bloc sense fulls

Antonio Villegas

Diumenge, 29 de maig de 2016 19:45 h

Formo part d'una generació que pateix un excés d'informació de l'era digital i un dèficit d'informació del món analògic. Estem superinformats de què fan els nostres amics i coneguts actius a la xarxa, però anem a cegues amb la informació dels nostres coneguts que encara no han pujat al carro d'internet. Resulta que sabem què fa a cada moment un nostre amic a Facebook o Instagram, sabem què opina cada cop que piula a Twitter, però tenim serioses dificultats per rebre novetats dels ciutadans, entitats o grups socials que han quedat al marge de la fal·lera digital. És l'escletxa digital d'uns, marginats del tot, i la hiperactivitat dels altres, sovint no prou ben orientats en el bon ús de les eines 2.0.

Em ve al cap aquesta idea perquè els meus pares m'acaben de dir, avui, quatre dies després del seu funeral, que ha mort l'Antonio Villegas, el fuster de Calella que em va veure créixer al carrer de les Ànimes. Un cop m'ho han dit, he fet una cerca, i veig que l'Antonio tenia 70 anys. Feia mesos, inclús anys, que ja no l'havia vist, i em constava, perquè m'ho havia dit el seu bon amic Ramon Bonamusa, que estava malalt. Setanta anys són molts anys, però costa de fer-te la idea que un home fort com l'Antonio, un pencaire de cap a peus, ens deixi a una edat com aquesta. L'Antonio tenia una fusteria davant de casa, al mateix carrer on la meva família hi té el restaurant. Sense Fusteria Villegas hi ha un parell de coses de la ciutat de Calella que no s'entendrien. La primera és la potència d'aquest negoci familiar, com a icona d'un tipus d'empresari local que va ser capaç d'aixecar una gran empresa a base de treballar molt i de tenir ambició. L'Antonio era un dels industrials de la ciutat que més va treballar amb el boom turístic i immobiliari, no només a Calella sinó a l'Alt Maresme i tota la costa catalana.

La seva fusteria era enorme, i hi treballaven moltes persones. No voldré ara dir cap nom per no oblidar-me'n, però recordo com eren els esmorzars a la barra d'El Hogar Gallego quan els fusters de can Villegas entraven amb els seus entrepans amb paper Albal i consumien la beguda i feien el cafetó. L'Antonio hi anava abans, a primeríssima hora, poc després que el meu avi i la meva àvia obrissin la porta del restaurant, i quan a la cuina es preparaven les primeres truites de patata i les tapes. L'Antonio hi feia cap amb en Fèlix Beltran, el tapisser, també veí, de sobre mateix del restaurant, de davant mateix de la fusteria, i que al cap dels anys es convertiria en el seu company d'esmorzars, juntament amb en Ramon Bonamusa. Fa un parell d'anys vaig escriure sobre en Fèlix Beltran, i ara em toca fer-ho sobre l'Antonio Villegas. A diferència d'en Ramon, més polititzat, en Fèlix i l'Antonio eren més distants amb la política, no s'hi ficaven gaire. Eren un tipus de treballador o empresari que preferia no entrar-hi, ja sigui a nivell local o naconal, en temes polítics. El futbol, la feina i les tafaneries locals omplien prou aquelles estones d'esmorzar mentre fullejaven el diari i la feien petar anys enrere amb el meu avi darrere la barra i, un cop l'avi Saül ens va deixar, entre ells en aquella taula que es feien preparar a dins del menjador o amb la clientela habitual.

L'altre aspecte calellenc que no s'entendria sense la figura de l'Antonio i la seva fusteria és l'empenta i protagonisme que va tenir el tennis taula a la ciutat i a nivell nacional. Gràcies a Fusteria Villegas, Calella va ser molt coneguda en el seu temps pels equips de tennis taula. Era patrocinador, el patrocinador. També va assumir, de la mà d'en Jaume Puig, que va ser regidor d'Esports i gerent de la fusteria, responsabilitats al club com a president. Amb la implicació i els recursos que l'Antonio hi posava, Calella va poder fer fixatges d'alt nivell i va mantenir una de les 'masies' més importants del país de tennis taula. Només per això últim, Calella hauria de retre un homenatge a Antonio Villegas i a la seva família, la dona i els seus fills Daniel, Ricard i Marina.

L'Antonio ens ha deixat amb la discreció que el caracteritzava, però això no treu que calgui recordar que al carrer de les Ànimes hi va haver una fusteria industrial de màxima qualitat, amb una plantilla que feia una patxoca impressionant i una flota de furgonetes que anaven amunt i avall de la comarca i el país fent una feina extraordinària. A part dels records de les converses a la barra del restaurant, de bon matí, algun d'ells de jove fins i tot quan tornava de marxa i encara no havia anat a dormir, hi ha una obra física que forma part del meu imaginari. La fusteria d'El Hogar Gallego i del pis dels pares, i de casa meva, era de can Villegas. Les fustes que els nens del carrer Ànimes anàvem a demanar a la fusteria per llençar-nos pel pendent del pàrquing de davant mateix també ho eren. Així com les serradures de fusta que el meu pare em demanava que anés a buscar a can Villegas per al restaurant, o les que anàvem els vailets del carrer a demanar per fer trapelleries. La olor de serradures, la fortor de la cola, el soroll de les màquines que tallaven les planxes de fusta, el brogit de camions i furgonetes que entraven i sortien d'aquella nau industrial en ple nucli urbà –un altre concepte que forma part de l'imaginari infantil, els negocis que el nou urbanisme va acabar expulsant a polígons industrials– són records d'un nen de Calella que sempre que pot aprofita la marxa dels seus conciutadans per reivindicar-los i reivindicar aquella Calella.


        comentaris


comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits