bloc sense fulls

21 de febrer de 2005

Viatges inoportuns de Clos i Portabella.

En plena crisi del cas Carmel (dijous el conseller Nadal compareixerà al Parlament amb alguna dimissió sota el braç, i un miler de barcelonins pateixen una situació dramàtica en què encara desconeixen si poden tornar a casa -unsi quina indemnització en rebran per haver-la perduda -d'altres-) resulta que l'alcalde de la ciutat, Joan Clos, marxa de viatge oficial a Egipte i el seu tinent d'alcalde Jordi Portabella l'imita anant a la Xina. Els caps de llista del PSC i d'ERC a les eleccions del 2007 s'han pres això a broma? Qui els assessora? Si us plau, no fitxin mai els seus respectius caps de gabinet!

Per molt que diguin que són viatges llampec, hi ha compromisos que s'han d'esborrar de les agendes. Quin tema és més prioritari per a un governant de la Barcelona d'avui que el cas Carmel? Conferències, seminaris, jornades, expedicions o missions empresarials a Egipte o a la Xina? No facin riure. Els barcelonins segurament es mereixen uns governants millors. Per molt que es digui: "El poble té els polítics que es mereix." Recordin que cada quatre anys (i ja falta menys) això es revisa.


       

18 de febrer de 2005

La justícia és lenta, també amb el Carmel

Tres setmanes després de l'esvoranc al túnel de maniobra de la línia 5 de metro, la fiscalia apareix per anunciar que investigarà el cas del Carmel. Un accident -o una imprudència, en funció del resultat judicialque ha deixat un miler de persones fora de casa o sense casa directament. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, que fins fa poc temps era un autèntic càstig per al fetge de l'administració pujolista, ha aparegut públicament avui per anunciar que un parell de fiscals coordinats personalment per ell es dedicaran a investigar aquest escàndol. Mena demana col·laboració a la Generalitat perquè disposi de recursos i facilitats per investigar el cas. Quina ironia.

Felip Puig, l'exconseller de Política Territorial de la Generalitat convergent, ha dit aquests dies que la crisi del Carmel amb CiU al poder hauria comportat una acció àgil i contundent de la fiscalia. No ho sabrem mai, però la veritat és que al fiscal en cap Mena li han faltat reflexos. Tres setmanes, amb un miler de persones fora de casa, un accident que hauria pogut ser tràgic, una confusió tècnica, executiva de l'obra i informativa sense precedents, i la fiscalia tarda tres setmanes a donar la cara. A veure què fa ara.

Pasqual Maragall ha anunciat avui que el conseller Nadal donarà explicacions al Parlament abans del previst. El titular de Política Territorial es va comprometre a una segona compareixença parlamentària tres setmanes després de la primera. Finalment el president Maragall ha forçat l'avançament. La pressió política i social és cada cop més insuportable. Per al govern, diríem que és incòmode. El ple extraordinari de la setmana vinent es farà un mes després de l'accident, de l'ensorrament de l'edifici de pisos. A Pujol li ho hauria consentit, això, l'oposició progressista que ara ocupa el poder?

Finalment, avui ha aparegut Enric Marín, el secretari de Comunicació del Govern, un càrrec certament maleït. Va haver de dimitir Miquel Sellarès, i la setmana passada l'oposició demanava la dimissió de Marín. Mai accepteu aquest càrrec amb el tripartit! La qüestió és que Marín no s'ha plantejat mai dimitir, tot i que de la seva oficina va sortir una nota que limitava perillosament la llibertat dels periodistes. Aquest episodi -en el context del cas Carmelés una anècdota, tot i la greu equivocació de Marín i de la colla que va intentar limitar la llibertat d'informació a l'inici de la crisi. Què hauria passat si en lloc de Marín es digués Madí, el secretari de Comunicació del Govern?

No deixa de ser curiós -per no dir lamentableque hagi de ser la premsa espanyola (l'altre dia escoltava una tertúlia nocturna de la SER que no estalviava atacs i crítiques al govern català per la gestió de la crisi) qui defensi plantejaments inequívocs de transparència informativa, d'assumpció de responsabilitats tècniques i polítiques i de major eficàcia en la resposta de l'administració a un problema creat per la pròpia administració. No cauré en el joc fàcil de tancar files pel simple fet que siguin els mitjans madrilenys els que posen en entredit el govern del meu país. No hi cauré només per un motiu; perquè tinc dubtes raonables que el carmel mediàticament dolç que mossega aquest tripartit seria incomestible i agre a la boca d'un govern convergent amb el suport parlamentari dels conservadors espanyols.

Per tant, el posicionament dels mitjans catalans davant la manifestament millorable gestió del Govern no és amable en tant que govern de Catalunya sinó perquè qui l'ostenta té els colors que té. I lamentablement haig d'escoltar la SER per tenir la sensació que no ens begut l'enteniment tots plegats. Sovint, això de l'oasi català provoca una sequera de gola preocupant.


       

17 de febrer de 2005

El publicista de ZP critica Joan Clos

Juan Campmany, creatiu que presideix Tandem DDB, és l'autor de la marca ZP i va dirigir la campanya publicitària del llavors candidat socialista a la Moncloa José Luis Rodríguez Zapatero. Acaba de publicar un llibre -«El efecto ZP» (Planeta)en què explica l'estratègia que va dur el PSOE al poder, contra tot pronòstic. Campmany (Barcelona, 1944) afirma avui en una entrevista a El Periódico que «Aznar va ser millor publicista de Zapatero que jo». En la mateixa entrevista, i arran de l'a crisi del Carmel, sosté que l'alcalde de Barcelona, Joan Clos (del mateix partit que el seu client Zapatero), s'ha equivocat en la gestió del Carmel. «Clos hauria d'haver passat el dia a dia (de l'Ajuntament) al tinent d'alcalde i haver muntat una oficina permanent al Carmel. Havia d'atendre la gent. Salvant les distàncies, recorda el que va passar l'11-M, quan el Govern es va quedar al despatx, donant explicacions a distància. ¿Què va fer Giulianni (llavors alcalde de Nova York) l'11-S? Posar-se el casc de bomber i anar a les Torres Bessones. Perquè la gent confiï en tu, has d'estar amb la gent. O hi ets o no hi ets.» Jo no hi afegiria res més.
       

15 de febrer de 2005

El Carmel, Europa i el xapapote

Qui va ficar els peus al xapapote va ser Maragall quan va comparar l'esvoranc del Carmel (provocat per l'administració que presideix) amb l'accident del Prestige a la costa gallega. La comparació és una maragallada més, però en aquesta ocasió va generar força malestar. "Nosotros no somos chapapote", deien els veïns afectats i resava alguna pancarta al barri barceloní. La indignació veïnal, agreujada per una mala gestió de la crisi (en què Maragall hi va anar tard i malament), tindrà un bon termòmetre el 20F. Què votarà el barri castigat per l'esvoranc del túnel del metro en el referèndum de la constitució europea? Serà curiós observar els resultats de les urnes d'un col·legi electoral que precisament s'ha hagut de traslladar a un centre cívic (el Boca Nord, que és el nucli neuràlgic de l'operatiu de crisi). A veure com reacciona diumenge un barri que va votar massivament ZP a les eleccions generals i que ara no para de cridar "tots els polítics són iguals". Auguro que guanyarà l'abstenció (això no costa gaire pensar-ho) i que hi haurà un bon grapat de vots nuls amb missatges força desagradables.


       

14 de febrer de 2005

Els regals de Zapatero

Cada cop que Rodríguez Zapatero trepitja Barcelona en campanya electoral premia els catalans amb algun dels seus regals. Va aprofitar un míting al Palau Sant Jordi per prometre solemnement que assumiria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Llavors ZP només era un candidat a la presidència espanyola amb poques possibilitats de desbancar els conservadors en el poder. El temps no ha desmentit encara la promesa electoral de Rodríguez Zapatero, però és ben cert que tots els gestos del govern socialista que presideix (amb l'insigne ministre Jordi Sevilla al capdavant) apunten a la retallada estatal. Al PSOE ja tenen preparades les tisores, no fos cas que el consens parlamentari català superés les minses expectatives estatutàries que tenen des de Madrid.

El segon cop que ZP va aprofitar la campanya electoral per fer un dels seus regals va ser pels comicis europeus. El president espanyol va anunciar que l'Estat cedia l'ús a la ciutat del Castell de Montjuïc. Per fer-hi un museu de la pau, com no podria ser de cap altra manera tractant-se de l'home d'estat que havia fet tornar les tropes espanyoles de l'Iraq. Un castell pacifista per a la ciutat de les manifestacions anti-Bush i anti-Aznar, per al feu del tripartit catalanista i d'esquerres.

El tercer regal, també en campanya, però en aquesta ocasió la cosa va de referèndum, ha anat a parar al Carmel, on la desgràcia castiga el barri novel·lat per Juan Marsé. Mentre la imatge que ofereixen els governs municipal i català és d'una inoperància preocupant, Zapatero és rebut amb petons i aplaudiments al Carmel com si de "Benvingut Mister Marshall" es tractés. Nadal, Clos i Maragall s'enduen els xiulets i, en algun cas, els insults d'un veïnat indignat perquè (què incomprensius que són!) els molesta que l'administració els hagi ensorrat el domicili.

El cas del Carmel amaga fenòmens socials i polítics de conseqüències incalculables. Prenguem nota.


       

30 de novembre de 2004

Mayol, entre la supeditació i la descaradura.

Iniciativa s'afegeix al llistat de partits que munten congressos per reforçar els seus candidats a l'alcaldia de Barcelona. Segurament mai amb tanta antelació la maquinària dels partits s'havia posat en marxa de cara als comicis de la ciutat. A dos anys i mig vista, els ciutadans ja saben quina oferta d'alcaldables tindran. Els candidats del 2003 repetiran, fins i tot el de CiU, Xavier Trias, a la qual cosa la federació nacionalista no tenia acostumats els barcelonins. CiU no només revalida Trias, sinó que el situa com a secretari general adjunt. Fa triumvirat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran. CiU es pren les municipals de Barcelona amb l'esperança de desbancar el tripartit, ara que ho governa tot. El triumvirat ecosocialista el formen Joan Saura, Joan Herrera i Imma Mayol. La diferència és que Iniciativa -segurament més conscient de les pròpies limitacionsno va dient que aconseguirà l'alcaldia. Mayol està atrapada entre la legítima aspiració de guanyar terreny electoral i una supeditació al PSC que sovint li pesa més que no pas al soci de govern Jordi Portabella. El republicà supera Mayol a l'hora de desmarcar-se del socialista Clos. ICV té dos anys i mig per fer bo aquell eslògan seu que presentava la força com la més «descarada». De moment, el descarat al govern és Portabella. I a l'oposició, n'hi ha dos.


       

30 de novembre de 2004

La transparència de la Diputació escasseja.

Celestino Corbacho i els socialistes que des de fa 25 anys governen la Diputació de Barcelona s'omplen permanentment la boca d'elogis dient que són una administració de referència en l'àmbit estatal. Totes les diputacions espanyoles, segons ells, s'emmirallen en la de Barcelona. La veritat és que l'organisme que presideix Corbacho s'ha perfumat prou per treure's la pudor de naftalina, i ha apostat per la modernització i les noves tecnologies com cap altra. S'ha escudat en un eslògan -Xarxa de Municipis de Barcelonaper amagar l'etiqueta pejorativa d'administració del passat i mostrar-se com l'eina més útil al servei dels ajuntaments. Tot això és positiu. També és legítim que ara que es veuen amenaçats per la reordenació territorial i per les vegueries que vol implantar el tripartit -especialment amb l'empenta renovadora del conseller Carretero-, intentin blindar-se com a administració de segon nivell. El que no és admissible, però, és que el mateix tripartit que en el govern de la Generalitat predica la transparència i la participació ciutadana es dediqui a ocultar les interioritats de la Diputació. Tapar les vergonyes -ara que ha sortit a la llum l'escàndol de l'empresa d'habitatge Prolhasano és el més edificant. Precisament ara que hauria de predicar amb l'exemple .


       

1 de novembre de 2004

Mor Josep Serradell.

Diumenge, 31 d'octubre, va morir a Mataró Josep Serradell, àlies Roman, als 88 anys. Demà, dia 2, rebrà un acte de comiat al tanatori de Mataró. Vaig visitar Josep Serradell a finals de setembre del 2003 a la residència Can Boada de Mataró, on hi vivia des de la mort de la seva dona, Margarida Abril, l'estiu d'aquell any. Nascuda a Argentona el 1910, Margarida Abril va ser una destacada dirigent comunista i obrera tèxtil. La seva recent defunció, el 13 d'agost, em va fer interessar per la figura i trajectòria política d'ella i del seu marit, peces clau de la lluita comunista en la clandestinitat i l'exili. Ho explica el fet que Santiago Carrillo, que va ser màxim dirigent del Partit Comunista d'Espanya (PCE), assistís a l'enterrament de Margarida Abril.
       

14 d'octubre de 2004

La inversió de l'Estat a Catalunya

La negociació política per aprovar els primers pressupostos generals de l'Estat de José Luis Rodríguez Zapatero està posant en evidència fins a quin punt el "govern amic" de Madrid demostra la seva generositat inversora amb Catalunya.


       

16 de setembre de 2004

Despropòsits politicolingüístics.

Tornem a la normalitat (després de les vacances per l'Alguer i Sardenya) amb una certa estupefacció per la innecessària revifalla del debat sobre la unitat de la llengua. Tot recordant les converses en català i alguerès amb la gent d'allà, no deixa de decebre que en tornar a casa et trobis que per aconseguir el reconeixement oficial del català a la Unió Europea el ministre Moratinos fiqui la pota diferenciant el català i el valencià, tractant-les com si parléssim de dues llengües diferents. La relliscada del ministre, tot i l'esmena de Zapatero, s'afegeix a un altre capítol europeu. Josep Borrell, en qualitat de president del parlament europeu, dóna noves proves de la seva manca de sensibilitat amb la llengua natal. El noi de la Pobla de Segur ha donat ordres de prohibir als eurodiputats que parlin en català (i en les altres llengües no oficials a la cambra) mentre no es modifiqui el reglament. El republicà Bernat Joan va intervenir l'altre dia en alemany (per evitar el castellà) i, curiosament, el van interrompre pensant-se que parlava en català. L'ignorant que el va fer callar és el vicepresident de la cambra, el portuguès António Costa. Confondre l'alemany amb el català és un simptoma més de l'obsessió anticatalana, promoguda per un Borrell que ja va advertir (sense complexes) que la discriminació oficial del català a Europa no és prou argument per votar contra la nova constitució europea. Quina llàstima fan els Moratinos, Borrells i Sevillas (que s'oposa novament a les seleccions catalanes). No vull ni pensar què passaria si en lloc de Moratinos fos Palacio, en lloc de Borrell fos Vidal-Quadras i en lloc de Sevilla fos Acebes.


       

darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits