bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1997 | Un petit disgust i una petita satisfacció

Dilluns, 8 de març de 2021 04:30 h



Considero merescuts i gustosament subscric els grans elogis que, en ocasió de la seva mort, s'han fet a la tasca i a l'ètica nacional de Joan Coromines, i m'adhereixo al reconeixement general de l'excepcionalitat de la seva obra lingüística. Per no tornar a dir —amb altres paraules o petites variacions— el mateix que aquests dies s'ha repetit tantes vegades, intentaré apuntar dos petits detalls sobre ell que només a mi m'afecten, i que com a tais potser només jo podria explicar. Es tracta d'un petit disgust i d'una petita satisfacció. Com a anècdotes particulars són insignificants, però em sembla que indicatives de la seva manera de fer: independent, provocativa i documentadíssima.

Sense saber llavors exactament qui era en Joan Coromines, la primera vegada que recordo haver llegit alguna cosa d'ell, em va molestar. Francament. Era l'any 1965, i en l'article De com pronunciem el nom dels nostres personatges històrics, publicat al volum 26 de la col·lecció Criterion, titulat La llengua catalana, les paraules que vaig retenir amb mal humor eren aquestes:

«M'adhereixo al que ja algú altre ha fet observar: que potser valdria més que no ens escarrasséssim gaire a catalanitzar noms com Diego, Pelayo, Gonçalo, Rosendo, Alvaro, Rodrigo, Santiago, Guadalupe, etc.; car aquests mots no han estat mai catalans, sinó sempre exclusius de l'onomàstica de Castella, i no han tingut mai equivalència catalana ni europea en general. Sempre serà convencional i forçada tota traducció catalana que els donem. Si algun pare català ha tingut el gust dubtós de batejar amb un d'aquests noms un fill seu, ¿no seria més enraonat de deixar-lo en la forma d'origen o sigui amb la vocal final? Cal pensar-hi. Car al capdavall quan algú s'ha trobat amb un nom d'importació italiana, francesa, etc. [...], li hem servat la fonètica forastera. El que haurien de fer els pares catalans és abstenir-se de recórrer a aquests noms que no són nostres, o deixar-los perafamílies bilingües. Cal suposar que aquests noms passaran...» (pp. 52-53).

I tant si passaran, benvolgut Coromines. I n'han vingut de molt més exòtics i estripats.

No discuteixo ni discutia llavors les raons filològiques en què Joan Coromines fonamentava la seva opinió sobre aquella llista de noms, però sincerament em va molestar que digués que el meu nom, precisament el meu, no havia estat mai català. Ni podia catalanitzar-se. I que el meu pare —o qui fos— havia tingut un gust discutible a posar-me'l. Justament el meu pare també es deia Àlvar. De molt petit, quan en Franco ja havia començat la seva guerra, encara em van poder inscriure Àlvar en algun document. Posteriorment el franquisme em va castellanitzar, en la seva paperassa, però no vaig trigar a reaccionar i des de jovenet sempre havia reivindicat i utilitzat el nom d'Àlvar. I ara em sortia Coromines dient que Àlvar mai no ha estat català, i que ni valia la pena catalanitzar-lo.

El fet és que en les enciclopèdies trobo el comte Àlvar d'Urgell (1239-1267), i també Àlvar d'Àger, mort a Sicília el 1299, en temps del mateix Ramon Llull, i un dia va arribar-me la notícia que un clergue present en la consagració de la primitiva església de Tona, fa més de mil anys, també es deia Alvar o (Albar?). Modernament hi ha hagut, per exemple, l'editor Àlvar Verdaguer (1840-1915), el poeta Àlvar Valls (*1947) i ara el jove pintor Àlvar Farré, per no esmentar un fill d'Eugeni d'Ors, que no és o no ha exercit gaire de català, i un lingüista, fill de Benicarló, Manuel Alvar (*1923) —amb qui sovint de lluny em confonen— s'ho diu de cognom, vagi on vagi l'accent.

Afirmava Coromines que el nom Álvaro no ha tingut equivalència catalana ni europea en general. Pel que fa a la catalana, ja he esmentat alguns casos, medievals i moderns. Pel que fa a l'europea, tinc el record d'haver conegut italians amb aquest nom, que posaven l'accent en la segona a, amb acabament o, i de Finlàndia consta l'arquitecte Alvar Aalto.

En definitiva, que després d'haver reivindicat durant molts anys, de jove, la forma atalana del meu nom, em va doldre que Coromines dubtés que fos català o fins catalanitzable, i sobretot que blasmés el meu pare per haver tingut el gust dubtós de triar-lo, quan sobre gustos no hi ha res escrit. I particularment encara ara, i amb tot el respecte i l'admiració per en Coromines, prefereixo el suspecte Àlvar a qualsevol Joan, com ell, o Josep, que n'hi ha o n'hi havia per totes les cases.

Al costat d'aquest petit disgust, potser filològicament justificat, però personalment no fàcil d'encaixar, Coromines també va proporcionar-me una petita satisfacció.

Sense citar el meu nom, potser precisament per no considerar-lo encara ben català, en la plana 440 del volum IX del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, el comentari a la paraula Xanguet escriu: «En el curiós glossari de l'argot dels Caputxins, ms. de 1812 (Misc. Coll Alentorn, 1984, 347) consta que els pensionats d'aquestes escoles li donaven el nom figurat "tatxetas: xanguet', comprensible com a ponderació de la insignificància i baratura d'aquest peixetó, comparable a uns clauets com són les tatxetes, més petites que les tatxes, ja poc consistents».

Sense voler ara aclarir d'on treu Coromines o per què s'inventa la denominació «pensionats d'aquestes escoles» per referir-se als caputxins, allò que realment sorprèn d'ell, per la mostra citada, és l'enorme quantitat de lectures no útils que deuria haver fet al llarg de la seva vida, molles com aquesta d'autors no especialitzats ni prestigiosos, per arribar a trobar al capdavall potser només alguna petita engruna aprofitable.

La petita satisfacció és haver descobert en el seu diccionari que una petita aportació meva, tot i la seva «insignificància», va ser aprofitada i contribueix autoritzadament a aclarir la utilització d'una paraula. Un fet que demostra la permanent curiositat del Coromines ja vell, i la seva meticulosa manera de treballar fins al final.

La gran satifacció general és poder disposar de tota la seva gran obra idiomàtica. Una petita satisfacció particular és saber que una meva mínima aportació, amb la publicació d'un argot de principis del XIX, hagi estat trobada i aprofitada—com tantíssimes altres en tantíssims altres casos— en l'elaboració final de la seva gran obra.

(Article d'Àlvar Maduell a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 14.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits