bloc sense fulls

Manuel Cuyàs

Dimarts, 16 de juny de 2020 10:00 h



El periodisme català està de dol per la pèrdua de Manuel Cuyàs, un escriptor i gestor cultural que va fer el salt a la premsa diària de la mà del diari El Punt i que, a partir de les seves aparicions en tertúlies i d'haver escrit les memòries del president Jordi Pujol, va ser descobert a escala nacional. Per conèixer Cuyàs només calia llegir els seus articles a El Punt i després a El Punt Avui.

Escrivia del que li passava a ell, i aquesta regla tan aparentment anti-periodística segons els cànons acadèmics i de la professió el va convertir en un articulista tremendament viu, savi, popular, honest i divertit. Llegir-lo era agradable, però treballar-hi encara més. En Manuel va dirigir El Punt del Maresme, i ho feia com si fos el pare d'una redacció insultantment jove que vam aprendre d'ell a escriure –sense arribar a la seva categoria–, a llegir, a riure i a viure. Perquè si una cosa tenia en Manuel és que t'ho passaves bé al seu costat, i a diferència d’altres directors ell sí que tenia la capacitat de delegar, confiar i generar equips que esdevenien famílies.

En som uns quants, que vam créixer professionalment amb el periodista elegant de les corbates i els barrets. I ho vam fer en un entorn, el de la premsa de proximitat, en què en Cuyàs excel·lia. El seu bagatge cultural –era un pou de saviesa literària i cinematogràfica— li proporcionava un gruix que dignificava i enriquia l'actualitat local i la seva mirada a la vida quotidiana. Al Maresme, vam arribar a fer un diari com mai més es farà.

Gràcies a El Punt, la comarca està avui més vertebrada, i en Manuel era el director perfecte perquè provenia d'una de les famílies de Mataró més formades, cultes i sensibles, escrivia sobre tot el Maresme i pensava en clau de país. I ho vam fer en uns anys, en què el periodisme i els mitjans de comunicació jugàvem un paper determinant, molt més rellevant i prestigiat.

Inquiet de mena, era el millor convertint les anècdotes en categoria. De fet, caricaturitzava l'actualitat com ningú, segurament fruit de l'herència del seu pare, ninotaire i artista. Quan vaig començar a escriure el meu blog a internet, un dia em va preguntar: "Per què escrius gratis si ja et paguen un sou al diari?" El blog em permetia intentar aprendre a escriure com ell. Massa encarcarat pel subjecte, verb i predicat, i per la formalitat de les entradetes de les notícies, només les cròniques eren l'espai per a un estil més d'opinió —interpretatiu en dèiem— en el paper. Amb els anys, en Cuyàs va fer el salt a Twitter, i la seva aparent resistència a les noves tecnologies es va esvair perquè en Manuel era més modern i transgressor del que semblava.

Tenia l'habilitat per aprendre també dels joves, i aquests conversaven a les xarxes quan a Twitter encara s'hi podia respirar. A les tertúlies televisives i radiofòniques –va ser-ho de Xavier Graset a L'oracle de Catalunya Ràdio– era un personatge enriquidor perquè defugia el perfil de tertulià amb argumentari de partit sota el braç. Políticament incorrecte en algunes ocasions, sabia agafar distància i relativitzar quan el pensament era únic. Deixa lectors orfes, amics de tots els colors, una gran família, i un estil genuí que els estudiants de periodisme haurien d'intentar imitar.
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

darrers comentaris

fotos

Captures

Dijous, 12 mai.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2020, Saül Gordillo     Crèdits