bloc sense fulls

Ricard Vaqué

Dijous, 6 d'agost de 2015 09:00 h

Ricard Vaqué @ricardvaque

VAQUÉ, Ricard @ricardvaque (Palamós, 1961). Dissenyador gràfic i fotògraf. Promotor del domini .ct (embrió del .cat). Va fundar l’Associació en Defensa del Domini .ct (ADD-CT). Va ser el primer internauta català que va advertir de la necessitat d’un domini propi per evitar l’ús del .es. Vaqué va sentir parlar d’Internet per primera vegada cap a 1993. “Recordo un reportatge per la televisió sobre la web del Louvre que em va deixar meravellat. Vaig veure-hi tantes possibilitats que vaig capbussar-m’hi de ple. Però la informació era escassa i tampoc era fàcil entrar en contacte amb altres persones interessades. Tenia un gran neguit en saber que m’estava perdent alguna cosa important. Per fi Telefónica va sortir al mercat amb una invent estrany anomenat Infovia, una mena d’Internet espanyola i petita. No era el que esperàvem, però permetia connectar-te a una cosa molt interessant: les BBS (Bulletin Board System), una mena de punts de trobada on podíem contactar amb persones, de vegades de l’altre extrem del planeta, cosa que en aquell moment resultava tremendament màgica. Amb les BBS vingueren els primers xats i els primers intercanvis d’idees i de coneixements que només podíem aconseguir per aquell canal. Fonamental per progressar, perquè els llibres i les revistes quasi no en parlaven, d’Internet. Els meus interessos artístico-tecnològics, incompatibles fins a aquell moment, van veure la llum quan van aparèixer les primeres webs. Les pàgines web dels orígens no comptaven amb la feina de cap grafista (fons gris, lletra Times exclusivament, colors primaris, imatges minúscules de 8 bits) i els continguts eren eminentment científics. Recordo perfectament el dia que vaig veure el primer gif animat en aquell oceà de color gris i links de color blau: era una petita icona a la web de la Universitat d’Oviedo, a baix de tot de la pàgina, com si els fes vergonya fer ostentació d’aquell petit miracle: moviment en una web! Per a un comunicador visual era molt evident tot el potencial que hi havia en aquell nou món, esperant a ser colonitzat. Llegint i copiant fragments del codi HTML d’aquelles primeres pàgines i fent proves ‘a veure què passa si…’, vaig començar a fer disseny gràfic aplicat a la web. Cap a 1994 o 1995 vaig aconseguir penjar la meva primera feina professional a la xarxa: la de la Diputació de Girona. Ens vam avançar a la Generalitat, a altres diputacions i crec que a tots els ajuntaments del país. En aquells moments, en tota Catalunya n’hi devia haver una vintena, de webs: universitats, proveïdors d’Internet, algunes pàgines personals i unes poques entitats privades. Els dissenyadors teníem camp lliure: en tot Girona érem només 3 o 4 empreses oferint disseny web. Com a camp d’aprenentatge vaig crear un dels primers indexadors webs del país: La Teranyina. Aleshores no existia o no estava estès encara el concepte de buscador i totes les iniciatives copiàvem l’esquema de Yahoo! que era la referència mundial: un índex que s’alimentava manualment, un llistat de webs ordenat per temes i origen geogràfic. I La Teranyina intentava ser un ‘Yahoo gironí’. Molt modest, això sí, perquè al principi només tenia 4 o 5 pàgines, les suficients per indexar les webs de les comarques de Girona. A la resta del país hi havia iniciatives similars que cobrien tota la geografia, però l’èxit i l’encert en molts sentits que va acabar tenint Vilaweb va eclipsar-nos a tots i ha estat des d’aleshores el far del barri català d’Internet. La xarxa va créixer exponencialment i en molt poc temps vam passar de la prehistòria, a l’edat moderna. El correu electrònic va esdevenir el rei, van proliferar les llistes de correu, els grups de news, els xats en bones condicions… El canal de xat #catalunya de la subxarxa Undernet i la llista de correu L’internauta (lligada al programa radiofònic del mateix nom, conduït aleshores pel gran i visionari Jordi Vendrell) van ser un excel·lent caldo de cultiu que va veure néixer alguns dels conceptes que avui utilitzem. Per exemple, discutíem sobre com s’havia de dibuixar aquesta o aquella ‘iconya’ (per cert, que el propi mot ‘iconya’ va néixer a la llista L’internauta), o sobre com s’havia d’anomenar la memòria ‘cache’: el TermCat va establir que se n’hauria de dir ‘memòria cau del sistema’, però a L’internauta vam decidir que en diríem, lògica i assenyadament, ‘caxé’, que és com quasi tothom n’ha acabat dient. També, bona part del llenguatge críptic dels SMS d’avui, va néixer en aquells xats de 1996: ja fa 20 anys que, al canal #catalunya dèiem ‘pq’ per ‘per què’ o ‘a10’ per ‘Adéu’. La ‘netiqueta’ (costums no escrits sobre el bon comportament a Internet) a Catalunya es va estendre i consolidar en llocs com L’Internauta o xats com el #catalunya. Ens sentíem realment protagonistes d’un moment històric. Que les discussions fossin tant ‘de lletres’ en un món tant ‘de ciències’, devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que molts membres del GPD, el Grup de Periodistes Digitals, tinguessin un paper molt actiu en aquests mateixos canals. El GPD va tenir un pes considerable en la manera d’entendre i de donar forma a la Internet catalana. També en el #catalunya teníem les primeres ciberbatusses amb internautes espanyols que entraven a incordiar, per no perdre les tradicions. Guanyàvem sempre nosaltres, per tossuts. Va ser en aquest entorn que van néixer les que probablement van ser les primeres cibercampanyes de Catalunya. La primera, innocent a ulls d’avui, consistia a proposar a tothom que pengés la quadribarrada a la seva web durant la Diada. En vam dir ‘penjada de senyeres digitals’ i va tenir un èxit considerable. Es tractava que tothom copiés una mena de banner que vaig dissenyar i el posés en un lloc preeminent de la seva web. El banner amb la senyera havia d’enllaçar amb una petita web que explicava en molt poques ratlles els fets de 1714. El que tenia d’extraordinari aquesta web és que vam aconseguir que catalans de tot el món a qui no coneixíem de res ens ajudessin a traduir-la a un munt d’idiomes, més de 20 crec recordar. Tot plegat era increïble per l’època, perquè no existia quelcom com Twitter o Facebook per aconseguir viralitzar res, però, tot i així, ens demostrava que a la xarxa podíem unir-nos per fer coses importants, fins i tot sense conèixer-nos personalment. Per exemple, descobríem que, sense grans inversions i sense moure’ns de casa, podíem explicar el 1714 en xinès, en àrab o en rus a tot el planeta. Això era nou i era molt gros! La Web de la Diada i la penjada de senyeres digitals al meu entendre és un dels moments clau —petit i oblidat, però clau— en la nostra ciberhistòria. Aquella primera campanya de les e-senyeres va servir també d’entrenament per a la següent, molt més sonada: la campanya pel domini .ct. Va néixer quasi per casualitat, fent comentaris intranscendents, no recordo si a la llista de L’internauta o en el xat #catalunya, sobre el fet que les nostres adreces d’e-mail haguessin de portar la matrícula espanyola .es enganxada de forma inexorable, identificant-nos davant el món com a espanyols, justament ara que el món s’havia fet tan gran. I passats uns dies vaig anar descobrint que, el fet que existís un .es per a Espanya i no existís un .ct per a Catalunya, era només una decisió tècnica que prenia algú a l’altre costat de l’Atlàntic, potser sense adornar-se de la importància que podia tenir per a 7 milions de persones. Algú qui probablement ignorava els problemes entre espanyols i catalans. Així, doncs, ‘només’ era qüestió d’anar-hi a trucar la porta. No va ser tan senzill, és clar. La campanya va suposar rebre i gestionar unes 12.000 signatures entre particulars, empreses i entitats públiques dels 5 continents —insisteixo: estem parlant dels anys 1996-1998. Tot això era colossal. Vaig poder presentar la proposta personalment en una comissió en seu parlamentària, un moment que va servir per pagar tots els mals de ventre anteriors, o a TV3 amb en Vicent Partal, entrevistats per la Montse Jané. Tot plegat va culminar en diverses proposicions dels partits polítics al Parlament de Catalunya, així com el posicionament del Govern de Catalunya i de dos ministres d’Indústria —sempre amb evasives, només faltaria, tot i ser ministres catalans. També van parlar del .ct mitjans de tot el món, incloent Wired, un altre moment que recordo amb entusiasme. Malgrat la monumental moguda, tendim a dir —jo el primer— que tot va acabar en un no-res, però m’agrada pensar i aclarir que la campanya pel .ct va morir perquè pogués néixer amb tota la seva força i esplendor el .cat de què avui gaudim, del qual també sóc partícip, ja que l’associació ADD.CT, que encara presideixo, va ser cofundadora de la Fundació puntCAT. Més o menys paral·lelament a tot això, vaig entrar en contacte amb el periodista i avui gran amic -David de Montserrat, amb qui vam conduir un programa de ràdio sobre Internet, pioner a Girona: Enteranyinats. Aprofitant aquest programa, també vam fer una web anomenada Nadal Enteranyinat, que era una mena de bústia electrònica on els nens enviaven les seves cartes als reis de l’Orient. La web va seguir funcionant durant anys rebent i responent automàticament centenars de cartes cada Nadal! També durant aquella època vaig col·laborar en el naixement de Softcatalà, creant les primeres caràtules del CD, pantalles, icones i logos del Navegador en català. Així mateix vaig formar part durant un temps de la junta d’ISOCCAT, quan es debatia entre integrar-se amb el capítol espanyol (per ‘pragmatisme’ va dir una persona avui important) o seguir lluitant per la seva independència. D’aleshores ençà vaig obrir —i tancar cames ajudeu-me— un parèntesi d’uns anys fent política quasi-professional. També he participat en diverses mogudes de caire catalanista fora de la xarxa. Mogudes nascudes a redòs de l’espurna d’Arenys de Munt que, d’entrada, semblarien tenir poc a veure amb aquelles velles campanyes digitals. Però, quan t’atures a pensar-ho, hi ha molts punts d’unió entre la Web de la Diada de 1996 i els referèndums populars per la indepèndència de 2012 o les altres grans manifestacions que, quan les inquietuds de persones diferents conflueixen en un mateix xat, en un mateix fil a Facebook o en un seguit de tuits, les conseqüències són grans i imprevisibles ;-)”.

(Ricard Vaqué és un dels 200 protagonistes de la Internet catalana de Sobirania.cat. Aquest és l'índex onomàstic del llibre amb un miler de referències. Podeu comprar el llibre online.)


        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Índia 2007

Dissabte, 25 ago.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits