bloc sense fulls

Repòrter, març de 1998 | Rierades mortals

Dissabte, 20 de març de 2021 03:30 h



Maria Buscarons
va morir a Canet de Mar el 1642, víctima d'una rierada. Des de llavors ningú no havia perdut la vida per una avinguda d'aigua en aquest poble. La riera d'Arenys de Mar, la més emblemàtica del Maresme, monopolitzava l'etiqueta de mortal. Però el passat 26 de novembre, a quarts de set de la tarda, es va truncar la bona sort de Canet. No plovia extraordinàriament. Tot i això, les rieres Gavarra i Buscarons baixaven plenes. L'aigua no superava la profunditat de 30 centímetres respecte a les voreres que tenen aquests dos carrers cèntrics del municipi. Un home de 70 anys que sortia de la consulta del dentista Agustí Piqué Bolloli va creuar la riera Gavarra, impacient perquè perdia el tren. Havia de tornar a Barcelona, d'on havia vingut per deixar-hi un paquet del seu fill mecànic dentista. Amb el paraigües obert per protegir-se de la pluja, es va arremengar els pantalons i va decidir creuar. Mullar-se era el mal menor. Per a ell, aquest era l'únic risc que assumia. Ja tenia els peus molls d'haver creuat la primera vegada. En trepitjar el carrer es va desequilibrar, i els 30 metres cúbics d'aigua que es calcula que circulaven per segon el van arrossegar. Ningú no va poder evitar que l'aigua s'emportés Josep Celaya i Nolla uns 200 metres riera avall, fins arribar al mar. Una veïna va observar la caiguada des de casa seva. El treballador municipal Antoni Márquez, que amb una excavadora retirava la sorra que s'acumulava a la riera Sant Domènec, va fracassar en l'intent d'allargar la pala de la màquina perquè l'home s'hi agafés. Uns escolars van intentar auxiliar-lo, però l'aigua era força més ràpida que les seves cames. La propietària d'una botiga de la riera Sant Domènec —on conflueixen la Gavarra i la Buscarons, al cor de Canet— va ser l'última a qui li va quedar gravada la mirada de Josep Celaya, un mecànic jubilat que conservava l'esperit vitalista i un bon estat físic. Rafael López, l'agent 111 de la Policia Local, va veure el seu cos cap per avall quan ja desembocava al mar. Un cop mortal amb la barana del pont sota l'N-ll va posar punt i final a la lluita que mantenia per salvar-se. El cos de Josep Celaya i Nolla ha desaparegut en mar. Les tasques de rescat —espectaculars fins al 5 de gener, amb llanxes i helicòpters inclosos— han resultat infructuoses.

Aquesta tragèdia ha destrossat una família. Dues sensacions dominen els quatre fills de Josep Celaya: la impotència i la ràbia. Amb els ulls plorosos i la veu irritada, Joaquim, el fill per a qui la víctima feia l'encàrrec de dur un paquet al dentista Piqué, expressa la seva indignació per la manca de mitjans existents. Creu que una simple corda o una xarxa a l'alçada del pont de la carretera haurien salvat la vida del seu pare. Els dos forats sota l'N-ll són com la gola del llop. «Estaven tan encegats amb els 1.000 milions que costa cobrir la riera que no se n'han gastat ni 50 per prendre alguna mesura de seguretat.» Joaquim Celaya, de 44 anys, i el seu germà Xavier, de 31, entenen que les autoritats locals «no poden ignorar el perill de la riera». I recorreran als tribunals de justícia per exigir responsabilitats. Arribaran fins al final. «Hi ha d'haver algun responsable. Saps quan ha crescut Canet des del 1642?»



Imprudència temerària

L'alcalde de Canet, Josep Rovira, de CiU, atribueix el final tràgic d'aquest episodi de les rierades a la «imprudència temerària» de l'home, que va decidir superar el carrer malgrat l'aigua que baixava. «Va perdre la paciència perquè havia d'agafar el tren. Va creuar, tot i que un matrimoni que era a l'altra banda el va alertar del risc que corria.» Per l'alcalde, la de la tarda del 26 de novembre no va ser pas una tempesta excepcional. No hi havia «onades». L'aigua respectava l'alçada de les voreres. I això va resultar enganyós per a Josep Celaya, que coneixia Canet —on havia estiuejat un any— i era ben conscient de la perillositat de les rieres. Els últims tres anys havia visitat el poble tres ocasions setmanals, amb motiu dels encàrrecs del fill. El dentista i la seva dona s'havien convertit en amics.

Si el calendari del famós pla de rieres s'hagués seguit al peu de la lletra, les tres rieres de Canet ja estarien cobertes. L'aigua de pluja aniria canalitzada sota l'asfalt i els béns i les persones no correrien cap risc. La Policia Local podria deixar d'avisar de la proximitat d'aiguats, amb la tradicional megafonia dels cotxes patrulla. No caldria que els conductors retiressin els vehicles de la riera a corre-cuita. I l'Ajuntament de Canet no hauria d'estar pendent del fax per saber si s'acosten tempestes.

«Per al meu pare acabar l'obra de la riera ja és massa tard. Per a nosaltres, ara és el moment d'exigir les responsabilitats», afirma Joaquim Celaya, en referència a les declaracions que el conseller de la Generalitat Pere Macias va efectuar als periodistes en els passadissos del Parlament l'endemà de l'accident. «Jo no em veuria amb cor de fer cap tipus de retret a l'Estat [administració que ha de pagar l'obra de cobriment]. Els polítics hem de ser cautelosos i no aprofitar un fet lamentable com aquest per exigir responsabilitats», va manifestar el titular del Departament d'Obres Públiques i Política Territorial. El diputat socialista Josep Clofent, en canvi, opina que tant l'Estat com la Generalitat «descuiden perillosament el pla contra avingudes».

Cap representant de l'administració acompanyava la família quan celebrava una missa fúnebre sense el cadàver present. L'última voluntat de l'última víctima de les rieres del Maresme era ser enterrat a Granollers, al costat de la seva mare. Com Josep Celaya, els seus dos fills i dues filles també estan perdent la paciència. Cada cop tenen menys esperances que aparegui el cadàver. Han patit ensurts en cinc ocasions des que el seu pare va desaparèixer al fons del mar un vespre de temporal. Tants ensurts com cadàvers han aparegut al litoral durant el temps que dura aquest patiment. «És una tortura constant. Estem pendents del telèfon i cada cop que apareix algun cos i ens pensem que l'han trobat resulta que no», comenta el fill que, si arriba el dia, haurà d'afrontar el tràngol de reconèixer el seu pare.



Dolguts amb l'administració i amb els cossos d'emergència —critiquen la greu descoordinació—,els fills no acaben d'assimilar perquè han perdut el seu pare. I la incomprensió esdevé desesperació quan senten parlar de «la cultura de les rieres». «A nivell urbanístic, estaria d'acord amb els arguments per conservar les rieres. Però crec que a Canet han posat el llistó massa alt. Era la vida d'una persona, el llistó? El meu pare no me'l torna ningú.» Joaquim i Xavier Celaya encara s'indignen més quan llegeixen que l'alcalde de Canet qualifica el seu pare d'irresponsable. «Si el meu pare és un imprudent, l'alcalde és un homicida. Autor d'una negligència amb resultat de mort», sentencien.

El policia que va seguir Celaya quan era arrossegat per l'aigua no ho acaba d'entendre. «Quina manera més absurda de  perdre la vida. No podia haver esperat?» Rafael López, que aquella tarda va haver d'advertir molts veïns perquè marxessin del costat de la riera —«la gent es fica on hi ha perill»—, conclou: «Contra la naturalesa no es pot lluitar.»

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 67, març de 1998, pàgines 6-8.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits