bloc sense fulls

4 de març de 2005

Maragall treu pit.

Finalment ha arribat la compareixença pública del President, després del periple uruguaià. Maragall no ha demanat disculpes ni ha rectificat. No només no ha intentat fer alguna concessió a l'oposició sinó que tot el contrari. Ha tret pit. I ha fet aquell joc típic seu d'intentar legitimar Piqué i castigar Mas menyspreant-lo. Ell sabrà, però a mesura que intenta afeblir els nacionalistes dóna ales als espanyolistes de dretes, que són (no ho oblidem) els que li disputen el vot als socialistes als barris de l'àrea metropolitana.

El President sosté que la moció de censura del PP és "legítima", però la querella per calúmnies i injúries (tan simbòlica com la moció de censura perquè cap de les dues accions prosperarà) que li ha presentat avui CiU no té perdó de Déu, segons Maragall. Amb la federació nacionalista, Maragall ha estat duríssim: "El President de la Generalitat no pot estar sota amenaça de cap querella." Maragall té raó, però obvia que ha estat ell qui ha obert la caixa dels trons. A més, amb la seva aparició institucional des del Palau de la Generalitat sense cap indici d'autocrítica (a Benach ningú no li fa cas), Maragall enforteix encara més una CiU envalentonada.

L'únic positiu de l'aparició del President és que ha defensat la continuïtat del pacte tripartit i s'ha compromès a esgotar una legislatura més difícil que mai: "Tots estarem a l'alçada". A veure si és veritat, President.


       

3 de març de 2005

Setge a un Maragall que va contrarrellotge.

Maragall aterra avui (dijous) a Catalunya, després del seu viatge oficial a l'Uruguai. A veure quants dies triga a arremangar-se per afrontar la crisi de veritat. La finta que va fer a Montevideo, en les seves declaracions televisives, no ha estat admesa per l'oposició. Piqué presenta una moció de censura, Mas força un ple extraordinari al Parlament sobre el tres per cent, encara s'ha de formalitzar la querella de CiU contra el President per injúries i calúmnies. El setge al president és evident, i cada dia que passi serà pitjor.

Aquest govern no aprèn dels errors. No va ser àgil amb el Carmel i tampoc ho és amb les acusacions/insinuacions de corrupció. Més val que Maragall surti ràpid en plan institucional a donar la cara i demanar disculpes. Una rectificació formal posaria una mica de pau en aquest escenari polític tan bèl·lic i, el que és pitjor, deconcertant.


       

2 de març de 2005

Reconducció de la crisi?

Maragall, des de Montevideo, intenta començar a fer marxa enrere per sortir de l'embolic en què s'ha ficat ell i ha ficat el seu govern i el país sencer. Fa unes declaracions a Canal 10, televisió de l'Uruguai, en què ve dir que potser no havia de dir el que va dir. Però no rectifica, no es mou ni un mil·límetre en el fons de la seva acusació de corrupció. Mas es fa fort, i demana una rectificació formal, en tota regla. És important veure com CiU està gestionant la crisi amb una actitud molt diferent a la CiU d'abans, a la CiU que governava. Aquesta CiU indignada, dolguda entre les seves bases, treu pit i ho fa a l'estil de l'Esquerra que era a l'oposició i aspirava a tot.

És com si s'hagués produït un canvi de papers. ERC intenta posar pau perquè la legislatura no se'n vagi en orris (recordin el paperot de Bargalló dient que en Maragall diu coses que el seu govern no té per què assumir), mentre CiU s'aferra a l'honor i a la gravetat de l'acusació presidencial (pel fet d'elevar un rumor a categoria de notícia) per insistir en un escenari polític que ho canvia tot. Mas es veia quatre anys (o més) a l'oposició, i ara té un futur immediat molt més interessant per als nacionalistes.


       

1 de març de 2005

Moguda a l'escena política.

Avui s'han mogut coses en la ja coneguda com la crisi del tres per cent. El president del Parlament, el republicà Ernest Benach, ha fet públic un comunicat institucional en què demana disculpes a la ciutadania per la lamentable sessió a la cambra catalana de dijous passat. La primera cosa sensata que sentim dir des que Maragall provoqués l'incendi de la "insinuació" o "acusació" (vostè tria la paraula, en funció de si és Josep Montilla o la resta del món) de corrupció contra els governs de CiU. Benach ha fet una crida a l'autocrítica a la classe política i ha demanat públicament disculpes per la polèmica. Un gest que honora el president del Parlament, que, tot sigui dit, ha fet una subtil estirada d'orelles a Pasqual Maragall.

Maragall, des de l'Uruguai, ha pretès rebaixar la tensió política a Catalunya. Ha de marxar tan lluny per intentar-ho? El president de la Generalitat ha dit textualment que cal "deixar reposar el suflé català" perquè l'actual crisi "no és bona per ningú i ens farem mal". No deixa de ser curiós que el piròman faci també el paper de bomber. Sobretot, per l'escàs èxit que tenen els mandamassos del PSC, que intenten negar l'evidència (tipus Montilla) o acollir-se a la literalitat de l'afirmació presidencial en seu parlamentària.

Mentrestant, aquí és el conseller en cap, el republicà Josep Bargalló, qui fa les funcions de president de la Generalitat, i l'home ha vingut a dir que el govern del país es desvincula de les paraules del president del mateix país. Inèdit. Com diu avui Rafael Jorba a La Vanguardia, s'imaginen un ministre espanyol demanant "responsabilitat" a Rodríguez Zapatero i Rajoy plegats? Fa riure que un conseller cridi "l'altu" al seu cap, al president. Aquets dies ho han fet tant Joan Saura (ICV-EUiA) com Josep Bargalló (ERC).

Avui també hem tingut una estampa sorprenent. Carod i Piqué reunits solets en un hotel per analitzar la crisi i, segons ells, intentar posar seny a la situació. (Diuen que no hi ha foto de la trobada. Aquesta foto no els interessa.) Recordem que és Josep Piqué (PP) qui ha demanat la dimissió de Maragall i eleccions anticipades, mentre el líder republicà ha intentat les últimes hores capitalitzar el paper d'home bo.

En definitiva, que avui tot això de l'oasi català ha estat molt entretingut. Més val que ens ho agafem amb humor, oi?


       

1 de març de 2005

Marín treu corda al català.

El president del Congrés, el socialista Manuel Marín, ha decidit treure la poca corda que havia donat al català a la cambra. Arran d'un incident amb el diputat d'ERC Joan Tardà, el president del Congrés ha anunciat que prohibirà que s'usi qualsevol llengua que no sigui l'espanyola, amb la qual cosa fa marxa enrere en la seva flexibilitat amb altres idiomes oficials de l'Estat com el català. Resulta que Marín es va emprenyar l'altre dia amb Tardà perquè el republicà va fer una intervenció en català més llarga del compte. El pacte tàcit preveia que els diputats fessin una intervenció curta en català i, a continuació, la traduïssin a l'espanyol. Però el paràgraf que va llegir Joan Tardà era més llarg que habitualment i, com que no li havia dit prèviament a Marín, aquest últim es va sentir "collonat" i el va expulsar de la tribuna d'una manera excessiva. Tardà va quedar molt parat, i va lamentar el "lamentable incident" (la redundància és seva). L'episodi d'aquesta topada parlamentària Marín-Tardà l'ha repetit TV3 vàries vegades. La imatge que queda és que l'abús d'ERC (ja se sap que no es pot tensar massa la corda) ha obligat el president de la cambra baixa ha plantar-se.

Em comenta un diputat socialista català que la topada respon a un malentès perquè si Tardà hagués advertit prèviament Marín aquí no hauria passat res. I com que el paràgraf del diputat republicà era més llarg, Marín es pensava que Tardà no volia fer la traducció a l'espanyol immediatament. Els socialistes catalans lamenten que el protagonisme mediàtic dels republicans (aquest Tardà es farà més conegut que cap altre!, deuen pensar) es basi en l'entremaliadura, en saltar-se el reglament del Congrés, i aquestes misèries.

Per desgràcia, aquesta és la qüestió de fons. Que mentre Rodríguez Zapatero i el seus correligonaris catalans farden de lluitar per reconeixement oficial del català a les institucions europees, a Madrid no hi ha manera que un electe català, gallec o basc s'expressi en la seva pròpia llengua. Oficialitat a Brusel·les i Estrasburg, sí. Oficialitat real a Madrid, això no. On és la coherència de l'Estat plurinacional que alguns prediquen?


       

28 de febrer de 2005

Clamors.

L'argument del clamor popular (Nadal dixit) com a justificació de la relliscada parlamentària de Maragall no s'aguanta per enlloc. Ho sostenen ara a l'Àgora del 33 els periodistes convidats al debat, entre ells Manuel Cuyàs d'El Punt. Si les comissions que hauria cobrat CiU (durant 23 anys?) eren un secret a veus, per què no ho va publicar cap mitjà de comunicació? Per la senzilla raó que calen proves, i aquestes no les té ni tan sols l'actual president de la Generalitat, que és qui ha obert aquesta caixa dels trons.

El problema no és que la política catalana estigui oferint la seva pitjor imatge (això deu encantar als tertulians madrilenys). El problema és que la legislatura està tocada de mort i que la desconfiança popular en la política i en els polítics és cada cop més insostenible.

És un clamor que tots els polítics són uns xoriços (els debatents de l'Àgora així ho diuen), és un clamor que el Fòrum va ser un fracàs, que Clos és un alcalde de fireta, que...

Però moure'ns per clamors no és la millor manera d'anar pel món. I molt menys de governar una institució com la Generalitat i un país com Catalunya.


       

28 de febrer de 2005

Declaració de Jordi Pujol.

L'expresident Pujol ha llegit aquesta tarda una declaració sobre la crisi política a Catalunya. Ha convocat la premsa per afirmar -amb solemnitat institucional en qualitat de "Molt Honorable"que l'"incident que s'ha produït aquests dies és d'una extrema gravetat, precisament per la persona que l'ha provocat i pel lloc on l'ha provocat, és a dir, en el Parlament". Jordi Pujol es refereix al president Maragall i a la polèmica acusació del 3%. "És d'una extrema gravetat perquè provoca una ruptura profunda en el país. Això és especialment negatiu en un país com el nostre que necessita el màxim possible de cohesió i de convivència (...) El que farà mal, molt mal, és tot l'estrèpit que l'actuació del President ha desencadenat. I la ferida que deixarà. I la ruptura que tot plegat produeix, no ja entre les forces polítiques, sinó en el propi país".

La declaració de l'expresident de la Generalitat és una defensa aferrissada de la gestió de CiU. Pujol recorda que en 23 anys "no es va produir cap accident que de molt tingués la magnitud del del Carmel. Un accident molt greu en ell mateix, i greu en la forma com s'ha portat."

Finalment, Maragall ha retardat un dia el seu viatge oficial a l'Uruguai per intentar apagar el foc. D'entrada, l'executiva del PSC a la qual hi ha assistit el seu president ha ofert una compareixença posterior de Josep Montilla per negar l'evidència: Maragall no va fer cap acusació i, a més, no rectificarà.

Això es complica. Dia a dia.


       

25 de febrer de 2005

L'oasi, de potes enlaire.

No deixa de ser curiós que el parlamentari més ben parat després del ple extraordinari del Carmel sigui Josep Piqué, que avui s'ha afanyat a demanar la dimissió a Pasqual Maragall. Si el president ho sabia (parlem del famós 3% de CiU) ha de plegar, segons el líderl del PP català, perquè no ho va denunciar en el seu moment i forma. I si no en té proves per denunciar-ho, per què espera Maragall la sessió per la crisi del Carmel per llençar una bomba parlamentària de destrucció massiva?

Diuen que avui hi ha hagut trucades entre Maragall-Mas i Maragall-Piqué, però sembla que la cosa lluny d'arreglar-se s'ha espatllat més. O sigui, que tenim l'oasi català de potes enlaire, pitjor que el túnel de maniobra del Carmel. Ja té raó Manuel Cuyàs quan afirma avui a El Punt que Maragall porta uns quants dies malhumorat, i això se li nota a la cara. Les coses no li surten.

A més, ara acaben d'anunciar que Joaquim Nadal mantindrà el càrrec de portaveu del govern, però que el treuen de sortir a fer les rodes de premsa dels dimarts posteriors al Consell Executiu. La cara del tripartit serà Josep Bargalló, el conseller en cap de qui es va dir que estava desaparegut durant la crisi del Carmel. Si paguen justos per pecadors, potser també cobren justos per pecadors.


       

24 de febrer de 2005

Llum després del túnel?

El tripartit ha superat el primer any al poder. Ha hagut de caure el túnel de maniobra de la L5 al Carmel per descobrir que l'externalització, l'abús de la subcontractació i l'escassa intervenció de l'empresa pública en les adjudicacions de grans infraestructures eren un desastre. Si el caos a GISA era tal, per què el govern catalanista i d'esquerres ha trigat 14 mesos a denunciar-ho? Per què no hi han intervingut abans? Ho haurien denunciat i ho haurien canviat si no s'hagués enfonsat el túnel del Carmel?

D'altra banda, amb dos caps de turc sobre la taula (l'expressió respon al plantejament de "justos per pecadors" de Maragall ahir i de Nadal avui) com són els dimissionaris director general de Ports i Transports, Jordi Julià, i el president de GISA, Ramon Serra, s'assoleix el llistó de responsabilitat política en aquest lamentable episodi. Encara que sigui responsabilitat política de baixa intensitat, atès que l'oposició parlamentària volia el cap del conseller Nadal. Té raó Artur Mas quan diu que el cap de Nadal (no el del seu germà Manel, que és el "viceconseller" de Política Territorial) no es podia servir en safata perquè és un dels pesos pesants del govern tripartit. Una altra cosa és que Nadal pugui seguir compatibilitzant els càrrecs de conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el de portaveu del govern.

Per cert, i a tall d'anècdota, he rebut un SMS que diu: "Primícia: el gol d'en Belletti també és culpa de CiU."


       

24 de febrer de 2005

Un ple que genera més desconfiança.

Maragall rebenta el debat parlamentari del Carmel amb una acusació fora de lloc: "3%". Mai una sola xifra -la de les comissions que hauria cobrat CiU en les obres públiques de la Generalitat durant l'època pujolistahavia provocat tant rebombori. El president Maragall, que no havia de parlar, cau en la trampa del cap de l'oposició, Artur Mas, i fa una de les seves maragallades més sonades. Acusa els anteriors governants de cobrar comissions, com si aquest fos el rovell de l'ou del debat parlamentari. Posa en crisi la relació amb el principal grup parlamentari (Estatut "in albis") i desvia l'atenció de l'opinió pública i dels veïns afectats, que hores abans al matí, a les portes del Parlament, ja clamaven la seva desconfiança en els polítics a cop de pancarta.


       

darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits