bloc sense fulls

29 de juny de 2005

Les males relacions entre Rangel i Tura.

Ho comentava dilluns Jordi Juan a La Vanguardia: "Joan Rangel manté distants relacions amb la consellera d'Interior, Montserrat Tura. La fredor entre els dos es produeix tot i que ambdós són membres de l'executiva del PSC i s'asseuen colze a colze en les reunions del carrer Nicaragua." No és cap novetat que el delegat de l'Estat a Catalunya (a la foto) i la consellera d'Interior de la Generalitat no es poden ni veure. Mantenen fortes discrepàncies, i una competència diària en matèria de seguretat. La diferència és que mentre Montserrat Tura és la consellera més mediàtica del govern Maragall, el delegat de l'Estat a Catalunya ocupa un càrrec que actualment li permet un reduït marge de maniobra política. Parlem de maniobra política, no de capacitat de gestió, perquè és cert que sota Joan Rangel hi ha milers de funcionaris estatals que treballen a Catalunya. Una xifra molt important, però qui surt a la foto en matèria de seguretat és Tura i no Rangel. En el fons, els dos polítics socialistes (exalcaldes tots dos) mantenen discrepàncies perquè a Tura li toca reclamar recursos i competències per a la Generalitat mentre que Rangel ha hagut de fer el boca a boca a uns cossos de seguretat de l'Estat heretats de l'època de García-Valdecasas i Susanna Bouis que realment estaven molt cremats i desamparats. El delegat de Rodríguez Zapatero a Catalunya, però, intenta marcar perfil per altres vies: netejar la imatge casposa i antiquada de la delegació de l'Estat, restituir l'honor i la memòria dels antics governadors civils republicans, millorar la interlocució de l'administració central amb institucions com els ajuntaments (una sensibilitat del Rangel exalcalde), dignificar l'atenció als immigrants i racionalitzar el funcionament de la maquinària administrativa, entre d'altres.

Però amb la Tura hi ha topat, i Tura més massa dura. Rangel és tossut i persistent, i la consellera li retreu un excés d'espanyolització i centralització quan l'arribada dels socialistes al poder de Madrid i Barcelona havia de traduir-se en tot el contrari. Un per l'altre, la relació sense refer.


       

29 de juny de 2005

Quintana, l'estatut i Galícia com a nació.

L'altra cara de la moneda avui és Anxo Quintana, líder del Bloque Nacionalista Galego, que permetrà que el socialista Emilio Pérez Touriño ocupi la presidència de la Xunta quan s'acabi de negociar un pacte i un programa de govern entre PSdG i BNG. L'endemà de l'esperat i polèmic recompte dels vots dels emigrants, Anxo Quintana ha advertit que ningú es pensi des de Madrid que el tomb a Galícia "sortirà barat". La frase no és la més apropiada, perquè ràpidament la premsa més conservadora i espanyolista s'ha afanyat a comparar el pacte bipartit de Galícia amb el tripartit català, que és presentat com una sangonera per a les finances i la integritat de l'Estat. La qüestió política d'avui és que Quintana ha ensenyat les dents des del primer moment. El líder del nacionalisme gallec ha fet un gest per marcar l'inici formal de negociacions amb Pérez Touriño.

D'entrada, el BNG vol el tractament de "nació" per al seu país. I una reforma de l'estatut per aixecar el sostre competencial. Tot plegat, perquè el canvi de govern i el fet d'enviar Fraga i el PP a l'oposició no pot convertir-se en un simple canvi de cromos ni en una medalla més per a Rodríguez Zapatero. Aquesta medalla té preu, i el preu (ara sóc jo qui fa servir un terme manipulable) és admetre d'una vegada per totes la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, sense marginar Galícia. Posar Galícia en peu d'igualtat nacional amb Catalunya i Euskadi, en definitiva.

Aquest dimarts ha coincidit precisament amb el 69è aniversari del plebiscit del primer Estatut de Galícia. El 28 de juny de 1936 la població gallega va donar suport majoritari al seu primer Estatut d'Autonomia, en el marc de la II República. Quedaven poc més de quinze dies perquè el cop d'Estat del general Franco acabés amb el projecte nacional gallec i els seus promotors. Una coincidència històrica que esperem que no sigui premonitòria de res dolent, sinó de tot el contrari.


       

29 de juny de 2005

Fraga, un "demòcrata" derrotat a les urnes.

La imatge de Fraga Iribarne amb els ulls plorosos, la mirada perduda, pensatiu i trist és molt suggerent avui. Un "demòcrata" convençut i militant com Don Manuel (aquell de "la calle es mía") acaba la seva carrera política castigat a les urnes, víctima d'un sistema democràtic al qual ell s'hi va afegir després d'anys d'ocupar el poder com a ministre franquista. Fraga té a les urnes la retirada política que es mereix, és a dir, la pèrdua del govern de la Xunta de Galícia i el seu pas a l'oposició. De fet, ja en sap de fer oposició, perquè com a president fundador d'Alianza Popular va ser el líder de l'oposició que la dreta exercia al Congrés dels Diputats després de la transició. D'opositor estatal, ara passarà a ser opositor a la seva terra, on ell sí que ha estat profeta. Fins a quatre majories absolutes, però la cinquena se li ha resistit per només un escó. I aquest escó és el que permetrà el pacte entre socialistes i nacionalistes i la formació d'un nou govern que regeneri les institucions gallegues.

La foto és brutal. Don Manuel és el nou símbol de la decadència del PP de Mariano Rajoy.


       

28 de juny de 2005

Fraga al carrer.

El PP ha guanyat les eleccions, també en el vot dels emigrants. Però el resultat ha estat tant ajustat que els emigrants no li donen a Fraga la majoria absoluta perduda en el recompte provisional del 19J. Per tant, el PP perd la majoria absoluta i el socialista Emilio Pérez Touriño serà el nou president de la Xunta de Galícia un cop formalitzi un pacte de govern amb el Bloque Nacionalista Galego d'Anxo Quintana. Fraga ha guanyat les eleccions, però s'ha quedat sol a les portes d'una cinquena majoria absoluta i sense cap possibilitat de conservar el govern gallec. Galícia, per tant, serà la rèplica d'un govern nacionalista i d'esquerres català. La situació és molt diferent, per les característiques d'ambdós països. Però l'obtenció d'aquesta peça, en el puzzle socialista de Rodríguez Zapatero (així com la millora del clima polític a Euskadi) pot afavorir una predisposició estatal a les aspiracions nacionals catalanes.

Com ja era previsible, el recompte no ha estat exempt de polèmica. El PP ha demanat la suspensió del recompte en qüestionar la validesa d'alguns sufragis. Les juntes electorals, sobretot la de Pontevedra, han anat de bòlit, i segurament la batalla legal s'allargarà uns dies. Però la voluntat de canvi a Galícia és imparable. Afortunadament ha passat el que jo demanava fa una setmana en aquest bloc: que tant de bo el vot dels "residents absents" no desvirtués el resultat dels sufragis emesos el 19J pels gallecs presents.

Estic content pel canvi, i perquè la regeneració democràtica és necessària per a la Xunta i per a Galícia en general. Només cal esperar que les il·lusions dels sectors progressistes i nacionalistes no quedin defraudades amb la velocitat que altres governs han estat capaços de demostrar. I penso en el d'aquí, per no anar més lluny.


       

27 de juny de 2005

Segones eleccions gallegues.

Avui se celebren les segones eleccions gallegues, és a dir, el recompte dels 123.000 vots dels "residents absents" que van votar pels comicis de Galícia a través del correu i des de l'estranger. Els analistes diuen que és molt difícil que aquest vot (el de l'anomenada cinquena província, l'Argentina) canviï els resultats provisionals del 19J perquè el PP només pot aconseguir el vint-i-dosè escó de Pontevedra (ara en mans del PSdG momentàniament) si Fraga rep 4 vots per cada 3 que vagin a parar a Pérez Touriño. És a dir, el PP hauria de rebre més del 65% del vot dels emigrants per donar-li el tomb a la situació i recuperar la majoria absoluta perduda, que seria la cinquena de Don Manuel.

Aquesta setmana s'ha evidenciat que hi ha nerviosisme al PP. Fraga va insinuar que no arribaven per correu tots els vots emesos pels "residents absents" des de Veneçuela. La vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa de la Vega, va respondre que tot s'estava fent amb transparència. Avui i demà serà un recompte al més pur estil Florida en la batalla Bush-Gore. Dono per descomptat que hi haurà impugnacions, perquè la cosa va molt justa a Pontevedra.

En tot cas, alguna cosa es mou a Galícia si les eleccions més participatives de la història serveixen per castigar al PP i propiciar un escenari d'entesa (i de molt probable govern a la Xunta) entre els socialistes i els nacionalistes. Una altra cosa serà que el nou govern ho faci bé, superi les moltes diferències que té d'entrada, i, de retruc, si pot afavorir un clima més positiu per a l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, millor.


       


27 de juny de 2005

Frutos no es mou de la secretaria general del PCE.

Francesc Frutos conserva la secretaria general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) gràcies a un pacte amb Felipe Alcaraz, que accedeix a una presidència amb funcions executives, un càrrec de nova creació que ha de permetre un repartiment de poder més equilibrat per posar fi a les continuades lluites internes. El XVII Congrès Federal del PCE, celebrat aquest cap de setmana a Madrid, va aprovar la candidatura de Frutos i Alcaraz amb un 80,7% dels vots, mentre que un home de confinaça del líder d'Izquierda Unida Gaspar Llamazares, Andrés Hidalgo, va rebre el suport del 12,5% dels 691 representants. El tàndem Frutos-Alcaraz obté 96 membres en el nou Comitè Federal del PCE, mentre que Hidalgo en tindrà 14. Ha estat imposible presentar una candidatura única en què Frutos i Alcaraz integressin Gaspar Llamazares i el seu predecesor al capdavant d'IU, Julio Anguita.

Per un costat, estem davant de les típiques divisions i enfrontaments cíclics entre els comunistes espanyols. Per l'altre, el congrés del PCE encara ha acabat amb prou seny. En tot cas, la renovació que han aplicat altres partits polítics a l'Estat sembla que no arriba mai al PCE.


       


27 de juny de 2005

Ibarretxe manté Balza.

Juan José Ibarretxe manté Javier Balza com a conseller d'Interior en el nou executiu basc. El lehendakari, que afronta seu tercer mandat, ha apostat pel continuisme i només ha fet tres canvis al seu govern: dos consellers nous d'EA i un del PNB ocuparan les carteres d'Educació, Transports i Territori. Les travesses apuntaven una sortida de Balza de la conselleria d'Interior (que ha ocupat durant dos mandats) i la seva reubicació en un departament més polític, fins i tot s'havia especulat amb una vicepresidencia, juntament amb Idoia Zenarruzabeitia. Però finalment, Balza no podrà seguir les recomanacions de l'exconseller d'Interior de la Generalitat en l'última època pujolista, Xavier Pomés, que sempre deia que en aquest departament s'hi ha d'estar un mínim de dos mandats i un màxim de dos. És a dir, dues legislatures per anar bé i no cremar-se. Potser Ibarretxe vol reservar-li a Balza la satisfacció d'assolir la fi de la violencia terrorista després d'uns anys molt durs per al titular d'Interior basc. Amb el que ha patit el conseller que va succeir Atutxa a Interior, potser que li quedi un bon gust de boca de veure com es pacifica el país, deu pensar el lehendakari.
       

23 de juny de 2005

El lobby dels alcaldes metropolitans.

Ahir, Pasqual Maragall va fer la cloenda d'unes jornades organitzades a Martorell pels alcaldes de Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Vilanova i Martorell (a la foto), per continuar impulsant la marca de ciutats mitjanes metropolitanes. Van aprovar l'anomenada Declaració de Martorell, i van forçar Maragall a comprometre's amb aquestes ciutats i les seves institucions, per evitar que quedin al marge en un escenari de canvi com l'actual. El nou Estatut de Catalunya, el finançament, la reordenació territorial del país i tantes altres coses tenen aquests alcaldes una mica neguitosos. Observen com Barcelona tira endavant la seva Carta Municipal. Que al Parlament es discuteix el nou Estatut de Catalunya. Que la Generalitat (al departament del republicà Carretero) pinten i dibuixen comarques i vegueries. Que el president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC), llença missatges i algun estirabot per frenar la desaparició de la institució que presideix i la partició de la província actual en comarques i vegueries que desnaturalitzin la demarcació. En definitiva, aquí tothom actua i figura, però als alcaldes de ciutats importants i potents de l'entorn metropolità no se'ls ha tingut gaire en compte. O això sembla.

La majoria d'ells són socialistes, i ara comencen a tastar l'amargor d'enfrontar-se a un suposat govern amic a la Generalitat. Tenen queixa de molts departaments. Observen que la promesa sensibilitat municipalista de l'exalcalde Maragall s'ha quedat en això, en promesa. Tenen barracons com cada any. La sanitat dóna pel que dóna. Amb Benestar i Família tampoc se'n surten del tot. Etcètera, etcètera.

Per tant, fan molt bé aquests alcaldes de marcar el seu territori i de fer-se valer, encara que sigui a través d'aquest lobby de ciutats mitjanes que poc interès desperta entre la ciutadania i entre la majoria dels mitjans de comunicació. Però només a base de treballar i de reclamar el que és just, se'n sortiran. I que recordin els grans mandataris de la Generalitat i de les diputacions provincials, que els primers a presentar-se a unes noves eleccions seran precisament ells: els alcaldes. Les municipals del 2007 són les properes. Els ajuntaments tenen molts problemes sobre la taula, i uns mitjans (més aviat escassos) per solucionar-los.


       

23 de juny de 2005

Ibarretxe i el fantasma del frontisme.

Juan José Ibarretxe serà escollit avui novament lehendakari, gràcies als vots de la seva força (PNB-EA), del seu soci de govern l'anterior mandat (EB) i de dos dels 9 diputats d'EHAK. Ibarretxe sortirà en segona votació, ja que ahir no va poder rebre la majoria absoluta dels vots de la cambra basca. El candidat del PNV (a la foto, ahir) obtindrà 34 vots, mentre que el socialista Patxi López es beneficiarà del suport del PP i en rebrà un total de 33. Els 7 diputats restants, els de la formació que representa l'exBatasuna, s'abstindran.

Ibarretxe és l'únic lehendakari possible en un escenari tant complicat, però al mateix temps tant apassionant, com el basc. Una via de pacificació en l'horitzó i la necessitat de trencar el frontisme, són fonamentals en el nou mandat del lehendakari nacionalista. La foto de la sessió prevista per avui serà Ibarretxe, 34 Patxi López, 33. Una imatge de blocs que cal superar a Euskadi. Esperem que aquesta ajustada votació no marqui l'evolució del nou cicle polític al País Basc, i que a mesura que arrenqui el nou govern i avançi la legislatura, el gel es vagi desglaçant i s'acostin posicions entre el govern tripartit minoritari i l'oposició del PSE, PP i EHAK.

Els discursos d'ahir d'Ibarretxe i López conviden a un optimisme moderat. Sembla que el lehendakari i el líder socialista aposten per formar taules de pacificació i autogovern i afrontar una reforma estatutària que deixi una mica al marge el polèmic pla Ibarretxe, que a les eleccions que quedar ferit de mort. Ibarretxe no vol renunciar a molts dels plantejaments de fons del seu pla (territorialitat, autodeterminació i consulta popular), però es veu obligar a vestir-ho i matisar-ho. El discurs de López és també ambiciós, i encara que estigui a l'oposició, pel que s'hi juga el seu cap de files a Madrid, Rodríguez Zapatero, haurà d'actuar amb responsabilitat. Als socialistes els interessa treure el desllorigador del conflicte a Euskadi, i més ara que hi ha la possibilitat de negociar si finalment ETA fa el pas i anuncia una treva definitiva que està arribant per entregues. Rodríguez Zapatero i López van en el mateix vaixell, i les aigües de la política basca s'estan calmant. Esperem que Ibarretxe sigui un bon mariner i no deixi anar el timó per molt que li vinguin onades grosses.


       

22 de juny de 2005

La pallassada dels taxidermistes.

Aquells quinze intel·lectuals que després d'uns quants sopars ben carregats van decidir fer una roda de premsa al restaurant El Taxidermista de Barcelona (a la plaça Reial) per criticar Catalunya i la majoria dels seus ciutadans, acusant-nos de ser uns bitxos raros i antinaturals per massa nacionalistes i recargolats, resulta que ahir van presentar el seu manifest al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Dues dades: van omplir-ho de gom a gom (1.500 persones) i van entregar irònicament uns "premis" a diversos periodistes i mitjans de comunicació que estan en la seva llista negra. Una pallassada més, en definitiva. El mestre de cerimònies de tal tonteria va ser el bufó Albert Boadella, de qui un dels assistents a l'acte va dir: "¿Se imaginan Albert Boadella al Parlament?" Tothom va aplaudir i cridar, a favor, s'entén.

Afortunadament, jo no hi era en un acte tan esperpèntic. Perquè quan vull veure un espectacle compro una entrada i ocupo una butaca de teatre. Perquè, no ens enganyem, aquest manifest titulat "Per un nou partit polític a Catalunya" és una obra de teatre per intentar pressionar els socialistes, dels quals els taxidermistes se senten tant i tant traïts i decebuts. No s'atreviran a continuar el ridícul d'ahir i crear efectivament un partit que concorri a uns comicis. Perquè si ho fessin quedaria en evidència la magnitud de la seva tragèdia, que sembla una tragèdia diària i duríssima per a aquest grapat d'intel·lectuals reprimits enmig d'una societat intolerant i opressora com la catalana. Pobrets.

Els "capullos", que va dir Boadella davant del seu públic (a la foto), són uns premis que ironitzen els Jocs Florals. I els afortunats van ser Xavier Roig, Isabel-Clara Simó, Pilar Rahola, Jaume Fàbregas, Miquel Pairolí, Jaume Reixach, Antonio Álvarez Solís i Francesc Marc-Álvaro, a part de mitjans de comunicació com El Punt i l'Avui. Ja ho veuen. Aquests senyors es permeten la frivolitat de fer un acte que hauria de ser seriós (un partit no es munta cada dia, perquè no és com fer un sopar i prendre's quatre copes) i collonar al personal que diàriament publica en la premsa del país.

Al matí, a RAC-1, els de "Minoria Absoluta" entrevistaven Francesc de Carreras, que és un dels quinze taxidermistes, i a l'home se li ha escapat. Ho ha dit molt clar. La pallassada només pretén espantar una mica el PSC perquè faci més de PSOE o, el que seria el mateix, intentar que els veladors del PSOE al carrer Nicaragua manin (encara més) al partit de Montilla i Maragall. Ha reconegut que el PP no els interessa, perquè ells són progres (quina gràcia, veure l'elit i la intel·lectualitat com fan nostàlgia del PSUC i de la lluita de classes), i ha dit que si existís un PSOE a Catalunya ells ja estarien contents i el país quedaria en bones mans.

Més val riure. Per no plorar.


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits