bloc sense fulls

11 de juliol de 2005

De la censura a la retallada de llibertats?

El ministre de l'Interior britànic Charles Clarke (a la foto) ha advertit que a partir d'ara el seu govern es planteja controlar trucades telefòniques, SMS i correus electrònics, en un intent de reforçar les mesures de seguretat. Clarke buscarà la complicitat d'altres governs, ara que Tony Blair és el president de torn de la Unió Europea, per extendre aquestes mesures a nivell internacional. Després de la política informativa, l'anunci del ministre de l'Interior britànic no fa res més que confirmar les pitjors sospites. Després de l'11S Bush va fer el mateix que ara volen fer els britànics, en un intent d'afrontar el problema únicament des de l'òptica policial i no anant al fons de la qüestió. De fet, Blair ha dit que l'atac era "inevitable". I l'oposició parlamentària no ha intentat comprometre el primer ministre britànic en aquesta crisi. La reacció ciutadana sembla que hagi estat de comprensió. Però no sé si tot plegat (per molta maduresa que vulgui demostrar Londres i la Gran Bretanya) ha de voler dir que el govern té barra lliure per fer el que vulgui. Com començar a controlar indiscriminadament les telecomunicacions. De sospitosos i no sospitosos.
       

9 de juliol de 2005

Espantats.

Al-Qaida ha amenaçat Itàlia i Dinamarca. Els terroristes islamistes demanen que les forces d'ocupació abandonin l'Iraq. Berlusconi no hi va anar a les Açores per fer-se la maleïda foto. Però Itàlia hi va enviar soldats a la guerra. Ja veieu la cara de Berlusconi, durant la cimera del G8. Els líders mundials estan espantats. Jo crec que ho haurien d'estar. Jo ho estaria.

Per moltes mesures de seguretat, com pots evitar que uns fanàtics t'ataquin allà on més mal fa, d'una manera tan massiva i indiscriminada? Al matí, en el transport públic, en el cor d'una gran ciutat.


       

9 de juliol de 2005

Nota.

Un missatge d'ahir (el de la foto) deixat en el lloc on dimecres va esclatar una bomba en un autobús del centre de Londres: "Ahir vam fugir d'aquesta gran ciutat, però avui hi hem tornat, més forts, a una ciutat més gran. La gent que va fer això haurien de saber que han fracassat escollint la ciutat equivocada per atacar. Londres seguirà endavant."

Totes les ciutats són ciutats equivocades per atemptar-hi. Fins i tot Bagdad.


       

9 de juliol de 2005

Censura a Londres.

Tinc dubtes raonables que la censura que s'està aplicant al cobriment gràfic de la cadena d'atemptats a Londres representi un plus respecte l'11M. No crec que impedir als professionals que prenguin imatges (muntat barreres i tallant els carrers per evitar que els fotògrafs hi entrin) o obligar les agències d'informació a retirar determinades imatges suposadament dures sigui més madur i avançat, més correcte deontològicament parlant, que el cas de Madrid. El nas (des de la distància) em diu que s'està minimitzant d'entrada el número de víctimes. Que si 2. Que si 32. Que si 37. Ara unes 50. Ara més de 50. Que potser arribaran al centenar... El nas em diu que hi ha un pacte (potser d'avantmà, perquè Gran Bretanya figurava feia temps en el punt de mira dels islamistes radicals) en què la premsa anglosaxona hi està implicada, per evitar la difusió d'imatges sagnants. En part, puc estar-hi d'acord. Però tot plegat em fa malpensar, i com a periodista m'inquieta.

També pot ser que estigui encostipat, i el nas em falli. Però com a mostra un botó: Una imatge (la de dalt) que han col·locat els de l'agència AP Photo per reemplaçar una imatge de Takayki Kawashima del lloc dels atemptats que ja s'havia penjat i enviat als mitjans. I el terme "Photo Kill", que en l'argot periodístic deu voler dir "foto aixecada", és especialment desafortunat en aquest cas. Kill és assassinar oi?


       

8 de juliol de 2005

7J versus 11M.

La cadena d'atemptats de Londres no es pot desvincular, de cap manera, de les accions d'Al-Qaida a Nova York (11S) i a Madrid (11M). És la factura de l'ocupació de l'Iraq i de la foto de les Açores. I l'han fet coincidir amb la cimera del G8 a Escòcia. No crec, per tant, que tingui sentit la hipòtesi que l'atemptat d'ahir respongués a l'elecció de Londres com a seu olímpica pel 2012. La coincidència, en tot cas, ja els deu haver anat bé, als terroristes. Major cop d'efecte i impacte mediàtic. Major crueldat emocional amb la ciutadania que castiguen.

De la jornada d'ahir m'ha cridat l'atenció el tractament gràfic. Molt més respectuós amb les víctimes que no pas l'11M. És cert que les característiques dels atemptats permetien captar imatges més dures a Madrid que a Londres. Però el debat deontològic que es va originar a l'Estat espanyol després dels primers dies d'informació sobre l'11M segurament no es produirà entre els anglesos. No he trobat fotos sagnants, repugnants. Les imatges no tenen la càrrega que tenien les fotos captades de les víctimes madrilenyes.

També cal comparar la comunicació i la gestió de la crisi. Del cas espanyol, se n'ha parlat i escrit molt. Les compareixences d'Acebes, l'aparició del Rei, les trucades d'Aznar a directors de diari. La politització de la desgràcia (manifestacions el mateix dia, pancartes apel·lant a la Constitució espanyola) i la proximitat de les eleccions generals van configurar un escenari que no té res a veure amb el de Londres d'ahir. Les rodes de premsa d'ahir eren de tècnics, no de polítics. Qui dóna la informació és el policia, no el polític. I l'aparició institucional dels dirigents (des de Blair fins a Livingstone) no tenen res a veure amb els Aznar i Acebes. Crec, o potser és la distància, que la societat i les institucions angleses han respost amb més serenitat i fredor.


       

7 de juliol de 2005

Ràbia.

Estic trist, indignat, rabiós... Avui em ve a la memòria aquesta foto, la del trio de les Açores. La recordeu, oi? Avui han rebut els súbdits d'un dels tres líders que faltava per rebre, és a dir, Tony Blair.
       

7 de juliol de 2005

Uns ploren...

Amb el cap cot, Ruiz-Gallardón i Zapatero apareixen avui a les portades dels diaris (amb aquesta foto d'Efe). Cara de decepció, que contrasta amb l'alegria que expressava la delegació espanyola en conéixer la primera i la segona votacions. Els diaris destaquen que la victòria de Londres és un triomf polític de Blair enfront del seu rival europeu, el president francès Chirac, que ha vist amb major decepció que l'espanyola com fracassava el projecte de París 2012.

Lectura política 1. Zapatero ha pagat la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, mentre Bush ha donat suport a Toni Blair. Jacques Chirac també ha pagat la seva oposició al conflicte a l'Iraq, i el rebuig a la política exterior dels Estats Units. Chirac està debilitat. Zapatero no gaire, almenys internament, però la seva política internacional no brilla, com si diguéssim. En canvi, els amics Blair i Bush s'ajuden, i no els va gens malament. Tot el contrari.

Lectura política 2. ETA ha jugat contra la candidatura Madrid 2012. Albert de Mònaco, el Grimaldi que regna ara, ha fet una pregunta de llibre que ha hagut de respondre ZP sobre l'amenaça terrorista d'ETA (referint-se al recent cotxe bomba a l'estadi de La Peineta de Madrid) i la seguretat d'uns hìpotètics Jocs Olímpics a la capital espanyola. El president Zapatero ha respost amb convicció que la seguretat estaria garantida, i que l'evolució de les coses (és a dir, el procés de resolució del conflicte basc) apunta a una "reducció i final" de la violència terrorista.

Lectura política 3. El fracàs de Madrid, en clau catalana. Des de mitjans excèntrics de Madrid ahir mateix ja es va començar a donar les gràcies a Carod-Rovira per l'èxit de qualsevol de les ciutats candidates menys Madrid. Els hi cou, l'estirabot del líder d'ERC. Recordeu que ells van respondre amb un boicot (sembla ser inexistent, finalment) al cava català. He sentit Pasqual Maragall i Artur Mas que han sortit a felicitar Londres i ha encoratjar Madrid perquè mantingui la seva candidatura per a futures edicions. El problema és que si els Jocs del 2012 es fan al continent europeu, difícilment es faran també els del 2016. Amb la qual cosa, Madrid hauria de mirar l'horitzó del 2020, sent molt optimistes.


       

7 de juliol de 2005

D'altres riuen...

Toni Blair va arribar ahir a Gleneagles, a Escòcia, (a la foto, acompanyat de la seva esposa Cherie) on es fa la cimera del G-8, amb un somriure d'orella a orella. Ha guanyat la batalla. Londres ha estat la sorpresa. Totes li ponen, últimament al premier. De fet, tots els vots de suport a Nova York, un cop ha estat eliminada, han anat a parar a Londres. I cap a Madrid. D'això es pot fer una lectura. Els dos supervivents del trio de les Açores, s'han ajudat mútuament. El que no podia sumar per Nova York, que sumés per Londres, com si d'una segona candidata nordamericana es tractés.

Curiosament, un cop eliminada Moscou a la primera votació, a la segona Madrid guanya: Madrid, 32; Londres, 27; París, 25; i Nova York, 16. Queda fora la ciutat dels gratacels. A la tercera votació, Madrid perd un vot i n'obté 31, però París en rep 33 (per dos queda fora la capital espanyola) i Londres, 39. L'última ronda queda així: Londres, 54; París, 50. Molt ajustat.


       


6 de juliol de 2005

I love London.

Sorpresa. Ni Madrid ni París. Londres és la guanyadora. Les cares llarguíssimes de Ruiz-Gallardón i Rodríguez Zapatero (que no ha somrigut per un dia) em fan por i aigualeixen una certa alegria maliciosa. Em fan por perquè el mal humor madrileny no ens convé, perquè ja veiem com estaven rebent les propostes nacionals catalanes quan somniavem amb Madrid 2012 doncs imagina't ara, que han perdut i estan emprenyats.

Ruiz-Gallardón. Si hagués guanyat es veuria obligat a seguir a l'alcaldia fins passat el 2012. Ara no té aquesta obligació, i és un relleu possible de Rajoy si el PP decideix algun dia ser un partit d'oposició més centrat i predica una política conservadora més homologable a l'europea.

Florentino Pérez. Deu estar cabrejat. Anava en la delegació espanyola cap a Singapur més com a constructor amb interessos evidents en la política especulativa de Madrid 2012 que no pas com a representant del club que presideix. De fet, Beckham donava suport a Londres i ha triomfat. Zidane donava suport a París, i ha fracassat com el seu company Raúl, també a la delegació espanyola.

Livingstone. L'alcalde roig de la capital anglesa és avui l'afortunat. Em cau bé, aquest home. El perdedor és l'alcalde parisenc Delanoe, que amb el trampolí dels Jocs sonava com a candidat a les presidencials franceses pels socialistes. Ara què?

Blair. Quina ràbia. Com que Nova York no se'n sortia, el suport nordamericà ha anat a parar a Londres. I els nordamericans, amb el gran Bush al capdavant, li deu haver fet un cop de mà al seu amic Blair, que tants serveis presta a Europa als interessos dels Estats Units.

Afortunadament, no haurem de suportar fins al 2012 un bombardeig mediàtic diari de Madrid. El fracàs escampa el fantasma de l'ofec mediàtic. Hauria resultat irrespirable, un ambient amb la capital espanyola seu olímpica. Set anys d'insuportable convivència amb la televisió, la ràdio i la premsa. I vulguis o no, tampoc és qüestió d'emprenyar-se cada dia a l'hora d'informar-te. Quan arribi el 2012 ja veurem els Jocs.


       

6 de juliol de 2005

Febre estatutària.

Ha vingut a Barcelona la vicepresidenta de l'Estat per recordar-nos, entre d'altres, que el fraccionament identitari d'Espanya no és aconsellable i per llegir-nos una mica la cartilla. Que ens calmem, perquè ja n'hi ha prou de sotmetre el ciutadà a tanta "fatiga civil" amb el debat territorial, estatutari i identitari. És com si Fernández de la Vega (a la foto, d'Efe) pretengués seguir les mateixes passes que el ministre Sevilla, que dia sí i dia també es dedica a llençar aigua al vi del nou Estatut de Catalunya. Fins i tot, Pasqual Maragall ha advertit l'executiu espanyol (governat pels seus companys del PSOE) que no interfereixi en la reforma estatutària i que pari amb les "injerències" constants.

Reconec el cansament en pròpia persona. Sóc un d'aquests catalans que hauria respost a l'enquesta de la Generalitat dient que el nou Estatut no figura entre les meves principals preocupacions personals. Però que el procés i la complexitat de tot plegat no es faci perdre de vista quin és l'horitzó. I, per Catalunya, semblava que l'horitzó era abandonar el pactisme de Pujol per assolir un marc jurídic més potent i còmode en què l'encaix amb Espanya i dins de l'Estat permetés acabar amb el victimisme i la reclamació diària. Era allò del canvi que ens havien promès els promotors del pacte del Tinell.

Però si Fernández de la Vega, la primera vicepresidenta espanyola de la història, està preocupada pel debat territorial i identitari que es vagi preparant. El BNG insisteix novament que la reforma de l'Estatut de Galícia és una condició innegociable que haurà de figurar en el pacte de govern si el socialista Emilio Pérez Touriño vol rellevar Fraga i presidir la Xunta. Això de l'Espanya plural té aquestes coses, aquests maldecaps. És emprenyador, però què hi farem? O s'agafa el toro per les banyes, o molt patirà la vicepresidenta. Potser li ha tocat fer el paper del barrufet rondinaire mentre Rodríguez Zapatero evidencia una tranquil·litat i autosatisfacció envejables, la veritat.


       

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits