bloc sense fulls

Repòrter, abril de 1994 | Fèlix Cucurull: "Tenim tot el dret d'imposar el català a Catalunya"

Dimecres, 27 de gener de 2021 07:00 h



Fèlix Cucurull
és un dels escriptors del Maresme que més fia lluitat per la recuperació dels drets dels Pa'ísos Catalans. Home d'un aferrissat sentiment independentista és més conegut a Portugal, Brasil o Alemanya que a la mateixa Catalunya, un fet difícilment explicable que reconeix amb una certa decepció. «És un fenomen una mica estrany. Quan publicava novel·la i poesia em dedicaven articles importants, però després, potser perquè m'he centrat només en la investigació tnistòrica i en l'assaig, han deixat de parlar de la meva obra. Potser és degut en part al fet que no me n'he preocupat gaire.»

Fèlix Cucurull es va iniciar de molt jove a la literatura. L'any 1933 es van fer a Arenys de Mar uns Jocs Florals per celebrar el 75è aniversari de l'Ateneu. Va enviar-hi un poema i li van premiar. Després va participar als Jocs Florals de Mataró i hi va guanyar la Flor Natural els anys 1935 i 1936. Així va començar a donar a conèixer la seva obra, en la qual de mica en mica, la prosa va substituir la poesia. A partir dels anys 50 es va dedicar a la novel·la, encara que finalment l'assaig i la investigació històrica han acaparat del tot la seva tasca. 

Manuel de Seabra el porta a Portugal

El 1954 es va produir un fet determinant en la vida de Fèlix Cucurull. Manuel de Seabra va visitar Barcelona convidat per Antoni Ribera i es va interessar per les novetats editorials del moment. Màrius Lleget, corrector de la col·lecció Lletres, portava a la butxaca L'últim combat, la darrera novel·la de Cucurull que acabava de sortir publicada, i la hi va donar. Seabra va llegir-la i l'endemà va telefonar Cucurull per dir-li que el seu llibre l'havia entusiasmat i que volia traduir-lo al portuguès. «Ens vam posar d'acord immediatament i Seabra va portar la meva novel·la a l'editorial Libros do Brasil, que era la més important del país. Va tenir un gran èxit tant de venda com de crítica i al cap de dos anys ja m'havien traduït quatre llibres al portuguès. La meva relació amb Portugal pot dir-se que va començar fruit de la casualitat.»

Fèlix Cucurull es va decidir a aprendre l'idioma portuguès i aquest fet li va suposar rebre nombrosos encàrrecs de traduccions i articles en aquesta llengua, la qual cosa va donar-li unagran popularitat. «He venut molts més llibres a Portugal que a Catalunya. El tiratge inicial de L'últim combat, l'any 1957, va ser de 8.000 exemplars, cosa que aquí era totalment impensable, tant per a un llibre en català com en castellà.»

El fet de publicar de forma continuada i amb èxit a Portugal li va obrir noves fronteres i la seva obra va ser traduïda, a més del portuguès, a l'alemany, txec. búlgar, ucraïnès, italià, croat... mentre, el nostre país li negava el reconeixement que rebia a l'estranger. Potser el fet que Cucurull adoptés una posició favorable a l'independentisme, ha fet que no se l'hagi tingut tan en compte com es mereix, cosa que no deixa de ser injusta i a la vegada trista. «Quan es pren una posició d'aquesta mena ja se sap que és arriscat, perquè et consideren un extremista, quan realment els teus ideals són de sentit comú. Molta gent va dient que Catalunya és una nació però, a la vegada, tant li fa que tingui el seus drets com que no els tingui. Així serem una nació de segona, cosa que no hem de permetre mai».

L'últim en recuperar el passaport

Les activitats principals de Fèlix Cucurull s'han emmarcat sempre en el món cultural. Va formar part diverses ocasions del Jurat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana i per ser-ho dels de Ginebra celebrats el 1972, li van retirar per primera vegada el passaport i van posar a cada membre del jurat —Triadú, Castellet, Faulí, Manent, Cirici i Cucurull— una multa de dues-centes mil pessetes, una quantitat molt important a l'època, que es va determinar en Consell de Ministres. «No vaig recuperar el passaport fins al 1974, quan a Portugal es va produir la revolució dels clavells. Necessitava anar a Lisboa i vaig haver-me d'entrevistar amb el cap superior de Policia de Barcelona que aleshores era Sergio Gómez Alba i, finalment, el vaig recuperar.»

Cucurull era un dels membres fundadors de l'Assemblea de Catalunya de la qual va formar part del Secretariat. En una reunió de la Permanent de l'Assemblea de Catalunya celebrada al col·legi de les escolàpies de Sabadell, la policia va efectuar una detenció massiva dels assistents, els quals van passar tres dies a comissaria. Després, Cucurull retornaria a casa, però novament li retirarien el passaport. «Vaig ser l'última persona de l'estat espanyol —en tot cas si n'hi havia alguna altra estava molt quieta i no sabíem qui era— a tenir passaport. Santiago Carrillo, la Pasionaria, totfiom en tenia, però a mi no hi havia manera que me'l retornessin. Fins i tot Agustí de Semir em va dedicar, el juliol de 1976, un article al diari Avui titulat Sense passaport. Finalment el vaig poder recuperar gairebé un any després, l'abril de 1977.»

Candidat a les Corts estatals pel BEAN

Les seves conviccions independentistes el van empènyer a formar part de la candidatura del BEAN a les primeres eleccions a Corts de l'any 1979. «Xirinacs volia ajuntar tot el moviment independentista i em va demanar que li donés un cop de mà. Ell va ser el cap de llista i jo el segon. Vam obtenir 40.000 vots a la circumscripció de Barcelona, un recolzament important perquè estàvem molt mal organitzats i, a més, no disposàvem de diners per fer propaganda, la qual cosa ens limitava, amb prou feines, a fer uns quants mítings.»

A les primeres eleccions municipals van proposar-li encapçalar una coalició a Arenys de Mar formada pel PSC, PSUC i ERC. «Inicialment ho vaig acceptar, però quan ho va saber ladirecció del PSC no ho va permetre. Després ERC va dir que si havien d'anar només amb el PSUC tampoc ho volien. Aleshores, es va deixar córrer la proposta, però poc abans d'acabar el termini van insistir i es va fer una llista deI PSUC amb el suport  de Nacionalistes d'Esquerra en la qual jo hi figurava com a independent. Vam sortir elegits dos regidors, però l'experiència va ser molt decebedora perquè hi havia una majoria que només acceptava les seves pròpies iniciatives.»



La llengua catalana a l'escola

La problemàtica sorgida recentment amb el català a l'escola, que ha estat promoguda i aprofitada per alguns grups polítics, no li ve de nou a Fèlix Cucurull, perquè considera que aquest fet s'ha anat repetint des del 1714 i no es tracta amb valentia des del Govern. «A nivell oficial es diu que no es pretén imposar el català, quan el que s'hauria de dir és que tenim tot el dret a Catalunya d'imposar el català perquè el castellà ens ha estat imposat per la força de les armes, i això s'hauria de dir molt clar. Nosaltres hem de respectar el castellà, perquè no tenim altre remei que ter-ho. El problema principal és que el castellà ha passat a ser l'espanyol i aleshores tots hem esdevingut espanyols. Castella s'ha apoderat d'Espanya per convertir-la en una gran Castella.»

Els atacs al català, un fre per al govern

També considera que el suport rebut del Partit Socialista pel que fa al tema lingüístic és totalment interessat. «Ara el PSOE dóna la sensació de ser molt comprensiu amb la llengua catalana, perquè necessita el suport de Convergència i Unió per governar. És una entesa totalment interessada. A més, els atacs rebuts per la llengua han fet que el govern del nostre país hagi deixat de parlar del gir autonòmic i dels traspassos. Ara, només es pretén salvar el tema de la llengua, quan en realitat sabem que tant a nivell escolar com social, el castellà predomina sobre el català, però això no es diu públicament, perquè suposaria acceptar una manca evident de competència política. Estic convençut que si aconseguíssim la sobirania nacional, el català es salvaria, però només amb la condició que el català fos la llengua única de l'administració. Si continuem amb aquesta mena de descentralització que en diem autonomia, el català desapareixerà lentament.»

Als seus setanta-cinc anys recentment complerts, Fèlix Cucurull segueix treballant dia a dia, investigant en la història política del nostre país. Actualment treballa en un estudi sobre Josep Narcís Roca i Farreres que ha estat un dels seus descobriments. «L'any 1970 en Els orígens i evolució del federalisme català, vaig començar a recuperar Roca i Farreras que havia caigut totalment a l'oblit. Estic demostrant documentalment que era el teoritzador màxim del nacionalisme català. Aquest treball me'l va encarregar Josep Benet per compte del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i ja es força avançat, encara que és una tasca molt feixuga perquè vaig haver de partir de zero.»

Perfil

Fèlix Cucurull i Tey, (Arenys de Mar, 12 de gener de 1919). Escriptor i historiador. El 1936 ingressa a Estat Català. Exerceix com a mestre a Terrassa i a Arenys. El 1938 s'incorpora a l'Exèrcit Republicà. De 1940 a 1968 milita al Front Nacional de Catalunya. El 1956 funda el premi Lletra d'Or. El 1959 publica amb Manuel de Seabra Antologia de contes portuguesos. De 1963 a 1965 resideix a Portugal. El 1968 funda Acció Socialista Independentista de Catalunya que s'integra al PSAN. Co-fundador de l'Assemblea de Catalunya (1971). L'11 de setembre de 1977 fa un parlament al Fosar de les Moreres davant 30.000 manifestants i crida: independència!. El 1979 és elegit membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. El 1980 és declarat Personalitat Cultural de l'any a Brasil. El 1985 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi. Ha publicat poesia: A mig camí del seny (1946); Vida terrena (1948); Els altres móns (1952), Premi Joaquim Folguera; El temps que se 'ns escapa (1959); Vida terrena (1966); Poemas escolhidos (1968) i Vida terrena (1977). Novel·la i contes: L'últim combat (1954); A les 21.13 (1962); Només el miratge (1956); La pregunta i l'atzar (1959); El silenci i la por (1962); L'últim combat (1970); El desert (1975). Assaig i investigació: Dos pobles ibèrics (1967), Premi Josep Yxart; Orígens i evolució del federalisme català (1970); Panoràmica del nacionalisme català, 6 volums (1975); La defensa de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1976); Consciència nacional i alliberament (1978); El fet nacional català a través de la història (1980); Catalunya nació sotmesa (1981); Catalunya republicana i autònoma (1984); Llibertat per la democràcia (1986); L'autodeterminació de Catalunya (1991).

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 21, abril de 1994, pàgines 36 i 37.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Saül

Dissabte, 1 mai.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits