bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1999 | Fabra i Coromines: el Mestre i el Deixeble

Dimarts, 30 de març de 2021 03:45 h



Encara no ho sabem tot de la relació entre Pompeu Fabra i Joan Coromines. No obstant això, l'epistolari entre els dos lingüistes catalans més importants del segle xx que publicarà properament la Fundació Pere Coromines ajudarà a perfilar amb més coneixement de causa aquesta relació pel que fa als anys de la postguerra, quan Fabra es trobava a Prada de Conflent, "exiliat sense expatriar-se", per dir-ho amb paraules de Max Cahner, i Coromines era exiliat primer a l'Argentina i més tard a Xicago. Malgrat això, al marge de la connexió particular i privada entre aquests dos lingüistes, sembla que aquesta relació s'ha de situar en un marc més ampli: el que marcaria l'estratègia d'un projecte nacional ideat per Pompeu Fabra dins de la política d'actuació de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest projecte nacional tenia com a objectiu final dotar la llengua catalana dels mecanismes que li permetessin esdevenir la llengua nacional única de Catalunya. Per assolir aquest propòsit s'havien dissenyat diverses fases —l'elaboració d'una gramàtica i d'un diccionari, d'una banda, i la incidència en l'ús social de la llengua, de l'altra—, que havia de portar a terme un Institut d'Estudis Catalans capitanejat per un Fabra que comptava amb el suport polític primer de la Mancomunitat i després de la Generalitat de Catalunya. D'aquestes fases només l'elaboració de la Gramàtica catalana i del Diccionari, amb tot el que això suposava, es van poder portar a terme i, tot s'ha de dir, de manera òptima, malgrat les circumstàncies. La darrera fase, i definitiva, la d'incidir en l'ús social de la llengua, va quedar pendent i encara cueja, i de quina manera! Com tots els projectes nacionals, aquest era un projecte a llarg termini en què l'Institut tutelava i formava les persones més capacitades per participar-hi, com Coromines. Això ja queda patent en la carta de presentació al lingüista suís Jakob Jud de l'any 1928, escrita per Fabra en francès, en què li deia: «Us prego de no veure-hi [en Coromines] solament un estudiant oficial espanyol que ve a completar els seus estudis a l'estranger, sinó més aviat un català que aspira a preparar-se seriosament per treballar eficaçment en la restauració de la nostra llengua nacional...»

Pel que fa a la relació personal i científica entre Fabra i Coromines cal recordar que era presidida per una diferència generacional important. Fabra pertanyia a la generació del pare de Coromines, el polític i escriptor Pere Coromines, amb qui Fabra mantenia una estreta relació amical. Per tant, la relació entre ells dos sempre va estar presidida per aquesta diferència i no va arribar mai, com era lògic, a la companyonia íntima, sinó que es movia en l'àmbit del respecte reverencial que Coromines sentia pel "codificador de la llengua catalana". Així, perexemple, el tractament epistolarentre aquestes dues grans figures de la lingüística europea sempre es mourà en els límits del vostè respectuós i mai descendirà al tractament més íntim del vós i encara menys als terrenys del tu amical. Segurament per això mateix Coromines recordarà, emocionat, durant tota la seva llarga vida, l'abraçada que es van fer a les oficines de l'Institut l'endemà de la proclamació de la República Catalana, feta pel president Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat un gloriós 14 d'abril de 1931, perquè Coromines veia en aquest gest quelcom més que la simple deferència del Mestre envers l'alumne avantatjat. Coromines va considerar Fabra sempre el seu Mestre amb majúscules: «De cap no puc dir com d'ell que ha estat per a mi El Mestre, en tota la solemnitat d'aquest gran mot», escriurà Coromines a Dolors Mestre, vídua de Fabra, en la carta de condol que li va trametre. Però si això era així, també cal tenir en compte que, per a Fabra, Coromines també era el Deixeble amb majúscules. Fabra era conscient que aleshores no hi havia a Catalunya ni a la diàspora un interlocutor més vàlid; és més, Coromines s'alçarà, per la seva preparació intel·lectual i la seva lucidesa lingüística, en l'interlocutor únic. De fet, moltes de les innovacions, addicions i retocs que va fer Fabra per a la nova edició del seu Diccionari, en què va treballar fins al moment de la seva mort, van ser provocades per les observacions de Coromines. Aquest reconeixement de Fabra envers Coromines queda patent quan en la penúltima carta que li va trametre poc abans de la seva mort reconeixerà sense ambages que: «Em plau molt, comamic que us sóc i com a patriota, saber-vos esdevingut un lingüista de primera fila, que honora Catalunya; però això, enyorat Coromines, no em consola de la pena que em fa veure-us allunyat de la nostra terra, privat de dedicar-vos de ple a l'obra de perfeccionament de la nostra llengua i d'ésser, com us pertoca, el cap de les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut, de les nostres fins ara desgraciades Oficines». Coromines era cridat a ser l'hereu de Fabra al capdavant de l'Institut d'Estudis Catalans; la realitat, però, va ser tota una altra. Això, però, ja és tota una altra història.

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 77, febrer de 1999, pàgina 4.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

ACN

Dimarts, 7 jul.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits