bloc sense fulls

Manuel Cuyàs es proclama independentista

Dijous, 13 de setembre de 2007 02:36 h

Aquest és un país en moviment. Darrere de les conyetes respecte les plataformes sobiranistes que proliferen arreu s'amaga un enorme desconeixement de la nostra realitat. El sobiranisme transversal, de baix a dalt, s'organitza i ajuda a cicatritzar ferides exclusives de les classes partidàries. El llenguatge del carrer és un —ja n'hi ha prou— mentre els aparells estan pendents de la precampanya, la campanya i el pacte postelectoral de torn. Quan no són municipals són nacionals i quan no són nacionals són espanyoles o europees, el calendari i la maquinària dels partits sovint impossibilita el diàleg, la cohesió, la transversalitat. Sectarisme versus realisme. El realisme que clama el cel i demana solucions ja. La societat civil s'organitza, i arrossega les maquinàries dels partits cap a debats en què se senten incòmodes. Però en una època en què els partits estan en crisi —a l'abstenció em remeto—, el debat de les elits i la societat civil guanya pes. No s'hi valen conyetes ni menyspreu.

Qui no entengui que en la causa comuna s'hi troba tothom, des d'un ampli ventall ideològic, maremàgnum de votants i també abstencionistes actius, és que no entén res o (pitjor encara) no ho vol entendre. No sé si és pitjor la ignorància o l'autoodi. El cas és que les coses es mouen, i mai un Estatut(et) havia entrat en crisi tan aviat. El cas és que mai un president espanyol havia provocat tanta dutxa escocesa com Zapatero. L'enyorat Aznar almenys era previsible i coherent. Del federalisme al centralisme d'un dia per l'altre, en ZP. Aznar era espanyolisme ranci perseverant.

Alguna cosa es mou quan un Maragall i un Pujol reben la Medalla d'Or de la Generalitat de mans d'un Montilla que, aquest dimecres al pati dels Tarongers davant de la classe periodística, ens ha dit que benvinguda sigui la discussió i el debat "sobiranista i independentista". Textual. I és quan la paraula deixa de ser maleïda i l'agenda politicomediàtica situa l'aspiració de l'Estat propi sobre la taula, que hi ha reaccions significatives. Respostes intel·lectuals, ciutadanes, civils i socials que no generen indiferència.

Posaré un exemple que m'és proper. El de l'amic Manuel Cuyàs, periodista, escriptor, curador de les esperadíssimes memòries del President Pujol, agitador de tertúlies i intel·lectual de referència tot i no pertànyer als noms de sempre dels entorns de sempre. Cuyàs ha sortit de l'armari, i això no podia quedar en anècdota. Ha sortit de l'armari de l'independentisme per proclamar-se partidari d'aquesta respectable opció.

"(...) és el que els independentistes voldríem (...)" és l'expressió en aquest article que marca el punt d'inflexió en l'actual Cuyàs, amb qui ahir compartia taula al Senyor Perellada. Aquest Cuyàs està més arrelat que mai al discurs pujolista —conseqüència d'hores i hores de conversa amb el fill il·lustre de Premià de Dalt— però el veig rabiosament compromès amb el futur, fruit d'unes ganes terribles de conservar l'esperit rebel i provocador de sempre al servei de les noves generacions.

El Manuel Cuyàs que pensa en el fill i el seu futur. I que, finalment, fa el pas i es proclama independentista. I què? Perquè la independència, el dret d'exercir l'autodeterminació, la sobirania i la democràcia plena en llibertat és una aposta rotunda que no genera confusió. Més en un context europeu que debat l'anomenada "ampliació interna", és a dir, la incorporació de nous estats per la via de les nacions sense estat. Sobiranisme és sinònim de les cartes sobre la taula, de les coses clares. Tot el contrari de les propostes indefinides de refundacions i cases comunes del catalanisme. Sobirania és l'etiqueta del futur. Catalanisme, un referent històric del passat. Per resumir.


       
comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2018, Saül Gordillo     Crèdits