bloc sense fulls

Repòrter, abril de 1998 | La història de Dau al Set segons Joan-Josep Tharrats

Diumenge, 21 de març de 2021 06:30 h



Amb motiu d'una visita a la Fundació de Pineda la tardor de 1996, vam fer una llarga entrevista a Joan-Josep Tharrats en què vam parlar de la revista Dau al Set, de la qual es van editar 61 números entre 1948 i 1956, i de la relació entre els membres del grup. Ara, que es compleix el cinquantenari de l'edició del primer número d'aquesta publicació, la reproduïm parcialment.

—Com es van conèixer els fundadors del grup Dau al Set?
—Hi ha un personatge clau que és l'Enric Tormo. Ens havíem conegut durant la guerra, perquè havíem participat en una oficina del passeig de Gràcia, on hi ha el Cinema Comèdia, en què es feia la publicitat de l'exèrcit popular. [...] Ens vàrem tornar a trobar després de la guerra. Ell ja havia conegut en Brossa i en Ponç. Ens va dir que hi havia una exposició molt interessant —l'any 45 o 46— que feia el grup excursionista Els Blaus de Sarrià i que hi havia en Ponç, un germà d'en Boadella, que era escultor, d'altres que no recordo i en Foix, que és qui va escriure l'article de presentació. En Tormo em va dir que coneixia en Brossa però encara no havíem conegut en Tàpies ni en Cuixart, que varen aparèixer poc després. A Els Blaus de Sarrià és on va començar aquesta aventura de l'art, sobretot amb aquests pintors que tenien com a gran figura en Ponç, que només tenia 17 o 18 anys. Llavors ja ens vam anar reunint. A casa d'en Tormo un dia es va decidir publicar la revista Algol.

—Vau participar en aquesta revista?
—No, però els vaig aconsellar algunes coses i m'hi vaig subscriure. Llavors ja va venir la idea que s'havia de fer una revista més pensada.

—D'Algol en va sortir un número?
—Sí, només un exemplar. El va editar el mateix Tormo. Hi col·laboraren en Brossa, en Jordi Mercadé, l'escultor Boadella, l'August Puig, però aquest se'n va anar a París, on va conèixer els pintors fauve.

—El precedent de Dau al Set va ser Algol?
—Un precedent potser sí, però jo ja feia temps que tenia ganes de fer alguna cosa, perquè havia publicat algun article a Destino i a d'altres revistes menys conegudes.

—Per què fer una revista?
—Vam pensar que si teníem un portaveu, ens podíem donar a conèixer no només a la ciutat, sinó també a l'estranger, i a mi se'm va ocórrer enviar aquest butlletí que fèiem a la Biennal de Venècia, que ja començava a tenir interès, al Museu d'Art Modern de Nova York i a algunes galeries de París que havia conegut que feien coses molt interessants i, quan vaig rebre alguns butlletins del Museu d'Art Modern de Nova York, vam fer intercanvi amb la revista. Els del MOMA em van dir que els interessava ser representants a Nova York del Dau al Set. Això volia dir tenir un màxim de 10 números de cada un, perquè si en tiràvem 100, no els en podia enviar més. Però això va fer efecte perquè poc temps després Moderval, Carpel i Reinhardt, van fer una espècie d'anuari que es deia Modern Artist in America, sobre les activitats artístiques d'avantguarda als Estats Units i van dedicar 12 planes a la revista Dau al Set. Per tant, d'un llibre de 150 planes que ens en dediquin 12, està molt bé. Hi ha un resum d'articles publicats a Dau al Set, una doble pàgina meva, en què faig una semblança de cada artista, un dibuix que havia fet en Cuixart i un retrat que surt en Tàpies tret d'una publicació que havia fet en Tormo que era una espècie de Dau al Set extraordinari que l'havíem retocat els mateixos artistes.

—L'any 1946 ja teníeu relació amb en Tormo, en Brossa i en Ponç, però quan coneixeu en Cuixart, en Tàpies i en Cirlot?
—És curiosa la importància de la geografia de Barcelona. Jo en aquella època vivia al carrer d'Astúries i anava a un taller que tenia el meu pare al Turó Park, al carrer Calvet, i cada dia havia de passar per la plaça Molina, tocant a Balmes. Allí hi havia en Ponç que estava en un magatzem que guardaven mobles amb la seva àvia, la seva mare, el seu germà i una nena que tenia malformacions. Aquesta gent estaven en una indigència tal que només tenien un llit per dormir els dos germans, o sigui que un dormia de dia i l'altre de nit. En Ponç, de nit, es quan es dedicava a pintar guaixos. Entela 15 o 20, i a mi, que gairebé passava cada dia per allà, m'ensenyava el que feia i generalment me'n donava un, perquè jo li donava una quantitat cada setmana perquè pogués anar treballant. És clar, eren quantitats ínfimes en aquella època, però així i tot a mi em representava el 25% del sou que em donava el meu pare per viure, i ja començava a tenir criatures petites, o sigui que si el meu pare em donava 200 pessetes a la setmana, jo en donava 50 a en Ponç perquè pogués pintar. Al cap dos o tres anys em va dir que necessitava els dibuixos, i que me'ls canviaria més endavant. Finalment em va donar unes pintures, però les vaig haver de canviar perquè jo també necessitava els diners. Al carrer Balmes, cantonada Travessera, hi vivia en Tàpies, una mica més avall en Cuixart i al carrer Alfons XII, entre Laforja i Madrazo, en Brossa. Això feia que ens trobéssim tots. A més a més, encara hi havia un farmacèutic, que era amic d'en Brossa, que va començar a interessar-se per la pintura moderna. Hi havia també en Maragall, que era oncle del Maragall de la Sala Vayreda, i en Jordi Mercadé, que era molt bohemi i en aquella època va ser el pintor jove d'avantguarda que primer va destacar, molt abans que en Tàpies i que en Cuixart, perquè ja havia estat a París...

—Diu Antoni Tàpies que el nom de la revista el va triar Joan Brossa.
—No és veritat. No sabíem quin nom posar-hi, jo precisament havia presentat Cara i ulls, i uns van començar dient Dau, un altre va dir Dau a l'u, al dos... i va sortir Dau al Set, sense adonar-nos que l'André Bretón ja havia escrit un llibre que es deia La septième face du dé, per tant, això que s'atribueix a en Brossa noésveritat. El que passa és que, segons ells, tots ho han fet tot. Parles amb en Tàpies i resulta que tot ho ha fet ell, en Cuixart també, en Ponç gairebé també...

—Hi va haver alguna deserció dels qui inicialment formaven el grup?
—Sí, però aquesta deserció va ser oportunista, i el primer de tots va ser en Tàpies, que quan comença a tenir mercat, quan comença a exposar als Estats Units sobretot, és quan —suposo que aconsellat pels marxants— diu que d'aquest país no l'importa res. A aquesta tàctica ja l'havia presa en Miró, que deia que Espanya no li interessava, que era un país feixista, en canvi ell s'aprofitava de la tranquil·litat de Mallorca, on vivia com un senyor.

—On us reuníeu?
—A vegades ens trobàvem a l'Institut Francès de Barcelona, que encara que no s'ha escrit mai, va ser una espècie de refugi espiritual d'aquella època, sobretot pels contactes amb la pintura i la filosofia francesa de l'època d'en Sartre. Allí també hi anaven sovint en Tàpies i en Cuixart i ens hi trobàvem, encara que ens havíem conegut abans, a la plaça Molina. Després el lloc de concentració va acabar essent a casa meva, perquè era el més gran de tots i l'únic que tenia una casa que permetia fer-ho. A casa d'en Tàpies no hagués pogut ser, perquè a la seva mare no li hagués interessat ni al seu pare tampoc. Eren gent bastant burgesa. A casa dels altres tampoc podia ser. O ens reuníem a casa d'en Ponç, que era un lloc on no tenien ni on seure o a casa meva. Això va fer que els tingués sovint a sopar a casa. En Tàpies va venir a sopar moltes vegades a casa, però no és el que va venir més. Va venir 40 o 50 vegades, però no vol dir que ho fes cada dia, perquè el Dau al Set va durar 8 anys. Els que venien més sovint eren en Brossa i l'Arnau Puig.



—Com funcionava el grup?
—Originàriament jo era el que ho portava tot, era el manager del grup. Si voleu el fundador, encara que ho vàrem ser tots, i l'editor, perquè hi vaig posar els diners, les màquines, tot. El que passa es que a en Ponç el vam posar com a director del primer número, i és qui va decidir què hi havia d'anar i va triar un dibuix d'en Tàpies, un text d'en Brossa i no sé què més.

—Qui formàveu inicialment el grup?
—Érem en Cuixart, en Tàpies, en Ponç, en Brossa, l'Arnau Puig i jo.

—I en Cirlot?
—En Cirlot ve una mica després. Jo escrivia algun text, feia il·lustracions i sobretot el muntatge de cada número. Ponç, Cuixart i Tàpies eren pintors una mica continuadors del surrealisme, a la seva manera. Tenien un esperit una mica demoníac, una mica màgic, amb el bon o mal sentit de la paraula, però una mica homogenis. Cabral de Melo, que era el cònsol del Brasil, els va preparar una exposició, però gairebé amb la condició que anessin interessant-se per les teories marxistes, fins i tot hi ha una sèrie de pintures d'en Tàpies, que volen ser purament idees marxistes. En Ponç se'n fotia una mica de totes aquestes coses. Ell anava a la seva, feia els seus monstres que ja li sortien espontàniament, sense regirar-se gaire el cap. I en Cuixart, que per mi era el més agut de l'època, també feia les seves recerques màgiques.

—Inicialment no éreu set membres?
—No, comencem sis, després som set i més tard els que volen. Jo volia que aquesta revista fos universal i admetia tothom. Sobretot en Saura, en Millares, l'Àngel Ferran, que era un escultor de Madrid molt interessant, un home que havia estat a Catalunya castigat per les seves idees republicanes. També hi van col·laborar Santos Torrella, Guinovart, Subirachs i molts més.

—Quin tiratge es feia de la revista?
—Entre 100 i 150 exemplars. Hi havia molta feina, perquè molts números s'havien de muntar manualment i enganxar-hi moltes coses. A vegades me'n cansava i quan havia servit tots els números que ens demanaven ho deixava penjat.

—Quin preu tenia?
—De sortida valia 15 pessetes cada número, però hi havia uns senyors com en Prats i quatre o cinc més que en pagaven 25 i que després van arribar a pagar 50 pessetes de cada número.

—Amb quina màquina s'imprimia?
—Era una Boston, que anava a mà i que l'havia adquirit el meu pare perfer les edicions dels seus poemes. Amb quinze o vint dies es podia publicar un llibret, perquè com que no hi anaven més de 50 poemes, era fàcil de fer.

—Brossa diu que censuràveu els textos que rebíeu per a la revista. És cert?
—Algunes coses no les vaig voler publicar perquè corria el risc que em tanquessin a la presó, que em prenguessin la màquina d'imprimir i que em fotessin una multa. Perquè, és clar, els altres no s'arriscaven, era jo qui donava la cara. Altres coses no les vaig publicar perquè eren blasfemes o altres, que eren molt interessants, no es van editar perquè el cost era molt alt.

—Tàpies diu que a l'any 1951 es va trencar el grup. És cert?
—El que passa és que a ell li convé dir-ho, però jo no hi estic d'acord.

—Què va fer fracassar el grup?
—L'ambició. Fins i tot es va deixar de racó l'amistat, tots els contactes que havíem pogut tenir amb els companys, totes aquelles hores tan dolces de la bohèmia de la nostra època...

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 68, abril de 1998, pàgines 29 i 30.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Coromines

Dimarts, 1 set.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits