bloc sense fulls

Presència, 23 de setembre de 1990 | Sergi López, el triomf de la constància

Diumenge, 27 de juny de 2021 02:00 h

Sergi López, medalla de bronze a Seül. es prepara per a Barcelona'92 als EUA, on va haver de marxar pel poc suport que rebia per estudiar i entrenar a Barcelona. Sergi es queixa que només es van recordar d'ell quan va guanyar la medalla. El seu ha estat el triomf de la constància.



Sergi López
es va convertir en el primer nedador espanyol que va aconseguir batre un rècord d'Europa en l'especialitat dels 200 metres braça, i en el segon més ràpid de tots els temps de l'especialitat. Les màximes aspiracions de la natació espanyola se centren en ell i en el seu company Martín López Zubero, que es va proclamar campió continental l'any passat en l'especialitat de 100 metres esquena. Els López, Sergi i Martín, tenen acumulats sis rècords estatals i han donat a la natació estatal el nivell màxim en tota la seva història.

—Estàs satisfet de com s'està desenvolupant la teva trajectòria esportiva?
— «Sí, força, però jo sóc una persona que prefereix no parlar gaire del que es poden considerar èxits, perquè el meu caràcter és més aviat tímid. Molta gent em pregunta sobre els meus propers compromisos i em parla de noves medalles i més rècords, i a mi em fa una mena de vergonya. No obstant això, però, crec que tinc possibilitats de fer-ho bé, i fins i tot no descarto poder arribar a ser el millor en la meva especialitat esportiva».



—Per arribar a ser el millor hauries de superar el teu company d'entrenaments, el nedador nord-americà Mike Barrowman, amb qui et trobes cada dia a la piscina. Què significa per a tu poder entrenar amb ell, un nedador a qui els especialistes consideren el millor?
—«El fet de preparar-me al costat d'un nedador que ha superat totes les marques i té el millor temps de la història dels 200 braça és molt positiu. Des que estic amb Mike he millorat molt pel fet d'entrenar junts i perquè jo he d'anar al mateix ritme d'ell. A més, resulta que actualment entreno sota les ordres de l'hongarès Joszef Nagy, que m'ha retornat la il·lusió de nedar. Abans m'entrenava un home que ja està jubilat perquè té 69 anys i que, tot i que havia estat un gran preparador, ara ha perdut moltes facultats. Les dues primeres temporades que vaig estar a Indiana no vaig obtenir grans resultats i senzillament vaig rebaixar les meves marques una mica. Mark s'encarregava de preparar-me, però en moltes ocasions havia de nedar sol perquè no venia als entrenaments, a causa de la seva edat. Llavors jo vaig pensar que no podia continuar d'aquella manera, ja que no valia la pena estar a Indiana per entrenar al meu aire i sense l'ajut d'un preparador. Ara tot és molt diferent. M'entreno amb Barrowman, que és un bon noi, i Nagy està amb nosaltres, planificant la trajectòria a seguir».



Oblidar l'INEF

—Estàs aconseguint el que buscaves quan vas marxar als Estats Units?
—«Sí. Vaig marxar cap a Indiana el 1987, després d'haver cursat el COU a Barcelona. La meva intenció era poder preparar-me a un gran nivell i continuar estudiant, i la veritat és que aquí se'm donaven poques facilitats per part de tothom per aconseguir els objectius que m'havia marcat. A la universitat d'Indiana només vaig trobar que facilitats, de manera que jo mateix em distribueixo el temps per estudiar i estic al nivell que exigeix el meu entrenador. A més, la universitat m'ha concedit una beca que em paga el manteniment i els estudis, pràcticament la totalitat de les meves despeses».

—Quins problemes et van fer plantejar la teva marxa als Estats Units?
—«El principal problema va ser que jo volia estudiar a l'Institut Nacional d'Educació Física (INEF) i també volia obtenir el títol d'entrenador de natació, però no vaig passar les proves que s'han de superar per poder accedir-hi. El nivell de les proves era força elevat, com és costum en aquest tipus d'estudis als quals accedeixen poques persones. Per aquella època se celebraven els campionats del món i em vaig decantar per entrenar a fons i deixar de banda la preparació de les proves de l'INEF. Malgrat això, després, a l'hora de fer les proves, ningú no em va ajudar, quan resulta que jo m'havia estat sacrificant per representar l'Estat Espanyol sense rebre res a canvi. Entrenava entre cinc i sis hores diàries i, a més, estudiava per aprovar el COU i la selectivitat. Jo no volia que trenquessin les normes per mi, però tampoc no és just que la cosa fos així. I això no m'ha passat només a mi, sinó que els ha succeït a molts esportistes d'elit d'aquí».

—Vas tenir problemes per adaptar-te a l'estil de vida i els costums dels Estats Units?
—«El problema més immediat va ser l'idioma. Quan vaig arribar a Indiana no tenia el més mínim coneixement de l'anglès i, en principi, em va costar força acostumar-me a parlar, escriure i escoltar el seu idioma. Una vegada instal·lat, el que més em va cridar l'atenció va ser el caràcter dels americans, que són molt competitius en tot. Tenen una cultura determinada, com qualsevol altre poble, però els americans es consideren els millors i tots els altres no valen res fer a ells. En moltes ocasions ignoren la resta de nacions, però tot i això ells són els millors en gairebé tot».

—Estàs d'acord amb la seva mentalitat?
—«En certa manera sí, perquè l'esperit de competidor és molt positiu en el sentit que et veus obligat a superar-te contínuament. Però també resuha força negatiu, perquè els americans són capaços de perdre una amistat per ser els primers en qualsevol cosa sense importància».

—Quina és la teva activitat habitual quan estàs a Indiana?
—«Doncs és molt intensa. Normalment m'aixeco a les cinc de la matinada per fer una sèrie d'entrenament de tres hores, abans de començar les classes a la universitat. Quan acabo, tomo a la piscina unes tres hores més i, després, algunes vegades he de tomar a anar a classe a la tarda. En Mike i jo fem uns 15.000 metres de piscina diaris. Realment, és una mica esgotador, però no ens enganyem, perquè a vegades també surto i vaig a festes universitàries. Hi ha temps per a tot, però he de programar-me molt».



—No et sents sol, a Indiana? No recordes molt la teva família, el teu ambient de Barcelona?
—«Sí. Tot i que en moltes ocasions he pensat el que significa això, tinc molt clar que si vull aconseguir alguna fita important en et món de la natació he de sacrificar-me molt. La meva família ja està acostumada a la meva absència, però estan mentalitzats que és el millor per a mi. Tampoc no és una cosa estranya que jo hagi de marxar de casa, perquè avui dia és més normal que a la meva edat es deixi de viure amb la família».

Nedador per accident

—Quan vas començar a nedar?
—«Podríem dir que la meva gran afició a la natació es va produir de manera accidental. A casa meva hi va haver alguns problemes i el meu pare va deixar la meva mare, que es va veure obligada a mantenir ocupats ets seus fills d'alguna manera quan ella no podia ser a casa. Quan anava a pàrvuls ja em van portar a la piscina. Des de llavors, sempre m'ha agradat això i a mesura que anava creixent la meva afició també augmentava».

—Quina és la teva màxima aspiració com a nedador?
—«Com ja he dit, no sóc gaire amic d'aquest tipus de comentaris. El que sí tinc clar és que els Jocs Olímpics del 92 seran molt importants per a mi, a nivell personal. Estic molt il·lusionat i somio fer una gran cursa davant els meus amics i la meva afició. Encara no tinc decidit com em prepararé per a aquest gran esdeveniment esportiu, però si fos necessari fins i tot deixaria els estudis momentàniament. Abans dels Jocs, però, hi ha moltes altres competicions que també són importants i en les quals vull participar, i vull arribar-hi en bona forma física. Sempre tinc clar que tot el faig és per mi mateix i mai no nedo pensant en la responsabilitat que m'atorga la gent. Suposem que el no arribo on jo m'havia imaginat i, per exemple, no pujo al podi. Interiorment potser em sabrà greu, però mai no patiré pels que diuen que faria millor alguna cosa. Si sempre hagués de pensar en el que diu la gent no viuria tranquil. Per exemple, els periodistes et fan un ídol en un moment, però et poden enderrocar de la mateixa manera».

—Què succeirà després del 92?
—«No ho sé. Pot passar qualsevol cosa. Si em trobo engrescat, continuaré en el món de la natació com a competidor. Potser els jocs de Barcelona 92 seran els últims per a mi. A Seül em va sortir tot molt bé i vaig aconseguir donar-me a conèixer com a nedador, perquè et posen pels núvols després d'aconseguir la medalla de bronze. Si em desanimo després dels Jocs del 1992 probablement continuaré dedicant-me a la natació, però des d'una altra vessant, la de la preparació. Suposo que intentaré obtenir el títol d'entrenador».



—Tornaràs a Catalunya o continuaràs als Estats Units?
—«Continuo indecís sobre el que faré després del 1992. No obstant això, el meu desig de tornar aquí és evident. Moltes vegades he pensat que em podria passar pel cap la idea de quedar-me definitivament a Amèrica, però m'estimo molt el meu país. La gent parla molt sobre els Estats Units i no es fixa en el que hi ha aquí. Personalment crec que com el nostre país no hi ha res».

—Tu formes part de l'elit d'un esport que no és tan popular com el futbol o el bàsquet. Com ho veus, això?
—«Accepto que la natació no sigui un esport que provoqui gaire interès entre el públic, però d'aquí a considerar que els nedadors estiguem en una situació precària hi ha molta diferència. La natació no és professional i, en canvi, l'atletisme sí que ho és, tot i que no és gaire popular. És una vergonya. Jo no cobro ni un duro, però possiblement l'esforç que hi poso és tan o més meritori que un, evidentment, jugador de futbol, que cobra grans milionades per xutar una pilota. No critico aquests esportistes, però demano que tot s'equilibri una mica més. Aquestes desigualtats també es produeixen a nivell de federacions. Unes paguen força diners als esportistes i altres es limiten a atorgar una mínima ajuda, que pot ser retirada si pateixes un petit accident».

Professionalisme

—Creus que es podria professionalitzar la natació?
—«Home, jo em recordo d'haver vist un partit de bàsquet i acabar avorrit. Ara, les marques i cases publicitàries s'hi han abocat i han promogut molt aquest esport. Aquest fet també es podria produir en la natació. Penso que si hi hagués algú intel·ligent podria treure'n molts de diners».

—Com veus el panorama esta-tal comparat amb la resta de països?
—«Aquest esport sempre ha sigut de minories, a l'Estat Espanyol, i no és lògic demanar que s'arribi a igualar en resultats els nostres competidors, quan rebem poques ajudes. Al nostre país no hi ha una infrastructura important, mentre que a l'estranger es fan moltes piscines de mida olímpica i es dóna suport al nedador».

—Tu el coneixes molt, Martín López Zubero, l'altre figura de la natació estatal?
—«Sí. És un gran esportista i, com a persona, és molt agradable i cordial. De fet, ens vam començar a conèixer a les olimpíades de Seül. Tots dos estàvem en el mateix pis i ens vam fer amics».

(Article de Saül Gordillo i fotografies d'Anna Carreras a la revista Presència, de 23 de setembre de 1990, pàgines 17-21.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits