bloc sense fulls

Com Internet ha contribuït al salt independentista de Catalunya

Dimecres, 12 de juny de 2013 09:45 h

consultes25A 124

El Periódico publica una enquesta segons la qual Catalunya ha fet un salt sobiranista impensable anys enrere. Els catalans volen la consulta, encara que sigui sense autorització de l'Estat. El sí a la independència arrassaria amb un 58%. A més, per primera vegada des del restabliment democràtic, un partit independentista guanyaria les eleccions al Parlament, segons la mateixa enquesta. La greu crisi econòmica i institucional que pateix Espanya ha estat determinant en aquest canvi polític que s'està gestant a Catalunya, però hi ha també un altre factor rellevant que hi ha influït: Internet. De la catosfera a la tuisfera han passat vuit anys, exactament els que han coincidint amb la frustrada reforma estatutària i l'eclosió de partits sobiranistes amb l'hegemonia del discurs independentista.

Internet apareix als àmbits militars i acadèmics dels Estats Units el 1969, i arrenca amb finalitats comercials el 1995. Mesos després ja hi ha pàgines en català a la xarxa, començant per Vilaweb i el diari Avui. Els primers blogs personals són del 2000, però el concepte que engloba les bitàcoles en català, catosfera, no sorgeix fins el 2005. La primera jornada de la Catosfera se celebra el 2008 (engany es farà la sisena edició a Granollers). Si les pàgines web de contingut local i les d'àmbit nacional, així com les versions electròniques dels mitjans tradicionals (diaris, ràdios i televisions), havien permès desenvolupar uns formats informatius nous, la irrupció dels blogs va suposar una revolució com a eina periodística.

El 2007 apareix el portal de blogs polítics (de militants i ciutadans sense carnet) en català, Poliblocs, que abraçava tots els territoris de llengua catalana. És a dir, tot el planeta perquè la catosfera és global: al territori físic del domini lingüístic se li afegia el que a partir del 2005, amb l'obtenció del .cat, esdevé el domini lingüístic i cultural virtual. Qualsevol català o entitat que s'expressa en llengua catalana arreu del món, dóna sentit a la globalitat del domini .cat. La sobirania virtual era un fet, i el primer domini que trencava el passaport en favor del diccionari, donava pas a una manera de ser i fer a la xarxa que contrastava amb les cotilles del món analògic, ja sigui al quiosc, davant del televisor o al dial de ràdio.

El domini .cat és el segon del món que més creix, amb més de 65.000 'matrícules' que han transformat l'espai català de comunicació que va teoritzar el professor Josep Gifreu. L'espai de comunicació 2.0 és dinàmic amb la web i està agitat a les xarxes socials tant actives en mans d'un país activista i militant com el català. Davant l'aparició de nous mitjans i la potenciació de les versions digitals dels media catalans, el periodisme ha mostrat la seva cara més simpàtica. La fal·lera de les bitàcoles personals en la Catalunya virtual ha contribuït, en l'escena política, al desacomplexament del sobiranisme en el postpujolisme, amb l'excitació del debat estatutari i la caiguda de tabús com l'espoli fiscal, la celebració d'un referèndum o la declaració unilateral d'independència.

Espanya va viure la seva primera revolta ciutadana de la mà de la tecnologia el 2004 amb els 'sms' per desmuntar les mentides dels atemptats de l'11-M. A Catalunya, la revolta ciutadana ha tingut més a veure amb el rebuig a la retallada estatutària des dels blogs personals i la convocatòria de la històrica manifestació independentista de l'11-S gràcies a les xarxes socials (Facebook i Twitter).

L'assalt ciutadà als mitjans i als partits ha sacsejat el periodisme i la política catalana, que han patit el mateix terratrèmol a nivell global però amb una agenda nacional que ha capitalitzat el debat. El periodisme s'ha vist obligat a mostrar-se més fresc, valent i atrevit, han aflorat nous mitjans de nínxol (debat independentista), confidencials que posaven el dit a la nafra i trencaven tabús, i els blogs han permès que professionals ociosos i irreverents es reivindiquessin públicament. El mateix ha succeït als partits polítics, amb militants que usaven el blog per trencar discursos imposats per les cúpules, i s'erigien en corrents crítics o de pressió interna. Campanyes electorals més econòmiques i imaginatives, proliferació de guerra bruta digital amb confidencials i l'impacte audiovisual aprofitant Youtube. 

Aquest primer període d'acceleració de la internet catalana, amb l'eina dels blogs i de mitjans que s'expandien del territori al país com Nació Digital, fòrums desbocats com els de Racó Català, confidencials com Busot o portals ideològics com Directe.cat, va experimentar un nou salt amb Facebook (2003) i Twitter (2006). Allò que fins a aquell moment estava reservat per a periodistes o ciutadans una mica hàbils, que es prenien la molèstia d'obrir un blog, escriure-hi unes línies, anar alimentant la pàgina, comentar i respondre comentaris, i haver de practicar una certa reflexió en el format d'un títol, una caixa de text, uns enllaços, un codi de foto o de vídeo per il·lustrar-ho i una certa capacitat de generar tràfic a cop de correu electrònic, va donar pas a l'enorme facilitat i superficialitat de les xarxes socials.

Qualsevol persona aliena als debats polítics o d'actualitat entrava a Facebook i començava a intervenir en murs propis i d'amics que creixien exponencialment. La internet catalana més ideològica o activista donava pas a una internet més social, massiva, de textura familiar, en què el post polític cedia protagonisme a la quotidianitat de la gent. M'agrada, comparteixo, recomano a amistats... Artefactes com l'iPhone (2007) van acabar d'arrodonir aquest procés de massificació de les xarxes socials gràcies a un fenomen rotund: la mobilitat. Allò que requeria temps, reflexió, una certa habilitat escriptora i un ordinador de sobretaula, allò era substituït pel vertígen de la immediatesa, la facilitat de compartir o tuitejar des de qualsevol lloc aprofitant la grandesa dels telèfons intel·ligents i les cobertures 3G. L'ordinador era mòbil i personal, i la gent el duia a la butxaca. La segona tongada de l'assalt ciutadà estava en marxa i s'anomenava tsunami ciutadà.

Facebook, en 110 idiomes, entre ells el català, per a 1.000 milions d'usuaris. Twitter, amb 130 milions de piulades diàries, reconeixia el català gràcies a la campanya del periodista Albert Cuesta de l'etiqueta #twitterencatalà que avui està plenament justificada amb 100.000 usuaris en la nostra llengua. Aquest esclat va agafar el país en ple desafiament amb l''establishment' de l'Estat després del desengany de l'Estatut i la radicalització per l'operació electoral del retorn de CiU al poder i l'aparició d'escissions i nous partits independentistes.

El trajecte de l'sms del 2004, al post del 2006, el mur del 2007 i la piulada del 2008 fins a culminar-ho amb WhatsApp més recentment ha coincidit amb dues crisis per al sector de la comunicació: l'econòmica i l'estructural. Els mitjans han fet l'esforç per convertir-se en 'friendly 2.0', ja sigui per aconseguir tràfic cap a les seves webs com per captar participació a les xarxes socials. Els periodistes han reivindicat les seves marques personals, desmarcant-se en ocasions de les rigideses i les línies editorials dels seus mitjans, en el cas dels afortunats que conserven la feina. El periodisme mal anomenat 'ciutadà' ha estat amenaça i repte, i l'aposta pel periodisme de titulars, del que està passant, ha convertit la immediatesa en un sacrilegi per als defensors de les essències del bon periodisme.

Si els usuaris s'han accelerat i agitat amb murs i piulades, amb mòbils que esgoten la bateria en poques hores, els mitjans no es queden curts amb els continguts més socials, les peces 'soft' que pretenen animar l'audiència i desengreixar informacions econòmiques i polítiques catastròfiques. Hi ha dues eines que aboquen els periodistes digitals a aquest estrès permanent: l'analítica web en temps real que aporta tot tipus d'informació sobre l'audiència a la pàgina, i les tècniques per posicionar millor els continguts als cercadors, davant de monstres de la xarxa com Google. Saber què vol la gent a la teva pàgina i disposar d'eines per saber què fa la gent a les xarxes socials han conduït mitjans i professionals a una immediatesa que devora i no deixa marges per a una certa pausa i reflexió.

La política no n'està al marge d'aquest embogiment col·lectiu. Els 10.000 a Brussel·les del 2009, convocats per Enric Canela, van obrir la via de la mobilització en el trànsit de l'estació Estatut a l'estació Independència, amb la marxa de l'Onze de Setembre, els partits i la crisi institucional, corrents interns que trencaven disciplines pròpies de l'etapa pujolista, escissions d'escissions i vanitats mal resoltes, l'aparició de fenòmens inesperats com el 15-M, més de tall social que nacional, partits nous a partir de lideratges mediàtics i de les xarxes socials, com Solidaritat, i els conflictes del nou món digital amb la vella lògica analògica de lleis electorals anacròniques, amb els seus blocs electorals i jornades de reflexió que tothom, fins i tot els assessors dels grans partits, vulneren.

        comentaris

Tres quartes parts de comentaris a Nació Digital i Directe.cat els fa un grup de persones pagades per algunes plataformes independentistes. Al directe.cat és especialment vergonyant l'invent de suposats espanyols comentant sempre franquistes, és clar!. Quan vulguis estudia el seu llenguatge i metodologia. És vergonyant. Són els perills de la virtualitat massiva, que aniquila discursos diferents i exalta el nacionalisme independentista. A mi no em representeu de cap manera.

5 -10 -20 -tots
1



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

darrers comentaris

fotos

El Punt

Diumenge, 13 feb.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2017, Saül Gordillo     Crèdits