bloc sense fulls

Pineda, capital catalana dels epistolaris

Dissabte, 22 de maig de 2010 23:15 h

Epistolari Serra i Moret




L'epistolari és un gènere en vies d’extinció. El que més deu tenir a veure amb les cartes que antigament s'enviaven les grans personalitats intel·lectuals i polítiques, els escriptors i artistes, amb les lletres escrites a mà o amb màquina d'escriure, són els blocs personals d'Internet. Amb la publicació d'epistolaris l'acte d'intimitat, de conversa entre dos remitents, es fa públic al cap d’uns anys. Amb els blocs, amb la xarxa, la conversa és pública a temps real. Per no parlar de com la comunicació, els enviaments escrits, canvien si el format és el del correu electrònic, l'sms, el xat, el Twitter (piulades de 140 caràcters) o el Facebook (el mur on els teus amics et llegeixen i comenten). En el futur, doncs, això dels epistolaris serà història. I així ho vaig explicar divendres en la presentació de l'epistolari familiar de Manuel Serra i Moret [wiki], publicat per l'Ajuntament de Pineda de Mar (d'on aquest polític, economista i escriptor va ser alcalde) i la Fundació Pere Coromines, en el marc d'aquesta col·lecció. Segurament no hi haurà epistolaris, i menys encara epistolaris de polítics, ja que els dirigents d'avui viuen immersos en la turbopolítica, en la lluita de titulars i contratitulars, de declaracions i contradeclaracions d'una vida efímera i profunditat inexistents en comparació a les reflexions i aportacions intel·lectuals que feien en la seva època els polítics de la talla de Serra i Moret. No hi havia turbopolítica quan Serra i Moret era alcalde, conseller de la Generalitat, ministre de la República espanyola a l'exili, president del Parlament de Catalunya també a l'exili... Eren altres temps, però també el gruix d'aquells dirigents era ben diferent. Des del punt de vista de la formació, la reflexió i l'escriptura.

Doncs d'aquest gènere en vies d'extinció que és l'epistolari, tenim a Pineda de Mar una producció inabastable pràcticament. El volum i el nivell dels epistolaris publicats des de Pineda, ja sigui per part de l'Ajuntament o de la Fundació Coromines, és incomparable amb cap altra localitat del país. Pineda de Mar és, i així ho vaig dir en l'acte de divendres, la capital catalana de l’edició i publicació d’epistolaris. El més recent és l'Epistolari familiar (1901-1963), de Manuel Serra i Moret, a cura de Joan Pujadas i amb pròleg d'Isidre Molas, acabat de sortir d'impremta. Però en els últims anys s'han publicat aquests: Sara Llorens. Epistolari (1901-1954), amb pròleg de Josep Ferrer (2004);  Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963), amb pròleg de Joaquim Ferrer (2007); i aquests altres a cura de Joan Pujadas i Josep Ferrer conjuntament: Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, editat per Curial (1993), premi crítica Serra d'Or; Pompeu Fabra i Joan Coromines. La correspondència dels anys de l'exili (1998); Epistolari Joan Coromines-Francesc de B. Moll (2000); Epistolari Joan Coromines & Josep Pla (2001); Epistolari Joan Coromines & Joan Fuster (2001);  Epistolari Joan Coromines & Carles Riba (2002);  Epistolari de Joan Coromines amb exiliats catalans d'Amèrica: Hipòlit Nadal i Mallol i Avel·lí Artís i Balaguer (2003); Epistolari Joan Coromines & Joan Sales (2004); Epistolari Joan Coromines & Josep Maria de Casacuberta (2005); Epistolari Pere Coromines & Joan Coromines (2006); Epistolari Pere Coromines & Manuel Sanchis Guarner (2006); Epistolari Joan Coromines & Lluís Nicolau d'Olwer (2008); Epistolari Joan Coromines & Francesc Cambó. La gènesi de la Miscel·lània Fabra (2008); Epistolari Joan Coromines & Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent i Max Cahner (2009); i publicat per la Universitat de València i Tres i Quatre Joan Fuster. Correspondència 5 (Francesc de Borja Moll i Aina Moll, Joan Coromines, Josep M. Llompart) (2002).

En aquesta monumental producció editorial especialitzada en les cartes hi ha la mà de Joan Pujadas, amb la sempre estreta col·laboració de Josep Ferrer. Divendres em vaig centrar en Pujadas perquè és qui ha tingut cura de l'epistolari familiar de Serra i Moret. Vaig reivindicar l'entrega que Pujadas té als epistolaris, i la dedicació absoluta, gairebé de l'estil de Joan Coromines. Ara que les retallades afecten els funcionaris, i alguns els vilipendien, val la pena recordar que el tòpic resulta del tot injust en el cas de Pujadas, perquè viu per a la feina. No té hores per a res més. I la producció de Pujadas no té preu, no es pot pagar amb diners la quantitat de llibres que han sortit des de Pineda i el seu altíssim nivell.
 
A part de la Fundació Tharrats, del teatre amateur, de l’edifici Can Comas i la sala municipal d’exposicions i antigament (en època de l'alcalde Josep Lluís Fillat i del regidor Emili Biosca) del festival de teatre Complot, Pineda de Mar està vinculada a la publicació d’epistolaris. És una icona, aquesta de la carta, que associo a Pineda més enllà de grans equipaments, certàmens i projectes. Hi ha una contribució a la recuperació de la memòria històrica (ara tant de moda) que ve de lluny, silenciosa, seriosa, econòmica, discreta... Una feina obstinada que té noms propis: Pujadas i Ferrer. Recuperació de la memòria històrica a través de la vida i l’obra de figures cabdals en la història recent de Catalunya. Mireu els noms: Manuel Serra i Moret, Joan Fuster, Vicenç Riera Llorca, Pompeu Fabra, Joan Coromines, Pere Coromines, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Carles Riba, Francesc Cambó, Josep M. Batista i Roca, Sara Llorens, Pere Foix, Hipòlit Nadal i Mallol, Avel·lí Artís i Balaguer, Joan Sales, Josep Maria de Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Triadú, Albert Manent, Max Cahner, Aina Moll, Josep M. Llompart ... Personalitats importantíssimes de la cultura i la política catalana. 
 
Amb 430 pàgines, l'epistolari familiar de Serra i Moret conté cartes d'entre 1901 i l’any de la seva mort a Perpinyà, el 1963. Pròleg d’Isidre Molas. Introducció de Joan Pujadas i Josep Ferrer, amb apunts biogràfics, i les cartes amb la família Llorens (Joan Llorens i Carreras, el germà de Sara Llorens; i amb el seu fill Joan Llorens i Bassa). També cartes dels Estats Units amb Martí Genís (farmacèutic de Vic), Hipòlit Nadal (director de la revista Ressorgiment), Pau Casals, i també articles de Serra i Moret a La Costa de Llevant sobre les escoles de Pineda, documents de suport a la presidència interina de la Generalitat, i altres articles. El llibre està molt ben editat, i mostra el vessant humà, personal, més íntim d'un dels pares del socialisme democràtic català. L’anterior epistolari era més polític, de postguerra. Començava l’any 40 i fins que es mor: Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963).

Per parlar de Serra i Moret, és oportú recordar aquests dies les pugnes que ell va viure entre el socialisme català i l'espanyol. També sembla inevitable referir-se al fort catalanisme. Més catalanisme que socialisme o a l'inrevés? Fa de mal dir, perquè qui fou president del Parlament de Catalunya a l'exili i hauria pogut ser president de la Generalitat també a l'exterior era tant catalanista com socialista. Ara que es debat sobre les ànimes dels socialistes catalans, amb el culebrot estatutari, és interessant recórrer a la figura de Serra i Moret.

(A la foto, d'esquerra a dreta, Joan Pujadas, Isidre Molas, l'alcalde Xavier Amor, i Saül Gordillo.)

        comentaris

Bona notícia, això de l'epistolari d'en Serra i Moret. Es tracta d'una figura cabdal del socialisme català que va militar al PSUC, quan com a partit unificat, encara no n'era ben bé comunista, i que, encabat, ajudà a construir el Moviment Socialista de Catalunya i amb en Josep Pallach, hi féu tàndem tot dirigint-lo.

Actualitat dels epistolaris? trobo que sempre és una bona notícia la seva publicació -Sales/Rodoreda, Fuster amb tot de persones... Són una forma i manera de confrontar, ... Llegir més

5 -10 -20 -tots
1



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits