bloc sense fulls

Benjamí Villoslada

Dimarts, 11 d'agost de 2015 09:00 h

@benjami

VILLOSLADA, Benjamí @benjami (Palma, 1964). A la seva targeta diu ‘bitòleg i toter’. ‘Bitòleg’ perquè treballa amb bits —“si tenim geòlegs, podem tenir bitòlegs”— i ‘toter’ perquè fa de tot: programar, administrar servidors, escriure, ràdio, televisió, portar la comptabilitat, la part legal i comercial de Menéame —és el CEO—, disseny gràfic, gestionar la comunitat i cercar noves estratègies amb Ricardo Galli. “Sóc a la xarxa des de 1995. Hi vaig començar impulsant un punt d’accés a l’empresa d’informàtica del Vendrell amb què col·laborava —i ells em van seguir la idea, que vam realitzar junts. Ens dedicàvem al programari de gestió per a empreses, i en aquell moment em va semblar que Internet era el futur de la informàtica empresarial; des del final dels 80 que feia programes per connectar oficines amb mòdems rudimentaris, i veia com havien millorat considerablement la qualitat de vida i treball. Però a Internet s’hi podien fer moltes més coses que no pas gestió empresarial, i se’m va disparar una part de mi que mai no havia fet servir. La primera fou escriure a les llistes de correu, llargues parrafades, que em va portar a conèixer prou lletraferits i periodistes interessants. El maig de 1996 vaig conèixer en Jordi Vendrell, que feia la primera temporada del programa L’internauta de Catalunya Ràdio. De fet, el seguia amb admiració des del ‘Lloro’, i per mi fou una empenta important que em digués ‘nano, has d’escriure i fer ràdio’. Treballàrem junts en articles per la premsa; m’hi va presentar i vaig començar a escriure regularment articles per un grapat de publicacions relacionades amb la xarxa. Quan vaig tornar a Mallorca, el 2000, en Jordi em va presentar en Llorenç Valverde —sóc mallorquí, la xarxa em permetia treballar a distància amb els clients principatins. En Llorenç aleshores era el director del Departament d’Informàtica i Matemàtiques de la UIB. Eren capdavanters en la divulgació del programari lliure, i en Llorenç em va presentar un professor i hacker del seu departament, en Ricardo Galli. Amb ell fundaríem Menéame el desembre de 2005. Devers el 2005 trobàvem, amb el Ricardo, que el tema blogs necessitava aire fresc. Bàsicament el pinyol del problema consistia en blogaires coneguts però poc generosos a l’hora de citar ningú que no fos del seu pretès nivell —o corral, al qual li dèiem ‘la blogocosa’ en comptes de ‘blogosfera’. Aquest comportament endogàmic feia que costés massa descobrir nous blogaires interessants. Hi eren, a Internet hi ha abundància de tot, dolent i bo, però les eines de subscripció RSS no ajudaven gaire a trobar-los: tothom es subscrivia als mateixos ‘blogstar’ de ‘la blogocosa’ i aquests feien difícil veure res més. Només, de tant en tant, els amics, coneguts, saludats i cunyats ens feien saber que tenien un blog nou —sovint força fluixet. Jo m’esmerçava a trobar coses per la ràdio, però no era fàcil per la resta sense dedicar-hi molt temps. Amb aquest panorama, Menéame va sorgir com a resposta a la nostra fixació amb el problema de la ‘blogocosa’ endogàmica. En presentar-lo li diguérem ‘lloc de promoció de blogs’ perquè volíem una eina per donar visibilitat a blogs desconeguts —i els primers interessats a descobrir-los érem nosalres mateixos. La gent enviaria apunts interessants, altres els votarien, i el resultat seria una portada imprevisible, de lectures interessants, per complementar i alimentar els nostres RSS. A més d’eina per aportar aire fresc a la blogocosa, Menéame també havia de servir com a projecte de programari lliure. Un CMS lliure, vaja. Des de 1998 érem lectors regulars del blog de tecnologia més important: Slashdot. Era col·laboratiu: la gent hi enviava llocs web amb notícies, que anaven a una cua, i un grup d’editors fixes escollien les que arribarien a portada. Slashdot tenia molt èxit, tant que si aconseguies arribar a portada, et podien ensorrar el servidor amb l’allau de visites —li deien el Slashdot effect. A l’Estat hi havia dos llocs idèntics: Barrapunto, d’èxit considerable, i un discret PuntBarra en català. Els impulsors els obriren amb relativa facilitat perquè Slashdot havia publicat el seu CMS com a programari lliure. A 2005 sorgia competència pel Slashdot americà: Digg i Reddit feien el mateix però amb els vots de la comunitat en comptes d’un grup fixe d’editors. Vam pensar que si funcionava Barrapunto i PuntBarra també funcionaria allò-que-fos tipus Digg/Reddit. Cap dels dos no havia publicat cap CMS lliure, així que calia fer-lo. Vam agafar idees de Digg, Reddit, les adaptàrem als costums que crèiem que trobaríem aquí. En haver enllestit el CMS, obriríem un lloc que es diria Menéame en castellà i Remena’m en català. Quan estàvem programant no sabíem si el projecte funcionaria com a projecte de CMS lliure o com a lloc. Primer vam presentar Menéame (desembre 2005) i va tenir un èxit que no ens esperàvem pas. També ens va donar prou feina imprevista en poc temps: calia fer canvis importants per adaptar-nos al que anava sorgint, i al començament és molt; des de funcionalitats fins evitar abusos de tot tipus. No donàvem a l’abast per obrir un altre lloc en català. No era només qüestió de traduir-lo i instal·lar-lo, això ja ho havíem fet: calia cuidar una comunitat que tindria necessitats diferents a l’estatal. Un any després un grup agafava el nostre programari per a obrir La Tafanera, i vam alenar perquè era una cosa que teníem ben pendent. Encara conservem el domini remenam.com i .net. No tinc clar que siguem cap contrapunt als mitjans tradicionals. Poc després d’obrir, la pròpia comunitat ens deia que els apunts interessants de blog no bastaven per seguir fent portades, i començaven a enviar la premsa convencional. Vam canviar la llegenda ‘lloc de promoció de blogs’ per ‘lloc de promoció de notícies’ i fins i tot ‘d’històries’. Hem vist espifiades des de totes bandes, tant grans, que ens hem relativitzat el hype del periodisme ciutadà i la importància del periodisme tradicional. Intentem donar visibilitat a les feines ben fetes a totes bandes. Més que no pas un contrapunt a la premsa convencional, volem ser un filtre crític i racional, útil i posat al dia, per un entorn d’abundància d’informació professional, proam i amateur. En repassar aquests anys, m’adono que a Internet seguim tenint les mateixes necessitats de fons que a 2005: mecanismes que donin visibilitat a les publicacions rellevants. Per mi el rellevant no són les persones sinó el que diuen, fan o ofereixen. Crec que les persones són honestes o no ho són, de refiar o no. A Menéame usem els enviaments, vots i comentaris de la comunitat per identificar històries rellevants —i sovint el vot negatiu ‘irrellevant’ és el que més cou. Al web, els cercadors miren d’identificar els continguts irrellevants i els penalitzen perquè no apareguin a les primeres posicions. I a les xarxes socials, què hi tenim? Depèn si és a Twitter o a Facebook, no està tan clar. Però hi ha una cosa que sempre funciona: esmolar el nas per aprendre a identificar quines persones són honestes, i a partir d’aquí concedir-los la possibilitat de rellevància per allò que diuen. Guanyar-se la reputació de persona honesta demana feina pública (publicant) gairebé diària: aprendre, ser generós i compartir-ho, cometre errors i rectificar. És lent d’aconseguir i fàcil de perdre. Per ser honest també cal parlar de les coses que no t’agraden, car qui veu una estafa i no ho diu, aleshores ell també és una estafa. Criticar significa que sovint algú s’enfadi, una cosa cada cop més arriscada perquè Internet té més pes i els afectats es senten més atacats; poden defensar-se amb agressivitat o falsedats per tal de malmetre la nostra reputació i desautoritzar-nos. Poc a poc, els efectes col·laterals de la nostra honestedat ens poden portar cap a una autocensura que faci que deixem de ser honestos. I aleshores estem perduts, però pensem que no és just perquè només hem estat prudents —el celebèrrim seny. Això, potser, també explica perquè molts mitjans tradicionals estan perdent influència. La nostra honestedat farà que, potser, tengui rellevància un apunt de blog, un projecte empresarial o un producte. Crec que exercir-la amb el programari lliure, més d’un lustre seguit, va contribuir perquè Menéame funcionés. Quan algú em demana consell per sortir-se’n com emprenedor li pregunto què publica a la xarxa: què aprèn i comparteix, què critica, per què s’han enfadat amb ell.”

(Benjamí Villoslada és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)


        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits