A Catalunya ens emocionem quan el Govern de la Generalitat anuncia un acord perquè les emissions de TV-3 arribin a València i es doni per tancada l'etapa de persecució de Francisco Camps contra les entitats culturals que durant anys van posar repetidors a la comunitat. L'acord entre els governs de Barcelona i València perquè l'antena de la televisió catalana arribi fins a Alacant no prosperarà sense el permís de Madrid, però com a mínim ara el PP valencià mostra més sintonia amb CiU que amb el tripartit.
L'altre dia vaig compartir taula amb un conegut periodista gastronòmic a El Hogar Gallego i, havent dinat, vam fer un tomb per Calella. Quan un convidat que no coneix la ciutat fa l'esforç de conduir 80 quilòmetres d'anada i 80 de tornada per descobrir la cuina del meu germà Toni Gordillo, què li ensenyes després perquè el conjunt de l'estada a la ciutat sigui plaent? La meva estratègia com a militant calellenc és reivindicar la ciutat desconeguda que encara és Calella per a molts catalans que no han sabut més enllà del tòpic del turisme de sol i platja. Una passejada pel carrer Església pot resultar impersonal o atabalada, però al visitant cal explicar-li que està trepitjant de les primeres illes de vianants de la comarca. La 'peatonalització' va ser revulsiu comercial amb l'alcalde Ramon Bagó, i l'aposta s'ha mantingut amb tots i cadascun dels batlles, que han anat ampliant i millorant el carrer Església. En el cas de l'alcalde Josep Basart i Josep Maria Juhé, amb la fortuna d'afegir la conversió en carrer de vianants als vials perpendiculars al de l'Església. Passejar, badar, saludar i deixar els nens –si la gentada ho permet– és clima propici per al comerç.
El carrer et condueix fins a la plaça de l'Església, que no tenint res de l'altre món obliga a aixecar el cap després d'haver digirit la vista a l'alçada de les espatlles d'aparador en aparador. Bancs, font i mainada, amb els coloms habituals, alimenten un escenari que no està gens malament, i que situa l'epicentre històric de la ciutat. El campanar és la icona antiga de les fletxetes d'ara de Google Maps. I des del campanar, la plaça de l'Ajuntament és a tocar. Amb la urbanització de l'època Xavier Gaset, i amb la culminació posterior de la biblioteca, els tocs de modernitat de l'era Montserrat Candini amb la pantalla tàctil i el pal de la bandera, la plaça esdevé espai urbà noble del nucli antic. Les terrasses, assignatura pendent d'anys, han humanitzat l'entorn, més culte (biblioteca de Can Salvador de Plaça i l'edifici de l'Ajuntament vell més cuidat), més administratiu (el bloc funcional del consistori, que destaca al costat de Can Galceran, històrica peça encara no prou destacada) i residencial (les façanes antigues reforcen identitat respecte les construccions més modernes).
La ruta ens porta, sempre en carrer de vianants, fins a la Riera Capaspre, en un tram de carrer, el Riera, que superada la crisi hauria de revifar perquè ara és una ruptura entre l'empenta comercial del carrer Església i l'eix de la riera coberta. És un parèntesi que es va integrant amb l'obertura d'algun nou establiment i que acabarà donant protagonisme a una segona plaça estratègica, la popularment anomenada del Bunyol, que és combinació entre la modèstia de Pequín i l'hegemonia turística. Els usos, dominats per les terrasses clarament de caire turístic, amb l'arrelament del frankfurt de la cantonada, i les grans botigues regentades per xinesos, dóna un aire de barreja, d'incoherència que el visitant no acaba d'apreciar perquè ja està captivat per la Riera i per les alçades dels primers hotels de la zona turística.
Capaspre és frontera i lligam alhora. Entre la Calella de sempre i la dels seixanta, setanta i posteriors de la rauxa hotelera. La urbanització de l'època Basart-Juhé, fita per a algunes generacions de calellencs, ha donat un tomb a la riera que encara avui paeix la transformació amb una digestió massa lenta per l'aturada econòmica. Amb vaques grasses, Capaspre hauria esclatat en línia amb una certa qualitat de l'estil Les Palmeres.
Quan et situes al tram inferior de la riera, es planteja un dilema per tornar, perquè el dia no recomana travessar cap a la zona d'expansió hoteleria pel passeig de les Roques. Per tornar, doncs, el dubte és agafar el carrer Jovara o passejar, havent passat sota el pont, pel passeig marítim de sorra. Portar un visitant pel carrer Jovara quan la temporada turística no està en marxa té un punt de risc, perquè és fàcil oferir una imatge de decadència. Sap greu dir-ho, però és així. Jovara ha perdut la batalla respecte Església, i esdevé un vial de segona des del punt de vista comercial. L'urbanisme tampoc no acompanya. L'aposta és ensenyar la primeríssima línia de mar, en el trajecte de va de les palmeres fins als plàtans, un tros que explica història respecte el nou passeig de Garbí.
La platja de Calella és rotunda, i ni el visitant amb més prejudicis pot negar que estem davant d'una façana marítima de qualitat, endreçada i amb capacitat, d'unes condicions naturals irrefutables amb l'extensió i tipus de sorra, sabent que comptem amb el referent de les roques, el far i les Torretes a l'horitzó. És de les últimes expressions geogràfiques de la Costa Brava abans d'arribar a Barcelona, recordo sempre que puc als visitants. I qui coneix els paratges entre el far i Sant Pol de Mar sap que el litoral, en aquests racons, és un miratge de Costa Brava al litoral barceloní.
Caminar pel passeig de mar en direcció Girona és, des del pont calatravesc de la Riera Capaspre, d'una solemnitat i dignitat marinera innegables. A la façana urbana, davant de la via, les antigues cases de pescadors de Pequín, austeres però endreçades, es combinen amb construcció nova de distinta categoria i amb peces modernistes que evoquen la Calella que ens havien explicat. Hi ha façanes que llueixen vistes des del passeig, i que una caminada pel carrer Jovara hauria silenciat. Hotel Espanya i l'edifici modernista que acull terrassa i frankfurt –quina ironia– són vestigis d'aquell urbanisme que va ser víctima amb l'episodi de la torre dels anglesos enderrocada anys enrere. Els plàtans, amb la seva ombra gran reserva, i la barana d'obra per separar el passeig del camí de sorra davant la platja són línies mestres d'un espai que resisteix, i que mereixeria alguna atenció de baix cost. Noucentisme mariner.
De la Gàbia fins a la Gavina, el visitant no té més remei que entregar-se a l'amfitrió i reconèixer que aquesta Calella no ha estat prou explicada ni promocionada. Hi ha un 'gap' entre la Calella turística i la Calella ciutadana, no sé si m'explico. Creuar la via de tren, un element identitari del municipi sense cap mena de dubte, al pas que hi ha a tocar del carrer Sant Joan, i disfrutar el tram de vianants fins al Jovara, finalment el Jovara, encara que sigui fins arribar al Matas i Rodés per fer un cafè a La Tetera, referència de les tardes de cap de setmana per als amants de la conversa. Allà, el visitant veu que a Calella hi ha calellencs, i que aquell local bé podria estar instal·lat en una ciutat amb més pedigrí del país.
En acabat, tornar fins al carrer Ànimes. Retirar el cotxe del pàrquing d'una antiga nau tèxtil. Metàfora d'un temps passat i d'una reconversió d'usos a la ciutat. El periodista gastronòmic va quedar gratament satisfet. Esperem que la temporada turística no doni cap titular que tiri per terra la pedagogia i la 'promoció' casolana de Calella.
Avui he participat a la tertúlia de L'oracle de Catalunya Ràdio, de Xavier Gaset, amb el vicepresident del Parlament i dirigent de Convergència Lluís Corominas [aquí podeu escoltar l'àudio]. A la conversa hi participaven també els periodistes Carme Colomina, de l'Ara, i Josep Maria Pascual.
La història de la internet catalana que va de l'explosió dels blocs al dels tuits i l'impacte sobre els mitjans de comunicació va ser el motiu de la conferència que dimecres de la setmana passada vaig oferir a la Universitat de Lleida. Presentat per Miquel Pueyo [Twitter] i acompanyat de les estudiants de Sara Caelles i Irene Yuste, la xerrada va derivar en un debat sobre el periodisme actual i els reptes apassionants que té al davant. Entre el públic, periodistes lleidetans com Joan Cal (Segre i ACPC) [Twitter] que van fer intervencions en una conversa francament interessant. La foto és d'Anna Agustí, a qui vaig retrobar. Gràcies per l'acollida!
Mataró es promociona amb un vídeo a les xarxes socials que pretén captar inversors estrangers. El vídeo de 3 minuts mostra una ciutat dinàmica que combina qualitat de vida mediterrània i musculatura empresarial i emprenedora. Una ciutat per viure-hi treballant-hi i fent-hi empresa. Les imatges defugen els tòpics i, sense perdre de vista els referents, aposta per un nou relat que sembla oportú en temps de crisi i forta competència entre ciutats de l'entorn de Barcelona. Us recomano que el veieu i que valoreu fins a quin punt aquest vídeo a YouTube representa un punt d'inflexió en el màrqueting de ciutat mataroní.
'Mataró, una ciutat per invertir' no hauria de ser un objecte de discussió política local perquè és evident que tres minuts no són la duresa del dia a dia. Els travelings, les imatges picades i els retalls agradables d'una realitat massa complexa no són acta notarial ni balanç municipal. Estem davant d'un intent d'atraure empresaris de fora de la comarca i del país perquè vegin a la capital maresmenca un espai interessant per iniciar activitats que haurien de contribuir a aixecar cap.
Mataró viu el mandat municipal més complicat de les últimes dècades i l'aritmètica al saló de plens no fa res més que dificultar els acords necessaris per fer-hi front. Aquest vídeo hauria de ser mínim comú denominador d'una complicitat transversal que superi sigles i personalismes. Promocionar Mataró no és lluir acció de govern ni reivindicar obra feta en anteriors mandats, simplement és posar en valor els punts forts d'una ciutat pateix els cops de colze d'altres poblacions més acostumades a la projecció exterior.
Hi ha un toc d'innovació i modernitat que complementa el discurs del 'Mataró, la ciutat del verd i el blau' i, anteriorment, del relat d'una urbs que relligava barris i centre amb l'urbanisme de la Via Europa i el Parc Central ampliat. La façana marítima i una peça fonamental com el Tecnocampus són línia d'atac per a empresaris estrangers que es vulguin deixar seduir per una població de mida humana amb totes les prestacions.
El vídeo en qüestió genera bon rotllo entre la gent que s'ho mira sense condicionants polítics. Fa recuperar orgull de ciutat entre mataronins de fàcil emocionar. Renova el relat en els nous temps. Hem passat dels Ramon Manent i Manuel Cuyàs que ens obrien les portes de les cases que feien goig recloses 'sota teulada' i del Joan Catà que testimoniava l'urbanisme integrador al llenguatge audiovisual ben travat pels companys de la televisió pública M1TV. Bona feina!
Mai en la història recent de Catalunya un govern havia tingut el suport d’un diferencial més alt de més ciutadans que votants directes. Molts més catalans dels que van votar CiU desitgen que el president Artur Mas se’n surti i que el full de ruta cap a la independència prosperi. Per cada votant de CiU a les darreres eleccions hi ha, com a mínim, un altre ciutadà, votant d’altres opcions o abstencionista, que vol que el president arribi a bon port amb la consulta per a la independència. La patacada d’escons de CiU del passat novembre (1.116.000 vots) ha anat acompanyada d’un triomf a les urnes en l’eix sobiranista (2.150.000 sufragis a partits que defensen el dret a decidir), de tal manera que vivim la paradoxa d’un govern feble amb les seves sigles però fort amb complicitats nacionals.
Aquest esquema, sumat a la idea que el president Mas genera més adhesió que el candidat Mas, pot entrar en crisi vistos els cent primers dies del ‘govern dels millors’. El segon executiu d’Artur Mas és caòtic i precari respecte el primer, de només dos anys, i va camí de fer bo el tripartit, ja sigui el primer o el segon. La diferència és que a l’actual govern li toca administrar l’etapa de majors adversitats nacionals i socials de la història recent del país. Mai sabrem com ho haurien fet Pasqual Maragall o José Montilla al capdavant d’una Generalitat del 2013. El que és evident és que Mas està tant sol com ho estava l’últim president Maragall. La diferència és que el dirigent sobiranista tot just comença a afrontar el repte monumental del xoc de trens mentre que el progressista havia culminat l’obra mestra del postpujolisme amb la reforma de l’Estatut aprovada en referèndum, però mutilada posteriorment pels seus companys federals.
La polifonia actual a l’executiu català no és inferior a l’habitual d’anteriors governs multicolors. Som al cap del carrer, però la polifonia podria divertir-nos després de Jordi Pujol mentre que ara genera un desconcert majúscul, una desorientació que la gent no es pot permetre quan del que discuteix és d’aconseguir la independència o romandre dins un estat que es desfà per moments. Què ha de fer la gent que vol ajudar Mas? Deixar de llegir el diari del govern? No fer cas dels globus sonda periòdics? No deixar-se impressionar per la rauxa de les xarxes socials? Fàcil no és, i sovint al Govern li costa fer creïble aquell anunci segons el qual aquest volia “ser ajudat”.
L'estudiant de batxillerat Jaume Ribas Vilanova ha publicat el seu treball dedicat a Ramon Barnils. En l'apartat dedicat a l'Agència Catalana de Notícies, l'autor té a bé de citar algun apunt d'aquest bloc i altres materials en què vinculàvem Ramon Barnils al projecte d'agència nacional.
Aquest Sant Jordi serà especial perquè lectures i amor són una recepta imprescindible per sortir de l'atzucac en què ens han ficat els que diuen que ens hi hem ficat nosaltres sols. Aquest Sant Jordi s'ha de regalar i llegir més llibres que mai perquè sense lectures no ens en sortirem. Llibres de política i d'economia, ara que toca una alternativa política a la falta de democràcia i una sortida econòmica a l'austericidi. Regalem llibres que obrin ments i donin pistes intel·ligents davant d'un món desorientat i deprimit. Llegim llibres de fons perquè hem passat dels Sant Jordi consumistes de best-sellers d'autoajuda i d'autors mediàtics de hi-hi-ha-ha a un Sant Jordi d'ajuda col·lectiva. Del culte a la indústria al refugi en el coneixement. També regalem llibres de ficció per desconnectar-nos d'un timeline frenètic i asfixiant, d'una actualitat periodística de crisi i més crisi que reclama moments per somiar i volar. Per viure.
189 lectures
Cap comentari
imprimir
enviar a un/a amic/ga
Google Reader
Delicious
Facebook
Flickr
Linkedin
MySpace
Netvibes
Plurk
Twitter
Twitxr
Youtube
Instagram
Foursquare
Vimeo
Storify
Tumblr
Pinterest