bloc sense fulls

Lectures positives del 25-N

Dilluns, 26 de novembre de 2012 21:30 h

Sensació agredolça d'una part dels electors que es debatien entre CiU i ERC, un cop coneguts els resultats de les eleccions del 25-N. Els vasos comunicants de la federació nacionalista i del partit independentista han demostrat que hi havia votants que fluctuaven entre una i l'altre, i que fins l'últim minut no tenien clar com concretar amb el seu sufragi l'impuls al procés d'independència. L'opció d'Oriol Junqueras ha guanyat força en els últims dies, en detriment d'un president Artur Mas que s'anava desinflant a mesura que s'apropava el 25-N víctima d'una campanya electoral bruta i duríssima. Si la campanya hagués durat una setmana més, la mossegada d'ERC a CiU hauria estat monumental. No obstant, la sorpresa ha estat enorme entre propis i estranys. Repassar aquest dilluns les porres ens porta a pensar fins a quin punt l'alta participació (70%) ho ha distorssionat tot i per què ens acabem pensant que el nostre entorn és l'únic entorn.

La premsa internacional ha sabut llegir els resultats més enllà del partidisme i el presidencialisme que la pròpia CiU havia inculcat. El sobiranisme català ha sortit reforçat, malgrat les adversitats i la campanya de la por, amb un diputat més que abans, si fins ara es podien comptar els parlamentaris de CiU com a partidaris de la independència. Però el gran tema d'aquestes eleccions és, precisament, que CiU ha perdut 12 escons difusos i el Parlament n'ha guanyat 50 d'explícitament sobiranistes, als quals cal afegir els escons de forces que han crescut totes elles: ERC (+11), ICV-EUiA (+3) i l'entrada de la CUP (3). És a dir, que les eleccions han servit per a avaluar l'obra de govern, clarament castigada, i fer la foto dels blocs sobiranistes, unionistes i ni-ni's (federalista supeditat a la reforma constitucional). En l'administració governamental, Mas ha estat reprovat. En la proposta autodeterminista, el president disposa d'aliats transversals a l'esquerra i ell n'aporta els del centre-dreta.

Que ERC sigui segona força, és a dir, que el cap de l'oposició sigui un independentista d'esquerres enfront d'un president de centre-dreta que s'ha proclamat independentista, és un missatge carregat de força. També ho és que el PSC estigui a un escó dels republicans, i que hagi resistit l'ofensiva del PP. Una altra bondat d'aquests comicis és que l'espanyolisme s'ha desacomplexat i modernitzat amb C's, que triplica escons, mentre que la por i les clavegueres de l'Estat espanyol han pescat menys del que s'esperaven, només un diputat més. Per contra, ha trencat els ponts amb CiU, ha perdut la centralitat que intentava batallar en la política catalana i posa en perfill algunes de les institucions en què governava de la mà dels nacionalistes catalans.

Primera i segona força per la independència, una esquerra més plural i equilibrada, l'entrada d'un vot de protesta de base, i el toc d'atenció a la supèrvia nacionalista són missatges interessants d'aquest 25-N. Artur Mas s'haurà d'aplicar el discurs de la generositat i abandonar el 'messianisme' del seu entorn, no pas d'ell. La força d'ERC i d'ICV-EUiA legitimen l'eix nacional amb un discurs social que la CiU de Mas havia menystingut, trencant el cordó umbilical amb la socialdemocràcia pujolista. Si CiU vira cap a posicions menys agressives amb els febles i més forta amb els 'poderosos' –per resumir-ho en una frase de traç gruixut– i si concreta l'ambigüitat calculada que tant de mal li ha fet electoralment sobre Ítaca, interdependència, estat propi, dret a decidir i tantes altres fórmules per evitar parlar prou clar, l'entesa parlamentària serà més viable.

L'electorat ha percebut que CiU no volia liderar la manifestació de l'Onze de Setembre per convertir Catalunya en un nou estat d'Europa, sinó que es pujava oportunament al carro del clam popular per obtenir la comoditat de la majoria absoluta tant desitjada des de l'era del tripartit. Mas té ara el mandat de governar i liderar, però no ho haurà de fer pactant-ho amb el seu soci Josep Antoni Duran i Lleida sinó amb el nou dirigent polític sorgit del 25-N, digui's Junqueras, deixant de caricaturitzar Joan Herrera i sense menysprear un Pere Navarro per qui pocs donaven un duro i que ha patit la derrota més dolça que els propis socialistes somniaven. El que està clar és que la parella de ball preferida per Mas fins ara, Alicia Sánchez-Camacho, ha quedat desacreditada per a jugar un rol rellevant en aquesta històrica legislatura, la desena del Parlament.


        comentaris

La gent no 'es puja als carros': hi puja, sense 'es'.

Un article ben resumit i clar.
No em deixa de sorpendre que l'equip de CiU, amb els assessors tan professionals que té, no pogués preveure aquesta davallada.
Ho dic obertament, jo mai els havia votat. Vaig pensar que si els votava i aconseguien la majoria absoluta s'haurien de comprometre amb el que havien dit en la pre i en la campanya electoral, i tenia ganes que per fi parlessin clar.

En aquestes eleccions era fàcil votar un partit a favor de la indepèndencia o a en contra, depenent de l... Llegir més

Crec que has destacat poc la importància de la bomba bruta d'el Mundo.
Ha tingut varis efectes:

1- Ha embrutit la imatge d'en Pujol que ha estat un vector important en la conversión de tota una generació d'autonomistes en independentistes.

2- Ha centrifugat, per tant, el vot cap a altres opcions independentistes

3- Ha obert la veda del 'tot s'hi val'. M'estranyaria que això quedés sense resposta, tard o d'hora, amb una classe política espanyola de naturalesa tant 'extractiva', com aquí... Llegir més

Lectura positiva del 25N i anàlisi interessant amb el que coincideixo força.
No ho tindrà fàcil en Mas i tampoc li posaran fàcil.

5 -10 -20 -tots
1



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits