En lloc d'avançar cap a l'estat propi, tanquem el 2011 més lluny del propòsit. La meva tesi, que lògicament els amics que tinc a CiU no comparteixen, és que el govern d'Artur Mas ha desmuntat estructures d'estat construïdes durant el pujolisme i els períodes dels presidents Maragall i Montilla. Amb l'excusa de la crisi, s'ha perpetrat una política liberal per desfer modestos pilars d'estat en clau catalana. El president Mas ha actuat seguint el dictat de Sánchez-Camacho en matèries sensibles com les delegacions a l'estranger o els mitjans públics de comunicació. Sense antenes internacionals i amb un espai català de comunicació en evaporació, em voleu dir quina mena de país volem construir? L'aliança dretana ha estat letal per a la Catalunya que començava a operar amb actitud d'estat en construcció. A això cal afegir l'ofensiva espanyolista, gens menor. Catalunya endins, amb la irrupció de Ciudadanos i l'avenç del PP al cinturó metropolità. I a Espanya, amb la retallada de l'Estatut i l'ofensiva catalanofòbica de l'aparell mediàtic de Madrid.

L'atac exterior i la miopia interior han produït aquesta reculada, sempre amb l'excusa de les retallades per culpa de la crisi com a eix argumental. Articulistes del país demanen el tancament d'ambaixades catalanes, però ningú no ho planteja amb les desorbitades i anacròniques espanyoles. L'autoodi i la demagògia fan via de la mà. En aquest context, i amb un govern que projecta imatge d'estar perdut perquè no pot fer ni de gestoria de Madrid per pagar nòmines, es fa difícil d'afrontar el debat de fons. Què representa avui tenir estat propi? Què vol dir construir un estat per als catalans a l'època de les deslocalitzacions de sobirania, és a dir, quan el Regne d'Espanya és una ombra de l'estat que va ser? Estat català és aeroport, port, eix ferroviari mediterrani, motor econòmic del sud d'Europa, televisió nacional potent, projecció global, força digital, llengua i cultura pròpies blindades i quines coses més? Parlem-ne aquest 2012.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

Els dinars i sopars de Nadal amb periodistes tenen enguany un regust molt agre. El desànim és enorme. Tenim un sector, el de la comunicació, en estat de xoc pel fort impacte de les dues crisis: l'estructural i l'econòmica. Més periodistes que mai a les cues de l'atur, més expedients de regulació d'ocupació i més tancaments de mitjans, públics i privats, que mai. El panorama és desolador, i tota conversa entre professionals conté en un moment o altre les paraules crisi i tancament. Ahir mateix, en la recepció de Nadal de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, es va repetir la situació. El pessimisme ens impregna i no s'albira cap bri d'esperança ni il·lusió. Les caigudes de vendes i publicitat, la pràctica desaparició de les subvencions –restringides al grup de comunicació afí– i els acomiadaments en tots els nivells de les empreses i redaccions és demolidor.

El lector n'ha de ser conscient, en contra d'aquella màxima segons la qual el periodista mai no ha de ser notícia. Allò que ens passa, als periodistes, habitualment no importa el lector. És cert. Però, quan els nostres problemes són tan greus i massius, el problema deixa de ser gremial i esdevé social. Estem en un moment molt delicat. Darrere d'alguns tancaments i de les amenaces d'intervenció política i sotrac econòmic sobre TV3 i el conjunt dels mitjans públics catalans, hi ha un atac en tota regla. Tot penja d'un fil, i el ciutadà n'ha d'estar al cas. Les retallades econòmiques amaguen, en alguns casos, atemptats a les llibertats, a un sistema amb dèficits però molt digne i llargament construït. El proper Nadal, mentre compartim neules i torrons amb l'alcalde Trias o qualsevol altre càrrec institucional, tindrem un escenari comunicatiu desconegut, radicalment diferent. Serà el que hagi de ser, però que el lector no pugui al·legar desconeixement o, per un excés purista nostre, desinformació. Seria una ironia de mal gust, oi? Com els torrons d'aquest Nadal, que no són gens dolços.

(Article publicat a El Punt Avui)