bloc sense fulls

18 de febrer de 2021

Repòrter, febrer de 1996 | Valentí Agustí: "En els pobles com Palafolls els estímuls es poden pervertir"



L'alcalde de Palafolls, Valentí Agustí, independent del PSC, valora en aquesta entrevista la transformació que la població ha experimentat en els últims anys, però lamenta que encara li falti vida al poble perquè és massa dormitori. Afirma que el municipi ha de créixer força per poder augmentar els serveis i sortir d'una situció «ideal» als ulls de la gent de fora. També fa autocrítica de la seva gestió i aprofita l'oportunitat per carregar contra l'augment del preu de l'aigua.

—Palafolls continua sent el centre del món, com vau dir fa uns anys?
—Palafolls és el centre del món, però potser cada vegada més en el món.

—Per què?
—Perquè està més en el mapa, dintre d'una estructura més dinàmica. Ha vingut més gent de fora i això és important per portar un poble endavant. Crec que està més ubicat en el món perquè abans era el centre d'un món una mica aïllat.

—Per això ara es pot permetre de tenir edificis lletjos, com eis altres pobles. Em refereixo ai «bolet» que està «creixent» a l'entrada del poble.
—Sí. En el món hi ha coses maques i lletges. Precisament les coses lletges possibiliten l'existència de la bellesa. Una de les coses que més m'anguniaven quan era petit i anava a un col·legi de capellans és que m'explicaven que la vida eterna era un lloc fantàstic on tot era maco, on no hi havia temps i gaudies de la presència eterna i total de Déu. Trobava que això era horrorós i vaig començar a tenir la primera crisi perquè cada vegada més desitjava anar a l'infern.

—Quines són les coses lletges, les mancances de Palafolls?
—A Palafolls hem fet una transformació com a poble residencial que penso que és correcte. La mancança de Palafolls és que encara falta intercanvi. És un lloc en què hi ha pocs estímuls, que és el que tenen les ciutats. Potser en segons quines ciutats hi ha un excés d'estímuls, de manera que porten a la confusió. Una persona necessita estímuls en el lloc on viu, sobretot la gent jove. Crec que els joves es desenvolupen milloren un espai on hi hasuficients estímuls per poder anar nodrint la seva persona, la seva imaginació, de cara al seu futur. Això és molt filosòfic, però, concretant, diria que Palafolls continua sent massa ciutat dormitori. L'evolució de la zona industrial no ha anat a la velocitat esperada ni amb la importància que nosaltres haguéssim desitjat. Hem de treballar en aquest sentit. A més, hi ha poca vida comercial. Un dels problemes urbanístics que tenim és que els promotors han de deixar massa espais per comerços, a les plantes baixes. Hi ha una mena de petita tragèdia quotidiana d'haver d'anar obrint i tancant petits negocis que no acaben de funcionar. D'altres estan directament tancats o són magatzems. Potser aquí hauríem de reflexionar tots plegats. Un municipi amb unes alçades edificatories tan petites representa que té poca densitat de població. Penso que hem de mantenir aquesta característica del poble —que només és trencada per aquest edifici que sempre se'm recorda—, però hem de buscar una solució a aquesta exagerada oferta de locals comercials per la demanda que hi ha.

—El problema és que la gent va a comprar a Blanes o Santa Susanna, per exemple?
—No crec que tan sols sigui el problema que generen les grans superfícies. Penso que encara que no existissin la gent continuaria anant a comprar a un altre poble on hi hagi més vida o, simplement, per unir el comerç amb la cosa lúdica. Hi ha molta gent, sobretot la jove, que se'n va els caps de setmana i les tardes a passejar a fora. Possiblement Palafolls necessitaria millorar aquest aspecte, que més que estructural és més aviat de relacions humanes.

—Quina ocupació hi ha actualment al polígon industrial?
—Deu estar en un 40%. Menys de la meitat, amb unes obres d'urbanització que no s'acaben de poder fer per la mateixa dificultat de les empreses a assumir uns costos importants i per l'efecte també de l'autopista, que encara no s'ha prolongat fins passat el riu Tordera.

—Creieu que la prolongació de l'autopista afavorirà la implantació de noves empreses?
—Crec que sí. Des del punt de vista urbanístic aquest pla és travessat per un vial molt potent com és una autopista. A més, el MOPTMA tenia una sèrie de propostes de millora per a la N-ll en el tram que segueix l'acabament de l'autopista. Com que finalment s'ha optat per allargar l'autopista fins passada la Tordera, no tenim ni una cosa ni l'altra. Això convindria reactivar-ho i acabar l'autopista. Urbanísticament penso que quedarà més definit aquest sector.

—En definitiva, l'aposta és créixer tant a nivell residencial com industrial.
—Sí. Precisament fa uns dies discutíem entre alcaldes sobre la quantitat de sòl que al Maresme s'havia posat en joc en els últims anys i els permisos d'obres que cada municipi ha donat durant el 1995, que ha estat un any especialment bo després de la crisi del 93 i 94. Enmig de la discussió, amb relació a fer créixer els pobles a través de l'urbanisme i de donar moltes llicències d'obra, un alcalde es va aixecar i va fer una intervenció genial. Va dir que els pobles han de créixer a través de la fornicació i no tant pel fet de donar més o menys llicències d'obres. La utilització de la paraula fornicació és molt exacta perquè no va fer servir ni fo- llar ni fer l'amor. "No fornicaràs" és una frase bíblica i molt precisa. Més enllà de la seva brutalitat el que ens porta és a reflexionar que el creixement del poble estaria lligat a dos efectes que realment sí són interessants: el natural —un creixement a través de l'evolució de la pròpia naturalesa de l'home, que és essencialment fornicadora— i el desig de la població a créixer, a ser un poble més gran. Això està contraposat a un plantejament més científic, en què es programarien poblacions a través d'una sèrie de necessitats, de flux d'habitants. Barcelona està perdent habitants i van cap al Maresme. On els situem? Doncs, la zona del delta de la Tordera seria bo.... Totes aquestes coses estan molt bé, però penso que fonamentalment els pobles han de créixer a través del seu propi desig de fer-ho. El problema d'utilitzar la ciència per explicar certes coses sempre té la pega que a vegades el saber amaga la veritat.



—El Pla Territorial de Catalunya preveu que la zona de la Tordera creixi força. De quina manera s'ha de combinar aquesta política amb la concepció a què us referiu de la fornicació per sobre del planejament urbanístic?
—Suposo que és un procés dialèctic entre el propi desig i la fornicació natural del poble amb el que ens pot ser imposat des de fora, amb una sèrie de pressions de tot tipus. Crec que tampoc és possible de tancar-nos i dir que aturarem el creixement als 5.000 habitants. Crec que ha d'arribar el moment—quan arribem als 5.000, per exemple— en què el creixement del poble ha de ser molt més lent i pensat. Als 5.000 habitants deixa de ser el poble Betlem —als turistes els agrada molt i la gent de Barcelona ve el diumenge a menjar botifarra amb bolets—. És molt divertit per la gent de fora, però els qui hi viuen no es diverteixen tant. A la gent li agrada molt les verges, però ser verge potser no és tan divertit per a qui ho ha de suportar. Quan el poble surt d'aquesta situació més o menys ideal, en què tot és al seu lloc, té tota una sèrie de necessitats que s'han de cobrir i això només es pot fer amb més població. S'han de donar tota una sèrie de serveis. Ara estem amb el tema de l'aigua. Ha costat molts milions aconseguir una aigua més o menys decent i necessites població per poder-ho pagar. Per exemple, s'han liquidat els abocadors incontrolats i les escombraries es porten a Mataró per ser incinerades. Això val uns diners i si no tens un mínim de població no ho pots tenir. D'aquí a poc necessitarem una televisió per cable i amb segons quants habitants és impossible. Això no només és pels serveis. Hi ha el tema dels estímuls. Penso que les poblacions petites generen molt la paranoia. La gent està molt pendent del que fa el seu veí perquè hi ha pocs estímuls i quan passa això els estímuls es poden pervertir. En aquest sentit, hem hagut de créixer necessàriament perquè estàvem en una situació en què no tenia sentit mantenir-nos amb aquesta mena de virginitat o vida silvestre.

—I amb el creixement es generen problemes com el de l'escola. Fa temps que fa falta una escola nova, però encara no s'ha fet.
—Sí. En el cas concret de l'escolarització necessites una quantitat d'alumnes que permetin que el nano, a una certa edat, pugui elegir entre tres branques diferents de l'educació primària. Abans eren suficients alumnes per tenir-los tots en una mateixa aula, però en aquest moment la complexitat de la ciència i el saber t'obliga a l'especialització i això porta a tenir una quantitat de volum poblacional que et permeti l'existència d'una escola. Jo veig bé que, fins que Palafolls no tingui el nombre d'habitants com per tenir les tres línies de primària, el segon cicle de la primària es faci fora, a Malgrat. Així els alumnes s'acostumen a viatjar per estudiar. Això no va massa bé pels promotors urbanístics ni pels pares, ni potser els qui tenen negocis al poble, però va molt bé per a les criatures. En el fons, les coses s'han de fer per les criatures, encara que creïn incomodiats als pares.

—Abans us referíeu als serveis. En el cas de l'aigua, Palafolls surt perdent perquè té el riu al costat i haurà de pagar l'aigua molt més que els altres pobles?
—Sí, hem hagut de pagar el peatge d'una suposada filosofia solidària. Jo no vull posar-me medalles no estant massa d'acord amb això, però penso que en realitat els altres no són solidaris amb nosaltres en altres serveis. Nosaltres hem de pagar més car perquè estem més lluny de la incineradora de Mataró, per exemple. Però bé, la situació està així i jo potser esperaria que també se sigui solidari amb els greuges que ha tingut l'agricultura de Palafolls amb les extraccions d'aigua que hi ha hagut, que han arruïnat els pous. Però estem tan d'acord, que això no només ens suposarà un increment molt important del preu de l'aigua —Arenys de Munt pagarà 50 pessetes el metre cúbic quan ara en paga 22 i nosaltres passarem d'11 a 50—, sinó que també haurem de replantejar-nos el servei d'abastament de baixa. A dintre del poble aplicàvem el mateix principi perquè les urbanitzacions més allunyades i que necessiten bombeig paguessin més. Ara ens ho haurem de redistribuir i utilitzar la fórmula d'igualtat per a tothom. Això vol dir que els veïns de les Ferreries han de pagar el servei d'alta perquè l'aigua té una despesa que suposa portar-la fins a Arenys de Munt o Sant Cebrià, però, a més, dintre del servei de baixa també la despesa que hi ha per portar-la a llocs del municipi on s'ha de fer bombeig.

—Què sentiu quan heu d'anar a Mataró, a una reunió d'alcaldes, per exemple?
—Penso que Mataró ha d'exercir com a capital deia comarca. El Maresme necessita una capital forta i, en aquest sentit, Mataró hauria de perdre certes recances i ocupar aquest lloc, que és evident que li correspon.

—En alguna d'aquelles pel lícules que heu fet parleu de la República Independent de l'Alt Maresme.
—Sí. Jo no sóc gens nacionalista, ni català, ni espanyol, ni europeu. Una cosa és el que dius en una pel·lícula i una altra el que tu creus. Jo plantejo aquesta República per anar contra els nacionalistes. Amb això vull dir que és una absurditat anar reduint el nostre àmbit i creure'ns que som el melic del món. Si Catalunya fos independent, en quatre dies els barcelonins demanarien la independència, els de Tarragona, els del Maresme... Acabaríem tots a casa i encara amb fronteres entre les habitacions.

—Com està el Palauet?
—Està acabat i funciona des de fa dos anys. Ens queden pendents els acabats interiors i la pista definitiva, que la volíem fer de fusta. Hauríem de fer una pista que fos l'estoig que porta un Stradivarius.

—El Palauet de Palafolls és a Valentí Agustí el que el Louvre és a Mitterrand?
—Sí, penso que el Palauet és l'obra més coneguda. M'agrada pel seu exotisme i la dificultat que representa anar perseguint un arquitecte fins ai Japó i, a sobre, no pagar-lo fins que haguem acabat i tinguem diners.  [Arata Isozaki] Ha estat una troballa de persona extraordinària. Hi ha altres coses a Palafolls que d'alguna manera espero que tinguin algun record de cara a mi o la gent que, com jo, ha estat a l'Ajuntament. Estic molt orgullós d'haver penjat una figa gegantina a La Figuerassa o d'haver encarregat una escultura que porta el nom de La Porta del Cel, indicant el lloc on ens volem introduir. O fer obres al Castell, que, a més, són enderrocades. Algú dirà d'aquí a uns anys que hi havia hagut un alcalde que estava tan boig que es gastava diners i diners sabent que al cap d'uns mesos vindrien els brètols i s'ho endurien tot. O potser, coses com els espais verds. La gent de Palafolls és conscient del que ha costat aconseguir-los. Els espais verds no són la platja ni els camps, sinó zones dintre del teixit urbà que ha costat molta gestió i diners de comprar-les. No és casual que Palafolls tingui una sèrie de parcs centrals més o menys connectats i d'una gran extensió, amb una valoració econòmica molt gran. En aquests moments n'estem projectant més. També hem evitat que la riera de la Burgada es tapés, perquè volíem que es mantingués aquesta mena de ferida en el territori urbà. És una riera que travessa el poble i divideix, no tant per les característiques de la població sinó pel terreny.

—Les obres es veuen, però què ha fet l'Ajuntament a nivell social?
—Diversificar les inversions i els equipaments. Barcelona és l'exemple més clar de diversificació. Nosaltres hem posat el Palauet en un lloc, el dispensari en un altre, la piscina en un altre, hem fet una pista d'atletisme amb gespa al límit contrari del poble... El més important és que hi hagi una estructura de serveis socials i solidaritat amb lagent que té més problemes. Però des del punt de vista més immediat i clar, penso en la millora urbanística. Ara anem a fer unes cases promocionades per l'Ajuntament, a través d'una empresa mixta. Espero que a més de ser, en si mateix, una solució per a les persones que potser no arriben amb els seus ingressos a habitatges normals, tingui un efecte en el sector més ample i que es beneficiï d'aquesta inversió.

—A nivell nacional es parla de post-pujolisme. A nivell local, què hi haurà després d'en Valentí?
—Penso que continuarà el mateix equip, que porta 16 anys treballant. Hi ha gent que està directament al govern municipal i d'altres persones que estan en un període de descans i que poden tornar. A Palafolls hi ha un nucli de gent que pot portar endavant el poble sense cap problema.

—Quan se'n vagi Valentí Agustí guanyarà CiU?
—No ho sé. Pot ser que encara que em quedés perdéssim i guanyi Convergència. Ja li toca. Diuen que la democràcia és l'alternança del poder, però jo espero que sigui al més tard possible. Inevitablement, alguna vegada guanyarà Convergència.



Perfil

Valentí Agustí i Bassa, nascut a Barcelona fa 45 anys, és un hippy reconvertit instal·lat a Palafolls després de moltes fugides o, millor dit, expulsions. El van fer fora del col·legi religiós La Salle Bonanova on estudiava i no li van renovar el permís de residència a Holanda -—abans havia estat a Anglaterra—, on va treballar en una comunitat terapèutica com a psiquiatre, després de treure's la carrera durant una no menys interessant trajectòria per la universitat. «A Palafolls porto 22 anys i encara no m'l·ian expulsat», comenta. És el metge del poble i, a més de ser l'alcalde des del 1983 com a independent a la llista del PSC, dirigeix una comunitat terapèutica amb centres a Malgrat, Arenys de Munt i el Masnou. Divorciat i casat per segona vegada, té 4 fills. Viu entre Barcelona i Palafolls, però, sobretot, diu que ho fa «amb un nivell de risc molt alt». Com a metge-psiquiatre i com a alcalde de Palafolls, intenta buscar l'equilibri entre el risc i un treball seriós al darrere. «Com a alcalde, es tracta de no arribar a ser un personatge com en Gil i Gil, per exemple.» El risc en el camp de la psquiatrta consisteix en el seu mètode. És a dir, defuig les teràpies més pròpies dels manicomis, però, alhora, no està à la page quant a les tècniques més innovadores. La seva trajectòria en la gestió municipal és coneguda. Aventurer, cantant i artista frustrat, entre moltes altres coses, configura una barreja explosiva. Ha dotat Palafolls d'un poliesportiu d'Arata Isozaki, ha cantat cançons versionades de Sopa de Cabra i Serrat en els pregons de festa major, ha fet vídeos amb el poble d'escenari, ha penjat l'escultura d'una figa a les pistes d'altietisme, ha bateja el camió d'escombraries com Escombrafolls i ha gaudit de ser l'alcalde més peculiar de lazona. Últimament es dedica a projectes de solidaritat amb les ONG a Bòsnia —fa poc hi va ser—, Haití i Txetxènia.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 43, febrer de 1996, pàgines 16-19.)
 

       

18 de febrer de 2021

Repòrter: La sorprenent detenció del pirata



El sorprenent cas del jove de 17 anys veí de Malgrat que deixava incomunicats per telèfon bombers, policies locals i Creu Roja ens lia recordat com som de vulnerables i fins on arriba la nostra desprotecció. El noi, que ja va organitzar una estafa quan tenia 15 anys estafat 1.500 persones que van pagar per assistir a programes de televisió, s'ha burlat de la policia durant un any i mig amb un frau que Telefònica valora en 4 milions i mig de pessetes.

A part d'aquesta xifra, el més greu és el perjudici que causava als ciutadans que necessitaven donar avís urgent d'alguna emergència. En veure que un telèfon comunicava sense parar, havien de trucar un altre cos que avisava el servei amb els telèfons bloquejats per ràdio. Aquests minuts podien ser de vital importància en sinistres greus. Per tant, la temeritat amb laqual actuava el pirata telefònic era molt gran. Caldrà analitzar psiquiàtricament el jove per comprovar si no es tracta d'un altre cas semblant al del sabotejador de trens i parricida Andreu Rabadán.

I aquí ens veiem obligats a exigir que es posin els mitjans necessaris a l'abast dels serveis d'emergències per evitar estar a les mans d'un avi i el seu nét que es volen divertir fent la guitza. Telefònica hauria de posar filtres de seguretat per evitar que uns mateixos estafadors contractin, diverses vegades, línies que després no pagaven. En aquest cas, resulta irònic que un avenç tecnològic com la conferència a tres (que enllaça tres línies) hagi servit a tots dos pirates per a les seves malifetes.

Amb tot, el més criticable és la forma amb què es va resoldre el cas. La Guàrdia Civil va detenir el jove i el seu avi, que va col·laborar amb el pirata, gràcies a la informació d'El Punt, que va revelar que havia identificat l'autor dels sabotatges telefònics després d'una trucada sospitosa en què el jove va donar detalls que el delataven. La seva veu enregistrada va ser identificada posteriorment pels bombers dels quals s'havia burlat. Sembla que l'error comès pel jove en parlar amb periodistes i donar molts detalls del pirata ha estat la clau per solucionar el cas i ha deixat en evidència els cossos policíacs que l'investigaven. Tot i això, cal recordar que la brigada judicial de la Guàrdia Civil de Calella va resoldre el cas del crim de Canet de Mar.

(Editorial a la revista Repòrter, número 43, febrer de 1996, pàgina 5.)
 

       

17 de febrer de 2021

Repòrter, gener de 1996 | Juli Fàbregas: "Espero que el paper a 'Rosa', de TV3, sigui un trampolí"



Juli Fàbregas i Elias
és el jove actor calellenc que surt a la sèrie Rosa, de TV3. Als seus 24 anys, Juli Fàbregas ha canviat l'Orfeó de Calella per les pantalles de tot Catalunya. Ha deixat el bàsquet —jugava amb el primer equip del Calella—, una de les seves grans aficions, per poder-se dedicar plenament al teatre. Qui vulgui saber més d'ell, després d'aquesta entrevista, pot anar a un conegut local nocturn de Calella, el KUK, on treballa els caps de setmana.

—Com defineixes en Lluís, el teu personatge a la sèrie?
—És el bon jan, el bo de la sèrie. És un noi molt tímid de Manresa, d'una família que té molts problemes econòmics i ho passa malament. Quan arriba l'Anna a Manresa s'enamora d'ella i farà de tot per aconseguir-la. Li sorgeixen molts de problemes. Pep Munné, en Francesc, és el dolent i també va darrere l'Anna. Arriba a un punt que no ens podem ni veure.

—Com van els índexs d'audiència de Rosa?
—Molt bé. Mantenim una mitjana de 700.000 espectadors, però alguns dilluns són 800.000. Normalment anem primers.

Rosa és una continuació de Poble Nou. Les segones parts mai no han estat bones.
Poble Nou va ser el gran boom dels culebrons. Tothom es va identificar amb els personatges i la gent en volia més. Van optar per enganxar alguns personatges de Poble Nou per fer Rosa. És una altra història, que dóna vida a nous actors. No és una segona part clara.

—Gràcies a l'èxit de Poble Nou s'ha fet Rosa. Actors poc coneguts poden sortir ara a TV3. Has d'estar agraït, oi?
—Moltissim. Això dels culebrons catalans està donant molta vida als actors, coneguts i que comencem. La televisió et dóna a conèixer, sí més no. És un mitjà que sovint dóna peu a anar a teatre. També està bé perquè surten molts personatges i busquen cares noves.

—En Juli passa de fer Els Pastorets a TV3. Com és això?
—Fa molts anys que faig teatre. Els Pastorets els faig i els continuaré fent. Estic a la Joventut Artística de Calella i estava fent obres de teatre. Jo estudiava història de l'art, però tenia el teatre al cap. Quan feia una obra cada vegada tenia més ganes de presentar-me a l'Institut del Teatre. Em vaig presentar a les proves. Les pràctiques em van anar molt bé, però em vaig quedar a dues dècimes de les escrites. Vaig tenir un desengany bastant fort, però ho tenia tan clar que em vaig matricular al Col·legi del Teatre. Em van trucar de TV3 per fer un casting d'arxiu. Et tenen enregistrat i quan surt algun paper truquen als 150 0 200 nois que van per aquell paper i els fan una prova. Em van trucar per fer un paper a Estació d'enllaç, però no em van agafar. Al cap d'un parell de mesos em van trucar per fer el casting de Rosa i em van agafar. Va ser un canvi molt fort perquè estàs estudiant i de sobte et trobes amb professionals. És un canvi molt bèstia, però molt guapo.

—Què passa quan fent Els Pastorets dius a casa que vols ser actor?
—A casa els agrada el teatre. El que passa és que ser actor és una feina que no és gaire segura. A casa em van dir que primer fes una carrera i després el que volgués. Vaig començar història de l'art, però tenia el cap en un altre lloc. A casa ara estan contents, però és una feina insegura. L'eina principal és el telèfon. Depens d'ell i de fer-te veure.

—Ara es tracta de rendlbilitzar el paper d'en Lluís?
—Sí. No ens enganyem, un paper en una sèrie així pot ser un trampolí, espero. Tant pot ser-ho com no. Hi ha molts bons actors i que jo estigui fent això no vol dir que sigui millor que molts altres que no hi treballen. He tingut sort i em coneixen més. Es tracta d'aprofitar-ho.

—Què t'agradaria fer?
—Teatre. No em desagrada la televisió, he fet petites coses de cinema, però el que realment m'apassiona és el teatre.

—Però la gent et reconeix pel carrer gràcies a la tele.
—Sí. Hi ha grans actors que no han parat de treballar i ningú no els reconeix. La televisió et dóna a conèixer i el teatre no. És més reduït. Ara la gent va al teatre a veure actors de la tele.

—Explica alguna anècdota del rodatge i del carrer.
—Al començament anava  una mica perdut. El primer cop que em va tocar beure un suc de taronja, jo me'l vaig beure tot. La qüestió és que vam repetir la seqüència nou vegades, i em vaig veure nou sucs de taronja. Ara tinc vitamina C fins a l'any 2.000. Aquí a Calella, amb la gent que em coneix parlem de la sèrie. Els que no em coneixen em miren molt i fins i tot em demanen un autògraf. A la sèrie el meu pare té una amant. Una dona em va parar pel carrer i em va dir que si sabia que el meu pare tenia una amant. Al principi vaig pensar: «Hòstia, el meu pare té una amant!», però vaig reaccionar i li vaig dir que no ho sabia. També hi ha gent que em diu que piqui en Francesc.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 42, gener de 1996, pàgina 31.)
 

       

17 de febrer de 2021

Repòrter, gener de 1996 | Joan Carles Garcia: "L'anterior equip de govern va fer una política industrial errònia"



L'alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia, de CiU, que ho és des del passat maig, fa balanç dels seus primers 150 dies de govern. Convençut que ja s'han superat les tensions inicials entre el seu grup i el regidor Lluís Barrera, que li va donar l'alcaldia, afronta el mandat amb la intenció de potenciar l'activitat industrial i el creixement de la població. Per entrar al seu despatx, ha de demanar la clau, ja que està tancat des que un dia va aparèixer a la premsa un polèmic expedient d'un regidor seu.

—M'ho ha posat molt bé per començar l'entrevista. Com és que ha de demanar la clau per poder entrar al seu despatx?
—És la conseqüència d'un fet que va passar el segon mes de governar, quan van sortir uns papers que eren a la secretaria. Vàrem prendre mesures i una d'elles va ser tancar els despatxos.

—Això només passa a Tordera o és que aquí sempre surt a la llum?
—No ho sé. Suposo que també passa en altres llocs. Aquí tenim l'emissora municipal, els periodistes són molt hàbils i són capaços de treure la documentació de l'Ajuntament, malgrat tot, allò que va sortir d'aquí no era una cosa secreta. El que va passar és que va sortir sense que ningú hi donés el vist i plau. Era un expedient d'en Carles Aulet [regidor d'Obres i Serveis, de CiU] que fa molts anys que volta per la casa i es coneixia. Per tant, era fàcil que algú en tingués còpies.

—Com han anat els primers 150 dies de govern?
—Bé, però els primers de tot són d'assentament, per posar-te al lloc. Hem intentat entendre'ns entre els regidors, en el sentit que hi ha un pacte de govern amb en Lluís Barrera, que és una persona que durant molts anys ha estat en una posició difícil perquè governàvem els socialistes i CiU i ell anava contra tots i tots contra ell. En el moment en què es fa el pacte i sobretot perquè surt l'expedient d'en Carles Aulet justament quan ell [Lluís Barrera] estava d'alcalde accidental, es van complicar una mica les coses i va provocar desconfiança per part d'algun regidor. No puc amagar que en Lluís Barrera i en Carles Aulet no són gaire com- patibles i això ha provocat un problema de competències. A més d'incompatibles, tot i que poden treballar junts, porten unes regidories que tenen molt a veure. S'han de veure cada dia i comentar els temes. A vegades entre Urbanisme i Obres i Serveis no pots posar una frontera, sinó que hi ha coses que s'encavalquen necessàriament. Durant un temps el que ha passat és que un no entenia com l'altre se li posava a la seva regidoria. Això s'ha anat solucionant i hem fet un decret d'alcaldia delimitant i explicant com ha de funcionar aquesta franja en què s'encavalquen les dues regidories. A partir d'aquí crec que el problema està solucionat. A banda d'això, la resta de regidors s'han posat a treballar seriosament començat el projecte i pensant què és el que hem de fer.

—Durant aquest temps com heu vist l'oposició? El seu cap, Jaume Romaguera (PSC), va ser el candidat més votat.
—Això m'agrada aclarir-ho. Va ser més votat per 90 vots de diferència respecte de CiU. Nosaltres ens haguéssim plantejat donar-li l'alcaldia al cap de llista més votat si, com fa 4 anys, el PSC hagués tret 400 o 500 vots més que nosaltres. Per 90 vots, tenint en compte que eren 7 candidatures i que l'Alternativa Independent Torderenca (AIT) en tenia 300 i escaig i ERC, IC i el PP també en tenien, volia dir que la voluntat del poble de Tordera no era que governessin els socialistes. Era un repartiment totalment diferent. Suposo que ara en podem parlar força perquè al Parlament ha passat una cosa semblant, tot i que CiU té molts més diputats en relació amb el segon partit.

—Però el que sobta és que dos grups que han col·laborat al govern durant l'anterior mandat no puguin continuar aquesta relació. 0 és que aquell pacte era per tirar l'Ajuntament endavant fos com fos i acabar amb la Inestabilitat?
—Nosaltres potser hauríem de tornar a agafar el discurs de fa tres anys, quan vam decidir pactar amb els socialistes. Hi havia gent que no s'ho va creure, però el que vam fer nosaltres, davant d'una situació molt difícil a l'Ajuntament, va ser respondre amb la voluntat que les coses funcionessin bé. Nosaltres en aquells moments, no teníem ànsia d'entrar a l'Ajuntament per governar. Per què ho dic això? Perquè si hiaguéssim tingut la dèria per governar que altres equips sí que tenen, fiaguéssim fet una moció de censura, ja que en Lluís Barrera ens ho va posar bé llavors. Però, com he dit moltes vegades, l'equip socialista va treure 7 regidors de les urnes I nosaltres, 6. Volia dir que el poble tenia la voluntat que l'alcalde fos en Jaume Romaguera. Què va passar? Que un regidor els va marxar i es va crear el conflicte que va paralitzar l'Ajuntament. Nosaltres, sense moltes il·lusions, vàrem decidir que no volíem fer una moció, però que un ajuntament amb una minoria de govern és gairebé ingovernable, sobretot perquè hi havia aquest ambient de crispació contra en Lluís Barrera i nosaltres a fora del govern haguéssim fet una oposició bastant dura, tenint majoria. Sospesant això vam decidir entrar al govern i durant dos anys i mig vam sortir del pas i vam fer molta feina, però en moltes ocasions ens vam sentir menyspreats pels socialistes. Jo sempre deia, en broma, que quan m'asseia a la taula mirava si tenia una bomba a sota perquè en qualsevol moment em podia esclatar. El primer dia de la campanya electoral va sortir un escrit del PSC que deia que nosaltres no havíem fet res, que érem uns ineptes i que estàvem molt verds. Nosaltres vam donar suport a la figura de l'alcalde i veiem que el primer dia de campanya ens diuen que no servíem per res, tot i que vam fer molta feina. S'estava sembrant la impossibilitat de tornar a fer un pacte amb ells. I això és el que es va produir. Després de les eleccions, crec que el candidat socialista pensava fer un pacte, perquè es va dedicar a esperar al dia de l'elecció de l'alcalde sense dir res a CiU, suposant que nosaltres mai no faríem un pacte amb l'AIT. Doncs era tant fàcil fer un pacte amb en Lluís Barrera com amb els socialistes. Segurament era més fàcil amb en Lluís Barrera que amb els socialistes. Els va sobtar bastant i van dir que en Joan Carles Garcia tenia una ànsia de poder increíble, però no era així perquè havíem demostrat feia dos anys i mig que no era aquesta precisament la nostra intenció. Quan vam pactar amb el PSC no vam plantejar mai demanar l'alcaldia. Les declaracions van ser pròpies d'un nen enrabiat.



—La nit de leseleccions Jaume Romaguera diu que se'n va a l'oposició, després que governarà, però no fa cap contacte i espera veure-les venir. Aquesta actitud no s'entén, oi?
—Sí que s'entén. El primer dia de la campanya una enquesta donava 9 regidors al PSC, 1 a l'AIT i 3 a CiU. Nosaltres, segons l'enquesta, quedàvem en una situació molt ridícula. Això va donar molta força als socialistes i també a CiU. Vam partir d'una situació molt difícil que havíem de remuntar. Davant d'aquesta enquesta, algú s'ho creu I en una entrevista el PSC diu que traurà 8 o 9 regidors i que tot el que no sigui això serà un fracàs. El dia de les eleccions empatem regidors i gairebé igualem vots i la persona frontissa és aquella que era a l'oposició. Vol dir que CiU més en Barrera han tret bastant més vots que els socialistes. Això per a ells és increïble, sobretot perquè havien tingut l'alcaldia de Tordera durant 12 anys. Suposo que és difícil d'acceptar I aquella mateixa nit els nervis el traeixen i diu que se'n va a l'oposició. Després canvia d'opinió i espera, però els resultats són aquests.

—De què se sent més satisfet?
—Estic satisfet de moltes coses. Hem posat ordre a les qüestions que estaven a mig ordenar. Estic satisfet de la relació que hem aconseguit amb la gent. Semblava que el canvi d'alcaldia després de 12 anys havia de suposar un cert problema per part del ciutadà perquè, vulgues o no, hi ha la por a dir "a veure aquest alcalde nou com ens tractarà". Hi ha una cosa que a ml personalment em satisfà que és el fet, I sembla una bestiesa, que per a mi era difícil afrontar una cosa com l'alcaldia perquè jo no vaig néixer a Tordera —hi ha un sector al qual li és difícil d'entendre-ho— i, a més, tinc els cognoms castellans. Això ha fet que l'oposició o altres grups polítics facin campanya de com em dic, la qual cosa sembla ridícula, però si es fa és perquè es creu que pot suposar algun avantatge. El fet de no haver nascut a Tordera és una qíJestió que algú ha fet servir, mai públicament, però sí a través del carrer. Això és un repte important per a mi. Em satisfà, per exemple, que puguem acabar el geriàtric, una obra que estava a mitges de feia molts anys. Nosaltres hem arribat i ara ja podem acabar-ho. Una altra satisfacció, tot i que no ens podrem apuntar l'èxit, és que l'Ateneu Clavé s'obrirà una part aquest mes de gener. Segurament podrem tenir-lo totalment acabat l'any 96. A més, el moviment cultural de Tordera, que ha estat conflictiu durant molt de temps, ara ha agafat unes vies de solució crec que definitives. També em satisfà tota la política que estem preparant a nivell d'urbanitzacions, que és molt complicada i anem veient que s'està posant fil a l'agulla en un assumpte que mai no s'havia tractat seriosament. Les urbanitzacions són una part important de Tordera, tot i que ens puguin perjudicar molt econòmicament. Mai s'havia donat sortida a una sèrie de necessitats. És difícil, però satisfà veure com algú ens felicita i ens diu que ja era hora que es fés alguna cosa.

—Què passarà amb les urbanitzacions?
—Passa que tenim 21 urbanitzacions, de les quals només en podem parlar de 3 o 4 que estiguin en condicions. La resta estan malament. Fins i tot hi ha urbanitzacions que no es podran legalitzar mai. N'hi ha dues que justament estan ubicades dintre del parc del Montnegre-Corredor. Aquestes urbanitzacions, per exemple, acabaran sent parc natural i s'hauran d'entendre amb la Diputació per arribar a un acord per vendre les seves parcel·les o bé tenir uns anys per gaudir de la casa. En principi és un període de 40 anys i llavors hauran de desaparèixer. Tant Sant Llop com Can Camps tenen aquesta via. Tota la resta, tret de 3 o 4 que estan en molt bona via per tenir tots els serveis, estan en una situació semblant a la que tenien totes les urbanitzacions de Catalunya l'any 1975. A banda d'això, la situació socio-econòmica dels propietaris de les urbanitzacions és difícil. Per una part, hi ha la qüestió urbanística, que diu que és il·legal i que no pot funcionar perqué és barraquisme, i, per l'altra, hi ha la part humana. La majoria pertanyen a gent del cinturó industrial de Barcelona, treballadors que han fet molts esforços per aconseguir la miqueta de propietat que tenen. S'han fet la casa ells mateixos, amb moltes dificultats i tenen la il·lusió de sortir del cinturó industrial per instal·lar-se aquí el dia que es jubilin. La part humana em sap greu, però s'ha de tenir en compte que aquesta gent necessitarà uns serveis, a més dels típics d'enllumenat i asfaltat. Aquesta gent gran necessitarà mitjans de transport perquè no podran conduir i hauran d'anar al poble a comprar. També hauran de rebre l'ajut de serveis socials, que el metge els vagi a visitar, etc. Hem d'intentar legalitzar les urbanitzacions que es puguin legalitzar. És un camí llarg. Ara, en tot cas, estem posant els primers maons de l'obra.

—El Pla Territorial de Catalunya preveu que aquesta zona de la comarca, i Tordera especialment, sigui de creixement. Com ho veu?
—Sobta que el Pla Territorial digui això i al mateix director general d'Urbanisme li sorprèn que Tordera no hagi crescut els últims anys. Tots els pobles del voltant, com Palafolls i Maçanet, han crescut econòmicament i industrialment. Per què Tordera no? Perquè s'ha fet una política urbanística i industrial que no ha tingut en compte que s'havien d'instal·lar noves empreses. Segurament, per una política equivocada que té una concepció errònia del que és la conservació del medi ambient. Amb el mateix president de la Generalitat ho vam estar parlant fa pocs mesos com sobta que Tordera no tingui la indústria que hauha de tenir. Tenim una plana important al costat del riu, tenim aigua, que és important per a les empreses, í, en canvi, hem vist com fins i tot les empreses tenen problemes amb l'Ajuntament per aconseguir els permisos i estar legalment constituïdes. N'hi ha algunes que porten 9 anys i no ho han aconseguit. Això vol dir que no s'ha fet una política de sòl industrial com s'havia de fer. Una de les coses que fem només d'arribar al govern és plantejar una revisió del Pla General, adequar terrenys que són industrials i preveure una ampliació d'aquests. El que hem fet per promocionar el nostre poble és crear una regidoría de Comerç, Indústria i Turisme. Una mostra evident que això funciona és el primer Congrés Tèxtil del Maresme, que en principi no s'entén massa perquè ho fa Tordera. La intenció és que se sàpiga que existim i que podem fer molta feina. El tèxtil és una de les activitats més importants de la comarca i la gent del tèxtil està coneixent Tordera i s'hi està acostant. A banda d'ajudar al tèxtil amb un fòrum de debat, diem a la gent que vingui a casa nostra i que es recordi a l'hora de fer alguna inversió. També estem preparant una oficina d'informació de cara a les empreses i comerços que vulguin instal·lar-se a Tordera, que funcionarà durant la Fira del Ram. A banda d'això, estem preparant un seguit de mesures perquè la burocràcia municipal sigui menys dura. Tot i això estem tenint alguns problemes perquè el nostre Pla General no permet moltes de les actuacions i hem hagut d'aturar algunes propostes d'inversió, amb tota la paradoxa i incoherència que suposa.

—On s'ha de concentrar l'oferta de sòl industrial?
—Al polígon de Can Verdalet encara hi ha espai. Tenim tota la zona de Can Buscà, que és on hi ha les empreses més grans. Allà podem ampliar la zona industrial i haurem de fer un projecte d'urbanització. A més, tenim tota la zona de Fibracolor, que és propietat d'aquesta empresa, però que té qualificació d'industrial i l'haurem d'ampliar perquè també hi puguin anar empreses. Ens estem plantejant què fem amb la zona de la N-ll, que té un espai per a petit taller industrial, a l'alçada de Sant Pere, que també podria ser un bon lloc per a la petita indústria.

—Per cert, com està el projecte dels enllaços de la N-ll?
—Nosaltres i la delegació de Catalunya del Ministeri d'Obres Públiques i Transports tenim el projecte clar. En aquests moments estem intentant que Madrid acordi que la nostra proposta és la millor sortida. El que proposem és adequar la N-ll com una via que sigui més urbana, amb dues rotondes, una davant del poblat de Fibracolor i una a l'actual entrada a Tordera. A més, hi ha dues vies paral·leles a la N-ll que servirà perquè la gent del poble vagi amunt i avall sense haver d'entrar a la carretera. Podrà entrar per la rotonda i travessar.

—0 sigui, que no es faran els passos per sota.
—No, només hi haurà passos de vianants per sota. Era molt difícil i car d'adequar perquè és una zona molt inundable. Amb les dues rotondes la gent no anirà de pressa i, a més, amb la prolongació de l'autopista fins a la zona de Gelpí la gent que no ve a Tordera tampoc passi per l'A-19 i decideixi allà si va cap a Blanes o Girona.



Perfil

Joan Carles Garcia i Cañizares és l'alcalde més jove del Maresme. Nascut el 7 de novembre de 1961 a Barcelona, va trepitjar Tordera per primer cop quan tenia quatre anys. Des de llavors i fins als 21 anys va viure a cavall entre Tordera i Barcelona, on cursava estudis. És tècnic especialista delineant i també va començar a estudiar enginyeria, però va deixar la carrera al cap de dos anys. Després d'haver complert el servei militar a Melilla s'instal·la definitivament a la població, on actualment treballa en una empresa familiar relacionada amb l'alimentació. Des que és alcalde, però, la seva dedicació al negoci és menor. Joan Carles Garcia porta 11 anys casat i no té fills. Milita a Convergència Democràtica des del 1988. Va cofundar l'agrupació local de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), la branca juvenil de Convergència. L'any 1991 va ser cap de llista de CiU per primer cop, amb 28 anys. Diu que el fet que els seus cognoms siguin castellans i no haver nascut a Tordera són armes utilitzades en campanya pels seus rivals polítics i precisament per això se sent satisfet d'haver sortit escollit alcalde. El seu pare va néixer a Lleó i la seva mare a Madrid, però accidentalment, ja que el seu avi era un militar de la República —mestre armer— desterrat de Barcelona per Franco. Actualment també és conseller comarcal i concretament porta les àrees d'Ensenyament i Esports. A més, és membre de la junta provisional del Club Patí Tordera. A aquest alcalde amb posat seriós i veu greu II agrada la metereologia, anar a buscar bolets I els esports de muntanya com l'esquí alpí. «Em sap greu dir això de l'esquí alpí perquè sona molt pijo.» Una dada curiosa: va col·laborar amb la CNT durant dos anys, quan estudiava COU a Barcelona. «Durant la transició va ser una manera de lluitar per la democràcia», comenta.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 42, gener de 1996, pàgines 16-19.)
 

       

17 de febrer de 2021

Repòrter: L'any ens deixa un balanç discret



EI balanç de 1995 no pot ser de gran eufòria si tenim en compte que a l'Alt Maresme hi ha hagut una llarga crònica negra i s'han agreujat problemes de fons com la qualitat de l'aigua potable. 1995 va ser l'any en què es va jutjar Andreu Rabadán, el jove de Palafolls que va fer descarrilar tres trens i va matar el seu pare. Malgrat la gravetat dels delictes comesos per Rabadán, cal destacar que l'Audiència de Barcelona s'ha decantat més per intentar-ne la rehabilitació màxima possible en ordenar que ingressi en un centre psiquiàtric, atès que el jove pateix una greu malaltia mental com és l'esquizofrènia. Els casos dels crims d'un vigilant de Santa Susanna i del jove Segimon Pruna sembla que estan en vies de solució amb les detencions dels seus pressumptes autors. L'alarma social d'aquests execrables casos és important.

D'altra banda, la qualitat de l'aigua potable va tornar a ser actualitat per un fet insòlit: el descobriment que una empresa de Sant Celoni contaminava el riu Tordera des de la dècada dels 50. Les sospites de risc cancerígen van fer reaccionar la Generalitat per accelerar la posada en funcionament dels filtres de carbó per eliminar els dioxans de l'aigua. Però aquesta resposta hauria d'anar acompanyada d'un ampli estudi epidemiològic per detectar els possibles efectes sobre la salut del consum continuat d'aigua amb dioxans. No es pot perdre temps en aquest propòsit. Els ciutadans de l'Alt Maresme portem massa anys pagant per una aigua de pèssima qualitat i molts han posat la seva salubritat sota sospita. Al mateix temps, reiterem que cal lluitar amb més contundencia contra els focus contaminants. L'empresa Resisa encara no ha rebut cap sanció, malgrat els advertiments de la Generalitat. Amb aquesta situació, hem d'aprovar la iniciativa de l'Ajuntament de Blanes de querellar-se contra l'empresa contaminant perquè pagui una part dels filtres de l'aigua per eliminar els dioxans que ha abocat i que el cost no recaigui injustament sobre els contribuents.

El mapa polític que va sortir de les eleccions municipals del 28 de maig és diferent. Les majories absolutes estan en vies d'extinció i s'imposa el pactisme amb seny, fugint del clientalisme. El canvi ha influït en el Consell Comarcal, al qual ja conviuen i treballen junts socialistes i convergents.

En el record positiu de 1995 quedaran les mobilitzacions de solidaritat amb el poble bosnia i contra la guerra. Quan el conflicte bèl·lic ja és en vies de solució, és el moment de continuar amb l'ajut humanitari.

(Editorial de la revista Repòrter, número 42, gener de 1996, pàgina 5.)
 

       

16 de febrer de 2021

Repòrter, desembre de 1995 | Conxita Campoy: "L'oposició distorsiona la realitat per aconseguir més vots"



L'alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy, del PSC, acusa els grups de l'oposició de practicar la demagògia en la polèmica del projecte de l'antiga fàbrica de l'aigua. Campoy està satisfeta per les obres que s'estan fent perquè creu que transformaran molt la població. En aquesta entrevista també parla de la proposta de convertir el nucli antic en illa de vianants.

–Com es presenta el mandat?
–Penso que es presenta bé. Amb moltes ganes de continuar treballant per acabar de fer tots els projectes que tenim en marxa i fer-ne de nous, que tothom portava en el seu programa electoral. No creiem que hi hagi cap problema per poder-los realitzar.

–Abans de començar el mandat molt poca gent deuria pensar que acabaria havent-hi un equip de govern com el que hi ha. Com van les coses amb CiU i ERC, els vostres socis de govern?
–Penso que bé. Fa poc que estem treballant junts, però la voluntat que hi ha per les dues parts és de consensuar les coses. Hi ha una bona relació i un respecte mutu per la gestió de cadascú. Les coses que són difícils s'intenten consensuar i, si no s'aclareixen a la primera, les deixem pendents per resoldre-les a la segona. De moment hi ha una bona relació.

–Sobta veure com ERC és un dels partits que participa en la manifestació de la fàbrica de l'aigua, en la qual també hi eren els dos grups de l'oposició, IC-EV i el PP. Què en penseu?
–És una postura demagògica. Jo mai no he tingut majoria absoluta i, per tant, sempre he depès dels vots dels altres per poder aprovar les coses. Tot el que passa pel ple es va aprovant contínuament, amb el suport d'algun o altre grup. Quan van saber que estava intentant comprar-ho i que havia fet gestions per reconsiderar què passava amb la fàbrica de l'aigua, el primer que es despenja és ERC. Aquell dia s'anava a aprovar la urbanització i IC, el senyor Jordi Medina, manifesta que aprovant aquesta urbanització no condiciona les llicències d'obres posteriors. Per tant, IC i el PP ho aproven. En el proper ple, quan ja vénen les llicències, resulta que IC i ERC es despengen i el PP continua aprovant això. Llavors resulta que hi ha una sèrie de veïns que primer volien comprar els terrenys de darrere i que, pel preu elevat, no es posen d'acord i ell [el portaveu d'IC-EV, Jordi Medina] intenta qe allò sigui una zona verda. Resulta que aquests grups donen suport a les manifestacions i es demagògies venent una pel·lícula que no era a real. He parlat amb molta gent que ha donat la seva signatura i els havien explicat que nosaltres anàvem a tallar els arbres. També hi ha signatures recollides de menors de 18 anys i d'altres que van signar sense saber massa bé de què anava la pel·lícula. Jo respecto l'enrenou dels veïns perquè sempre poden al·legar ignorància en la gestió municipal, però el que no es pot perdonar és que partits que han votat que sí, després, perquè arriben les eleccions, es posin a presidir una manifestació. Són aquelles contradiccions. Per últim, i per a més inri, fan una proposta perquè enlloc de zona verda hi hagués una caseta i un arbre, una caseta i un arbre... cosa que és impossible de realitzar. El senyor Lasheras [regidor d'IC-EV], en l'últim ple, torna a fer una proposta de zona verda. O bé els partits polítics no saben què aproven en els plens, cosa que em sembla terrible perquè els temes passen per comissions informatives i tenen temps d'estudiar-s'ho, o bé són capaços de distorsionar la realitat per aconseguir vots, cosa que també em sembla terrible perquè amb aquesta manera de fer els polítics serem víctimes de les nostres pròpies accions.

–Vau tenir oportunitat d'estudiar-ho, per tant?
–Sí. Hi ha un Pla General i unes Normes Subsidiàries anteriors que van tenir 10 o 12 anys perquè tothom presentés les seves al·legacions. En el ple es va aprovar l'estudi de detall, es va estudiar la urbanització, s'han fet les cessions, estan en escriptura pública i, per tant, tot això hohem fet complint aquesta gents [els propietaris] amb el poble de Malgrat. Han complert amb les seves obligacions i l'Ajuntament havia de complir amb les seves. És curiós que això passi amb partits d'esquerra. En un moment en què s'estan fent quantitat de pisos –allà hi van 280 habitatges–, s'abarateix el preu del pis i, per tant, l'especulació del sòl hi és menor i molta gent amb poder adquisitiuu baix pot tenir-hi accés. En canvi, fan una protesta perquè l'Ajuntament compri una zona verda, però de sòl urbà. És una d'aquelles contradiccions que no entenc. Són coses que només es poden entendre si a darrere hi ha una mala feina política que els fa creure que això els portarà vots.



–Sort en teniu que CiU, en aquest tema, està amb el PSC.
– CiU va aprovar la primera proposta de la caseta i l'arbre. Llavors encara no hi havia el pacte d'entesa signat. Després de tenir coneixement del que s'havia fet i d'una reunió amb la propietat, CiU ho va entendre i va decidir deixar sense efecte aquella moció que s'havia passat en un ple, per respectar el Pla General.

–Com acabarà això? Es mantindrà la xemeneia i els arbres es portaran a un altre lloc i allà hi haurà pisos?
–En aquest moment el que s'està plantejant és la zona verda, però també parlen de la xemeneia. O sigui que, si hem de gastar 100 milions per la zona verda haurem de preparar 100 més per la xemeneia... Els arbres seran transplantats. Aquesta és la proposta de l'Ajuntament. No es tallen, seran transplantats per una empresa que ens dóna les garanties que viuran. La propietat té la voluntat de donar els arbres i l'Ajuntament els trasplantarà. Amb aquestes persones hem intentat parlar-hi perquè en lloc de construir aïlladament els blocs ho facin primer al carrer Girona, perquè si no hi hagués la demanda de pisos esperada i la cosa quedés parada, l'Ajuntament podria intervenir en la banda de darrere de la xemeneia. Si no es desenvolupa, els interessarà recuperar els diners i l'Ajuntament podria intervenir.

–Hi ha altres projectes sobre la taula. S'estan fent les obres del passeig Marítim, del polígon industrial, del pavelló poliesportiu, dels accessos a la N-II. Malgrat està de potes enlaire, no?
–Malgrat està de potes enlaire. Jo estic contenta perquè en aquest moment estem vivint la gestió dels quatre anys anteriors. Abans que les coses no arribin a la seva fi hi ha moltes reunions, negociacions i assignacions pressupostàries a bon crèdit, evidentment. Quan aquestes obres finalitzin donaran una imatge i un canvi a la població de Malgrat impressionant. La inversió que s'està fent per part del Ministeri d'Obres Públiques penso que és molt important. Ara començarà l'enllaç de la N-II, amb l'entrada a la zona industrial, el pas subterrani de Can Viader, que és molt important. Estan asfaltant la zona industrial, que diria que és una de les més dignes de la comarca. El barri Palomeres, que també era una de les assignatures pendents. Amb això ja tenim enllestits els barris perquè només ens queden un parell de carrers del Parc del Castell. L'enllaç de Malgrat amb la N-II que anirà a l'avinguda Països Catalans serà l'entrada principal i portarà al passeig Marítim. La regeneració de la platja... Estem deixant el poble en unes condicions molt dignes, cosa que em fa sentir contenta i satisfeta, tot i que queden moltes coses per fer.

–D'aquestes obres, l'obra que serà la cara de la població per al turisme és el passeig Marítim. Com quedarà?
Serà amb vista al turisme i la pròpia població perquè serà un passeig dedicat bàsicament als veïns. Quedarà una zona per passejar digna, amb dutxes, llum al vespre, bancs, petanques, llocs infantils. És un espai on es podran fer festes. Penso que és una millora més per a un poble turístic. Penso que tot és important. Malgrat és un poble bastant equilibrat i la zona industrial ha estat una obra de gestió molt dura.

–Ha estat difícil aconseguir 200 milions de la Unió Europea?
–Ha estat difícil aconseguir-los. També ha estat difícil que Cubiertas [l'empresa constructora] fes una baixa de 200 milions, que els industrials entenguessin que havien de pagar unes contribucions especials, en un moment de crisi. Pensa que era a les darreries del 91. Ara sembla que ningú no parla tant d'aquesta crisi perquè hi ha una mica més de recuperació, però van ser uns anys durs. Quan li dius a un industrial, d'entrada, que ha de pagar 15, 18, 20 o 30 milions... El fet que l'obra anés a la baixa i tinguéssim la subvenció del FEDER ha convertit en 3 o 4 milions aquesta aportació de l'industrial. És una empenta que tothom agraeix. L'esforç i sacrifici que va costar –van haver-hi reunions molt dures entre empresaris i Ajuntament– ara és valorat com una bona feina. En aquests dos anys portem 7 o 8 llicències d'obres donades per noves naus industrials. Això no deixa de ser una bona feina.

–D'on vénen aquestes indústries?
De Blanes i de gent de Malgrat que ha ampliat la seva nau a la zona industrial. La intenció de l'Ajuntament és desenvolupar la futura zona industrial, que és la zona del costat. Crec que és un error que les parcel·les mínimes hagin de ser de 1.000 metres quadrats. Ens trobem amb molta gent que té uns magatzems que no pot comprar 1.000 metres, i fer-hi la nau perquè són molts diners. Si tinguéssim la sort de reconvertir la zona industrial i fer naus mínimes de 500 metres –300 dels quals edificables– donaríem peu perquè molta gent s'atrevís a anar-hi, per 10 o 15 milions. Amb això faríem dues coses: potenciaríem la zona industrial i alliberaríem el poble de sorolls i trànsit pesant, amb la qual cosa estaríem defensant la qualitat de vida i el medi ambient.

–Quan vau començar el mandat vau dir que amb Can Palomeres s'acabaven d'arreglar tots els barris i que l'assignatura pendent és el centre. Quins són els plans de l'equip de govern per al centre?
Nosaltres, i amb això estem d'acord amb CiU i ERC, considerem que el centre s'ha d'arreglar, però hem de buscar una alternativa de pàrquings. És difícil fer carrers de vianants si no dónes una alternativa a la gent. Hem d'acostumar la gent que deixi el cotxe una mica apartat del centre, però que s'hi pugui accedir fàcilment caminant. En aquest moment estem esperant la resolució que pugui sortir de la plaça del Liceu, que sembla ser que aviat podrem envestir-ho, i dels quatre pàrquings que hi ha a la plaça. A partir d'aquí estem estudiant la remodelació del nucli antic –carrers Bellaire, Sant Antoni, Sant Isidre, Desclapers, Sant Esteve– que seria el recorregut que la gent faria per potenciar el comerç d'aquest sector.

–Seria una illa de vianants?
Sí, estem estudiant passos de vianants i trànsit restringit. Ja hi estem treballant. Penso que en un parell d'anys ho podrem veure començat, perquè és una obra difícil.

–Deu ser difícil convèncer els veïns perquè a vegades...
–Aquesta és la por que tinc. A vegades et dóna la sensació que amb un pas de vianants el comerç funcionarà i són dues coses que, per a mi, són totalment diferents. Potenciar el poble amb zones per caminar i passejar, i no necessàriament vol dir que ha de promoure el comerç. La gent pot anar passejant per un sector i no comprar res a les botigues si no té poder adquisitiu, per un cantó, i si els establiments no tenen el tipus de coses que la gent vol. Penso que hi ha d'haver un replantejament del que ha de ser el comerç a partir d'ara. Les grans àrees comercials cobreixen les necessitats dels qui treballen i porten un ritme de vida difícil. Els mercats dia a dia van a menys. Abans la iaia i la família anava a comprar el bistec pel dia i els 50 grams de pernil. Ara, el jovent va a les grans àrees comercials perquè es compra més quantitat. Això vol dir que surt més econòmic i que la comprar és més pràctica. La compra per tot el mes es fa en una àrea comercial. Això ho faig jo i tothom que sigui sincer. Hi ha, però, l'excepció dels productes concrets, que s'han de buscar en botigues.

–Com està el projecte del Centre d'Assistència Primària?
Nosaltres vàrem anar a veure el conseller fa uns 15 dies i li vam dir que és una de les prioritats de Malgrat. Ho va entendre i reconeix que Malgrat és l'assignatura pendent que té. D'aquí a un mes podré dir cap a on aniran les coses, però el conseller té interès a solucionar el problema de Malgrat i suposo que al més aviat possible.

–Durant els propers anys s'ha de revisar el Pla General de Malgrat. La Generalitat té previst que l'Alt Maresme experimenti un creixement molt significatiu, tal com preveu el Pla Territorial de Catalunya. De quina manera es poden lligar aquestes dues coses? És a dir, que el Pla General no es revisi a l'alta.
Crec que són dues coses diferents. Encara no ha arribat el moment en què el Pla General es pugui revisar a l'alça perquè no haurem exhaurit la previsió de 40.000 habitants en tot el sòl urbà. Per tant, es podran fer modificacions puntuals al Pla General, per esmenar els errors del propi Ajuntament o bé perquè a aquelles perones que no han usat els seus drets els pots dir que, com que han tngut temps per executar-ho i no ho han fet tornem a revisar què poden fer. I això pot ser a l'alça o a la baixa.

–Sí, però sempre hi ha la Generalitat al darrere que ha de donar el vistiplau.
–Políticament penso que la tutoria que ens vol fer la Generalitat en aquest aspecte no hi hauria de ser. Els ajuntaments hauríem de ser prou autònoms per saber quin poble volem. Tot i això, he de dir que Malgrat és un dels pobles admirats per la Generalitat precisament pel seu control urbanístic i per la valentia que va tenir l'Ajuntament a limitar les alçades en el centre de la població. Quant al Pla Territorial el problema que tenen és la zona de creixement. A mi em sembla molt bé que hagin fet un estudi que diu que nosaltres hem de ser zona de creixement, però aquest increment no només en habitatges. Quan vingui una empresa a Mataró o Barcelona que la Generalitat li digui que a Malgrat hi ha

sòl per poder donar treball. El creixement l'han de revertir en serveis i han de compensar la qualitat de vida i aquesta no especulació de sòl. No volem ser una ciutat dormitori. Està molt bé, però hauria d'haver-hi control i equilibri en el desenvolupament del Pla Territorial.



Perfil

Conxita Campoy i Martí va néixer a Malgrat de Mar el 17 de febrer de 1950. Filla d'una família creixent –va donar classes de religió a l'institut de formació professional i de catequesi–, està casada i té una filla i dos fills. Va estudiar comerç i comptabilitat. La seva activitat professional sempre ha estat lligada al comerç. El seu debut en política es va produir el maig de 1991, quan va encapçalar la llista del PSC, com a independent, en substitució de l'històric alcalde Josep Móra. "Li vaig dir tres o quatre vegades que no, però al final vaig accedir a encapçalar la llista. Ara estic contenta de l'oportunitat que em va donar en Móra un dia que jo passejava per davant de l'Ajuntament". Des del 1979, però, havia anat a les llistes per omplir i col·laborava amb el seu marit, Antoni Riera, que va ser regidor d'Urbanisme amb l'alcalde Móra des del 1983 fins al 1991. El mateix any que va sortir escollida alcaldessa va ingressar al partit socialista. Actualment és vicepresidenta del Consell Comarcal i presidenta del grup comarcal del PSC. Ha ocupat el número 77 de la candidatura de Joaquim Nadal a les eleccions al Parlament. Campoy es considera nacionalista, però no independentista. No té cap afició concreta. Entre d'altres motius perquè, segons diu, no té prou temps. "Això de l'alcaldia m'ocupa molt. És una cosa vocacional. Només es pot ser alcalde per esperit de servei o per interès. No es pot entendre com una professió". Tot i que la veu no és el seu fort, en el seu currículum figura una curiosa experiència: la nadala Quatre camins a la Tordera, cantada amb els batlles de Palafolls i Tordera. 

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 41, desembre de 1995, pàgines 18-21.)

       

16 de febrer de 2021

Repòrter, desembre de 1995 | El PP menja terreny a CiU, però no assoleix la tercera posició



Les eleccions al Parlament de Catalunya del 19 de novembre no han canviat la correlació de forces a l'Alt Maresme. CiU es manté ferma en primera posició, seguida del PSC, que és la segona formació política, clarament distanciada d'ERC, partit que continua en el tercer lloc amb tan sols un punt més que el PP, mentre que IC-EV tanca la classificació ocupant la cinquena plaça.

La taula classificatòria, per tant, no s'ha vist modificada a l'Alt Maresme, que a diferència del conjunt català manté ERC com a tercera força i el PP en el quart lloc. El fet que la correlació de forces es mantingui intacte no vol dir que no s'hagin produït ascensos i descensos destacables.

El Partit Popular és qui més ha pujat, ja que ha augmentat un 5,27% a l'Alt Maresme. La següent formació que ha millorat el seu percentatge de vot és Iniciativa per Catalunya-Els Verds, que puja 1,77 punts. Esquerra Republicana de Catalunya també millora, però de forma gairebé insignificant, ja que l'ascens és només del 0,57%. Un resultat similar és el del Partit dels Socialistes de Catalunya, però a la baixa. Els socialistes –en contra de tots els pronòstics– només perden 0,51 punts. En canvi, Convergència i Unió ha baixat un 4,34%. Per tant, CiU és l'autèntica perdedora d'aquests comicis a la nostra comarca, mentre que el PP és el guanyador, sempre respecte a les anteriors eleccions autonòmiques.



Tots els partits tenen més vots

Tot i que CiU i el PSC han baixat el seu percentatge de vot, tant els convergents com els socialistes han augmentat en termes absoluts. És a dir, CiU ha obtingut 2.639 vots més que a les anteriors eleccions catalanes, celebrades l'any 1992, i el PSC, 1.572 més. El PP ha aconseguit 2.837 vots més; ERC, 1.142; IC-EV, 1.099. Tots tenen més vots.

La participació del passat 19 de novembre va ser del 66,10% en el conjunt de les 12 poblacions altmaresmenques, la qual cosa representa una reducció de l'abstenció del 5,44% en relació amb els comicis del 1992. En eleccions al Parlament de Catalunya, només els comicis de 1980 i de 1984 superen els d'enguany, quant a participació, a l'Alt Maresme.

Aquest fet i l'augment del cens electoral –que ha pujat de 7.619 persones en relació amb l'any 1992 –expliquen que totes les candidatures hagin rebut més vots, encara que les dues forces majoritàries –CiU i PSC– baixin en percentatge.



La medalla d'argent

CiU és la primera força en tots els municipis. El PSC és la segona llista més votada en 6 poblacions: Arenys de Mar, Canet de Mar, Malgrat de Mar, Palafolls, Pineda de Mar i Tordera. ERC és segona en 5 municipis: Arenys de Munt, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar. El PP, en canvi, només és segon en una localitat, Santa Susanna. Això vol dir que els socialistes es mantenen com a segon partit en les poblacions més importants de l'Alt Maresme, a excepció d'Arenys de Munt i Calella, on la segona plaça està a les mans dels republicans. ERC ha aconseguit un gran resultat a Calella –ha augmentat un 2,45%– i ha desplaçat de la segona posició el PSC, tot i que els socialistes han millorat, però no gaire significativament, atès que el seu ascens és del 0,58%. A Arenys de Munt, ERC simplement es limita a conservar la medalla d'argent aconseguida l'any 92, ja que la pujada és només del 0,48%, xifra que li permet mantenir la distància que li separava del PSC, que ha pujat un 0,35% en aquest municipi.

A Sant Cebrià, ERC ja era la segona formació l'any 92, mentre que a Sant Iscle i Sant Pol els republicans han desplaçat els socialistes. Un cas semblant és el de Santa Susanna, on el PP ha passat per davant del PSC gràcies a un augment dels populars del 9,66%, el més elevat que s'ha produït a l'Alt Maresme.



Fort augment del PP

El PP ha pujat arreu. Santa Susanna és el paradigma d'aquest ascens, però l'augment en aquesta població és seguit per altres avenços electorals també destacats. Aquesta és la millora del partit d'Aleix Vidal-Quadras a l'Alt Maresme: Sant Iscle (un 8,09% més), Pineda (7,9%), Sant Cebrià (6,65%), Palafolls (5,99%), Canet (5,64%), Arenys de Mar (4,93%), Calella (4,5%), Tordera (4,09%), Malgrat (3,99%), Sant Pol (3,85%) i Arenys de Munt (3,72%). La mitjana de l'ascens del PP a les poblacions de més de 10.000 habitants –Arenys de Mar, Calella, Malgrat i Pineda– és del 5,33%. La mitjana del conjunt de l'Alt Maresme és del 5,27%, una xifra semblant, la qual cosa indica que l'augment és equilibrat entre els nuclis de població i les localitats més petites. L'ascens del PP a la comarca, però, és més moderat que a la resta del país –augmenta un 7,2%– i encara més que a la demarcació de Barcelona, on ha crescut un 7,7%.

Moderada puja d'IC-EV

L'altra candidatura que ha millorat en tots i cadascun dels municipis és IC-EV, que globalment ha pujat un 1,77%. Aquest increment està molt per sota de la mitjana catalana –un ascens del 3,3%– i de la barcelonina, del 3,9%. Palafolls és la localitat on la coalició liderada per Rafael Ribó ha incrementat més el seu percentatge de vot, un 4,07%. IC-EV també ha pujat a Santa Susanna (un 3,72% més), Pineda (2,69%), Sant Cebrià (2,68%), Arenys de Mar (2,01%), Tordera (1,99%), Malgrat (1,73%), Arenys de Munt (1,65%), Sant Iscle (1,65%), Canet (1,24%), Sant Pol (0,16%) i Calella (0,14%). De les poblacions de més de 10.000 habitants, l'augment més destacat d'IC-EV és el de Pineda, mentre que el més irrellevant, el de Calella, que és a la cua de totes les poblacions.



ERC es manté

ERC és el tercer partit amb la tendència a l'alça, en comparació amb les anteriors autonòmiques. El partit d'Àngel Colom puja un 0,57% –mig puntet–, però no experimenta una millora del tot equilibrada. A diferència del PP i d'IC-EV, els republicans no milloren el seu percentatge en totes les poblacions de l'Alt Maresme. ERC puja a Sant Iscle (un 7,39% més), Sant Pol (3,24%), Calella (2,45%), Palafolls (2,21%), Canet (0,63%), Arenys de Munt (0,48%), Pineda (0,14%) i Arenys de Mar (0,11%). Per contra, ERC baixa en quatre poblacions: Malgrat (0,78%), Santa Susanna (0,24%), Sant Cebrià (0,09%) i Tordera (0,02%). Aquestes últimes xifres més que una baixada real, el que evidencien és un cert estancament. Només en el cas de Malgrat la disminució supera el mig punt. La mitjana, però, de les poblacions de més de 10.000 habitants dóna un increment per a ERC del 0,48%. La mitjana altmaresmenca –un ascens del 0,57%– és inferior a l'increment global a Catalunya –de l'1,5%–, que és el mateix que el de la demarcació de Barcelona.

El PSC perd mig punt

El partit de Joaquim Nadal, que a escala nacional ha perdut 2,7 punts i a les comarques barcelonines 3,5, només baixa un 0,51% a l'Alt Maresme. Aquesta xifra és gairebé irrellevant davant de l'anunciada davallada que indicaven les enquestes electorals. El cas del PSC és semblant al d'ERC perquè creix en algunes poblacions, però baixa en d'altres. ERC puja en 8 pobles i els socialistes, en 7. Els republicans baixen en 4 poblacions, i el PSC, en 5. El PSC millora el seu percentatge a Sant Cebrià (un 5,21% més), Sant Pol (2,38%), Santa Susanna (1,34%), Canet (0,83%), Calella (0,58%), Malgrat (0,38%) i Arenys de Munt (0,35%). La baixada es dóna a Palafolls (un 6,53% menys), Pineda (2,17%), Arenys de Mar (1,96%), Tordera (1,02%) i Sant Iscle (0,61%). Mentre que a Calella i Malgrat els socialistes es mantenen –no superen el mig punt d'augment–, a Pineda i Arenys de Mar van a la baixa. La mitjana d'aquestes quatre poblacions dóna una pèrdua de percentatge del 0,79%.



CiU baixa arreu

Si el PP i IC-EV pugen en tot el territori altmaresmenc, CiU compleix la mateixa uniformitat, però en el sentit contrari, és a dir, a la baixa. La coalició liderada per Jordi Pujol ha perdut 5,2 punts de mitjana catalana. La tendència, en el cas de l'Alt Maresme, no és tan negatiu com en el conjunt del país, però no deixen de ser considerables els 4,34 punts perduts aquí. I més tenint en compte –a l'igual que els socialistes– les previsions de les enquestes, que situaven la coalició nacionalista molt a prop de revalidar la majoria absoluta. La caiguda de percentatge més alarmant és la de Sant Iscle (un 14,69% menys) i la més insignificant, la de Malgrat, amb només un 0,86%. Entremig hi ha aquests resultats: Sant Cebrià (un 12,72% menys), Santa Susanna (12,27%), Sant Pol (9,21%), Canet (6,08%), Calella (6,05%), Arenys de Munt (4,48%), Pineda (4,21%), Tordera (3,12%), Palafolls (2,58%) i Arenys de Mar (2,4%). De les quatre grans poblacions, on CiU perd més percentatge és a Calella. La mitjana, però, d'Arenys de Mar, Calella, Malgrat i Pineda dóna com a resultat un descens de 4,43%.

Una campanya descafeïnada

La jornada electoral va transcórrer amb total normalitat a les 96 meses electorals dels 47 col·legis de l'Alt Maresme. La mateixa calma que prèviament havia presidit la campanya electoral, en què el to propi de la política estatal no va arribar a fer forat en els mítings i actes de partit per a les autonòmiques. L'únic presidenciable que va trepitjar l'Alt Maresme va ser el candidat a la reelecció i líder de CiU, Jordi Pujol, que va visitar el mercat municipal d'Arenys de Mar, acompanyat de l'alcalde, Miquel Rubirola. A Arenys de Mar, Pujol va "vendre el seu producte" –són paraules del propi candidat– entre les venedores del mercat. També va rebre els opositors al projecte de cobriment de les rieres del Maresme, Jordi Pujol també va ser a Pineda, on va atraure l'atenció de nombroses persones. El míting de la plaça de les Mèlies va ser el punt àlgid de la visita del president a Pineda, on també va visitar el pavelló poliesportiu i el Casal d'Avis Les Mèlies. El candidat, acompanyat de l'alcalde, Salvador Llorens, va rebre les signatures de solidaritat amb la mestra pinedenca experidentada per Ensenyament.

CiU va portar Josep Antoni Duran i Lleida a Calella i Marta Ferrusola a Malgrat, mentre que el PSC va centrar la campanya en la visita de Raimon Obiols a Arenys de Mar i Malgrat i de Manuela de Madre a Pineda. A Calella hi va anar l'exministre socialista Jordi Solé Tura. El PP va apostar per Federico Trillo i Francesc Marhuenda, a Pineda, i Javier Rupérez a Calella. Pel que fa a ERC, Josep Lluís Carod-Rovira va visitar Calella, Jordi Portabella, Malgrat, i Joan Ridao, Pineda. Finalment, IC-EV simplement ha comptat amb Ignasi Riera a Pineda i Jordi Guillot, a Calella.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 41, desembre de 1995, pàgines 10-17.)

 

       

16 de febrer de 2021

Repòrter: La convivència escolar trencada



El cas de la professora del col·legi Montpalau de Pineda expedientada cal analitzar-lo amb tranquil·litat i fugint de l'apassionament per cap de les parts enfrontades. Perquè al final sembla que els mestres estan enfrontats amb tothom: els pares, els mitjans de comunicació i la Generalitat. Tenen raó els mestres a demanar que no hi hagi un linxament públic de la professora, però no poden negar l'evidència i intentar tapar l'assumpte al·legant que, com a humans, poden equivocar-se. Els fets són que dos nens de cinc anys van estar una hora i deu minuts tancats en una aula. Un dels dos nens fins i tot va sortir al pati a orinar. L'origen d'aquesta situació va ser el descuit d'una professora que els tenia al seu càrrec. Aquesta responsabilitat forma part de la feina del professor. Un cop localitzats els dos nens sans i estalvis és molt fàcil dir que no hi va haver risc, però el cert és que objectivament n'hi va haver. Ho vulguin o no els mestres, aquest incident s'ha produït en un moment en què la sensibilitat dels pares per possibles faltes dels professors ha anat creixent des de fa anys. Però tampoc cal magnificar els fets. En aquest sentit, la decisió dels pares d'un dels nens de deixar que aparegui la seva fotografia als mitjans de comunicació és qüestionable.

En aquest punt cal plantejar-se si la suspensió cautelar de sou i feina de tres mesos que la Generalitat ha aplicat a la professora és una sanció adequada, més tenint en compte que l'expedient continua el seu curs i pot acabar en un càstig més important. El més positiu seria aplicar una mesura que combinés un toc d'atenció per aquest descuit i la intenció positiva que es reincorpori a la docència. Potser seria bo que Ensenyament fes cas de la sol·licitud de la mestra que la traslladin de centre. Sembla clar que la sanció final no pot ser gaire més gran que la suspensió cautelar de tres mesos, que li va ser imposada molt ràpidament, al cap de pocs dies d'haver-se produït l'incident. Cal suposar que darrera d'aquesta suspensió fulminant no s'hi amaga cap interès aliè a la naturalesa del Departament d'Ensenyament.

Per acabar, no seria just que els nens paguessin aquest conflicte amb la suspensió d'activitats que els mestres consideren que excedeixen les seves obligacions estrictes, com les excursions. Aquí s'imposa la col·laboració i la bona entesa entre els pares i els professors de l'escola.

(Editorial de la revista Repòrter, número 41, desembre de 1995, pàgina 5.)
 

       

15 de febrer de 2021

Repòrter, novembre de 1995 | Ferran de Pol



El 15 de febrer de 1988 vaig tenir el goig de poder conèixer personalment l'escriptor Lluís Ferran de Pol i la seva esposa, la filòloga gal·lesa Esyllt T. Lawrence, a casa seva, a Arenys de Mar. Eren unes persones cultes, extremadament afables. La senyora Lawrence va morir el mes d'abril passat, i Ferran de Pol ha mort el 19 d'octubre. Vam fer coneixença perquè Esyllt T. Lawrence —preocupada per la situació de minoritat de la llengua gal·lesa— tenia interès per fer un viatge a Israel i conèixer els mètodes d'aprenentatge intensiu de l'hebreu que s'apliquen en aquell país i veure si eren aplicables al gal·lès, la seva llengua materna. Vam parlar del gal·lès i del català, de literatura, de Mèxic, de la comuna amistat amb Vicenç Riera Llorca...

Ferran de Pol havia nascut a Arenys de Mar l'any 1911, fill d'una família benestant que tenia entre els seus avantpassats dos bisbes els retrats dels quals presidien el despatx de l'escriptor arenyenc. Va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona (1933) i per aquells anys començà a escriure i a publicar en revistes locals els seus primers contes. Aquestes primeres narracions van constituir el volum Tríptic (premi Narcís Oller de l'any 1937), que per raó de la guerra no es va poder publicar fins al 1964.

Va ser instructor de les milícies populars i posteriorment tinent de l'exèrcit republicà. Lluita al front d'Aragó. L'any 1939, com tants d'altres, es va exiliar. Primer va estar: al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló fins que va poder ser embarcat cap a Mèxic. Allí va escriure nombroses col·laboracions al diari El Nacional, va fer la carrera de Filosofia i Lletres (1946) i conegué la seva esposa Esyllt. L'exili mexicà va ser fecund des del punt de vista nacional català. Des de les pàgines d'aquesta publicació, l'any 1942, Joan Sales va fer la proposta de creació d'un exèrcit català per combatre amb els aliats, amb el propòsit que, quan els nazis i feixistes fossin vençuts, els catalans podrien veure reconeguts llurs drets nacionals. Posteriorment, el Full Català es convertí en la revista Quaderns de l'Exili (1943-47). Acabada la guerra mundial la revista es dissolgué i alguns dels col·laboradors, entre ells Ferran de Pol, tornaren a Catalunya. Ferran de Pol s'establí a Arenys com a advocat fins a la jubilació. A partir d'aleshores Ferran de Pol l'escriptor arenyenc i la seva esposa passaven mig any a Arenys de Mar i l'altre mig al País de Gal·les.

Lluís Ferran de Pol ha estat un escriptor d'obra curta però molt interessant. Sobre la brevetat de la seva obra literària cal no oblidar que les seves obligacions professionals no li permetien dedicar molt de temps a la literatura i que sempre va estar voluntàriament allunyat dels ambients culturals barcelonins; en aquest aspecte el paral·lelisme amb Vicenç Riera Llorca —l'altre escriptor exiliat a Mèxic i establert, després del seu retorn a Catalunya, a Pineda— és colpidor.

L'any 1954 Ferran de Pol va publicar Abans de l'alba, una novel·la breu destinada al públic infantil català, que recrea els mites de les tribus maies-quítxues recollides a mitjan segle XVI en un llibre anomenat Pópol-Vuh —«Llibre del Consell o de la Comunitat»—. Aquest llibre va servir per a l'aprenentatge del català de bona part de la gent de la meva generació, que no vam poder aprendre la nostra llengua a l'escola.

La ciutat i el tròpic (1956) va guanyar el premi Víctor Català de narrativa. Aquesta obra és el punt clau en l'evolució de l'obra de Ferran de Pol. En ella el mite és l'element clau —indestriable en la realitat— de la condició humana; les narracions del llibre giren entorn de la mort de l'home atrapat entre dos pols antitètics: la cultura i la natura, la raó i l'instint, la ciutat i el tròpic. El centaure i el cavaller —la narració central del llibre— és una de les millors narracions de tota la literatura catalana de postguerra.

L'any 1960 va publicar la magnífica novel·la Érem quatre. Aquesta obraambientada a Mèxic pren com a nucli argumental les excavacions de la ciutat perduda de Tòl·lan per part del professor Leopoldo Enguiano de l'Institut d'Arqueologia de Mèxic i dels seus alumnes estrangers: Patrick, un nord-americà pragmàtic i ambiciós; Hedwing, una alemanya, sensible i idealista; i Pau, el narrador, un català amic de causes perdudes. El professor és un home il·luminat que cerca recuperar l'esperit de Quetzalcóalt, el déu de la civilització i la pau. Pèro en un moment determinat de la novel·la aquest equip d'arqueòlegs ben avinguts s'esmicola i apareix l'altra cara del mite: Quetzalcóalt és substituït pel jaguar, misteriós senyor de la nit, i, alhora, apareixen les altres cares dels personatges: Leopoldo es manifesta com l'expintor fracassat; el nord-americà és egoista i covard; Hedwing, vacil·lant, esdevindrà la dona dels tres marits i desencadenarà la tragèdia; i Pau apareix com a home vençut i fracassat amorosament. La novel·la és una gran recreació del mite cultural del antics tolteques que esdevé paradigma del mite —i del fracàs— personal dels protagonistes.

Miralls tèrbols (1966) és una novel·la barreja de realisme i psicologia en què l'autor deixa el tema mexicà de les tres grans obres anteriors i situa l'acció a l'Arenys dels darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest llibre presenta un conflicte generacional dins una família de la burgesia comarcal i l'analitza des del conflicte entre el seny i la rauxa, que és la versió catalana de la confrontació natura-cultura que ens havia presentat en les dues obres anteriors. L'obra conté tota una xarxa de referències literàries i fins i tot frases literàries d'altres autors coneguts (Homer, Maragall, Carner, Gide, Virginia Woolf). Ferran de Pol cerca així la complicitat literària del lector a l'hora d'endinsar-se en l'anàlisi de l'ésser humà com a realitat contradictòria.

Ferran de Pol ha estat un escriptor de la generació que Joan Fuster va definir com «de la diàspora». La seva obra literària, d'enorme dignitat, és filla de la seva vida marcada per la guerra civil i l'exili mexicà, el retorn a una Catalunya postrada civilment i culturalment, i del fet de viure i fer d'advocat a Arenys —al marge dels cercles literaris de Barcelona—. Penso que, com a síntesi del que representa per a la literatura catalana l'obra de Ferran de Pol, el lúcid judici que fa més de quaranta anys va escriure Salvador Espriu, com a pròleg de la primera edició d'Abans de l'alba, conserva una validesa absoluta: «Heus aquí l'obrad'un home arribat a la maduresa, d'un coneixedor profund de la nostra llengua i de les seves actuals possibilitats expressives, d'un estilista que imposarà el seu nom a l'atenció de tots. Lluís Ferran de Pol ha viatjat, ha vist, ha llegit, ha comprès. Escriu des de molt jove i ha sabut triar i seguir un camí auster, lluny de tot afalac, de l'èxit fàcil. El guany d'aquest esforç disciplinat, apassionat i lúcid és una prosa nítida, al servei d'una imaginació singular i d'un talent notabilíssim d'escriptor.»

(Article de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 40, novembre de 1995, pàgina 32.)
 

       

15 de febrer de 2021

Repòrter, novembre de 1995 | Arenys de Mar acomiada l'escriptor i periodista Lluís Ferran de Pol



L'escriptor, periodista i advocat arenyenc Lluís Ferran de Pol, un dels narradors més importants de l'exili català, va morir a Barcelona el 19 d'octubre, com a conseqüència d'una insuficiència cardíaca motivada per una infecció renal. D'aquesta manera la població d'Arenys de Mar perdia en el curt període de temps de sis mesos dos personatges molt importants en el món de la cultura, el matrimoni format per Esyllt Thomas Lawrence i Lluís Ferran de Pol.

La nova de la mort de Lluís Ferran de Pol, no per esperada, va commoure menys la població d'Arenys de Mar, on fiavia nascut el 17 de gener de 1911, i on fiavia iniciat de forma brillant la seva tasca literària. La Guerra Civil, en la qual va participar lluitant amb els republicans i on va obtenir el grau de tinent d'artilleria com a conseqüència de ser ferit en la batalla de l'Ebre, va interrompre bruscament aquesta trajectòria. Després de creuar la frontera i de passar cinc mesos en el camp de concentració de Sant Cebrià, va embarcar en el vaixell Sinaia, que el portaria, com tants d'altres catalans compromesos amb la república, a terres mexicanes.

Durant el seu exili —1939-1948—, va efectuar una intensa activitat cultural. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Mèxic i va col·laborar en els principals diaris i revistes del país. El 1941 va participar en la fundació de la revista Full Català, juntament amb Josep Carner, Pere Mafalonga i el també arenyenc Josep M. Miquel i Vergés. Posteriorment va fundar, amb Joan Sales, Quaderns de l'Exili, una de les publicacions més importants feta en terres americanes, des d'on es defensava la unitat nacional dels Països de Llengua Catalana i la lluita contra el feixisme europeu, amb la participació d'una unitat combatent catalana. A Mèxic va conèixer la filòloga gal·lesa Esyllt T. Lawrence, amb qui es casaria l'any 1947.

El naixement de la seva filla Maria Elvina va fer que Lluís Ferran de Pol retornés a Arenys de Mar a les darreries de 1948, després d'esperar durant quatre mesos a Montpeller l'autorització per creuar la frontera. Des de la seva residència arenyenca, que va compartir amb llargues estades a la finca que la seva esposa posseïa a Y Bont Faen, al País de Gal·les, va portar a terme una important tasca cultural, amb la publicació de nombrosos llibres, entre els quals cal destacar: Abans de l'alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956), Érem quatre (1960), Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Sedna (1980), Entre tots ho farem tot (1982), etc. Lluís Ferran de Pol va efectuar diverses traduccions d'altres autors i va col·laborar, a més, a les revistes catalanes Tele-Estel, Serra d'Or, Tretzevents i Cavall Fort, als diaris Tele/exprés, Diari de Barcelona, Avui i El Maresme, i a la revista arenyenca Vida Parroquial.

Lluís Ferran de Pol va rebre nombrosos premis en reconeixement de la seva tasca literària, entre els quals podem destacar el premi Narcís Oller al millor conte escrit, per Tríptic (1937), atorgat per la Generalitat—en l'única convocatòria que es va efectuar d'aquest premi per causa de la Guerra Civil—, el Víctor Català, per La ciutat i el tròpic (1955), i la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat l'any 1986.



La delicada salut de l'escriptor

L'estat de salut de Lluís Ferran de Pol havia estat delicat els darrers anys, fet que li va impedir assistir a actes públics —un d'ells l'homenatge que li va retre el Consell Comarcal a Matará l'any 1993—, encara que solia atendre amablement els visitants que acudien al seu estudi d'Arenys de Mar, situat davant la platja, on vam poder entrevistar-lo, a ell i a la seva esposa, la filòloga gal·lesa Esyllt Thomas Lawrence, el 12 de maig de 1994 [REPÒRTER, núm. 24, juliol 1994, i núm. 26, setembre 1994].

La mort d'EsylIt T. Lawrence, esdevinguda el passat 4 d'abril al País de Gal·les, va suposar un cop molt fort per al nostre escriptor ja que la seva esposa fiavia estat a tothora una extraordinària col·laboradora —fidel i anònima—, des que es van conèixer l'any 1944 a Mèxic. Malgrattot, després de passar un mes a Londres amb la seva filla Maria Elvina, el seu gendre i els dos néts, a les darreries del mes de maig Lluís Ferran de Pol retornava a Arenys de Mar, on alguns capvespres d'estiu se'l podia veure passejar per la riera de la vila, acompanyat d'amics.

El seu estat de salut es va agreujar considerablement els darrers dies del mes de setembre i va fiaver de ser ingressat d'urgència a l'fiospital de Sant Jaume de Calella, on li van fer una intervenció quirúrgica. El 4 d'octubre va ser traslladat a la unitat de cures intensives de l'Hospital de Bellvitge, on novament va haver de ser intervingut quirúrgicament per causa de la infecció renal que patia. Després d'entrar en estat de coma els darrers dies, l'escriptor moria la matinada del 19 d'octubre.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar va considerar, encertadament, que el millor lloc per homenatjar l'escriptor era la biblioteca Fidel Fita, on tantes estones havia passat, i va instal·lar-hi la capella ardent que va ser oberta el dia 20, al matí. A 2/4 de 5 de la tarda es va celebrar a l'església parroquial el funeral, oficiat pel rector Mn. Martí Amagat, en el qual van assistir unes tres-centes persones. Acte seguit, les despulles de Lluís Ferran de Pol van ser enterrades al panteó familiar del cementiri arenyenc.

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 40, novembre de 1995, pàgines 30 i 31.)
 

       

fotos

Praga

Dijous, 5 mar.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits