bloc sense fulls

7 de març de 2021

Repòrter, gener de 1997 | Mor Joan Coromines



Joan Coromines
, una de les figures més grans de la filologia i la romanística de tots els temps, va morir el dia 2 de gener a Pineda de Mar després d'una curta malaltia. El decés del filòleg, que tenia 91 anys, va trasbalsar el món cultural català, que de forma multitudinària va voler oferir-li el seu homenatge particular. Més de 8.000 persones van desfilar davant les seves despulles instal·lades al Saló de Sant Jordi de la Generalitat i gairebé un miler van acudir el dissabte dia 4 de gener a la basílica de Santa Maria del Mar per retre-li l'últim comiat.

Joan Coromines, que tenia 91 anys, va patir una caiguda en el seu domicili de Pineda, la matinada del passat 20 de novembre, i es va fracturar el fèmur per la qual cosa el van haver d'intervenir quirúrgicament a l'Hospital de Calella. Després d'una setmana d'internament en aquest centre, el filòleg va ser traslladat, per exprés desig seu, a l'estudi de Pineda, per poder seguir treballant en la correcció de les proves de la lletra T de l'Onomasticon Cataloniae.

El dia 26 de desembre es va agreujar el seu estat de salut per causa d'un nou infart de miocardi i un edema pulmonar. Ingressat novament a l'Hospital de Calella, els metges, atès l'estat molt crític del pacient i la voluntat d'aquest de tornar a casa, van autoritzar el traslladat al seu domicili de Pineda. El dissabte dia 28 Joan Coromines va entrar en coma profund irreversible i va morir cinc dies després, el dijous 2 de gener, a un quart de deu del vespre a causa d'una aturada cardíaca.



La notícia del greu estat de salut de Joan Coromines es va fer pública el dilluns dia 30 de desembre. La família del filòleg havia informat el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Maria Pujals, de la gravetat del filòleg, i aquest es va desplaçar a Pineda per visitar-lo. A les 6 de la tarda va arribar al domicili de Coromines, acompanyat per l'alcalde de Pineda, Salvador Llorens; Max Cahner, editor de l'obra de Coromines, i Manuel Castellet, president de l'Institut d'Estudis Catalans, així com diversos mitjans de comunicació que havien estat convocats expressament per difondre la notícia. En el decurs de la visita es va efectuar una reunió entre els familiars, els representants del govern de la Generalitat i l'alcalde de Pineda en la qual es va acordar el protocol que se seguiria quan es produís el traspàs del filòleg.

Joan Coromines va expirar el dijous dia 2 de gener i les despulles del filòleg es van traslladar la mateixa nit a la funerària de Mataró, des d'on es portarien l'endemà al Palau de la Generalitat.

El dia 3 de gener, l'alcalde de Pineda de Mar va convocar un ple extraordinari a les 12 del migdia en el decurs del qual. Salvador Llorens, va glossar la personalitat i la tasca que Joan Coromines va portar a terme a Pineda durant els 30 anys que hi ha residit i va proposar decretar tres dies de dol oficial a la població, iniciativa que va rebre el vot afirmatiu de tots els membres del consistori.



Capella ardent a la Generalitat

La capella ardent es va instal·lar al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat —un honor que fins ara només havien tingut en el món de les lletres Salvador Espriu i J. V. Foix— i es va obrir al públic des de les 4 de la tarda del dia 3 fins a les 2 del migdia del dia 4. El fèretre de Coromines, cobert per la senyera catalana, es va situar entre dues grans corones de flors i una de llorer i en tot moment va ser custodiat per dos mossos d'esquadra amb uniforme de gala. Poc abans d'obrir-se al públic, va visitar la capella ardent el president de la Generalitat, Jordi Pujol, acompanyat dels consellers Xavier Trias, Joan Maria Pujals, Macià Alavedra, Xavier Pomés, Núria de Gispert, Artur Mas i Xavier Hernández, els quals van retre el seu homenatge a les despulles del filòleg i van donar el condol a les seves germanes, Carme i Júlia, a la cunyada Edith —vídua d'Ernest Coromines—, i als nebots presents.

A les sis de la tarda va acudir al Saló de Sant Jordi una delegació del govern central, encapçalada pel secretari d'Estat de Cultura, Miguel Ángel Cortés, i la delegada del govern estatal a Catalunya, Júlia García-Valdecasas, que després de desfilar davant les despulles del filòleg, van anunciar que es donaria el nom de Joan Coromines a la futura gran biblioteca de Barcelona. Durant les dues jornades que va estar oberta al públic la capella ardent, hi van acudir més de 8.000 persones per retre el seu darrer i particular homenatge a l'il·lustre filòleg.

Funerals a Santa Maria del Mar

A les 4 de la tarda, les restes de Joan Coromines van ser traslladades des de la Generalitat a la basílica de Santa Maria del Mar per celebrar els funerals. El fèretre, custodiat per dos mossos d'esquadra i dos guàrdies urbans de Barcelona vestits de gala, va ser entrat a braços a la basílica i rebut pel bisbe auxiliar de Barcelona, Jaume Tresserra, el qual va oficiar una missa concelebrada amb nou capellans més. Als funerals van assistir un miler de persones, entre les quals destacaven el president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president del Parlament de Catalunya, Joan Reventós; l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; la delegada del govern estatal, Júlia García-Valdecasas, i el capità general de Catalunya, Antonio Martínez Teixidó. En un altre banc de la presidència hi havia les dues germanes de Coromines, Carme i Júlia; la cunyada, Edith Guevara; la pinedenca Trini Centeno, que va cuidar Coromines els nou darrers anys de la seva vida; l'alcalde de Pineda, Salvador Llorens, i l'editor Max Cahner.

El cor de la Capella de Música de Santa Maria del Mar va acompanyar amb els seus cants les exèquies i va acomiadar les despulles de Coromines amb El cant dels ocells, de Pau Casals, l'obra predilecta del gran filòleg català. A la sortida de la basílica, després que Jordi Pujol i Joan Reventós haguessin marxat, es va cantar de forma espontània Els segadors, com a darrer homenatge al gran filòleg català, un fet que, a més de trencar el protocol, va agafar a contrapeu a més d'una de les autoritats tant polítiques com militars que encara es trobaven a les escalinates de la basílica i que no van saber ben bé quina cara posar-hi. En acabar el cant, el públic va acomiadar les despulles de Joan Coromines amb un prolongat aplaudiment.

Seguidament, el fèretre del gran filòleg català va ser traslladat al cementiri de Montjuïc on, en la més estricta intimitat, va ser enterrat en el panteó familiar, al costat de la seva esposa Bàrbara de Haro i del seu pare, el polític i escriptor Pere Coromines, persona per qui sentia una extraordinària estimació.



Tres dies de dol a Pineda

L'Ajuntament de Pineda de Mar va celebrar una sessió plenària d'urgència l'endemà de la mort de Joan Coromines per decretar tres dies de dol oficial, a partir de la jornada de Reis. L'alcalde de Pineda, Salvador Llorens, va afirmar en el ple municipal que l'obra del filòleg ha contribuït a enriquir la llengua catalana. Llorens va qualificar Coromines de «gran home i gran català» i va recordar el reconeixement que l'Ajuntament li va dedicar amb motiu del seu norantè aniversari. L'Institut d'Estudis Catalans (lEC) s'ha interessat per l'exposició que el consistori va organitzar el març de 1995, coincidint amb els 90 anys del lingüista. L'Ajuntament de Pineda de Mar cedirà temporalment aquesta mostra perquè l'IEC divulgui l'obra i la figura de Joan Coromines.

En el marc d'aquest homenatge, el consistori pinedenc també va publicar, juntament amb Curial, el llibre Joan Coromines, 90 anys, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Aquest volum, que conté fotografies familiars, una detallada biografia, la bibliografia dels treballs publicats, articles dels seus col·laboradors i tretze reproduccions d'obres d'artistes prestigiosos, va ser reeditat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat, que n'ha tramès dos exemplars a cada escola pública i institut de Catalunya.

El 15 de març de 1995, l'Ajuntament de Pineda va acordar batejar amb el nom de Joan Coromines el primer institut d'ensenyament secundari de la població «com a reconeixement a la seva contribució a l'estudi de l'etimologia i la toponomástica de la llengua catalana i per commemorar el fet que des de la vila de Pineda de Mar hagi redactat la totalitat dels magnes Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae

Joan Coromines es va instal·lar a Pineda l'any 1967, quan va retornar de l'exili, en jubilar-se de la càtedra de Filologia Romànica de la Universitat de Xicago. Ho va fer recomanat per l'intel·lectual valencià Joan Fuster. Segons el seu secretari personal durant els últims cinc anys, Joan Ferrer i Costa, l'intel·lectual de Sueca va suggerir a Coromines que anés a viure a Pineda per fugir de la pressió barcelonina —el reclamaven constantment per pronuncia i conferències i assistir a actes culturals— i disposar de més tranquil·litat per poder acabar la seva gran obra.

Al seu domicili del carrer Colom de Pineda, Coromines va aconseguir aquest clima. «El coneixia poca gent i no l'amoïnaven gaire. La gent l'ha deixat treballar tranquil», comentava Salvador Llorens. El mateix dia del ple, el seu secretari explicava als periodistes que Coromines era molt conegut a la població i destacava la relació que mantenia amb alguns veïns de Pineda amb els quals solia anar d'excursió.



L'exercici tenaç de construcció d'una obra gegantina

Els actes que s'han dut a terme amb motiu del traspàs de Joan Coromines són un testimoni colpidor de la dimensió pública que sens dubte ha adquirit la figura d'aquest filòleg eminent, tot i la reclusió voluntària a la seva casa del xamfrà dels carrers de Roger de Llúria i Colom, de Pineda de Mar, amb l'objectiu de concentrar tots els seus esforços en la progressió de la seva obra.

Són nombroses i importants les personalitats polítiques, científiques i artístiques que han visitat la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat o que han assistit al funeral celebrat a la Basílica de Santa Maria del Mar. Però cal destacar, alhora, la presència en aquests actes de moltes persones vinculades amb Joan Coromines només per l'admiració que els inspirava la seva immensa producció científica i l'esperit cívic que ha amarat sempre les seves accions, i escau esmentar d'una manera especial també, per la importància del seu caràcter de reacció espontània dels assistents, el cant dels Segadors a la sortida del fèretre de la Basílica de Santa Maria del Mar i l'aplaudiment unànime i emocionat en el comiat del cotxe fúnebre amb la despulla de Joan Coromines.

Arran de la seva mort, la premsa ha dedicat a la personalitat de Joan Coromines una gran atenció, incloent-hi extensos reportatges i remarcables editorials i articles d'opinió. S'hi ha posat sobretot en relleu dos aspectes essencials: la dimensió gegantina del seu treball científic i el seu patriotisme, el seu lliurament generós al servei de Catalunya i de la llengua catalana.

Durant un llarg període, fonamental en la meva formació, he tingut el privilegi de conèixer de prop Joan Coromines, per la meva condició de col·laborador seu, al costat de Max Cahner, Joseph Gulsoy i Àngel Satué, en el treball de redacció del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el transcurs d'aquells anys, durant les hores de treball compartit i en les converses a l'hora de dinar o de sopar i en les excursions setmanals dels dilluns al Montnegre amb l'Albert o als dies que a l'estiu passàvem a Boí o a Taüll, vaig poder comprovar d'una forma directa i aclaparadora fins a quin punt els seus coneixements anaven més enllà del meu precedent o simultani aprenentatge universitari i el situaven en un nivell excepcional, com un dels cims més alts de lafilologia contemporània, per l'ambició i la magnitud de la seva obra, però també per la transcendència de les seves aportacions metodològiques, només comparable amb filòlegs tan brillants com Walter von Wartburg, Wilhelm Meyer-Lübke, Jakob Jud o Gerhard Rohif.

De vegades, però, sobretot arran de les visites que rebia d'amics seus com Miquel Ferrer, Joaquim Fons o Víctor Hurtado, el tema dels nostres diàlegs adquiria un caràcter netament polític i em permetia de comprendre l'abast del seu sentiment de país. Parlàvem de les trobades clandestines a la rebotiga de la farmàcia Baltà de la plaça de Catalunya, de la trajectòria política del seu pare, Pere Coromines, del suport a Francesc Macià en la temptativa de Prats de Molló, de la seva amistat i admiració envers Andreu Xandri (remeto el lector a l'article Xandri del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana), de la seva participació en l'homenatge a Jordi Rubió l'any 1967, de la seva opinió sobre les personalitats polítiques més rellevants. És a dir, que en aquelles ocasions la conversa amb Joan Coromines em permetia de conèixer la seva visió de Catalunya, el seu compromís decidit i radical amb la nació catalana. En aquest aspecte recordo la seva negativa a acceptar la Creu d'Alfons X el Savi, la seva insistència a no integrar-se a la Real Academia Española o la carta adreçada al ministre Semprún quan se li va concedir el Premio Nacional de las Letras Españolas.

De la meva relació personal amb Joan Coromines, que ara recordo amb una gran emoció i un sincer agraïment, vull esmentar encara un altre aspecte, en què la seva influència en la meva vida ha estat singularment fecunda. Em refereixo a la seva tenacitat.

De vegades ens sentíem aclaparats a l'inici de la redacció d'una de les lletres més extenses del Diccionari (la P, la S...) Tenia la sensació que aquell munt de material disposat davant nostre a l'hora d'emprendre la tasca era massa gran per a les nostres forces, que la feina se'ns faria interminable. Però, treballant al seu costat, comprovava com, superant les dificultats i la fatiga, i posant-hi energia i convicció, a poc a poc s'anaven acabant els articles i arribava el dia de posar el punt i final a una lletra que ens havia semblat greument amenaçadora per a les nostres possibilitats.

I en evocar aquells moments i l'enorme capacitat de treball de Joan Coromines em vénen a la memòria uns mots del llibre La vida austera de Pere Coromines, per qui Joan Coromines va sentir una profunda devoció filial i intel·lectual: «L'essencial és que no quedi en tu ni una volva de llum que no es reflecteixi en el fruit de la vida, ni un remolí de força que no s'integri en la teva creació». Aquest ha estat el nord, el principi que ha orientat i ha definit l'itinerari vital de Joan Coromines.

Gràcies, Mestre Coromines, per la vostra amistat, i pel vostre mestratge! Honor a qui tant ha honorat el nom de Catalunya!

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgines 26-30, amb peces de Saül Gordillo i Carles Duarte.)
 

       

7 de març de 2021

Repòrter, gener de 1997 | Un regidor indomable que se sent cridat a arreglar el poble



Lluís Barrera i Sureda
, nascut a Fogars de Tordera l'I de novembre de 1944, està casat i té dues filles. Pagès i empresari de transport ha ingressat a Unió Democràtica després d'una trajectòria curiosa. L'any 1983 anava de número 3 a la llista Independents per Tordera (IT), que encapçalava l'actual president local d'Unió, Joaquim Segurado. En l'òrbita de l'UCD de Suàrez, figurava en aquesta candidatura per captar el vot dels pagesos. Els independents, amb tres regidors, van estar al costat de la convergent Pilar Bota —4 edils—, però Barrera va donar suport al socialista Jaume Romaguera, que en tenia 6. Mentre els dos companys de l'IT feien oposició, ell assumia la regidoria de Pagesia i facilitava la governabilitat a Romaguera. A les següents eleccions, l'any 1987, va liderar l'Alternativa Independent Torderenca (AIT), però per pocs vots no va obtenir representació. L'alcalde no es va oblidar dels favors prestats i el va nomenar càrrec de confiança. Presidia el Consell de la Pagesia, segons diu, perquè els pagesos ho reclamaren a l'alcalde.

L'any 1991, Barrera apareix en el tercer lloc de la llista del PSC, com a independent. I esclaten els escàndols, s'obre l'esquerda de la ingovernabilitat i Tordera entra en un clima de crispació política. De fet, l'esquerda encara no s'ha tancat del tot. En aquell mandat, Barrera i Romaguera es van barallar, van arribar fins als jutjats a causa d'unes greus acusacions del regidor. Barrera encara manté avui que els socialistes obtenien diners il·legalment del mercat setmanal. Els mercaders que volien un lloc el podien obtenir —sense fer cua perquè no fil tiavia places lliures— pagant unes 300.000 pessetes. Diners que, segons Barrera, anaven a parar al propi alcalde, a l'anterior regidor de Mercats, Estanislao Pacho, i a un intermediari anomenat Huesa. Això ho afirma Barrera, però els jutjats no li fian donat pas la raó. El cas s'ha arxivat i ell ho atribueix a les pressions que van rebre els mercaders perquè callessin. Les «comissions il·legals», a les quals es refereix, van trencar la relació Romaguera-Barrera. Aquest últim assegura que l'alcalde li havia promès la regidoria de Mercats, Fires i Governació, a més de la de Pagesia. Barrera està convençut que l'alcalde no li va donar aquestes carteres per amagar la corrupció. Enmig de l'escàndol. Barrera és expulsat, passa a l'oposició i deixa el PSC en minoria.

És llavors quan PSC i CiU assoleixen un acord de govern i el marginen a l'oposició fins que arriben les eleccions del 1995. Barrera recupera l'AIT i obté representació al consistori. L'empat socialistes i convergents el converteix en àrbitre de l'escena política. Dóna el seu vot al candidat de CiU, Joan Carles Garcia, tot i considerar-lo «inexpert» i no haver estat el cap de llista més votat. Entra al govern amb pes, però la relació amb CiU també és tempestuosa. Torna a denunciar irregularitats —en aquest cas esquitxa el regidor de CiU Carles Aulet, que també és pagès— i no contribueix a garantir la governabilitat. Garcia l'expulsa i l'envia a l'oposició. La inestabilitat torna a regnar. Acusacions i contraacusacions. CiU intenta recuperar l'entesa amb el PSC, inspirada en l'acord anterior. Però poc abans de concretar-lo, torna a aparèixer Barrera. El regidor independent es fa militant d'Unió i accepta tornar al govern sota el control estricte del partit. Joaquim Segurado, company seu de viatge l'any 1983, el marcarà de prop a Urbanisme, com a càrrec de confiança. Barrera i CiU signen un nou pacte de govern.

Malgrat la resolució d'aquesta última crisi, la seva filla Maite l'ha d'acompanyarà l'entrevista. «Això no ho diguis, pare.» Barrera és un indomable, un rara avis en el panorama polític de l'Alt Maresme. Parla de Tordera com si del cas Gal es tractés. «La merda s'ha de treure», diu aquest regidor peculiar. Un home que se sent cridat a «arreglar el poble» com si fos un assumpte personal. Un home que ha estat a punt de plegar, si no fos perquè va cometre l'error de situar la seva filla en el número 3 de l'AIT, darrere de Pere Blai. No podia marxar a casa sense deixar lligat i ben lligat el vot «barrerista», una mena de vot contra-sistema. A alguna cosa deu respondre això. Diuen que el poble mai no s'equivoca.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgina 17.)
 

       

7 de març de 2021

Repòrter, gener de 1997 | El regidor de Canet deixa ERC i entra al partit fundat per Àngel Colom



L'únic regidor d'ERC de Canet de Mar, Llorenç Ramírez, ha Ingressat al Partit per la Independència (PI) adduint que la formació que actualment dirigeix Josep Lluís Carod-Rovira està agafant «una certa tendència més radical». Ramírez és el primer regidor del Maresme que ha deixat ERC per seguir les passes d'Àngel Colom. «Jo vaig entrar a ERC amb Colom i comparteixo aquesta línia més moderada», va afirmar Ramírez el 27 de novembre. En el ple que l'Ajuntament de Canet va celebrar aquell dia, el regidor de Benestar Social —que governa amb CiU i dos trànsfugues del PP i el PSC— va anunciar la seva baixa d'ERC. Llorenç Ramírez va adoptar aquesta decisió després d'una reunió mantinguda amb Pilar Rahola, regidora a l'Ajuntament de Barcelona que es troba en la mateixa situació. Rahola va explicar a Ramírez el projecte del PI i l'ingrés del regidor canetenc es va produir poc després del congrés nacional d'ERC, en què Carod-RovIra va accedir a la secretaria general del partit.

El pas de Ramírez al PI va aixecar la ira de la direcció comarcal d'ERC i també de la secció local. El president d'ERC del Maresme, el mataroní Antoni Delgado, afirma que el regidor de Canet pretén així «garantir-se el futur polític», al costat de l'alcalde de la població, Josep Rovira (CiU). Segons Antoni Delgado, la intenció del regidor és presentar-se a les eleccions municipals del 1999 sota les sigles de CiU, en la llista liderada per l'independent Josep Rovira. ERC acusa Ramírez de trànsfuga perquè s'ha negat a deixar el càrrec de regidor. Si Ramírez plegués, el substituiria el segon de la llista electoral d'ERC.

L'aposta del regidor de Canet ha sorprès ERC perquè Ramírez va donar ple suport a Antoni Delgado durant les eleccions a la presidència comarcal. Delgado és molt crític amb Colom i es va imposar en les urnes davant de l'altre candidat a la presidència comarcal, el premianenc Miquel Pagès, del sector oficialista de llavors. El posicionament de Ramírez en favor de Delgado ha estat motiu de sorpresa. De fet, el president de l'Assemblea de Regidors d'ERC del Maresme, el llavanerenc Andreu Ródenas, recorda que en el transcurs d'un sopar a Vilassar de Dalt amb Carod-Rovira, el regidor de Canet va reiterar el seu suport al sector contrari a Àngel Colom. A més, segons Ródenas, l'edil de Canet va carregar contra Colom i Rahola pel dèficit que han deixat amb la seva fugida d'ERC. «Ningú no entén com ha pogut reaccionar així, ni què el mou ni a quines pressions ha cedit. El que és evident és que es mereix el descrèdit de tothom.»

La secció local d'ERC també ha reaccionat amb contundencia. El seu president, Joan Lluís Bassas, assegura que Ramírez no ha estat capaç de presentar «cap argument sòlid» que faci comprensible l'escissió. El president i el vicepresident local, Jordi Ballart, suposen que el regidor ha rebut «pressions i incentius prou contundents per prendre aquesta determinació». ERC havia demanat a Ramírez que deixés el càrrec per la mala relació ja existent. Per això, ERC creu que el regidor ha aprofitat la fundació del PI per conservar la regidoria.

Curiosament, la gestora maresmenca del PI compta amb l'expresident d'ERC de Canet, Jordi Castellà, amb qui Ramírez havia tingut greus enfrontaments. Les diferències entre Ramírez i Castellà van ser tan fortes que el segon va optar per deixar de presidir l'agrupació local d'ERC. Ara, tots dos són al PI plantat per Colom.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgina 15.)
 

       

7 de març de 2021

Repòrter, gener de 1997 | Poques inversions per a una comarca que creix



Dels 8.758 milions que la Generalitat invertirà durant l'any 1997 al Maresme només 1.046 aniran destinats a la nostra subcomarca, l'Alt Maresme. La Generalitat i l'Estat acostumen a invertir pocs diners al Maresme. Aquesta ha estat la comarca que menys inversió per càpita ha rebut de l'administració autonòmica en el període 1983-1994. En els últims anys, però, l'augment de les obres —sobretot comunicacions— ha servit per compensar el dèficit inversor públic. La prolongació de l'A-19 fins a Palafolls i la construcció de l'autopista gratuïta Mataró-Granollers (B-40) són actuacions que marcaran el futur. Aquestes vies acabaran amb un dels nostres handicaps: les agòniques cues a la N-ll, unes retencions que no s'han eliminat del tot, però que només reapareixen puntualment. La prolongació de l'A-19 i la B-40 són projectes que van en la línia de connectar les nostres poblacions amb la conurbació barcelonina i la veïna comarca del Vallès Oriental. Els de Granollers ja es poden banyar al litoral maresmenc i nosaltres podem plantar-nos a la plaça de les Glòries en un temps raonable.
 
Però precisament, perquè la millora de la xarxa viària és evident i l'Alt Maresme és un sistema urbà naixent amb una elevada capacitat d'acollida, no té sentit que la inversió de la Generalitat sigui tan minsa. L'anterior número d'aquesta revista explicava les previsions que la Generalitat té recollides en el Pla territorial metropolità de Barcelona. Aquest pla destaca la necessitat de controlar el desenvolupament urbanístic i d'evitar la saturació. No s'entén que l'Alt Maresme sigui la zona de la comarca que més creixerà en els propers anys a causa de la fugida de barcelonins de la ciutat i, en canvi, que la Generalitat no hi destini els recursos econòmics necessaris per vehicular aquest desenvolupament de la manera més òptima. Dels 1.046 milions d'inversió que tenen l'Alt Maresme com a destinatari, destaquen els 705 de l'Institut Català del Sòl (Incasol). Quasi tota l'atenció d'aquest organisme de la Generalitat se centra en el nord del Maresme, per les raons abans esmentades. Els altres departaments de la Generalitat haurien de seguir l'exemple de l'Incasol. Medi Ambient sembla encaminat en aquesta línia. Cal suposar que entre els 2.653 milions previstos per sanejar la conca del Maresme hi haurà una partida per a la depuradora d'aigües residuals de Pineda. Quan s'acabi aquesta, faltaran les depuradores d'Arenys de Mar i Sant Pol.

Els ajuntaments aitmaresmencs han de dotar-se de moltes armes negociadores davant les administracions superiors perquè la restricció pressupostària és evident, però disposen de molts arguments de pes per fer valer les seves reclamacions. La potabilitzadora de l'Alt Maresme és una mostra d'obra fonamental per el nostre desenvolupament. Una instal·lació que serveix els veïns i ens treu la llosa que suposava tenir una aigua de mala qualitat en una zona en què el sector turístic és la clau de l'economia. Els alcaldes han d'augmentar la pressió perquè les administracions superiors no només es recordin de nosaltres quan hi ha rierades. Ho han de fer perquè encara que hi hagi rierades amb víctimes mortals —com les de l'any que acabem de cloure—, no habiliten les partides pressupostàries necessàries per acabar amb el problema. En el pressupost de la Generalitat no apareix cap actuació significativa de les moltes que conté el famós pla de rieres del Maresme. Tan sols hi ha 250 milions, perquè no els puguem dir que tenen el pla aparcat. A més, CiU només ha aconseguit que l'Estat es comprometi a posar 1.500 milions dels diners que pugui obtenir de les privatitzacions d'empreses. No és una assignació pressupostària, ja que és inclosa en el paquet d'inversions que CiU no va poder fer incloure en el pressupost de l'Estat del 1997 i que, per tant, figura com un compromís extrapressupostari.

El tema de les rieres em convida a fer un apunt important. Els aiguats del setembre al Baix Maresme van posar de manifest que el pla de rieres necessita una revisió. Els dos torrents que més mal van fer a Vilassar de Mar i Premià de Mar no eren inclosos en el pla que Josep Borrell i Josep Maria Cullell van presentar el febrer de 1994 a Arenys de Mar. A part del lent degoteig inversor —les rieres en són una mostra, ja que a l'Alt Maresme només s'ha actuat fins ara a Arenys de Mar— hauríem de ser exigents en la plasmació de les obres sobre el territori. El 31 d'octubre tots els grups del Parlament van instar la Generalitat a actualitzar el pla de rieres. IC-EV, però, va reflectir l'opinió d'alguns col·lectius contraris a la solució tècnica que les adminisitracions preveuen per a les rieres, el cobriment. El pla de rieres ja advertia l'any 1992 de la «preocupant» consolidació urbana. No només es tracta d'invertir, sinó de fer-ho bé i respectar l'entorn.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgina 8.)
 

       

7 de març de 2021

Repòrter: Un any de transició



L'any 1996 no ha estat definitiu gairebé en cap dels aspectes de l'actualitat comarcal. No s'ha resolt cap dels conflictes ni casos de crònica negra, sinó que hi ha hagut novetats en el camí cap a un desenllaç en els propers mesos. Hi ha hagut notícies importants, sens dubte, com l'inici de les obres per cobrir la riera d'Arenys de Mar, que malgrat el retard, cal destacar per la seva importància. La població perdrà una part important de la seva identitat, però guanyarà, és de suposar, en seguretat i evitarà els constants ensurts que pateixen els seus habitants. Amb una mica de sort, podrem veure acabada, al final de 1997, la nova rambla que naixerà sobre la riera. Igualment transcendent és la urbanització dels passeigs marítims de Calella, Pineda i Malgrat, que també s'estrenaran el 1997, després d'un any irregular pel que fa al ritme de les obres per causa de les pluges i de la necessitat d'abaixar el ritme de treball durant l'estiu per evitar molèsties als turistes i visitants.

La inauguració de la planta potabilitzadora d'aigua de Palafolls va ser un fet històric per a la comarca, després d'haver de suportar durant tants anys una aigua de pèssima qualitat. Però la posada en marxa de la potabilitzadora no ha fet més que encetar un altre conflicte important, ja que l'augment del preu de l'aigua és previsible que aixequi més protestes dels veïns. Així mateix, és possible que el 1997 ens porti els primers resultats judicials en la querella interposada contra l'empresa Resisa per haver contaminat la Tordera. L'any passat vam viure un altre episodi d'un dels conflictes crònics de l'Alt Maresme, el consens polític aconseguit per reivindicar i buscar una alternativa viable al traçat de la via del tren a la comarca, però no és res més que un altre esglaó d'una escala de la qual no es veu el final.

Pel que fa a la crònica negra, hem viscut un any intens amb les seqüeles del crim a Canet. La injustificable campanya popular perquè els jutges desterressin l'acusada de la mort de Segimon Pruna, que va tornar a Canet gràcies a la rectificació imposada per l'Audiència de Barcelona. El que per a un jutge d'Arenys era inqüestionable, altres magistrats ho qüestionen i ho tiren a terra perquè diuen que no es va tractar d'un assassinat, sinó d'un homicidi. Els jutges també ens han sorprès amb la indulgència amb què tracten els pirates telefònics i estafadors, que s'escuden en la seva edad (17 i 64 anys) per entrar als jutjats i sortir-ne, deixant bocabadats els guàrdies civils i els qui han patit les seves accions. El mateix va passar amb el cas de la xarxa de prostitució desarticulada a Tordera. El que havia de ser un gran cop contra el focus més important de la comarca es va quedar en una estirada d'orelles sense més conseqüències.

Esperem que aquest any 1997 sigui positiu en tots els aspectes i que en fer el balaç d'aquí a dotze mesos no es repeteixin aquestes crítiques. Bon any per a tothom.

(Editorial de la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgina 5.)
 

       

28 de febrer de 2021

Repòrter, desembre de 1996 | Incoherència política



On és la coherència en la campanya política contra l'augment del preu de l'aigua? Ni els mateixos portaveus municipals dels ajuntaments de l'Alt Maresme ho saben. L'exalcalde de Pineda, el socialista Josep Lluís Fillat, va al capdavant ara de les protestes veïnals contra l'encariment de les tarifes municipals però, paradoxalment, el PSC va aprovar al Consell Comarcal l'augment del preu de l'abastament a l'Alt Maresme. Fillat juga amb l'avantatge que els ciutadans de Pineda no coneixen que la seva vinculació a l'administració comarcal i s'aventura a organitzar manifestacions contra un augment del qual és parcialment responsable. 0 té amnèsia i no recorda que és president d'una comissió política al Consell Comarcal —és a dir, que té una responsabilitat i un compromís clar amb el govern— o bé, queda en evidència davant les crítiques pel poc temps que dedica a la feina que sobrepassa restricta oposició municipal que fa al convergent Salvador Llorens. Sigui certa una hipòtesi o l'altra, el que tot plegat ratifica és que no hi ha una política coherent a la comarca respecte a temes tan sagnants com l'aigua a l'Alt Maresme. Però el PSC no és l'únic partit que hauria de fer encaixar els engranatges de la seva política municipal i comarcal. Tan sols és, potser, l'exemple més flagrant.

CiU i el PSC van aprovar el 18 de novembre de 1995 l'homogeneïtzació de les tarifes en alta als onze municipis que s'abasteixen de la planta potabilitzadora de Palafolls. ERC i el PP es van abstenir en la votació i IC-EV va ser l'única formació que es va oposar rotundament al canvi de preus. L'aigua que subministra el Consell a Palafolls, Malgrat, Pineda, Santa Susanna, Calella, Sant Iscle, Sant Cebrià, Sant Pol, Canet, Arenys de Mar i Arenys de Munt va passar a costar als ajuntaments 36 pessetes el metre cúbic. Efectivament, els consistoris n'havien de passar de tots colors per fer repercutir als rebuts dels ciutadans l'augment del preu. Alguns, com l'alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy (PSC), preveien les protestes i recomanaven una glasnost —una transparència informativa com la russa— a la maresmenca. Però informar sobre l'hisenda municipal no ha resultat fàcil, i de fet, pocs són els ciutadans que entenen els polítics quan els parlen del preu en alta —el de l'aigua que arriba des de la potabilitzadora al municipi— i la tarifa en baixa —el que cobraran als ciutadans per la distribució. L'arquitectura dels gravàmens i els impostos no facilita una explicació fàcil però això no eximeix els polítics d'almenys intentar-ho. Campoy pot haver estat l'única a fer-ho i els resultats salten a la vista. Ni càrregues incondicionals de l'oposició ni manifestacions a la porta de l'ajuntament. És cert, però, que Malgrat no ha hagut de fer repercutir als rebuts un augment tan considerable com Palafolls, que consumeix el 100% de la potabilitzadora. Però és destacable la coherència política de l'alcaldessa amb l'actitud que té al Consell Comarcal, del qual és vicepresidenta. Ella no engresca 200 veïns contra l'equip de govern, perquè governa. I Fillat, no.

La utilització del preu de l'aigua com a arma política resulta molt fàcil. I dirimir com s'apliquen les noves tarifes sense irritar els ciutadans és bastant difícil. El PP ho sap però també ha fet de l'aigua un argument de batalla. Els populars han adoptat vàries postures polítiques: juguen fort contra l'Ajuntament de Palafolls —on ni tan sols tenen representació municipal—, guarden silenci a Pineda —on comparteixen govern amb CiU— i també s'inhibeixen al Consell Comarcal. El número u del PP de Palafolls, Óscar Berman, va portar 300 veïns a negociar amb l'alcalde, Valentí Agustí, del PSC. Va ser el primer sarau popular de l'estiu. L'espectacle, com la recollida de firmes de Fillat, va apujar la temperatura política al municipi i de tan acalorat que estava amb els veïns, Agustí va haver de cedir una rebaixa. La modificació de les tarifes va calmar els ànims, però no va tancar la ferida del tot. El PP sap que l'acord encara no sembla satisfactori a alguns veïns i és conscient que pot tornar a contraatacar. El mateix partit, però, a Pineda, guarda silenci. Qui ho entén? És lògic que els polítics utilitzin qualsevol punt de debilitat per fer campanya a l'oposició. Però algú els hauria d'exigir una mica de coherència abans de convocar a manifestacions multitudinàries.

(Article d'Ana Villaverde a la revista Repòrter, número 53, desembre de 1996, pàgina 8.)
 

       

28 de febrer de 2021

Repòrter, desembre de 1996 | Lluís Llerinós: "Hi ha hagut una operació històrica per eliminar-me d'ERC"



Lluís Llerinós
, portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Malgrat des del 1991, ha ingressat al Grup Mixt perquè la secció local l'ha donat de baixa de la seva militància al partit. Llerinós continuarà a l'equip de govern, amb el PSC i CiU, però com a independent. En aquesta entrevista critica el comitè polític local i especialment l'exregidor Joan Homar i el president de la secció, Manel Bargalló.

—Per quins motius heu decidit entrar al Grup Mixt?
—«No ha estat per voluntat pròpia, sinó que m'he vist forçat per la secció local d'ERC, que m'ha donat de baixa com a militant per manca de pagament de les quotes dels anys 95 i 96. Això m'ha col·locat en una situació difícil, en deixar de ser militant només podia passar al Grup Mixt. No ha estat una decisió personal, sinó que ha estat forçada.»

—És cert que no pagàveu les quotes?
—«Sí. És totalment cert que no vaig pagar les quotes dels anys 95 i 96, però em va tocar finançar el 92% de la campanya electoral. Vaig proposar a la secció local que es fes un paquet amb les quotes i que fossin descomptades del deute generat per la campanya. Entenc que des d'un punt de vista formal les dec, però a la pràctica, no.»

—És una excusa per fer-lo fora?
—«És evident que no hi ha cap acusació política per poder forçar la meva expulsió i s'ha agafat la qüestió formal per donar-me de baixa. Al darrere hi ha tota una operació històrica per intentareliminar-me d'ERC des del punt de vista polític i, si es pogués, suposo que també de qualsevol altre lloc.»

—Qui porta aquesta operació?
—«No sé qui porta l'operació, però la decisió ha estat del comitè polític. Si analitzem els antecedents veiem que al darrere de tot això sempre hi ha hagut una constant de confrontació cap a Lluís Llerinós. La constant de lluita ha provocat aquestes conseqüències.»

—Però la comissió de conflictes del partit no us ha pas expulsat d'ERC.
—«Jo no sóc expulsat pel partit, però sí sóc donat de baixa per la secció local. Estic molt dolgut amb la comissió de conflictes. Hi vaig presentar totes les proves en què rebutjo, aportant documents, totes les acusacions. La comissió de conficites, per raons polítiques, va deixar prescriure el tema sense entrar en el fons. El comitè polític de Malgrat veu que la comissió de conflictes no m'expulsa, tot i que em declara culpable d'haver trencat la disciplina del partit, però prescriu el 'delicte'. Llavors, l'únic que tenia era el tema de les quotes. Fins i tot, arriben a dir públicament que si pagués les quotes podria reingressar. El que passa és que hi ha una qüestió de fons i si jo tornés la situació seria exactament la mateixa. Començaria un nou conflicte.»

—La vostra relació amb l'exregidor Joan Homar mai no ha estat bona...
—«Quan es va produir la meva elecció com a cap de llista d'ERC es va produir una discrepància amb Joan Homar, que és pública. Aquesta és una de les persones que està darrera d'aquesta operació, juntament amb el comitè polític local. Sempre hi ha hagut una mena d'animadversió cap a la meva persona. No sé si és perquè jo sóc una persona dinàmica i sempre he estat treballant al peu del canó. A mi els ganduls em repugnen moltíssim. Sempre he dit que a Lluís Llerinós se'l pot guanyar de moltes maneres, però mai amb capacitat de treball. I això és el que jo admiro de les persones, la capacitat de treball i la dedicació. La demostració de la nostra capacitat de treball és la garantia que l'independentisme tingui un pes específic. Aquí hi ha hagut divergències polítiques amb el comitè local.»

—Quin paper ha jugat Manel Bargalló, president de la secció local d'ERC?
—«Penso que Manel Bargalló ha entrat en el món polític molt tard. Quan tenia 25 anys anava de discoteca en discoteca buscant la mossa. Jo, per desgràcia, quan tenia 13 anys vaig haver de prendre la meva primera responsabilitat política. Vaig anar a substituir dues persones que van ser depurades políticament a la junta de l'entitat sardanista. Quan tenia 25 anys era al front d'una família, casat i amb un fill, i en feia 5 que militava al PSAN.»

—Però aquest argument...
—«La inexperiència política l'ha portat a prendre resolucions d'aquest tipus. Personalment no tinc res contra el senyor Manel Bargalló

—Es pot considerar que esteu fent un acte de transfuguisme?
—«Evidentment no, perquè un trànsfuga és una persona que surt d'un partit per anar a un altre. M'han expulsat o donat de baixat d'ERC i he entrat al Grup IVlixt com a independent. No em considero un trànsfuga perquè no he passat a cap partit. En absolut.»

—Aquest canvi no afecta l'equip de govern ni el cartipàs municipal?
—«No. Continuo a l'equip de govern fent la mateixa funció. No afecta en absolut.»

—Us trobeu còmode amb els regidors socialistes i convergents?
—«Amb el PSC, sempre hem tingut la discussió normal que, fins i tot, hi ha dins d'un mateix partit. En la gestió que s'ha fet a Malgrat hem coincidit plenament. Per això m'he sentit totalment integrat i còmode a l'equip de govern. Amb Convergència, mai no he tingut cap tipus de mala relació, sinó tot el contrari. L'equip de govern és fort i coherent. Em sento integrat i còmode.»

—Quines regidories porteu?
—«Règim Intern —que afecta el personal de l'Ajuntament—, Publicacions, Cooperació Internacional i Protocol.»

—Com valoreu que IC-EV s'hagi quedat a l'oposició i no es renovés el pacte d'esquerres després de les eleccions?
—«En política els partits han de saber quan se li poden trencar unes negociacions. Jo respecto aquesta nova situació des del punt de vista polític. A nivell personal, tinc amics a IC, PSC i CiU. Em dol que es produeixin aquestes dispersions al si d'un ajuntament, però actualment l'equip de govern treballa en la mateixa línia d'actuació i em sento prou a gust com per continuar.»

—Al PP no hi teniu amics?
—«Hi tinc coneguts.»

—El futur polític de Lluís Llerinós s'acaba aquest mandat o encara el veurem en alguna candidatura?
—«Lluís Llerinós no acaba mai la seva vida política. Sóc una persona que estimo molt profundament el meu país I el meu poble. Això fa que em pugui regenerar molt aviat de les ferides que normalment s'obren en el camp polític. Si en política vaig començar l'any 73 amb la meva militància al PSAN, havent passat durant la meva joventut per moviments sociopolítics, penso que segurament encara no ha tocat la campana per anar a casa meva. Sóc relativament jove i no m'he plantejat tornar a casa ni presentar-me en alguna candidatura l'any 1999. És molt aviat. Haig de ser reflexiu i pensar des de quin àmbit puc treballar millor pel meu país i pel meu poble. Encara és prematur, i hi ha confusions amb aquest afer. No voldria que em marqués cap a una línia determinada, que podria ser un error polític i personal.»

—Quan vau entrar a ERC?
—«L'any 1987. Vaig entrar al PSAN el 1973 i hi vaig militarfins al 1981. Des d'aquest any i fins al 1987 vaig estar a Nacionalistes d'Esquerra.»

—Una evolució similar a la de Josep Lluís Carod-Rovira.
—«Sí, són coincidents. Tots dos vam estar a l'executiu del PSAN i després vam coincidir a Nacionalistes d'Esquerra, però ell prèviament va militar al POUM i al BEAN.»

—I ara que ell és secretari general d'ERC, us conviden a sortir-ne...
—«No em conviden.»

—Us posen de potes al carrer?
—«Sí, de potes al carrer.»

—Quina relació teniu amb l'alcaldessa?
—«Bona. La nostra relació és honesta, clara i coincident en molts aspectes. Sense necessitar-me a l'equip de govern, perquè amb PSC i CiU n'hi ha suficient, jo hi sóc. Tenim una línia de treball i estimem el poble de Malgrat.»

—Com valoreu la vostra feina?
—«Cal fer una valoració molt positiva de la feina de la senyora Conxita Campoy. Hi ha hagut una tasca d'equip, però ella és el motor. S'ha dedicat a fer política local i això ens ha permès coincidir.»

—Com veieu el Partit per la Independència d'Àngel Colom i Pilar Rahola?
—«Mai no he cregut en les escissions. Per desgràcia, en el transcurs de la meva vida política n'he viscut moltes. Les escissions sempre han comportat que el partit base s'ha mantingut i les escissions s'han integrat en altres partits. Aquesta la valoro negativament, així com tots els fets que s'han produït a ERC. Els sectors colomins a ultrança han estat darrerament els que han clavat el ganivet a dintre d'ERC. Hi ha hagut una manca d'ètica quant a les relacions dins del partit. Aquesta manca d'ètica ha comportat que fins l'últim moment no s'hagi definit qui era al costat de qui. Lamento que els moviments independentistes es trenquin quan arriba un moment determinat i aquesta és una constant històrica. Pensava que això no es produiria al si d'ERC, però finalment ha agafat els vicis de l'independentisme, de tots els partits d'alliberament nacional que hi ha hagut al nostre país.



Punt i final a un conflicte de dos anys

La comissió de conflictes d'ERC estudiava el cas de Lluís Llerinós arran de l'expedient disciplinari obert per la secció local el març passat. El partit va decidir arxivar l'assumpte adduint la crisi interna d'ERC, la fugida d'Àngel Colom enmig de les lluites. En el seu escrit, la comissió de conflictes admet que en condicions normals Llerinós hauria estat expulsat d'ERC. La comissió assegura que no ha pogut dictaminar perquè la causa va precriure al cap de 6 mesos. «Són actuacions en desprestigi del partit, i que, en una altra situaciótemporal, aquesta sol·licitud hauria estat la de sancionar amb tota normalitat l'inculpat Lluís Llerinós per infracció amb l'expulsió del partit», afirma la comissió de conflictes. ERC de Malgrat va obrir l'expedient disciplinari a Llerinós el mes de març, a causa d'unes fortes discrepàncies entre el regidor i el president de la secció local, Manel Bargalló. L'ingrés de Llerinós al Grup Mixt és la culminació d'un conflictiu procés de dos anys al si de l'agrupació de Malgrat.

Manel Bargalló va convocar u na conferència de premsa per exigir a Llerinós que «dimiteixi el càrrec perquè aquesta regidoria passi a la secció local». Per Bargalló, «Llerinós ja és història i ara comença una nova etapa». El president local entén que «més malament del que hem estat fins ara a l'Ajuntament no podrem estar-ho, perquè quan ell [Llerinós] era el nostre regidor mai no ens arribava Informació municipal. Vam conèixer quin era el pressupost d'aquest any per la premsa». El president comarcal d'ERC, Antoni Delgado, es va entrevistar amb l'alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy (PSC), per evitar que la formació independentista es quedi sense cap vincle municipal, malgrat l'ingrés de Llerinós al Grup Mixt. Campoy, però, està poc disposada a atorgar facilitats a ERC més enllà de la informació que és pública. La intenció d'ERC és establir un acord com el de l'Ajuntament de Mataró, on els republicans tenen accés a les comissions informatives, tot i no tenir representació municipal. «Aquí a Malgrat això no és viable», va dir l'alcaldessa.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 53, desembre de 1996, pàgines 16 i 17.)
 

       

28 de febrer de 2021

Repòrter, desembre de 1996 | Un pla per dissenyar l'equilibri del futur



Després de set anys d'elaboració, la Generalitat ja té a punt el Pla territorial metropolità de Barcelona (PTMB). El futur urbanístic del Maresme depèn, en gran mesura, d'aquest instrument de planejament general que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques va dissenyar com un dels sis capítols del Pla territorial general de Catalunya (PTGC), aprovat el 1995. El director del PTMB, Albert Serratosa, ja ha anunciat que l'equip redactor del pla té totes les propostes a punt. Només les discrepàncies polítiques obstaculitzaran ara l'aprovació del pla al Parlament de Catalunya. I el grup d'Iniciativa-Els Verds ja ha expressat la seva oposició a la concepció territorial que presenta el PTMB.

Malgrat l'anunciat debat polític sobre les futures línies de desenvolupament, tots els partits han d'assumir la radiografia que ha elaborat l'equip de Serratosa, exconseller de Política Territorial de la Generalitat. El diagnòstic és clar: el Maresme frega els límits de creixement demogràfic, el procés d'urbanització s'ha disparat en els darrers 10 anys i el sistema de comunicació presenta el handicap de dues infraestructures —la via del tren i la carretera N-ll—, que s'han convertit en una barrera per al desenvolupament de la façana marítima.

Entre 1981 i 1991, la comarca va passar de 253.527 a 293.103 habitants. Aquestes xifres situen el Maresme en un índex de creixement del 15,6%, superat només pel Vallès Oriental amb un 16,6%. La densitat de població comarcal és elevada, 738 habitants per quilòmetre quadrat, però encara per sota de la mitjana de l'àmbit metropolità, 1.318 hab/km2. I una de les dades que més criden l'atenció és que el 70% de la població viu avui dia al Baix Maresme. L'Alt Maresme té una dinàmica pròpia. Més jove, segons Serratosa.



El que també indiquen els estudis és que el Maresme té una capacitat d'acollida flotant de 250.000 persones, que es concentren principalment —unes 195.000 — al nord de la comarca. El principal motiu d'aquesta descompensació és degut al turisme. Els sectors de l'hostaleria i el lleure són, a nivell de Catalunya, el segon pol massiu d'atracció, darrere la ciutat de Barcelona. La procedència del turisme de l'Alt Maresme està evolucionant en els darrers anys. Encara es conserva bona part de la clientela alemanya però Calella, Malgrat, Santa Susanna i Pineda s'estan convertint ja en la destinació preferida dels turistes de l'Europa de l'Est i de la ja desapareguda Unió Soviètica. Per això, el principal sector econòmic és el de serveis, que ocupa el 43,8% de la població activa, seguit de l'industrial (43%). Precisament el sector industrial continua estant per sobre de la mitjana catalana. Però, en canvi, la taxa d'atur del Maresme és d'un 15%, també un punt per sobre de la mitjana de Catalunya. El sector agrari és més diversificat a l'Alt Maresme que al sud de la comarca, que es dedica principalment al cultiu de la flor. I el sector de la construcció ha estat, fins al 1995, ocupant el 8,6 de la població activa de la comarca.

Un sistema territorial molt particular

El Pla territorial de Catalunya ja considera que el Baix Maresme, des de Vilassar de Mar fins a Montgat, és un sistema territo- rial d'acollida, d'expansió i articulació del nucli metropolità de Barcelona. Amb aquesta catalogació assenyala que l'expansió urbanística compromet la qualitat de vida dels ciutadans. El cas de Mataró és avaluat en solitari en aquest primer volum del Pla territorial. L'anomenen sistema de reequilibri metropolità, que engloba aquelles ciutats petites i mitjanes de Catalunya que encara tenen potencial per créixer ordenadament, alliberant Barcelona de la centralitat urbanística. Per últim, i com a fet important, destaca l'esquema territorial de l'Alt Maresme. Es tracta d'un sistema titllat d'«articulació entre àmbits funcionals». El defineixen com un territori amb polaritats existents però amb demografia i lligams encara dèbils. Això vol dir que el nord de la comarca és encara un sistema urbà naixent que es caracteritza per tenir un potencial de recursos i una elevada capacitat d'acollida.

El PTGC només detecta dos sistemes d'«articulació» a tot Catalunya. El primer és el situat entre l'àmbit metropolità i l'àmbit de les comarques gironines, a cavall entre l'Alt Maresme i la Selva, seguint la vall de la Tordera. El segon és entre l'àmbit metropolità i el Camp de Tarragona, englobant quasi tota la comarca del Baix Penedès. Per la peculiar posició, l'Alt Maresme i el Penedès són sistemes que tant poden exercirfuncions de reequilibri metropolità com d'equilibri global de tot Catalunya. Per resoldre aquesta doble possibilitat tii haurà el Pla metropolità, i és per això que n'estan tan pendents tots els grups polítics.

Però siguin quines siguin les directrius del Pla territorial metropolità, Serratosa adverteix que tots els ajuntaments maresmencs es veuran obligats a revisar el seu planejament —Pla general d'ordenació urbana (PGOU) o Normes subsidiàries (NSB)— un cop sigui aprovat pel Parlament. Dels dotze municipis de l'Alt Maresme, ja hi ha 7 ajuntaments que haurien d'haver revisat el seu intrument de planejament, atès que va ser aprovat pel consistori fa més de 10 anys. Malgrat de Mar, Pineda de Mar, Sant Pol de Mar i Canet de Mar van redactar els seus plans generals o normes subsidiàries fa menys de 5 anys, per la qual cosa només hi hauran d'incloure retocs.



La Generalitat va dissenyar el Pla Territorial de Catalunya amb la voluntat de definir els potencials de desenvolupament i poder equilibrar-los a llarg termini sobre el terreny. El Pla metropolità, que també inclou l'extraradi de Barcelona, ha servit per realitzar un laboriós estudi sobre el Maresme i, segons Serratosa, té en molta consideració els problemes estructurals i autòctons. Les característiques orogràfiques d'una comarca allargada de 39.690 hectàrees —el 52% de la superfície correspon a l'Alt Maresme— i flanquejada per la serralada litoral són factors tan importants com la capacitat d'absorció demogràfica o el control del procés d'urbanització.

Pulmons verds

El parc natural del Montegre i el Corredor és el gran pulmó verd de l'Alt Maresme i l'espai protegit més gran de tota la comarca. Al Baix Maresme, en canvi, un consorci de 12 ajuntaments —entre ells alguns del Vallès Oriental— volen aconseguir que la Generalitat acabi de fer el pla especial per definir els usos de la segona reserva natural, la Conreria, Sant Mateu i Céllecs. Amb aquests dos referents verds, el Pla territorial Metropolità vol basar l'estructura territorial del Maresme en cinc grans illes metropolitanes.

Cada una de les anomenades illes comprèn un fragment urbanitzat del Maresme: Montgat, la central —inclòs Mataró—, Arenys de Mar, Calella i Tordera. La rigidesa dels terrenys urbanitzats serà trencada per quatre reserves verdes —el turó de Montgat, les Cinc Sènies de Mataró, el far de Calella i el delta de la Tordera. Segons Serratosa, la subdivisió en illes metropolitanes impedeix el creixement «en taca d'oli» de la superfície urbanitzada. Precisament, el director del PTMB alerta sobre la necessitat de controlar el desenvolupament urbanístic i supervisar el creixement per adaptar-lo als límits d'absorció demogràfica i evitar la saturació.

D'aquesta manera, l'Alt Maresme queda format per tres d'aquestes illes metropolitanes. La d'Arenys de Mar és la més ampla, representa un 6,2% de tota la comarca i ocupa una superfície de 2.488 hectàrees. L'illa de Calella és el 4,2% del Maresme i té una extensió de 1.649 hectàrees i la de Tordera, que representa el 3,1 % de la comarca i té 1.261 hectàrees. Les illes del Baix Maresme ocupen un 12% més del territori i així, en total, les 5 agrupacions metropolitanes comptabilitzen el 39% de tot el Maresme. El PTMB reserva el 70% restant al que anomena espais oberts, que no fan referència només als terrenys buits, sinó al sòl agrícola, forestal i les petites zones d'urbanització disseminades, les urbanitzacions.



La intenció del Pla territorial no és fonamentar una visió fragmentada del territori perquè Serratosa assegura que aposta, fins i tot, perquè el propi Consell Comarcal pugui elaborar en un futur el pla general del Maresme. La Generalitat ha detactat, però, que les qüestions de comuna preocupació a tots els municipis de la comarca adquireixen matisos diferents a l'Alt o al Baix Maresme. Buscar solucions per millorar la façana marítima, per exemple, ha resultat força complicat als disset ajuntaments costaners. Les motivacions que destaquen al nord del Maresme atenen a la necessitat de solucionar el pas del tren per la primera línia de costa, que resulta un dels majors atractius per al sector turístic. Al Baix Maresme, en canvi, la necessitat de traslladar o soterrar les dues infraestructures viàries atén a altres motius. A més, el tren de rodalies s'ha convertit en els darrers anys en un important mitjà de transport i comunicació amb Barcelona, que actua com a pol d'atracció laboral.

Albert Serratosa prefereix no destapar quina és la proposta concreta que formula el PTMB en aquest sentit, però apunta la possibilitat de soterrar la línia de rodalies i construir calçades laterals a l'autopista A-19 per substituir el trànsit intermunicipal que ara assumeix la carretera N-ll. Amb una solució d'aquest tipus, els ajuntaments aconseguirien recuperar el front marítim i la comarca podria comptar amb un únic passeig Marítim —alguns parlen ja de la gran avinguda del Maresme— de més de 60 quilòmetres de longitud. Malgrat de Mar, Santa Susanna, Pineda de Mar i Calella desenvolupen ja projectes individuals de passeigs marítims, adaptant els dissenys a les limitacions imposades per la via fèrria.

El traçat de la via del tren sempre estarà condicionat per les característiques orogràfiques de la comarca. A banda de la disposició allargada del territori, cal tenir en compte els desguassos de les rieres, més de 130 a tot el Maresme. I la part nord de la comarca en té dues de les més importants, la riera de Sant Pol, que té una longitud de 38 quilòmetres, i la de la Tordera, l'única que encara té cabal continu durant els mesos d'hivern. Tot i que el Consell Comarcal no descarta estudiar el cost que representaria traslladar la via, la realitat és que l'operació compta amb un factor més en contra; més del 40% dels terrenys del Maresme presenten un grau de pendent superior al 20%.

La construcció de la línia fèrria a l'interior representaria, a més, a l'Alt Maresme un fort impacte ambiental sobre el parc del Corredor. Les possibilitats de separar la via del front litoral s'esgoten i la hipòtesi del soterrament guanya, cada vegada, més adeptes. Alguns ajuntament han proposat que no es faci necessàriament a tota la línia per igual, sinó que es faci parcialment segons les necessitats dels municipis. El Departament d'Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat és, segons Albert Serratosa, el primer interessat en el fet que el Maresme recuperi l'«esplendidesa» dels seus 45 quilòmetres de platges.

(Article d'Ana Villaverde i Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 53, desembre de 1996, pàgines 10-13.)
 

       

28 de febrer de 2021

Repòrter: El laboratori polític de Tordera



La solució donada a la crisi política de l'equip de govern de l'Ajuntament de Tordera i supera qualsevol pronòstic i sembla obra d'un expert guionista de pel·lícules de suspens. Set mesos després que l'alcalde, Joan Carles Garcia, expulsés de l'equip de govern el regidor independent Lluís Barrera, CiU l'ha tornat a admetre indicant que és la millor opció per donar estabilitat al consistori. Durant aquests set mesos d'impasse, les intrigues i els moviments polítics de CiU, PSC i l'independent han estat intensos. Sembla que la clau de volta perquè CiU i Barrera hagin fet les paus és que el regidor independent entrarà aviat a Unió Democràtica de Catalunya (UDC). D'aquesta manera, haurà passat per tres partits en pocs anys: primer, pel Partit dels Socialistes, amb el qual va ser elegit regidor, després amb el fundat per ell mateix, Agrupació Independent de Tordera (AIT), i ara UDC. La difícil governabilitat de Tordera per la manca de majoria absoluta i el trencament del partit més votat, el PSC, i l'exalcalde Jaume Romaguera amb Barrera, han donat ales al regidor trànsfuga, que continua tenint la clau de volta per decidir qui governa la població. Cal preguntar-se quin és el paper dels destacats dirigents d'UDC i CDC que van assistir a l'acte en què es va firmar el segon pacte de govern entre CiU i Barrera en aquesta legislatura. Volien donar solemnitat a l'acte o donar la imatge de suport a l'alcalde Joan Carles Garcia, durament criticat per Barrera poc abans, o bé combregaven amb el transfuguisme? Ara esperem que compleixin les seves promeses d'aconseguir inversions del Govern central i la Generalitat per a Tordera.

Quelcom més que una comarca residencial

La tendència detectada que fa que el Maresme s'estigui convertint cada cop més en una comarca residencial o dormitori ens ha de fer reflexionar sobre si és aquest el camí que tots volem. L'augment de població ordenat i respectuós amb l'entorn natural sempre és positiu, però cal que els ajuntaments reforcin la seva vigilància en el compliment de la disciplina urbanística. L'accelerament del ritme de construcció d'habitatges a la comarca, i especialment a l'Alt Maresme, era previsible per la millora de les comunicacions per carretera i ferrocarril dels ijltims anys i posa de manifest que el Maresme no genera prou activitat per a tots els seus habitants. En el futur, caldrà estudiar fórmules perquè els nous habitants que treballen al Barcelonès o el Vallès s'integrin a la nova societat que s'està gestant.

(Editorial de la revista Repòrter, número 53, desembre de 1996, pàgina 5.)
 

       

27 de febrer de 2021

Repòrter, novembre de 1996 | Joaquim Molins s'avança a Jordi Pujol i reclama un nou pacte fiscal a Pineda de Mar



El portaveu de CiU al Congrés, Joaquim Molins, va articular a Pineda eI primer discurs sobre les noves reclamacions autonòmiques que la coalició nacionalista ha de plantejar al govern del PP en els propers anys. El cap del grup parlamentari a Madrid va fer una conferència sobre l'estat de les Autonomies el dia 4 d'octubre, aprofitant que la secció local de CDC de Pineda inaugurava la nova seu del partit, al passeig Marítim de la localitat. Joaquim Molins va apostar per un nou pacte d'Estat per aconseguir «sobirania de fet» per Catalunya i va assenyalar que el conveni de finançament pactat amb el PP és encara insuficient, malgrat que representa un «avenç notable i històric». D'aquesta manera, el portaveu de CiU es va avançar uns dies al president de la Generalitat, Jordi Pujol, que ha insinuat que la coalició està disposada a «anar més enllà» reclamant més millores en el sistema de finançament de les comunitats històriques. Alguns mitjans de comuniació van fer-se ressò d'un discurs de Pujol en què apostava per un sistema similar al concert econòmic basc. Davant de més de 150 simpatitzants i militants de l'Alt Maresme, Molins va assegurar que CiU no reclamarà el concert que gaudeix el País Basc perquè «les realitats fiscals de les dues comunitats autònomes són sensiblement i tècnicament diferents». El líder convergent va preferir parlar d'un futur pacte d'Estat que permeti a Catalunya «recuperar autonomia i reduir el dèficit fiscal».

Molins va mostrar a Pineda part del discurs que faria més tard al Congrés. Va explicar amb satisfacció que la importància de la cessió del nou tram de l'IRPF —30%— i va aplaudir el traspàs de la capacitat legisladora sobre alguns impostos de l'Estat com el de successions. «Tots aquests avantatges són fruit del nou conveni de finançament signat amb el PP, que haurà d'ampliar-se d'aquí a cinc anys.» En el moment de fer la conferència a Pineda, el PP no havia arribat encara aun acord amb el Partit Nacionalista Basc i, per tant. Molins no va reclamar la gestió dels impostos especials —que graven l'alcohol, els combustibles i el tabac—.  Aquesta reivindicació la van fer els convergents arran de l'acord subscrit el 23 d'octubre entre els nacionalistes bascs i el govern de l'Estat la nit abans de debatre al ple del Congrés el nou sistema de finançament autonòmic. «Amb l'actual conveni de finançament ens resta part de l'autonomia, part de la sobirania. Per això, un nou pacte d'Estat ha d'incloure com a part importantíssima un nou pacte fiscal», va afirmar Molins durant la ponència celebrada a l'Hotel Promenade de Pineda. El portaveu parlamentari de CiU va abordar també, a petició de l'alcalde de la localitat. Salvador Llorens —que va presidir l'acte—, el tema de la participació dels ajuntaments en els recursos de l'Estat. Tot i que Molins va assegurar que la prioritat de la coaclició nacionalista és reclamar més transferències per a la Generalitat, va anunciar que «el partit tindrà en compte en un futur les reivindicacions de les corporacions.»

(Article d'Ana Villaverde a la revista Repòrter, número 52, novembre de 1996, pàgina 17.)
 

       

fotos

Dedicatòries

Divendres, 6 des.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits