bloc sense fulls

José Antonio Pardo González, un gran metge de Calella

Dijous, 5 de setembre de 2013 09:00 h

S'ha instal·lat la idea que el sistema públic de salut està en perill. S'havia ja instal·lat la idea que per gaudir d'una bona prestació mèdica havies de combinar la sanitat pública amb una mútua. Molts catalans paguen el servei públic a través dels seus impostos i, voluntàriament, han decidit fer-se d'una mútua per gaudir dels avantatges del servei privat. El sistema públic es veu alleujat i l'usuari que s'ho pot permetre s'estalvia alguns inconvenients de la xarxa pública. Davant d'una greu malaltia o d'una urgència d'abast, finalment molts opten per la prestació pública perquè, encara, és garantia en els moments realment difícils.

Aquest escenari no té res a veure amb el record d'infantesa del doctor José Antonio Pardo González, que era metge de l'ambulatori públic i també rebia visites a casa, al seu domicili del carrer Àngel Guimerà. El doctor Pardo era el metge que atenia la meva família, ja sigui a l'ambulatori del carrer Bruguera o al CAP de l'Hospital Sant Jaume o al seu domicili o venint ell a casa nostra. Tu sabies que el doctor Pardo t'atendria fos on fos i sempre de manera personalitzada, molt propera. Era un metge de capçalera i un amic dels meus pares. Recordo anar-hi de petit a la consulta de casa seva, als vespres o les nits, quan els meus pares em podien dur. Recordo d'anar a l'ambulatori i de venir ell a casa. També recordo que ens donava medicaments si en tenia a la seva consulta, i de totes les facilitats que oferia. No era un facultatiu, era una persona que coneixia la família, que es preocupava pels problemes, pels estudis dels fills, pel negoci familiar...

Aquest perfil ha desaparegut. Ara tot és més impersonal. No vull dir menys professional ni efectiu, sinó diferent. En Pardo sabia tot de nosaltres i per a nosaltres era una seguretat tenir-lo a prop. Ara la seguretat és confiar en el servei públic amb la rotació de cares, i poder pagar una mútua per saber a quin especialista o quin metge anar-hi per a aspectes més específics. El metge integral, la referència, el consultor, l'amic, no el trobes. Amb els últims perfils com el del doctor Pardo s'ha acabat una manera d'entendre la medicina fruit d'un temps que ha passat i no tornarà.

Em trobo José Antonio Pardo pel carrer i em comenta que ha llegit un article meu o que m'ha vist per televisió. Comentem la jugada i ens preguntem per les famílies. La quantitat de gent de Calella que segurament tindrà el mateix vincle amb ell i amb altres metges d'aquella generació. En Jaume Llaverias, en Josep Lluís Fillat i tants d'altres. Tinc gravades imatges del doctor Pardo a les tantes de la nit a casa seva. La seva dona el cridava per sopar i encara ens atenia a la consulta particular. Et donava els medicaments perquè no haguessis d'anar a la farmàcia de guàrdia que vés a saber on petava. Feies la xerradeta i arreglaves el món. Jo era menut, anava amb la mare, normalment. Potser amb l'avi. El pare, pencaire, havia de treballar als fogons. Havies d'estar molt cardat perquè t'hi acompanyés, i si hi anàvem era perquè els dos havíem de ser atesos pel doctor.

El salt en el temps és al CAP nou, sense la infermera que abans feia les receptes i gestionant-se el propi metge l'historial del pacient amb l'ordinador. El doctor Pardo amb ordinador, fent tots els papers de l'auca. Polivalència tecnològica, reducció de personal. El tracte el mantenia, malgrat el minutatge d'ix temps per pacient. Un cert retard també el generava, però en l'ambient de la sala d'espera hi havia aquella comprensió compartida pels que fèiem cua. Va tard, el doctor Pardo, perquè s'està més estona per pacient de la que li marquen. També perquè era una mica imprevisible, i ja podies anar per un refredat que si et trobava un altre símptoma ell no escatimava en demanar-te proves i aprofundir-hi.

Suposo que per als gestors públics aquests perfils eren incòmodes, però per als pacients eren un àngel de la guarda. Aquest vincle, aquesta connexió, fa temps que no la practico ni la necessito. Només em preocupen els fills, i al metge ja no hi vas si no és que realment et trobes cardat. No calen consells ni familiaritat. Els temps han canviat. Ara tens internet i la Viquipèdia. Abans havies de preguntar-ho tot, i si la resposta la donava un facultatiu allò gairebé era paraula de Déu. Vinc d'una infantesa en què el meu avi em posava les injeccions al magatzem del restaurant. D'una època en què em van arribar a dur a una curandera gallega per un problema amb un genoll. D'uns anys en què les prestacions i les exigències d'avui no existien ni en somnis. En aquells anys i en aquell context, en el si d'una família formada a Calella per membres provinents de la resta de l'Estat, gent humil que havia decidit pencar de valent a Calella per aixecar un negoci i tirar endavant una família, figures con el doctor Pardo van jugar un paper fonamental per a molts calellencs vinguts de fora. Estem parlant de medicina, però també, o sobretot, de cohesió social i progrés.

Tenim un deute amb aquests professionals, amb aquesta generació de metges. Recordar-los ara és una manera d'homenatjar-los i, alhora, de reivindicar la necessitat d'una sanitat per a tots de primera.

(Apunt publicat a Rebat.cat)

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Calella

Dissabte, 11 jun.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits