bloc sense fulls

5 de juny de 2005

Dialogar amb ETA.

És increïble la doble moral del Partit Popular amb el procés obert pel govern socialista espanyol per intentar arribar a una solució al conflicte d'Euskadi. Els dirigents del PP, amb l'expresident José María Aznar al capdavant (li deien "presidente, presidente" enmig d'una gran aclamació popular), van manipular el dolor de les víctimes del terrorisme d'ETA per posar pals a les rodes a l'executiu de Rodríguez Zapatero en una etapa més esperançadora per al futur del País Basc i els seus desitjos de pau. Em sap greu coincidir amb el ministre del PSOE José Bono, que ha recordat que mentre ahir Aznar es manifestava contra el diàleg amb ETA, ell va obrir una negociació amb els terroristes sense haver-ho consultat a les Corts i sense haver-ho reconegut públicament. Quina barra el portaveu del PP Gabriel Elorriaga, que ha dit que el govern de l'Estat només té dues opcions: escoltar els manifestants d'ahir de Batasuna pels carrers de Bilbao o els centenars de milers de persones que reclamaven "no em en mi nombre" a la negociació, pels carrers de Madrid, convocats per l'Associació de Víctimes del Terrorisme i manipulats pel PP. Sempre el blanc o negre en el plantejament del PP. Una manera més de preure profit electoral per les Espanyes amb el conflicte polític basc, un conflicte que ha causat víctimes a banda i banda i que només des de la generositat i des de l'altura moral i política es pot intentar resoldre. Un intent en el qual paga la pena confiar. Digueu-me ingenu.
       

3 de juny de 2005

Divorci a can Barça.

La sortida de la directiva del Barça del vicepresident esportiu, Sandro Rosell, juntament amb Bartomeu, Moix i Monés, és la crònica d'un divorci anunciat. Joan Laporta perd un dels puntals del club que ha guanyat la Lliga. No oblidem que Ronaldinho és blaugrana gràcies a Rosell, i ja veurem com anirà en el futur la política de fixatges. A Jan Laporta li retreuen deslleialtat al "projecte inicial", i aquest acusa Rosell de personalisme i de deixar-se utilitzar pel sector perdedor a les eleccions presidencials per dividir la directiva. Tot plegat una mica trist. És ben bé que als culés les alegries ens duren ben poc, perquè en el fons l'episodi d'ahir (dimissions en cadena, junta directiva extraordinària i roda de premsa d'una hora del president) és decepcionant.

No hi ha hagut manera de mantenir unida una junta directiva que era referència més enllà de l'esport. A nivell de país, la victòria de Laporta i el seu entorn suposava una alenada d'aire fresc en un país que esperava amb delit els canvis a les institucions. I el Barça n'és una, i ben important. Ara, de cop, tant d'aire ha deixat encostipada la directiva i l'afició. La joventut i l'empenta que desprenien al principi el tàndem Laporta-Rosell, amb aquella gent amb cara de bons nanos aplicats com Soriano o Ingla, és una imatge que s'esvaeix quan encara estem assaborint els primers èxits d'un canvi de cicle que esperem històric a can Barça.

No sé. Però tant de bo no siguin certes les coses que m'expliquen segons les quals Laporta comença a tenir tics presidencialistes al més pur estil Núñez, i que només es fa cas del seu cunyat, aquell tal Echevarría que era membre de la Fundación Francisco Franco. Que l'impuls catalanista sigui irreversible, que la gestió de l'entitat segueixi per bon camí i que la plantilla s'ajusti a les necessitats de la propera temporada. Si tot segueix com fins ara, Laporta sortirà reforçat de la crisi. Si no és així, caldrà veure per on tornen a treure el cap Sandro Rosell i els de la seva corda.


       

1 de juny de 2005

Violència, joves i carrer.

Em preocupen els fets de Berga, Perpinyà i ahir l'Hospitalet de Llobregat. Violència al carrer protagonitzada per joves. En el cas de l'Hospitalet, a les portes d'un institut. A Berga, en plena festa major. I a Perpinyà la cosa sembla que es complica pel fet racial. Aquí hi entren altres derivades. El comú denominador, però, és la violència al carrer. Com es pot posar fre a tot plegat? Més agressions com les d'aquests dies poden generar una sensació d'inseguretat ciutadana molt preocupant. De fet, la seguretat ciutadana i la immigració ja figuren avui entre les principals preocupacions dels catalans, sigui l'enquesta que sigui la que consultem. Els ajuntaments hi tenen molt a fer, però les administracions superiors (Generalitat i Estat) no s'ho poden mirar des de la distància. Cal que hi hagi una reflexió profunda i una resposta eficaç a una creixent expressió de violència juvenil, amb arrel ideològica o no, per evitar que les agressions de Berga, Perpinyà i l'Hospitalet proliferin per qualsevol vila o ciutat del país. Quina resposta ha de donar l'esquerra sense caure en el recurs fàcil de la dreta d'una suposada mà dura que després resulta ineficaç? Aquesta és la mare dels ous. Tony Blair ha iniciat el seu tercer (i possiblement últim) mandat agafant la bandera de l'ordre i les bones maneres com un dels eixos de la seva política. Una cosa considerada tradicionalment tant de dretes i conservadora és, per a Blair, un pilar fonamental del laborisme. A veure si els grans admiradors de Blair a Catalunya, començant pel president Maragall, en prenen nota, i adapten a la nostra complexa realitat el fons de la qüestió que planteja el líder laborista i pare de "la tercera via". S'acosta l'estiu, les festes majors, la situació econòmica no és per llençar coets i molts sectors de la població (els més febles econòmicament i formativament) joves i no tant joves se senten amenaçats per un context social i cultural que no el viuen com una oportunitat sinó a l'inrevés. Tant de bo no hi hagi més Bergues, Perpinyans i Hospitalets.
       

30 de maig de 2005

Festes majors i llibertat.

Durant l'agonia de la dictadura franquista, les festes majors del país van esdevenir un aparador excepcional per als sectors de la societat civil més desitjosos de llibertat. A finals dels setanta, el model de festa major tradicionalment conservador i amb olor de naftalina va fer un tomb i va donar pas a una imparable participació ciutadana que posteriorment va marcar l'arrencada dels ajuntaments democràtics, el 1979. Les festes majors, per tant, van ser la palanca que les entitats i els ciutadans inequívocament democràtics van fer servir per influir en el futur de les seves viles i ciutats. Més participació ciutadana va voler dir més crítica al poder antidemocràticament establert i una nova concepció de la proposta lúdica i festiva. La rauxa va ser la millor aliada de la llibertat enfront d'un seny gens oberturista, i sovint s'aprofitaven actes de festa major per plantejar reivindicacions veïnals a les quals els alcaldes del franquisme més tardà li havien donat l'esquena. Vint-i-cinc o trenta anys després de tot això que explico, faig aquesta reflexió arran dels fets de Berga, arran de l'agressió violenta en un concert de la Patum que ha acabat amb la vida del jove Josep Maria Isanta. La realitat del país que ens ha tocat viure en l'inici del segon mil·lenni no té res a veure amb les festes majors de la transició cap a la democràcia. És una realitat social, cultural i econòmica més diversa i complexa de gestionar. Els alcaldes de la democràcia (molts d'ells, segurament fa dues o tres dècades eren els agitadors i activistes que promovien la participació ciutadana com a resposta a una administració local inoperant i allunyada del carrer) tenen ara un repte sobre la taula: garantir seny i rauxa, respecte a la tradició i noves expressions socials i culturals, amb una garantia de seguretat que en el cas de la Patum sembla que l'autoritat policial no ha sabut o pogut aportar.
       

27 de maig de 2005

Milà i la vida familiar.

Ja se n'ha parlat prou, del polèmic vol en helicòpter del conseller de Medi Ambient i Habitatge acompanyat de dona i dos fills menors. Salvador Milà es va equivocar i punt. No hi ha més a parlar. No pot ser que un conseller de la Generalitat (i més sent d'Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa) pugi la família a un vol d'inspecció forestal en helicòpter. Ningú s'hauria queixat si l'intent de conciliació entre la vida familiar del conseller i la feina d'un membre del Consell Executiu de la Generalitat hagués consistit en una bicicletada o una passejada a peu per la natura, encara que fos en acte oficial. Però les coses són com són, i ni Milà ni el seu partit es poden permetre gaire "excentricitats" maragallistes. De Maragall i corona d'espines ja n'hi ha prou, al govern. Faig aquest comentari perquè m'ha fet gràcia trobar un retall d'un escrit meu a El Punt publicat el 21 de desembre de 2003, l'endemà de la presa de possessió de Pasqual Maragall. En un petit perfil dedicat a Salvador Milà (a qui conec de l'època de regidor a Mataró), afirmava en l'última frase: "Exalcaldable d'Iniciativa, Milà pretén conciliar la vida familiar amb el nou càrrec de conseller." La pretensió és absolutament legítima (i això ho sabem força bé els que coneixem el conseller i les seves circumstàncies familiars), però en aquest cas la relliscada ha estat notòria. Més val que el vol en helicòpter no l'obligui a fer un aterratge d'emergència, políticament parlant.
       

24 de maig de 2005

Ara, torna Alfonso Guerra.

En la línia del que fa setmanes deia del retorn de Narcís Serra, ara ens trobem (segons publicava diumenge la premsa madrilenya antigovernamental) que serà l'exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerrra (això va d'exvicepresidents!) qui tutelarà la reforma estatutària catalana a Madrid. Que Déu ens agafi confessats. Mentre arriba aquesta informació, símptoma inequívoc que els mals auguris de Salvador Cardús es confirmen, a Catalunya es mouen peces en el tauler polític. No sabem encara si les peces es mouen a curta distància, amb un interès estrictament conjuntural, o si tot plegat pot adquirir un caire de certa rellevància. Em refereixo a la trobada entre Carod-Rovira i Artur Mas per afrontar el nou finançament del país, una qüestió en què hi ha més punts de trobada entre ERC i CiU que no pas entre els republicans i els seus socis de govern socialistes. Serà aquesta una entrevista de cara a la foto o podem arribar a pensar que el gest promogut de Carod té segones i terceres intencions? El temps dirà. Mentrestant i a tall d'anècdota, reprodueixo un fragment del llibre "La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall", dels periodistes Luis Mauri i Lluís Uría, referida a una topada entre el llavors alcalde de Barcelona i el seu company socialista Alfonso Guerra: "Des de l'alcaldia de Barcelona, i en clau municipalista, Maragall va fer bandera des de ben aviat de la descentralització de la despesa pública, un objectiu que solia resumir apel·lant al màgic guarisme del 50/25/25. Un afany [50% per a l'Estat, 25% per a les autonomies i 25% per als ajuntaments] difícil el de convertir en bandera el que més aviat sembla una fórmula cabalística... A còpia d'instistència -tanta insistència que es va acabar trobant embrancat en una acalorada discussió amb el vicepresident general Alfonso Guerra-, va aconseguir que el Congrés del PSOE adoptés el 1991 el 50/25/25 com a objectiu que calia aconseguir abans de final de segle [passat]. Tanmateix, la dinàmica dels anys següents no havia d'acostar, ni amb els socialistes al Govern ni amb els conservadors, aquest objectiu: el procés de descentralització de l'Estat va tendir a engrossir el pes de les comunitats autònomes, deixant els ajuntaments com estaven." La dura realitat.
       

21 de maig de 2005

País de fireta.

El president de la Generalitat apareix avui dissabte a les portades de tots els diaris fent una foto (amb una càmera que fa riure) al seu exconseller en cap i líder d'ERC, que l'acompanya en viatge oficial a Israel i Palestina, mentre Carod s'aguanta sobre el seu cap una corona d'espines que li ha donat Maragall en ple carrer de Jerusalem. Una imatge patètica, especialment quan tothom sap que el dia abans Carod va plantar Maragall en un acte oficial en el lloc on van assassinar Isaac Rabin perquè només hi onejaven les banderes israeliana i espanyola. No hi era la senyera.
He llegit l'article de divendres de Salvador Cardús a l'Avui. Es titula "El pessimisme de l'experiència", i acaba dient: "Només podré recuperar una certa confiança en la capacitat política de les nostres institucions de govern si l'Estatut i el finançament es resolen amb la mínima gradualitat sobiranista exigible i promesa. Ara com ara, no em puc moure del pessimisme de l'experiència, que és llarga i ben fonamentada."
La foto patètica de Maragall i Carod i el pessimisme de Cardús barrejats em causen una sensació desagradable. El país es mereix aquests polítics? Ens hi hem de ressignar?


       

20 de maig de 2005

Carod i la senyera.

José Antich al seu llibre "El Virrei" i Ramon Pedrós a "La volta al món amb Jordi Pujol" ho explicaven molt bé, això de les habilitats protocol·làries dels governs de CiU per presentar el President com a cap d'un Estat inexistent. Sergi Loughney, que era el cap de protocol de la Generalitat pujolista, havia de fer mans i mànigues perquè la senyera hi figurés en recepcions oficials a l'estranger, amb una enorme cintura enfront de les ambaixades i els aparells de l'Estat espanyol. Resulta curiós repassar aquests dos llibres, ara que hem sabut de l'episodi de Carod-Rovira i Maragall a Israel (en el primer viatge oficial a l'estranger dels dos dirigents del tripartit). Carod va plantar el President perquè la senyera no hi era a Israel, però, en canvi, no faltaven símbols i banderes espanyoles. Fa una mica de riure tot plegat, però cal felicitar el president d'ERC perquè almenys ha estat coherent. Carod ha de fer el paper de nacionalista militant que tenia l'anterior govern de Pujol, com a mínim en la política i la projecció internacional.
       

20 de maig de 2005

Bustos i l'efecte boomerang.

A Manuel Bustos, l'alcalde de Sabadell ara conegut perquè li plora el germà, té policies locals que detenen nois de 14 anys per enganxar cartells en contra del seu "estil", i els socis del govern municipal (CiU, ICV i ERC) li fugen cap a l'oposició, li està passant factura l'ambició mal entesa. Bustos és un animal polític que ambiciona càrrecs i càrrecs de manera compulsiva.

Té la virtut de formar part de l'ala PSOE del PSC, o (com diria algun alt dirigent republicà) del sector Tele-Taxi dels socialistes. Diuen les males llengües que el dia que José Blanco, el del carrer Ferraz, va trucar gent del PSC pel neguit que li generava al PSOE les aventures de Carod-Rovira a Perpinyà (amb aquella crisi de govern de la Generalitat que recordaran, quina ironia ara que Zapatero es va aprovar l'aval del Congrés per dialogar amb ETA) un dels primers a rebre la trucada per l'hipotètic cas de muntar un PSOE a Catalunya al marge del PSC va ser precisament l'amic Bustos.

A part d'alcalde de Sabadell (on va tenir l'habilitat de comprometre en el govern de la ciutat tot l'arc municipal a excepció dels extrems: PP i Entesa) amb majoria absolutíssima socialista, Manuel Bustos és president de la Federació de Municipis de Catalunya (la guerra que va donar per aconseguir el càrrec!), diputat amb responsabilitat de govern a la Diputació de Barcelona fent triumvirat amb Celestino Corbacho, el president, i Bartomeu Muñoz, el vicepresident i home fort de la federació socialista del Barcelonès Nord.

Corbacho-Muñoz-Bustos són els pesos pesants del municipalisme metropolità del PSC, un lobby que no dóna cap poltrona per perduda, cap parcel·la o quota de poder pels companys de l'ala més catalanista o simplement a membres d'altres federacions comarcals. Bustos també és membre de l'executiva federal del PSOE, i això no és cap broma perquè allà hi coincideix amb la flor i la nata del socialisme espanyol, en una època en què el socialisme ho controla tot i més. Estat, "autonomies" vàries inclosa la nostra "nació" (ara sí que ho reconeixen), diputacions, consells comarcals, ajuntaments... i, el que és més important, empreses públiques i institucions diverses. Bustos també forma part, lògicament, del consell nacional del PSC. Etcètera.

La qüestió és que la crisi que viu Sabadell (pel que expliquen) i el seu consistori és una gran pedra a la sabata de l'alcalde omnipotent i omnipresent. Ja veurem què passa a les eleccions del 2007. La vida dóna grans sorpreses, i encara resultarà que amb una mica de victimisme li pot sortir bé la jugada. Però el que és innegable és que a dia d'avui hi ha molts companys de partit de Manuel Bustos que s'alegren (en petit comitè) de les desgràcies que pateix el rei dels càrrecs.


       

23 de març de 2005

El baròmetre de Barcelona no cau en sac foradat.

Només cal fer un repàs a la premsa del dia i llegir les opinions dels columnistes per veure que el baròmetre trimestral de Barcelona (el primer que fa públic l'Ajuntament després de la crisi del Carmel) tindrà repercussions serioses. No caurà pas en sac foradat, aquesta enquesta municipal. Els mitjans afins al govern municipal no s'han tallat un pèl, i han anat a la caça de Joan Clos. "El Carmel castiga la imatge de Clos" titula El Periódico, obrint la seva portada. Fins i tot els creadors d'opinió de l'òrbita socialista apunten que urgeix un cop de timó a l'alcaldia de Barcelona.

De la mateixa manera que ahir deia el que deia, avui m'apunto a la tesi expressada pel conseller Joaquim Nadal en seu parlamentària el dia que va servir en safata els caps de Jordi Julià i Ramon Serra: "Pagaran justos per pecadors." Ja tenia raó el conseller d'Obres Públiques i Política Territorial. Amb l'esvoranc del Carmel i la gestió de la crisi, pagarà un altre "just" per pecadors. Em refereixo a Joan Clos, que ingènuament ha dit que és "relativament just" que sigui ell, com a alcalde, qui capitalitzi el desgast del govern de la ciutat. Aquest home no se n'adona que ara, finalment, són els seus els que li preparen el llit.

El baròmetre no ha tingut l'escàs impacte mediàtic que els cervells municipals es deurien pensar que tindria la seva publicació en dates festives com aquestes. Ha tingut un efecte boomerang, perquè l'escassedat de notícies ha elevat l'enquesta barcelonina a categoria de notícia política de primer ordre a nivell nacional. Avui els socialistes, els de l'aparell de la federació barcelonina del PSC, han acusat els socis del tripartit municipal (ERC i ICV-EUiA) d'amagar el cap sota l'ala quan hi ha problemes. Certament al republicà Portabella i a l'ecosocialista Mayol els surt bé la jugada de deixar solet l'alcalde en temps de tempesta. Una manera d'entendre la corresponsabilitat de govern que comença a irritar el PSC. La rèplica d'ERC és que les acusacions de deslleialtat responen a una maquiavèl·lica operació dels socialistes per desestabilitzar el govern a les portes d'un hipotètic relleu de Clos a l'alcaldia.

La festa està servida. Només vull saber què en faran de Clos (sembla que no arriba el ministeri que desitjava) i qui dels tres aspirants a rellevar-lo (Mascarell, Martí i Hereu) se'n surt amb la seva. Ferran Mascarell té un problema. És poca dosi renovadora i, a més, s'assembla massa físicament al propi Clos. (No fem broma amb això, perquè tots dos tenen el cabell blanc i una estètica massa tocada i posada. Això en una campanya de llançament influeix molt!) En canvi, Carles Martí i Jordi Hereu són joves i presenten (el primer més que el segon) una imatge més progre sense afaitar, menys buròcrata encorbatat. Martí recull elogis sobre la seva gestió a Ciutat Vella, mentre Hereu és l'home de la Guàrdia Urbana, dels problemes del trànsit i la mobilitat. Temps al temps.


       

darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits