bloc sense fulls

17 de juny de 2005

Ensurt europeu.

Aquesta nit de dijous ha estat moguda. Hem passat d'una aturada del procés de ratificació del tractat europeu a una ampliació del termini, fins a mitjan 2007. El termini inicial per aprovar la Constitució Europea era el novembre de 2006, ja fos a través dels parlaments o de referèndums. La patacada francesa i holandesa ha deixat l'ampliació de la Unió Europea amb l'ai al cor. I la cimera comunitària, la més crítica de la història, ha viscut tensions fortes entre els caps d'estat i de govern. El resum, per tant, és que el procés per tirar endavant la Constitució Europea no s'aturarà pas (en contra del que defensava Jacques Chirac), tot i que s'obrirà un termini de reflexió.

El president de torn, el primer ministre de Luxemburg Jean Claude Juncker, ha hagut de sortir a donar la cara en nom del consell, la comissió i el parlament europeus. No han pactat cap comunicat escrit, només declaracions. Juncker ha dit que el tractat europeu no es renegociarà. Tot plegat és força preocupant, perquè la cimera també ha d'aprovar el pressupost europeu pel període 2007-2013. Tony Blair ha plantat cara a l'eix fracès-alemany i hi discrepa profundament, en matèria pressupostària. Parlen de veto britànic al pressupost, arribats a un punt de desacord final.

No sé. Tot plegat és desconcertant. Per un costat, a l'Estat espanyol li tocarà el rebre (pressupostàriament) amb l'ampliació i l'entrada de països pobres. A Catalunya ho patirem, per molt que Rodríguez Zapatero (que va voler convocar el referèndum a l'Estat espanyol avançant-se a correcuita a la resta de membres de la Unió Europea) vulgui garantir una pèrdua progressiva dels fons. Ja veurem si se'n surt. Els seus aliats (Chirac i Schröder) no les tenen totes. Chirac ha fracassat (va guanyar el "no") i l'alemany va ratificar el tractat per tràmit parlamentari. Segons les enquestes, ara només un 42% dels alemanys votarien afirmativament a la Constitució Europea.

Anit, el primer ministre danès, Anders Fogh Rasmussen, ja va dir a Brusel·les que el seu país postposava sense data fixada el referèndum al seu país. Només la cara de Jose Manuel Durao Barroso, el portuguès que presideix la Comissió Europea (a la foto, a la dreta, amb Juncker), ja paga. Van mal dades.


       

16 de juny de 2005

Galícia, en clau espanyola.

Últim míting de Rodríguez Zapatero en la campanya gallega. Última foto de ZP amb el candidat socialista a la presidència de la Xunta, Emilio Pérez Touriño. Acte multitudinari a A Coruña, històric feu socialista d'un socialista molt atípic que és Francisco Vázquez, l'alcalde i president de la Federación Española de Municipios y Provincias. Paco Vázquez va deixar el lideratge del socialisme gallec en mans de Pérez Touriño en una època en què per als socialistes que havien tastat el poder ministerial a Madrid refugiar-se en el territori era el mal menor, l'únic salvavides. La qüestió és que tot plegat ha canviat, i ara Vázquez és alcalde i Pérez Touriño té molts números de rellevar Fraga a la Xunta. La cosa anirà molt justa. I els socialistes hauran de mostrar-se modestos i amables amb els nacionalistes del BNG, per propiciar un clima favorable al pacte bipartit.

Les eleccions de diumenge són molt importants per a Galícia, però tindran una lectura en clau estatal indiscutible. A ZP li ponen totes. Patxi López va fer un bon resultat a Euskadi, encara que no serà lehendakari. Ara caldrà veure si Pérez Touriño pot completar la feina (de la mà del president del govern espanyol) i convertir-se en una mena de Maragall a la gallega, salvant les (moltes) diferències.

Qui ho té molt magre és Mariano Rajoy, que si veu com el PP perd el govern de la seva terra, la gallega, començarà a tenir contestació interna. Ja és coneguda l'ombra allargadíssima d'Aznar i la seva influència des de la FAES i en determinats exministres, que són més partidaris de la mà dura, de l'oposició agressiva i de l'agitació encara que sigui "pancartista". Si Rajoy, que s'ha implicat molt en la campanya (aquesta nit feia un míting a Pontevedra, on ell havia estudiat i crescut), assisteix al naufragi de Fraga, tindrà problemes de lideratge seriosos. Fins ara, els 9 milions de vots del 14-M i les seves bones intervencions parlamentàries en els "debates sobre el estado de la Nación" enfront de Rodríguez Zapatero, li han permès anar tirant i mantenir el seu galliner mínimament controlat. Diumenge, Fraga s'hi juga molt. Però Rajoy encara més.


       

15 de juny de 2005

Quan Fraga va cap al centre és que ho té pelut!

En el tram final de la campanya electoral gallega descobrim una nova faceta de Don Manuel, que és la de Don Manuel centrista. El discurs del candidat del PP a la reelecció com a president de la Xunta de Galícia es va moderant a mesura que s'acosta la data del 19-J. Ja ha deixat de dir barbaritats com aquella de les dones ("que si las preguntas no saben con cuantos se acuestan") o quan va advertir que un govern PSdG-BNG propiciaria el retorn del terrorisme a Galícia, a part de criminalitzar el tripartit català com a amenaça per a la unitat de la Indivisible. Li deuen haver tocat el crostó des del carrer Génova, i Manuel Fraga intenta calmar i moderar el missatge. Les enquestes auguren una pèrdua de la majoria absoluta (n'ha aconseguit quatre) i el PP perdria entre 5 i 7 diputats, amb la qual cosa els socialistes i els nacionalistes gallecs podrien pactar un govern d'esquerres que marginés la dreta gallega de tota la vida. És la cinquena vegada que es presenta a les eleccions gallegues, amb 83 anys d'edat i 50 en política. És la primera vegada que ha avançat les eleccions després de 15 anys al govern gallec. I amb el cas Prestige i el debat successori latent (es va tancar en fals amb la decapitació del seu conselleiro d'Obres Públiques Cuiña, que va ser tant burro de vendre a la pròpia Xunta material per netejar les platges del xapapote a preu de cost de les seves múltiples empreses), el PP té un panorama molt difícil. Encara que hagi perdut el govern estatal, no és descartable una sorpresa favorable per al candidat Fraga i el seu escolanet Rajoy (també gallec), perquè les enquestes també apunten un gran percentatge d'indecisos, que són els que poden acabar de decantar la balança entre Fraga i un tàndem Pérez Touriño-Quintana. M'ha fet molta gràcia llegir avui a La Vanguardia que Fraga va ser el primer polític espanyol que va demanar al Congrés el retorn dels papers de Salamanca a la Generalitat de Catalunya, el 1980. Ironies de la política.
       

15 de juny de 2005

"Carod al paredón".

L'actuació d'ERC segurament resultarà més gestual que efectiva. El fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, que tanta pressa té per investigar d'ofici els casos vinculats al País Basc i especialment a l'entorn abertzale, ha demostrat poques ganes d'estudiar si les pancartes amenaçadores de la manifestació de diumenge a Salamanca contra Josep-Lluís Carod-Rovira són constitutives de delicte. "Rovira al paredón" o la pancarta de l'home que apareix en la foto ("Carod, ésta es tu casa", i s'hi veu dibuixat un taüt) són algunes de les expressions populars que diumenge es van concentrar en la manifestació instigada pel PP i per les institucions en què governa a Castella-Lleó. Entre els dirigents conservadors hi era Ángel Acebes, que tant criticava els manifestants quan li anaven a la contra del govern d'Aznar i que ara tant s'ha afeccionat a sortir al carrer com un "pancartista" més. Acebes reprova la pancarta "Rovira al paredón", però aquí s'ha acabat la cosa.

¿Quin sentit té que la justícia i les autoritats es preocupin més de prohibir insults o expressions (sovint sons imitant un mico) que consideren racistes o xenòfobes en els camps de futbol, mentre es permet qualsevol injúria, calúmnia o directament l'amenaça de mort quan es tracta de manifestacions polítiques? Al final resultarà que als camps de futbol hi haurà més control, educació i respecte que no pas a les convocatòries de protesta promogudes pel principal partit de l'oposició, que és tant d'ordre i conservador.


       

14 de juny de 2005

Decepció europea.

El català no serà llengua oficial a la Unió Europea, tot i que s'hi podrà fer servir. Una enorme decepció, aquesta. Sort que ERC és influent i decisiva a Madrid, i sort que l'executiu de Rodríguez Zapatero s'hi havia compromès. El resultat final, que és el que realment compta, és un nou fracàs per a les aspiracions nacionals. Ara ja podem dir "nacionals" sense ser titllats d'independentistes ni radicals, perquè l'únic gran acord (amb l'excepció del PP català) sobre el nou Estatut és que Catalunya és una "nació". No hem dormit fins ara, però ironies a banda avui em sento un xic estafat.

El gran compromís de l'Estat (amb el ministre Moratinos, a la foto) i de la Generalitat de Catalunya, les grans fotos amb les autoritats comunitàries , el gran Josep Borell, el gran Vidal-Quadras, i tot el poder socialista europeu (amb Almunies, Solanas, etc) ha servit per a ben poca cosa. M'ha fet gràcia veure avui el conseller primer, aquest senyor que no es posa corbates i que es diu Josep Bargalló, dient que avui era un dia històric per a la llengua catalana i per Catalunya. Quina presa de pèl.

Afortunadament ha sortit en Jordi Porta, de l'Òmnium Cultural, que deu ser dels pocs que no s'ha cregut aquesta gran enganyifa del català a Europa. Si aquesta és l'Espanya plural i l'Europa dels pobles, finalment arribaré a la conclusió que haurem canviat pets per merda. I perdonin la sinceritat. Després, quan fan referèndums sobre la constitució europea, els mandataris s'escandalitzen perquè guanya el "no" a França i Holanda o perquè l'euroescepticisme té Toni Blair entre les cordes. De què s'estranyen?


       

11 de juny de 2005

Stand by.

El país i els seus ciutadans estem en stand by. A l'espera, incerta, d'un gran acord polític que ens permeti aconseguir un nou Estatut per a Catalunya. Avui s'han reunit per segon cop els líders polítics catalans al Parlament (a la foto, de Quim Puig). És l'anomenat Miravet-2, perquè la primera reunió al més alt nivell polític per afrontar els acords del nou Estatut es va fer a Miravet. No hi ha hagut grans acords perquè el PP es manté desmarcat de la resta de grups parlamentaris i no vol acceptar que en el text estatutari hi figuri una obvietat: que Catalunya és una nació. Com que hi ha eleccions gallegues el dia 18 i, a més, el PP està duent a terme una campanya d'agitació a nivell estatal (avui precisament amb una gran manifestació per Salamanca reclamant que l'arxiu no se l'enduguin els malvats dels catalans), Josep Piqué no ha pogut acceptar un acord unànim sobre la denominació "nació". Per tant, la cosa ha quedat 4 contra 1. Un clàssic. Tampoc s'han posat d'acord amb el nou finançament (pedra angular de la negociació, perquè sense més recursos financers no anirem enlloc) ni amb la necessitat de fixar un calendari que obligui els grups parlamentaris a posar-se d'acord abans de l'estiu. En aquest sentit, però, s'ha repetit el 4 contra 1, i sembla que abans del 31 de juliol hi haurà un Miravet-3 que permeti als polítics marxar de vacances havent fet els deures estatutaris. La proposta del PSC em sembla bé: aprovar el nou Estatut coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, l'Onze de Setembre. Però que les presses no ens facin perdre l'ambició. No per córrer més del compte acabarem amb les hostilitats de l'Espanya profunda. Avui a Salamanca reclamaven "unidad de archivo", amb Ángel Acebes al capdavant. Fa poc, s'oposaven a l'intent de diàleg amb ETA per part de l'executiu socialista, en una demostració de força de la dreta espanyola amb Rajoy i Aznar de promotors. D'aquí a quatre dies els mateixos, amb el suport de l'Església, treuran molta gent al carrer contra la llei que iguala els matrimonis entre persones del mateix sexe. I si aprovem l'Estatut, vés a saber de què es queixaran. De trencar Espanya, i ens acusaran d'insolidaris. Dia amb regust agredolç, avui. Dues imatges antagòniques. Una ofereix optimisme. Al Parlament s'asseuen per pactar el text que ha de regir el futur del país per les properes dècades. L'altra ens aboca a la decepció. A Salamanca protesten perquè no volen perdre el botí de guerra. Què hem de fer? Esperar. Els ciutadans de Catalunya seguim en stand by.
       

10 de juny de 2005

Tolerància zero amb la sospita i l'acusació governamental.

Si apliquem l'eslògan que més famosa ha fet a la consellera d'Interior, Montserrat Tura, ho apliquem a tot. Tolerància zero amb l'alcohol i les drogues al volant, amb les imprudències a la carretera, amb l'excés de velocitat, amb el que faci falta! Tenim el país empastifat de radars de velocitat i de vehicles camuflats que et filmen per enxampar-te a la mínima que et distreguis. Està molt bé, perquè els ha faltat temps (a la maquinària del Departament d'Interior encarregada de difondre mediàticament els seus èxits) per donar a conèixer les estadístiques, segons les quals ha baixat la sinistralitat i la mortalitat a les carreteres gràcies a la política de mà dura de la consellera Tura. Aquesta dona era fins ara de les poques, entre els seus companys del Consell Executiu, que havia enfilat el camí dels titulars del bon governant. Era l'única que generava teca cada setmana, que donava la sensació que feia feina i que el govern estava per la labor, com a mínim en la seva matèria, que és la de la seguretat ciutadana.

Però jugar-s'ho tot a la carta mediàtica també té riscos, i aquests dies la consellera ho està vivint en carn pròpia. La compareixença de dimarts al Parlament sobre l'assassinat de Josep Maria Isanta a Berga va servir per descobrir una consellera (a la foto de Gabriel Massana, en la sessió de control parlamentària) que prefereix tirar pel dret per rentar la seva imatge, malgrat que això contribueixi a la fractura social i agreugi la hostilitat d'una part no genys anecdòtica de la societat bergedana amb els Mossos d'Esquadra.

No és de rebut culpar, criminalitzar o corresponsabilitzar els casals independentistes, anarquistes o determinats col·lectius joves i ciutadans. Un governant responsable no pot fer-ho. Però m'imagino que Montserrat Tura deu tenir més d'un maldecap, aquests dies. I no s'ho deu haver rumiat gaire bé, això que va dir dimarts al Parlament. Resulta que s'havien robat exàmens per accedir al cos de Mossos d'Esquadra. Resulta que al magatzem d'unes dependències policials hi han trobat informació desordenada i deixada de qualsevol manera, amb cintes i proves sobre o contra ciutadans d'aquest país. Resulta que, finalment, Montserrat Tura ha descobert que governar comporta un cert desgast, i més quan ets qui té la porra a la mà i controla la policia d'un país. Cada vegada comença a ser més habitual que els membres del Govern (penso en Maragall i en la pròpia Tura) rebin xiulades. Maragall a Berga i a l'Hospitalet de Llobregat, casualment coincidint als pocs dies dels brots de violència al carrer.

Per tant, quan tens un pà amb tomàquet com el que té Montserrat Tura, no s'hi val a escampar la sospita entre els ciutadans. Perquè ciutadans ho són tots. Els independentistes, els anarquistes, els que duen el cabell llarg, els que el duen curt, els que porten corbata i els que ja van amb xancletes. O no?


       

10 de juny de 2005

Fraga embogeix.

Finalment ja sabem que el president en funcions de la Xunta i aspirant a la reelecció pel PP, Don Manuel, està en una fase preocupant per a la seva salut mental. Em sap greu parlar en aquests termes, per molt que sigui Fraga. No cal perdre-li el respecte a ningú, però també és cert que arriba un moment en què cal dir prou i fins aquí hem arribat. Manuel Fraga ha dit, a aquestes alçades de la campanya electoral gallega, que un pacte entre socialistes i nacionalistes (PSdG i BNG), podria facilitar l'arribada del terrorisme a Galícia. "Aquí hi va haver un intent de crear un moviment terrorista i, a més, si algú ho savia sóc jo perquè van fer voler la meva casa de Perbes. L'intent va fracassar, precisament perquè no té ambient, som molt galleguistes, som profundament regionalistes de l'escola del gran Alfredo Brañas, però no som nacionalistes ni antiespanyolistes", va afirmar el candidat del PP. És increïble el missatge de por que està llençant Fraga per intentar evitar una derrota a les urnes, que, en el fons, seria una gran lliçó per a un exministre franquista com ell. Un exmembre del règim dictatorial que ha gaudit de l'aval democràtic durant anys i anys, ara estaria molt bé que tanqués la seva carrera política amb una cura d'humilitat a les urnes. No serà així, perquè el PP tornarà a guanyar. Un altre tema és que governi, i és per això que estan tant espantats i es dediquen a dir les barbaritats que diuen.

Tothom sap que Fraga, si repeteix a la presidència de la Xunta, no acabarà el mandat. Ja sigui pel fet biològic o per l'imposició del carrer Gènova de Madrid, on volen resoldre el guirigall de la lluita successòria al PP gallec. Tant per tant, i amb govern socialista a l'Estat, més val el pacte PSdG-BNG, que és l'equivalent (salvant les moltes diferències!) al tripartit d'aquí.

Us imagineu que algú (en Piqué, per exemple) digués a Catalunya que amb un govern format per PSC, ERC i ICV es pogués "facilitar" l'arribada del terrorisme, adduint al passat de determinats membres d'ERC que en el seu temps havien militat en organitzacions vinculades a la lluita armada? O Exercito Guerrilleiro do Pobo Galego Ceibe (crec recordar que es deia el moviment terrorista gallec) va ser l'equivalent a Terra Lluire, però, afortunadament, ambdós van desaparèixer fa uns quants d'anys i van tenir una activitat ben limitada. Recuperar el fantasma del terrorisme -i que ho faci Fraga té encara més nassosen ple procés prenegociador amb ETA, equiparant la situació basca a la gallega o a la catalana, és un símptoma evident del deteriorament mental del personatge. És una manera d'embogir.


       

8 de juny de 2005

Intel·lectuals i bufons taxidermistes.

Aquesta sí que és bona! Ara resulta que tots els partits catalans, fins i tot els d'obediència directament espanyola, són tant i tant nacionalistes catalans que resulta que aquest país necessita el naixement d'una força política espanyolista o anticatalanista, tant li fa. Però, és clar, ho diuen quinze intel·lectuals i el partit que el creï sa mare, no? És una autèntica llàstima que el projecte no tiri endavant, perquè l'existència d'un suposat partit d'esquerres situat fora de l'òrbita nacionalista (el PSC ho està?) serviria per evidenciar amb el pes de les urnes el despropòsit d'aquests intel·lectuals i bufons "taxidermistes".

Sempre s'ha dit que si algun dia PSC o PSOE anessin per separat a Catalunya, ens enduríem una gran sorpresa en veure qui recull més vots. Certament la marca estatal pesa, i els Felipes i els Rodríguez Zapateros arrosseguen molt i molt en determinats sectors tradicionalment obrers, si fos aquest un terme que es pogués aplicar a la societat catalana del segle XXI. El grup dels quinze segur que no són obrers, però s'aferren a l'ideari esquerranós per justificar l'injustificable. Quines barbaritats.

Aquesta colla (a la foto, d'Andreu Puig) té un problema damunt la taula. Després de 23 anys de criticar el govern de la Generalitat per massa nacionalista, ara descobreixen que manen els que hipotèticament són (o eren) els seus, és a dir, els socialistes o ecosocialistes. I ara descobreixen que per fer una política d'esquerres calen recursos i poder polític, i això enfront d'Espanya només s'aconsegueix a base de reclamar i reclamar. Qui no plora no mama! Un nou Estatut amb quin objectiu, senyors? Amb l'únic objectiu de fer prosperar, progressar, millorar i solucionar els problemes i necessitats de la societat catalana. Això és ser d'esquerres, progressista, o digueu-ne com vulgueu. Aquí ningú reivindica per infeliçitat permanent, sinó com a única escapatòria en una Espanya que inclús quan es declara federal no se'n sent.

La mare dels ous és que alguns d'aquests quinze intel·lectuals s'havien instal·lat en un discurs que els funcionava molt bé fins a l'arribada del tripartit. No han sabut pair-ho, i no entenen que el PSC necessiti (encara que sigui escassa i poc eficient) la influència i suport d'ERC en l'aspecte nacionalista. N'hi ha que es queixen que aquest tripartiit governa com ho faria el PSC en solitari. Aquests, en canvi, propugnen un partit que no tindran nassos de crear (també perquè deuen pensar que això dels partits és de massa poc nivell per a ells!) per intentar generar alguna mala consciència a can PSC. O per donar ales al sector més espanyolista dels socialistes catalans, que també hi és.

En definitiva, contra Pujol i el pujolisme vivien millor. Ahir fullejava el llibre d'Arcadi Espada "Contra Catalunya", del 1993. Jo ja ho entenc, perquè el panorama que dibuixava Espada estava basat en una lògica que se li ha enfonsat com el túnel del Carmel. Es pensaven que els seus amics de l'esquerra pija i urbana barcelonina els posaria Catalunya i les seves institucions en el lloc de l'encaix espanyol que es mereixia. Doncs no ha anat així la cosa.


       

8 de juny de 2005

El "caldiño" i la llet amb castanyes de Fraga.

Quan Ángel Acebes es dedica a reclamar el vot de la por per al PP de Don Manuel davant de l'amenaça d'una aliança postelectoral entre socialistes i nacionalistes gallecs (Acebes ho compara amb el tripartit català, com si d'un càncer es tractés), és que la campanya no va com hauria d'anar per als interessos del caciquisme i del fraguisme. Que el president de la Xunta perdrà la majoria absoluta és una coincidència entre les enquestes publicades fins ara. Que l'aritmètica permetria un govern entre PSdG i el BNG, sembla que també. Però quan el PP demostra el nerviosisme advertint d'aquesta hipòtesi, és que les coses pinten malament per a la dreta més ancestral de la península, que és, sense cap mena de dubte, la gallega.

Fraga deia ahir -en un intent de fer-se el xuloque ell ha tret els camperols gallecs de "comer caldiño y leche con castañas". Menteix vilment, Fraga. Jo he menjat brou gallec (que és molt potent nutritivament, per cert) i la meva àvia m'havia donat llet amb castanyes, molts anys després d'haver marxat del seu poblet de Pontevedra i d'haver-se instal·lat a Catalunya, al Maresme. De fet, quan hi vaig de vacances a la meva Galícia maternal (un país rural, sofert i que ha hagut de veure com els fills l'abandonaven a la recerca d'un futur millor, ja sigui a la Galícia urbana, a la resta de l'Estat o directament a l'estranger) , encara menjo el "caldiño" i la llet de les vaques de la tia Carmucha, però sense castanyes, que les trobo indigestes.

Per tant, que Fraga no pretengui vendre una Galícia que no és, perquè els que la coneixem sabem com governa el PP en molts ajuntaments on les regles més fonamentals de l'ètica, la transparència i la legalitat brillen per la seva absència. Només cal que recordem el cas Prestige per saber què és Fraga i què va fer la Xunta, absolutament sotmesa a un govern estatal del PP, de l'època d'Ángel Acebes ministre. Que no ens venguin més ficcions, precisament aquells que tenen una TVG sotmesa a la censura. Fraga d'això hi entén un munt. Va ser el ministre d'Información y Turismo, de la censura als mitjans de comunicació.

Davant d'aquest panorama, més val una aliança entre Pérez Touriño i Anxo Quintana, l'única esperança que entri aire fresc a les institucions gallegues. Però jo sóc molt especial i a Pérez Touriño no el votaria, però per raons molt personals i peculiars. Resulta que el candidat socialista a la Xunta era secretari d'Estat quan Josep Borrell era ministre d'Obres Públiques i Medi Ambient, en l'època de Felipe González. Doncs la primera imatge que recordo de Pérez Touriño és en la inauguració de la prolongació de l'autopista del Maresme, en una carpa amb canapès instal·lada al peatge d'Arenys de Mar. Cada dia hi passo, pel peatge. I no és que me'n recordi de Pérez Touriño, però és el secretari d'Estat que ens va posar el peatge als altmaresmencs.

Com que no hi ha més opció, la meva és Anxo Quintana (a la foto), del BNG, encara que en el nacionalisme gallec d'esquerres hi hagi hagut recentment una certa crisi per la marxa de Beiras de la direcció política.


       

darrers comentaris

fotos

ACN

Dimarts, 17 nov.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits