bloc sense fulls

17 de gener de 2021

Repòrter, maig de 1993 | Xavier Macazaga, cap de l'expedició humanitària al Senegal



Xavier Macazaga
viu a Calella, té 44 anys i ha estat nomenat cap de l'expedició d'ajuda humanitària al Seneral que organitza el Calella Club Tot Terreny. Aquesta expedició de vehicles tot terreny arribarà fins la localitat senegalesa d'Oussouye, on Josep Maria Canet, ex-rector de les Escoles Pies de Calella fa de missioner treballant en la construcció d'una escola.

—Quan sortirà l'expedició des de Calella?
—«El dia 14 de novembre d'aquest any a les sis de la tarda, des de la riera Capaspre. De moment fii fia inscrits deu vehicles i una vintena de persones.»
—Qui hi participarà?
—«Un grup d'amics i membres del Calella Club Tot Terreny que l'any passat vàrem anar en cotxe fins l'Aaiun. Després de veure els problemes que pateixen els països de l'Àfrica i de saber que al Senegal fii ha de missioner l'ex-rector de les Escoles Pies de Calella es va decidir fer enguany una expedició humanitària. A Oussouye, situat a la província de Casamance, el pare Canet està fent una escola. Nosaltres li portarem donatius i material humanitari que pensem recollir.»
—Es poden afegir més persones a l'expedició?
—«Estem oberts a que la gent interessada i que estigui capacitada pugui participar en aquest projecte.»
—Qui col·labora amb el Calella Club Tot Terreny?
—«L'Ajuntament de Calella, la Creu Roja, el Setem i les Escoles Pies. Hem obert un compte bancari a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona amb el número següent: 02.005.314-81, on la gent que vulgui donar suport a l'expedició pot ingressar algun donatiu, que serà destinat íntegrament per construir l'escola al Senegal. Pel que fa al material humanitari, ens fa falta material sanitari, escolar i esportiu, tal i com ens ho hademanat el mateix pare Canet. Els punts de recollida són la Creu Roja, les Escoles Pies i el High Burger de Calella».
—Quants dies durarà el viatge?
—«Entre 21 i 24 dies, depèn dels imprevistos ja que haurem de passar per rius, aiguamolls, pistes i carreteres. Farem un promig de 700 quilòmetres diaris. Quan s'hagi arribat al Senegal i s'hagi deixat l'ajuda humanitària, de tornada cap a Calella, farem un raid d'aventura, en què es posarà a prova l'orientació i la resistència.»
—És la primera vegada que una entitat esportiva fa un comboi humanitari?
—«Sí.»

Aventura africana

El primer viatge del Calella Club Tot Terreny es va fer l'any passat fins l'Aaiun, al Marroc. La segona sortida serà més arriscada, donat que arribarà fins al Senegal, però alhora més important a causa del seu caràcter humanitari. L'expedició farà sis etapes fins Oussouye. Calella-Salou-Algesires-Ceuta-l'Aaiun-Nouadhibou (frontera del Sahara amb Mauritània)-Rosso (frontera amb el Senegal)-Oussouye. Després de dos dies a la localitat on el pare i missioner Josep Maria
Canet
està fent una escola, els cotxes tornaran per l'interior del continent africà, a l'estil d'un raid d'aventura. Aficionats al voltant, però de cotxes tot terreny, i amants de l'aventura, els membres del Calella Club Tot Terreny protagonitzaran la primera expedició humanitària organitzada per una entitat esportiva. La major part de participants són calellencs i alt-maresmencs en general. El finançament del viatge correspon a les inscripcions i a l'ajuda econòmica de diversos patrocinadors, a banda de la campanya ciutadana per recollir donatius. El material que es vol recollir és des de medicaments bàsics fins a llibretes i samarretes. «De cara a propers anys l'objectiu és ampliar la cobertura i arribar fins a Kenia», comenta Macazaga.

(Entrevista de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 11, maig de 1993, pàgina 33.)
 

       

17 de gener de 2021

Repòrter: Uns semàfors innecessaris



El Ministeri d'Obres Públiques i Transports (MOPT) continua capficat en la seva feina de crear-se enemics al Maresme. No en va tenir prou, amb la privatització de l'autovia, i ara anuncia que invertirà 3.200 milions de pessetes en obres per millorar els accessos amb l'autopista i instal·lar semàfors a totes les poblacions. Els conductors de la comarca es trobaran un semàfor cada cinc quilòmetres aproximadament. La finalitat d'aquestes mesures és reduir la velocitat i d'aquesta manera augmentar la seguretat en una carretera que registra un dels índexs més alts de víctimes mortals en accidents. Però el que no diuen és que convertint la N-ll en un carrer de doble sentit de circulació amb semàfors afavoreixen la utilització de la continuació de l'autopista A-19. Això, en definitiva, és intentar justificar la injusta implantació del peatge en una via necessària que havia de ser una variant de la carretera. I a qui beneficiaran aquestes mesures?

Principalment a la companyia concessionària de l'explotació de l'autopista, ACESA. Els semàfors no facilitaran la circulació per la N-ll. Els veïns de l'Alt Maresme continuarem patint amb els nous semàfors les mateixes cues que ara o potser fins i tot més llargues. En qüestió de circulació viària tot és pràcticament inventat i estudiat i l'experiència és un valor a tenir en compte. Des de fa molts anys, a la zona sud de la comarca, de Mataró a Montgat, els conductors poden elegir entre la N-ll farcida de semàfors i l'autopista de peatge. El resultat és que la carretera pateix importants embussos diaris generats en molts casos per les aturades obligatòries dels semàfors. I a l'altra banda, els semàfors d'Arenys i de Mataró provoquen els col·lapses circulatoris més intensos. La instal·lació de semàfors a les cruïlles es fa necessària quan l·ii l·ia una circulació densa (uns 40.000 vehicles circulen diàriament per la N-ll). Aquest sol motiu no justificaria la gratuïtat de l'autopista i, per tant, garantiria la seva utilització? El ministre Borrell sembla que no té la mateixa opinió. En canvi, l'alcalde de Mataró, el socialista Manel Mas, amenaçava amb connectar tots els semàfors de la N-ll i col·lapsar la carretera per protestar per la imposició del peatge. Un altre aspecte criticable és la inoportunitat de presentar aquestes mesures en plena campanya electoral i la forma de fer-hio, en una reunió entre alts càrrecs del ministeri i alcaldes socialistes. Per molt que alguns socialistes repeteixin que aquestes no són les compensacions promeses pel MOPT per privatitzar la variant, estem segurs que no posarien la mà al foc per demostrar-ho.

(Editorial de la revista Repòrter, número 11, maig de 1993, pàgina 5.)  
 

       

17 de gener de 2021

Repòrter, octubre de 1992 | L'epistolari Fuster-Riera Llorca: l'enllaç entre la resistència i l'exili

L'epistolari inèdit Fuster-Riera Llorca és el resultat de la correspondència que van establir, durant la dècada dels 50, el prestigiós assagista Joan Fuster, mort recentment, i l'escriptor Vicenç Riera Llorca, que vivia a Pineda de Mar des del retorn del seu exili. La revista REPÒRTER és el primer mitjà de comunicació que ha tingut accés, en exclusiva, a aquesta important documentació que permet conèixer la realitat social, política i cultural del nostre país durant aquesta època.



La revista REPÒRTER ha tingut accés, en exclusiva, a la totalitat de l'epistolari Fuster-Riera Llorca, que es conserva a l'Arxiu d'aquest escriptor, a Pineda de Mar. Aquest arxiu, que la familia va cedir juntament amb la biblioteca de l'escriptor a l'Ajuntament de Pineda de Mar, en aquests moments no pot ser consultat ja que es troba en procés de classificació i de catalogació. Dins d'aquest arxiu, l'element més interessant és aquesta correspondència, conservada pràcticament sencera, i formada pel conjunt de cartes que es van escriure Vicenç Riera Llorca, des de Mèxic i Joan Fuster, des de Sueca. La relació epistolar comença a inicis de la dècada dels 50 i finalitza l'any 1972 quan Riera Llorca ja s'havia incorporat a Catalunya.

Aquesta correspondència desconeguda fins ara constitueix un dels documents històrics més importants per conèixer, de primera mà, el que va ser la relació entre els escriptors de l'exili i els de l'interior dels Països Catalans.

En les cents de pàgines que formen aquest epistolari apareixen d'una manera o altra, tots els personatges de la vida civil i literària dels Països Catalans, dibuixats per la visió aguda de Fuster i per la reflexió obstinada de Riera Llorca. Així doncs, us oferim, com a primícia, alguns dels molts aspectes interessants que la lectura d'aquesta correspondència inèdita ofereix.



Una correspondència molt voluminosa

El corpus epistolar és compost per un total de 140 cartes, escrites entre l'any 1950 i el 1972, i dividit en dos blocs ben diferenciats. El primer, que és el més voluminós i interessant, el constitueixen les 118 cartes escrites entre els anys 1950-1954 i del qual es conserven pràcticament —excepte 5 cartes—, tota la correspondència al complet, és a dir, tant les cartes originals trameses per Joan Fuster a Vicenç Riera Llorca, com la còpia de les cartes que Riera Llorca adreçava a Sueca.

El segon bloc és format per les 22 cartes que Riera Llorca va rebre de Fuster entre els anys 1955-1972. D'aquest segon bloc no es disposa de les còpies de les cartes que Riera Llorca va enviar a l'escriptor de Sueca. En aquest període, però, la correspondència entre els dos escriptors ja és molt més esporàdica i intranscendent.

La correspondència dels anys 1950-54 és la més abundant i fecunda amb un total de 49 cartes de Riera Llorca i 69 de Fuster, escrites a màquina, sovint amb paper de ceba, sense deixar interlineat i d'una gran prolixitat ja que la majoria de cartes tenen una mitjana de dos a quatre folis. De Fuster es conserven, també, mitja dotzena de cartes autògrafes.



«Un bon conjunt, interessant»

La causa que produeix aquesta correspondència és l'interès de Fuster per entrar en contacte amb els escriptors exiliats catalans. Aquest interès el porta a establir relació amb el grup d'exiliats mexicans, per mitjà d'una carta adreçada a Avel·lí Artís, editor de La Nostra Revista.

En aquesta carta, Fuster oferia la seva col·laboració per a la revista, per a l'intercanvi de llibres, etc. Aquesta carta serà contestada per Riera Llorca, coordinador de La Nostra Revista, posteriorment, director de Pont Blau, que serà des de llavors el seu únic i vàlid interlocutor.

El contingut de les cartes és variat i divers, tot i que el volum de la correspondència el produeix la col·laboració i la participació de Joan Fuster en la revista Pont Blau, s'hi barregen notícies de novetats editorials, d'estratègia política, comentaris sobre els articles escrits i sobre la qualitat dels números de Pont Blau que van sortint, encàrrecs de col·laboracions, acusaments de recepció de llibres i revistes, novetats literàries, crítiques i comentaris de llibres, projectes literaris —Fuster comenta que ha iniciat l'elaboració d'una novel·la que deixarà inacabada—, aclariments, puntualitzacions, tafaneries diverses, etc.

En definitiva, la visió de conjunt ens porta a coincidir plenament amb el mateix Fuster: «He estat arranjant la meva correspondència: ordenant les cartes que tinc rebudes de molts amics. N'he rellegit algunes. He rellegit totes les teues. Lamente ara no haver tret còpia de les que jo t'enviava (és un vici meu, el no treure'n): faria un bon conjunt, interessant." (gener 1954).

L'anada de Fuster a Barcelona

A finals de l'any 1952, Riera Llorca escriu a Fuster que tiren endavant un projecte d'edicions de monografies divulgatives sobre diversos aspectes de la cultura catalana. Riera demana a Fuster si es voldria encarregar, per uns 200 pesos (unes mil pessetes al canvi d'aleshores), de la redacció d'una monografia sobre la Poesia Catalana Medieval, d'una extensió d'unes 30 pàgines. Fuster hi accedeix i s'hi posa a treballar. Al cap d'un any, l'opuscle ja és enllestit i enviat a Mèxic per a la seva edició. Davant de la bona acollida que La poesia cataiana fins a la renaixença ha obtingut. Riera li proposa: «Et semblaria bé que organitzéssim una lectura del llibre a Barcelona? Si estàs disposat a anar-hi, crec que ací puc reunir els fons per al viatge i l'estada de dos o tres dies allí.» En principi, Fuster està d'acord a anar-hi tot i les seves objeccions perquè a Barcelona, afirma: «Jo no hi he estat mai, i hi conec ben poca gent.» L'encarregat de realitzar totes les gestions i de solucionartots els entrebancs va ser Rafael Tasis que era qui distribuïa, d'una manera clandestina, Pont Blau dins del Principat. Així doncs. Fuster realitza el seu primer viatge a Barcelona pel febrer de 1954. Fuster torna eufòric de Barcelona: «Aquest dies barcelonins han estat magnífics, potser massa i tot», relata a Riera Llorca, en la carta on li explica les seves sensacions immediates del viatge. Narra els seus contactes amb Casacuberta i Cruzet, els editors de l'editorial Barcino i Selecta, respectivament; la visita a la Biblioteca de Catalunya; les seves converses amb Carles Riba: «Confesse que he arribat de Barcelona amb una admiració redoblada per Carles Riba.»; la coneixença de López-Picó, Clementina Arderiu, les converses amb Aramon, Pere Quart, Triadú, editor de la prestigiosa revista Ariel,...: la visita a Montserrat i la lectura, divendres a la nit, del seu opuscle; l'entrevista a la ràdio i la tertúlia a la casa d'en Casacuberta, dissabte; «L'endemà vaig anar a veure ballar sardanes, a la plaça del Rei»; més contactes i reunions, etc.. D'aquesta manera s'acaba el primer viatge de Joan Fuster a Barcelona: «Tot plegat, una esplèndida injecció de coratge i de confiança». Aquest viatge va ser la presentació de Fuster als intel·lectuals barcelonins i l'inici d'una fecunda relació amb ells.



La modalitat valenciana

A mitjan l'any 1953, té lloc, dins el si de Pont Blau, una «violenta» i «desagradable» discussió provocada per Bartra i Calders, que sostenen que «els valencians haurien d'escriure prescindint de les modalitats valencianes i adoptant totalment les formes barcelonines». De poc va servir que Riera Llorca argumentés que «aqueixes modalitats estan acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans, que formen part d'un llenguatge viu i perfectament literari, que arrenquen dels clàssics [...], que apart les raons literàries n'hi havia d'altra mena, imposada per l'ambient i les circumstàncies», segons escriu a Fuster. Tot i que Riera Llorca afirma que «Pont Blau és el que t'he dit sempre; una revista de valencians, catalans i balears» aquesta polèmica enverinada s'allargarà per la insistència de Bartra en la idea que «hem d'escriure tots igual». Fuster bromejarà sobre aquesta qüestió dient que podríem escriure tots en valencià. Però, bromes a part. Fuster deixarà, de bon principi, la seva posició ben clara. En una llarga carta escrita un mes després, l'escriptor de Sueca fa una reflexió llarga i lúcida sobre la qiJestió de la llengua catalana i la modalitat valenciana on exposa, clarament, quins són els seus punts sobre aquesta polèmica. Acaba la carta resumint quina és la seva posició i la dels qui, com ell, escriuen en valencià: «1) la nostra posició lingüística és, avui, l'única oportuna i convenient, i àdhuc possible; 2) roman dins la més estricta ortodòxia gramatical; 3) no suposa cap extorsió per a la normalitat literària.»

Tot i això, anys després, no sabem per quines raons, Fuster variarà la seva postura. Així en les darreres cartes, datades els anys 60 i en totes les seves publicacions posteriors, Joan Fuster adoptarà plenament les formes barcelonines.

Tarradellas i la Conferència Catalana

L'any 1952 té lloc, a Ciutat de Mèxic, els preparatius de la Conferència Nacional Catalana que, malgrat les poques expectatives, «pot ser la base per a una acció política d'abast nacional en la qual valencians i mallorquins participin al costat de la gent del Principat; si més no, servirà perquè la nostra gent es familiaritzi amb la idea de la unitat nacional.» Dins d'aquests preparatius. Riera Llorca participa en dues reunions amb Tarradellas «—ja deus saber que és el secretari general de l'Esquerra i ex primer conseller de la Generalitat— que ha vingut a Mèxic per tal "d'unir els catalans".»

De la descripció que Vicenç Riera Llorca fa de Tarradellas, aquest no en surt gaire ben parat: «Va passar el temps lamentant-se perquè no l'havíem tractat amb les consideracions que mereixia. [...] Venia carregat de recels i abans que ningú li fes els retrets va començar a queixar-se.[...] Es va portar com un noi mal educat. [...] Després ha fet circular entre els catalans a Mèxic una carta en la qual dóna una versió tergiversada de les reunions i ataca en Miquel Ferrer i l'Artur Costa d'una manera que fins els seus correligionaris que van assistir a les reunions han trobat injustificada i absurda. Un d'ells em deia l'altre dia: "Està tocat del bolet.".» Tot plegat prou significatiu.




Josep Carner mordaç

Dins de la correspondència Fuster-Riera Llorca els comentaris i les reflexions polítiques són abundants però encara ho són més les notícies i, fins i tot, les tafaneries literàries. Així, Fuster explica l'entrevista entre el pare Bertran i el poeta Josep Carner, mantinguda a Bèlgica. Segons Fuster, Carner «li "facilità" algunes observacions mordaces sobre escriptors catalans; el que Carner digué de Riba i de López-Picó, no m'ho ha volgut dir el P. Bertran, que és amic d'ambdós poetes; però de Sagarra digué: "és un mal Pitarra", i de Gassol: "és un noi del camp que ha vingut a estudiar"." A aquestes confidències de Fuster, Riera contesta explicant les diverses anècdotes que corren sobre Carner: «Un dia, amb motiu d'uns jocs florals, va anar a Vic i el van estatjar a casa d'una família distingida de la ciutat. En dur-lo a la cambra que li havien destinat, la mestressa de la casa li va dir, tota cofoia: "En aquest llit va dormir mossèn Cinto." I en Carner es va tombar ràpidament i va fer: "Escolti. Ja han canviat els llençols?".» Riera continua: «En uns jocs florals a Manresa va guanyar la flor natural i després de la festa el van dur a passar la nit a casa la reina, filia d'un fabricant, suposant que l'endemà se n'aniria cap a Barcelona; però l'home no mostrava pressa per a marxar i va seguir a la casa, menjant-hi i dormint-hi, uns quants dies. Al cap d'una setmana, el fabricant, no sabent com treure'l de casa, li va dir que se n'anava a passar una setmana a Montserrat, amb tota la família, com cada any en aquella època. I en Carner va exclamar: "Caram! Que en fa de temps que no he estat a Montserrat. Vaig amb vostès..." I el van haver de mantenir una setmana més a Montserrat.» Riera Llorca acaba les anècdotes de Josep Carner amb la següent: «Una vegada estava al darrer pis de l'Ateneu Barcelonès, entre uns amics, i guaitant des del balcó els grups de socis que, al jardí, seien al voltant de les taules va dir: "Ja m'hi pixo, jo, en tots aquests" i efectivament, s'hi va pixar. Va haver un gran escàndol i el consell de l'Ateneu va acordar la seva expulsió de l'entitat, expulsió que no va poder executar-se perquè en Carner no era soci de l'Ateneu.» En fi, tot un caràcter.

Polèmiques literàries

La correspondència és rica en comentaris i apreciacions sobre l'ambient literari i les picabaralles de capelletes a tot els Països Catalans. Així Joan Fuster explica les disputes i baralles, de les quals ell mira de quedar al marge, entre les capelletes de València; també comenten la polèmica que va provocar, en els cenacles literaris de Barcelona, l'aparició de l'Antologia de la poesia catalana, de Joan Triadú, que comprenia els darrers 50 anys, per la no aparició d'una sèrie de poetes entre els quals hi havia Bartra.

Igualment comenten, llargament, l'aparició, durant aquests anys, dels tres primers volums d'El pelegrí apassionat de Puig i Ferreter, que també va aixecar molta controvèrsia i polèmica, en els cercles literaris del Principat, fins al punt de ser considerada escandalosa.

Pla, escriptor maleït

Josep Pla va ser un escriptor maleït per molts dels seus col·legues de l'interior però, sobretot de l'exili. Molta gent de l'interior del Principat, així com la gran majohadels exiliats no van perdonar mai el paper de l'escriptor empordanès durant la Guerra Civil que molts no van dubtar en qualificar de "traïdor". Joan Fuster sobre l'afer Pla manté un to comprensiu: «Pla no pot escriure més que el que escriu, i se l'ha d'acceptar en allò que té d'acceptable; he llegit uns quants llibres dels molts que duu publicats últimament; hi té coses francament bones, en el seu estil; a més, s'ha de pensar que avui hi ha molta gent que llig català, al Principat, gràcies a PlaRiera Llorca contesta amb aquestadura opinió les paraules de Joan Fuster: «Estic d'acord amb tu quant a Pla: no crec que hi hagi motiu per a entretenir-se a bescantar-lo contínuament. No sé si per les mateixes raons que ho creus tu. L'home és un fresc i em sembla poc respectable, l'escriptor és superficial i vulgar, però té una certa gràcia i a vegades diu coses interessants. [...] En Pla tot i els seus defectes té una personalitat innegable. És possible que amb el temps escriptors de més qualitat i més personalitat el facin oblidar. Tots —menys Pla, suposo— ho desitgem; però per ara en Pla és algú.»

Una profunda amistat

Resultat d'aquesta assídua i constant relació epistolar va néixer una profunda amistat entre Joan Fuster i Vicenç Riera Llorca, sobretot durant els intensos anys de correspondència de la primera meitat de la dècada dels 50, Després del retorn de l'exili i de la seva instal·lació a Pineda de Mar, Riera Llorca va quedar una mica en segon terme, tot i que va continuar la seva producció literària i periodística fins a l'últim moment, des del seu «exili» pinedenc.

Així, Vicenç Riera Llorca, poc després del seu retorn de l'exili mexicà (1942-1969), aconseguia, l'any 1970, el premi Prudenci Bertrana, per la seva novel·la Amb permís de l'enterramorts i l'any següent el premi Sant Jordi i el Crítica Serra d'Or per la novel·la Fes memòria, Bel.

Per la seva part, Joan Fuster continuava la seva brillant carrera d'assagista polític i literari i assolia el seu ple i merescut reconeixement en tots els cercles intel·lectuals dels Països Catalans.

El distanciament, doncs, era inevitable i així s'expressa en la negativa d'un Joan Fuster carregat de feina i d'altres compromisos ineludibles, a la petició feta per Vicenç Riera Llorca, perquè li fes la crítica de la seva darrera novel·la Què vols, Xavier?, redactada el 1966 i publicada el 1974: «No te'n faré la crítica que em demanes, perquè la meva mala memòria no em permetria de ser "exacte" en les observacions, no tenint l'original a l'abast de la mà.»

Aquella profunda amistat, però, es va mantenir en el record i en els papers.

Joan Fuster, una cultura enciclopèdica

«Hi ha que és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió en canvi, és de ser Joan Fuster

Fuster (Sueca, la Ribera Baixa, 1922-1992), ha estat un dels intel·lectuals més prestigiosos dels Paísos Catalans de tots els temps. Home d'una cultura enciclopèdica —la seva biblioteca personal té 25.000 llibres— i de ploma brillant. Joan Fuster era advocat. «Un advocat amb poca feina» m'havia dit en una ocasió Vicenç Riera «perquè m'escrivia unes cartes llarguíssímes». Efectivament, les cartes de Joan Fuster tenien tres o quatre folis a un sol espai i sense marges, i escrites sobre paper de ceba. Aquell advocat —amb una prosa llampant en un català perfecte— passava revista des de la seva trinxera de Sueca a tots els esdeveniments culturals i polítics del nostre país. Fuster era un home que ho llegia tot i que amb poques frases podia formular un judici brillant sobre qualsevol escriptor o poeta, o sobre qualsevol afer de tipus cultural. Carles Riba havia dit, cap als anys 50, a uns joves que li van anar a demanar parer sobre la possibilitat en l'ordre cultural d'articular els Països Catalans, que pel que feia a València, més valia que ho deixessin estar, perquè allà tothom parlava en castellà. Però aquí, el gran poeta i humanista va errar el judici, perquè no va comptar amb la possibilitat d'un cas com Joan Fuster, que va ser capaç d'articular des de València —que per ell era una part dels Països Catalans— una de les obres més sòlides i brillants de la cultura catalana del segle XX.

Vicenç Riera Llorca, descobridor de Fuster

Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) va ser un obstinat, i també un personatge atípic. Riera era un home molt culte: tots els qui havem tingut el plaer de tractar-lo ho havíem pogut comprovar. La seva biblioteca n'és un testimoni ben palès. Però, el que sorprenia és que Vicenç Riera era un home que no havia passat per les aules de la Universitat. La seva formació era, en cert sentit, la d'un autodidacte. En la seva joventut havia freqüentat les aules de l'Ateneum Polytechnicum i havia estudiat idiomes. Parlava perfectament francès i anglès. Aquesta intuïció lingüística l'havia fet un home avançat al seu temps. Va ser a través de la lectura personal dels grans realistes francesos: Balzac, Stendhal i Flaubert, i dels nord-americans John Dos Passos i Ernest Hemingway, i de la pràctica professional del periodisme —del periodisme viu, de carrer, de la Barcelona d'abans de la guerra, com va aprendre l'ofici d'escriptor. I va esdevenir un gran escriptor. Tots tres surten per l'Ozama, publicada a Mèxic l'any 1946 suposa per a les lletres catalanes una novetat radical: mai no s'havia escrit d'aquesta manera en català abans de Riera. Aquesta és una dada fonamental en la història de la Literatura catalana contemporània. Joan Fuster en dóna notícia en la seva història de la literatura catalana: «El fil del llibre és l'aventura d'uns catalans dispersats per la derrota, que busquen un lloc on radicar-se, i que creuen haver-lo trobat a la República Dominicana. El món dels natius, negres i mulatos, espès de misèria i de superstició, s'hi converteix en alternativa amarga. La narració, austera, eficaç, ràpida, aconsegueix una força de "veritat", i al mateix temps una evidència d'explicació, tan colpidores, que Molas ha pogut veure-hi el començament d'una "possibilitat" de "realisme històric" dins la novel·lística catalana.»

Joan Fuster i Vicenç Riera van començar una amistat a través del mar —del Pont Blau— a partir dels anys cinquanta, que s'estendria de forma epistolar fins al retorn de Riera Llorca a Catalunya —a Pineda l'any 1969—. A partir de llavors, la correspondència es va anar espaiant cada vegada més, tot i que mantenien de manera esporàdica la relació per escrit. Penso que l'epistolari Fuster-Riera és el document privat més interessant de què tenim notícia per conèixer el món cultural català dels anys cinquanta i seixanta des de la perspectiva dels Països Catalans i de l'exili.

Vicenç Riera Llorca m'havia explicat que la seva relació amb Fuster va començar d'una manera gairebé accidental, quan Fuster va escriure al comediògraf Avel·líArtís i Balaguer per entrar en contacte amb la resistència catalana a l'exili. Artís va passar la carta a Riera perquè ell era l'únic que tenia interès «per les coses de València». Riera va respondre a Fuster, i d'aquesta manera es va iniciar una relació escrita d'un interès enorme per comprendre la personalitat de Fuster, de Riera Llorca i del seu món, el món dels obstinats.



«La Nostra Revista», el contacte amb l'exili

Va ser una de les revistes més importants de l'exili, editada pels catalans de Mèxic. Va aparèixer amb una periodicitat mensual, però d'una manera irregular, entre els anys 1946 (el núm. 1, al gener) i el 1954 moment d'aparició del darrer número, el «La Nostra Revista», el contacte amb l'exili, el 75, quan la revista ja s'havia convertit en semestral. Era el director i el gerent d'aquesta publicació el comediògraf i editor Avel-ií Artís i Balaguer, pare de l'escriptor Tísner, i amo de la Impremtaon s'editava La Nostra Revista i la prestigiosa Col·lecció Catalònia, de novel·la catalana. Vicenç Riera Llorca en va ser el secretari fins al número 64 (desembre de 1952) quan va deixar la secretaria per diverses desavinences de tipus ideològic i polític amb la línia i la direcció de la revista: «He renunciat—escriu Riera a Fuster, el juliol de 1952— a la secretaria de redacció de La Nostra Revista perquè no m'agraden certes sinuositats o contradiccions».

La Nostra Revista era una publicació d'informació general i literària, constava de diverses seccions i en les seves pàgines van col·laborar els noms més importants del panorama catal de l'època, tant de l'Interior com de la diàspora. És en aquest context quan Joan Fuster s'adreça, instigat pel professor mallorquí, exiliat a Colòmbia, Francesc de Sales Agulló, a Avel·lí Artís «per eixamplar aquest contacte [amb la literatura catalana de l'exili] relacionant-me amb altres escriptors» i per oferir-li el seu ajut per «si necessitàveu alguna cosa de València —notícies, algun llibre, col·laboració, el que us caiga—». A aquesta carta va respondre Vicenç Riera Llorca, com a secretari de la revista, oférint-li que «vulgueu col·laborar també regularment» i d'aquesta manera s'inicia una de les correspondències més interessants de l'exili i una de les col·laboracions més fecundes en les revistes de l'exili que s'iniciarà, tímidament, a La Nostra Revista i es prodigarà a Pont Blau, durant la dècada dels 50.

«Pont Blau», la consagració de Joan Fuster

Va ser la revista catalana de l'exili que va tenir una vida més llarga. Editada a Mèxic, amb una regularitat mensual, inicia la seva aparició el setembre de 1952 i finalitza la seva trajectòria el desembre de 1963 amb el número 126. Pont Blau va ser una revista eminentment literària però que no va abandonar mai la informació general. En va ser el director Vicenç Riera Llorca. L'aparició de Pont Blau és, en «Pont Blau», la consagració de Joan Fuster certa mesura, el resultat de la sortida de Vicenç Riera Llorca de La Nostra Revista on feia de secretari i de coordinador general de la publicació. Pont Blau apareix amb la pretensió de ser «un enllaç entre els catalans, valencians i balears nacionals que són a la terra i els emigrats, i entre els que, essent liberals, estan dividits per diverses tendències polítiques» segons assenyalen en l'editorial del núm. 1.

És precisament a Pont Blau on Joan Fuster realitzarà la major part, i la més important, de les seves col·laboracions a les revistes de l'exili. Concretament, entre articles d'opinió, recensions i crítiques literàries, Joan Fuster publicarà un total de 68 articles entre l'any 1952 11963, essent la seva producció més abundant entre l'any 1953 i 1956 i, concretament, els anys 1953 i 1955 amb la publicació de 15 i 17 articles, respectivament, que suposa més d'un article per número.


Santi Cortés assenyala, en el llibre Joan Fuster. Textos d'exili, editat per la Generalitat Valenciana amb pròleg d'Alfons Cucó, que la importància de Pont Blau en la producció de Joan Fuster ha estat molt important per tres motius. Primer, perquè com ja havien assenyalat el mateix Riera Llorca i Albert Manent, Pont Blau va ser la primera revista catalana que publicà regularment textos en prosa de Joan Fuster. Segon, perquè «...cal atribuir al Pont Blau, d'una manera molt especial, al seu director, el novel·lista català de mare valenciana Vicenç Riera Llorca, l'encert d'haver-lo descobert com un dels intel·lectuals joves més interessants en el camp de l'assaig ideològic i literari i un dels més representatius en la voluntat d'integració nacional dels Països de Llengua Catalana». I tercer, perquè Pont Blau va presentar, per primera vegada. Fuster als intel·lectuals barcelonins perquè «hi establís relacions i perquè consolidés la seua reputació creixent d'estudiós».


(Reportatge de Joan Ferrer i Costa i perfils de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 5, octubre de 1992, pàgines 11-19.)
 

       

16 de gener de 2021

Repòrter, abril de 1993 | El debat de Pineda destaca el paper vertebrador dels mitjans comarcals



Els mitjans de comunicació local i comarcal tenen un paper important de vertebrado i dinamització de la societat al seu àmbit territorial, tot i que l'Administració sembla que no té en compte aquesta important funció. Aquesta podria ser la conclusió de la taula rodona sobre Premsa, ràdio i televisió a l'Alt Maresme que va tenir lloc a Pineda el dissabte 17 d'abril, amb motiu de la inauguració dels estudis de Ràdio Pineda i Televisió Pública Pineda al centre de la localitat. Tot i les diferències entre els mitjans de comunicació que eren representats al debat, el fil conductor de la reflexió va ser la importància de la comunicació comarcal. En aquest sentit, el coordinador de la revista REPÒRTER, Pep Montes, va assegurar que, malgrat que el voluntarisme és important per a aquests mitjans locals i comarcals, cal «una professionalització mínima pertenir una base sòlida». Segons Pep Montes, una publicació com REPÒRTER pot conviure en harmonia amb altres revistes locals i butlletins municipals perquè no es fan la competència, sinó que es complementen.

Cohesió de l'Alt Maresme

Per la seva banda, el director editorial del diari El Punt, Joan Vall Clara, va criticar la política d'ajuts i subvencions de les institucions per la seva manca de racionalitat, ja que, segons va dir, hi ha altres vies més útils, com proporcionar una infraestructura de producció mínima per abaratir costos en la impressió, que una «política de tites-tites». Sobre l'àmbit territorial denominat Alt Maresme, hi va haver diversitat d'opinions. Mentre que Pep Montes va defensar que les poblacions englobades des d'Arenys fins a Tordera tenen molts lligams i formen una unitat cohesionada, Joan Vall va afirmar que l'Alt Maresme «no és un espai comunicacional» i va qualificar d'«error històric» haver ampliat la difusió d'El Punt fins a aquesta zona. Vall va anunciar que El Punt està treballant en el llançament d'un bisetmanari per a tot el Maresme.

La polèmica legalització de les TV locals

La taula rodona va començar amb polèmica. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Agustí Gallart, va manifestar, a través d'una entrevista enregistrada que va ser passada abans d'iniciar-se el debat, que el Govern tenia un projecte de llei per legalitzar les emissores locals de televisió de Catalunya que podria ser aprovat els propers mesos. Immediatament després, el president de la Federació pro-legalització de les TV locals, Josep Vilar, va desmentir Lluís Gallart, que ja era absent de la taula. Vilar va negar que la Generalitat tingués voluntat de legalitzar les TV locals, la qual cosa fa que molts ajuntaments estirin enrere i no donin suport a aquests mitjans per manca d'un marc legal. «Necessitem saber quin projecte tenen els partits polítics sobre les TV locals», va destacar Josep Vilar per intentar explicar el motiu de moltes de les precarietats per les quals passen un gran nombre de TV locals.

Per la seva banda, el coordinador de Televisió Pública Pineda i membre de REPÒRTER, Joan Pujadas, va destacar que la inauguració dels nous estudis suposa un pas endavant per a l'emissora i va apostar per conservar les bones relacions amb Ràdio Pineda per millorar el servei informatiu que s'ofereix al poble. En aquest sentit, el director de Ràdio Pineda, Manel Colàs, va dir que amb els nous estudis, situats al centre de la població, l'emissora estarà més en contacte amb els seus oients. Responent a una pregunta formulada pel públic, l'alcalde de Pineda, Josep Lluís Fillat, va xifrar l'índex d'audiència de Ràdio Pineda en un 40% dels habitants de la localitat. Manel Colàs va destacar que per aconseguir més audiència s'ha de competir amb altres emissores, amb vista a estabilitzar una situació econòmica que a l'emissora de Pineda és del 50% d'ingressos de publicitat i l'altra meitat que prové de l'Ajuntament.

(Article de la revista Repòrter, número 10, abril de 1993, pàgina 34.)
 

       

16 de gener de 2021

Repòrter, abril de 1993 | Camp: "Em sentiré satisfet quan s'hagi renovat la xarxa d'aigües"



El president del Consell Comarcal del Maresme (CCM), Ramon Camp i Batalla, considera que l'organisme que ell presideix encara s'ha de dotar de més competències per augmentar els serveis de tipus supramunicipal que pot oferir als pobles de la comarca. Ramon Camp, que demana la desaparició de les diputacions provincials perquè considera que la divisió comarcal és més real, manifestaque se sentirà plenament satisfet quan es millori la Xarxa d'Abastament d'Aigua Potable de l'Alt Maresme, que és una de les inversions més importants que realitzarà el CCM. El passat mes de març es va complir el cinquè aniversari de laconstitució dels consells comarcals a Catalunya.

—Com valora aquests cinc anys de consells comarcals?
—«La valoració és positiva perquè s'ha consolidat un nou nivell d'administració. En el consell comarcal s'ha trobat una administració local de caràcter estable i permanent que ha permès conduir algunes de les dinàmiques i serveis d'àmbit supramunicipal. Alguns exemples serien l'abastament d'aigües, el sanejament, polítiques medioambientals, de promoció econòmica o també els serveis socials. Es podrien dir d'altres, però aquestes són algunes a títol d'exemple per explicar aquest model comarcal, que és previst en el futur de
l'administració territorial a Catalunya. El model provincial és inevitablement superable ja que és un model en regressió ja que, en la mesura que lacomarcalització avança, el propi ciutadà trobarà menys a faltar les diputacions provincials. L'àmbit de referència natural del ciutadà i dels municipis és la comarca i no la província».
—Els consells, però, han d'anar augmentant les seves competències...
—«Sí. El que és evident és que estem en una fase encara de desenvolupament intentant emplenar de competències i continguts els consells. Això ho demostra el fet que els pressupostos cada any van augmentant considerablement. El CCM ha passat d'un pressupost de 65 milions l'any 1988 a tenir-ne un de 1.421 milions de pessetes, aquest any. Quan es diu que estem en un procés d'assentament això s'ha de traduir en realitats numèriques, que han de permetre accions de govern. Penso que aquesta realitat és prou evident».
—I quines són les competències que han d'assumir els consells?
—«Aquest any és previst que es produeixin tota una sèrie de traspassos produïts per l'aprovació de lleis sectorials al Parlament de Catalunya. Per exemple, s'està tramitant la llei de carreteres, que donarà competències als consells en matèria de carreteres de caràcter local. També s'estan tramitant les lleis d'arxius comarcals i les que fan referència a matèries urbanístiques. Un altre fet imminent és el traspàs de temes de joventut i serveis socials, principalment de residències depenents de Benestar Social».
—A l'Alt Maresme, el paper dei consell comarcal els propers anys estarà protagonitzat per la millora de la Xarxa d'Abastament d'Aigua Potable?
—«Certament aquesta serà l'actuació inversora més important des del punt de vista de recursos propis. En la millora i renovació de la xarxa d'abastament del Maresme Nord el CCM mobilitza un total de recursos de 499 milions de pessetes ja que a través de la Junta d'Aigües arribaran 250 milions, gràcies a la inversió inicial del CCM que és d'una xifra similar. No és cap novetat dir que aquesta xarxa, pels anys que porta funcionant, necessita una important inversió de millora. Fins ara els ajuntaments que se subministren d'aquesta xarxa han estat incapaços de fer les millores necessàries. Jo em sentiré molt satisfet com a president del CCM quan aquesta xarxa s'hagi acabat de renovar en tota la seva extencio perquè és un servei essencial. Nosaltres fem una priorització d'aquest servei respecte a qualsevol altre de la comarca i això s'ha entès i s'ha de valorar».



—Amb aquests 500 milions també s'ha de comprar la xarxa als ajuntaments propietaris, fonamentalment Calella, Canet i Arenys de Mar?
—«No. Aquests són diners destinats a inversió directa. Darrerament ja fil ha hagut obres al tram de Santa Susanna, on s'ha renovat una part de la xarxa. Fa un dies es va fer el replantejament de la zona de Calella i és a punt de fer-se un nou dipòsit a Arenys. No té res a veure la contrapreslació o compensació. També és previst fer un gran dipòsit regulador per tota la xarxa a Santa Susanna. El CCM va adjudicar a finals de
desembre unes obres pervalor de 100 milions, que s'estan efectuant en aquests moments».
—Llavors com està el tema del traspàs de la xarxa dels ajuntaments al CCM?
—«Hi ha una negociació en marxa ja que s'ha de discutir la compensació econòmica per als ajuntaments que eren propietaris de les instal·lacions, però això és al marge de les inversions. Jo confio que en els propers mesos s'hagi arribat a un acord».
—Hi ha intenció de fer una depuradora als pous de la Tordera per eliminar l'excés de ferro i manganès a l'aigua potable?
—«Jo tinc molt clar que si el CCM intervé en aquest tema és per deixar un servei absolutament perfecte perquè, entre d'altres coses, no es pot fer una promoció econòmica de la zona si serveis tan essencials com aquest no funcionen amb qualitat. Volem que l'usuari no tingui cap problema amb l'aigua i penso que el millor que pot fer el CCM a l'Alt Maresme és ajudar a resoldre aquest tema pendent. Un altre salt qualitatiu necessari és el pas a la depuració de les aigües residuals».
—A més del servei d'aigua, a l'Alt Maresme es gestionarà algun servei més de tipus supramunicipal?
—«Nosaltres, ara, portem la coordinació dels serveis socials i fins i tot tenim un equip d'assistència a la infància d'alt risc que pivota sobre Mataró i Calella. Però l'augment d'altres serveis és en funció del que durant aquest any es determini amb la redacció del programa d'actuació comarcal. Aquest programa establirà els àmbits d'acció que es defineixin entre consell comarcal i ajuntaments».
—La major part dels alcaldes de l'Alt Maresme són crítics amb el CCM. Una enquesta realitzada pel diari El Punt entre els alcaldes així ho confirma. Això pot respondre al fet que el CCM ha actuat menys en la part nord de la comarca?
—«Penso que no és correcte dir que s'ha actuat més en una zona que en una altra. El CCM actua amb el nivell de recursos que pot actuar i aquesta és una administració que no rep diners directament del ciutadà perquè no té cap funció recaptatòria. La intervenció del CCM en el tema de l'aigua a l'Alt Maresme suposarà als ajuntaments un estalvi de molts milions de pessetes d'inversió i molts milions també d'endeutament del CCM per l'adquisició de la xarxa. Considero que aquesta crítica és poc justa ja que els alcaldes són coneixedors dels nostres recursos. A més, a mi tampoc em consta formalment perquè mai m'he trobat un alcalde que m'hagi plantejat unasituació de conflicte institucional. No voldria pensar que aquesta crítica es deu auna resposta molt mimètica de partit perquè vull pensar que un alcalde té una funció institucional que l'ha de fer estar per sobre de la disciplina de partit. La dinàmica del CCM ha intentat buscar sempre una línia de coincidència amb tots els ajuntaments de la comarca. El cas de la xarxa d'aigua de l'Alt Maresme és molt clarificador i en el cas de l'autopista del Maresme el CCM va actuar amb la coincidència de tots els alcaldes menys algun que aportava un altre matís».
—A partir de la discussió de l'autopista es va originar ladivisió ambels socialistes, que no assisteixen al Consell?
—«No. Això ha estat recentment. Analitzant els cinc anys aquest fet s'ha produït en el darrer. Considero que és lamentable perquè les institucions democràtiques són per fer-les servir i no per ignorar-les. Així no es contribueix a construir la comarca. Com a president d'aquesta institució no tinc cap ganes d'entrar en polèmica i valorar l'actitud dels representants del grup del PSC. Crec que és una actitud desencertada i poc justificada».
—Com està la denúncia que va presentar el CCM davant del Parlament Europeu sobre l'impacte ambiental de l'autopista?
—«De moment s'ha acceptat a tràmit, però és cert que no hi ha cap resolució per part de cap de les dues institucions on es va presentar: tant la Comissió Europea com el Parlament Europeu. Que aquesta autopista era necessària i urgent sempre s'havia dit, però també s'havia plantejat que fos el màxim de respectuosa amb l'entorn ambiental. Quan es van presentar aquestes denúncies teníem la confiança que les institucions europees podien resoldre amb més rapidesa».
—La carretera N-ll, quan estigui feta l'autopista, és concebuda com una gran travessia?
—«El canvi de naturalesa de l'autopista, que ha passat de ser gratuïta a tenir peatge, ha deixat de possibilitar que la N-ll passés a ser un carrer, una via interurbana i per tant havia de deixar de suposar una ruptura de la integritat territorial dels municipis. La N-ll continuarà portant un nivell de trànsit molt important. La situació que es produirà a la part nord de la comarca serà la mateixa que a la part sud, on la N-ll conviu amb l'A-19 i continua portant un volum de trànsit molt considerable. Que ningú es faci il·lusions que no tindrà una via carregada perquè molta gent no utilitzarà l'autopista pel cost addicional que suposa el peatge».
—S'ha anunciat la possibilitat que el MOPT sigui qui assumeixi el cost del cobriment de la riera d'Arenys.
—«Aquesta és una possibilitat que serà producte dels acords a què arribin la Direcció General d'Obres Hidràuliques de la Generalitat i la direcció general corresponent del Ministeri d'Obres Públiques i Transports amb l'objectiu de facilitar la col·laboració econòmica en el conjunt del Pla de rieres. Crec que el fet que el ministeri es comprometi a participar en el Pla de rieres ajuda al conjunt de realitzacions de tot aquest pla. Per primera vegada hi haurà una acció conjunta a tot el Maresme molt important, que pot significar una millora de la qualitat de vida molt substancial dels ciutadans. Això encara estava per concretar de forma definitiva, però és interessant la voluntat de participació del ministeri».

(Entrevista de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 10, abril de 1993, pàgines 16 i 17.)
 

       

16 de gener de 2021

Repòrter, abril de 1993 | Una crisi més profunda del que sembla



La crisi econòmica que patim des de fa uns mesos no és cosa d'ara, sinó que s'estava coent des de feia anys. Fins a l'estiu de l'any passat vam viure moments d'il·lusió gràcies a la conjuntura favorable. Però, des de llavors, les suspensions de pagaments i les fallides han apujat el seu ritme i centenars de persones s'han quedat sense feina en els últims mesos. Però què ens ha portat fins a aquesta situació?

La resposta sense embuts és: una estructura industrial feble. El sector tèxtil és atomitzat en petits tallers clandestins que formen aquest gairebé 30% del sector del gènere de punt considerat com a economia submergida. I hi ha una cosa que hem de tenir molt clara: aquests tallerets funcionen perquè algú els dóna feina. Aquests deuen ser insensats que no pensen en el mal que es faran en el futur, amb roba de mala qualitat i poc competitiva en el mercat europeu. Això sense aprofundir en què els treballadors del tèxtil submergit no tenen cap dret. El cas del ram del metall és diferent, ja que es tracta d'un sector en el qual la producció de la comarca és concentrada en poques empreses, com MUVISA, que acaba de tancar, i Indústries Boix. Aquestes companyies sí que es poden ressentir més de la frenada general de l'economia. I l'hostaleria, el gran motor econòmic de l'Alt Maresme, comença a fer pana des de fa uns anys. Aquí també hi ha una estructura industrial feble, sense capacitat de resistència per guerres internes de preus, excessiu afany de lucre en les bones temporades i poca inversió en molts casos.

Però en situacions com aquesta el pitjor que pot passar és que s'estengui la psicosi i el desànim de la crisi. Cal treballar fort per reforçar els ciments de la nostra economia.

Cal investigar el registre errat de Pineda

L'incident provocat per uns agents del Cuerpo Nacional de Policia que van entrar a un pis de Pineda ocupat per dues àvies esbotzant la porta pot ser considerat per alguns com una anècdota. Però no va ser així. És un fet greu que cal denunciar perquè va ser producte d'una sèrie de despropòsits. En primer lloc, el propietari d'un bar i diversos veïns han dit que els policies havien begut. Això sol ja deu ser motiu perquè la policia investigui què va passar i no intenti tapar-ho. En casos com aquests, la manca de professionalitat d'uns pocs pot perjudicar el prestigi de tot un cos. En segon lloc, no es van informar prou bé dels ocupants del pis i ignoraven que qui buscaven vivia a l'altra banda del carrer. En aquest sentit cal reconèixer que l'alcalde de Pineda, Josep Lluís Fillat, té raó en dir que aquest cas és un exemple de descoordinació policíaca i d'ineficàcia de la Junta Local de Seguretat. Esperem que la jutgessa investigui a fons els fets per aclarir si cal castigar algú.

(Editorial de la revista Repòrter, número10, abril de 1993, pàgina 5.)
 

       

15 de gener de 2021

Repòrter, març de 1993 | Alcaldes independents, però no tant



Els alcaldes de Sant Pol, Francesc Pomés, i Canet, Josep Rovira, són els únics independents de l'Alt Maresme, enmig de les dues grans forces polítiques que acaparen la resta d'alcaldies, CiU i PSC. Els socialistes governen com a capdavanters a sis ajuntaments, mentre que els convergents ho fan a quatre. Per tant, els alcaldes de Sant Pol i Canet estan entre dos focs, tot i que s'han posat al costat de CiU a l'hora de donar el seu vot al Consell Comarcal del Maresme (CCM). El president d'aquest organisme comarcal, el convergent Ramon Camp, governa gràcies als vots d'aquests dos alcaldes perquè CiU va perdre la majoria absoluta com a resultat de les darreres eleccions municipals, celebrades el maig de 1991. Josep Rovira porta sis anys treballant a l'Ajuntament de Canet com a alcalde ja que aquesta és la seva segona legislatura, mentre que Francesc Pomés és alcalde des de fados anys. L'alcalde de Canet havia governat durant la darrera legislatura sense disposar de la majoria absoluta gràcies a un pacte de govern amb la Unió de Joves Independents i el PSC. A les eleccions de 1987 el grup independent Canet 2.000, encapçalat per Rovira, només va obtenir tres regidors, mentre que als darrers comicis va aconseguir la majoria absoluta amb vuit regidors. A l'oposició a l'Ajuntament de Canet hi ha tres regidors de CiU i dos del PSC. «L'explicació d'aquest èxit electoral es deu a les característiques de la nostra llista independent, que era formada per persones de Canet molt ben preparades cadascuna en la seva àrea. Això era força diferenciador respecte a les altres llistes. La veritat és que estic molt satisfet de l'equip que formem, amb ganes de treballar i voluntat de servei al poble», comenta Josep Rovira. L'alcalde de Canet s'ha caracteritzat per la seva vocació cultural i per aquest motiu un dels seus principals objectius ha estat i és la potenciació de Canet com a vila modernista. Per aquest motiu l'Ajuntament disposa d'una escola taller destinada quasi exclusivament a la restauració d'edificis i obres modernistes.

Urbanisme i capital japonès

A més d'aquest projecte, Canet de Mar llueix des de l'any passat un nou passeig marítim, que va ser construït per l'Ajuntament i el Ministeri d'Obres Públiques i Transports. L'Ajuntament de Canet també ha engegat un projecte urbanístic de força pes, ja que ha aprovat un pla parcial —anomenat 2.002— que preveu la construcció de 700 nous habitatges en deu anys, afectant una superfície de 25 hectàrees. Josep Rovira també ha estat un alcalde peculiar per la relació que ha establert entre la seva població i la comunitat japonesa i per aquest motiu està negociant la possible implantació de negocis de capital japonès al municipi. «A banda dels grans projectes el que sempre hem de tenir en compte és la vocació de servei als ciutadans. Jo sempre he estat vinculat a Canet i en entrar al consistori he volgut mantenir una actitud de treball constant», afirma Rovira. L'alcalde de Canet reconeix sense miraments que el seu suport als convergents al CCM respon a un clar interès de rebre contraprestacions.«El nostre grup dóna suport a CiU, tot i que ens definiríem com de centre-esquerra, perquè evidentment el Consell Comarcal ens oferirà inversions i serveis que ens interessen. S'ha de fer el que és bo per a Canet, a banda de qüestions estrictaments polítiques», assegura l'alcalde, que és vice-president del CCM.



Projectes d'infrastructura

Pel que fa a l'alcalde de Sant Pol, Pomés es va presentar a les darreres eleccions encapçalant una llista anomenada Sant Pol Democràtic, formada per independents propers a CiU i militants d'UDC. Aquesta llista, amb el suport del regidor d'IC Jordi Roura, va treure de l'alcaldia el convergent Josep Roca. Sant Pol de Mar mou un pressupost anyal de 330 milions de pessetes i dos dels principals projectes d'aquesta població són la construcció d'un col·lector-emissari submarí a 4.000 metres —pels municipis de Sant Pol, Sant Cebrià i Sant Iscle— i la urbanització del sector dels Garrofers, on es construiran 400 nous habitatges, 56 dels quals seran de protecció oficial. L'alcalde està molt satisfet d'aquests projectes i, en general, de la seva gestió. Pomés somriu i explica el funcionament i les intencions del consistori amb força convenciment.

«La urbanització dels Garrofers ens permetrà créixer una mica i que la gent de Sant Pol pugui accedir a habitatges de protecció oficial perquè els preus al centre de la població són alarmants. És realment un projecte molt maco i espero que estigui en marxa abans de l'estiu. Pel que fa al col·lector d'aigües residuals, suposo que aquesta obra que fa la Junta de Sanejament —amb un pressupost de 330 milions— solucionarà la problemàtica de la mala imatge de l'aigua de la platja, que a l'estiu provocava moltes queixes», afirma Francesc Pomés. L'alcalde de Sant Pol, tot i ser independent, ja ha pensat en presentar-se a les properes eleccions municipals per CiU, esperant que l'inamovible cap de llista convergent fins ara, Josep Roca, sigui vetat pel partit. Si això succeís, tot i que Pomes no vol posar la mà al foc, l'únic alcalde independent que afrontaria els propers comicis a l'Alt Maresme seria el de Canet. Malgrat això, hauran estat independents, però no tant.

Cristià, català i democràtic

«Em defineixo com a cristià, català i democràtic», afirma Francesc Pomés, un home de 60 anys, retirat del món del tèxtil a causa de la crisi d'aquest sector, i vinculat a Sant Pol. Pomes milita a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) des de 1988. L'any anterior havia intentat presentar-se a les eleccions, però va decidir finalment de no fer-ho. Quan ho va fer, ara fa dos anys, va donar el cop desbancant de l'alcaldia al mític Josep Roca.

Pomés havia estat anteriorment a l'Ajuntament durant l'època franquista com a regidor. «M'atreveixo a dir que vaig ser un dels primers regidors que va jurar el càrrec en català», afirma. La situació al consistori santpolenc és força original en l'actualitat. La candidatura Sant Pol Democràtic va ser la més votada a les eleccions amb 581 vots, 40 més que CiU —seguida per la convergent que va aconseguir els mateixos regidors que els independents, 5— i Iniciativa per Catalunya, que va aconseguir 179 vots i per tant només un regidor, Jordi Roura. Roura i Pomés van acordar fer un pacte de govern i deixar a l'oposició el grup de CiU. La  qüestió, però, és que avui en dia, a la pràctica, es podria dir que l'únic membre de l'oposició és l'ex-alcalde convergent. Josep Roca. Els seus mateixos companys l'han deixat sol per donar suport a l'equip de govern, que ha repartit entre tots les regidories. La més important l'ocupa el regidor d'IC, que té Urbanisme i Obres Públiques. «Això demostra quin tipus d'alcalde era en Roca. Era molt personalista perquè tot ho portava ell. A Sant Pol, el 90% de la gent vota a CiU i la pèrdua de Josep Roca s'entén com un càstig a ell», comenta Francesc Pomés, que afegeix que la peculiaritat arriba fins al punt que Roca vota en contra de tot, fins i tot de les propostes dels seus companys de CiU. El partit ha valorat els resultats de Sant Pol i Pomes ara juga fort per aconseguir ser el proper cap de llista de CiU.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 9, març de 1993, pàgines 18 i 19.)
 

       

15 de gener de 2021

Repòrter, març de 1993 | Un mercat immobiliari oscil·lant



EI mercat immobiliari mai ha estat un mercat estable. L'eufòria constructiva i venedora dels anys 1986-89 ha acabat amb un estancament de l'activitat del sector i un blocatge dels preus. Una situació tan anormal, com ho va ser un creixement ràpid i sense control a la dècada anterior. Fa unes setmanes la directora general de l'Habitatge atacava directament els promotors i constructors d'haver-se enriquit els últims anys amb uns preus de l'habitatge excessivament inflats. Per la seva banda, el sector apunta cap a determinades pràctiques especuladores dels qui, davant la manca de sòl, realitzaven operacions de compra-venda, condicionant així el preu final. Com sempre, finalment, qui s'ha vist perjudicat ha estat el consumidor, que encara veu com l'oferta d'habitatges no satisfà les seves possibilitats econòmiques, i per tant la demanda es converteix en insolvent.

Els preus tenen resistència a baixar, perquè tenen incorporat el valor del sòl, i això impossibilita que els promotors puguin reduir els preus, si no volen registrar pèrdues. Al Maresme, el preu del sòl va marcar un ascens vertiginós des de l'anunci dels Jocs. I precisament, a la nostra comarca, la proximitat amb l'àrea d'influència de Barcelona, fa que els preus de l'habitatge vagin augmentant progressivament a mesuraque s'afavoreixen les facilitats de comunicació. Així, la futura construcció de l'autopista sembla que dispararà de nou els preus de l'habitatge, en només un o dos anys.

Tot i així, de moment, els preus dels immobles de nova planta mantenen els preus —superiors als de la mitjana de la Catalunya metropolitana, descomptant la conurbació de Barcelona—, i no baixen, mentre el mercat de segona mà és el que es veu majorment afectat per la davallada, amb defectes afegits com les malalties de la construcció. Al mateix temps, l'oferta va creixent en alguns municipis del nord de la comarca.

Segons aquesta perspectiva i tenint en compte, l'aturada del mercat, els promotors no s'estan de predicar que ara és el millor moment per comprar, aprofitant els preus congelats. Però, és clar, això deu ser per qui ara tingui els diners per fer-ho. De fet, la promoció d'habitatges està, per ara, totalment condicionada a la recuperació econòmica general, i a l'alleugeriment de les condicions financeres.

(Editorial de la revista Repòrter, número 9, març de 1993, pàgina 5.)
 

       

14 de gener de 2021

Repòrter, febrer de 1993 | REPÒRTER, segona millor publicació catalana de 1992



La revista mensual d'informació de l'Alt Maresme, REPÒRTER, ha estat finalista al premi Tasis-Torrent atorgat el passat divendres 29 de gener, a la millor publicació de 1992 de premsa comarcal de tot Catalunya. El guardó, dotat amb un milió de pessetes i concedit per la Diputació de Barcelona, el va obtenir el diari Regió 7, de Manresa (que ja havia aconseguit el premi en una altra ocasió), perquè, segons el jurat, «durant l'any passat s'havia consolidat com un veritable diari comarcal». Aquesta consideració suposa per a la nostra revista, que va publicar el seu primer número el mes de juny passat, una empenta decisiva per al futur de la publicació.

La decisió del jurat va portar la revista mensual REPÒRTER a la final juntament amb el diari comarcal Regió 7, que disposa d'una forta estructura empresarial, molts anys d'experiència en la premsa comarcal i amb un gran equip de professionals. Amb tot, la darrera votació del jurat va ser ajustada fins a l'últim moment, amb un resultat de 5 a 3. La classificació final de la nostra publicació la col·loca, doncs, entre les millors revistes de Catalunya, coincidint, precisament, amb l'expansió de REPÒRTER a totes les poblacions de l'Alt Maresme.

El jurat dels Premis Tasis-Torrent, els més antics dels que s'atorguen a la Festa de la Comunicació de Catalunya, era compost pels prestigiosos periodistes Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, Josep Pernau, Josep Maria Cadena, Jaume Guillamet, Josep Maria Figueras, Jordi Mercader i Josep Anton Rossell, aquest darrer en representació de la Diputació.

D'altra banda, el premi al millor reportatge publicat a la premsa comarcal, dotat amb mig milió de pessetes, va ser per a l'article de Mercè Cabanas «Carn i peix sota sospita», publicat al bisetmanari Ei 9 Nou, a la seva edició del Vallès Oriental. La tercera Festa de la Comunicació Local es va celebrar al polisportiu de Caldes de Montbui, amb l'assistència de més de 600 persones. L'acte va ser amenitzat amb l'actuació del grup de teatre La Cubana.

Ràdio Tordera, també arriba a la final

Durant la Tercera Festa de la Comunicació Local es van atorgar també els premis de ràdio, Rosalia Rovira, per als millors programes realitzats per les emissores municipals. El programa-concurs de Ràdio Tordera, Tordera del passat ai present, realitzat per Núria Romaguera i Daniel Jiménez, va arribar a la final, juntament amb l'infantil Ara trepa, de Ràdio Olesa, que va guanyar el premi de 600.000 pessetes. L'espai està basat en un joc de sobretaula elaborat pel Grup d'Estudis i Treballs Locals per donar a conèixer la història del poble.

Un altre programa infantil. La Colla del Micro, realitzat pel departament d'Ensenyament, i emès des de Ràdio Arenys a través de deu emissores municipals del Maresme, va arribar també a la semi-final, assolint una meritòria tercera posició. En l'apartatde millor informatiu, el guardó va recaure en el Resum informatiude Ràdio Rubí. Precisament, Ràdio Arenys havia guanyat aquest premi en una edició anterior. A més, es va fer una menció especial a l'associació EMUC de les Emissores Municipals per l'organització del programa conjunt realitzat en motiu de les eleccions autonòmiques de l'any passat. Aquest programa va comptar amb la participació, a través d'un espai especial, de totes les emissores municipals de l'Alt Maresme.

Pel que fa als premis Miramar de televisions locals, premi dotat amb la mateixa quantitat, va venir aquest cop al Maresme, i va ser per a Televisió de Mataró, pel reportatge informatiu, El tema de la setmana: estranya explosió. El millor programa de contingut va correspondre a Canal Blau, de Vilanova i la Geltrú, pel treball Expo'92, els colors de l'univers. Finalment, la publicació L'Ajuntament Informa de Santa Coloma de Gramenet, va rebre el premi al millor butlletí municipal.



Presentació de la revista a Tordera i Arenys de Mar

La Revista Mensual d'Informació de l'Alt Maresme, REPÒRTER, va complir el passat mes de gener la promesa que havia fet quan va aparèixer, el juny de 1992, de cobrir tota l'àrea del Maresme nord, des d'Arenys de Mar fins a Tordera. Per  començar amb bon peu, REPÒRTER va fer dues presentacions públiques, una a Tordera i l'altra a Arenys.

L'acte de Tordera va tenir lloc el dissabte dia 30 de gener, a la sala Emili Vendrell, i va anar a càrrec del gerent de Ràdio Tordera, Santi Barrera, que va assegurar que REPÒRTER és «una revista complementària d'altres mitjans» i que arriba a Tordera en un moment en què «la informació comarcal és una assignatura pendent». Per la seva banda, l'alcalde de Tordera, Jaume Romaguera, va tancar l'acte dient que «REPÒRTER arriba en un moment oportú i pot oferir una visió de l'actualitat més a fons que altres mitjans».

L'encarregat de presentar la revista a Arenys, a la Biblioteca Popular Pare Fidel Fita, va ser Oriol Ferran, director de Ràdio Arenys, que va destacar la importància del «relleu generacional» dels periodistes de la comarca i va qualificar REPÒRTER com «un treball elaborat». El regidor de Cultura d'Arenys de Mar, Santi Fontbona —que hi va anar en representació de l'alcalde, Ignasi Moreno, que no va poder assistir-hi—, va declarar que «els problemes comarcals donen sentit a una revista comarcal», que té els lectors assegurats si continua endavant amb «informació contrastada, seriosa i entenedora».

A partir d'aquest moment, com va dir Santi Barrera a Tordera, comença la veritable feina de REPÒRTER de ser present mensualment als 12 pobles de l'Alt Maresme.

(Informació de la revista Repòrter, número 8, febrer de 1993, pàgines 40 i 41.)
 

       

14 de gener de 2021

Repòrter, febrer de 1993 | Opinió: El que surt de l'aixeta

L'enrenou aixecat a la comarca sobre les pressumptes característiques afrodisíaques de l'aigua ha servit, si més no, per recordar quin és el futur de la xarxa de subministrament de l'AIt Maresme. El Consell Comarcal ha fet la seva primera actuació significativa, coincidint amb el cinquè aniversari de la seva constitució, comprant la xarxa als ajuntaments. El propietari majoritari és el de Calella, que millorarà la seva economia municipal amb una injecció de 250 milions de pessetes. L'imminent canvi en la titularitat de la xarxa obre noves perspectives per millorar laqualitat de l'aigua. La construcció d'una potabilitzadora i la mo dernització de les instal·lacions són les actuacions fonamentals per donar un canvi de rumb a aquest servei tant desastrós. La potabilitzadora, però, no hauria de ser l'horitzó de les administracions. La problemàtica ambiental a la conca de la Tordera i la sobreexplotació dels aqüífers són temes que estan sobre la taula. I no se solucionen sortint del despatx per anar a l'estudi de gravació, com han fet els alcal- des de Palafolls, Malgrat i Tordera, tot i que la iniciativa no deixa de ser meritòria. El paper de la Generalitat, per altra part, és més que criticable ja que és la  màxima responsable. Principalment perquè enmig del debat originat a Calella s'ha limitat a fer un informe dient que l'aigua no matarà ningú. L'aigua no compleix la normativa vigent, malgrat que això no agradi a l'Ajuntament de Calella. Davant d'aquesta evidència hi ha moltes formes d'actuar. Una és amagar el cap sota l'ala. L'altra és comprometre a la Generalitat a trobar una solució ràpida al problema. Una tercera seria obligar-los a fer un altre informe reconeixent que l'aigua va bé per al desenvolupament sexual. Potser amb aquest document es podrian millorar les expectatives del sector turístic.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 8, febrer de 1993, pàgina 9.)
 

       

Online casino slots reviews at https://onlineslots.money/. Live dealer casinos reviews https://livecasino.money/.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits