bloc sense fulls

Article per al llibre "Cop de CUP"

Dijous, 6 de desembre de 2012 09:00 h

Sin título

La CUP són pintades al carrer i Joan Jubany amb cabells llargs. Aquest és el meu primer record d’aquesta organització política confonent-la, probablement, amb Maulets. Parlo de missatges en murs i parets de Mataró amb pintura (no esprai) i en Jubany, germà de l’Helena, amb qui vam coincidir a la redacció d’El Punt del Maresme, al camí de la Geganta de Mataró. Jo sóc de Calella, i m’havia mogut per l’Alt Maresme, la Selva Marítima, i la ciutat de Girona. Va ser a finals dels vuitanta a Mataró on vaig conèixer l’embrió de la CUP, mentre estudiava batxillerat i COU i feia les primeres incursions periodístiques a l’efímer Diari Maresme, a l’avinguda Recoder. Després, al cap d’uns anys, vaig descobrir la CUP com a font d’informació i actora política local mentre jo feia de cap de secció d’El Punt en aquella arrencada de l’edició maresmenca que mai oblidarem. Parlo de mitjans dels noranta, quan la CUP no tenia regidors però començava a articular discurs i guanyar musculatura per entrar a les institucions municipals en una dècada.

La CUP va ser aleshores un actor incòmode, però a El Punt els hi publicàvem els seus escrits quan la resta de mitjans no els concedien ni mig centímetre de paper, ni un segon de ràdio o televisió. Era l’època de les cartes al director, dels comunicats per fax i les accions al carrer buscant un breu a columna o, quin luxe, una fotonotícia. En Jubany i els seus col·legues no paraven de buscar excuses per sortir al diari, i com que nosaltres ens dedicàvem a fer caure alcaldes corruptes de la comarca –això és un pèl exagerat– l’espai i l’atenció que li podíem dedicar a la CUP mai coincidia amb els interessos i desitjos seus. Lògicament, el conflicte saludable entre mitjà i font d’informació estava servit.

Encara que jo tingués una topada al seu despatx amb l’alcalde socialista Manuel Mas, perquè al diari havíem publicat –com cada setmana– un article d’opinió de Jordi Bilbeny, apareixia al carrer Sant Josep una pintada contra el nostre director, Manuel Cuyàs, prou explícita: “Cuyàs pillaràs”. A la redacció no érem els socialistes espanyolistes amb cua i banyes de diable que deurien imaginar els maulets, però tampoc no érem els terroristes que s’imaginava l’aleshores alcalde Mas i Estela. Incomodàvem tothom, però tothom volia sortir a les pàgines d’aquell diari comarcal independent que trencava els lligams que CiU i el seu candidat Ramon Camp tenien amb una altra capçalera local.

Arribat un dia en Joan Jubany va deixar de ser maulet i va centrar-se en el projecte cupaire. També es va tallar els cabells per dissimular que li queien, com m’ha passat a mi amb el temps. Les parets pintades van donar pas, amb els anys, als blocs d’internet i als murs de Facebook. Es van acabar els comunicats per fax, llavors tot seria per correu electrònic i no calia discutir-se gaire amb els periodistes per un breu al diari perquè la CUP ja començava a entendre la web 2.0 i, més recentment, a conquerir les xarxes socials. Van entrar els primers regidors, el de Mataró quatre anys abans dels comicis que han proporcionat un centenar d’edils arreu de Catalunya.

A Mataró, doncs, la CUP ha anat una passa per davant. I a la capital del Maresme també hem assistit a la maduresa de la organització. Els col·legues d’en Jubany han passat de llençar-li un pastís de nata a la cara del tinent d’alcalde socialista Remigi Herrero anant a la Missa de les Santes a ocupar l’espai d’ERC a l’Ajuntament –que s’ha volatilitzat– i esgarrapar terreny a la sempre forta ICV-EUiA mataronina. Poca broma amb la CUP a la capital del Maresme, i alerta amb el balanç que pugui oferir d’aquests anys en els ajuntaments on acaba d’obtenir representació municipal.

Abandono els records i em situo en el present. La força de la CUP és avui el municipalisme, és a dir, la proximitat i el treball de base, a part d’una aposta ideològica clara en l’eix social (esquerra alternativa) i nacional (independentisme). Però com tota organització assembleària que s’implanta pel territori, és com una nina russa. Hi ha moltes CUP dins de les CUP. La llibertat és atractiva, adictiva. També fonamental per al creixement del moviment polític que representa, ja que actua a mode de franquícia, si se’m permet la frivolitat. No és el mateix la CUP de Girona que la de Sant Celoni, Berga, Reus o Vilafranca. Quan la franquícia no va lligada a unes exigències estrictes, l’expansió està garantida si el producte funciona.

Amb la crisi actual, el producte té motius per fer forat, ocupar un nínxol. Hi ha una generació que no ha viscut la transició espanyola i molt menys se’n sent deutora, i que afronta la transició nacional anunciada per CiU amb un esperit combatiu valent que recorda l’ERC d’alguns territoris o l’ICV d’algunes ciutats. En espais i temps diferents. La CUP, però, és una altra cosa. És ruralisme urbà, és assemblearisme digital, és anticapitalisme ecologista, és el 15-M català abans del #15M i moltes coses més. La CUP, a diferència de l’independentisme d’ERC i de l’ecosocialisme hereu del PSUC, té una component antisistema que connecta amb els nous votants i, cada cop més, amb vells combatents antifranquistes desenganyats i necessitats d’aire fresc.

En una ocasió vaig sentir dir a una persona propera a ERC que s’alegrava de la irrupció de la CUP i que si aquesta no existís s’hauria d’inventar. Caldrà veure si aquella afirmació feta en termes de consolació per uns mals resultats serà l’auguri, o no, d’un moviment tectònic en l’àmbit de l’independentisme d’esquerres. Dit en altres paraules, caldrà veure si l’esquerra independentista desplaçarà l’independentisme d’esquerres. Com que la competència sempre és saludable, el bon moment de la CUP coincideix amb la patacada d’ERC i això segurament obre un nou escenari en viles, ciutats i qui sap si algun dia pot traslladar la pugna municipal al Parlament de Catalunya o altres cambres dels Països Catalans. La veritat és que som a les beceroles i que l’estimulant debat intel·lectual i polític té al davant la rotunditat dels resultats electorals. La CUP té marge per al creixement, però l’ERC post-tripartit encara està molt per davant en regidors, alcaldes i, lògicament, diputats. El mateix podríem dir si féssim la comparativa amb ICV-EUiA.

Article escrit el 15 de juny de 2012 per al llibre Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular [bloc i Twitter]

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

ACN

Divendres, 17 ago.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits