bloc sense fulls

Del .cat al .ct?

Diumenge, 20 de setembre de 2015 21:00 h



El 16 de setembre del 2005 es va aprovar el domini .cat, el primer per a una llengua i cultura a Internet. Catalunya, gràcies al diccionari (llengua), és independent a la xarxa sense haver necessitat passaport (estat propi). Durant una dècada, la matrícula catalana ha fet fortuna, i el .cat és el domini no territorial que més creix a nivell global, un 18% l’últim any. La independència virtual és una realitat des que aquell 16 de setembre del 2005 a les 1.04 (hora catalana) un organisme no governamental, l’ICANN, aprovava la candidatura d’una entitat catalana, l’Associació puntCAT, per dotar la llengua i la cultura d’un domini propi, el primer d’aquestes característiques i que, amb els anys, ha estat imitat per altres nacions sense estat. Si el dinamisme català no fos una evidència, avui el .cat seria un domini marginal i el seu prestigi seria irrellevant. Si darrere de la marca catalana no hi hagués hagut un país real amb empenta digital, el .cat hauria fracassat en termes econòmics i socials. Deu anys després, la Fundació puntCAT confia a arribar als 100.000 dominis abans d’acabar el 2015 i assumeix el repte de gestionar un nou domini, gens menor, el .barcelona. El model català de promoure, aconseguir i administrar un domini d’Internet no territorial –els de dues lletres estan reservats per als estats– és envejat arreu del món. A la xarxa, ens ensortim. I el desè aniversari coincideix en el temps amb la cinquena Diada massiva al carrer i amb les eleccions ‘plebiscitàries’ del 27-S sobre la independència política, no virtual, de Catalunya. La trinxera digital ha estat, en aquest sentit, inspiradora, referent, de la causa sobiranista dels últims anys. Deu anys de .cat i cinc anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut de Miravet. Deu anys d’independència digital, i cinc de ruptura institucional, de divorci del pacte constitucional espanyol del 1978.

Quan el 2007 vam publicar el llibre ‘Nació.cat’ sobre l’obtenció del domini d’Internet i ens fèiem un tip de fer presentacions pel territori, hi havia una fal·lera pels blogs en aquell país virtual que anomenàvem ‘catosfera’. El debat estatutari i el postpujolisme, la incipient nova política i els moviments emergents, la popularització de la xarxa i de la telefonia mòbil, la incipient moda de Facebook i, una mica més endavant, de Twitter van donar peu a unes noves regles de joc per a la política i la comunicació. També per al periodisme. Explicàvem l’èpica de l’èxit del .cat, i a les presentacions als blogaires i ciberactivistes els hi brillaven els ulls. La sobirania virtual era, per a ells, estímul d’un independentisme emergent en els àmbits tradicionals, en el país analògic. Nous ajuntaments, canvis de Govern a Catalunya, el retorn del PP a l’Estat, la formació de nous partits, l’aparició de la CUP, les escissions independentistes, els nous lideratges, la transformació dels mitjans de comunicació, la irrupció dels nous digitals… En poc temps, especialment a partir de la guspira de la sentència del Constitucional de fa cinc anys, l’anomenat ‘procés’ s’ha accelerat, i en aquest salt endavant l’entorn digital hi ha tingut molt a veure. Es compleix el desè aniversari del .cat, que va sorgir com a solució imaginativa a una primera campanya pel domini territorial .ct, i es dóna la paradoxa que els ciutadans estan cridats a les urnes per emetre un mandat democràtic que, de ser rotund, podria comportar que un període de temps no massa llarg el .ct sigui, juntament amb el passaport, una de les noves conquestes catalanes. Del .cat al .ct? Part de la resposta, la nit del 27-S.

(Article publicat a Esguard, la primera revista per a mòbils i tauletes en català)


        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits