El periodista d'El Punt Avui Jordi Panyella publica aquest gener un llibre amb títol prou eloqüent Fèlix Millet, el gran impostor. Han passat un parell d'anys i el més calent continua a l'aigüera. L'espoli del Palau de la Música de 30 milions d'euros no s'ha aclarit i una vegada més es fa bona la frase que diu que quan la justícia és lenta no és justa. El jutge cargol Juli Solaz es va apartar després d'haver evitat una instrucció millorable, i els que l'han rellevat no han fet més via. Fèlix Millet i Jordi Montull, parella de la Catalunya indigna, continuen en llibertat com si aquí no hagués passat res. Van acabar amb el miratge de l'oasi català per normalitzar-nos, pejorativament parlant, en el mapa dels països corruptes catalans. Un altre impostor, Iñaki Urdangarin, va fer corrupteles a càrrec dels governs valencià i balear, i en menor mesura a Catalunya, perquè es veu que on governaven els republicans no hi tenia la mateixa entrada que li oferien Francisco Camps i Jaume Matas. El nostre Urdangarin local era Millet. Ambdós han desprestigiat institucions com el Palau de la Música per al catalanisme i la corona per a l'espanyolisme. Més enllà de la pena de telediari, que és com se'n diu de l'escarni mediàtic, i del mecagoncoi que ara fem al bar, l'ascensor o les xarxes socials, hi ha una gran decepció per les lliçons que no aprenem. El llibre de Panyella ens torna a situar allà on érem. Mirant-nos al mirall i veient un personatge que a cop de fer la viu-viu, amb complicitat perversa i incompetència aliena aliada als seus interessos, ens deixa cara de babaus.

En pocs dies, ha plegat el director general de Pressupostos per l'escàndol de la nòmina dels funcionaris. El president de l'Institut Català de la Salut se salva, de moment, deixant unes empreses per possible conflicte d'interessos. Hi ha molta feina a fer. Ara paguem els impostos de Suècia, però la transparència i la pulcritud a l'entorn dels diners i la cosa pública recorden Grècia.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

Fa un any que “el govern dels millors” ocupa el poder a Catalunya i no veiem per enlloc el somriure de la campanya electoral ni el llum al final del túnel que ens havia promès CiU. Sempre ens quedarà el dubte de si amb David Madí en el govern la percepció col·lectiva seria aquesta o si hauria mostrat mig somriure per tapar algunes de les errades que ha comès l'executiu d'Artur Mas. El president es va equivocar amb “els millors”, ja que els independents Boi Ruiz a Salut, Francesc Xavier Mena a Empresa i Ocupació, i Pilar Fernández Bozal a Justícia s'han mostrat com els consellers més fluixos d'un govern que ha fet front a una administració assetjada en temps d'una crisi sense precedents.

El president i algun conseller polític –d'altres estan pràcticament desapareguts– aguanten un govern que compta amb la comprensió dels catalans per les retallades i a qui perdonen relliscades com ara la suspensió de la renda mínima d'inserció l'estiu passat i la retenció de la paga extra dels treballadors públics d'aquest Nadal. Al tripartit de José Montilla, aquestes errades li haurien comportat una revolta, començant per l'escàndol mediàtic que haurien muntat alguns mitjans ara dòcils amb el poder tot i la tensió econòmica i social que es viu al carrer. S'ha rebaixat, aparentment, la tensió política partidista, i tant el PP com el “nou PSC” de Pere Navarro i l'ERC d'Oriol Junqueras allarguen la mà al govern. L'únic grup parlamentari fidel a un estil d'oposició ideològica i sistemàtica és ICV-EUiA, que no forma part de cap combinació en la ja famosa geometria variable. Tampoc SI ni C's.

El president admet que tanta retallada no ens portarà la recuperació aquest 2012. S'agraeix la sinceritat, però si Artur Mas demana esforços als catalans també estaria bé que s'apliqués algun deure més per garantir que el 2012 sigui l'any de les reformes ambicioses i no un exercici més de retallades. El catalanisme té l'oportunitat de reformar a casa i l'obligació de plantar cara a fora.

(Article publicat a El Punt Avui)