bloc sense fulls

Repòrter, març de 1998 | Els aiguats no entenen de restriccions pressupostàries

Dissabte, 20 de març de 2021 04:30 h



El problema de les violentes rierades al Maresme hauria d'estar resolt l'any 2000. No és una data qualsevol, ni inventada ni trobada a la babalà. És el termini previst en el pla contra avingudes del Maresme, que l'Estat i la Generalitat van acordar cofinançar el 1994. Els ajuntamentsvan acceptar la proposta dels tècnics de canalitzar, soterrar i cobrir les rieres a canvi de posar fi a les tragèdies que cíclicament provoca l'aigua. Els alcaldes van rebre el pia, signat a bombo i platerets pel ministre Josep Borrell i pel conseller Josep Maria Cullell el 19 de febrer de 1994 a Arenys de Mar, com la panacea d'un problema de seguretat civil, però alhora van posar-hi moltes esperances perquè solucionava aspectes urbanístics bàsics per al creixement i desenvolupament econòmic dels seus municipis.

Han passat quatre anys i la data del 2000 s'ha convertit en una promesa irrealitzable, a jutjar pel ritme d'execució de les obres. Els maresmencs han tingut la mala sort de veure convergir en el mateix termini els anys de més trista restricció pressupostària amb els de màxima aspiració inversora. Els diners no han arribat, però les pluges no han cessat. Els aiguats no entenen de restriccions pressupostàries i en els últims temps s'han cobrat almenys una víctima mortal per any.

Les estadístiques pesen i indiquen que, a mesura que passa el temps, les rierades es tornen més violentes. Adquireixen una força inèdita anys enrere. L'explicació la van donar els grups ecologistes de bon començament oposant-se als cobriments, perquè augmentaven la impermeabilització del sòl. En els últims deu anys, el creixement urbanístic i la proliferació d'hivernacles a la falda de la serralada han impermeabilitzat el terreny i l'aigua cerca el seu únic camí cap al mar utilitzant els llits de les rieres. La construcció de l'autopista A-19 és un altre factor que pot haver incidit desfavorablement en el drenatge. Els mateixos tècnics que van redactar el pla de rieres van assenyalarel 1992 que la carretera N-ll i la via de rodalies de Renfe, ambdues situades en plena façana litoral constitueixen una barrera per al desguàs natural de les rieres. Els naturalistes han descrit, fins i tot, que el creixement urbanístic ha fet imprevisible el comportament de les rieres.

La riera de Sant Pol, per exemple, que fados-cents anys era gairebé un riu d'aigua corrent, és avui dia un rierol eixut fins al període de tempestes. El comportament de les rieres no ajuda gens a la recuperació dels aqüífers de la comarca i fa, cada vegada més, que els municipis depenguin de la importació d'aigua. En aquests moments, onze municipis de l'Alt Maresme es nodreixen quasi exclusivament de l'aigua dels aqüífers de la Tordera. Això sí, aquesta aigua no es pot beure sense haver estat abans potabilitzada a la planta de tractament que el Consell Comarcal del Maresme gestiona a Palafolls.

El diagnòstic sobre els punts negres del pla de rieres del 1992 no ha estat revisat, tot i que després dels aiguats del 2 i 3 de setembre de 1996 al Baix Maresme es va detectar que els torrents i rieres que van causar més destrosses no estaven inicialment inclosos en el llistat d'obres prioritàries. El ple del Parlament va reclamar a la Generalitat una actualització, però no s'ha fet pública. De les 16 obres prioritàries que es van marcar l'Estat i la Generalitat, només s'ha acabat definitivament una, la riera d'en Cintet i la Muralla de Vilassar de Mar, que va costar 529 milions a la Generalitat. La riera d'Arenys de Mar (1.300 milions), tot i que té acabada la major part de la infraestructura hidràulica, no té solucionat el desguàs al mar. L'Estat s'ha compromès a aportar aquest any els 400 milions que l'obra requereix. El cas d'Alella (1.335 milions) és similar: els problemes pressupostaris i les contínues modificacions del projecte en curs han provocat un retard de girebé dos anys. L'obra continua oberta i la constructora amenaça d'aturar-la si no rep els diners que el Ministeri de Medi Ambient els havia promès. En resum, en quatre anys no s'ha abordat ni el 25 per cent de les actuacions compromeses.



La pressió de l'opinió pública no resulta suficient i el pla de rieres només surt a la palestra com l'arc de Sant Martí, després de la pluja. Els agents meteorològics han donat recentment l'última lliçó d'humilitat a la classe política governant, que ara admet obertament que el pla de rieres ha deixat de ser prioritari. Entre els mesos d'octubre i novembre de 1997, l'Estat va anunciar que començaria l'obra de la riera de Canet de Mar, que comprèn els trams de Sant Domènec, Buscarons i Gavarra. L'obra ocupa la tercera posició en el rànquing de prioritat que es va marcar el 1994 el llavors Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) i porta un retard de prop de dos anys. Pocs dies després que CiU i el PP anunciessin que la canalització començaria durant el 1998, l'alcalde de Canet, Josep Rovira, celebrava la notícia i recordava que el municipi necessitava l'obra més per qüestions urbanístiques que de seguretat. Rovira afirmava que no hi havia hagut cap víctima mortal des del 1540. L'últim accident que recordava era el de la jove Rosa Mateu, que va poder ser rescatada després que l'aiguat del 28 de maig de 1988 l'arrossegués fins al mar. El destí ha jugat una mala passada als canetencs i poques setmanes després de l'anunci de les obres, l'aigua s'enduia l'última víctima. L'esfereïdora coincidència va deixar més d'un polític glaçat, sobretot després que els mitjans de comunicació recordessin que el 1997 ha estat dels més infèrtils pressupostàriament per al pla de rieres del Maresme. No han arribat els 1.500 milions promesos per la via extrapressupostària en les negociacions al Congrés durant el desembre de 1996. A més, la Generalitat acaba tot just de començar les obres consignades per a l'exercici de l'any passat, que pugen 250 milions. Aquesta xifra va destinada a iniciar els cobriments de la riera de la Rasa Vella i del torrent de Valldemaniu, a Pineda de Mar —que té un pressupost de 1.300 milions—, la riera del Gorg i el torrent Hermanos de Caldes d'Estrac i Sant Vicenç de Montalt —que costa 67 milions—, i la riera de Targa-Salvet de Vilassar de Dalt —que val 599 milions. El febrer d'aquest any, la Generalitat ha mostrat les seves intencions de continuar dotant de pressupost aquestes obres, però ha deixat ben clar que els diners que té no fan possible assumir totes les inversions de cop. En paraulesdel conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Pere Macias: «Això és com demanar la lluna».

Davant aquest panorama, els maresmencs es qüestionen perquè les administracions van estimar l'any 1994 que podrien assumir uns 1.900 milions de pessetes d'inversió anual.

(Article d'Ana Villaverde a la revista Repòrter, número 67, març de 1998, pàgines 10 i 11.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits