bloc sense fulls

Servidor públic Manuel Mas

Dijous, 29 de setembre de 2011 12:00 h

MANUEL MAS


Deuria ser l'any 2000. Entrava per primera vegada al despatx de l'alcalde de Mataró com a nou director d'El Punt del Maresme. Ocupava el lloc d'en Manuel Cuyàs, i m'havia de presentar als alcaldes de la comarca. Manuel Mas i Estela era alcalde des del 1983 i quan jo entrava per la porta del seu despatx ell ja tenia preparada una bona arenga per a mi. Es veu que uns dies abans d'accedir jo al càrrec, un col·laborador del diari, l'historiador Jordi Bilbeny, va publicar un article d'opinió dur contra el govern socialista de Mataró per alguna decisió que no recordo. Aquell article va sentar malament a la Riera 48, i va ser l'excusa perfecta per començar les relacions entre el diari i l'alcaldia marcant distàncies per part de Manuel Mas.

L'alcalde em va fer seure en un sofà de pell molt gastada i d'una incomoditat que em fa sospitar que estava dissenyat a tal efecte. El cap quedava per sota dels genolls, de manera que l'interlocutor de l'alcalde quedava encarxofat en aquell sofà, amb el cos enfonsat i les cames que gairebé tapaven la visibilitat amb l'autoritat. Manuel Mas, en canvi, ocupava una butaca que li permetia estar uns quants centímetres per sobre del seu visitant. L'alcalde altiu, dominant l'escena, i la visita humiliada en un sofà que servia per delimitar qui manava i qui hi estava en situació de clara inferioritat, també físic.

La primera reunió amb Manuel Mas com a director d'El Punt va ser desagradable. El ruixat de l'alcalde, desproporcionat, sense cap fonament. Si llegíssim avui l'article de Bilbeny el trobaríem normal. Però deu o onze anys enrere, alguns càrrecs socialistes tenien al·lèrgia a qüestions nacionals i identitàries. Totes les seves fòbies van ser concentrades en la meva persona, i quan vaig sortir d'aquell despatx vaig haver d'anar al primer bar que vam trobar -m'acompanyava Joan Ventura, aleshores director d'edicions del grup- per prendre'm un Gelocatil.

Aquesta anècdota retrata l'estil d'aquell alcalde poderossíssim que era Manuel Mas i Estela. Es podia permetre governar amb majoria absoluta al consistori, però sense cap complicitat mediàtica. Ni ràdio ni televisió pública, ni butlletí municipal, ni setmanaris afins, ni diaris proclius a les seves tesis. Sol contra els mitjans, en una època en què els mitjans encara ostentaven el monopoli de la informació. De fet, el seu contrincant aquells anys, Ramon Camp, va arribar a finançar diaris a favor de la seva candidatura a l'alcaldia, i el fracàs va ser estrepitós. A les fe d'errades em remeto.

La soledat de Mas també era dins del seu partit, el PSC. L'alcalde era una rara avis, un outsider que feia poca vida a la plaça de les Tereses i que malparlava de l'aparell del carrer Nicaragua tot i que ell ocupava la presidència de la Federació de Municipis de Catalunya. En Mas anava a la seva, i els resultats a les urnes li permetien això i altres personalismes. L'únic contacte entre ell i determinada realitat, la del partit i la dels barris, era el seu escuder Remigi Herrero. Feien una parella a l'estil de Quixot i Sancho Panza. I en aquella època El Punt era un molí de vent en l'imaginari de l'alcalde quixotesc.

Manuel Mas, però, formava part d'una generació d'alcaldes amb carisma, d'una fornada de polítics municipalistes que anys després donarien consistència als primers governs d'esquerres de la Generalitat. Mas sempre es va quedar a les portes de ser conseller, ja sigui pels equilibris home-dona en la formació d'executius, com pel repartimet de càrrecs en funció dels partits o de les famílies de cada partit, i anar per lliure com ell feia té aquest risc. Ningú no et considera seu, i Manuel Mas prou bé que ho sap.

L'alcalde va transformar Mataró, va relligar els barris del franquisme amb urbanisme democràtic i després va expandir la nova ciutat, de la mà del regidor ecosocialista Salvador Milà. Mas i Milà van liderar el creixement urbà, amb la Via Europa i el nou Parc Central com a cireretes d'un pastís per a la història. Mas també va defensar la prolongació de l'autopista de pagament en època de revolta convergent contra el peatge, així com la conversió en illa de vianants d'un centre que posava els botiguers en peu de guerra. I què els responia ell, als botiguers? "Me la bufen." La frase va quedar enregistrada en la gravadora del periodista d'El Punt Xevi Galceran. "Els botiguers me la bufen." Té gardela!

Capaç del millor, però esquerp i individualista, Mas va haver d'abandonar el càrrec per afavorir la renovació. Com que el Govern no era destí possible, el partit, aquesta vegada sí, el va enviar a la carrera de San Jerónimo amb la victòria de Rodríguez Zapatero i va repetir amb els vint-i-cinc diputats socialistes catalans invisibles encapçalats per Carme Chacón. Des d'aquella invisibilitat a l'escó i des d'una distància que genera síndrome d'Estocolm, Mas va passar de certs plantejaments catalanistes a un posicionament que no era federalista ni espanyolista, una cosa que mai no vaig saber interpretar.

Mas va descobrir els blocs, i el seu s'ha convertit en un autèntic calvari per al PSC. Periodistes i mitjans el tenien en la seva llista de favorits, perquè cíclicament l'exalcalde i aleshores diputat al Congrés s'anava despenjant amb escrits cridaners, tant com algunes il·lustracions de senyores que amenitzaven la seva pàgina a internet. El bloc era la vàlvula d'escapament d'un diputat que se sentia desaprofitat i cridat a millors encàrrecs, sobretot amb la mirada posada en el govern de l'Estat. L'edat, segurament d'una manera injusta, hi jugava en contra, però cada apunt seu crític al bloc l'allunyava més de qualsevol possibilitat de ser a l'executiu de Zapatero. Tancades aquestes portes, i amb la irritació amb ell dels de Nicaragua, només li quedava la disciplina i la feina a l'escó i fer territori, sobretot al Maresme. En aquesta última faceta, Mas ha estat exemplar.

Aquest dilluns el president espanyol ha dissolt el Congrés per la convocatòria d'eleccions el 20N. Punt i final a vuit anys de Manuel Mas com a diputat al Congrés. I punt i final també a la primera línia política, que en el seu cas coincideix pràcticament amb l'edat de jubilació. De la lluita antifranquista, del sindicalisme, el cooperativisme i els primers ajuntaments democràtics, al Congrés dels Diputats en les dues legislatures del PSOE que havien de fer l'Espanya plural que, al meu entendre, és impossible. Malgrat les nostres discrepàncies ideològiques i les topades al diari o als blocs, vull aprofitar aquest comiat del Mas diputat per reconèixer que ha estat un servidor públic solvent i professional, intel·lectualment preparat i honest des dels seus i amb els seus principis. No és poc en els temps que corren.

Em quedo, però, amb l'etapa de 21 anys d'alcalde de Mataró (1983-2004). La ciutat del verd i el blau, de la façana marítima, de Laia l'Arquera, la incineradora i l'hospital, de la plaça Itàlia i Granollers com a nodes, de les Cinc Sènies amenaçades però conservades, de les rondes i la connexió amb Granollers evitant Parpers, no s'entendria sense el llegat de Mas. Cal generositat a l'hora de fer balanç. Que els genolls d'aquell sofà incòmode no ens impedeixin de veure el bosc, o sigui el servei públic i l'honestedat de Manuel Mas. Aquesta és l'estela que deixa.

(Article publicat al portal Maresme360)


        comentaris

És un retrat molt bó del nostre ex-alcalde.Des de el comentari del sofà fins el final del seu manda.Un altre cosa és l'empenta que va donar a l'Escola Universitaria.Per tnat quasi perfecte el report.

5 -10 -20 -tots
1



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits