatge oficial a Egipte i el seu tinent d'alcalde Jordi Portabella l'imita anant a la Xina. Els caps de llista del PSC i d'ERC a les eleccions del 2007 s'han pres això a broma? Qui els assessora? Si us plau, no fitxin mai els seus respectius caps de gabinet!

Per molt que diguin que són viatges llampec, hi ha compromisos que s'han d'esborrar de les agendes. Quin tema és més prioritari per a un governant de la Barcelona d'avui que el cas Carmel? Conferències, seminaris, jornades, expedicions o missions empresarials a Egipte o a la Xina? No facin riure. Els barcelonins segurament es mereixen uns governants millors. Per molt que es digui: "El poble té els polítics que es mereix." Recordin que cada quatre anys (i ja falta menys) això es revisa.


       

18 de febrer de 2005

La justícia és lenta, també amb el Carmel

Tres setmanes després de l'esvoranc al túnel de maniobra de la línia 5 de metro, la fiscalia apareix per anunciar que investigarà el cas del Carmel. Un accident -o una imprudència, en funció del resultat judicialque ha deixat un miler de persones fora de casa o sense casa directament. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, que fins fa poc temps era un autèntic càstig per al fetge de l'administració pujolista, ha aparegut públicament avui per anunciar que un parell de fiscals coordinats personalment per ell es dedicaran a investigar aquest escàndol. Mena demana col·laboració a la Generalitat perquè disposi de recursos i facilitats per investigar el cas. Quina ironia.

Felip Puig, l'exconseller de Política Territorial de la Generalitat convergent, ha dit aquests dies que la crisi del Carmel amb CiU al poder hauria comportat una acció àgil i contundent de la fiscalia. No ho sabrem mai, però la veritat és que al fiscal en cap Mena li han faltat reflexos. Tres setmanes, amb un miler de persones fora de casa, un accident que hauria pogut ser tràgic, una confusió tècnica, executiva de l'obra i informativa sense precedents, i la fiscalia tarda tres setmanes a donar la cara. A veure què fa ara.

Pasqual Maragall ha anunciat avui que el conseller Nadal donarà explicacions al Parlament abans del previst. El titular de Política Territorial es va comprometre a una segona compareixença parlamentària tres setmanes després de la primera. Finalment el president Maragall ha forçat l'avançament. La pressió política i social és cada cop més insuportable. Per al govern, diríem que és incòmode. El ple extraordinari de la setmana vinent es farà un mes després de l'accident, de l'ensorrament de l'edifici de pisos. A Pujol li ho hauria consentit, això, l'oposició progressista que ara ocupa el poder?

Finalment, avui ha aparegut Enric Marín, el secretari de Comunicació del Govern, un càrrec certament maleït. Va haver de dimitir Miquel Sellarès, i la setmana passada l'oposició demanava la dimissió de Marín. Mai accepteu aquest càrrec amb el tripartit! La qüestió és que Marín no s'ha plantejat mai dimitir, tot i que de la seva oficina va sortir una nota que limitava perillosament la llibertat dels periodistes. Aquest episodi -en el context del cas Carmelés una anècdota, tot i la greu equivocació de Marín i de la colla que va intentar limitar la llibertat d'informació a l'inici de la crisi. Què hauria passat si en lloc de Marín es digués Madí, el secretari de Comunicació del Govern?

No deixa de ser curiós -per no dir lamentableque hagi de ser la premsa espanyola (l'altre dia escoltava una tertúlia nocturna de la SER que no estalviava atacs i crítiques al govern català per la gestió de la crisi) qui defensi plantejaments inequívocs de transparència informativa, d'assumpció de responsabilitats tècniques i polítiques i de major eficàcia en la resposta de l'administració a un problema creat per la pròpia administració. No cauré en el joc fàcil de tancar files pel simple fet que siguin els mitjans madrilenys els que posen en entredit el govern del meu país. No hi cauré només per un motiu; perquè tinc dubtes raonables que el carmel mediàticament dolç que mossega aquest tripartit seria incomestible i agre a la boca d'un govern convergent amb el suport parlamentari dels conservadors espanyols.

Per tant, el posicionament dels mitjans catalans davant la manifestament millorable gestió del Govern no és amable en tant que govern de Catalunya sinó perquè qui l'ostenta té els colors que té. I lamentablement haig d'escoltar la SER per tenir la sensació que no ens begut l'enteniment tots plegats. Sovint, això de l'oasi català provoca una sequera de gola preocupant.


       

17 de febrer de 2005

El publicista de ZP critica Joan Clos

Juan Campmany, creatiu que presideix Tandem DDB, és l'autor de la marca ZP i va dirigir la campanya publicitària del llavors candidat socialista a la Moncloa José Luis Rodríguez Zapatero. Acaba de publicar un llibre -«El efecto ZP» (Planeta)en què explica l'estratègia que va dur el PSOE al poder, contra tot pronòstic. Campmany (Barcelona, 1944) afirma avui en una entrevista a El Periódico que «Aznar va ser millor publicista de Zapatero que jo». En la mateixa entrevista, i arran de l'a crisi del Carmel, sosté que l'alcalde de Barcelona, Joan Clos (del mateix partit que el seu client Zapatero), s'ha equivocat en la gestió del Carmel. «Clos hauria d'haver passat el dia a dia (de l'Ajuntament) al tinent d'alcalde i haver muntat una oficina permanent al Carmel. Havia d'atendre la gent. Salvant les distàncies, recorda el que va passar l'11-M, quan el Govern es va quedar al despatx, donant explicacions a distància. ¿Què va fer Giulianni (llavors alcalde de Nova York) l'11-S? Posar-se el casc de bomber i anar a les Torres Bessones. Perquè la gent confiï en tu, has d'estar amb la gent. O hi ets o no hi ets.» Jo no hi afegiria res més.
       

15 de febrer de 2005

El Carmel, Europa i el xapapote

Qui va ficar els peus al xapapote va ser Maragall quan va comparar l'esvoranc del Carmel (provocat per l'administració que presideix) amb l'accident del Prestige a la costa gallega. La comparació és una maragallada més, però en aquesta ocasió va generar força malestar. "Nosotros no somos chapapote", deien els veïns afectats i resava alguna pancarta al barri barceloní. La indignació veïnal, agreujada per una mala gestió de la crisi (en què Maragall hi va anar tard i malament), tindrà un bon termòmetre el 20F. Què votarà el barri castigat per l'esvoranc del túnel del metro en el referèndum de la constitució europea? Serà curiós observar els resultats de les urnes d'un col·legi electoral que precisament s'ha hagut de traslladar a un centre cívic (el Boca Nord, que és el nucli neuràlgic de l'operatiu de crisi). A veure com reacciona diumenge un barri que va votar massivament ZP a les eleccions generals i que ara no para de cridar "tots els polítics són iguals". Auguro que guanyarà l'abstenció (això no costa gaire pensar-ho) i que hi haurà un bon grapat de vots nuls amb missatges força desagradables.


       

14 de febrer de 2005

Els regals de Zapatero

Cada cop que Rodríguez Zapatero trepitja Barcelona en campanya electoral premia els catalans amb algun dels seus regals. Va aprofitar un míting al Palau Sant Jordi per prometre solemnement que assumiria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Llavors ZP només era un candidat a la presidència espanyola amb poques possibilitats de desbancar els conservadors en el poder. El temps no ha desmentit encara la promesa electoral de Rodríguez Zapatero, però és ben cert que tots els gestos del govern socialista que presideix (amb l'insigne ministre Jordi Sevilla al capdavant) apunten a la retallada estatal. Al PSOE ja tenen preparades les tisores, no fos cas que el consens parlamentari català superés les minses expectatives estatutàries que tenen des de Madrid.

El segon cop que ZP va aprofitar la campanya electoral per fer un dels seus regals va ser pels comicis europeus. El president espanyol va anunciar que l'Estat cedia l'ús a la ciutat del Castell de Montjuïc. Per fer-hi un museu de la pau, com no podria ser de cap altra manera tractant-se de l'home d'estat que havia fet tornar les tropes espanyoles de l'Iraq. Un castell pacifista per a la ciutat de les manifestacions anti-Bush i anti-Aznar, per al feu del tripartit catalanista i d'esquerres.

El tercer regal, també en campanya, però en aquesta ocasió la cosa va de referèndum, ha anat a parar al Carmel, on la desgràcia castiga el barri novel·lat per Juan Marsé. Mentre la imatge que ofereixen els governs municipal i català és d'una inoperància preocupant, Zapatero és rebut amb petons i aplaudiments al Carmel com si de "Benvingut Mister Marshall" es tractés. Nadal, Clos i Maragall s'enduen els xiulets i, en algun cas, els insults d'un veïnat indignat perquè (què incomprensius que són!) els molesta que l'administració els hagi ensorrat el domicili.

El cas del Carmel amaga fenòmens socials i polítics de conseqüències incalculables. Prenguem nota.


       

30 de novembre de 2004

Mayol, entre la supeditació i la descaradura.

Iniciativa s'afegeix al llistat de partits que munten congressos per reforçar els seus candidats a l'alcaldia de Barcelona. Segurament mai amb tanta antelació la maquinària dels partits s'havia posat en marxa de cara als comicis de la ciutat. A dos anys i mig vista, els ciutadans ja saben quina oferta d'alcaldables tindran. Els candidats del 2003 repetiran, fins i tot el de CiU, Xavier Trias, a la qual cosa la federació nacionalista no tenia acostumats els barcelonins. CiU no només revalida Trias, sinó que el situa com a secretari general adjunt. Fa triumvirat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran. CiU es pren les municipals de Barcelona amb l'esperança de desbancar el tripartit, ara que ho governa tot. El triumvirat ecosocialista el formen Joan Saura, Joan Herrera i Imma Mayol. La diferència és que Iniciativa -segurament més conscient de les pròpies limitacionsno va dient que aconseguirà l'alcaldia. Mayol està atrapada entre la legítima aspiració de guanyar terreny electoral i una supeditació al PSC que sovint li pesa més que no pas al soci de govern Jordi Portabella. El republicà supera Mayol a l'hora de desmarcar-se del socialista Clos. ICV té dos anys i mig per fer bo aquell eslògan seu que presentava la força com la més «descarada». De moment, el descarat al govern és Portabella. I a l'oposició, n'hi ha dos.


       

darrers comentaris

fotos

Calella

Diumenge, 27 des.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits