bloc sense fulls

Repòrter, desembre de 1997 | Francesc Grau: la memòria, la llengua

Dimecres, 17 de març de 2021 03:30 h



Ha mort el senyor Francesc Grau i Viader. En aquesta comarca del Maresme ha estat un punt de referència per a moltes generacions de persones. Ell era el mestre de català, va ser el nostre mestre de català quan la nostra llengua era menyspreada de la vida civil oficial. Ens va ensenyar català i ens va ensenyar com es podia escriure en la nostra llengua. Li n'estarem sempre agraïts.

La vida de Francesc Grau ha estat un exemple de la nostra història col·lectiva d'aquest segle que ja és tan vell. Va néixer a Calella l'any 1920 —i va ser sempre un senyor de Calella, ben conegut, això sí, en tota la comarca— i hi va morir el passat 1 de novembre. La seva vida ha estat profundament marcada per la guerra fratricida del general Franco i dels seus militars africans. Va viure la batalla de l'Ebre quan tenia 18 anys, les presons i la por del temps del franquisme i la lenta, lentíssima reconstrucció de la societat civil catalana.

Francesc Grau havia estudiat a l'institut de Mataró el batxillerat d'abans de la guerra. Allí va fer amistat, una amistat que durà tota la vida, amb l'escriptor Fèlix Cucurull d'Arenys de Mar. No havia estat a la Universitat, però havia estudiat pel seu compte, a fons, l'obra de Pompeu Fabra. El seu coneixement i l'ús que feia de la nostra llengua són modèlics. Vegeu-ne un fragment de la seva obra —des del meu punt de vista, la més significativa— Calella, flash-back, publicada el 1985:

«A la banda de ponent, ran de platja, hi havia un barri anomenat Pequín. Més que no pas un barri, es tractava d'unes cases de pescadors fàcilment identificades pels ormeigs que hom podia veure a les entrades i les cofetes de palangres, damunt la vorera, recalcades a la paret de les façanes per tal que el sol les assequés... Els vailets de Pequín tenien fama de ser més dolents que la tinya. Quan els altres bordegassos els veien arribar corrien a amagar-se. Les guerres que havien mantingut a cops de roc, amb els nois d'altres carrers, han esdevingut llegendàries en el record dels qui ens hi vàrem enfrontar. Quasi sempre en sortien victoriosos i "l'enemic" havia d'abandonar la lluita amb uns quants lesionats amb trencs a la closca que sagnaven abundosament i donaven més aparatositat a les ferides. Ho he narrat en passat perquè, a Pequín, ja gairebé no hi queden pescadors. Per molt que busqueu no trobareu cap ormeig de pesca a les entrades...»

La qualitat de la llengua d'aquest text recorda el català de Joaquim Ruyra de Jacobé o d'EI rem de trenta-quatre i de Salvador Espriu de Tereseta-que-baixava-les escales. És la llengua de la nostra comarca passada pel filtre virtuós de Pompeu Fabra. El lector pot observar que en aquest text tan breu la llengua és màgica: cofetes de palangres, recalcades a la paret, més dolents que la tinya, bordegassos, trencs a la closca, ormeig de pesca. Ja fa molt de temps que els escriptors catalans no escriuen aixL I aquesta llengua no és inventada: és la llengua que parlava el senyor Grau, i tota la gent d'abans de la nostra comarca. Una llengua modèlica i virtuosa.

Un altre tret d'aquest fragment que he reproduït, i que és l'altra gran característica de l'obra de Grau i Viader, és el que en podríem dir, a la manera de Proust, la recerca del temps perdut. Tota l'obra d'aquest escriptor calellenc és un gran i bell exercici de memòria: el passat esdevé present, el record es torna realitat. És el tema de les seves dues novel·les històriques: Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. És l'ambient de la seva novel·la de creació Llum vermell. Són els retrats de Calella, flash-back. És aquell barri de Pequín entranyable, el que m'ha quedat vagament en el record de la meva infantesa a Calella, que ens evoca i fa reviure aquest text.

Amb Francesc Grau probablement s'ha acabat una època de la història dels nostres pobles del Maresme. L'època de la gent que van patir la guerra, l'ofec del franquisme, l'esclat del turisme, i el testimoni perdurable de fer recuperar la dignitat espoliada a la nostra col·lectivitat i a la nostra llengua. Aquest ha estat el testimoni de Francesc Grau i Viader, un senyor de Calella.

(Article de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 64, desembre de 1997, pàgina 8.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Repòrter

Dilluns, 23 ago.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits