La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, va signar un article a La Vanguardia amb globus sonda sobre el tancament dels consells comarcals. Al final, el llegat del pujolisme serà irreconeixible. Jordi Pujol va fer la Generalitat. Recordin aquella frase recollida al llibre de José Antich El virrei: “Prenafeta, la Generalitat som tu i jo.” Després va reconstruir un país, amb estat del benestar inclòs. No es va atrevir amb la llei electoral, i amb la qüestió territorial va patir el contrapès metropolità socialista.

Artur Mas, en canvi, ho té tot de cara, malgrat la duresa de la crisi. Ha fet el triplet electoral i acumula més poder que mai per a CiU. No té oposició, i la més hàbil, que avui és la del PP, s'hi ha aliat per guanyar centralitat. El president està en disposició d'afrontar les reformes que ens treguin de la retallada per la retallada. Dubto que ho acabi fent, malgrat que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han advertit que només retallant no ens en sortirem.

La reforma implica avui eliminar els consells comarcals, com apunta la vicepresidenta? Hi ha territoris on el consell comarcal té un paper fonamental. En d'altres, és un pegat sense sentit, amb un cost innecessari. El problema és que no hi ha un debat seriós ni honest. Consells comarcals, diputacions i el Senat mateix serveixen per pagar polítics. És una argúcia per mantenir estructures de partit per la covardia dels mateixos polítics de no dotar-se d'un finançament digne i transparent. Ells fan les lleis, i les trampes.

L'obsessió perillosa per la retallada sense criteri posa en perill un model de país, el pujolista, i els esquemes del catalanisme. Mantenim diputacions perquè no podem acceptar les vegueries, però ara volem tancar tots els consells comarcals. O abaratim estructures de partit o assumim que haurem de fer aflorar l'economia “submergida” dels mil càrrecs polítics que s'aixopluguen als consells. I els convertim en consells d'alcaldes, més tècnics i menys polítics.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

Mai no he entès per què els socialistes catalans abandonen determinades causes que afecten els seus ciutadans. Penso en la llengua a Europa. Han estat els eurodiputats de CiU, ICV i ERC, Ramon Tremosa, Raül Romeva i, fins ara, Oriol Junqueras, els que han aixecat la bandera del català al Parlament Europeu. No han disposat del suport ni l'empenta de la resta d'eurodiputats catalans, els del PSC i el PP. Entenc que Aleix Vidal-Quadras no perdi ni un segon per defensar l'oficialitat de la llengua de 10 milions de catalanoparlants a Brussel·les i Estrasburg. De fet, destina energies a boicotejar-ho sistemàticament. En aquest combat, els europarlamentaris del PSOE tampoc no queden curts. Però el que no puc assimilar és per què Raimon Obiols o Maria Badia, catalans i socialistes, es desmarquen del front que han liderat fins ara Tremosa, Romeva i Junqueras.

El PSC hauria de fer autocrítica. Té al·lèrgia a determinades batalles perquè veu nacionalisme català per tot arreu. Si demanes el català a Estrasburg, ets nacionalista. I possiblement no ets prou d'esquerres. Com que aquesta idea és errònia, em revolto. Si el PSC és un partit federalista, hauria de lluitar perquè els catalans se sentissin còmodes dins d'un estat, l'espanyol, que hauria d'evolucionar en el respecte a la pluralitat cultural i lingüística. Aquesta miopia se'ls gira en contra, perquè com que la conclusió és que per usar el català a Europa has de tenir un estat –com el tenen països més petits que Catalunya–, la proliferació d'independentistes no té aturador. Si Espanya no defensa el català a Madrid ni a Estrasburg, i si el govern català és incapaç de plantejar el tema ara que viatja tant presumint de les retallades, l'única sortida és l'estat propi. Això és el que volen Obiols i Badia.

Quan penso en l'oficialitat del català a Europa, no em puc treure del cap la imatge de la cabina que vaig veure a Brussel·les per als traductors de gaèlic, una llengua usada per 70.000 europeus i coneguda per 260.000.

(Article publicat a El Punt Avui)