bloc sense fulls

Repòrter, abril de 1999 | El desenvolupament de la guerra

Dijous, 1 d'abril de 2021 04:30 h



La notícia que l'exèrcit s'havia sublevat al Marroc arribà de forma confusa a les nostres contrades. Persones properes a les tesis deis insurrectes que podien saber quelcom de la tensió que es vivia a les casernes de tot l'Estat, intentaven posar-se en contacte amb els caps dirigents del moviment rebel a Barcelona. Proves documentals recollides a la «Causa general» d'Arenys de Mar especifiquen que: «El entonces presidente de "Centro de Derechas Arenyense", filial en la localidad de "Renovación Española ", ofreció ante quienes en Barcelona podian estar en contacto con los militares, la colaboración y ayuda de sólo las derechas arenyenses por si se juzgaba oportuno utilizarlas al producirse [...] ofrecimiento que se desestimó diciendo que se circunscribiría a un alzamiento militar[...]». No obstant això, al mateix document fa saber que alguns joves de la població es dirigiren a Mataró a la caserna d'Artilleria per oferir-se, però la proclamació de l'estat de guerra i el control de la situació farà innecessària la seva presència.

El capvespre del diumenge 19 de juliol es podia dir que pràcticament la insurrecció estava sufocada a Barcelona. La derrota dels militars revoltats i la distribució d'armes entre el poble provocava el col·lapse total de l'administració pública. Des del 20 de juliol el poder era al carrer. Van aparèixer comitès de barri, locals, comarcals, cada un d'aquests sobirà en el territori que controlava. Eren ells, en definitiva, la nova autoritat. Aquests comitès eren de composició molt variada, en general dels partits inclosos dins del Front d'Esquerres, però tii dominaven els grups o les persones més radicals. Els comitès, com a organismes revolucionaris, es van fer càrrec de tota la vida social i econòmica dels pobles i actuaren com a garants de la nova situació creada (vigilància, control...). A l'Alt Maresme, en els primers moments, hi va haver una preponderància evident de la CNT-FAI pel que fa al control de la situació. Aviat es formaren grups de milicians per realitzar tasques de vigilància, d'inspecció, la confiscació d'immobles, l'arribada i la sortida de persones dels pobles, les patrulles als trens: «En un dia, la xarxa viària catalana va quedar farcida d'una innombrable quantitat de mini duanes on eren detinguts tots els vehicles mitjançant el sistema de barricades, controls que es col·locaven invariablement a l'entrada i sortida del poble. Pràcticament cada 5 o 10 quilòmetres, havies d'aturar-te per presentar al Comitè corresponent una documentació concreta i específica, el salconduit, l'aval, el passi sense el qual et podien clavar un tret o restaves a la caserna de la patrulla a l'espera que el Comitè decidís un cop fetes les investigacions corresponents, una cosa o l'altra» (J. Adsuar, 1979). D'aquesta manera, al llarg de la carretera nacional II s'instal·laren diversos punts de control, sobretot a l'entrada i a la sortida de les poblacions. A Calella hi arribà a haver entre 120-150 milicians; a Pineda, cap a 30, i a Sant Pol se n'oferiren més de 60. Es pot dir que els comitès locals disposaven de petits exèrcits propis. La presa d'armes s'aconseguí amb l'assalta la caserna d'artilleria lleugera núm. 8 de Mataró, amb la renúncia de les respectives casernes de la guàrdia civil locals a emprendre qualsevol mena d'actuació a favor dels sublevats, amb l'entrega d'escopetes de caça particulars, amb l'ajut dels carrabiners, etc.

La combinació interna de les forces que controlaven els comitès locals era diversa i específica de cadascun dels municipis en què ens movem i aviat sorgiren discrepàncies molt fortes sobre com actuar. Aquella unitat de les esquerres que en un moment determinat s'aconseguí per assolir una fita electoral (I6-II-1936) es difuminava a mesura que la realitat quotidiana imposava prendre decisions, dia rere dia. A Calella els qui van prendre el control de la situació van ser la CNT-FAI en combinació amb el POUM i deixant al marge ERC i PSUC. A Canet i a Arenys de Mar la CNT-FAI també controlava el comitè. A Sant Pol va ser el PSUC qui des d'un primer moment va fer de pal de paller i a Pineda hi va tenir prou pes per influir en les decisions de la CNT. Els comitès, depenent dels casos, o bé van substituir l'ajuntament existent (en cas d'estar governat pels partits de dretes) o bé el van suplantar (en cas de tenir majoria d'esquerres) creant un poder paral·lel que va ser el veritablement efectiu, com a mínim, durant els primers mesos del conflicte. En una altra escala, als municipis també es donà una situació de contrapoder semblant a la que es donà a Barcelona entre la Generalitat i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Així, els ajuntaments legalment constituïts hauran de fer front als comitès revolucionaris i les seves actuacions, algunes d'elles, arbitràries i fetes per incontrolats. Jordi Amat descriu el contrapoder que exercien els comitès de la manera següent: «Ben aviat, però, els Comitès locals volgueren passar d'una funció merament defensiva i política a estructurar-se com a veritables òrgans de govern amb funcions molt amples, ja que prengueren plena consciència d'ésser els únics amos del carrer i es trobaren en la necessitat d'assumir la direcció de tota la vida de la comunitat, com a conseqüència de la total desaparició de l'ordre antic. Així, cada Comitè local esdevingué un veritable "micro-govern". Els departaments o Comitès de Finances, Foment, Governació, Cultura, Economia i Treball, Assistència Municipal, Proveïments, Defensa i Guerra, Agricultura, Sanitat i Presidència es repartien les tasques del govern municipal, amb unes funcions prou amples que han fet comentar a algú: "El Comitè ho sap tot, perquè coneix tothom"».



La repressió a la rereguarda

A part d'aquesta voluntat revolucionària de reestructuració dels àmbits més diversos de la societat, des de l'economia o la política a la cultura, hi va haver un element que va tacar de forma tràgica i, fins i tot, irracional la tasca que es duia a terme des de molts comitès. Ens referim a la repressió que va colpejar sectors de la població especialment l'estiu de 1936 i de forma més diluïda durant la resta del conflicte. A això hi va contribuir la presència d'armes de foc escampades entre les milícies locals, cosa que facilità l'actuació d'escamots i l'execució de veritables barbaritats. Es viu una persecució de tots aquells que es consideren elements suspectes de donar suport a la sublevació militar: sacerdots i religiosos, persones simpatitzants dels partits de dreta, empresaris-propietaris, burgesos, etc. Emparant-se en accions suposadament revolucionàries es cometen extorsions, detencions, empresonaments, assassinats, revenges personals i abusos de tota mena. Igualment, hi ha una confiscació d'edificis i habitatges propietat de burgesos que havien fugit. Quina traducció tenen aquests fets a l'Alt Maresme?

A la nostra zona la repressió se centrà, d'una banda, en tots aquells elements, ja fossin béns o persones, que simbolitzaven o representaven l'Església, la propietat o que des d'un punt de vista ideològic simpatitzaven amb els postulats conservadors o tradicionalistes, encara que fos genèricament. Els dirigents dels respectius comitès locals, per regla general, intentaren impedir que als seus municipis, com a mínim, no es cometessin assassinats o actes de violència física i en ocasions intercediren per treure de situacions compromeses religiosos o persones afins a partits com la Lliga. Això, però, no sempre s'aconseguí. Fins i tot es pressionà des d'altres comitès o des de sectors més radicals per impedir que es continués donant cobertura als suposats «facciosos». A Calella aquestes pressions es traduïren en l'expulsió forçosa de tots els religiosos, ordenada el 28-VIII-1936, deixant-los a la seva sort, amb conseqüències fatals, entre d'altres, per als pares agustins (dels vuit membres que formaven la comunitat, cinc van ser assassinats).

Els assassinats

Els actes més rebutjables els solien portar a terme persones foranes arribades des d'altres comitès, però amb la complicitat directa o indirecta d'enllaços locals. Se sap que l'església parroquial de Sant Pol i l'esglésiadeSant Pau van ser cremades, ambdues, sota la direcció d'individus arribats des del Prat de Llobregat i des de l'Hospitalet (24-vii-1936) però també es té notícia que un escamot de Calella va participar en la crema de l'església de Maçanet de la Selva o que un de Mataró va cremar, parcialment, la d'Arenys de Mar. Se sap que a Sant Pol, dels 9 morts que en el decurs de la guerra van aparèixer al terme municipal, cap d'ells era de la vila i que tampoc sembla haver-se vist involucrat cap veí en aquells actes. Les víctimes eren de les poblacions dels voltants, com Calella, Malgrat, Arenys de Munt, Arenys de Mar o Canet. Segons un estudi realitzat per J. M. Solé i Sabaté i per J. Villarroya (1983), entre 1936 i 1939 a l'Alt Maresme van ser represaliades 107 persones (considerant els residents a la zona), encara que a aquesta xifra s'haurien d'afegir un mínim de 20 persones més si tenim en compte els altmaresmencs nascuts a l'àrea objecte d'anàlisi i que vivien en d'altres indrets. Així, entre les víctimes conegudes que vivien a d'altres zones del país trobem 4 calellencs (un a Roses, un a Regencós, un a Barcelona i un altre a la Pinya —terme actual de la Vall d'en Bas—), 4 canetencs (dos a Barcelona, un a Sant Miquel de Campmajor i un altre executat a les costes de Garraf), 3 santpolencs residents a Barcelona, 2 d'Arenys de Mar (un a l'Hospitalet de Llobregat i un altre a Tortosa), 2 més que o bé eren d'Arenys de Mar o bé d'Arenys de Munt (un resident a Barcelona i un altre a Esplugues de Llobregat), 2 torderencs (un a Blanes i un altre a Torrent), un malgratenc resident a Sant Joan de Mollet, un d'Arenys de Munt resident a Serinyà i un pinedenc que vivia a Tarragona.



Quant a les professions, cal esmentar: 41 religiosos, 12 pagesos o jornalers, 7 comerciants, 7 fabricants, 3 obrers, 3 industrials, 3 propietaris, 3 guàrdies civils, 2 empleats, 2 farmacèutics i 2 exjutges (1 a Calella i un altre a Palafolls), entre d'altres. Respecte als càrrecs polítics o militància coneguda, hi havia 2 exalcades (ambdós de Canet), 1 caporal del sometent (a Arenys de Mar), 5 regidors o exregidors de la Lliga (2 a Arenys de Munt i 1 a Arenys de Mar, a Calella i a Canet), 1 regidor i 11 militants de Renovación Española (de Canet), 5 militants d'Acció Ciutadana (3 a Canet i 2 a Arenys de Mar), 1 militant del Partido Radical (Arenys de Munt), 1 militant de Falange Española (Arenys de Mar), 1 d'Unión Patriótica (a Canet) i, fins i tot, un militant del PSUC (a Calella) i un altre de la UGT (a Malgrat). Pel que fa als altmaresmencs que vivien a d'altres indrets trobem: 10 religiosos, 3 pagesos, 2 comerciants, 2 mestresses i 1 carnisser.

Segons l'estudi esmentat, a l'Alt Maresme s'haurien produït el 41,96% de les víctimes represaliades per la rereguarda a la comarca (sobre un total de 255) i I'1,28% de les produïdes a nivell català (sobre un total de 8.360 víctimes). Podem citar el cas de Canet, municipi en el qual residien gairebé un 40% de les víctimes represaliades a la zona. A l'elevada mortandat produïda a Canet hi van contribuïr fets tan dramàtics com la mort de 18 persones, moltes d'elles militants d'Acció Ciutadana i de Renovación Española, que van ser deportades i executades a Bacelona el 15-IX-1936. A més, van ser assassinats 7 missioners que havien fugit de la vila, els quals van ser executats per les «patrulles de Control» prop de Serinyà (Pla de l'Estany), el 29-IX-1935. En 15 dies (del 15 al 30-IX-1936) van morir 27 de les 41 víctimes represaliades a Canet durant tota la guerra.

Aquestes actuacions van comptar amb el rebuig de la majoria de la població dels pobles afectats i també de persones properes als partits d'esquerres, que les trobaven injustificables. Es pot ressenyar el cas de Ferran Moles Roquet, pagès de Malgrat i militant d'UGT, el qual sembla que fou assassinat per un escamot prop de Sant Pol, per protestar públicament per l'assassinat de sacerdots a la seva vila. A Arenys de Mar, Innocenci Foced, obrer del vidre, sembla que fou assassinat per oposar-se a la línia duta pel comitè local i per ser crític amb els fets que s'estaven consumant. A Sant Pol, l'Ajuntament intentà intercedir «per raons d'humanitat i sentiment», sense èxit, per salvar la vida del religiós Jaume Roig, nascut a Sant Pol el 1914. Finsi tot, a Mataró, s'aixecà un clamor popular per aconseguir l'indult dels militars del Regiment d'Artilleria Lleugera núm. 8, que tenia la caserna a la ciutat, els quals s'havien posat del costat dels sublevats, el 19 de juliol de 1936. El diari Llibertat, òrgan antifeixista del consell municipal de Mataró se'n va fer ressò en les seves pàgines el 27-X-1936: «Perdó! Indult! Han començat les sentències del Tribunal Popular pels fets de la sublevado militar de Mataró del 19 de juliol. Sense cap reserva mental pel que es refereixi a la tasca de justícia —implacable justícia del poble!— però fidels a la convicció humana de proclamar la inutilitat de la pena de mort (salvant els casos absolutament necessaris), en aquests moments dolorosos, davant d'un vençut alcem la nostra veu en demanda de PERDÓ!» Malgrat aquests intents, 8 militars (un coronel, dos comandants, quatre capitans i un tinent) foren afusellats al castell de Montjuïc el 4-XI-1936.



Detencions i depuració de càrrecs

A part dels assassinats, hi hagué un bon nombre de detencions, practicades contra aquelles persones que es pensava que eren properes a partits de dreta, persones vinculades entitats o col·lectius religiosos, empresaris, propietaris, persones amb càrrec a l'administració local durant períodes anteriors, petits comerciants, etc. i que serien conduïts a edificis que, a tal efecte, serien reconvertits en presons locals. A Canet els detinguts van ser empresonats al col·legi Yglesias. A Calella es creu que va haver-hi al voltant de 120 detencions durant tot el període de guerra. Fins i tot, en alguns casos, a causa de les friccions existents entre els partits o sindicats integrants dels respecti us comitès es produïren detencions puntuals de persones militants de les forces amb menor pes (cas del PSUC, a Calella). Joan Portas Llorens, militant de la UGT- PSUC, va ser assassinat en condicions poc clares el novembre de 1935.

Hi va haver una depuració de càrrecs públics que s'emparava en l'ordre donada per la Generalitat el 22-VII-1936 en la qual es disposava el cessament, a tots els ajuntaments, dels consellers (regidors) procedents de llistes dels partits no afectes al Front Popular d'Esquerres de Catalunya. Això afectà els regidors de partits com la Lliga (el 29 de juliol van ser cessats a Pineda, el 31 de juliol, a Tordera, i el 9 d'agost, a Malgrat). Alguns dels càrrecs més significatius dels consistoris prerevolucionaris fugiren davant el temor a possibles actes de represàlia.

La confiscació d'edificis

Un altre aspecte d'aquesta repressió fou la confiscació d'edificis, sobretot religiosos, però també de propietats en mans de burgesos o empresaris. Diverses esglésies i arxius parroquials van ser total mento parcial ment cremats, saquejatso transformats en magatzems per a ús divers. A Canet, el 21 de juliol l'església parroquial va ser cremada per un grup de forasters que arriba en dos camions. L'endemà són sequejades les capelles i enderrocades les creus de terme i el dia 23 és incendiat el Santuari de la Misericòrdia. A Calella, l'església va ser cremada el 23-VII-1936. L'objectiu posterior va ser derruir-la manualment per transformar-la en una plaça pública. A Sant Pol, tant la parròquia com l'església de Sant Pau van ser cremades el 24 de juliol; a Pineda, la parròquia fou cremada el 29 de juliol i l'edifici es destinà a magatzem d'articles que es vendrien a les botigues col·lectivitzades; a Malgrat, el 19 d'agost, l'Ajuntament-Comitè acordà convertir l'església en un mercat cobert; a Tordera, l'església es destinà a garatge d'aviaciò i magatzem de bombes i altre material; a Arenys de Mar, l'església estransformà en garatge i magatzem; a Arenys de Munt va ser espoliada i reconvertida en garatge dels cotxes requisats i en magatzem de les reserves de benzina. En aquesta església, el 14-vi-1937, a causa d'un descuit, es va produir un gran incendi que per la naturalesa inflamable dels productes emmagatzemats arribà a somoure tota l'estructura de l'edifici. El juliol de 1938 va ser reconvertida en magatzem de verdures i va ser cedida al sindicat agrícola de la població.

Altres edificis propietat de congregacions religioses van ser destinats a seus de partits polítics o locals socials. També van requisar les cases dels estiuejants. En total es confiscaren 50 cases particulars. Jaume Villaronga ho explica així; «Des del començament molts ja miraven el que més els podia convenir i, naturalment, posats a escollir, no es quedaren curts, les cases i torres dels estiuejants foren les preferides. Els mobles, robes i vaixella, tot fou utilitzat i repartit. A gran part de finques pertanyents a estiuejants i a veïns de la població, anà apareixent successivament el cartellet d''lncautat pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes". Algunes serviren com a centres polítics, altres com a escoles i altres per a obres de caràcter social o per a refugiats. El contingut fou utilitzat a voltes ben capritxosament».'' A Calella el Comité confiscà un total de 32 edificis i a Pineda 13. A zones amb un major predomini agrari, com Tordera, es confiscaren masos (per exemple Mas Talleda, Mas Riscastell, Mas Pocalló, Mas Peyra, Mas Pascual o Mas Mateu).

El resultat final de les confiscacions no sempre revertí en el conjunt del poble i en algunes s'hi barrejaren els interessos personals, els robatoris (desaparició de mobles que no tornaren a aparèixer mai més), l'aprofitament per a ús individual de l'habitatge confiscat, etc. Diverses reclamacions presentades a la Generalitat per part d'alguns propietaris prosperaren i els habitatges van haver de ser retornats.

Les ràdios també foren requisades, sobretot per evitar que els veïns escoltessin les emissores faccioses i que els èxits dels sublevats desmoralitzessin la població en conjunt.

Polífica iconoclasta

De la mateixa manera, es posà en marxa una política basada en la desaparició de tot aquell imaginari que pogués comportar qualsevol idea de religiositat i que recordés l'Església, a la qual s'acusava d'haver estat, tradicionalment, del costat dels poderosos. Així, d'una banda, es passà a recollir, casa per casa, objectes de culte, pintures de temàtica religiosa, escultures, bíblies, etc., material que posteriorment va ser amuntegat i cremat en espais oberts. Aquests actes, juntament amb la crema de la majoria de les esglésies i dels arxius parroquials suposà la pèrdua de part del patrimoni artístic de la zona i de valuoses fonts d'informació de caire històric i estadístic que foren consumides pel foc.



Un altre front d'aquesta política fou el canvi de nom de carrers i places que recordessin personatges, institucions o fets del tradicionalisme i del catolicisme. Per exemple, a Sant Pol, «Plaça de la Constitució» per «Plaça de la República», «Pujada a Sant Pau» per «Pujada Durruti», carrer «Església» per carrer «URSS»...; a Calella, carrer «Sant Pere» per carrer «Ignasi Iglesias», carrer «Ànimes» per carrer de «Pi i Margall»...; a Arenys de Mar, el 17-IV-1937, van ser canviats els noms de 23 vies públiques, alguns dels quals es recullen en la taula núm. 4.

Un darrer front de la política descrita fou el canvi de topònims, és a dir, el nom de llocs, que afectà la denominació de les poblacions, en especial aquelles que anaven encapçalades pel nom d'algun sant (hagiotopònims). Aquesta possibilitat de canviar o modificar el nom dels pobles o municipis fou autoritzada per la modificació de la Llei Municipal Catalana del 6-X-1935 i els nous noms s'havien de sotmetre al govern català que els aprovava per decret. A l'Alt Maresme trobem casos ben representatius: Santa Susanna passà a anomenar-se Montagut de Mar (Decret de 21-I-1937), Sant Cebrià de Vallalta passà a dir-se, simplement, Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta, Vallalta del Maresme (Decret 27-I-1937). El cas de Sant Pol és més peculiar ja que no hi ha un acord rotund sobre el nou nom que havia de rebre la població. Després de descartar el nom de Bajalta, la discussió se centrà en si el nom finalment es mantenia sense variacions o bé s'optava per altres propostes com la de Pol de Mar o la de Vilablanca de Mar. Aquest desconcert afectava indirectament entitats i companyies que operaven a la vila. Tant és així que el 9-II-1938, el responsable local de l'estació del ferrocarril envià un ofici a l'Ajuntament preguntant si el nom de la població havia canviat o si es pensava fer per comunicar-ho al servei comercial de la companyia que explotava el trajecte.

Fos com fos, el cert és que a diferència de les dues primeres línies d'actuacions, aquesta darrera fou poc efectiva i l'ús social de les noves denominacions va ser poc pràctic i consistent per la forta implantació que ten ien els topònims primigenis els quals s'havien anat mantenint durant segles.

Dissolució dels Comitès

Davant del moviment repressiu revolucionari que va viure Catalunya l'estiu de 1936, la Generalitat hi va poder fer poca cosa. S'ha de recordar que el Comitè Central de Milícies Antifeixista, sorgit del fracàs de la sublevado militar a Barcelona, fou un contrapoder molt fort durant aquest primer període. No obstant això, la manca de control davant l'actuació repressiva dels escamots, la fragmentació del poder polític i les primeres derrotes de la República davant dels insurrectes, va obligar el conjunt de les forces polítiques catalanes a plantejar-se la necessitat de buscar la unitat per incrementar els esforços comuns davant la guerra. Això possibilità, no sense greus problemes, la formació d'un govern de la Generalitat que, presidit per Josep Tarradellas, havia d'integrar el conjunt de forces polítiques i socials antifeixistes de Catalunya. Al nou govern, constituït formalment el 26-IX-1936, hi van participar totes les forces antifeixistes catalanes des d'Acció Catalana Republicana fins a la CNT i el POUM. Implícitament, aquestes dues organitzacions renunciaven així als organismes de poder revolucionari sorgits el juliol de 1936. D'aquesta manera, el Comitè Central de Milícies s'autodissolia el dia 1-x-1936. Poc després, el dia 9 del mateix mes, quedaren també dissolts tots els comitès locals i es formaren nous ajuntaments seguint la pauta del govern de la Generalitat. De la mateixa manera, per evitar l'acció d'incontrolats, es posà en marxa un nou sistema judicial i es van centralitzar tots els serveis de policia i de vigilància a través d'una Junta de Seguretat Interior.



Aquesta evolució dels esdeveniments tingué els seus efectes a l'Alt Maresme. Durant els mesos d'octubre i novembre de 1936 els comitès de la zona es van anar dissolent encara que no hi hagué una ruptura traumàtica quant a l'ostentació del poder local. Cas a part és el municipi de Calella, on el comitè local tenia una major força. Aquí, el comitè es mantingué fins al 6-I-1937 i s'evidencià la manca d'efectivitat immediata que tenien les ordres arribades des de la Generalitat. També és cert que el Govern autonòmic no pressionà gaire per a la constitució dels nous ajuntaments durant les primeres setmanes. A Calella hi hagué una dura negociació per tal que la realitat revolucionària que havia anat imposant el comitè local des de l'inici de la guerra es mantingués dins la legalitat republicana representada per l'ajuntament. L'equilibri, certament, era difícil de mantenir. Molts dels nous ajuntaments es van constituir per membres que ja havien tingut responsabilitats durant el període dels comitès. Per tant, més que d'una dissolució dels comitès parlaríem d'una fusió amb els ajuntaments que tenien el govern teòric però que a la pràtica no manaven. La composició dels nous consistoris va dependre de cada vila i el seu estudi requeriria una anàlisi individualitzada que ara no és possible fer. En termes generals, els nous ajuntaments seran més o menys estables depenent de l'equilibri intern de forces i de la voluntat de cooperació. En funció d'això, resistiran més temps sense variacions o bé les crisis polítiques internes obligaran a fer remodelacions.

Amb el temps, els ajuntaments van anar patint més vivament els efectes de la guerra i els actes de govern van quedar indissolublement lligats a la marxa del conflicte: el reclutament obligatori de lleves, l'aprovisionament de productes alimentaris cada cop més escassos, fer front al creixent mercat negre paral·lel, el manteniment de l'economia de guerra i la gestió de les col·lectivitzacions, l'acollida de refugiats, les defenses i els refugis, etc. El reclutament de soldats afectà el propi personal dels ajuntaments i, fins i tot, algun alcalde va haver de dimitir el càrrec per marxar cap al front. Tot plegat va fer que l'esperit revolucionari inicial i la confiança per guanyar el conflicte s'anés transformant en una visió més realista de la situació. Var ser el que més d'un ha denominat com a «societat de la derrota». A nivell d'ajuntaments es va traduir, en termes generals, en una major moderació a l'hora de fer política. Per altra part, els fets de maig de 1937 produïts a Barcelona van fer que el pes que va tenir la CNT durant els primers mesos de la guerra s'anés diluint i que altres forces com el PSUC i ERC (o els seus referents locals) adquirissin un cert protagonisme i assolissin majors quotes de poder.

(Article de David Pavon a la revista Repòrter, número 79, abril de 1999, pàgines 13-21.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits