bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1994 | Alguns records del mestratge de Joan Coromines

Dilluns, 25 de gener de 2021 06:00 h

Duc molts de records de la meva associació amb aquest gran home, primer com a deixeble seu a la Universitat de Xicago, després com a col·lega i amic, i des del 1975 com a col·laborador en els seus magnes projectes del Diccionari etimològic català i Onomasticon Cataloniae. Recordo especialment les experiències que vaig tenir el juny de 1957, quan era encara un estudiant de filologia, vaig visitar amb ell uns deu pobles de l'Alta Ribagorça, on havia planejat de fer les seves enquestes, toponímiques i dialectals, recollint els noms de lloc i registrant les variants regionals de l'idioma. El meu objectiu era observar com ell conduïa les enquestes a fi d'ensinistrar-me per a treballs futurs, i ell no va perdre cap avinentesa per a donar-me l'orientació necessària amb consells i indicacions útils.

La primera tasca era escollir el subjecte-informador, que havia de ser un individu nascut i crescut en el poble, un home pràctic i coneixedor del terreny i els noms de les partides i d'altres paratges. L'enquesta solia conduir-se a dalt d'una prominencia amb vista a tot el terme, i les preguntes eren a l'estil de: «Com es diu aquell gran tros de camp sembrat?», «Aquell cingle allà?», «Aquell salt d'aigua?», «Aquella cova?», «Aquell camí que puja amunt?», etc., etc. Tot el que tenia nom s'havia d'apuntar.

Joan Coromines m'advertia que per a obtenir bons resultats el filòleg ha de guanyar, abans de tot, la confiança de l'informador, i jo em vaig adonar que això no era gens fàcil en molts casos. Aquells pagesos no veien quina utilitat tindrien els noms de les partides d'un poble pobre a les muntanyes, i sospitaven que el motiu de l'enquesta era aconseguir informació per a l'oficina de fiscalia en relació amb els impostos. Tampoc veien qui s'interessaria en les modalitats del seu parlar que menyspreaven els mestres de l'escola i molta altra gent. Acceptaven l'encàrrec amb angúnia i sospita. Començava l'enquesta i jo notava com Coromines tractava l'informador, aquell vell pastor o llaurador, amb tacte i deferència, i com el feia sentir que ell era el mestre que dictava i que tota la informació que impartia era valuosa. I l'informador, per la seva banda, veient que les preguntes es relacionaven només amb els noms, perdia els recels i responia amb visible satisfacció, procurant de complaure tant com podia aquell senyor savi. Es pot dir que fruïa aquell exercici. Quan acabava l'enquesta i era hora de marxar, hi havia molta protesta per part de l'informador perquè el senyor i el seu company no passaven més temps en el poble.

L'objectiu de l'estudi toponímic és, com se sap, aclarir l'origen dels noms de lloc i les nostres converses sovint eren entorn d'aquest tema. Joan Coromines em parlava dels grans problemes amb què s'afronta l'especialista i dels paranys que hi pugui haver en aquest terreny. Ens cal anar, em deia sempre, amb peus de plom i sobretot evitar deduccions precipitades. En aquell moment ens trobàvem en la vila de Pont de Suert, i m'advertia que no em calia pensar que ni el segon element d'aquest compost (Suert) i ni l'altre poble pallarès. Sort, a uns 40 km a l'est, fossin un reflex del mot llatí sors, sortis «fortuna», que ha donat suerte en castellà i en aragonès i sort en català. Això ho podem considerar segur, em diu, perquè les antigues referències a Pont de Suert, ja des del segle X, es grafien com Suverte o Soverte i aquestes formes delaten un origen altre que llatí molt probablement basc. De fet, Joan Coromines va demostrar en un estudi publicat uns anys més tard que Suert provenia d'un derivat del nom basc de «pont», val a dir, zubi.

Vaig rebre molts ensenyaments de Joan Coromines en els viatges que vam fer junts a diverses bandes del domini lingüístic. No cal dir que el contacte amb el poble i amb la llengua en les seves manifestacions regionals, van enriquir la meva preparació científica amb dimensions culturals i humanes. Vaig adonar-me, a més, que dur a terme enquestes filològiques era una comesa dura, que requeria molt de sacrifici personal i privacions. Recordem que els anys 50 i encara  els 60 les condicions de la vida eren bastant primitives en gran part de la ruralia, sobretot en les zones muntanyenques. En general, però, no m'han quedat impressions negatives, excepte els records d'una incidència que ens va sobrevenir en el poble de Castanesa, on ens van negar allotjament. Hi havíem arribat cansats, a una hora avançada de la tarda, després d'una caminada de dues hores. Ens havíem dirigit a la casa d'una senyora que, segons ens havien assegurat, donava allotjament als viatgers i servia bons plats. Saludem la senyora i la filla i demanem una cambra. La filla ens diu que aquella casa mai havia servit de fonda. El mestre pregunta si hi havia en el poble una altra casa on podíem anar, i ens diuen que no. Era evident que aquelles senyores donaven allotjament només a les persones que inspiraven confiança i nosaltres, segons sembla, teníem l'aparença d'uns funcionaris de fiscalia. Ja esdevenia fosc i el mestre, desesperat, demana per la casa de l'alcalde. Hi arribàrem quan era ja completament fosc. Si no fos per la bondat d'aquell senyor, aquelles bones cristianes ens deixaven a dormir en el camp ras i sense sopar.

Tinc, a més, els records d'una sorpresa desagradable que vam tenir en un poble del País Valencià en un altre viatge. Acabada l'enquesta, ens havíem instal·lat en l'única fonda del poble. Poc després sentim tocar a la porta i l'amo de la fonda ens diu de mala manera:« El capitán de la Guardia Civil manda que ustedes se presenten en seguida al cuartel». Arribem al quarter, ens examinen els papers, i ens pregunta el capità: «Ustedes, ¿qué misión tienen por aquí?» El mestre explica que no tenim cap missió (enteneu-ho d'espies) i que fem estudis relacionats amb els noms de lloc. Ens van deixar anar. Quan tornàvem a la fonda el mestre diu que no era el primer cop que la Guàrdia Civil tenia sospites de la seva presència en els pobles. En una ocasió, en un poble pirinenc, el sergent de la Guàrdia li va fer preguntes per saber què feia ell en aquella zona. I quan el mestre diu que és un filòleg i fa estudis sobre els noms de lloc i la llengua, el sergent, bastant estranyat, li informa  que allí la gent parla molt malament i li aconsella amb tota sinceritat que li convenia anar a Burgos, a Valladolid, on «sí que se habla bien». El bon sergent donava aquest consell a Joan Coromines, l'autor del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, en quatre volums.

(Article de Joseph Gulsoy, catedràtic hemèrit de Lingüística Romànica de la Universitat de Toronto (Canadà), a la revista Repòrter, número 19, febrer de 1994, pàgina 14.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Catosfera

Dilluns, 13 oct.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits