bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1997 | L'obstinació per la feina

Dilluns, 8 de març de 2021 04:00 h



La biografia de Joan Coromines s'inicia un 21 de març de 1905. Fou el segon fill del matrimoni Coromines-Vigneaux, però la mort del primer fill quan encara era nadó, convertí, de fet, Joan Coromines en el noi gran de la família. El matrimoni Coromines-Vigneaux no era una parella qualsevol, el pare, Pere Coromines, va ser polític, líder de la Unió Federal i Nacionalista Republicana, director del diari El Poble Català, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, diputat, conseller de Justícia, escriptor, economista: tot un prohiom de la Catalunya de començaments de segle.

Per la seva banda, Celestina Vigneaux, la mare, va ser una reputada pedagoga, introductora del mètode Montessori a Catalunya. Els Coromines, doncs, eren una família benestant, allò que en aquella època s'anomenava uns «senyors de Barcelona», només cal veure algunes de les fotografies familiars de quan Joan Coromines era petit per adonar-se d'aquest fet. Per tant, Joan Coromines, com la resta dels seus set germans, es va criar en un ambient cultivat, sensible a l'estudi i a la cultura.

Poques dades tenim de la infantesa i l'adolescència de Joan Coromines, fel que demostra que degué ser d'allò més normal: sabem que fou un bon estudiant, de notes brillants, lector voraç..., segurament la nineta dels ulls del seu pare per ser l'hereu i un estudiant modèlic. La seva biografia assenyala que ja als quinze anys hiavia fet el «despullament» (amb paraules de Coromines) del lèxic fonamental de la Crònica de Jaume I. En altres circumstàncies, segurament aquest fet hagués passat desapercebut, més com una extravagància juvenil, curiosa, no cal dir-ho, que no com un preludi de la seva vocació i passiófilològica. Tractant-se de Coromines, l'anècdota va esdevenir premonitòria.



La Universitat de Barcelona

L'any 1923, després d'haver aconseguit de manera brillant el títol de batxiller, ingressa a la Universitat de Barcelona. Després d'un primer curs comú a les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres, es decanta per aquesta darrera. Certament que aquest fet degué produir un cert rebombori a can Coromines: no era previst que el noi gran es dediqués a les lletres. Segurament que el pare esperava un altre tipus de dedicació. Ara bé, el fet que el seu pare fos amic de Pompeu Fabra des de la joventut devia contribuir a apaivagar els ànims i acceptar la decisió.

A la Universitat de Barcelona Joan Coromines va despuntar com un estudiant excel·lent, especialment dotat per a les llengües: el coneixement del llatí, el grec, l'hebreu, l'àrab i el sànscrit —a cadascun dels quals ens consta que només dedicava mitja hiora diària—, es troben a la base de la seva formació lingüística adquirida durant la carrera universitària.



Malgrat que aquests són uns anys de dedicació intensa als estudis—pensem que l'any anterior (1924), en un sojorn familiar fet a Lés (Vall d'Aran) inicia les seves recerques sobres l'aranès i que l'any següent ja començarà la recollida de materials toponímics i antroponímics—, no per això s'aïlla del món exterior, ans al contrari. Aquests són uns moments d'especial efervescència i incertesa política i social: l'any 1923 Primo de Rivera dóna un cop d'estat a Barcelona i instaura un govern dictatorial. Davant d'aquest fets, Coromines, com molts altres joves de la seva edat —i com molts joves de sempre—, opta per la militància i l'acció política. Així, doncs, Coromines participa en les reunions polítiques de la Societat d'Estudis Militars, una entitat, evidentment clandestina, recordem que estem sota la dictadura, i paramilitar de la qual eren els caps més visibles Lluís Nicolau d'Olwer, Ferran Cuito i Miquel A. Baltà, entre d'altres. Dins d'aquest grup es produeixen detencions, acusats de complot contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja sabem quins són els significats de «complot» i «conspiració» sota un règim dictatorial i quines garanties tenen aquestes acusacions. Una telefonada a temps a Pere Coromines alerta del perill que corre el «noi gran» de ser detingut i empresonat. El pare, que ja coneix el tràngol de la presó, ja que també en la seva joventut va ser empresonat i condemnat en el famós procés de Montjuïc (1896), arran d'un atemptat anarquista contra la processó de Corpus a Barcelona, sense pensar-s'ho dues vegades, envia el noi urgentment a Tarragona, des d'on embarcarà cap al port de Seta (Occitània), amb destinació final a Montpeller.

No era moment de perdre el temps, i Joan Coromines es matricula en els cursos, que li seran molt profitosos, que fan els lingüistes Georges Millardet i Maurice Grammont, («A la venerada memòria de Maurice Grammont en el cinquantenari del Traite de Phonétique i als cinquanta-vuit anys del dia que m'acollí, jove deixeble del genial lingüista, amb reny bondadós per al meu propòsit de limitar-me als estudis romànics dins la nostra ciència», dedica J. Coromines el IV volum del seu Diccionari etimològic, el novembre de 1983). L'any següent (1926), després d'aquest parèntesi a Montpeller, retorna a casa i prossegueix els seus estudis. Segurament escarmentat pels esdeveniments que ha patit i, tot i que Coromines no renunciarà mai a defensar públicament la seva catalanitat, decideix concentrar-se sobretot en els seus estudis. Finalment es llicencia amb qualificació d'excel·lent i premi extraordinari.

Doctorar-se a Madrid

Per doctorar-se, aleshores i fins no fa gaires anys, era obligatori fer-ho a Madrid. Així doncs, Coromines s'hi trasllada l'any 1928 per fer els cursos de doctorat sota les ordres de dos prestigiosos professors com són Ramón Menéndez Pidal i Américo Castro. El títol de la seva tesi es titularà Vocabularlo aranés i serà publicat a Barcelona l'any 1931. Gairebé seixanta anys més tard, amb el títol d'El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó, Coromines va publicar una revisió i ampliació d'aquesta tesi doctoral: un prodigi de constància.

Coromines passarà tot l'any 1929 fora de casa, ja que és becat i això li permet ampliar els seus estudis a Zuric, sota les ordres d'un estol d'excel·lents lingüistes entre els quals destaca Jakob Jud. De Zuric es traslladarà a París, a la prestigiosa École des Langues Orientales Vivantes on segueix els cursos que hi fan Oscar Bloch, Paul Boyer, Mario Roques i Antoine Meillet.



Les Oficines Lexicogràfiques

L'any següent Coromines retorna a casa i, després d'aquests darrers anys d'estudi intens amb els millors lingüistes europeus del moment, és hora de posar-se a treballar i de donar fruits. Pompeu Fabra no desaprofita les qualitats intel·lectuals i la capacitat de treball del jove Coromines i l'incorpora com a auxiliar a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Pensem que aquest és un moment de gran efervescència dins de l'Institut, ja que es treballava en el procés d'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana. Al mateix temps, Coromines comença atreballar com a professor de filologia romànica a la seva universitat, la Universitat de Barcelona.

«Onomasticon Cataloniae»

L'any 1931 inicia ja d'una manera seriosa i científica la recollida de dades per a l'elaboració de l'Onomasticon Cataloniae, entès com un corpus que hauria de recollir tots els noms de lloc —topònims—, en un sentit ampli, de tot el domini català. La importància d'aquest diccionari radica en el fet que «els noms de lloc conserven testimonis de les llengües que parlaven els homes que han viscut en el nostre país des del passat més remot, d'aquí el seu interès», en paraules del seu col·laborador i secretari, Joan Ferrer. El resultat d'aquest corpus són els cinc volums publicats fins ara, i els dos que encara resten per publicar, que 60 anys després han vist la llum. L'Onomasticon és el primer projecte que va tenir—hi va treballar des dels vint-i-cinc anys—, i ha estat el darrer a concloure, als noranta-un anys. Però és que Wnomasticonno és només el resultat de tota una vida de dedicació i esforç, diríem que una part important d'aquesta obra monumental ha estat la recerca de camp que l'ha obligat a recollir dades i a fer enquestes lingüístiques in situ, arreu dels Països Catalans en unes circumstàncies realment difícils.

L'esclat de la Guerra Civil

L'esclat de la Guerra Civil l'enganxa a Madrid on participaen la reducció dels revoltats del Cuartel de la Montaña. Un fet que posa en evidència, un cop més, la consciència civil de Coromines. Poc després d'aquest fet heroic retorna a Barcelona, on Coromines protagonitza un dels episodis més pintorescos de la seva biografia: l'11 de novembre es casa amb Bàrbara de Haro, una jove dependenta d'una sabateria que hom diu que va conèixer quan va entrar-hi a comprar.

L'any segiJent s'incorpora com a voluntari a l'Exèrcit Republicà i és destinat, aprofitant les seves qualitats poliglotes, com a traductor. Els fets es precipiten i dos anys després, un cop perduda la guerra, passa la frontera com a refugiat. S'instal·la a París amb la seva famílla amb la qual, poc després, s'exilia a l'Argentina, on a les darreries d'any mor el pare, Pere Coromines. Aquest fet de gué agreujar encara més el cruel exili de la família Coromines i degué afectar profundament en Joan, a causa de l'especial relació que tenien pare i fill.

Estant a París, Joan Coromines havia rebut el nomenament com a catedràtic de castellà i llatí de la Universitat de Cuyo, a Mendoza (Argentina), i poc després s'incorpora al corresponent departament d'aquesta Universitat. Aquests primers anys d'exili són anys de recerca filològica, d'estudi constant, d'enyorança intensa. Per exemple, té cura de l'edició, iniciada a Barcelona, de la Miscel·lània Fabra, publicada amb motiu del 75è aniversari del fixador de la llengua catalana.

Universitat de Xicago

Un dels fets acadèmics més importants del currículum de Joan Coromines el provoca el seu nomenament com a professor de filologia romànica de la Universitat de Xicago, en reconeixement a la seva trajectòria científica. Els anys posteriors a aquest fet són esquitxats per l'assistència i presència en actes científics i en actes d'afirmació nacional i de suport incondicional a la llengua i cultura catalanes impulsats tant des de l'exili com des de l'interior. Entre aquests darrers cal destacar el seu suport a la denúncia, presentada diverses vegades durant la dècada dels cinquanta davant la UNESCO, contra la persecució de la llengua catalana o el discurs pronunciat en anglès en el sopar de cloenda del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica, celebrat a Barcelona, denunciant, davant de les autoritats franquistes, que imaginem atònites, la situació de persecució i desempara en què es trobava la llengua catalana: corria l'any 1953. Un esdeveniment similar s'esdevindrà l'any 1967 en participar a Barcelona en l'acte d'homenatge al Dr. Rubió, fet que suposa la seva detenció i posterior expulsió: només la seva ciutadania nord-americana el va salvar d'un empresonament segur.



Reconeixement internacional

Malgrat aquests fets d'insubornable integritat i catalanitat, Coromines no oblida ni per un instant la seva tasca científica i, així, el passaport nord-americà li permet reprendre les enquestes lingüístiques arreu dels Països Catalans amb els ulls posats en el Diccionari etimològic i l'Onomasticon Cataloniae. Mentrestant, però, l'any 1954 es publica el primer volum del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, en el qual fia treballat de manera intensa els darrers anys. Ell hagués preferit treballar en el Diccionari etimològic català, però el projecte no es podia portar a terme per manca de suport econòmic: Coromines no s'ho pensa dues vegades, calia aprofitar l'oportunitat que li brindava l'editorial Gredos, ja que pensava que, si no fos possible fer el Diccionari etimològic català, en el castellà hi hauria prou referències a la llengua catalana: com sempre, calia salvar el que es pogués.

La publicació del Diccionario critico etimológico de la lengua castellana, que més endavant serà refós i ampliat amb la col·laboració de José A. Pascual en el Diccionari critico etimológico castellano e hispánico, és un èxit absolut que encara reforça més el prestigi científic internacional de Joan Coromines. Aquest reconeixement és reblat amb la investidura, l'any 1978 a París, com a doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona.



El «Diccionari etimològic català»

L'any 1980, quan Joan Coromines tenia 75 anys i ja feia uns quants anys que s'havia instal·lat a Catalunya, apareix, finalment, el primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. La gestació física d'aquest diccionari ve de lluny i va molt lligada a l'editorial Curial, propietat de Max Cahner. Tot i que Cahner havia conegut Coromines l'any 1957 durant la celebració del Congrés de Lingüística de Barcelona, no va ser fins al 1963 quan li va fer una proposta, com a responsable aleshores d'Edicions 62, de publicar un Breu diccionari etimològic català, a semblança del que anys enrere havia sortit en castellà. La resposta de Coromines fou contundent: no es podia fer, si prèviament no es feia el Diccionari etimològic català sense abreujar. Anys després, però aquest cop des de l'editorial Curial, Cahner es va posar en contacte amb Coromines per dir-li que la seva editorial ja estava en condicions d'assumir el repte d'editar el que llavors seria el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en nou volums. Un cop acabat aquest projecte i davant de la bona acollida per part del públic català, s'hi va encavalcar l'edició de l'Onomasticon Cataloniae, el projecte més ambiciós de la seva carrera al qual havia dedicat tota la seva vida.



Una vida fecunda

La matinada del 20 de novembre, Joan Coromines va caure a casa seva i es va trencar el fèmur. Tenia 91 anys. En aquestes edats hom no sap si és la caiguda la que produeix la fractura del fèmur o si més aviat és el fèmur, ja gastat, el que es trenca i fa caure l'home. Sigui com sigui, en gent d'edat avançada la ruptura del fèmur sembla ser premonitòria d'una mort no massa llunyana. Així va ser. Tot i que va semblar que es recuperava satisfactòriament de l'operació a què va ser sotmès per soldar-li el fèmur, fet que li va permetre continuar incansablement amb el procés de correcció de proves de l'Onomasticon, el dia 26 de desembre va patir una recaiguda de la qual ja no es recuperaria: dos dies després entrava en coma i el dia 2 de gener, tot just estrenat el nou any, Joan Coromines, filòleg amb totes les lletres i patriota exemplar, moria a casa seva. Totes les institucions culturals i civils dels Països Catalans van mostrar públicament el seu condol per la mort de l'eminent filòleg, les despulles del qual van ser exposades al Saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el funeral es va fer a la Basílica de Santa Maria del Mar amb els honors reservats a les màximes autoritats del país. És el mínim que es mereixia l'home que havia esmerçat tota la seva vida a l'estudi de la llengua catalana i que ens ha llegat amb el Diccionari etimològic i l'Onomasticon Cataloniae dues de les columnes fonamentals de la filologia catalana. Joan Fuster havia escrit un aforisme que sembla pensat expressament per a Joan Coromines i que deia que «morir-se massa jove és una equivocació; morir-se massa vell és una equivocació; morir-se, en qualsevol dels casos, és una equivocació». Efectivament, hi ha morts que deixen forats massa grossos.

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgines 10-21.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Instagram

Dimarts, 2 ago.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits