bloc sense fulls

Presència, 17 de setembre de 2000 | Perejaume

Dimarts, 13 de juliol de 2021 02:00 h

L'any passat va «turonar» el sostre del Liceu amb «La platea abrupta» i va exposar al Macba. Aquest any no és pitjor: és a l'Expo de Hannover i inaugura una escultura a Brussel·les



—En Perejaume ha canviat, amb l'obra del Liceu?
—«Tant de bo que no hagi canviat gaire. És una obra amb un format més gran i amb una implicació pública més acusada que no pas les anteriors. Però allò que genera l'obra i el discurs que hi ha darrere vénen a ser el mateix. I més en aquest cas, que és un espai que jo ja havia incorporat al meu treball. [Perejaume es refereix, entre altres coses, a les cendres del Liceu, material que va fer servir el 1995 en la serigrafia Mapa de Catalunya estampat amb cendres del Gran Teatre del Liceu. La serigrafia va provocar que el Liceu amenacés l'artista de denunciar-lo per «ús indegut» de les cendres. Curiosament, Perejaume ha acabat contribuint amb la seva obra a la reconstrucció del teatre líric, ja que va guanyar el concurs restringit per pintar els vuit òculs del sostre de la platea i els tres medallons de l'arc de prosceni, amb el seu projecte titulat genèricament La platea abrupta.]»

—Però li ha donat una nota-ble projecció, oi?
—«Sí, però no en facis cas. Saps què passa?: vivim en un moment en què hi ha un excedent de fets i les notícies duren quatre dies. Gràcies a Déu, hi ha una capacitat d'oblit extraordinari i aviat ningú se'n recordarà. Va bé que sigui així, qiie el context no et marqui excessivament l'obra. A mi m'agrada més treballar des d'una posició menys determinada. Si no, la gent espera de tu coses que tu no esperes de tu.»

—Què porta entre mans, ara?
—«Aquestes preguntes sempre costen de contestar perquè sols ser fals, perquè tots plegats portem tantes coses entre mans... Hi ha una exposició que faig a Hannover. Al pavelló espanyol, aquest setembre, hi serem dos artistes; una noia que es diu Cristina Iglesias i jo. I per a una mica més endavant hi ha una mostra més indígena que es diu Bocamont, Ceret, Figueres, el Prat del Llobregat, Tarragona i Valls, que és una exposició molt semblant a una que ja havíem fet fa tres o quatre anys que es deia Girona, Pineda, Sant Pol i la Vall d'Oo. És la mateixa intenció: fer una proposta molt ultralocal i anar situant obres escampades per un territori extens. En la mesura que escampes les obres, sembla que puguis abastar el territori i que el puguis, d'alguna manera, arribar a representar.»

—Em diuen que està preparant una escultura a Brussel·les.
—«Ah, sí. Això ja està a punt d'inaugurar-se. El motiu és la Ciutat de la Cultura. És a la casa on havia viscut Erasme. És una casa gòtica que té un jardí i un hort molt extens, on col·loquen dues o tres intervencions, i una és meva.»

—Vostè és un artista que combina el local i el global.
—«Tant de bo! Això és molt difícil de fer avui en dia. És fàcil de dir, però molt difícil de fer. Per moltes raons. Una d'elles, perquè la modernitat ha tendit a empetitir el món, a anar-lo encongint, amb la falsa idea que, en la mesura que siguem capaços d'eliminar les distàncies entre les coses, el món serà més savi i comprensible. Però això du a un ofec extraordinari. El món es va repetint, encongint, empobrint. Si féssim servir la idea del cel i l'infern, podríem dir que, actualment, ha triomfat la idea celest, dels esperits aeris, del mite de viure després. Fins i tot el mite de l'extra-terrestritat, en el cas que l'extra-terrestritat fos humanament viable. No pertànyer ni a la Terra. I això és tot l'oposat a la cultura d'on venim, que és una cultura pagesa. EI pagès era un home radicalment solidari: un individu que viu en un lloc, es fa.d'aquell lloc, és aquell lloc, en menja i hi mor. L'afecció a la terra d'origen i el desig d'universalitat són dos ingredients podríem dir naturals de l'esperit humà. Ara bé, en el dia d'avui, fer per manera que es puguin completar l'afany d'extra-terrestritat que dèiem amb aquesta solidaritat pagesa no és cosa fàcil. Una cosa i l'altra semblen cada cop més lluny.»



—Però el crit del present és que la tecnologia permet reduir les distàncies.
—«Sí, està capacitada per connectar espais llunyans, però alhora que els cormecta els engoleix. Abans la terra es valorava a pams. Avui en valorem la rapidesa per creuar-la. Les carreteres han engolit el terreny. Jo he dit mil vegades que sabíem de sempre que Catalunya era petita, però avui, a més a més, és breu. L'agafes a baix i ja de seguida, al cap de quatre hores, ets a Perpinyà. En aquesta obsessió mundial pels enllaços, per les connexions, hi ha naturalment un guany extraordinari de temps, però aquest guany comporta inevitablement una pèrdua extraordinària d'espai.»

—Què més perdem?
—«La memòria dels llocs. Hi ha un canvi absolut en el nostre entorn que comporta i és el resultat d'un canvi tan o més considerable de les formes de viure'l. Estem en un moment forassenyat de construcció, d'edificació. Saps allò que deien els noucentistes de 'construir un país'? Doncs avui només fem atenció a la paraula construir. Això de país ho hem deixat de banda.»

—Té remei?
—«Jo confio molt en tots plegats, però no ho sé. Cada vegada tinc més la impressió que és una cosa que la fem malgrat nosaltres, que ens supera del tot, com si fos una inèrcia de la mateixa espècie. Quantes vegades no hem sentit dir que calia frenar la construcció, frenar el turisme massifícat, etcètera? Responsabilitzàvem el franquisme d'haver destrossat la façana litoral als anys seixanta, però el que estem fent ara abasta des de la façana litoral fins a les pistes d'esquí de Vaquèira, en un procés irreversible.»

—Vivim en la societat de l'oci.
—«Jo diria que vivíem en la societat de la distracció. El funcionament que té tot plegat sembla com un gran autògraf en què nosaltres estem a mercè d'una escriptura general que ningú sap què acabarà dient, què acabarà fent-nos fer, què acabarà fent-nos dir. Aquesta escriptura aprofita la nostra distracció per fer de nosaltres el que vol.»

—Les seves reflexions no només es tradueixen en obra plàstica; vostè també escriu.
—«Sí. Les imatges i les paraules sempre miren d'avenir-se, de complementar-se, de completar-se. El llibre, des dels còdexs medievals fins als còmics, sempre ha estat això: un indret de trobada, de comprensió de les paraules amb imatges, de les imatges amb paraules. Un espai relligat en el qual imatges i paraules s'avenen a confegir un mateix argument. Algunes vegades m'han preguntat si les meves obres fotogràfiques, pictòriques o objectuals il·lustraven els meus textos o, per contra, eren els textos els que il·luminaven les obres amb imatge. Penso, però, que no és ni una cosa ni l'altra. Més aviat confio que els textos i les imatges se sumin per crear una mena d'assaig conjunt, una continuïtat que passa per la pintura, la fotografia i el text. Dic confio en la mesura que qualsevol obra té i ha de tenir una dinàmica pròpia, en la mesura que l'autor és el primer espectador d'una obra i mai no està segur fins on aquella obra l'ha de dur, fins a quin punt l'obra es deixarà dur. Aquesta és una pregunta extraordinàriament fèrtil: l'obra la crees o l'obeeixes? Fins a quin punt la crees o fins a quin punt l'obeeixes?»

—Què és un autor?
—«A vegades tens la impressió que no és res més que un individu amb antenes que recull una sèrie de visions, d'emissions, i un cop sintonitzades l'individu les retransmet enceses i sonores. També hi ha qui creu que alguns creadors no fan més que associacions molt heterogènies, que el pensament científic fa unes associacions més causals i, en canvi, l'artista en fa unes de menys causals, provoca curtcircuits, posa en contacte elements en principi molt heterogenis, però gràcies a aquesta capacitat es generen relacions noves i inèdites. Alguns, finalment, poden veure en tot això un exercici d'extravagància; d'altres, un esforç ardu de comprensió.»



—Què més el capfica?
—«En aquests moments em sento molt atret per les figures de cabdell, d'embolic, que adopten molles formes. Els enllaços de la xarxa viària, posem per cas. És certament curiós de veure com, a mesura que aconseguim trams de carretera més rectes, amb menys corbes i desnivells, més es capdellen i es nuen els seus enllaços prop de les grans conurbacions. Vistos des d'un avió, aquests enllaços se'ns manifesten com enormes i estranyes cal·ligrafies. És sorprenent de resseguir l'extraordinària semblança entre aquests enllaços i la cal·ligrafia encintada d'alguns còdexs medievals. Aleshores, aquests cabdells se'ns presenten com una mena de rúbriques imprevistes, unes rúbriques col·lectives, transitades, que ningú ha previst com a tals rúbriques: una mena de rúbriques de l'anonimat. De vegades, aquestes figures entortolligades ens recorden formes de cervell o de budell, A la nostra comarca, a prop de Mataró, allà on desemboca la riera d'Argentona, s'hi han anat a trobar, d'una banda, una gran superfície comercial, una ciutat de productes disposats en carrers i avingudes de manera que la gent hi circuli omplint els seus carros de comprar. I quan surt a l'aparcament, amb el carro ple, què veu a l'aitra banda de la riera? Doncs l'enorme budell de la planta incineradora: el budell que ha de digerir tot allò que acaba de comprar. Fa feredat de veure aquell budell blau.»

—Vostè viu i crea a cavall de Sant Pol de Mar i et Montnegre. Està lluny d'un cert món de les relacions públiques de Barcelona?
—«Aquestes són consideracions que haurien d'estar totalment superades. La dualitat rural-urbà ja va ser plantejada i admirablement resolta a principis de segle quan aquests dos àmbits eren realment distants. La poètica dels autors modernistes, la singularitat, l'aportació del modernisme més il·luminat —estic pensant en el Mir de Mallorca, en Jujol, en Gaudí— és precisament haver destruït la dualitat rural-urbà, tot creant agosaradament en petits nuclis i, alhora, traslladant a ple passeig de Gràcia un espadat de roca.»

—El primer cop que el vaig veure a vostè va ser aquí, a Sant Pol, en un homenatge a Pere Coromines. Vostè ajudava Joan Coromines a baixar les escales de sde dalt de l'ermita de Sant Pau. Coromines és un referent seu?
—«I tant que sí, un gran referent. Sobretot pel seu ofici de caminar. Caminar és una forma d'escriptura molt complexa, perquè mentre camines traces una ratlla, i en realitat, malgrat que tu prenguis unes decisions en el recorregut, és el recorregut qui t'acaba marcant la grafia general. El fet que hi hagi algú que hagi caminat molt, intentant buscar les paraules vives, afegeix l'oralitat al relleu natural. I la combinació de l'oralitat dels parlants que viuen en el territori més la ratlla que tu traces a través d'aquest territori ta una escriptura molt complexa, una mena d'escriptura en la tercera dimensió. Hi ha altres autors en aquesta Unia d'escriure a peu i a veu. Estic pensant en l'Alcover, en Bosch de la Trinxeria, en el mateix Verdaguer. L'obra d'aquests caminaires té generalment un aspecte muntanyenc. No en va, Coromines parlava en l''àrdua piràmide'. Són en general unes personalitats molt creients, de molta fe en el sentit més ampli de la paraula. La gent que construeix una obra molt alta hi ha de creure obsessivament. Aquestes obres tan creients sempre solen tenir un vessant de dadaista. Tota creença té un vessant dadaista que li fa de suport. En Foix deia que Verdaguer era, en molts aspectes, un autor dadaista, perquè feia unes comparacions sobtades, rases. Són, doncs, unes obres que ascendim pel seu vessant narratiu mentre descobrim, a l'obaga, els lligams extraordinaris que ha manegat l'autor perquè hi puguem ascendir. També és curiós de veure l'obra d'alguns d'aquests grans caminadors avui tan poc transitada. De vegades, llegint alguns autors catalans, tens la sensació de paratges poc freqüentats. Tens la sensació que fa dies que per allà no hi passa ningú, ni es construeix, ni hi ha vida, ni s'hi edifica.»

—Hi ha una pèrdua?
—«No llegim! O, més exactament, no llegim en la mesura que es van imprimint, acumulant textos. Aquesta feresteguesa que perceps quan llegeixes un autor que hauria de ser clàssic, penso en Bertrana o Vinyoli, té un aspecte positiu, de proximitat, d'intimitat amb l'obra, però aquesta és una visió molt egoista. M'estimaria més que fos un indret més conegut, més freqüentat.»

—Recentment hi ha hagut un debat sobre la pèrdua de pes cultural de Catalunya.
—«El problema és que no sé què aporten aquests debats. De tota manera, hi ha una consideració evident a fer. Tu te'n vas a Madrid i veus com tot el patrimoni de pintura peninsular, des del Renaixement fins al segle XVIII, és al Prado. Després vas al Reina Sofía i segueixes veient que molts autors del XIX i el XX segueixen sent allà. Ni tan sols s'han molestat, ni els ha calgut fer-ho, a canviar el nom de pila d'algun d'ells. En Miró es diu Joan, però en Mir es diu Joaquín, i en Fortuny, Mariano. Ve't-ho aquí. Tret de les donacions de Picasso, Miró i Tàpies, el nostre patrimoni no ha crescut a penes en aquests darrers setanta anys. Abanda dels recursos, els nostres governants no han valorat la importància de bastir una col·lecció, un fil narratiu amb el nostre patrimoni. Això encara és més urgent en un país com aquest, a qui li ha costat enormement de veure's, de llegir-se.»

—Abans parlàvem de les noves tecnologies. Vostè és un artista pluridisciplinari.
—«Sí, però no sé si això és ja gaire significatiu. La majoria dels artistes joves d'ara no s'adscriuen a cap disciplina concreta. Sembla com si cap disciplina no ens fos ja del tot satisfactòria i les haguéssim de menester totes, de combinar-les totes entre elles. Aquesta manera de fer fa que els treballs siguin cada cop més col·lectius en la mesura que, segons amb quins materials, amb quines tècniques, has de menester col·laboradors que t'ajudin i t'assessorin. Tinc la impressió que els treballs ho seran cada cop més, de col·lectius. Això t'ho diu, de tota manera, algú que és solitari de mena a l'hora de concebre les seves obres.»



—Es connecta a Internet?
—«Jo faig anar l'ordinador com a màquina d'escriure.»

—Mira la televisió?
—«Les notícies i alguna pel·lícula, però quan sóc al Montnegre no hi tinc res. És una casa desendollada de tot: ni llum, ni telèfon, ni aigua de la canonada... És un plaer estar desconnectat.»

—Per què hi puja?
—«És un lloc que em permet aïllar-me. Quan hi faig estades molt llargues, haig d'anar amb compte de no deixar-me enganyar. A casa estant, els turons tapen els disbarats, que sempre solen ser a les fondalades. Allò que es veu, doncs, és un país extraordinàriament conformat, però és que si no t'enganyes una mica costa molt de treballar.»

—I Sant Pol?
—«Sant Pol ha canviat molt. Em sap molt greu aquest poble, perquè ha fet els disbarats més tard del compte.»

—I això té més delicte.
—«Jo crec que sí. I abans pensava: 'Mira Calella, va esbotzar-se en quatre dies. En canvi. Sant Pol, potser perquè és un poble més conservador, ha sabut mantenir un cert ordre, fins i tot una certa qualitat en les edificacions.' Però, punyeta, quan ho fa més tard i, a més, ho fa valent-se que Sant Pol és dels pocs pobles que resten encara ordenats, és el darrer del Maresme que... I fan mal de veure imatges d'aquests pobles als anys vint. Esdevenen als nostres ulls unes imatges extraordinàrament elegíaques. Eren uns espais molt ordenats, s'havien ordenat d'una manera molt sàvia, amb anys i anys, i ara els hem desordenat en deu dies.»

—Vostè és dels que pensen que estem sobrealimentats?
—«Sí, és el debat sobre la pobresa i la riquesa. Segons com, som un país massa ric, i com que estem sobrealimentats en molts aspectes ens passem molta estona digerint. La imatge del caganer és proverbial. En tota cultura hi ha una tradició franciscana que tant de bo revifés una mica.»

—La pobresa ajuda a la creativitat de l'artista?
—«Això és difícil de dir, perquè és un argument que s'ha fet servir d'una manera molt astuta. Aquells burgesots de l'època de Nonell deien: 'Et pago quatre duros perquè si et dono més diners no fotràs res de bo.' Vist així, és un argument mesquí, perquè la gent té dret a viure bé. Però parlant d'una manera global, quan una societat està atapeïda de productes, aquests productes embussen el pensament.»

El paisatge de Perejaume

Perejaume comença a exposar a mitjan anys setanta amb una obra que es vincula a l'avantguarda artistica i a fenònems ultralocals de la cultura catalana. La pintura, l'escriptura i les caminades han contribuït a la seva obra en una redefinició del paisatgisme, un paisatgisme que esdevé una mena d'absolut on, fins i tot, l'autoria apareix i desapareix amb un marcat sentit territorial. Exposicions com ara Postaler (1984), A 2.000 metres de pintura sobre el nivell del mar (1988), Fragments de Monarquia (1989), Galeria Joan Prats, coll de pal-cim del Costabona (1990), Girona, Pineda, Sant Pol i la Vall d'Oo (1997) i Deixar de fer una exposició (1999), en són un clar testimoni. Aquesta última, que va omplir les sales del Macba, era una selecció de les obres de Perejaume des del 1977, ordenades temàticament, que facilitava un recorregut intemporal a través del paisatge artístic del pintor, conscients que, com advertia el full de mà, «l'obra de Perejaume està sustentada en el desplaçament del paisatge, cap al paisatge i des del paisatge, suggerint deliberadament un mapa de recorreguts». Més que no pas una evolució en les formes o en els conceptes, l'obra de Perejaume ha constituït, amb els anys, un cos complex que combina les propostes teòriques amb la producció artistica. Això és particularment notori en la seva producció escrita. A l'hora d'elaborar un discurs, Perejaume fa servir una llengua rica i genuïna, que és a la vegada objecte i instrument. Així es pot comprovar en llibres com ara Ludwig-Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats? (1989), La pintura i la boca (1993), El paisatge és rodó (1995) i Oïsme (1998).

Biografia

Perejaume va néixer a Sant Pol de Mar (Maresme) el 1957, està casat i té dues filles. La seva és una formació autodidacta. Va començar a exposar als anys setanta, i precisament l'any passat ho va fer al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) amb una mostra retrospectiva. Ara acaba de publicar un llibre titulat Oleoducte (Edicions Poligrafa), que recull un centenar de dibuixos i una trentena de textos. Ha elaborat l'obra gràfica del llibre Catarci, que inclou un text inèdit de Joan Brossa i que serà presentat el proper dia 25 a l'Espai Joan Brossa.

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 17 de setembre, pàgines 12-15.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits