bloc sense fulls

23 de març de 2005

El baròmetre de Barcelona no cau en sac foradat.

Només cal fer un repàs a la premsa del dia i llegir les opinions dels columnistes per veure que el baròmetre trimestral de Barcelona (el primer que fa públic l'Ajuntament després de la crisi del Carmel) tindrà repercussions serioses. No caurà pas en sac foradat, aquesta enquesta municipal. Els mitjans afins al govern municipal no s'han tallat un pèl, i han anat a la caça de Joan Clos. "El Carmel castiga la imatge de Clos" titula El Periódico, obrint la seva portada. Fins i tot els creadors d'opinió de l'òrbita socialista apunten que urgeix un cop de timó a l'alcaldia de Barcelona.

De la mateixa manera que ahir deia el que deia, avui m'apunto a la tesi expressada pel conseller Joaquim Nadal en seu parlamentària el dia que va servir en safata els caps de Jordi Julià i Ramon Serra: "Pagaran justos per pecadors." Ja tenia raó el conseller d'Obres Públiques i Política Territorial. Amb l'esvoranc del Carmel i la gestió de la crisi, pagarà un altre "just" per pecadors. Em refereixo a Joan Clos, que ingènuament ha dit que és "relativament just" que sigui ell, com a alcalde, qui capitalitzi el desgast del govern de la ciutat. Aquest home no se n'adona que ara, finalment, són els seus els que li preparen el llit.

El baròmetre no ha tingut l'escàs impacte mediàtic que els cervells municipals es deurien pensar que tindria la seva publicació en dates festives com aquestes. Ha tingut un efecte boomerang, perquè l'escassedat de notícies ha elevat l'enquesta barcelonina a categoria de notícia política de primer ordre a nivell nacional. Avui els socialistes, els de l'aparell de la federació barcelonina del PSC, han acusat els socis del tripartit municipal (ERC i ICV-EUiA) d'amagar el cap sota l'ala quan hi ha problemes. Certament al republicà Portabella i a l'ecosocialista Mayol els surt bé la jugada de deixar solet l'alcalde en temps de tempesta. Una manera d'entendre la corresponsabilitat de govern que comença a irritar el PSC. La rèplica d'ERC és que les acusacions de deslleialtat responen a una maquiavèl·lica operació dels socialistes per desestabilitzar el govern a les portes d'un hipotètic relleu de Clos a l'alcaldia.

La festa està servida. Només vull saber què en faran de Clos (sembla que no arriba el ministeri que desitjava) i qui dels tres aspirants a rellevar-lo (Mascarell, Martí i Hereu) se'n surt amb la seva. Ferran Mascarell té un problema. És poca dosi renovadora i, a més, s'assembla massa físicament al propi Clos. (No fem broma amb això, perquè tots dos tenen el cabell blanc i una estètica massa tocada i posada. Això en una campanya de llançament influeix molt!) En canvi, Carles Martí i Jordi Hereu són joves i presenten (el primer més que el segon) una imatge més progre sense afaitar, menys buròcrata encorbatat. Martí recull elogis sobre la seva gestió a Ciutat Vella, mentre Hereu és l'home de la Guàrdia Urbana, dels problemes del trànsit i la mobilitat. Temps al temps.


       

22 de març de 2005

La patacada de Joan Clos.

El baròmetre trimestral de Barcelona (800 entrevistes telefòniques fetes per encàrrec municipal) evidencia que la popularitat i valoració de l'alcalde de la ciutat, Joan Clos, està per terra. Només hi té per sota Alberto Fernández Díaz, i per primera vegada el cap de l'oposició, Xavier Trias, supera l'alcalde en puntuació. Un autèntic desastre per als interessos del PSC, la força hegemònica al consistori, que observa com el desgast del seu cap de llista beneficia i reforça la imatge dels seus socis de govern Imma Mayol i Jordi Portabella. La novetat, però, és que la crisi del Carmel aguditza una davallada preocupant de l'alcalde fins al punt que el líder de CiU el supera.

El paper lamentable de Clos en la crisi del Carmel s'afegeix al desgast que ve acumulant des del Fòrum. L'alcalde és avui una caricatura de si mateix, i només cal sintonitzar els programes o espais humorístics de les emissores de ràdio del país. Clos apareix públicament com un ninot, víctima de les seves pròpies relliscades (recordin la ballaruga de samba amb Carlinhos Brown), de les dislèxies i incorreccions lingüístiques, i atrapat per una situació de submissió política i claudicació institucional davant de la Generalitat que governa el seu predecessor a l'alcaldia, Pasqual Maragall.

Clos (i no serà l'únic alcalde socialista) rebrà el càstig el 2007 per una situació inèdita al país. El PSC ho governa tot, i des de l'arribada del tripartit l'equilibri mar-muntanya a la plaça Sant Jaume s'ha trencat. El monopoli socialista del poder a les principals ciutats, la diputació barcelonina, la Generalitat i el govern de l'Estat amenaça l'hegemonia del PSC a les administracions de proximitat. Primer, perquè hi són al seu govern des de les primeres eleccions municipals, el 1979. Segon, perquè ni Maragall ni Zapatero han tingut encara temps de consumir el desgast que porten acumulat Clos i companyia.


       


21 de març de 2005

Tura i la successió de Maragall.

En una entrevista de Josep Maria Flores, publicada diumenge a El Punt, la consellera d'Interior, Montserrat Tura, afirmava que seria desitjable una dona a la presidència de la Generalitat després de Pasqual Maragall. Montserrat Tura i Antoni Castells, el seu homòleg d'Economia i Finances, apareixen ja en les travesses per la successió de Pasqual Maragall. No fa ni quinze mesos que va això del tripartit, i ja circulen especulacions sobre el futur cap de llista del PSC a les properes eleccions al Parlament.

La gràcia de l'entrevista a la consellera Tura és l'oportunitat de les seves paraules. Com a principi, està bé que una consellera defensi que una dona trenqui la tradició d'homes a la presidència del govern del país. Que ho faci en el moment en què la figura de Maragall està més en entredit (amb la ressaca encara de les crisis del Carmel i del tres per cent), és curiós. I que ho digui una de les principals implicades (potser l'única que hi ha avui en l'escenari socialista), és el millor de tot plegat.

Tura és dona, i la seva conselleria és de les poques que se salva de la crema. Ha sabut llençar una imatge de governant que intenta transformar la realitat. Amb mà dura i fermesa. Montserrat Tura és "la de la tolerància zero". En quinze mesos, s'ha format un perfil polític força consistent. Una sèrie d'ingredients que la situen en totes les travesses. Entre d'altres raons, perquè ella tampoc se n'amaga. No renuncia a res. I ho diu.


       

16 de març de 2005

Torna Narcís Serra.

Acaben de liquidar Antoni Serra Ramoneda de la presidència de Caixa Catalunya, la segona entitat d'estalvis del país. I l'home, després de 21 anys al front de l'entitat, ho ha dit molt clar. Ha estat l'actual ministre socialista José Montilla (en la seva fugaç etapa presidint la Diputació de Barcelona) qui ha ordenat i orquestrat l'operació per rellevar-lo de la presidència i posar-la en mans de l'exvicepresident espanyol Narcís Serra. Don Narciso és tot un "ex". Exvicepresident de l'Estat, exministre de Defensa, exalcalde de Barcelona... És ben bé que aquest país no té remei, perquè passi el que passi acaben manant els mateixos. Ja té raó Francesc Marc-Àlvaro quan demana per Catalunya una regeneració de veritat. Ja n'hi ha prou de Narcisos Serras i de Roques Junyents. D'un i altre color polític, tant li fa.

La substitució de Serra Ramoneda és un episodi més de la preocupant monopolització de les institucions públiques o de dependència política. Que manin els mateixos arreu és el resultat de processos electorals legítims tots ells. Però del món socialista que remena les cireres al carrer Nicaragua també caldria esperar algun gest de generositat per no acabar-ho d'ofegar tot. ¿No hi ha cap més perfil socialista o proper que pugui presidir Caixa Catalunya? ¿No podien haver trobat un exdirigent més marcat políticament com Narcís Serra, que va haver de sortir com va sortir del poder estatal (amb aquell merder de l'espionatge) ell i tot els seus companys de l'últim govern de Felipe González? El nostre país certament és petit, però al pas que anem ho serà cada cop més.


       

15 de març de 2005

Carmel enverinat a Joan Clos.

Realment l'alcalde socialista de Barcelona s'ho hauria de fer mirar. No li surt res bé. Se li enfonsa un túnel de metro al barri del Carmel a la Generalitat, i qui rebrà la patacada serà finalment ell. Joan Clos va estar al costat del govern català, i la seva posició tova amb l'administració competent de l'obra li acabarà passant factura. Si les enquestes ja li eren desfavorables, la de La Vanguardia de dilluns encara apunta una davallada més preocupant per als socialistes barcelonins.

El President Maragall acaba de dir en el "seu" programa de TV3 que el tripartit està més unit que mai després de les crisis del Carmel i del tres per cent, i Carod-Rovira ja havia advertit que la legislatura s'havia d'esgotar. Per tant, si no hi hagués avançament electoral al Parlament de Catalunya, els propers comicis són els municipals del 2007. I a la vista de les enquestes i de les desgràcies que li passen i en què es fica Joan Clos, les municipals de Barcelona poden ser d'infart per al PSC. Governa la ciutat des del 1979 i el seu candidat està més devaluat que mai. Clos, el del Fòrum, no aixeca cap.

Imma Mayol supera l'alcalde en valoració, i un 46% dels enquestats troba la política del batlle socialista més aviat desfavorable. Quan amaini el temporal de l'escena política catalana, potser serà el moment de veure moviments de peces a la capital. Dos anys abans de les eleccions, el PSC encara tindria marge de maniobra per acabar de liquidar Clos i presentar un altre candidat.

Que prenguin nota de Zapatero, que aquests dies de primer aniversari al govern de l'Estat s'endú força elogis. El "talante" dóna per molt. Uns tenen una flor al cul (Zapatero) mentre d'altres no en surten d'una que ja es fiquen de peus a la galleda en d'altres crisis (Maragall i Clos).


       


13 de març de 2005

Jordi Pujol en perspectiva.

Llegeixo a El Punt l'entrevista que Cuyàs i Riba li han fet a l'expresident de la Generalitat: "Un bon president ha de prestigiar la institució i Maragall no ho ha fet" O bé: "Un país amb uns dirigents que fan el ridícul és un país que no es fa respectar". Després de 23 anys al poder, a Pujol li toca veure els toros des de la barrera. I l'arena política catalana, la veritat és que està molt moguda. Pujol deu disfrutar i patir alhora, veient com van les coses, per quins tràngols passa el tripartit de Maragall. A l'entrevista, Pujol afirma de l'actual President: "El conec des que ell tenia 12 anys i el portava d'excursió. Quan té un problema sempre desvia l'atenció a còpia de crear-ne un altre de més gran." És aquella frase de Manuel Cuyàs -i citada sovint per Salvador Cardúsque diu de Maragall: "Per aprofitar una llimona fa un plat de crema." Amb la crisi del tres per cent (i la seva desafortunada insistència metafòrica), l'actual president n'ha donat proves.

Precisament ara que s'ha extès la sospita de corrupció sobre els governs de Pujol, m'estic llegit "Jordi Pujol. En nom de Catalunya", una biografia no autoritzada dels periodistes d'El Mundo Félix Martínez i Jordi Oliveres, acabada de publicar. La realitat és que el volum -poc amable amb el personatgeno aporta cap novetat espaterrant, però va bé per agafar perspectiva històrica. I cada dia que passa sense Pujol al poder, crec que el personatge és -en l'imaginari col·lectiucom més entranyable. No diré que se'l trobi a faltar (perquè tampoc és això!), però el temps matisa les valoracions dels dirigents i els balanços de la seva obra de govern.


       

10 de març de 2005

Dutxa escocesa.

Una de freda i una de calenta. Després d'una setmaneta crispada com poques, la política catalana sembla asserenar-se. El suflé, que deia Maragall, ha començat a baixar. Curiosament, ha hagut de ser en una sessió parlamentària de la importància d'una moció de censura. La tercera moció contra un president de la Generalitat des del restabliment democràtic. La primera que li presenten al President Maragall. Però en cap cas es podia comparar amb les que Benet i Maragall havien presentat a l'incombustible Pujol.

La moció de censura del PP, que es vota coincidint amb l'11-M, oferirà una foto poc edificant per a Piqué. Un 4 contra 1. És a dir, 120 diputats contra els 15 del PP. Artur Mas i Pasqual Maragall han visualitzat que posen pau. CiU retira la querella contra el President perquè aquest ha demanat disculpes, i ho ha fet allà on tocava: al Parlament. En política els gestos són capitals, i no és el mateix el sofà uruguaià que la tribuna d'oradors sobre la catifa vermella del Parlament. Com que Maragall ha rectificat formalment, la federació nacionalista té l'excusa perfecta per retirar l'acció judicial. Tots contents.

Però com que el mal ja està fet. Hi ha en marxa una comissió d'investigació de l'obra pública (cas Carmel inclòs) i el descrèdit de la política entre la ciutadania és ben palès. El "tots són iguals" ja ha quallat. Per molta vaselina que se li posi a la cosa.


       

9 de març de 2005

De Bustelo a Rubio Llorente.

Carlos Bustelo anuncia la seva dimissió com a president de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. Aquest és aquell home que va desafiar el govern tot qualificant d'expoli el trasllat a Barcelona d'aquesta institució pública. Va enfrontar-se al ministre Montilla, va posar tot tipus d'impediments tècnics (uns suposats problemes logístics que si fossin per traslladar la CMT de Barcelona cap a Madrid no existirien pas!), va fer la seva pataleta buscant la complicitat dels treballadors i funcionaris i, ara, finalment, ha decidit plegar. Una bona notícia.

L'altra bona notícia de la jornada prové també de Madrid, quines coses. El president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, que és un progre designat pel PSOE (no com Bustelo, que provenia de l'època Aznar), reitera la seva defensa del concepte "comunitats nacionals" en la reforma constitucional espanyola quan ens referim a les nacions que integren l'Espanya plural. Aquest home ha anat més enllà, tot dient que Catalunya és una comunitat nacional que abarca tres comunitats autònomes. Llàstima que s'hagi oblidat de la Catalunya Nord, que està situada en un altre Estat, i posats a demanar també podria haver reclamat l'Alguer. Bromes a part, l'afirmació de Rubio Llorente té un gran valor. La defensa dels Països Catalans que ha fet el president del Consell d'Estat em fa pensar que no tot està perdut.


       

8 de març de 2005

Un govern que governa.

La roda de premsa posterior al Consell Executiu pretén oferir la imatge d'un govern que governa, i que ho fa des de la unitat. La foto és Bargalló, Saura i Nadal. Els tres homes forts del govern després del President, que ha anul·lat tots els compromisos que tenia a l'agenda per preparar-se a fons per a la moció de censura que li presenta el PP i que li defensarà Piqué, un dels millors oradors de la cambra catalana. Si Maragall va ser capaç d'engegar-ho tot en deu segons, què pot passar dijous durant el llarg debat de la moció de censura. Els assessors i persones més properes a Maragall treballen per evitar una moció de censura amb més maragallades de les habituals els últims dies.

Del tripartit s'havia criticat l'escassa iniciativa legislativa. En la compareixença de premsa d'avui han presentat cinc avantprojectes de llei. Al final, encara resultarà que les crisis del Carmel i del tres per cent contribuiran a la "tensió creativa" del govern. Una manera peculiar de posar-se les piles.


       

7 de març de 2005

Què li passa al President?

L'article d'avui (dilluns) a La Vanguardia d'Antoni Puigverd és demolidor. Parlem d'un intel·lectual el nom del qual havia sonat com a candidat a conseller de Cultura de la Generalitat maragallista. Diu: "La dichosa frase del 3% que el president Maragall pronunció en el Parlament sin responder a un objectivo gubernamental, sino, simplemente, a una inquietud personal, es la guinda de un decepcionante pastel tacticista que ha frustrado enormes expectativas que el Govern tripartito generó entre un importante segmento de la ciudadanía catalana (...) Muchos se lamentan de la ocasión histórica que puede estar perdiéndose (nunca será, efectivamente, la coyuntura tan favorable a un encaje amable y justo entre Catalunya y España)."

Des de la relliscada parlamentària del President, no s'aturen les crítiques en sectors molt propers als socialistes i al canvi polític al país. No només el socis del PSC al tripartit (que són part implicada) es desmarquen de les últimes intervencions de Maragall. La sensació de desconcert, estupefacció i decepció comença a arrelar més enllà dels cercles polítics. Què li passa a Maragall?


       

darrers comentaris

fotos

22-M Calella

Diumenge, 22 mai.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits