bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 2000 | Omar Camara: «No vam néixer aquí, però som d'aquí»

Dissabte, 10 d'abril de 2021 03:45 h



Omar Camara
no va arribar en patera, ni amagat sota un camió amb altres il·legals. El 1979 va agafar l'avió per sortir del seu país, Gàmbia, cercant una vida millor i un futur més brillant per als seus fills. Diu que va arribar a Pineda amb mil pessetes a la butxaca i que el va acollir un amic africà. En aquell temps, va aconseguir feina treballant per a un pagès i vivia a la muntanya. Va haver de passar força temps fins que va aconseguir el pis dels apartaments Codina de Calella on s'està ara amb part de la seva família. Allà s'entrevista amb nosaltres, mentre la seva dona prepara el sopar i un núvol de nens entremaliats juguen i canten cançonetes en català. Assegut en el sofà, ens observa un amic seu de Pineda que minuts abans xerrava amb Omar sobre el seu drama personal: li han dit que trigarà més de 9 mesos en poder portar la seva dona d'Àfrica. Per aquest motiu, la nostra conversa comença amb les dificultats amb què es troben per realitzar el que administrativament es coneix coma «reagrupament familiar». És una odissea impressionant de papers aquí i papers allà, una aventura que comporta sovint una despesa important de diners i un desgast emocional molt fort.

Omar Camara és, des del 1996, el president de l'associació africana Moussa Molo, que representa el grup més nombrós d'africans de l'Alt Maresme, i la seva experiència l'ha convertit en un dels principals mitjancers culturals de la zona. Actualment, treballa com a jardiner per a l'Ajuntament de Calella i un cop finalitzada la seva jornada laboral, passa moltes hores intentant fer de pont entre administracions, entitats culturals i immigrants. Les ha vist de tots colors, però cap conflicte ha arribat tan lluny com a El Ejido. «Quan hi ha violència és el pitjor... vol dir que alguna cosa ja no rutllava de feia temps». L'experiència de l'Alt Maresme durant els últims 20 anys és de sòlida convivència i està agraït pel confort que, des de fa no gaire, troba en la relació amb els altmaresmencs: «És normal que abans fos d'una altra manera, la gent no estava acostumada a veure negres: no sortien per la tele ni se'Is trobaven pel carrer. Ara, [bufa], ha passat el temps, els nens van junts a escola i estem tots amb tots. La primera llei de convivència és que tots som iguals. Per primera vegada, comencen a jubilar-se alguns africans que han estat treballant durant molt de temps a Catalunya. És que no es normal que ara sigui el govern qui mantingui aquesta gent que ha estat cotitzant?».

El tema de l'entrevista és la nova llei d'estrangeria, amb motiu de la qual Moussa Molo ha realitzat ja un parell d'assemblees monogràfiques. La manca d'informació i les versions que arriben a orelles de la comunitat els té preocupats. Omar Camara pensa que la situació caòtica que s'ha produït en les últimes setmanes davant les oficines d'atenció a l'estranger del govern, es repetirà si no es prenen mesures abans del dia 21 de març, data en què entra en vigor la llei. Es queixa de la falta de recursos que hi ha a la Delegació del Govern de Barcelona, on hi ha pocs funcionaris per informar i atendre totes les sol·licituds. «Ja sabem que a Barcelona és on viu més gent, però no és excusa per justificar que es trigui gairebé sis mesos més que a Lleida, Girona o Tarragona, per tramitar alguns papers. Tindrem problemes, ja veureu: hi haurà cues i patiments súper. Amb 100 persones —funcionaris, policia— no és possible atendre'n 2.000 en un sol dia.»



Sona el seu telèfon mòbil i Omar contesta en un anglès d'estar per casa. És una periodista belga que vol venir a veure'l d'aquí unes setmanes. Vol el que tots els periodistes que passem per aquell menjador: una entrevista o un reportatge que reflecteixi com era la vida dels africans de Calella i com pot arribar a ser en un futur. La convida a venir i li assegura que l'anirà a buscar a l'estació: no li importa la tendència o el to que acabi tenint l'article, si serà racista, groc, fomentarà la convivència o tan sols vol provocaria llàgrima fàcil. No li importa perquè ell l'únic que vol és explicar dues coses: les dificultats per legalitzar els papers i l'experiència positiva de molts que s'han integrat a la societat catalana. Si és possible, a més, aprofitarà per fer algunes reivindicacions, com ara la del dret a vot. «No vam néixer aquí, però som d'aquí. Treballem, paguem els nostres impostos, les nostres multes... Si intentem complir amb els nostres deures, per què hem de tenir menys drets que la resta?» Camara reconeix que, evidentment, primer s'ha d'aconseguir fer respectar els drets humans i que la igualtat sigui un concepte acceptat per tothom. Quan va marxar del seu poblet gambià, Julangel, passava gana, i amb exemples gràfics explica que això és molt més difícil que et passi aquí. «Si un dia no tens diners, li dic al botiguer (que és de confiança) que em doni una barra de pa i una mica de formatge, i potser també un litre de llet. Després, un altre dia, quan ja he cobrat, l'hi torno. Allà, en canvi, dos són rics i dos mil tenen molta gana: ningú està en condicions d'ajudar l'altre.» Marxar del lloc on has nascut és dur, tot i que viatjar en si és una experiència molt enriquidora. Per Omar Camara ho és tant que diu que, si li toqués la loteria, enviaria a viatjar i a conèixer món a molts catalans. «Alguns, que ho necessiten, aprendrien a valorar el que tenen, a entendre millor altres cultures, a ser més tolerants».

(Article d'Ana Villaverde i fotografies de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 88, febrer de 2000, pàgines 10 i 11.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Calella

Dilluns, 5 abr.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits