bloc sense fulls

Repòrter, gener de 1997 | Mor Joan Coromines

Diumenge, 7 de març de 2021 05:00 h



Joan Coromines
, una de les figures més grans de la filologia i la romanística de tots els temps, va morir el dia 2 de gener a Pineda de Mar després d'una curta malaltia. El decés del filòleg, que tenia 91 anys, va trasbalsar el món cultural català, que de forma multitudinària va voler oferir-li el seu homenatge particular. Més de 8.000 persones van desfilar davant les seves despulles instal·lades al Saló de Sant Jordi de la Generalitat i gairebé un miler van acudir el dissabte dia 4 de gener a la basílica de Santa Maria del Mar per retre-li l'últim comiat.

Joan Coromines, que tenia 91 anys, va patir una caiguda en el seu domicili de Pineda, la matinada del passat 20 de novembre, i es va fracturar el fèmur per la qual cosa el van haver d'intervenir quirúrgicament a l'Hospital de Calella. Després d'una setmana d'internament en aquest centre, el filòleg va ser traslladat, per exprés desig seu, a l'estudi de Pineda, per poder seguir treballant en la correcció de les proves de la lletra T de l'Onomasticon Cataloniae.

El dia 26 de desembre es va agreujar el seu estat de salut per causa d'un nou infart de miocardi i un edema pulmonar. Ingressat novament a l'Hospital de Calella, els metges, atès l'estat molt crític del pacient i la voluntat d'aquest de tornar a casa, van autoritzar el traslladat al seu domicili de Pineda. El dissabte dia 28 Joan Coromines va entrar en coma profund irreversible i va morir cinc dies després, el dijous 2 de gener, a un quart de deu del vespre a causa d'una aturada cardíaca.



La notícia del greu estat de salut de Joan Coromines es va fer pública el dilluns dia 30 de desembre. La família del filòleg havia informat el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Maria Pujals, de la gravetat del filòleg, i aquest es va desplaçar a Pineda per visitar-lo. A les 6 de la tarda va arribar al domicili de Coromines, acompanyat per l'alcalde de Pineda, Salvador Llorens; Max Cahner, editor de l'obra de Coromines, i Manuel Castellet, president de l'Institut d'Estudis Catalans, així com diversos mitjans de comunicació que havien estat convocats expressament per difondre la notícia. En el decurs de la visita es va efectuar una reunió entre els familiars, els representants del govern de la Generalitat i l'alcalde de Pineda en la qual es va acordar el protocol que se seguiria quan es produís el traspàs del filòleg.

Joan Coromines va expirar el dijous dia 2 de gener i les despulles del filòleg es van traslladar la mateixa nit a la funerària de Mataró, des d'on es portarien l'endemà al Palau de la Generalitat.

El dia 3 de gener, l'alcalde de Pineda de Mar va convocar un ple extraordinari a les 12 del migdia en el decurs del qual. Salvador Llorens, va glossar la personalitat i la tasca que Joan Coromines va portar a terme a Pineda durant els 30 anys que hi ha residit i va proposar decretar tres dies de dol oficial a la població, iniciativa que va rebre el vot afirmatiu de tots els membres del consistori.



Capella ardent a la Generalitat

La capella ardent es va instal·lar al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat —un honor que fins ara només havien tingut en el món de les lletres Salvador Espriu i J. V. Foix— i es va obrir al públic des de les 4 de la tarda del dia 3 fins a les 2 del migdia del dia 4. El fèretre de Coromines, cobert per la senyera catalana, es va situar entre dues grans corones de flors i una de llorer i en tot moment va ser custodiat per dos mossos d'esquadra amb uniforme de gala. Poc abans d'obrir-se al públic, va visitar la capella ardent el president de la Generalitat, Jordi Pujol, acompanyat dels consellers Xavier Trias, Joan Maria Pujals, Macià Alavedra, Xavier Pomés, Núria de Gispert, Artur Mas i Xavier Hernández, els quals van retre el seu homenatge a les despulles del filòleg i van donar el condol a les seves germanes, Carme i Júlia, a la cunyada Edith —vídua d'Ernest Coromines—, i als nebots presents.

A les sis de la tarda va acudir al Saló de Sant Jordi una delegació del govern central, encapçalada pel secretari d'Estat de Cultura, Miguel Ángel Cortés, i la delegada del govern estatal a Catalunya, Júlia García-Valdecasas, que després de desfilar davant les despulles del filòleg, van anunciar que es donaria el nom de Joan Coromines a la futura gran biblioteca de Barcelona. Durant les dues jornades que va estar oberta al públic la capella ardent, hi van acudir més de 8.000 persones per retre el seu darrer i particular homenatge a l'il·lustre filòleg.

Funerals a Santa Maria del Mar

A les 4 de la tarda, les restes de Joan Coromines van ser traslladades des de la Generalitat a la basílica de Santa Maria del Mar per celebrar els funerals. El fèretre, custodiat per dos mossos d'esquadra i dos guàrdies urbans de Barcelona vestits de gala, va ser entrat a braços a la basílica i rebut pel bisbe auxiliar de Barcelona, Jaume Tresserra, el qual va oficiar una missa concelebrada amb nou capellans més. Als funerals van assistir un miler de persones, entre les quals destacaven el president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president del Parlament de Catalunya, Joan Reventós; l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; la delegada del govern estatal, Júlia García-Valdecasas, i el capità general de Catalunya, Antonio Martínez Teixidó. En un altre banc de la presidència hi havia les dues germanes de Coromines, Carme i Júlia; la cunyada, Edith Guevara; la pinedenca Trini Centeno, que va cuidar Coromines els nou darrers anys de la seva vida; l'alcalde de Pineda, Salvador Llorens, i l'editor Max Cahner.

El cor de la Capella de Música de Santa Maria del Mar va acompanyar amb els seus cants les exèquies i va acomiadar les despulles de Coromines amb El cant dels ocells, de Pau Casals, l'obra predilecta del gran filòleg català. A la sortida de la basílica, després que Jordi Pujol i Joan Reventós haguessin marxat, es va cantar de forma espontània Els segadors, com a darrer homenatge al gran filòleg català, un fet que, a més de trencar el protocol, va agafar a contrapeu a més d'una de les autoritats tant polítiques com militars que encara es trobaven a les escalinates de la basílica i que no van saber ben bé quina cara posar-hi. En acabar el cant, el públic va acomiadar les despulles de Joan Coromines amb un prolongat aplaudiment.

Seguidament, el fèretre del gran filòleg català va ser traslladat al cementiri de Montjuïc on, en la més estricta intimitat, va ser enterrat en el panteó familiar, al costat de la seva esposa Bàrbara de Haro i del seu pare, el polític i escriptor Pere Coromines, persona per qui sentia una extraordinària estimació.



Tres dies de dol a Pineda

L'Ajuntament de Pineda de Mar va celebrar una sessió plenària d'urgència l'endemà de la mort de Joan Coromines per decretar tres dies de dol oficial, a partir de la jornada de Reis. L'alcalde de Pineda, Salvador Llorens, va afirmar en el ple municipal que l'obra del filòleg ha contribuït a enriquir la llengua catalana. Llorens va qualificar Coromines de «gran home i gran català» i va recordar el reconeixement que l'Ajuntament li va dedicar amb motiu del seu norantè aniversari. L'Institut d'Estudis Catalans (lEC) s'ha interessat per l'exposició que el consistori va organitzar el març de 1995, coincidint amb els 90 anys del lingüista. L'Ajuntament de Pineda de Mar cedirà temporalment aquesta mostra perquè l'IEC divulgui l'obra i la figura de Joan Coromines.

En el marc d'aquest homenatge, el consistori pinedenc també va publicar, juntament amb Curial, el llibre Joan Coromines, 90 anys, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Aquest volum, que conté fotografies familiars, una detallada biografia, la bibliografia dels treballs publicats, articles dels seus col·laboradors i tretze reproduccions d'obres d'artistes prestigiosos, va ser reeditat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat, que n'ha tramès dos exemplars a cada escola pública i institut de Catalunya.

El 15 de març de 1995, l'Ajuntament de Pineda va acordar batejar amb el nom de Joan Coromines el primer institut d'ensenyament secundari de la població «com a reconeixement a la seva contribució a l'estudi de l'etimologia i la toponomástica de la llengua catalana i per commemorar el fet que des de la vila de Pineda de Mar hagi redactat la totalitat dels magnes Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae

Joan Coromines es va instal·lar a Pineda l'any 1967, quan va retornar de l'exili, en jubilar-se de la càtedra de Filologia Romànica de la Universitat de Xicago. Ho va fer recomanat per l'intel·lectual valencià Joan Fuster. Segons el seu secretari personal durant els últims cinc anys, Joan Ferrer i Costa, l'intel·lectual de Sueca va suggerir a Coromines que anés a viure a Pineda per fugir de la pressió barcelonina —el reclamaven constantment per pronuncia i conferències i assistir a actes culturals— i disposar de més tranquil·litat per poder acabar la seva gran obra.

Al seu domicili del carrer Colom de Pineda, Coromines va aconseguir aquest clima. «El coneixia poca gent i no l'amoïnaven gaire. La gent l'ha deixat treballar tranquil», comentava Salvador Llorens. El mateix dia del ple, el seu secretari explicava als periodistes que Coromines era molt conegut a la població i destacava la relació que mantenia amb alguns veïns de Pineda amb els quals solia anar d'excursió.



L'exercici tenaç de construcció d'una obra gegantina

Els actes que s'han dut a terme amb motiu del traspàs de Joan Coromines són un testimoni colpidor de la dimensió pública que sens dubte ha adquirit la figura d'aquest filòleg eminent, tot i la reclusió voluntària a la seva casa del xamfrà dels carrers de Roger de Llúria i Colom, de Pineda de Mar, amb l'objectiu de concentrar tots els seus esforços en la progressió de la seva obra.

Són nombroses i importants les personalitats polítiques, científiques i artístiques que han visitat la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat o que han assistit al funeral celebrat a la Basílica de Santa Maria del Mar. Però cal destacar, alhora, la presència en aquests actes de moltes persones vinculades amb Joan Coromines només per l'admiració que els inspirava la seva immensa producció científica i l'esperit cívic que ha amarat sempre les seves accions, i escau esmentar d'una manera especial també, per la importància del seu caràcter de reacció espontània dels assistents, el cant dels Segadors a la sortida del fèretre de la Basílica de Santa Maria del Mar i l'aplaudiment unànime i emocionat en el comiat del cotxe fúnebre amb la despulla de Joan Coromines.

Arran de la seva mort, la premsa ha dedicat a la personalitat de Joan Coromines una gran atenció, incloent-hi extensos reportatges i remarcables editorials i articles d'opinió. S'hi ha posat sobretot en relleu dos aspectes essencials: la dimensió gegantina del seu treball científic i el seu patriotisme, el seu lliurament generós al servei de Catalunya i de la llengua catalana.

Durant un llarg període, fonamental en la meva formació, he tingut el privilegi de conèixer de prop Joan Coromines, per la meva condició de col·laborador seu, al costat de Max Cahner, Joseph Gulsoy i Àngel Satué, en el treball de redacció del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el transcurs d'aquells anys, durant les hores de treball compartit i en les converses a l'hora de dinar o de sopar i en les excursions setmanals dels dilluns al Montnegre amb l'Albert o als dies que a l'estiu passàvem a Boí o a Taüll, vaig poder comprovar d'una forma directa i aclaparadora fins a quin punt els seus coneixements anaven més enllà del meu precedent o simultani aprenentatge universitari i el situaven en un nivell excepcional, com un dels cims més alts de lafilologia contemporània, per l'ambició i la magnitud de la seva obra, però també per la transcendència de les seves aportacions metodològiques, només comparable amb filòlegs tan brillants com Walter von Wartburg, Wilhelm Meyer-Lübke, Jakob Jud o Gerhard Rohif.

De vegades, però, sobretot arran de les visites que rebia d'amics seus com Miquel Ferrer, Joaquim Fons o Víctor Hurtado, el tema dels nostres diàlegs adquiria un caràcter netament polític i em permetia de comprendre l'abast del seu sentiment de país. Parlàvem de les trobades clandestines a la rebotiga de la farmàcia Baltà de la plaça de Catalunya, de la trajectòria política del seu pare, Pere Coromines, del suport a Francesc Macià en la temptativa de Prats de Molló, de la seva amistat i admiració envers Andreu Xandri (remeto el lector a l'article Xandri del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana), de la seva participació en l'homenatge a Jordi Rubió l'any 1967, de la seva opinió sobre les personalitats polítiques més rellevants. És a dir, que en aquelles ocasions la conversa amb Joan Coromines em permetia de conèixer la seva visió de Catalunya, el seu compromís decidit i radical amb la nació catalana. En aquest aspecte recordo la seva negativa a acceptar la Creu d'Alfons X el Savi, la seva insistència a no integrar-se a la Real Academia Española o la carta adreçada al ministre Semprún quan se li va concedir el Premio Nacional de las Letras Españolas.

De la meva relació personal amb Joan Coromines, que ara recordo amb una gran emoció i un sincer agraïment, vull esmentar encara un altre aspecte, en què la seva influència en la meva vida ha estat singularment fecunda. Em refereixo a la seva tenacitat.

De vegades ens sentíem aclaparats a l'inici de la redacció d'una de les lletres més extenses del Diccionari (la P, la S...) Tenia la sensació que aquell munt de material disposat davant nostre a l'hora d'emprendre la tasca era massa gran per a les nostres forces, que la feina se'ns faria interminable. Però, treballant al seu costat, comprovava com, superant les dificultats i la fatiga, i posant-hi energia i convicció, a poc a poc s'anaven acabant els articles i arribava el dia de posar el punt i final a una lletra que ens havia semblat greument amenaçadora per a les nostres possibilitats.

I en evocar aquells moments i l'enorme capacitat de treball de Joan Coromines em vénen a la memòria uns mots del llibre La vida austera de Pere Coromines, per qui Joan Coromines va sentir una profunda devoció filial i intel·lectual: «L'essencial és que no quedi en tu ni una volva de llum que no es reflecteixi en el fruit de la vida, ni un remolí de força que no s'integri en la teva creació». Aquest ha estat el nord, el principi que ha orientat i ha definit l'itinerari vital de Joan Coromines.

Gràcies, Mestre Coromines, per la vostra amistat, i pel vostre mestratge! Honor a qui tant ha honorat el nom de Catalunya!

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 54, gener de 1997, pàgines 26-30, amb peces de Saül Gordillo i Carles Duarte.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits