bloc sense fulls

16 d'abril de 2015

Presentació del llibre d'Albert Sáez 'El periodisme després de Twitter'

e-Week

Mig centenar de persones van assistir dimarts, 14 d'abril, a la llibreria Dòria de Mataró a la presentació del llibre El periodisme després de Twitter d'Albert Sáez, amb qui vam mantenir una conversa per aprofundir en els continguts d'un volum extraordinari, molt necessari per a la professió, autocrític i catàrtic. Albert Sáez és un periodista i un intel·lectual, ha estat a la trinxera dels mitjans, a la universitat i a la gestió pública. Té una visió 360 graus que el fa un autor legitimat i autoritzat per publicar un assaig imprescindible per als periodistes d'avui. Director adjunt d'El Periódico i professor de la Facultat Blanquerna de Comunicació, el llibre de Sáez va ser premiat amb el Joan Fuster d'Assaig i editat per 3i4. 'El periodisme després de Twitter' combina la defensa i la crítica del periodisme, i sobretot els models de negoci i empreses tradicionals, però alhora no abraça alegrement les bondats de totes les novetats. És el punt d'equilibri exacte que permet tenir una visió realista però ambiciosa, superant l'immobilisme dels professionals i gestors ancorats en temps passats i essent crític amb els gurús del món digital.

A la presentació vaig explicar que al llarg dels últims anys, Albert Sáez s'ha anat reinventant, passat d'un escepticisme inicial amb l'entorn digital a la seva entrada a les xarxes socials, la creació del blog Slownews i, a tall d'anècdota, l'aposta per la tablet com a suport de lectura i consum dels mitjans de comunicació i eina de treball diari. La 'reinvenció' de Sáez ha dut aquest periodista de llarga trajectòria professional a apostar a 'El periodisme després de Twitter' per no matar 'lo vell' ni entronitzar 'lo nou'. Sáez situa la crisi del periodisme abans de la popularització d'Internet, i prefereix parlar de 'fugitius analògics' abans que fer-ho de 'nadius digitals'. La insistència que la tecnologia estigui al servei de la societat, i de les seves necessitats, plana sobre l'assaig, en què Sáez destaca autors i investigadors de l'anomenat 'periodisme postindustrial'.

Entre els nous reptes del periodisme destaca, segons l'autor del llibre, el perfil dels professionals com a 'intel·lectuals legitimats' que haurien d'abandonar la publicació i centrar-se en la narració dels fets, canviant el concepte d'exclusiva (és "impossible interpretar mentre està passant un fet", escriu). Sáez sosté que els mitjans no podran aconseguir cobrar per donar alertes, però sí pels continguts dels periodistes com a "delegats de la narració". En aquest sentit apunta una interessant opció de futur, centrar la interpretació periodística en el format dels 'e-books' més que no pas a les webs.

En la bogeria de les xarxes socials, el risc, alerta Sáez, és que els professionals "es deixin endur per la glòria de la fama abans que pel prestigi social". Això es produeix enmig de la 'visió sacerdotal' del periodisme en què el periodisme ha regalat el protagonisme a les declaracions i ha sobredimensionat el pes dels polítics en l'actualitat informativa. Fugint de l'etiqueta de 'periodisme ciutadà', Sáez planteja una ofensiva per superar la "crisi d'identitat del periodisme". En aquest sentit, advoca per reprendre la conversa amb la nostra audiència "com a nou paradigma de relació amb el públic". Albert Sáez entén que és imprescindible que el periodisme sigui  més transparent per guanyar la credibilitat perduda.

I com que, parafrasejant Joan Fuster, diu que "la informació que no pagues, te la paguen", aprofundeix en la necessitat de trencar la cultura del 'gratis total' imperant a la xarxa i de fer sostenibles els negocis periodístics com a garantia de bons continguts i professionals. Contundent amb els gestors de les empreses periodístiques que governen les companyies amb el xip antic, malgrat la irrupció d'internet, proposa que els periodistes s'impliquin més amb la gestió.




       

16 d'abril de 2015

Ètica en la globalització digital

La policia de Seattle ha creat un canal de YouTube per penjar vídeos de les seves actuacions i detencions, en un intent de contribuir a la transparència interna i reforçar la seva credibilitat i prestigi socials. Les xarxes poden ser utilitzades com a eines per esvair sospites de males pràctiques i esmorteir les denúncies falses, que també n’hi ha. El problema d’aquestes decisions, com la del cos policial de Seattle, és que la imatge dels detinguts o les persones implicades en els enregistraments es pot veure perjudicada, esdevenint un atemptat contra l’honor o la privacitat d’aquests ciutadans. Que el canal de YouTube sigui útil per al cos policial pot suposar un perjudici, una retallada de drets, per als ciutadans de Seattle, siguin o no delinqüents.

A Catalunya, hi va haver una gran polèmica quan el Govern va començar a instal•lar càmeres a l’interior de les comissaries dels Mossos d’Esquadra. Alguns mitjans de comunicació i sindicats policials van posar el crit al cel, contra l’aposta política de posar càmeres en dependències policials per intentar reduir les males pràctiques o les falses denúncies. Alguns casos recents, com el d’un empresari mort al Raval o el polèmic cas 4-F, que han posat en entredit alguns agents dels Mossos i Guàrdia Urbana de Barcelona, respectivament, demostren que aquest és un debat vigent al nostre país.

La fórmula exitosa hauria de ser combinar el bon ús de la tecnologia i d’internet per a potenciar la transparència i, alhora, garantir la privacitat i el dret a l’honor dels ciutadans preservant la seva imatge. Amb els anys, hem acceptat que s’instal•lin càmeres en nombrosos indrets de l’espai públic. Les càmeres han servit per resoldre actes delictius sota investigació. També són, en si mateixes, un element per millorar la seguretat als carrers i places. Però la gestió dels enregistraments i el respecte a les lleis que protegeixen les nostres dades i imatge són fonamentals per no caure en frivolitats ni ocurrències.

Els Estats Units ha declarat internet bé comú i s’ha proposat preservar la neutralitat de la xarxa, és a dir, que no hi hagi una internet lenta per a determinats continguts i ràpida per a d’altres sotmesos als interessos de les grans companyies. Al Mobile World Congress, Facebook i Google han llançat el seu repte de fer arribar internet a molts més països i ciutadans del món. En aquest context, doncs, va sent hora que la ciutadania incrementi la conscienciació sobre l’impacte de les noves tecnologies i de la xarxa en les nostres vides. La globalització digital dilueix el paper dels governs, esvaeix els límits de les fronteres administratives i imposa un terreny de joc nou amb amenaces i riscos també nous. Sentit comú, màxima exigència i prudència són bons eixos per a l’ús ètic i la convivència en l’esfera digital.

(Article per a la revista Saps que...)


       

16 d'abril de 2015

Toni Hermoso

Toni Hermoso
Toni Hermoso Foto: Jesús Corrius /Flickr

HERMOSO, Toni @toniher (Granollers, 1980). Bioinformàtic especialitzat en web. És un dels membres més actius de Softcatalà i també forma part de l’Amical Wikimedia. “Internet ha proporcionat un entorn de normalització i consciència col·lectiva que no perme-tien altres mitjans. La Internet catalana la formen persones, i les persones tenen diferents facetes en un mateix moment o al llarg de la vida”, explica Hermoso, que va contribuir a l’activisme sobiranista en iniciatives com http://www.estatpropi.cat i anteriors. Entre les fites aconseguides amb Softcatalà, Hermoso destaca el navegador Netscape en català —ara Firefox i derivat—, la traducció de la suite ofimàtica Open-Office —ara LibreOffice—, l’elaboració d’una guia d’estil per a la traducció de programari i, més recentment, programes com el Catalanitzador.

(Toni Hermoso és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)

       

15 d'abril de 2015

Antoni Gutiérrez-Rubí

Antoni Gutiérrez-Rubí

GUTIÉRREZ-RUBÍ, Antoni @antonigr (Barcelona, 1960). Consultor de comunicació i assessor polític. El seu blog és actiu des de 2004, i és present a Twitter, Facebook, Linkedin i Vine. El 2003 va impulsar el portal eDemocracia, de referència política i mediàtica aquells anys a la xarxa, sobre democràcia digital, vot electrònic, e-transparència, e-política, reptes i límits de les noves tecnologies per a l’acció, participació i representació polítiques. eDemocracia va organitzar jornades presencials a Madrid i Barcelona, i el primer curs de democràcia digital en el marc dels cursos d’estiu d’El Escorial (UCM). El 2008 va participar en el projecte de seguiment de la cibercampanya de les eleccions generals, desenvolupat per Carlos Guadián i José Rodríguez i amb anàlisis seves i de Xavier Peytibi. Va difondre una guia de recursos per seguir les eleccions a la xarxa. El 2010 va llançar el blog Good News Catalunya, una iniciativa per crear un marc de confiança en les possibilitats del país. El 2011 va desenvolupar la TwitterEntrevista al llavors candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. Des del seu blog i a través dels mitjans de comunicació, ha fet seguiment dels processos electorals: Focus Electoral —eleccions catalanes de 2010 al diari Público—, Las formas son fondo —elec-cions generals de 2011 al diari El País—, i Born in the USA —eleccions dels Estats Units de 2012, a El Periódico de Catalunya. Fruit d’aquest seguiment va sorgir l’ebook 'Elecciones USA 2012: los 12 factores decisivos'. També va llançar el 'widget' del Parlament de Catalunya, al qual va seguir el del Congrés i del Senat a Espanya, el de l’Assemblea Nacional de Panamà i el de l’Assemblea Nacional d’Equador. Amb l’equip de Bestiario, va crear mAPo, un projecte que va sorgir quan preparava la compareixença davant la Comissió que debatia en el Congrés la Llei de transparència. Amb Juan Freire, des del Laboratorio de Tendencias, ha impulsat el Manifiesto Crowd, així com l’espai TrendSpain, de la mà de Google. Ha publicat un ebook i pàgina web sobre el famós discurs de Martin Luther King 'I have a dream'. Escriu sobre comunicació política i l’actualitat en el blog d’El País Micropolítica i ho ha fet a Pasaporte #EP2014 sobre les eleccions europees de 2014, a El Periódico de Catalunya.

(Antoni Gutiérrez-Rubí és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)

       

14 d'abril de 2015

Àlex Gutiérrez

Àlex Gutiérrez

GUTIÉRREZ, Àlex @AlexGutierrezM (Barcelona, 1974). Periodista, cap de la secció de Mèdia del diari Ara. Col·labora a Catalunya Ràdio, La Xarxa i BTV. Presideix la Fundació Escacc. Va dirigir el portal Comunicació 21 i les revistes Cultura 21 i Benzina i, a la sortida del diari Ara, va ser responsable de la web fins que el va substituir Sílvia Barroso. Anteriorment havia treballat a La Marxa, d’Osona, i el setmanari El Triangle, on va coincidir amb Miquel Macià.

(Àlex Gutiérrez és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)


       

13 d'abril de 2015

Elogi dels polítics no professionals

El Periódico de Catalunya

Mariano Rajoy
ens adverteix del risc de confiar en «polítics amateurs». Doncs veient on ens han portat els professionals després de tants anys, molts ciutadans deuen pensar que potser val la pena provar una estona amb els aficionats. El president del Govern, possiblement pensant més en Albert Rivera, entra en el joc de Pablo Iglesias, conegut per la seva famosa «casta» per definir persones i grups instal·lats en el sistema. El reduccionisme de Rajoy i Iglesias és equívoc, especialment davant unes eleccions municipals. Si algun nivell de govern s'ha caracteritzat per incorporar ciutadans a la cosa pública, ha sigut el local.

(Llegiu l'article sencer [PDF] publicat a El Periódico de Catalunya, també en castellà [PDF])


       

13 d'abril de 2015

Mataró, triple empat i pactes amplis

L'ajuntament de Mataró
Foto: Miquel Lleixà / Flickr

Les ciutats de la segona corona metropolitana són les que millor reflecteixen la pluralitat del país. No són viles petites ni rurals, però tampoc no han esdevingut suburbis de la gran Barcelona, de tal manera que el mapa parlamentari català, combinat amb els factors locals de la proximitat, afavoreixen una realitat molt rica i prou representativa dels batecs del país. El 24-M a Mataró molts ciutadans votaran en clau local, però segurament més ho faran amb el xip de la política catalana. Les marques nacionals pesen cada cop més a les urnes d'on surten els regidors, i en el cas de Mataró serà curiós d'observar aquest comportament.

El 24-M sabrem si la gent revalida la confiança en CiU, o si fa quatre anys Joan Mora va ser un factor determinant en la victòria nacionalista a la capital del Maresme. També sabrem si la renovació amb David Bote esmorteeix o accentua la davallada general dels socialistes. Copsarem si el retorn d'ERC al consistori serà sonat, a remolc de la seva victòria a les últimes eleccions a Mataró, les europees, o si el creixement generalitzat dels independentistes s'expressa amb diferents magnituds en funció del territori i de la candidatura local.

El meu pronòstic és que anem a unes eleccions municipals incertes i apassionants com les dels primers ajuntaments democràtics. Aleshores, el moviment veïnal, fort als carrers durant l'agonia del franquisme, va irrompre als consistoris de la mà de l'esquerra, que amb els anys va instrumentalitzar i adormir aquesta força cívica. Avui la revifalla dels moviments ciutadans i socials és una incògnita, amb la reinvenció dels partits tradicionals d'esquerres i la irrupció de noves candidatures molt dinàmiques a les xarxes socials i també perceptibles a l'esfera analògica.

L'escenari posterior al 24-M serà d'una fragmentació notable. No em sé imaginar cap majoria absoluta, per suposat. Però tampoc la possibilitat que dues forces puguin governar en solitari. M'imagino un triple empat tècnic CiU-PSC-ERC i, per darrere, un ventall de regidors de C's, PP, ICV, CUP, el succedani de Podem si no conflueix amb ICV i potser PxC, de tal manera que el consistori serà més plural que mai i si el govern municipal vol disposar de majoria absoluta haurà de sumar fins a tres grups diferents. Francesc Teixidó, Joaquim Fernàndez i David Bote poden ser bons alcaldes si són capaços de sumar complicitats i defugir l'esperit del mandat que ara enllestim. A Mataró, l'alternança s'ha tastat. També el govern en minoria minoritària. Experiències superades.

El mandat resultant del 24-M hauria de passar pàgina a la visceralitat CiU-PSC, digui's Mora-Baron, i a la feblesa aritmètica que concedia un protagonisme immerescut al PP (recordin el pacte secret CiU-PP de l'inici del mandat). Si les esquerres sumen, no descartin un tripartit que a la pràctica seria un govern equilibrat de PSC i ERC amb l'afegitó que correspongui per fer majoria absoluta. Si l'eix nacional pesa més del que ens puguem imaginar, no descartin un govern de CiU i ERC (amb Fernàndez i/o Teixidó d'alcalde) i algun grup municipal més procliu al sobiranisme.

Els tres grans aspirants a l'alcaldia van a les urnes amb novetats rellevants. CiU permetent-se el luxe polític de prescindir del seu primer alcalde i presentant un perfil força diferent. El PSC apostant per la renovació generacional i la regeneració interna, no només de cares sinó de discurs. ERC, aliena a la gestió municipal dels últims quatre anys, però aliada amb nous sectors socials i polítics que pretenen aixemplar l'espai tradicional de l'independentisme. Només pel que han fet CiU, PSC i ERC abans d'aquestes eleccions, no em negaran que es mereixen un paper l'endemà del 24-M. Quin? Això dependrà dels mataronins.

(Article publicat al blog La Riera 48)

       

13 d'abril de 2015

Carlos Guadián

Carlos Guadián. Mesa 4. Encuentro Aporta 2012

GUADIÁN, Carlos @carlosguadian (Barcelona, 1969). Politòleg, especialista en e-administració. Escriu al seu blog K-Government des de 2003. Coordina la plataforma dedicada a 'open government' oGov. És un dels militants 2.0 de referència del PSC.

(Carlos Guadián és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)


       

12 d'abril de 2015

Decàleg de la informació a les xarxes socials



Decàleg de la informació a les xarxes socials:

1) La font d'informació i els seus protagonistes també són emissors, no només receptors. La intermediació és un monopoli en declivi.

2) La intoxicació i l'excés d'informació són la principal amenaça, la desinformació a les xarxes socials.

3) La força del multimèdia. Publicacions amb fotos i vídeos generen major repercussió.

4) L'impacte de les xarxes socials en els mitjans de comunicació, que treballen pendents dels 'trending topics' i de la conversa social per fer periodisme.

5) L'impacte de les xarxes socials en les organitzacions i institucions. El 2.0 com a eina d'influència, coacció i/o oposició.

6) El temps real. La dictadura de la immediatesa. També la forta vinculació entre televisió i ràdio tradicionals i la conversa a les xarxes socials.

7) Una oportunitat per a marques individuals (amb coherència i responsabilitat de la identitat personal) i per reivindicar organitzacions més enllà dels mitjans.

8) Compartir, col·laborar, cooperar. El poder de les xarxes i la societat en xarxa. Prescripció ciutadana i nous 'fulls de reclamacions'.

9) Integrar les xarxes als plans de comunicació i a la gestió de les crisis. Nous protocols d'actuació, com gestionar els 'trolls', admetre les errades, vetllar pel comportament dels treballadors i oferir suport de la direcció. Sentit comú com a únic límit en els manuals interns. Atenció a l'intrusisme en canals on la organització no hi és present. Transparència.

10) Fragmentació de les audiències, fragmentació dels continguts i consum crític de l'audiència participativa.


       

12 d'abril de 2015

Jordi Graupera

1d10d986d364e37dd729e5f2b96143d9

GRAUPERA, Jordi @JordiGraupera (Barcelona, 1981). Periodista i opinador, llicenciat en Filosofia, des de 2008 viu a Nova York, on treballa en un doctorat en filosofia política. Va estrenar el seu blog el 2007. “El vaig obrir sense pretensions d’escriure-hi massa. Més aviat com un arxiu online abans no existissin o es popularitzessin els Drop-box. De fet, la primera versió me la va muntar el meu cosí, el Pau Garcia-Milà, que aleshores ja treballava en la cosa del EyeOS, que no deixa de ser un núvol. Vaig tenir Facebook durant 5 anys, però vaig deixar-ho durant el 2013. Me’l vaig fer just abans de marxar a Nova York precisament per usar-lo de finestra amb els meus amics, però com que acceptava tothom sense discriminar amb el temps es va convertir en un perfil de tipus públic amb dos o tres mil amics. Vaig estar llegint sobre els nous 'softwares' de reconeixement facial, i la idea de tenir fotos meves 'taggejades' a Facebook no em va fer gràcia. No és que deixant-ho arreglis res, però va ser una excusa perfecta per abandonar Facebook. El Facebook té aquest poder, quan estàs cansat o deprimit et xucla la voluntat. O almenys amb mi ho feia, i de fet, l’únic que hi veus són les mateixes passions humanes de sempre, les petites vanitats, la publicitat d’un mateix, els amors i odis polítics, religiosos, morals i estètics, els àlbums d’aquella tia o tio Formentera’09, converses privades que ratllen el flirteig digital aprofitant que tot és verbal i torna a començar. És com la premsa rosa del teu entorn-taca d’oli. En vaig tenir prou.” El 2010 va entrar a Twitter, on hi té més de 27.000 seguidors. “M’agrada molt més, tot i que també enganxa. Segueixo molts comptes d’arreu del món. Sobretot mitjans de comunicació i periodistes, escriptors, gent que m’agrada i admiro. És un gran recull de premsa de les coses que m’interessen. També segueixo molta gent de Catalunya, a banda de periodistes, polítics, músics i escriptors, gent poc o gens coneguda. Em serveix per veure com respira el submón de gent articulada. De fet, Twitter respira, pots veure el món sencer respirant. Encara que el grup de gent que segueixo està esbiaixat cap als meus interessos i el meu racó de món — Nova York i Barcelona—, si passa alguna cosa rellevant, Twitter reacciona com un organisme. A més, els canvis horaris es perceben molt bé. Quan Nova York dorm, Catalunya bull, i quan els catalans dormen, els novaiorquesos passen la tarda fent córrer notícies. Però vaja, Twitter és una manera de contactar amb casa. Hi piulo en català i per a catalans i sobretot sobre política catalana. És el vídeo-joc Catalunya. També tinc Instagram, des de fa poc, i és on interactuo més amb amics de Nova York.” Jordi Graupera atribueix el seu èxit a Twitter a la notorietat que li proporciona RAC1 i La Vanguardia, on col·labora com a tertulià amb Jordi Basté i articulista.

(Jordi Graupera és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)


       

més llegits
més comentats
darrers comentaris
  • Gràcies Saül per inclourem en aquesta rememoració
    Toni Dalmau. Dijous, 2 abr.
    A
    Antoni Dalmau
  • Moltes gràcies novament Saül per comptar amb mi entre
    Daniel García Peris. Diumenge, 29 mar.
    A
    Daniel García Peris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2015, Saül Gordillo     Crèdits