bloc sense fulls

Repòrter, juny de 2000 | Vicenç Ferrer: «L'Índia és molt il·lusionant»

Dimecres, 14 d'abril de 2021 03:45 h

El missioner i exjesuïta calellenc se'n torna a l'Índia a ajudar la casta dels intocables, després d'una intensa gira per l'Estat durant la qual ha recaptat fons. Diu que el Nobel de la Pau ha d'arribar pel seu propi pes.


 
El dia abans de tornar a l'Índia, l'exjesuïta Vicenç Ferrer descansava al domicili de la seva germana Teresa, a Calella. Després d'una intensa gira per tot l'Estat, el premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia, Creu de Sant Jordi i Medalla d'Or de Barcelona, mantenia la mateixa il·lusió que el primer dia per arribar a Anantapur per canalitzar degudament els fons obtinguts. La vinculació d'aquest heroi amb Calella queda ben recollida en el seu llibre de memòries Vicente Ferrer. La revolución silenciosa, escrit pel periodista Albert Oliveras.

-No us cansen tants homenatges?
-No, no em cansen.

-Són necessaris per difondre la vostra
causa?

-Certament. La part humana, personal, d'un homenatge o un premi sempre afecta la persona de manera positiva. Si et tiren una pedrada ja és diferent... I, com dius tu, ajuda a difondre el nostre treball sense haver de fer publicitat. 0 sigui, que és un avantatge molt gran. Nosaltres ja no fem publicitat perquè ja la tenim.

-Fins que no heu esdevingut un fenomen mediàtic, la vostra lluita era més minoritària? Heu necessitat l'ajut dels mitjans de comunicació per fer el gran salt?
-Sí, però la presència en els mitjans no és un esdeveniment aïllat. Té un significat. Perquè passa això ara? Doncs, perquè a l'índia nosaltres hem arribat al cim de la nostra habilitat de poder fer coses. I això porta que aquí hi hagi una resposta sense haver fet res, perquè l'obra mateixa ho demana.

-La vostra ja no és cap «revolució silenciosa», oi?
-[Riu] Sí. Aquest és un títol històric, que pertany a una època en què nosaltres no érem coneguts ni volíem ésser coneguts, perquè no representava cap cosa positiva. Era millor fer la feina i no parlar gaire. Llavors la revolució silenciosa va ser com que no ens coneixia ningú deien «aquests estan en un silenci continu i, al mateix moment, hi ha unes activitats molt fortes que s'estan produint». Per tant, el periodista que va fer aquell article el va titular La revolució silenciosa perquè va veure que hi havia un treball molt fort en el desenvolupament de les comunitats i, al mateix temps, que no se'n sabia res i que ningú no deia res. Per això ho va anomenar «La revolució silenciosa». Llavors sí que tenia un sentit real aquest títol.

-I ara?
-Ara també el té, perquè nosaltres voldríem retornar al silenci dels primers dies. No ens agrada ser coneguts i que hi hagi molt de moviment als mitjans de comunicació. Això sempre té una part d'inconvenient humà. Perquè representa una trivialitat de la vida. Però hi ha tantes trivialitats...

-Finalment, heu decidit obrir el bagul dels records i entregar-los al periodista Albert Oliveras perquè faci les vostres memòries. Per què ara?
-Jo tinc el concepte que en aquesta vida hi ha una presència divina en aquest món que hi intervé i aquesta és la que baralla, com en un joc, les cartes. Totes les preguntes que tu pots fer són preguntes que van soles com un vaixell en el mar, però en realitat tot el que passa està aplegat per aquesta providència que intervé en aquest món i fa que totes les coses s'ajuntin i es produeixin en el moment en què s'han de produir. 0 sigui, que la providència ho ha ordenat d'aquesta manera. Jo sempre havia volgut passar desapercebut, però arriba un moment que, com el gra de blat que tu poses a la terra, surt. Doncs així ha passat amb aquest desig meu. Arriba un moment que, vulguis o no vulguis, surt i llavors és precisament quan és necessari que surti això.

-La vostra fundació va bé?
-Sí, té molt de suport.

-No creieu que la gent ajuda les fundacions per netejar les seves consciències?
-Bé, això no ens ha de saber greu. No hi ha acció que no tingui un conjunt de raons. En general, entra sempre la part humana de la persona, que és positiva, no? Pot entrar també el record. La pena de veure altres patint. No crec que haguem d'exagerar en aquest sentit. Jo no ho posaria des d'aquesta perspectiva.

-Com observa el boom de les ONG?
-Molt positiu, això. M'impacta molt veure tantes organitzacions que hi ha que fan petites coses, que omplen buits que la societat no omple. Això és un element positiu i fantàstic, perquè són milers de voluntaris, que són silenciosos realment. No fan soroll, però estan escampats pertot arreu. Realment m'ha agradat això.

-I les fundacions més grans?
-També són bones. Un periodista em preguntava «les esglésies ara es queden buides?» i jo deia, doncs, ara sembla que tota aquesta gent se'n va a les ONG.

-La gent fa com vostè, que va deixar els jesuïtes per passar a l'acció directa.
-Això no es pot aturar. És un moviment popular. Però això no vol dir que la capacitat de l'església s'hagi de menystenir. L'església encara té una força molt gran. I també té una força d'espiritualitat molt forta, però està dispersa.



-Per què va deixar de ser jesuïta?
-Els astròlegs, quan llegeixen l'horòscop, diuen que els planetes fan una força i prediuen el que passarà i el que faràs. Doncs això és el mateix. Hi ha un conjunt de raons que són com les galàxies, totes juntes, i llavors decideixes sortir de la companyia. Però està precedit per un conjunt de raons i de moviments dintre i fora de l'església, del poble, les aspiracions personals de voler fer coses.

-Demà [11 de juny] us en torneu a l'Índia. Què voldríeu trobar-hi?
-El que emtrobaré és molta feina, perquè estem preparant molts projectes, que s'han de portar a terme i això requereix un treball moitgran. Hem d'absorbir tot l'ajut que ens arriba. I l'ajut requereix unes preparacions enormes. Me'n vaig amb una il·lusió molt gran. Arribaré allà i em trobaré amb una gran tasca a fer. La vida no està aturada, sempre s'està movent. Les il·lusions i els somnis. És un paisatge tan il·lusionant...

-Amb tota la misèria que intenteu combatre a Anantapur, al costat de la casta dels intocables, seguiu creient en Déu?
-No solament crec en ell, sinó que crec en ell independentment de les injustícies, de les felicitats, de tot. La meva convicció és com una roca.

-És fe?
-No, és convicció. El sentiment intern que Déu existeix.

-Teniu 80 anys. Què us queda encara per fer?
-Molt, caram. Tenim tantes coses a fer...

-Allà, a l'Índia, el vostre mèrit és que heu promogut un projecte integral. Heu lluitat des de tots els fronts, amb escolarització, sanitat, ecologia, etc. En quin punt es troba el projecte?
-En l'aspecte ecològic, nosaltres encara estem entre 100 i 200 anys enrere. I en l'aspecte humà, també. Destruir la intocabilitat requereix moltes accions positives, com és l'educació dels intocables, la seguretat econòmica, aixecar la seva moral, que puguin tenir la seva caseta, que els altres quan els mirin no vegin que van esparracats, que fan oficis degradants, que ja no els vegin com esclaus, que poden fer el que volen. Evidentment tot això són accions positives que ens han de portar que s'esborri la intocabilitat. 0 sigui que tenim feina per anys.

-Per què els diuen els intocables?
-És el concepte més refinat de la degradació d'un home. Un concepte refina díssim perquè hi entra la discriminació social, que han sigut els esclaus, i el rebuig de l'altre perquè internament és impur i et tacaràs si tu el toques. És un concepte molt refinat d'empresonar milions de persones durant milers d'anys, fent-los creure que això és correcte.

-Algun projecte immediat?
-Mira, tenim la idea de fer un estadi. El volem fer, perquè els intocables competiran amb els altres, i aniran vestits amb les seves samarretes i pantalons. Evidentment, això és una contribució cultural per anar eliminant pas a pas.

-Les autoritats locals us van veure al principi amb molts recels. Sou com un contrapoder per a ells?
-No. Ells ara mateix em miren amb molta simpatia. Dins de l'estructura del poder sempre hi ha persones aïllades que tenen aquesta actitud. Però les autoritats ens veuen ara com un ajut, perquè hi ha projectes que nosaltres podem fer i ells no. Nosaltres tenim els equips preparats. Ara precisament m'han dit que ens volen donar tot un territori on la sanitat estarà encomanada a nosaltres.

-Quantes persones té Anantapur?
-Uns quatre milions.

-Us han concedit la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de Barcelona i el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia. Només us queda el Nobel de la Pau?
-Això del Nobel de la Pau, si arriba, ha d'arribar amb tota normalitat, per ell mateix, eh? Que no hi hagi cap força. Ha de ser un moviment... còsmic.

-Us faria il·lusió rebre'l?
-[Riu] Quan et fan aquestes preguntes pots fer-te l'home i respondre que a mi no m'importa i que jo estic per sobre de tot. Jo prefereixo dir que cal agafar el 100% del positiu, que afavorirà tota la causa. No sóc jo sol. Estan tots els que treballem junts, no? I aquesta gent tindria una alegria enorme.

-Teniu a l'índia molta gent que us ajuda. Teniu un relleu clar? La continuïtat del projecte està garantida?
-Jo crec que sí. Fa molt de temps que està previst això. El cant de victòria està escrit. La majoria de treballadors ja fa vint anys que van començar. 0 sigui, tindrem ara 2.000 o 3.000 treballadors, que s'han involucrat moltíssim en l'esperit de l'organització.

-Qui teniu al vostre costat a part de la vostra dona? El vostre fill?
-Sí. I esperem que el meu fill tingui hereus. [Riu].

-Espereu ser avi?
-[Segueix rient] La vida te l'has d'agafar una mica amb humor. A mi sempre m'ha agradat molt prendre'm la vida amb alegria.

-El futur de la fundació és esperançador, doncs?
-Vindrà sense força, i amb la intervenció de la providència. Tu ja saps que en els nostres estatuts de la fundació la providència figura com un membre. 0 sigui, que la tenim ben agafada. Aquí, públicament, estàs agafada.

-Fa un any us vaig entrevistar aquí mateix, a la casa de la vostra germana. Us veig millor, més fort. Coincideix aquesta impressió amb el diagnòstic dels metges?
-Doncs, sí. M'han dit que estic millor que fa quatre anys. Tu saps la campanya que hem fet aquests dies a Espanya... He estat a València, des del matí i fins a la nit, contínuament amb actes al matí, dinar públic, entrevistes a la tarda i sopar públic, que duren fins a les 2 de la matinada. Tota una setmana... Jo mateix estic sorprès. Això pertany a un món esotèric, si vols. No veig cap buit. Estem tots junts, encara que un vagi per aquí i l'altre per allà. I els fets que s'esdevenen també estan connectats. Però tot això de vegades és molt difícil de comprendre.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgines 20 i 21.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits